diumenge, 29 d’abril de 2007

La burbuja se desinfla

Si te preguntas cuales son los pilares de la economía de tu país enseguida verás que en Europa no destacamos especialmente en ninguno. Si acaso, el sector turístico y el inmobiliario han marcado la última década, pero convendrás conmigo que el primero está muy desequilibrado geográficamente, sol y playas levantinas exclusivamente, y el segundo…, bueno, el segundo ha estado más repartido y a todos nos ha alcanzado en esa cruzada voraz de mercantilismo y empeño por liberar el capital oculto que necesitaba una identidad contable.
Ahora, el segundo se retrae, ya ha agotado su rentabilidad y nos toca colaborar frente al desplome. Deja tras de sí un panorama desolador, ha agotado todo el suelo edificable y más allá de las reservas de futuro razonables. El país, nuestra población, tiene un crecimiento limitado, y se ha edificado sobradamente para albergar a varias generaciones futuras. Hasta ayer mismo, hay despistados que aún siguen jugando a las casitas, las viviendas andaban pasando de un especulador a otro. Ahora ya son patata caliente y se va a quemar el último distraído que la aguante.
Ahora en el sector de la construcción le tocará tirar del carro nuevamente al estado, ya lo ha hecho otras muchas veces, pero esta vez será diferente, ahora ya no tenemos fondos de la Comunidad Europea para gastar, ahora cada euro que se invierta en apagar el fuego saldrá de nuestros impuestos, de nuestros bolsillos.
No se de que nos extrañamos, todo el dinero sale de nuestros bolsillos. ¿Quién sino la economía doméstica hipotecada ha sufragado esa especulación insaciable? Es falso decir que ha faltado previsión, no sólo no se ha detenido, sino que el rumbo hacia todo esto se ha facilitado allanando políticamente el camino.
Ya te puedes preparar. La amenaza te la dirijo a ti. ¿En que sector trabajas? Déjalo, da igual, nos afectará a todos. Los síntomas ya comienzan a aparecer, el consumo y la inversión privada son siempre los primeros que se resienten, seguidamente aumentarán los índices laborales de desempleo, se incrementarán las subastas de bienes de procedencia privada, y una desaceleración generalizada de la economía.

Consuélate hombre, porque ese capital español tan bien fornido y entrenado, explotará otros mercados internacionales que mantengan a unas cuantas empresas nacionales entre las más ricas y poderosas del Universo, y eso nos hará sentir un orgullo de raza indescriptible, con la que podremos vernos por encima de cualquier otra democracia como si fuésemos, en todo, los más avanzados del planeta.

divendres, 27 d’abril de 2007

¡Café para todos!

455 cafés diarios puede tomarse Rajoy al día. Pagados a 80 céntimos, se entiende.
¡Claro, con lo que gana ya le alcanza!
Veamos, eso es… de 29 a 30 a la hora. Dios mío, un café cada 2 minutos. Eso no lo aguanta nadie. ¿Tiene sentido beberse ½ café cada minuto? Debe haber también otras cosas que le interesen, seguro. Nadie, escúchame bien, nadie, seria tan tonto de tomar esa cantidad de café.
¿Cuando los políticos dicen aquello de… “café para todos”, lo que están pidiendo es un sueldo de 8000 € mensuales para todos los españoles?
Pues no sé. Yo diría que no, pero sería un puntazo que nos viesen como somos y como sentimos, con las mismas necesidades y debilidades que tienen ellos, ¡vaya!
Deha, deha, pa ello zolo zemo androide. Maquina de vota.

Es curioso el comportamiento que tienen los ejecutivos del PP, parecen guiarse tirando de manual. Si hombre sí, esos librillos que te dicen como actuar en cada circunstancia.
Mira, tenemos el caso del director general de la policía del gobierno de don josé maría aznar, don agustín de mera, que mintió en el ejercicio de su cargo y se negó a colaborar con la justicia, cuando lo habían reconvertido ya a político.
Tenemos también a Don Mariano, que no quiso responder a una señora que le preguntó: ¿Cuanto gana usted? Es una pregunta sencilla, y un hombre público que quiere mostrarse transparente, sólo puede hacer una cosa ante eso. Digo yo que sabía a lo que había ido a allí aquella tarde, ¿no?
Ambos han intentado, a toro pasado y lamentando su debilidad frente a las adversidades, corregir su primer comportamiento y liarlo todo un poco más.
Eso es porque no piensan.
No se cuando me dan más miedo, si cuando lo hacen o cuando actúan por instinto.
Si es que son todo vísceras, esos han nacido para gobernar a las derechas. ¡Y no dan una!

dimecres, 25 d’abril de 2007

La Batalla d’Almansa, 25 abril de 1707

De Carles II de Castella i Aragó, que era també V de Nàpols i Sicília, el poble deia que estava posseït per algun ens diabòlica. Ja sabem com son de difícils aquestes coses, era preferible fer córrer entre la gent el rum-rum que el seu aspecte i lamentable estat físic era obra d’un embruixament, resultava més eficaç alhora d’amansir i dominar l’influenciable pleballa, que proclamar arreu del regne que el govern estava en mans d’un sobirà estult.
Els successius matrimonis consanguinis de la família reial havien produït una lamentable descendència fins degenerar en el darrer membre de la branca espanyola dels Àustria, un Carles raquític, malaltís, de curta intel·ligència i impotent. Quan morí sense descendència es desfermà un greu conflicte per trobar un successor.
El rei castellà feu testament a favor del duc Felip d’Anjou, net de Lluís XIV de França, en contra de la proposta de la reina, Marianna de Neuburg, que proposà l’arxiduc Carles d’Àustria. (Recentment s’ha demostrat que el testament pel qual la casa dels Borbons va entrar a Espanya és fals).
Carles II, el fetillat, va morir el dia 1 de novembre de 1700, moment que marca l’inici dels conflictes que esdevindrien en guerra, la Guerra de Successió Espanyola, entre la casa dels Borbons i la Dinastia dels Àustria. La coronació de Felip d’Anjou aquell mateix any de 1700, sota el nom de Felip V, significava l’adveniment de la dinastia Borbònica al tron espanyol, cort tutelada en aquella primera etapa pel rei Lluís XIV de França.
Era una situació que satisfeia Castella, fidel al seu rei francès, i indignava els catalans de la Corona d’Aragó, ressentits amb els castellans i els francesos arran l’immerescut repartiment dels territoris de la Catalunya Nord, el joc d’aliances internacionals donant suport a un o un altre contendent suposà el greu conflicte bèl·lic successor.
Els primers moments de la guerra van ser favorables als austracistes que contaven amb el suport d’Anglaterra, Holanda, Àustria i Portugal, però la reacció bèl·lica dels felipistes aconseguí conquerir els regnes de València i de l’Aragó després de la Batalla d’Almansa el 25 d’abril de 1707.
La victòria d’Almansa significà un gran avanç en la dominació d’Espanya pels Borbons, i la pèrdua dels Furs el Regne de València, amb la repressió més virulenta pels desafectes. De llavors s’encunyà la dita popular valenciana, “Quan lo mal ve d’Almansa, a tots alcança”.
L’arxiduc i els anglesos es van desentendre finalment de les seves aspiracions a Espanya signant el Tractat d’Utrech el 1713. Les reformes empreses tot seguit per Felip V, es dirigiren a vigoritzar un Estat Centralista, dins del qual, i fins enguany, s’enrobustí un Consell de Castella pels guanyadors i s’imposà un repressor Decret de Nova Planta els regnes catalanoparlants.

Enguany per commemorar els 300 anys de la desfeta d’Almansa i pèrdua dels Drets Històrics, a moltes muntanyes del País Valencià s’han encès durant cinc minuts d’aquesta mitja nit passada, els llums que rememoren l’avís amb que s'alertava de l’arribada dels exercits enemics. Especialment nombrosos han estat a les comarques de l’interior, on moltes poblacions han acordat apagar l’enllumenat urbà durant un hora.Els actes i activitats programades arreu el País Valencià, que s’iniciaren al llarg del cap de setmana passat, culminaran el dia 5 de maig amb una manifestació a la ciutat de València.

dimarts, 24 d’abril de 2007

NOCIONS DE FÌSICA QUÀNTICA II

Vam cloure l´anterior article amb la discussió aferrissada entre Bohr i Einstein . Les diferents concepcions dels seus propis postulats, lluny de complementar-se encara es van distanciar molt més, i es van prolongar al llarg de les seves respectives vides, si més no, nosaltres ho resoldrem amb una senzilla resposta típicament quàntica; amb tota seguretat tots dos tenien raó.

