dimecres, 30 de maig de 2007

Les Terrasses Arrosseres de Yunnan, Xina

Yunnan és la província més meridional de la República Popular Xina amb una extensió de 394.000 quilòmetres quadrats i una població de més de 41 milions d’habitants. Per la seva situació comparteix frontera i manté comunicacions amb el Tibet, Laos, Myanmar (Birmània) i Vietnam. La seva capital administrativa és la ciutat de Kunming, coneguda, gràcies al seu clima temperat, pel nom de "La Ciutat de la Primavera”.
Geogràficament te una fesomia molt variada, d’elevades serralades a la zona nord, fronterera amb el Tibet, i grans valls a les terres baixes. Topogràficament descendeix de nord a sud, amb les terres més regulars a la planícia de Yunnan-Guizhou a l’est.
Yunnan és la província xinesa on habiten més ètnies minoritàries, es comptabilitzen més de 20 de diferents, entre les quals destaquen els Miao, Bai, Yi, Zhuang, Dai, Lisu, Hui, Lahu, Va, Naxi, tibetana i Hani
D’entre les ètnies mencionades anteriorment cal destacar els Wa, o Va, que habiten l’extrem sud occidental de la província, regió propera a Myanmar. Es diferencien dels altres pobladors de la zona, en primer lloc per practicar una religió naturalista, tots els seus veïns son budistes, amb múltiples déus i dimonis els quals fan contents cerimoniant sacrificis i altres ritus propiciatoris.
Antigament els Wa eren caçadors de caps, creguts que l’esperit de les persones resideix al crani. Les decapitacions proporcionaven protecció contra els mals esperits que els malmetien les collites, les millors eren les dels aventurers i dels viatgers de llunyanes terres. El crani talismà es mantenia durant dos anys penjada al capdamunt d’un pal; passat aquest temps perdia la seva eficàcia protectora i havia de ser substituïda per una de nova. L’antiga era enterrada a les afores del poblat.
Tot i que a la Xina aquesta pràctica es va eradicar fa temps, s’han detectat casos fins fa poques dècades a Myanmar, inclús hi ha qui creu que avui dia encara continua existint.
Yunnan és rica i abundant en recursos naturals, fins al punt de ser coneguda pels diferents noms de “reialme de la flora”, “reialme de la fauna”, “reialme dels metalls no ferrosos”, i “terra de les matèries medicinals”. La millor terra agrícola és la que envolta la ciutat de Kunming, on es conrea l’arròs, el blat i blat de moro. Pu-erh, al sud és notable pel te negre, que posseeix reconegudes propietats indicades per aquells que vulguin aprimar-se.
Els punts forts de l’economia de Yunnan son les indústries del tabac, la mineria i el turisme. La província te jaciments de més de 150 minerals diferents, essent la major extractora de la Xina de zinc, indi, titani i cadmi.
Antigament era coneguda pel nom de Zhongdian i estava situada al nord oest de la província, però la ciutat fou reanomenada l’any 2002 sota el nom de Shangri-la en honor a l’escriptor James Hilton i la seva novel·la “Horitzons perduts”. La majoria dels seus habitants son d’ètnia tibetana, trobant-se també alguns membres de les ètnies Naxi, Lisu i Yi.
La difícil orografia del territori estimulà l’home per l’aprofitament enginyós dels pendents costeruts del terreny. Avui ens ofereix aquestes meravelloses vistes:

