dimecres, 25 de juliol del 2007

“L´Origen del Mon”, Gustave Courbet

LA ROCAMBOLESCA AVENTURA D´UN QUADRE

“Histories com aquesta, només poden donar-se en societats hipòcrites, impregnades de morals deformes, que fan del cos , o del sexe quelcom diabòlic, per no dir un delicte!!. Aquesta perversitat ens afecta sense cap mena de dubtes, en major o menor grau, a tots. Si voleu saber fins quin punt esteu afectats, la pregunta es la següent; penjaríeu aquest quadre a la vostra llar?; On?... al rebedor?; al menjador ?: a la habitació?; a la saleta? O potser... al bany?... Si us plau, sigueu sincers al respondre, i en tot cas, no us sorprengueu si us sembla que l’ombra d´en fra Torquemada, s’ensenyoreix de la vostra consciencia”.

Quim

El 26 de juny de 1995 s’exposava per primera vegada, en el Musée d´Orsay de Paris. L´origine du monde. Una tela de Gustave Courbet pintada entre 1865 – 66, i que portava 130 anys amagada, només accessible a la mirada dels seus successius compradors. Durant molt de temps no només no havia existit imatge pública d´aquesta tela púbica, sinó que també havia sobreviscut sense nom, sense títol, víctima d´aquesta mateixa pudibunderia que impedeix anomenar sexe al sexe i que espeny a la invenció de mil i un eufemismes elusius, poètics o procaços per tal de referir-se a “la cosa”.
Bernard Teyss-edre va publicar en el seu moment “Le roman de l´origine “ ( La novel·la de l’origen), un relat de 420 pàgines protagonitzat per la pintura d´en Courbet. Tot comença quan Jalil-Bey, ambaixador turc a Paris, visita, en el 1866 el taller de l´artista. Vol comprar una tela escandalosa, “Venus et Psyché”, però aquesta ja te propietari. Demana una còpia, però Courbet proposa a canvi “Les dormeuses”, també de tema lèsbic. Jalil-Bey aconsegueix que li regali, sense que consti en la factura de 25.000 francs, un petit quadre de 55 per 46 centímetres que reprodueix el ventre d’una dona o, més concretament, uns malucs i un pubis al centre, les cuixes en la part inferior, i el ventre i el tors, inclosos els pits, en la superior. En el bany de l’ambaixador, darrere d´unes cortines verdes, quedarà amagat el quadre sense nom ni signatura.
En el 1868 el Courbet passa a mans de Jean-Baptiste Faure, baríton de la Òpera de Paris. Ara el quadre s’amaga sota d´un paisatge nevat, obra del mateix Courbet. Son pocs els que l’han vist però ja ha generat suficient literatura, des de versos de Gautier, fins aquesta constatació d´Edmon Goncourt; “Un ventre tan formós com la carn d´un corregio”. Però a l’esposa del cantant no li fa gens de gracia el temps que el seu home passa davant la tela, ni les riallotes dels amics privilegiats que la descobreixen.
1888, la pintura encara innominada esta en possessió d´un marxant, De la Narde, que la exhibeix en la rebotiga només a clients de confiança. Fins el 1912 res s´en sap del quadre, del que remors comenten havia estat propietat d´un governador civil pureta, i pervertit a l´hora. A un ginecòleg que l’utilitzava com reclam, fins hi tot a una “casa de barrets”. Sigui quina sigui la veritat, en el 1912 una galeria prestigiosa compra la tela a una tal senyoreta Vial.
La carrera internacional comença quan François de Hatvany, un col·leccionista de Budapest s’emporta el Courbet a la seva ciutat .En el 1935, Charles Léger, especialista en Courbet, fa referència per primera vegada a la obra com “L´origine du monde”.
1944, els nazis destitueixen en Horthy, el seu còmplice a Hongria. L´Origine du monde es robat per l’exèrcit d’ocupació, i Bernat de Teyss-edre ens proposa els dubtes del coronel Schweinkopf, que sospesa el pro- El pintor era ari, menyspreava el burgesos, pintava be i era atlètic, - i el contra- Participà en la Comuna, simpatitzava amb els anarquistes, i probablement era de moral abjecta – La raó determinant es una estimació rapida de mateix Hatvany: Val 300.000 $. Però tanta vacil·lació dona temps a que arribi l’exèrcit Roig, i a que el coronel Tatastrov apliqui les normes del realisme socialista; Es que les dones socialistes no tenen ventre? ; Es que alliberar el nu de retòrica no es tasca dels enginyers d’ànimes? ; Es que potser aquest ventre, no es un ventre feliç, d’una estajanovista capaç de parir cantant ?. Les respostes foren positives i el quadre es va lliurar de la crema.
En el 1955 Sylvia Lacan, la protagonista de “La regla del joc”, de Renoir, li demana al seu home, psicoanalista, que li regali l´Origine du monde ; per 1.000.000 francs el quadre es seu, però no triga massa a descobrir que l´obra crea problemes ; “Els veïns i la dona de la neteja no ho entendran”. El cunyat, André Mason, pintarà una nova obra per tapar la de Courbet, un nu abstracte.
El sexe de Joanna Hiffernan, la pèl-roja amant de Courbet, servi durant anys de motor de les cogitacions de Lacan sobre les diferencies “entre l´objecte de la pulsió, del fantasma i el desig”, o de les seves converses amb Heidegger sobre “ lo real , la veritat i l´autenticitat”, per cloure que “la mirada es la erecció de l´ull”.
1967, El sexòleg Zwang publica la primera foto de la obra. 1977, per primera vegada, la pintura es reproduïda en un llibre d´art. 1988, El quadre es exposat per primera vegada en les parets d´un museu: Brooklin Museum of art. 1994, Jacques Henric publica la novel·la “Adorations perpetues” que llueix una foto del Courbet en la coberta, i el llibre es segrestat... El 26 de juny de 1995, el ministre de Cultura, Douste-Blazy, fa el discurs d´ingres de la tela a les col·leccions nacionals. Evita ser fotografiat al seu costat, i durant el discurs utilitza opinions il·lustres. Si mes no, no va citar la frase flaubertiana de Courbet; “El cony soc jo” .