Com funciona el mon?... Existeix alguna explicació que atorgui significat a aquesta pregunta?. La vella metàfora de la física clàssica deia " el mon es com un rellotge gegantí". Avui els físics moderns no disposen d'una sinó de varies imatges temptatives, que els permeten donar una resposta amb sentit, als fenòmens que passen en l'orbe de la física quàntica. Ara sabem que el nostre mon no es deterministic com el funcionament d´un rellotge, on causa-efecte es succeeixen en aquest ordre . Les diferents realitats que aquí exposarem, son diferents models de l´univers que conformen la teoria quàntica.

Un dels punts que hem de tenir en compte sobre els models , es que cap d'ells representa "La veritat". Per això, malgrat que un determinat model sigui molt precís a l´hora de descriure el que s'està coent en un context; Un altre model, completament diferent a l´anterior, pot ser igual d'exacte en explicar el comportament de la mateixa entitat, o sistema quàntic en diferents circumstancies. Quin de tots dos representa la realitat?... Quin es la veritat? Ambdós models son igualment vàlids, cap d'ells representa la veritat última en el que fa al mon quàntic, i molt probablement no hi hagi manera de que el cervell humà pugui mai aprehendre-comprendre les veritats últimes de la mecànica quàntica. Totes les interpretacions son simples ajudes per poder percebre el que passa realment. Ningú sap lo que el mon quàntic es realment, tot el que podem saber es com es.
La teoria quàntica ha estat universalment exitosa a l´hora de descriure fenòmens a tot nivell accessibles mitjançant experiments, tanmateix en les seves innegables aportacions en el coneixement de la física de l'àtom, que ens arriba a nosaltres de forma tangible en aportacions tan transcendents, com la supraconducció, els transistors, i els semiconductors, base imprescindible de la electrònica moderna.

Aquesta teoria, de fet funciona com un perfecte llibre de cuina, que val per qualsevol cosa que vulguem realitzar dins del mon físic, si més no, acompanyant aquesta precisió es manifesta un total desacord en allò que significa, i de quina classe de realitat està sustentant.

Existeixen variades "realitats" quàntiques que diferents físics defensen com "La Realitat Real i Verdadera" que suporta la aparença externa. Algunes d'aquestes "Realitats" a demés son contradictòries entre si, però com totes produeixen els mateixos resultats davant dels mateixos experiments, tots estan en possessió de la "Veritat". Veiem doncs quines son i que diuen cada una d´elles; son les visions d'alguns físics de renom, que expressem en forma de vuit realitats distintes, les quals representen vuit aproximacions importants d'allò que realment passa darrera de l'escena.

VUIT MODELS DIFERENTS

MODEL, O REALITAT QUÀNTICA Nº1
La interpretació de Copenhaguen part 1ª Representada per Niels Bohr, que diu : "EN EL MON FÍSIC, NO EXISTEIX UNA REALITAT PROFUNDA".

Bohr no nega l'evidencia dels nostres sentits, el mon que ens envolta es real, però flota en un mon més profund que no es real. Alguns físics que s´oposaven a aquesta interpretació, per exemple Einstein, deia que segurament Bohr volia significar no estendre les especulacions fora del context dels experiments que es realitzen, si no, que existirien certes realitats amagades i no conegudes pel moment amb la tecnologia existent. Però Bohr no acceptava aquesta interpretació, sinó que visiblement aïrat, insistia dient : "no hi ha un mon quàntic, només existeix una descripció quàntica abstracta" .

Heinserberg, el Cristòfol Colom de la teoria quàntica va escriure: "L'esperança de que nous experiments ens guiaran a fets objectius en el temps i l'espai, te tant fonament com esperar descobrir el final del mon conegut en les zones inexplorades de l´Antartida".

Per tal de fer una metàfora de la postura d´aquesta realitat nº1, molts van formular les següents preguntes, La Lluna existeix si no la observem? O millor, si una rama d´arbre cau en el bosc, fa soroll si ningú esta escoltant? Es a dir, existeixen realitats físiques objectives, o aquestes depenen de l´existencia d´un observador extern ? Els defensors d´aquesta realitat quàntica nº1, responen que no, no existeixen realitats objectives en el mon quàntic.

MODEL O REALITAT QUÀNTICA Nº2
La interpretació de Copenhaguen part 2ª "LA REALITAT ES CREADA PER L'ACTE D'OBSERVAR".

Quelcom així com dir; les coses existeixen només quant son observades (recordem les metàfores de la Lluna , i la rama quer cau en el bosc).

Es així que l'escola de Copenhaguen consisteix en dues parts:

1) No existeix la realitat en absència d´observació.

2) La observació crea la realitat.

Però sorgeix la pregunta, que es una observació? O, quines son les característiques que una observació ha de tenir per tal de crear la realitat ? La resposta surt amb la màxima del físic John Weeler, que separa lo real de lo no real : Cap fenomen es un fenomen real fins que el mateix es observat. Aquesta creença de que la realitat es creada per l'observador, si be pot ser comú en el camp de la filosofia, no ho es pas en el camp de la física, al menys no ho era fins l'aparició de la física quàntica.

(continuarà)
Escrit pel Quim

dilluns, 23 d’abril de 2007

Premi Pulitzer de fotografia 2007

Com ja s’ha establert que es faci de forma habitual cada mes d’abril, enguany s’han atorgat els premis Pulitzer que distingeixen els professionals dels Estats Units durant l’any 2007, en les modalitats periodístiques de teatre, literatura, música i periodisme. Fins a 21 guardons per reconèixer l’excel·lència de la premsa professional, als quals només poden optar aquells reportatges i fotografies de diaris amb seu central als EEUU.
Oded Balilty, fotògraf de l’agència Associated Press i Renée C. Byer, del diari Sacramento Bee, han estat els guanyadors del premi Pulitzer de fotografia 2007. El primer ho ha estat a la categoria de fotografia de premsa amb una imatge colpidora (aquí reproduïda). És una dona jueva desafiant les forces de seguretat israelianes durant l’expulsió de colons de Cisjordània.
Byer ho ha estat a la categoria de reportatge gràfic amb una sèrie de fotografies, molt més colpidores, d'una profunda i esferidora càrrega humana, a través de les quals es segueix la vida d’una mare amb un fill d’onze anys malalt terminal de càncer.

Estambul. Ciudad y recuerdos, Orhan Pamuk

Estambul no es un libro de ficción, es el único que no lo es en la obra de Pamuk, un escritor honesto que todavía escribe a mano y cree en una Europa como no somos capaces de imaginarla aún los europeos.
De Estambul, su ciudad natal, hace el escritor una cruda disección hasta retratar su esencia. Descubre el ánimo melancólico que domina a sus habitantes, espíritu anímico que en turco llaman “hüzün”, esa amarga pesadumbre vital que los gallegos llaman morriña y los portugueses saudade.
El Bósforo se halla siempre presente en el libro, un estrecho que comunica mares y distancia continentes. Separa también la ciudad en dos partes, como se separa el alma humana en dos mitades y la cultura promediada entre Oriente y Occidente.

Estambul es Pamuk y Pamuk es Estambul, describe sus calles, su vida, sus habitantes, su familia, sus miedos y complejos, sus tribulaciones y cuitas de cuna. Da cuenta de las casas de madera y los antiguos palacios en barrios decadentes, sus costumbres, el eterno dilema turco-fronterizo que asegura se refleja en los estambulíes, en forma de pueblo, raza, religión y cultura.