divendres, 25 de maig de 2007

Al servicio del pueblo

Desempeñar un papel de líder o prócer dentro de un partido político es cargo de confianza, se les forma para ello, se invierten medios e ideología para construir políticos parciales, resaltando unos valores normales como si fuesen de superhombre.
En los carteles de propaganda muestran lo mejor que tienen, quieren que esa sea la imagen que miremos con buenos ojos. Los partidos dicen que nos ofrecen al mejor, una especie de néctar destilado entre los miembros de elite, extraído de los mejores colegios, de la mejor enseñanza. Son una garantía de que con ellos nada puede fallar. Ese será su gran número uno, el que nunca se equivoca, en aquel que se invierten todos los anhelos y esperanzas. Como si de un héroe de la antigua Grecia se tratara, lo elevan a una posición social equidistante entre Dios y los hombres.
Con sólo mostrarnos la fotografía, que no es garantía de nada, quieren convencernos de su magnificencia y cualidades, pero les molesta e inquieta que pensemos en su gestión y cuando se les pide el débito, o bien no lo dan, o en el peor de los caos intentan embaucarnos con un discurso aleccionador y vacío que puede volverse, si no se anda con ojo contra el ciudadano, al que patearán verbalmente si inquiere responsabilidades políticas.
Por esa razón no asumen sus equivocaciones, porque si alguien comienza a hacerlo, que es una forma higiénica de hacer política, y resulta normal en algunas democracias, el pueblo soberano adquiere una peligrosa conciencia de lo que en realidad significa la frase de “al servicio del pueblo”, más aún cuando se empeñan denodadamente en esconder con montañas de palabras, muchas veces sin sentido, la realidad de estar gestionando una propiedad empresarial.
Parece ser que el no reconocer los errores políticos propios, los ajenos se merecen siempre la denúncia más inmisericorde, vale como si estos no se hubieran cometido. Pedir disculpas en política está considerado como un desprestigio y puede llegar a ser el final de quien se responsabilice de la equivocación. No se contemplan ni la rendición ni el entreguismo.
El riesgo que comporta empecinarse en esa práctica está comenzando a erosionar gravemente la credibilidad ciudadana de la política. La gravedad de esas malas practicas políticas, como son la compra de votos, el nepotismo, el enchufismo, las recalificaciones urbanísticas, el cobro de comisiones, el trafico de influencias, el control político de los organismos judiciales, periodísticos, empresariales, y la corrupción. Sin olvidar los delirios de grandeza que sufre siempre un mal gobernante, convertirán nuestra Democracia en una pudrición.
Y así será hasta que los gentiles tengan conciencia de su fuerza y se rebelen, y aún así, incluso después de haberse rebelado, no serán conscientes.

Ramix

dimecres, 23 de maig de 2007

Quedem al teatre!

Espero que estigueu força be, i pogueu venir al teatre, el dia 16 de juny a la sessió de les 18´30 (a les 6´30 de la tarda ) a veure "El metodo grönholm" al Poliorama. Aquesta vegada, per tal de poder anar-hi tots, hem pensat en canviar d´estrategia, es a dir, que qui vulgui venir, que tregui les entrades pel seu compte, així encara que ens toqui per separat, la podrem veure tots.
Avui dia 22, han sortit a la venda les entrades pel dia en questió, aixó vol dir que si ens afanyem podrem trobar bons llocs.
Despres del teatre anirem a fer una mossada per algun lloc, per tal de fer petar la xerrada i montar alguna que altre sortideta.
Molt rebé guapetons-nes, ens veiem a la porta del Poliorama.
Si teniu dubtes podeu posar-vos en contacte amb mi val ?
Quim

dimarts, 22 de maig de 2007

La ciudad sin tiempo, Enrique Moriel

Me cuestionaba leer el libro “La ciudad sin tiempo” después de la campaña promocional que había lanzado la editorial Destino. Es una referencia para la lectura que nunca me ha dado satisfacciones, pero siendo pecador impenitente volví a dejarme aconsejar por la publicidad mercantilista.
Convengo conmigo mismo, que la novela de Enrique Moriel sobre Barcelona, se ha quedado en intento. En un intento de penetrar en el corazón de Barcelona y de su historia, sin llegar ni a una ni a la otra. Se pretendía, equivocadamente a mi entender, emular el éxito en ventas de la precedente edición de Sant Jordi, la trivial novela “La catedral del Mar”. Si las celebraciones del Día del Libro, han de servir para vender masivamente y conseguir lectores donde no los hay, bienvenidos sean, todos contentos, la economía funciona y en la estadística de las Españas figura que aquí se lee mucho. La repetición de ediciones así lo indica. Otra cosa es lo que pasa realmente en la intimidad de las casas, pero eso ya no le importa a nadie.
Si de lo que se trataba por el contrario, y eso creo que debería pretenderse, es que se lea con calidad y discernimiento, nuestro Ministerio de Cultura debería cambiar el criterio sobre “los filones” y proteger a los lectores de las publicaciones engañosas. Al igual que los electrodomésticos debería establecer un periodo de garantía del libro durante el cual poder devolverlo a la librería cuando el producto no alcanza un mínimo satisfactorio. Cuando se publicita mucho no se garantiza calidad, sino que generalmente se persiguen maxiventas.
Lo mejor de la novela es el seudónimo con el que fueron lanzadas las tres primeras ediciones con 60.000 ejemplares vendidos, antes de revelar que el autor era González Ledesma, pero eso a mí no me aporta nada, andaba buscaba otros contenidos.
Admito que haya alguien a quien le hayan gustado las novelas, en definitiva, lo importante es que se lean.