Text d¨Octavi Martí ( El Pais )

dilluns, 16 de juliol del 2007

L´ÀNIMA ES AL CERVELL (Eduard Punset)



Edicions Aguilar. Biblioteca Redes TVE

Personatge molt conegut en la vida social-politic-cultural catalana, l´Eduard, dirigeix i presenta actualment, el programa Redes a TVE. Un programa rigorós e interessant, on els “artistes invitats” son investigadors científics de primera línia en tot el mon.
El llibre en qüestió ve a ser una mena de recull, molt ben connectat d´uns determinats programes, que fan referència monogràfica al tema que ens ocupa, utilitzant un llenguatge molt clar, i sense abusar-ne de la terminologia científica.
Personalment quant el vaig acabar de llegir, vaig tenir la agradable sensació de conèixer-me una mica més i millor, tanmateix a tots els que m’envolten, si més no, una pregunta em va sorgir de forma espontània... “L’ànima està en lo cervell ?
Sense desmerèixer-ne una bri l´obra, he de manifestar la meva humil disconformitat... veureu; no em tinc pas per cap mena de científic, ni filòsof, ni pateixo de mals religiosos, no obstant això, si que guardo consciencia del que soc. Potser això que acabo d´escriure resultarà un xic agosarat, ara bé, com esser humà i lliure pensador, opino que no podem confondre un òrgan excepcional, misteriós, i a traves del qual tenim consciencia del que som, a més de pensar, recordar i moltes altres funcions, amb l´ànima, i molt menys afirmar que està en el seu interior. Senzillament crec que es comet un acte extremadament reduccionista i pretensiós.
Amb l’absenta intenció de frustrar als investigadors, que s’aventuren per aquestes conrades, crec sincerament que l´ànima mai sabrem com es, ni on està, ja que la seva profunda subtilitat la fa inconquerible per la racionalitat científica, si més no, tots sense excepció la tenim, i sense cap mena de dubtes, la trobarem en un moment determinat de les nostres existències, llavors amb tota seguretat, no disposarem de cervell per tal d’estudiar-la, ni falta que ens farà !!.

Quim

diumenge, 8 de juliol del 2007

La Fou de Bor?... Millor que no ens pensàvem!

Quant desprès de tants anys i panys, un torna a visitar la Fou, (això ho dic per experiència pròpia), la percepció que encara restava a la memòria, era la d´un lloc un tant angoixant, e incomodo, com una mena de rèmora que de forma inconscient indueix a no entretenir-se gaire i sortir-ne aviat. La presencia amenaçadora del sifó es omnipresent al llarg de tota la exploració.