divendres, 20 d’abril de 2007

La Cueva de Hércules, Toledo

La cueva toledana de Hércules, forma parte, es uno más, de los enigmas históricos de la ciudad, hay quien dice que el subsuelo está lleno de cavidades y al poco se manifiesta otro aseverando, que en realidad es una sola cavidad la que forma un extenso laberinto de cientos de kilómetros de desarrollo. El caso es que, sea una sola o sean cientos de ellas, la de Hércules es la más popular.
Aquellos narradores que aflautan misteriosamente la voz al contar las historias, dicen que fue durante el reinado del mitológico rey Tubal, nieto de Noé y fundador de la primera monarquía española, cuando el héroe Heracles llegó hasta la ciudad y se bastó con las manos para excavar una enorme cueva donde instruir a los iniciados en el arte de la práctica mágica y ciencia adivinatoria, fue así como nació la Escuela Nigromante de Toledo. También dejó guardada en el lugar la “Mesa de Salomón”, la que se había mandado hacer para el mismísimo Templo de Jerusalén.
Para encubrir el secreto de la espelunca, en la que ya se habían alcanzado los niveles más altos del conocimiento, Hércules edificó un magnífico palacio sobre la cueva; con esa construcción pretendía que el acceso se mantuviese bien seguro tras un segundo paso.
Como legado de sucesión a su reino estableció también que cada nuevo rey que accediese al trono, no sólo se abstuviese de penetrar en la caverna, sino que además deberían añadir un nuevo candado a la puerta para que nadie pudiera desvelar el secreto mejor guardado. Con el tiempo la mansión empezó a conocerse popularmente como “El Palacio Encantado”.
Muchos soberanos se sucedieron en aquel trono hasta llegar quien rompiera los cierres de la puerta que protegían el secreto. El monarca era don Rodrigo, duque de la Bética y miembro de la familia de Chindasvinto, quien hizo saltar los pasadores de veinticuatro candados para poder traspasar la puerta. Traicionó a sus ancestros, provocó el maleficio.
Al penetrar en el subterráneo, escrito sobre la pared a modo de advertencia y amenazante sortilegio, se pudo leer sin dificultad “Vuelve por donde vienes, donde ahora vas está la muerte”. Don Rodrigo, era un valiente caballero y no se dejó intimidar por tan espuria amenaza, siguió adelante por las tenebrosas galerías. Dice la leyenda que atravesó varias cavernas, una blanca, de nívea cobertura, otra negra como cubierta de pez, verde una tercera, como el color que tiene las esmeraldas y una cuarta que era roja del color con el que fluye la sangre por las heridas.
Cuando al fin encontró un arca de madera creyó haber descubierto el secreto de la caverna, en el interior de la misma se guardaba una tela pintada en la que aparecían tropas a caballo, se hallaban bien pertrechas y armadas y estaban representadas bajo estandarte musulmán. Una inscripción en el paño advertía que quien, por haber desplegado la tela, mostrase aquellas huestes, induciría a que los que así vestían invadiesen los territorios de la Iberia hasta enseñorearse de ellos.
Lo que hasta aquí se narra como leyenda se materializó en la primavera del año 711 cuando los musulmanes dirigidos por Tarik, cruzaron el estrecho de Hércules e invadieron los territorios de la Iberia. En la batalla que Rodrigo entabló contra los invasores en Wadi Lakka, lugar que se ha identificado como el río Guadalete junto a Barbate, en Cádiz, los visigodos fueron derrotados y el monarca perdió la vida.
Nada más se supo de la cueva de Hércules durante largo tiempo hasta que en el año 1546, el arzobispo de Toledo Juan Martínez de Silíceo (1546-1557), mandó una expedición que explorase los subterráneos de la ciudad. Según se narra en los Anales Toledanos, los exploradores que se habían enviado al lugar, salieron muy impresionados por lo que allí habían visto. Hablaron de caudalosos ríos subterráneos, de estatuas gigantescas que tenían vida y movilidad y también otras muchas visiones fantasmagóricas que los hizo estremecer. Tras esas sobrecogedoras descripciones la cueva fue cegada para que nadie entrase jamás y soliviantase la tranquilidad en aquel mundo.
En 1851 unos jóvenes toledanos tuvieron la osadía de explorar nuevamente el lugar, pero se sorprendieron al hallar únicamente una estancia subterránea de 15 metros de larga por 10 metros de ancha con una altura bastante escasa.

En la “Guía de Toledo” del vizconde de Palazuelos, escrita en 1890, se dice: “…en los extremos de la estancia hay ciertos boquetes o puertas tapiadas que, sin duda, comunican con alguna bóveda inmediata”.
En 1973 un estudio del destacado ingeniero Carlos Fernández Casado (1905-1988), concluía que aquella sala hipogea no era sino una cámara abovedada, empleada como cisterna para el abastecimiento de agua a la Toletum romana. El suministro comenzaba con la captación en la presa de Alcantarilla a 38 kilómetros de la ciudad y atravesando el Tajo por un acueducto, con restos todavía visibles hoy en día, hasta precipitarse en el aljibe subterráneo, situado en lo que fue Judería Menor de Toledo, en el barrio denominado Alcaná o El Alcaná, vocablos que derivan del árabe con el significado de El Canal, en el Callejón de San Ginés, justo debajo de donde antes estuvo la iglesia visigótica dedicada a ese santo, desacralizada en 1794 y finalmente demolida en marzo de 1841.
En la primavera de 2003 el Consorcio de Toledo inició el estudio arqueológico del enclave con el que se concluyó la datación romana del depósito, construido durante el siglo I de nuestra se ejecutó mediante el empleo de bloques de piedra granítica cementada con mortero de cal y arena revestidas posteriormente con una capa de yeso. El contenido del aljibe se cifraba con una capacidad de 273 m3.
La antigua cueva estaba situada debajo de la iglesia de San Ginés, en el interior de la cual tenía la entrada. El segundo acceso estaba situado por alguna de las casas vecinas. En la campaña arqueológica aparecieron así mismo vestigios de los cimientos de la iglesia de San Ginés, y la ubicación del camposanto. Oculto en los muros aparecieron diversos materiales vinculados con un scriptorium, entre los que había un pergamino manuscrito con caracteres árabes de un dialecto desconocido, en el que sólo ha podido identificarse la palabra “Hércules”. En la lista de hallazgos se contiene entre otros objetos, un punzón de madera, un cálamo, y el cuello de un recipiente cerámico.

Que a usted le luzca Don Mariano

Con la boca seca me he levantado hoy Don Mariano, seguramente por haber dormido toda la noche con ella abierta. Ese fenómeno me sucede siempre cuando tengo que aguantar apretados durante mucho tiempo los esfínteres. No me da el cuerpo para tanto servicio. Pero no es a mi solo a quien eso le pasa, sabe usted muy bien que hay muchos que se orinan cuando ríen a gusto.
Que bien me lo pase anoche, no sabe usted cuanto.
Bueno, bueno, ¿y al final qué?
Al final nada, como siempre. Me sucedió que no me sucedió nada. Para que lo entiendas con un ejemplo, te pasa como cuando tienes una cita romántica en la que te seduce pensar que la remataras follando, te has centrado tanto con esa idea que parece que nunca hayas pensado en ninguna otra cosa de las que existen. Para acabar en nada, haces una faena que se queda muy por debajo de lo acostumbrado.
Hey, para, para! Por ese camino no sigas. Ahora me dirás que fingió durante el acto.
No, no, el hizo su papel, el problema fue mío. Me había obsesionado de manera infantil con un polvo que al final salió plano. El otro partenaire tuvo lo que había ido a buscar. Fui yo el que anoche estuve anorgásmico.
No estuvo mal el hombre, se salió con soltura, convenció y hasta enamoró a la audiencia.
Yo lo vi con otros ojos. Aunque mira, curiosamente escuchaba también sus palabras, y eran sólo eso. No puedo abstraer, como quieren ellos, un presente sin su pasado correspondiente. Unas promesas sin sus hechos acaecidos. Sus verdades, engañosas, con las mentiras de su política.

dijous, 19 d’abril de 2007

Carpe diem!

dilluns, 16 d’abril de 2007

ALGUNES NOCIONS DE FISICA QUANTICA- 1ª PART

Quant la física clàssica donava ja per fet que l'esser humà coneixia amb profunditat tots els fenòmens de l´univers, a falta només d'un epíleg. Un reduït grup de científics acabava de penetrar en un altre espai, si... un espai estrany i sorprenent,on la lògica aristotèlica deixava de tenir cap sentit. Progressant per aquesta estreta escletxa, aportaven a la humanitat possibilitats noves e infinites de coneixement. Acabava de néixer la física Quàntica.

Demòcrit d´Abdera, (460- 370 ac.) desenvolupador de la doctrina de Leucip, (?) ambdós de l'escola de Milet, foren els creadors de la teoria de l'àtom ( els atomistes).

Els àtoms, eren partícules indivisibles, inalterables, e indestructibles. Estaven dotades de moviment propi, i degut a aquest moviment, col-lisionaven entre elles formant noves estructures. Per aquest mateix principi eixia la vida, i quant es disgregaven desapareixia formant altres combinacions, i per tant, altres coses.
Avui, gracies a la mecànica quàntica, sabem que els àtoms, no son la part més petita de la matèria, sinó que estan formats per parts diminutes anomenades electrons. Tanmateix ara per ara, podem dir que aquests corpuscles elementals,estan constituïts no ja per altres partícules encara més petites, sinó per diferents estats superposats (?) Arribats a aquest punt, i per tal de poder seguir aquesta seqüència de profundització, haurem de substituir la lògica per la imaginació, només amb la seva ajuda podrem intentar la comprensió, de tot el que a partir d'ara ens proposen els físics quàntics. Preparats ?... Doncs som-hi !!
ONES O PARTÍCULES ?
Per Eduardo Martinez de la Fe.

Per partícula entenem un objecte real identificat en forma de punt, amb una posició determinada. També pot representar-se com trajectòria´ en una successió de punts.

Per ona o camps, entenem no pas el moviment de la matèria, sinó "en" la matèria, com es el cas de les ones de la mar. Les ones son per definició transmissores d'energia.