Ramix

divendres, 18 de maig de 2007

ART I MITOLOGIA GREGA

DIFERENCIACIÓ ENTRE EL MITE DE LES TRES GRACIES I EL JUDICI DE PARIS
Es obvi que només amb el nom s’entén que no parlem ni del mateix mite, ni de la mateixa representació pictogràfica. Ara, si visitem algun museu on per sort podem admirar com a mínim una obra de cada, potser si no estem massa familiaritzats correrem el risc de confondre-les, encara que en ambdues obres trobarem els elements que les diferencien. Per tal d´evitar aquest contratemps, i poder recrear-nos-hi contemplant les ironies o les finors que l´artista intenta transmetre’ns , res millor que conèixer el contingut de cada obra en qüestió.
LES 3 GRACIES
Ja en el paleolític superior trobem l´emprenta dels orígens d´aquest mite-arcà. En les parets rocoses d´un recer (Angles sur Anglin) trobem els cossos dibuixats de tres dones nues una al costat de l’altre, mostrant-nos de forma molt prominent els seus genitals. Difícilment podríem creure que ja algú havia creat un cànon premeditat, probablement pintava un desig del subconscient, o una necessitat crupal... però en qualsevol cas les tres gracies ja estaven allà.
En temps perduts en el més absolut preteritisme, i en ple esplendor Olímpic, Les Tres Gracies, venien a ser una mena d´animadores socials. Filles d´en Zeus i la nimfa Eurinome, els seus noms eren; Aglaé o Aglaya, Eufrosine, i Talía. Hi ha fonts que citen a Aglaya despossada amb Hefestos, (cosa rara) D´altres, que fou Eufrosina qui el reculli quan va ser expulsat de l´Olimp...
Eren les posseïdores de la bellesa, l´alegria i l´encanteri, també de la jovialitat, l´esplendor i el bon gust . La seva tasca consistia bàsicament en presidir totes les celebracions, banquets , activitats placenteres i atractives... Atorgaven a deus i mortals l’eloqüència, la liberalitat, la genialitat per ser artista, i la saviesa.
Les Gracies eren acompanyants habituals d´Afrodita, a qui servien i d’Eros de qui moltes vegades, es servien...
Sempre ballant i divertint-se, junt amb les musses, al so de la cantarina flauta d’Apol·lo. Nues, descalces , despentinades i en l’acció de donar-se les mans per tal d´iniciar altre cop la dansa, es com més les ha representat l´art. També se les ha vist en companyia dels sàtirs més horrorosos, per tal de designar que no es pot jutjar a les persones per la seva aparença, i que els defectes del rostre podien ser esmenats per un bon esperit.
També es pot interpretar el mite, com la representació grega de la arcaica deessa triple, de moltes altres mitologies del mon.
EL JUDICI DE PARIS
Contemporani de les tres Gracies,que també hi eren, es produí un gran esdeveniment. Es tractava d’una boda del tot extraordinària, doncs estaven invitats deus i mortals (d´això s´en diu bon rotllo) . Els contraents eren, d’una banda, en Peleu rei de Egina, un mortal deixeble del centaure Quiró, i de l’altre Tetis, una nereida, divinitat marítima e immortal, filla d´en Nereu, antic i vell deu del mar... El cas es que la deessa Éride, (la discòrdia) va volgué fer notar la seva absència, presentant-se a la festa amb una poma d´or, on havia fet gravar la següent frase “Per la més bella”... tot seguit, la va llençar sobre la taula on seien els deus, esfumant-se a continuació. Automàticament tres de les deesses allà presents, Hera, Atena, i Afrodita van creure´s mereixedores del títol, i automàticament es van llençar indissimuladament a per totes, con tal de fer-se amb la poma. No podeu imaginar-vos la que es va “liar”!! Ni el mateix Zeus va voler intervenir en tan virulenta i compromesa decisió, així que va recórrer a l’estupidesa d´un jove...
Hermes, el missatger dels deus, va conduir a les tres deesses al mont Ida, situat a la plana de Troia, i les va presentar a Paris, un jove formós i ben plantat, fill del rei Príam i d´Hecuba, que en aquells moments pasturava els ramats reials... ell havia de ser l´encarregat de dirimir el plet.
Cada deessa va fer valdre els seus mèrits, mostrant-se completament nua i suggerent al jove, mentre aquest les observava amb el “títol” a la ma, però veient-se més desfavorida que les altres, Hera (muller d´Zeus) , d´amagades li va oferir un plus; fer-lo sobirà de tota Asia. El mateix li va passar a l´Atena que li donava la prudència i la victòria en tots els combats. Afrodita temorosa de la influencia de les altres dues, va emplear les mateixes cartes, brindant-li l´amor de la mortal més formosa de Grècia, Hel·lena, filla d´en Menelau, rei de Lacedemònia.
Paris molt jove encara, i mancat d’experiència, va entregar la poma a l´Afrodita, i així es va solucionar el problema. Com tots sabem, la seva decisió va donar més tard el vist i plau a la mítica guerra de Troia.
EL PUNT DE VISTA ARTISTIC
Les tres Gracies, i el Judici de Paris, artísticament persegueixen la mateixa finalitat, es tracta de compondre tres vistes que agrupin el conjunt de l’anatomia d’una dona. Les tres creus en l´art sacre s´utilitzen amb el mateix propòsit , només que en l’anatomia d´un home.
Quim