PRULLANS 18 :00 h dia 30 de juny del 2007 Càmping “La Cerdanya”
Mes o menys a l´hora convinguda tots érem a lloc, abans d’instal·lar-nos, alguns aprofitem la bona tarda, per tal de fer una cabussada a la piscina i relaxar-nos del viatge.
Els allotjaments van resultar molt més espaiosos del que creiem, doncs hi havia 10 places en cada un, a demes d’una gran terrassa que incloïa una barbacoa, la qual cosa va suscitar un canvi de plans evident, “I si anem a Puigcerdà a comprar jalo i fem una barbacoa ?” Dit i fet, tant mestressos, com mestresses van dissenyar un sopar fet a mida de tots, en el que no hi va mancar de res... la sobretaula va estar molt animada, i així estant, s´ens va fer molt tard i calia matinar.

PRULLANS 8 : 00 h. dia 1 de juliol del 2007 Càmping “La Cerdanya”
Quant arribo a taula, ja estan acabant d’esmorzar el Rafa i l´Albert, son matiners com ells sols!! Trobem a faltar al Ramon Aguade, que encara dorm, - Ens havia de fer una xocolata desfeta amb nata !!. Vaig sentir queixar-se algú, mentre anava a despertar-lo.
Poc a poc es va anar incorporant la resta de la colla. A les 9:00h la planificació de la jornada havia estat aprovada per unanimitat; La Cristina, la Mercè, la Quima, i la Montse anirien a comprar més fato per tal de dinar altre cop a la barbacoa, i de passada “pendoneixarien” per “Puchardá” . Mentre que L´Albert, Rafa, Ramon Aguade, Quim, Ramon Martí, Magda, i les nenes Alba & Laura, marxem cap a la Fou.
Desprès d´un parell de petites “encigalades” ens encaminem correctament. L’aproximació es curta i molt bonica. El camí planer, vorejat d’arbres, alguns d’ells més que centenaris, conformen un paisatge selvàtic que s’accentua a mida que ens acostem, degut a la presencia de rierols d’aigua molt freda, que ja ens acompanyaran fins a peu de cova.
LA TUTA GRAN 11:34 h
Es en la vessant sud de la Cerdanya Catalana, on tenen lloc la majoria dels fenòmens Karstics que afecten les calcaries devóniques primàries. La zona fracturada pels moviments tectònics, deixa entreveure els afloraments de diverses pissarres, acumulacions detrítiques,i arenes pròpies del carbonífer, per tal de donar pas a diferents paquets de roca calcaria on s’obre la boca tant de la Tuta freda, com de la Tuta Gran.
La cavitat en qüestió, ve sent explorada des de mol antic. Ja el 1896, Martel i Sagué donen compte de la seva exploració. Els anys 60 aporten les tasques de més relleu per part del G.E.S. del C.M.B., i de l¨E.R.E del C.E.C.Durant el 1973 el G.B. de Badalona. Descobreix noves galeries, i el 1984 l´Espeleoclub de Gracia va intentar forçar novament el sifó, on l´any 1965 perderen la vida els espeleòlegs Subils i Godoy. En la més rabiosa actualitat, La Fou de Bor torna a ser noticia de primeríssima plana, per la recent visita dels Il·lustres ex-membres de la Sire de Sants. (Cliqueu les imatges per engrandir-es)



DESCRIPCIÓ DE LA CAVITAT Segons l´Alba Martí i Gòdia (11 anys)
(Cliqueu la imatge per engrandir)
TOPOGRAFÍA DE LA CAVITAT I DELS SEUS EXPLORADORS Per l´Alba Martí i Gòdia (11 anys). (Cliqueu la imatge per engrandir).
IMPRESIONS I ASPECTE HUMÀ PER Laura Martí i Gòdia ( 7 anys). (Cliqueu la imatge per engrandir).

INSTANTANIA DEL GRUP A LA BOCA DE LA TUTA GRAN Per Laura Martí i Gòdia (7 anys)

CLOENDA

Val a dir que el dinar va estar igual d’extraordinari que el sopar. Que alguns en contes de sobretaula vam fer migdiada, i que a quarts de set de la tarda, una solemne entonació dels “Adéus siaus” es va deixar sentir melòdicament per tot el càmping, que guardà respectuós silenci. Aquest últim acte va estar interromput sobtadament per la gran tempesta que es va desfermar, i que ens va obligar a fotre el camp corrents...