La física clàssica, o Niutoniana, entenia que aquests conceptes esgotaven la noció de realitat, però una sèrie d'experiències derivades de la així anomenada catàstrofe ultraviolada (1880), conduïren a establir (Schrödinger, 1926) que les partícules en realitat, no son si no, ones agrupades en paquets que emergeixen als ulls de l'observador com partícules puntuals. Heisenberg afegeix ( Principi d'incertesa, 1925 ) En el mon quàntic esdevé impossible atribuir a una partícula, en un moment donat, una posició i velocitat determinades, ja que quant més definida està la posició, menys possibilitat hi ha de conèixer la velocitat , i el mateix a l'inrevés. Aquesta imprecisió quàntica es deu més aviat a la pròpia naturalesa de les partícules, que a la imperfecció dels sistemes de medició.

Bohr (1916 ) complementa aquestes paradoxes al senyalar que; en realitat no existeixen ones i partícules, sinó que ambdues son representacions d'una mateixa realitat: aquesta realitat. Deia; s'expressa de vegades en forma d'ones, i d´altres vegades en forma de partícules.

Einstein (1926) pensava, si més no, que la realitat profunda no podia ser tan imprecisa: "Deu no juga als daus amb l´univers" exclamava; "segurament existeixen variables ocultes, inaccessibles encara a la nostra tecnologia, que ens fan impossible el coneixement de la veritable naturalesa de les ones i partícules quàntiques".

Aquí ja tenim servida la polèmica, però no la exposarem en aquest article, per tal de no escalfar-nos-hi massa el cap. Així que fins la propera !! . Però recordeu, la matèria, en el seu estat primigeni, com es presenta?; en forma de partícula, o d'ona?

Podeu deduir, o intuir quin es el factor essencial que fa que sigui d'una o d'altre manera ?... (si voleu, podeu contestar tot fent un comentari).

Escrit pel Quim

dissabte, 14 d’abril de 2007

Desaparició d’una fornícula a Palafrugell

Quin futur volem per la vila de Palafrugell?.
De tant que la coneixem ja ni ens la mirem. Que n’és d’important el progrés quan se’n du pel davant tot el que ens és familiar. Hi ha llegats que han de ser al museus, son molt valuosos, irreemplaçables únics. Hi ha que no, que han de ser al carrer, on han estat sempre, on han de continuar per equilibrar les nostres vides, i que ens serveixen de referència, de guiatge, de línia de vida emocional.
Una fornícula és un element intranscendent, no te cap utilitat pràctica, una insignificança arquitectònica i artística que s’encasta a la paret per aixoplugar un sant o una creu. Si endemés està situada al carrer de la Tarongeta de Palafrugell, un poble del Baix Empordà, comarca de la província de Girona, on hi havia una d’aquestes minúscules caixetes de paret, tot queda tan lluny i diluït que l’opinió pública ni s’assabentarà de la seva pèrdua. Dic be, hi havia, perquè el poderós progrés desbaratador l’acaba de demolir. Feia temps que ja no era un símbol religiós, havia caducat la seva operativitat, era un simple ornament que formava part del poble, que l’enriquia, que li donava personalitat, que l’identificava.
La fornícula desapareguda, ens havia vist créixer, ens ha vist riure i patir, i quan no ho feia ella, érem nosaltres qui la miràvem passant pel seu costat. Això tan se val, estava allà per veure passar generacions de vilatans. Ara ens diuen que la posaran al museu, que no es llençarà, que no apareixerà decorant la torre d’algun espavilat. Però això no ens reconforta. Volem que la tornin a posar allà mateix.
No tenim la necessitat d'anar al museu a explicar els nostres nets que allò que s’exposa en una vitrina asèptica, antigament servia de salconduit pels viatgers que sortien del poble, encomanant-se a la protecció dels sants. Hi ha un “Pla Especial de Protecció i Intervenció en el Patrimoni Històric de Palafrugell”, però no es dedica a contemplar aquestes petiteses, és massa tècnic, massa polític o massa galàctic. Està protegint coses més grosses i importants. Una cosa que fins ara havia servit per protegir-nos, ha de ser protegida al seu torn. Li ho devem això, no?. Crec que és una bona opció pretendre per Palafrugell el segell turístic de cittaslow, però ens ho em de començar a creure de debò. No s'aconsegueix cap guardó retirant les creus històriques del carrer. N'hi han unes quantes més, les acabarem guardant totes al museu?.
Convertir Palafrugell en lloc de vida agradable i de qualitat no passa per fer més entitats bancàries, l’ampliació d’una de les quals ha provocat aquest enrenou. Es comença per respectar els ciutadans i allò que els identifica, els vestigis i les empremtes que els nostres avantpassats ens deixaren en el llegat urbà. Les actuacions al nucli antic han de ser molt curoses i meditades, no avaluant-les administrativament, sinó socialment, i arribat el moment de decidir políticament, anteposar sempre el interès generals de les persones als interessos comercialistes de les entitats privades.
Desfem-nos d’una vegada de la sentència que ens imposà com una llosa Josep Pla, dient de nosaltres que tenim un sentit antihistòric de Palafrugell. Restituïu la fornícula del carrer de la Tarongeta.

DE MONTREBEI A LA FLORESTA (Es completen les fases)

Fase III
No hi ha plena complaença en un àpat si tot just acabar abandones el lloc de la menja. Això no és ciència arcana, és coneix des de fa generacions. En conversa distesa, nosaltres la varem allargar agradablement fins passades les set de la tarda. Fins i tot a aquella hora, el dia seguia sent fantàstic.
Quim mostrava capció per arribar d’hora, varies vegades ens va fer prendre coneixement, del caos que podia representar no arribar al castell amb la llum del dia, l’amoinava que ens haguéssim d’instal·lar a les fosques, sent un grup de gent tan nombrós. Jo sospitava que, tot i haver-nos assegurat un bon allotjament, el castell no reunia les condicions adients que ha de tenir un hostatge còmode. Me’l vaig mirar, no semblava preocupat, a estones xerrava amb el Ramon, reia després amb la Montse, cridava a l’Albert, lloava el Josep, però res en ell denotava preocupació esdevenidora. Rafael em va parlar d’en Joan Canals, guardava d’ell un record inesborrable, més o menys com tots els que hi érem allà. A la conversa es feren presents els absents, de les aventures viscudes amb ells. D’en Leo, i dels més nous, en Malo, Toni, Pere...
Es va fer necessari interrompre finalment allò que ningú no volia concloure. Ràpidament ens posaven en marxa cap a La Floresta.
Del poble de La Floresta, quan es tracta de situar-lo davant un foraster, se’n diu que es troba a prop de Borges Blanques. La capitalitat administrativa de les ciutats absorbeixen les petites identitats vilatanes. És deu a un procés històric de progressions, privilegis i possessions desiguals que tenen un seguiment històric de molt difícil comparació.
Amb el nom romanitzat de Castellots, origen de l’actual poble de La Floresta, se’n fa referència a un tipus de fortificació de petites dimensions, que serveix de refugi a un llogarret, o petit poblament agrícola, que en àrab es coneixien pel nom de “bur^g”, i que amb el plural d’aquesta paraula, “buru^g” se’n troben actualment moltes traces toponímiques per tota la comarca: Borges, Borgetes.
No serà fins al segle XV, que apareix per primer cop el nom de La Floresta. El lloc, propietat del duc Joan Ramon Folc IV, es dedicà a reserva de caça i residència lúdica, convertint el torricó defensiu existent a La Foresta en un pavelló aristocràtic i residencial de caça i esbarjo. Aquest procés de transformació de l’estructura militar en residencial es realitzà al llarg del temps entre finals del segle XV i els inicis del XVI.
La configuració definitiva del castell que nosaltres trobarem el dissabte 24 de març quan varem arribar inmersos en la negror de la vesprada, data de la segona meitat del segle XVI. Les reformes i adaptacions contemporànies no han estat més que tasques de conservació i manteniment d’una estructura que te més de quatre segles d’existència.
En Quim va jugar les seves cartes fins al darrer moment. Ens feu entrar al nucli central del castell amb les llums de les llanternes, l’únic habilitat per a servir de residència, i ens conduí en penombres fins a l’escala de la masmorra que baixava fins a una cambra humida i oblidada que hi ha excavada a la roca. Després, considerant que ja havia explorat del tot les nostres pors i fantasies, trencà l’encanteri que havia crear, dirigint-se al quadre de comandament elèctric i encenent les llums del castell.
Aquella nit especial soparem al bar del poble. L’endemà seria un altre dia completament diferent. No hi ha mai dos dies que siguin iguals.