Johannes Vermeer

El pintor de les Províncies Unides, o República dels Set Països Baixos Units, Johannes Vermeer va néixer a Delft l’any 1632, i se l’ha identificat per les moltes maneres en que es podia variar el seu nom; així, per l’apel·latiu de Jan Vermeer, diminutiu de Johannes, però també per Vermeer de Delft, o Johannes van der Meer. Es casà el 1653 amb Catharina Bolnes, una dama de bona posició econòmica i social amb la que tingué onze fills.
La seva obra és escassa, varia el nombre de quadres originals reconeguts, per l’oblit en que va caure desprès de morir, se li atribueixen trenta-quatre pintures d’escenes d’interior o retrats i dos paisatges urbans. De tota aquesta obra atribuïda, només setze d’elles porten la seva signatura i dues la data. De fet també se’n saben ben poques coses de la seva vida, tret d’alguns fets bàsics trobats als registres oficials i qualque document legal. Del pintor les cròniques del temps diuen que fou un respectable ciutadà i bon pare de família. Vermeer va romandre tota la seva vida a Delft on morí el 15 de desembre de 1675 i fou enterrat a l’Oude Kerk (l’Església Vella de la ciutat).
Pràcticament oblidat durant més de dos segles, l’any 1866 Thoré Bürger, crític d’art, va publicar un assaig on li atribuïa seixanta-sis obres. A partir d’aquell moment la fama i valoració del Vermeer artista no parà de créixer fins avui dia en que està considerat desprès de Rembrandt, el pintor holandès més famós del segle XVII, període entre guerres definit com l’Edat d’Or d’Holanda per les realitzacions culturals i artístiques de gran nivell qualitatiu assolides en el país.
En l’obra de Vermeer es poden trobar connotacions religioses i científiques de l’època, ell s’especialitzà en escenes domèstiques quotidianes que reproduïen la vida intima dels seus contemporanis burgesos, entre els quals, en vida, no aconseguí gran èxit professional. Li és particularment reconeguda la seva mestria en l’ús i tractament de la llum, la transparència dels colors, i el domini de la perspectiva, tècnica que el fa sospitós d’emprar la càmara obscura.
Jan Vermeer va viure i també morí pobre, es creu que part de la seva obra es va perdre en servir-se d’ella l’artista per pagar els deutes que adquiria amb les botigues on comprava el menjar, i la seva família va haver de sobreviure venent-se els quadres que els havia deixat.

dijous, 17 de maig de 2007

Les Obres de la L9, Barcelona

El dilluns dia 23 d’abril, diada de Sant Jordi, el cuc mecànic que perforava la galeria de la L9, entre Fira i Parc Logístic a la Zona Franca, en el seu avanç cap a l’Aeroport del Prat, calava una de les parets del pou d’evacuació en el punt precís on els càlculs tècnics deien que apareixeria.