Fase IV
El castell, la part condicionada vull dir, es constitueix en apartaments que es distribueixen en quatre nivells, de forma que l’allotjament pot fer-se de forma solidària o be solitària. L’Albert i la Montse triaren la planta baixa per passar la nit, el Ramiro i la Conxi el primer pis, El Josep i la Cris, el Rafa i la Quima, Josep Maria, la Justa i l’Estela, en el segon. Dalt de tot, sota la coberta d’encavallades de fusta centenària s’hi allotjaren el Ramon, la Mercè i Lluís Baqués.
Els fantasmes dormiren plàcidament i no sortiren aquella nit del 24 al 25 de març de 2007. No hi havia roncs, ni crits, ni sospirs, només els sorolls típics de la nit que es produeixen al món agrari i els de ciutat no tenim familiaritzats.


Fase V, i última
Tot estava preparat, va ser curiós, però en un obrir i tancar d’ulls la llenya cremava sota l’engraellat metàl·lic i a sobre es coïen els calçots. Confesso que no crec en la màgia, però jo, quan anava a cercar carburant els altres ja encenien el foc, quan volia parar taula, algú me’n oferia una cervesa per distraure’m i al girar-me ja havia de col·laborar en una altre cosa perquè aquella meva pretensió ja era feta. Un despropòsit vaja. Vaig haver de anar d’un costat a l’altre donant conversa, per entretenir aquells desgraciats. Ni amb això tingué èxit, tots anaven enfeinats. Com me’ls estimo, igual que els dies, no hi ha dos d’ells que siguin iguals. Aquests nois no son de diari son de festiu i jo vaig actuar com un bon vivant. No era pas el meu propòsit.
I au vine, novament a entaular-te. Allà aparegueren els calçots, això ja ho sabia, però qui havia preparat l’aperitiu, les salses i l’allioli que eren magistrals, aquelles plates de carn i botifarres a la brasa, la sangria...?. Déu meu, on havia estat jo tot aquell temps?. Vaig ser abduït pels extraterrestres?.
Com és de costum, ens vingué a visitar l’eminent artesà Fèlix Martin, no es fàcil ser un savi fora ciutat. Ell s’ho ha treballat. En la seva ciència, el coneixement de la pedra, ell és únic. L’han d’anar a buscar allà els que volen saber més, fidel al seu origen no renúncia al tros de mon que millor coneix, la seva Floresta natal. És un home que no es nega mai a donar, a donar-te, la muntanya dels seus coneixements. Des d’aquí la meva més sincera admiració i deferència a la seva persona, l’últim dels “bons homens”.

Lluís Baqués, rebé els honors per haver provocat tot això. Els que estàvem allà sabem el que vull dir, com també l'Albert, si dic, que teniem a la mà un bon cafè exprés.

"Mentiras de Estado"

Siempre me han parecido aves de mal agüero. Ruidosa y pendenciera la gaviota como buen carroñero protege lo suyo y destruye las demás especies. Sus actos se deberían regular por Ley.

dijous, 12 d’abril de 2007

La Cueva de los Cristales, Naica (México)

En las cuevas de Naica, el estado de Chihuahua al norte de México, se dan unas condiciones especiales para que se generen unos macrocristales de selenita, nombre con el que se conocía antiguamente a la variedad más cristalina y bella del yeso, su nombre significa piedra de luna.
En abril del 2000 durante los trabajos de excavación de un túnel de comunicación en las minas, a trescientos metros bajo la superficie, se descubre la Cueva de los Cristales, con formaciones cristalinas, de yeso purísimo y dimensiones nunca vistas, de 10 m. de largo y 2 metros de diámetro.
Una cueva infernal, a 50° C de temperatura y 100% de humedad, donde las posibilidades de supervivencia del ser humano se reducen a sólo unos cuantos minutos.
¿Quieres saber más cosas?: http://laventa.it/es/index.html

Un enemigo del pueblo, Henrik Ibsen

A comienzos del siglo XIX, en una ciudad noruega cuya principal atracción y fuente de riqueza es su balneario, el doctor Thomas Stockmann descubre que el agua está contaminada por una bacteria y avisa a la comunidad sobre los graves peligros que se ciernen sobre la salud de las personas. Tropieza con el rechazo frontal de influyentes poderes políticos y personalidades, entre ellos su propio hermano y alcalde, propietarios y medios de comunicación. Todos parecen más preocupados por los inconvenientes económicos de la desinfección del agua y por la posible pérdida de clientes del balneario que por la salud de la gente.
Un enemigo del pueblo es una obra sobre el riesgo de que la democracia degenere en demagogia y sobre el precio que paga quien dice en voz alta aquello que la mayoría no quiere oír. Una obra sobre el coste de airear la verdad cuando es odiosa: ser señalado como traidor por la sociedad en la que se quiere vivir. Solo ante el peligro, poniendo en riesgo incluso a su familia, el doctor Stockmann se enfrenta a políticos, a periodistas y a la mayoría de sus vecinos, los cuales olvidan sus diferencias para sostener contra el disidente una gran mentira y para marcarlo como el enemigo común.

Una obra actual en la que nos encontramos en ella a políticos expertos en dobles lenguajes, medios de comunicación que se presentan como azotes del poder y que pactan con éste, intereses particulares enmascarados bajo la noción de “bien común” y una opinión pública a la que se sacraliza al tiempo que se la manipula obscenamente.

Del 11/04/2007 al 29/04/2007 en el Teatre Tívoli

Compañía:CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL

Director: GERARDO VERA

Versión:JUAN MAYORGA ADAPTA LA OBRA DE HENRIK IBSEN

Producción:CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL

Enviem la teva millor fotografia de la setmana (s/m)anta

Si has pres fotografies aquests dies de Setmana Santa, si creus que son guapes, si no t'importa compartir-les i me les vols enviar, les pengen. Envia una o dues, les que més t'agradin. Les sotmetem a votació i et fem fotògraf sant si guanyes.

Ja pots votar la foto que més t'agradi!!!!!!! (Fes-ho via email o en els comentaris). Fins a tres punts, reparteix con vulguis. Exem. A1=3 punts // C2=1 punt // B2=3 punts..., etc

CONCURS FOTOSANT'07
adreça enviament de fotografies i votacions:
exsire@gmail.com

A1

A2

B1

B2

C1
C2

dimecres, 11 d’abril de 2007

La ciutat de Nova York contra el feixisme a la Guerra de Espanya

En el Museum of the City of the New York, des del dia 32 de març fins el 12 d’agost pot visitar-se la mostra: Contra el Feixisme: Nova York i la Guerra Civil Espanyola, l’exposició recorda la solidaritat mostrada per la ciutat, malgrat la gran depressió que estaven patint llavors els nord-americans. Els ciutadans novaiorquesos van donar fins a dos milions de dòlars entre els anys 1936 – 1939, per ajudar els ciutadans republicans espanyols i s’estima que un miler de voluntaris que lluitaren, al costat de la democràcia, perderen la vida al front de guerra.
La mostra examina el paper que els novaiorquesos exerciren en el conflicte, així com les ideologies polítiques i socials que els estimularen a participar activament en les reunions solidàries, de mobilització, i col·lecta de fons econòmics. A través de fotografies, les cartes, els uniformes i les armes que empraren, i la memòria viva dels que hi participaren directament, es relaten les històries d’aquells idealistes solidaris.
Les fonts de l’exposició pertanyen majoritàriament als arxius de la Brigada Lincoln i a d’altres documents on es relata també el moviment contra la guerra amb un recorregut per la divisió que la situació d’Espanya provocava entre la població de la ciutat. Com feren per exemple els catòlics americans que es mobilitzaren a favor del bàndol nacional. La mostra que vol homenatjar la gent corrent de la ciutat, però que és capaç de realitzar les gestes més elevades d’altruisme, s’acompanya d’una publicació amb el mateix títol, publicada per la Universitat de Nova York. Finalitzat el període d’exhibició l’exposició viatjarà posteriorment a Barcelona.

El túnel de Guoliang, China (II)

En la actualidad solamente hay dos maneras de llegar a la aldea de Guoliang, una es subiendo al monte Tianti por una escalera que se halla excavada en la roca, y la otra, recorriendo el túnel que lleva el nombre de la aldea, Túnel de Gouliang.

Hasta el año 1972 era la vía a través de la escalera de roca el único acceso que conectaba la aldea con el mundo exterior, fueron los propios aldeanos quienes, hartos ya de realizar el esfuerzo de escalar desniveles montañosos, decidieron excavar un túnel a través de la pared de la garganta. Para poder realizar la obra tuvieron que vender parte de sus rebaños y cosechas para poder comprar las herramientas de uso manual para la excavación. El proyecto se empezó con una brigada formada por 13 jóvenes aldeanos. Aquella empresa les llevó cinco años de duro trabajo, durante los cuales se excavaron 1200 metros de longitud en la roca, con una sección en túnel de 4,00 x 5,00 m. En su construcción se perdieron algunas vidas. Por fin el día 1 de mayo de 1977, el túnel se pudo transitar por vez primera.