La tuneladora, d’uns 95 m de llargària i 9,40 metres de diàmetre va recórrer 1,3 quilòmetres de subsòl per sota del nivell freàtic del delta del Llobregat. Per avançar en aquestes condicions la perforació ha de mantenint el front d’excavació sotmès a una pressió constant, mentre deixa completament acabada i segellada la galeria al seu darrera.
Des d’aquest pou la màquina s’extraurà desmuntada peça a peça, i tornada a muntar al pou d’atac de Mas Blau, al Prat, on un cop estigui ensamblada a l’octubre, iniciarà l’excavació d’un nou túnel de 8,5 quilòmetres en direcció al punt que ara està abandonant del Parc Logístic.

dilluns, 14 de maig de 2007

ALGUNES REFLEXIONS SOBRE ELS CONTES, LA VIDA ETERNA I EL MÉS ENLLÀ

Els estats d´ànim, influencien amb seguretat les nostres proclames segons el grau en que ens hi veiem afectats . Des de la llunyana història fins avui,que els contes ens transmeten tota mena de veritats amagades rere jocs de paraules. Contes per nens, i per grans, no coneixen la edat ni el temps, en aquest aspecte transcendeixen fins hi tot l´esser humà... No es eterna la vida?. No es etern l´univers ?. Estem fets d'alguna matèria que no sigui present en ell?. Si ens atenim a aquets conceptes, resulta una obvietat la no existència d´un més enllà, (físicament parlant es clar) aquest tòpic el podem substituir, per l'abstracció de continuïtat espaial-temporal, amb batecs d´expansió i contracció. "En veritat us dic, que el que es a dalt, es a baix..." Sota dels fenòmens reals, no existeix res concret, sols les tendències. Només la consciencia observadora i la reducció d'ona,concreten fets mesurables. Aquests "limbes"fantasmals permeten l´existencia de multitud d'universos paral.lels, on tot i tots coexistim, i on tot es exactament igual, a excepció, dels diferents desenllaços que es puguin donar en qualsevol situació que, així ho requereixi. Els contes son consubstancials amb l´home, l´home amb el cosmos i el cosmos amb l´eternitat, per tant la vida eterna no es cap fet indigne de crèdit. El que potser es un altre cosa, es el jo, aquest si que te data caducitat i per tant no te cap possibilitat de transcendència. De fet, determinades filosofies orientals, ens ensenyen a desfer-nos del nostre jo, preconitzant que al seu revers trobem la fusió amb el tot , i es justament en aquesta mena d'aiguabarreig, en aquest punt de confluència, on te sentit la vida eterna tant física com espiritual. Aquesta fita la podem reduir a una curta frase: consciencia de ser i felicitat.
Quim

dissabte, 12 de maig de 2007

De los Días de Sol a la Sombra del Más Allá

La razón de establecer la tan cacareada Conciliación Familiar, que ha invadido nuestros ambientes laborales, ¿será para rentabilizar de una vez el trabajo tedioso, o lo que pretenden es proteger la unidad de la familia?
Es cierto que las relaciones al uso han cambiado, el tradicional concepto de “unidad” de la patria, del matrimonio, o de la familia, hasta hace poco indisolubles, no tienen ya la misma cohesión, y a mi entender, la resistencia que oponen algunos sectores sociales conservadores no produce el resultado de restaurarlas. Aceptar ese cambio es un grado de libertad social.Quien vea solamente caos y pecado en el nuevo concepto de relaciones de pareja que se están estableciendo, es que es incapaz de constatar la pérdida de influencia de la Iglesia en nuestra sociedad, y el hecho comprobado de que se vive mejor buscando la felicidad, en la medida en que se pueda, aquí en la Tierra, que es como decir en la vida, y no guiados por la doctrina incuestionable de unos iluminados. ¿Quién se cree todavía el cuento de la vida eterna y el Más Allá?

El día a día, vivero de entremetidos, husmeadores y fisgones.

De lo que nos rodea sólo percibimos una fracción, todo lo demás lo intuimos o nos lo inventamos para completar el cuadro que nuestra mente tiene que ver entero para comprenderlo. Así funcionamos, el conocimiento y el uso de los hechos y las circunstancias que no se completan no se pueden ordenar mentalmente, ni memorizar ni mucho menos utilizar como un recurso de coloquio.
Con la parcialidad del conocimiento entra en juego la curiosidad, y corresponde a la calidad de la persona hasta donde se está dispuesto a llevarla. En materia de contenidos corrientes no existen terrenos resbaladizos o escabrosos, en los temas personales, aquellos que atañen a la intimidad, sí.
De todas las personas que nos rodean se pueden establecer categorías, y se ha de tener muy claro, no debe resultar difícil, a cual de ellas pertenece cada uno antes de entrar a calificar, reputar y valorar. Con los amigos no hay lugar a duda, se sabe de ellos todo lo que hay que saber y si algo se desconoce es porque “ese secreto” no debe desvelarse jamás. Con los conocidos es más delicado, son muchísimos más, y en esta categoría caben infinidad de situaciones, donde los límites de lo estrictamente personal y la relación correcta no acaban de estar definidos casi nunca. La frecuencia de trato, habitualmente diaria, puede confundirnos y crearse situaciones incómodas. En esta categoría entraría las relaciones laborales, las relaciones del gimnasio, las peña de fútbol, la peluquería, el partido político, las asociaciones de padres, de vecinos, de escalera, de la calle, del barrio. Sin lugar a dudas de toda la relación enumerada la más delicada es la primera.
De un compañero/a del trabajo puede interesarnos su personalidad, su cultura, su físico, su profesionalidad, y si me apuras hasta su sexualidad, pero hemos de tener muy claro, diáfano, que de él conoceremos o conseguiremos solamente lo que quiera ofrecernos. Si entre dos se profundiza en otro tipo de relación exploratoria eso es tan estrictamente particular entre ellos que, a menos que sea públicamente abierta, ha de pasar desapercibida para el resto, si no es así, lo mejor sería que por esmero profesional e higiene laboral los encuentros los realizasen en otro ambiente.
Si no encuentran ese otro ambiente, porque en él están “muy” comprometidos, han de superar cualquier comportamiento animal y obligarse a otro tipo de relación, de no ser así el ambiente laboral se convierte en caja de resonancia de sus frustraciones provocando la proliferación del bicho “husmeador”. Un perfido animal que como todos sabemos produce una baba nociva llamada cotilleo.

divendres, 11 de maig de 2007

NOCIONS DE FÍSICA QUÀNTICA IV

MODEL O REALITAT QUÀNTICA Nº 8
El mon duplex de Heisenberg. “EL MON TE DUES PARTS, LA DELS POTENCIALS, ALLO QUE ESTA EN POTENCIA, EL QUE POT SER; I LA DE LES REALITATS DE LES COSES QUE PASSEN”.

La majoria dels físics defensen una de les dos primeres realitats quàntiques: la realitat quàntica primera”No hi ha realitats profundes” i la segona, “La observació crea la realitat”.
Allò que ambdues tenen en comú , es que només els fenòmens son reals, però que per sota d’aquests fenòmens no hi ha realitat.
Ara bé, si la observació crea la realitat, en que es basa aquesta observació per tal de crear-la ?. des d´on la crea?. Donat que la teoria quàntica descriu la realitat que es mesura-observa amb una exactitud perfecta, per força ha de contenir algunes de les claus des d´on sorgeixen, o en que es basen els fenòmens observats. Potser utilitzant la imaginació podrem intuir el basament allà on es sustenta el nostre mon familiar, el que coneixem de tots els dies.
D´acord amb Heisenberg no existeix una realitat profunda, el mon no mesurat es semi-real i només es transforma en realitat total durant l´acte de la observació:

“En els experiments referents als successos atòmics hem de tractar amb coses i fets concrets, com els fenòmens reals que s´ens manifesten en la vida quotidiana. Però els àtoms i les partícules elementals que els conformen, no son reals, aquests només formen un mon de possibilitats, de coses i també de fets en potencia ... L’ona de probabilitats significa una tendència per alguna cosa, o quelcom. Es la versió quantitativa del vell concepte aristotèlic de potencia. Introdueix un factor entre la idea d´un esdeveniment, i la seva realització, una mena estranya de realitat física just al mig entre la possibilitat i la realitat”.