"In My Stairwell", Mark Seliger

Fotografias de Seliger: Manon, Al Pacino, Mick Jagger, Nude of Horse, Drew Barrymore
Mark Seliger es un fotografo editorialista, que actualmente vive en New York, aunque haya nacido en la población de Amarillo, Texas. En la Galería Hartmann, de Barcelona, se ha presentado una muestra de su obra, se trata de una exposición fotográfica del magnifico retratista americano, quien se presenta por primera vez en España. En Barcelona muestra una selección de fotografias de su último libro “In My Stairwell”, publicado en la Editorial Rizzoli.
Seliger retrata celebridades y personajes relevantes de la actualidad, del arte, de la política, de la música. En el “stairwell”, el hueco de escalera del edificio donde tiene el estudio el fotógrafo, se realizaron los retratos de Susan Sarandon, Jenny Kravitz, Bowie, Jagger, arropados con el único decorado de los sólidos y vetustos ladrillos del edificio.
La muestra, la visita es gratuita, permanece en la sala Hartmann de la ciudad entre el 28 de marzo y el 21 de mayo de 2007. Para verla tienes que ir a la calle de Santa Teresa, 8, de Barcelona, de lunes a sábado entre las 10 y las 14h y después entre las 17 y las 20h.

dimarts, 10 d’abril de 2007

Quiero enriqueceros com mi sola lengua, coño!. (o... una falacia pepera)

Que acomplejados debéis estar, siempre imitando a los cangrejos. Manipuláis porque es lo único que podéis llegar a dar de vosotros. Mentís porque no conocéis la verdad, porque mentís siempre, que importa el idioma en que os expreséis. Odiáis porque tenéis miedo a lo que os es ajeno, lo que no es vuestro, lo que no se somete. Odiáis la pluralidad, la diversidad, la libertad. Son tantas las cosas que desconocéis que no existe solución, una solución que siendo tan elemental no os llene sin desbordar esa neurona absurda que os rige el entendimiento. Por eso tenéis tan poco. Por eso padecéis de incomprensión, de una falta grave de incomprensión.

Que acomplexats deveu estar, sempre imitant els crancs. Manipuleu perquè és l’únic que podeu arribar a donar de vosaltres. Mentiu perquè no coneixeu la veritat, perquè mentiu sempre, que importa el idioma en que os expresseu. Odieu perquè teniu por a allò que os es aliè, allò que no es vostre, allò que no se us sotmet. Odieu la pluralitat, la diversitat, la llibertat. Son tantes les coses que desconeixeu que no teniu solució, una solució que essent tan elemental no us ompli sense desbordar aquesta neurona absurda que os regeix el l’enteniment. Per això teniu tan poc d’enteniment. Por això patiu d’incomprensió, de una falta greu d’incomprensió.

Aquí teniu una mostra d'aquesta incomprensió absurda i absolutista de nostres germans del pensament únic, de la TeleMadrid del PP.

UNA EXCURSIÓ A MONTREBEI (cap de setmana amb cinc fases)

FASE I
De la Trobada a Fontllonga o agrupació de membres.
Havien quedat d’hora el dissabte dia 24 de març. Segons deia la convocatòria allà ens trobaríem a les vuit trenta, algun candorós, aquella rara espècie humana a la que pertanyen els que tot s’ho creuen, va arribar a les vuit. Babau, beneitó, càndid, crèdul. De mica en mica van anar arribant els altres, tots els altres no eren ni el Ramix, ni la Conxi ni el Lluís. Quan ja les feres no es podien aguantar més ens van fer entrar a la sala reservada a Can Quel i serviren l’esmorzar. Unes bones plates d’embotit, llesques de pa torrat, conegut popularment amb el nom de torrades, i vi. Així de frugal va ser lo nostre àpat matinal. Repetirem amb dues plates més i diverses càrregues de torrades. Vingué després lo cafetó, algú funciona millor quan l’aigualeix amb esperit ardent, i lo còmput del que havien consumit. Després es va encarar la 2a.Fase del programa.
A l’aparcament ens organitzarem en dos grups, així de curta va ser la unitat que tan fermament havien establert a taula feina uns moments. El primer grup, el dels especialistes, es proposava completar la Via Ferrada instal·lada al Montsec per la parella d’escaladors Olmo i Urquiza. Un segon grup encara molt més experimentat es proposava travessar el Gran Congost de Montrebei, prodigi natural únic a Catalunya. El repte era de fàcil triar, cadascú lliurement, sense pressions de cap mena, s’apuntava al grup que volia. Les decisions democràtiques tenen aquestes coses, van haver famílies que acabaren separades.
L’acostament a la Via Ferrada es fa per Àger a la banda sud del Montsec. Tio!, quina paret de falla més espectacular!. Im-pressionant!. L’apropament del grup de Montrebei ho faria des d’Alsamora pel nord, on la geologia de la serralada te les formes molt més endolcides.

FASE IIa
VIA FERRADA OLMO URQUIZA
Corçà, Montsec d’Ares (Lleida)
L’esmentada via va ser una de les primeres que es van equipar a Catalunya, 1997. No es tracta d'una ascensió amb gran dificultat, sinó més aviat al contrari, esdevé fàcil i còmoda. Podria dir-se d’ella que es un complement per tal de fer possible una ruta, que superant la vall de La Pardina, per la seva capçalera amb verticals esglaonades, permet assolir una excursió que pot abastar diferents indrets, entre ells, i com no, el Congost de Mont-rebei. La instal·lació es bona, i roman en bon estat de conservació, la qual cosa encara alleugereix més si s’escau, la superació dels 320 m de desnivell que la conformen. Val a destacar que, potser i només sota el meu estricte criteri, les parets, estan massa separades l’una de l'altre, i per tant la major part del desnivell, es fa a peu, això si, per corrierols molt feréstecs i dignes de ser visitats.
La tornada, per que sempre hi ha d'haver una tornada, la vàrem fer pel mateix lloc, mitjançant una excel·lent instal·lació de ràpel, que ens situa novament al principi.
En definitiva, es tracta d'una magnífica ocasió per tal d´ iniciar-se en el complement de l'excursionisme, que ve a denominar-se via ferrada.
Vàrem anar-hi; El José, la Cristina, J.Mª Latorre, l’Estela ( amb només 7 anys), l’Albert, i jo mateix....el Quim.
FASE IIb
CONGOST DE MONTREBEI
Alsamora, Montsec d’Ares (Lleida)

Recórrer el Congost de Montrebei des del nord te l’avantatge d’un passeig. T’hi acostes en cotxe, si això és el que vols, fins ben bé l’entrada del Congost. Allà t’has d’acomodar en espai amb instal·lacions, higièniques, informatives i d’aparcament, que faciliten el que l’assistència de visitants sigui molt nombrosa. L’excursió però és més natural si accediu pel llarg recorregut del sud.
D’allà surten dues vies fins l’entrada del Congost. Una corre pel fons de la llera quan l’aigua del pantà disminueix, per l’altre s’ha de superar una petita carena i tornar a baixar fins al pont metàl·lic que travessa el Barranc Fondo o de La Maçana. És l’antesala de l’espectacle. A partir d’uns centenars de metres més enllà del pont s’inicia l’estreta i fonda escletxa que l’aigua del Noguera Ribagorçana encara no ha acabat de tallar, encara està obrint-se pas per travessar la serralada del Montsec. És un aigua contundent i infal·lible, sempre canviant, sempre heterogènia. Persistent.
La vena líquida te un color de blau turquesa encisador que t’acompanyarà en tot moment mentre recorres el congost. A no gaires metres de l’aigua és visible a estones el primitiu camí que comunicava antigament les valls dels dos costats del serrat. El camí actual, més practicable, més segur i condicionat, ho fa pel bell mig de la paret de llevant, a l’altre costat, a tir de pedra, el Montsec de l’Estall, la petria faç de l’Aragó, territori de La Franja. És un passeig que es fa curt, però s’ha de repetir per tornar al cotxe. Si ara tenim un moment farem la cova Colomera, que ens queda un xic més amunt del camí, és un bon lloc per enlairar-se, sense dificultats, sense perill.
Els que van fer el Congost van ser: Lluís, Justa, Ramon, Mercè, Rafa, Quima, Conxi, Montse i Ramix.
La tornada al punt d’agrupament de Fontllonga s’havia acordat amb antelació, i amb els propòsits assolits, vam fer un àpat ben gustós, ben preparat i millor taxat a Can Quel. (Psst, psst, em va encantar el tronc. Quin postre déu meu!).
Continuarà... si, si, molt aviat.