El mon diari en el que vivim, ofereix un aspecte ben concret als nostres sentits, on els esdeveniments passen un per cop. No es pas així en el mon quàntic on la carència de concreció es lo quotidià . Es tracta d´un mon ple de tendències d’accions que no es concreten, que mai no passen; aquestes tendències estan constantment en el moviment generat per les possibilitats.
Els dos mons, el “Dúplex” que menciona Heisenberg s´uneix a traves d´un pont que anomenarem mesurament. En el transcurs d´aquest acte “màgic”, una de les possibilitats entre totes les existents, es la que es concreta i així emergeix al mon de les exactes lleis del moviment. Res no passa sinó que tot roman en l’àmbit de realitats com un esdeveniment concret. Tot el que llavors passa en el nostre mon de realitats, surt de les possibilitats preexistents en el mon quàntic de les potencies. El mon no observat ve a ser com un brot d´inconcrecions cada una amb el seu valor probabilístic d’ocurrència,

Una característica admirable d´aquestes vuit realitats quàntiques, es que per a qualsevol tipus d´experiment que pugui ser concebut, cada una d´elles pot predir exactament els mateixos resultats observables. En la actualitat, cada una d´aquestes realitats quàntiques pot ser considerada com la que explica amb certesa tal i com es el mon realment.

ALGUNES PECULIARITATS DE LES PARTICULES ELEMENTALS (FERMIONS-LEPTONS= ELECTRONS)
Un electró, no esta subjecte a les lleis espai temporals, es a dir por viatjar al passat i al futur sense cap impediment.
Degut a aquesta característica, pot estar a dos o mes indrets per separats en la distancia que estiguin, en temps real, es a dir en el mateix moment.
Tota la informació que hipotèticament poguéssim transmetre a un electró, al mateix instant, la rebrien tots els electrons que conformen l´univers, o els universos.
Un electró pot ser ara mateix una partícula, i d’ací una hora un faig d’ones que cabussen en el no res.
Segons el model d´àtom de Bohr, quan un electró canvia d’òrbita al voltant del nucli, ho fa mitjançant un petit saltiró, aquest saltet, rep el nom de quànta o quantum, com unitat de mesura sense fraccions numèriques. En realitzar aquest salt, l’electró pateix també unes petites oscil.lacions que es manifesten en forma de radiació.
Un electró, quant per mediació de l’observació deixa de ser un faig d´ones, es transforma en un paquet, de probabilitats superposades que considerem partícula elemental.
De la col·lisió d´un parell d´electrons amb els seus corresponents d’antimatèria, els positrons, desprès d´anihilar-se mútuament donen pas a un fotó.
Aquestes son algunes de les moltes peculiaritats que acumulen les partícules quàntiques, si, si, les que conformen els àtoms que a l´hora integren les molècules del nostre ADN etc etc.......
Un dels camps complementaris que pot aportar molta informació a la mecànica quàntica es el de la neurologia, o la física neurològica per que l´acte d’observar difícilment es produiria sense la col·laboració de les neurones, per tant sense elles existiríem nosaltres ?, existiria l´univers ?, existiria res ?.

Si per aquelles coses de la ciència, no heu tingut prou amb aquestes quatre entregues en format reduït.Us informo de que en qualsevol llibreria amb departament de física, trobareu una extensa bibliografia sobre el tema, si més no, m’atreveixo a recomanar-vos dues petites obres, que per la seva claredat en el llenguatge es fan assequibles a tothom.

“ALICIA EN EL PAIS DE LOS CUANTOS” Una al·legoria de la física cuántica- de Robert Gilmore. ---------------------------------------------Alianza Editorial

“ Y TU QUE SABES !? “ Es tracta d’una pel·lícula en format DVD, fàcil de trobar en el mercat, degut a la espiral de fama que esta adquirint el tema, entre el sector de població endèmicament caracteritzat per la seva inòpia.
Que es la realitat?, com la percebi’m ?, podem modificar-la a traves de la ment ?, que o qui es Deu ?. i nosaltres ?. 14 destacades personalitats del mon de la ciència i la espiritualitat intenten donar respostes a aquestes i d´altres preguntes, per tal d´obrir nous camins a noves possibilitats.
Seguint la historia d´Amanda, aquesta pel·lícula-documental fa una immersió en el fantàstic mon d´Alicia en el país de les meravelles, amb els seus encontres casuals i els seus fenòmens inexplicables. A traves d´aquest viatge, Amanda descobrirà que mirar a l´interior d´aquest mon , en lloc d’observar-lo, pot canviar la seva vida.
Potser el que realment podem rentabilitzar, si estem capacitats per fer-ho, es trobar l´enllaç entre allò que es merament física, i el mal conegut mon de la espiritualitat. Si llegiu primer el llibre, el DVD no us dirà res de nou excepte això. Encara que del llibre, també es desprèn com una mena de missatge subliminal que apunta en aquesta direcció.
“Una curiosa mescla de realitat i ficció que repta a l´espectador a explorar els misteris de l´univers i les capacitats de l´esser humà”. (El Pais)