VICIOS PRIVADOS, VIRTUDES PÚBLICAS

Todavía se cuela la religión, insistente, en nuestras vidas, como si fuera una tradición que deba perpetuarse. Esa práctica se inició con nuestros abuelos en la edad media, cuando esto aún era un solar yermo, y ellos tuvieron que librar su guerra aferrados a la religión como única señal colectiva de identidad. De eso hace más de quinientos años y aún dura. La última guerra tiene mucha culpa de eso. Con la derrota se revalidó el pasado más sombrío, el más tétrico de nuestra historia, la carcoma de buenos y malos cristianos, sin alternativas en lo de creer. Nos obligaron a comulgar a todos con las convicciones de unos pocos. Por esa imposición, yo, la dejé.
¡Como si lo que preferís es adorar al diablo en vuestras manifestaciones!, eso no me preocupa, pero ocupáis toda la calle con vuestras virtudes y eso me molesta. Retened en el ámbito privado esas prácticas religiosas, recataos, cortaros un poco en la inmodestia.
Ocupáis los espacios comunes, nos desposeéis de ellos ofreciendo un espectáculo de las exaltaciones de vuestra fe, como si os fuese en ello la vida. Frente a vosotros no tengo ningún derecho, permitidme que me queje de vuestra semana santa.
No quiero ver penitentes que purgan en público sus pecados como si fuera un acto de fe medieval. No tengo esa necesidad. No quiero la sangre, ni me dicen nada esas lágrimas hipócritas que tan fácilmente obtienen las televisiones, ni las crucifixiones de cartón piedra, o las reales por muy extasiadas o filipinas que sean.
Sólo quiero que me dejéis disfrutar esos días de alivio entre viajes y buñuelos preocupado sólo por las monas de mi ahijado.

dissabte, 7 d’abril de 2007

Antoine Ignace Melling

Melling fou un gran arquitecte, matemàtic i pintor nascut a Alemanya (1763-1831), que treballà d’arquitecte a la cort del Sultà Sélim III des del 1795, i també feu labors de dissenyador per la sultana Hadidge, germana d’en Sélim. Durant els divuit anys que s’hi passa a Turquia (1784-1802), treballà realitzant dibuixos dels paratges més idíl·lics del país, les ribes del Bòsfor i de la pintoresca ciutat de Constantinopla, l’actual Istanbul. La importància de les imatges rau en el fet que reflexen la vida quotidiana i els costums orientals de la nació otomana a començament del segle XIX, uns cents anys abans de que la revolució occidentalitzant d’Ataturk modernitzes el poble turc, on, entre d’altres reformes, com l’educació, i l’administració, introduí oficialment l’alfabet llatí.
Els dibuixos de Melling es van començar a editar a París l’any 1807, en forma de gravats amb el suggerent títol de “Voyage pittoresque de Constantinople et des rives du Bosphore”, i es va comercialitzar per primer cop en fascicles entre els anys 1809 i 1819, en un moment que esclata a Europa la febre de publicacions de relats literaris i aventures de viatges exòtics en terres d’orient. L’interès per aquest tipus de gènere havia començat a mitjans del set-cents, com a conseqüència del gust dels europeus pels viatges. Gran part d’aquests relats s’acompanyaven d’imatges que permetien els autors enriquir les descripcions i els lectors viatjar de forma virtual per paisatges exòtics i pintorescs. L’obra “Voyage pittoresque de Constantinople et des rives du Bosphore” és un bonic exemplar compost de 48 gravats a partir dels dibuixos de Melling i acompanyats per un breu text explicatiu. L’obra es va completar el 1819.

dimecres, 4 d’abril de 2007

UNA FOTO DE PREMI


UNA FOTO DE PREMI

Quant sortim a tombar-la per aquests mons de Deu, a tots ens agrada guardar els records de les nostres vivències, encara que només sigui per tal d’assaborir-les amb més tranquil·litat, al caliu de la llar. Aquesta es una activitat bastant estesa entre el comú. Si més no, sempre hi ha el que s’hi mira més a l´hora d’obtenir aquestes imatges, i posant a proba tota la tècnica i sensibilitat que el moment requereix, obté en justa recompensa, verdaderes obres d’art.
Aquest es el cas del col·lega Jose Hidalgo Mellado. Si, si, el José que tots coneixem... el de tota la vida.
La foto que ens presenta ha estat guardonada amb el 2on. Premi general de la “Xª MOSTRA DE FOTOGRAFÍA I AUDIOVISUAL DE MUNTANYA” Districte St. Martí. Està dotat de trofeu de reconeixement, i 150 € .
“LA CIVETA” dons aquest es el títol de l’obra, ens mostra un impactant bocinet, amb molt contrast, i alta resolució, de la neta atmosfera dels alts cims de les Dolomites ( 3220 m.s.n.d.m.)
Molt bona José, felicitats, i a continuar.
Als demés, us deixo contemplant-la, per tal de que en traieu conclusions. Fins un altre!!.

Quim

dimarts, 3 d’abril de 2007

CARTA ABIERTA A LOS POLÍTICOS, ELECCIONES MUNICIPALES 2007

Quisiera pediros que, por una vez, en estas próximas elecciones municipales no pensaseis en nosotros como votantes flemáticos y nos contemplaseis con los defectos que en nuestra desnudez tenemos los gentiles. Siempre ha sido tan grande y desinteresada vuestra entrega política que por una vez deberíais dedicaros estos comicios a vosotros mismos y a los partidos que representáis. Os lo merecéis. Si podéis, os ruego que lo hagáis.
Francamente me sabe mal que siempre acudáis raudos a las elecciones mendigando el voto con el mismo esfuerzo y entrega enérgica con que os dedicáis a la ingrata labor de gobernar. Hasta ahora, intuyo, los votantes no hemos sabido estar a la altura de corresponderos con el adecuado agradecimiento, pues no pertenecemos a ninguna organización o grupo con quien podáis negociar el reconocimiento merecido. Somos individuos que andamos diletando hoy por aquí y mañana por allá sin un compromiso firme, ni identificación alguna con los próceres de nuestra política. ¿Estoy en lo cierto, no es verdad, cuando digo que la vida del político es muy sacrificada?.
No creáis que no me he dado cuenta, entre otras muchas inauguraciones y presencia municipal en las calles, que estos días hay más brigadas de limpieza que a todas horas se dejan ver. ¿No se si son funcionarios que teníais en reserva, o contratados temporales de alguna ETT? Pero esa exhibición vale una pasta. Creo que deberíais aprobar una derrama extraordinaria entre la población contribuyente y que por una vez no tuviera que salir, como siempre, de vuestros bolsillos.
Tal vez fuera necesario ese despliegue de medios para conseguir alguna cosa que no alcanzo a comprender, sin duda no lo percibo por pertenecer a la clase de los que sufragan en silencio, pero me duele que pudiera deberse a que ensuciemos las calles ahora más que hace un mes, cuando empezó esa obsesiva campaña vuestra por la limpieza urbana. Una amiga ha llamado al fenómeno "la invasión de los ultracuerpos", y verdaderamente están por todas partes.
Yo siempre he confiado en mis políticos y no ha de ser ahora cuando dude de que su gestión sea siempre acertada. Además, no os creo capaces de hacer una maniobra tan indecente como la de desplegar decenas de cochecitos y brigadas de limpieza municipal, y pasadas las elecciones retirarlos de las calles y volver a la rutina de la limpieza del “día por semana, si me acuerdo”. Eso, estoy seguro de ello, no lo hacéis para engañarnos como a tontos. Pero todavía no quiero caer en las razones que teneis para hacer tal cosa.
Seria falso, y un grave error por mi parte, pensar que gobernáis en formato cuatrienal y que lo hacéis como si gestionaseis vuestro patrimonio. Tenéis en vuestras manos nuestra confianza y nuestro dinero, y si hasta eso os hemos entregado no será para pedir ahora responsabilidades del encargo, ni lo uno ni lo otro nos pertenece una vez os lo hemos traspasado.
¿Soy el único votante que piensa así de sus representantes?. ¿Me equivoco con ellos?. ¿He de creerme todo lo que dicen o debo atender mejor a lo que hacen y dejan de hacer?.

dilluns, 2 d’abril de 2007

L'avió Savoia Marchetti SM-79, (l'Sparviero)