Quim

dijous, 10 de maig de 2007

Un paso a delante, dos atras

En el fondo de esa disputa dialéctica aenevista en que andan liados, como siempre a la greña, sociatas y peperos, en la que nos toca a nosotros sufrir los daños colaterales una vez más, la cuestión que se dilucida entre ellos no es incomprensible, pero sí muy trascendente.
O bien se ofrecen de una vez acuerdos y vías para salir del enquistamiento negligente en que han convertido la cuestión de Heuskal Herria, dándoles voz, argumentos políticos y representación social, con las que se arreglaría y encarrilaría todo esto, dado que es de todos bien sabido que las fronteras entre legalidad e ilegalidad se mueven segun la voluntad de quien quiera hacer las cosas, unos siempre mal y otros peor; o bien se les mantiene en la marginación rentable, como se les a querido tener hasta ahora, y se les persigue policialmente en ese exclusivo “coto privado de caza”, que los gobernantes se reservan para administrar poder, territorio, voluntad y votos.
Nosotros, los gentiles, queremos la paz, sin matices, sin trampas, sin ajustes de cuentas, sin manipulación, sin que nos importen los votos que se den o se dejen de dar. Sólo nos preocupa el futuro y el progreso social, paraiso que nunca nos permitís alcanzar entorpeciendo con vuestras eternas disputas. Vuestros àvaros cálculos de rentabilidad, que descuida cada vez más su decencia, nos tienen sin cuidado. Estamos hartos de ver siempre la misma función. Aplicároslo como un aviso.

dimecres, 9 de maig de 2007

Avui, 9 de maig, festa de la Unió Europea

El dia 9 de maig, és la festa de la Unió Europea. S’establí l’any 1985 a la Cimera de Milà. Es va triar aquest dia per ser l’aniversari de la històrica declaració de Robert Schuman l’any 1950, en el que es proposava la formació d’una comunitat al servei de la pau, primícia de la creació de la Unió Europea.
Robert Schuman (1886-1963), fou un polític francès nascut a Alemanya i considerat juntament amb Konrad Adenauer, Jean Monnet i Alcide de Gasperi “El Pare d’Europa”.
Schuman no tenia qualitats de bon orador, però el dia 9 de maig de 1950 va fer un dels discursos més transcendentals de la història d’Europa. Davant dos-cents periodistes, amb Monnet al seu costat, els dirigí el que es considera la primera proposta oficial per a la construcció d’una Europa integrada. L’acte es coneix com “Declaració Schuman”.

Schuman signà el Tractat de París el dia 18 d’abril de 1951, constituint la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA), entre el països d’Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos.

La isla Creciente, Bahrein

El nombre árabe del Reino de Bahréin (Mamlakat al-Bahrain), significa “reino de los dos mares”, es un país integrado por una treintena de islas, de las cuales 28 son islotes siendo la mayor de todas ellas la isla de Bahrein. Este emirato del Medio Oriente se encuentra situado en el Golfo Pérsico, y desde 1986, la isla de Bahrein se encuentra unido a través de Arabia Saudita con el continente; se trata de un viaducto conocido por el nombre de Calzada del Rey Fahd, de 26 Km de longitud y una sección transversal de 25 m con cuatro calzadas, que fue financiado íntegramente por Arabia Saudita
Bahréin es una monarquía hereditaria de la familia
Al Khalifa. El Rey es el Jefe de Estado y el Primer Ministro es Jefe del Gobierno. Ambos puestos están ocupados por miembros de la familia Al Khalifa, con el rey Hamad bin Isa Al Khalifa a la cabeza.
Según la oposición política del país, el ochenta por ciento de la isla está en manos de personas influyentes próximas al rey o su familia, incluso la zona costera es también de dominio privado casi en su totalidad, lo que la hace prácticamente inaccesible a los pescadores y el resto de la población civil. En la franja costera sud oriental de la isla se está llevando a cabo la construcción del macroproyecto turístico de lujo, que os mostramos.

Nuestro agradecimiento a Sixto Montane, el amigo catalano-argentino (2a. generación) residente en Cordoba, Argentina, que nos ha hecho llegar este reportaje sobre la magna obra que se lleva a cabo en ese país del Medio Oriente.