El dia 27 d’abril del 1937, varies formacions de bimotors Henkel 111 fortament armats, i pilotats per experimentats aviadors alemanys, s’enlairaren, amb una infausta i miserable tasca: destruir Guernica. Amb aquests innombrables fets, s’inaugurava una pèrfida era; la de bombardejar ciutats indefenses. Els resultats no podien ser més afalagadors, per les ànimes criminals; 2.500 morts i una ciutat sencera destruïda. No seria pas la última. Malauradament l’aviació "nazional," embrutiria amb una covardia fratricida sense precedents, les seves ales amb sang innocent, per sempre més.
La ajuda de Hitler, englobada íntegrament en la anomenada "legió còndor," no va estar la única que va rebre l'exèrcit feixista espanyol, també els italians van fer la seva "donació" per tal d’afegir-se al genocidi. I si be es cert que la seva aportació al conflicte, no fou tan qualitativa com la alemanya, també es rigorosament verídic, que estigué més nodrida en termes quantitatius.
Entre totes aquestes dotacions, les més efectives van estar sense dubta les que feien referència a la aviació, i més concretament a l'estrella de la Regia Aeronàutica italiana; el Savoia-Marchetti, S.M.79, Sparviero, alies "El geperut". Dissenyat pel projectista Alessandro Marchetti, el S,M,79, havia de substituir al S.M.81 en tasques civils, com avió 8 places de transport ràpid. En aquesta faceta, aviat revelà les seves grans característiques. La formula era teòricament la mateixa: monoplà trimotor d’ala baixa, amb estructura de ferro i fusta, i revestiment mixt. De totes, totes, les millores e innovacions tècniques eren notables. A demés de l'adopció de motors més potents que li permetien prestacions bastant superiors, i d'una neta estilització de les seves línies aerodinàmiques, la diferencia fonamental respecte al S.M.81, consistia en la incorporació d’un tren d'aterratge retràctil, que restava gairebé amagat a les gòndoles dels motors.
Els records i reconeixements mundials, no es van fer esperar i potser per aquest conjunt de raons, l'estament militar hi posà àvidament els seus ulls en l'aparell. Es obvi que en l'època, a ningú li passava per alt, que: 355km, h. a nivell de la mar, i més de 400 en altituds superiors, eren xifres francament engrescadores. Però si li afegim el fet de que a l’any següent el muntatge de motors Alfa Romeu de 750 cv. En substitució dels Piaggio P-IX de 610, li permeteren batre sis marques mundials de velocitat sobre 1000, i 2000 quilòmetres amb càrregues útils, de 500, 1000, i 2000 k. Entendrem que aquest va estar el factor determinant, pel qual l'exèrcit demanes d’immediat una versió en bombarder.
Aquest no diferia estructuralment del model civil. Les úniques variacions necessàries per la instal·lació de l'armament defensiu - ofensiu i dels mecanismes de punteria. També l'acoblament d'una gòndola ventral i la característica elevació de la cabina del pilot. Des d'aquest moment, el S.M.79 va començar a ser conegut universalment amb el sobrenom de "Geperut".
Al febrer de 1937, va rebre el seu baptisme de foc sobre el cel de Guadalajara, causant moltes baixes als republicans lleialistes, tanmateix destruint poblacions senceres al més pur estil feixista.
La vertadera virtut de l´S.M. 79, no va estar la de bombarder horitzontal tal i com es va emprar a Espanya, sinó la de torpeder a ras de mar, en aquesta nefanda tasca es va mostrar senzillament insuperable al llarg de la 2ª guerra mundial.


El IV Gruppi de l’aviació legionària italiana, junt amb els 4-5-6 -G28 de la 9ª divisió de bombarders nazionalistes equipats amb els nous S.M.79, van estar els infames protagonistes dels bombardeigs sistemàtics sobre Barcelona, el 16 de març de 1938, i que al llarg de 48 hores causaren més de mil morts de forma absolutament indiscriminada. En contrapartida no es coneixen cap tipus de raids d'aquesta mena, per part dels aviadors de la República .Com autèntics cavallers de l'aire, fins hi tot en inferioritat tècnica i numèrica, amb gran valentia només envestiren objectius estrictament militars, als quals infringiren severes derrotes.
Ja a l'Espanya del general superlatiu, quant els italians marxaren, deixaren 80 supervivents dels 135, SIAI-Marchetti que van arribar. El "sparviero" va servir durant molts anys, s'hi van arribar a muntar motors de 1200 cv. I s'assoliren nous records mundials, en el terreny merament esportiu. A l’Itàlia ja dividida, només l'àrea de la república sociale italiana els mantingué en actiu, en canvi en l'aeronàutica aliada, fou relegat al transport militar i civil durant uns quants anys més, desprès, el van utilitzar per remolcar dianes de tir. Les últimes unitats van estar desballestades durant l’any 1958.
En total, des de l'octubre del 36 al juny del 43 van sortir de les cadenes de muntatge, la gens menyspreable xifra de 1217 unitats.
Aquesta es la historia d’un gran avió, que com a tal respongué plenament a les expectatives que d’ell s'esperaven, sempre dins de la noblesa que d’un enginy es pot esperar, no pas la dels miserables que el conduïren, la d'aquests no mereix la pena.

Actualment, quant s'està en plena integració a la Europa unida i democràtica, l’exèrcit de l'aire espanyol, encara llueix a les derives dels seus avions de combat, la creu de Sant Andreu, "X" amb que el feixisme va fer-se distingir de la República, fitxeu-vos en les fotos d'època. No es això una vergonya per a un país que s'autoconsidera demòcrata? A quins símbols saluden els nostres polítics, quant passen les esquadres d'avions durant "El desfile de la ... ?

Quim.

diumenge, 1 d’abril de 2007

TEXT ANÒNIM




Aquest text, va estar salvat en última instancia d´un vehicle que anava al desballestament. El vaig llegir, i em va impressionar, millor dit, em va emocionar positivament, per aquesta raó, vull,desitjo...fer-lo públic. No tenia nom, i jo, si em perdona el poeta, m´ he pres la llibertat de dotar-lo del que podeu llegir en aquesta capçalera.
Quim
“ET DEITJO QUE...”
(Anònim)

Et desitjo primer que estimis, i que estimant, també siguis estimat. I que de no ser així, siguis breu en oblidar, i amb això, desprès d’oblidar no guardis rancors. Desitjo doncs, que no sigui així, però si així es, sàpigues ser sense desesperar.

Et desitjo també que tinguis amics, i que fins hi tot dolents e inconseqüents, siguin valents i fidels. També que entre tots, al menys n´hi hagi un en qui puguis confiar plenament. I per que la vida es com es, igualment et desitjo que tinguis enemics. Ni molts ni pocs, justa la mida exacta, només per que de tant en tant et qüestionis les teves pròpies certeses. I que entre ells n´hi hagi algun que sigui just, per que no et sentis massa segur.

Et desitjo a més a més, que siguis útil però no insubstituïble. I que en els moments baixos, quant no resta res, aquesta utilitat sigui suficient per mantenir-te en peu. Igualment et desitjo que sàpigues tolerar; no amb els que s’equivoquen gens, per que això es fàcil, sinó amb els que s’equivoquen molt e irremediablement. I tot fent bon us d´aquesta tolerància puguis servir d’exemple a d´altres.

Et desitjo que sent jove, no maduris massa apressa. I que ja madur, no insisteixis en rejovenir. I que sent vell, no t’aboquis al desesper, per que cada edat t’ofereix el seu plaer i el seu dolor, i es necessari deixar que flueixin entre nosaltres.

Et desitjo de passada, que siguis trist. No pas tot l´any!! Només una estona. Però que en aquesta estona, descobreixis que el riure diari es bo, que el riure habitual es insuls, i que el riure constant es malsà.

Et desitjo que descobreixis amb màxima urgència, si s´escau, que existeixen, i que t’envolten essers oprimits tractats amb injustícia, i persones que ignoren la felicitat.

Et desitjo que acaronis un gat, alimentis un ocell, i que t’aturis a escoltar una cardina eixir triomfant, del seu cant matinal, per que d´aquesta manera sentiràs be a canvi de res. Desitjo també que plantis una llavor, per petita que sigui, i l’acompanyis en el seu creixement, per que comprenguis de quantes vides esta fet un arbre.

Et desitjo a més, que tinguis diners, per que es necessari ser pràctic, i que de tant en tant, estenguis un bon grapat d’aquets diners davant teu, i diguis en veu alta; “Això es meu”. Només per que quedi ben clar qui es l’amo de qui.

Et desitjo també, que cap dels teus afectes mori, però si això arribes a passar,que puguis plorar sense lamentar-te, i patir sense sentir-te culpable.

Et desitjo finalment, que essent home, agraeixis una bona dona, i que essent dona, agraeixis un bon home. Demà i al dia següent, i que quant estigueu exhausts i somrients, parleu d’amor per recomençar.

Si totes aquestes coses t’arribessin a passar, no tinc res més que desitjar-te.

<<<<<<<>>>>>>>