I,,, fins un altre Afició!!!

Quim

divendres, 29 de juny del 2007

4rt. SEMINARI D’AUTOSOCORS EN ESPELEOLOGIA



Dies 15 i 16 de Setembre de 2007
Organitza: E.C.E. - F.C.E. Escola Catalana d’Espeleologia.


Aquest seminari pretén donar la oportunitat de formar-se a nivell individual en la pràctica dels autosocors. Es buscarà en cada participant aconseguir una agilitat i eficàcia òptima a l’hora de despenjar un company, de passar una instal·lació amb un ferit, un nus, etc... i en tot un seguit d’exercicis bàsics per socórrer un company bloquejat en una corda.
DIRIGIT A:
Especialment per a aquells federats que no han pogut formar-se en aquestes tècniques i tenen la intenció d’ajudar com a monitors del seu centre en propers cursos d’iniciació. A la vegada està dirigit a tots aquells iniciadors que pretenen entrar a l’ECE donant compliment al nou pla d’estudis.
En qualsevol cas, siguem novells o veterans, sempre ens ajudarà practicar abans dels cursos d’ iniciació del centre.
REQUERIMENTS
Ser soci d’una secció reconeguda per la FCE Tenir la tarja federativa de l’any en curs vigent. Haver realitzat un curs d’iniciació en espeleologia homologat per l’ECE Portar tot l’equip personal de progressió vertical, navalla i politja.
Satisfer les taxes d’inscripció abans del 31/07/07 a la seu de la Federació Catalana d’Espeleologia o mitjançant transferència bancària (ccc.2100-1391-91-0200064119). Enviar copia per fax del justificant de pagament al 93 2653283 especificant:
nom, cognoms, DNI, e-mail, tot fent constar-hi la referència «SEM.AUT.07» i entregant aquesta butlleta a la FCE
LLOC I DATES DE REALITZACIÓ
Dissabte 15-09-07
08:30 h. Trobada a Cal Ganxo. (Castelldefels)
Consulteu localització a: www.castelldefels.org/calganxo
Pràctiques a Can Roca.
Allotjament i manutenció a Cal Ganxo.
Diumenge 16-09-07
09:00h. Pràctiques Paret de Can Roca
19:00h. Recollida i Acomiadament.
PREU DEL SEMINARI
A) Modalitat Participant (Seminari amb tot complert) 79,00.- Eur.
B) Acompanyants (Només manutenció i allotjament a cal Ganxo) 55,00.- Eur.

Per a més informació truqueu al 93 2652241 (Federació).
INSCRIPCIÓ
Data límit d’ inscripció: 31 de Juliol de 2007. Màx.30 places.




Informació facilitada pel Ramon Aguadé.

dijous, 28 de juny del 2007

MENT SANA, COS SA

Almenys això sembla va dir un conegut savi de l’antiguitat, i la veritat es que no anava gaire desencaminat. No tot ha de ser esport físic, també es necessari “ l’esport mental “ .
Recordo que un regidor d’esports d’una de les quatre capitals catalanes, en confiança em va deixar anar ; “ L’esport es molt necessari, sobre tot pels nanos. Si pugen competint entre ells, no pensen en crear problemes politics i socials, a l´hora que els pares s’impliquen, i tampoc ho fan”. Personalment i pels meus furs interns, vaig pensar; potser el que caldrà difondre seran eslògans com “ Menys esport i més consciencia de classe ”.
Doncs per tal d’equilibrar aquesta balança “EL MÊTODE GRÖNHOLM” va estar d’allò més encertat. Fins hi tot, una passejada pel casc antic de Barna, un bon soparet, i finalment unes copes van permetre preparar la següent sortida a la Fou de Bor, i arrodonir d´aquesta manera una magnifica nit.
Afició, fins un altre!!

Quim

dilluns, 25 de juny del 2007

Hi havia una vegada un país…on es deia que tots érem iguals

Algú diria que aquest pamflet va se distribuït per aquells que tant ens estimen durant l'Estatut de 1932. Sembla que faci quatre dies que s’ha editat, oi?. Tard o d’hora haureu de rectificar, la sembra d’odi dura massa temps, i cal aturar-la ja.
Tanta por ens teniu?. Ens voleu sotmesos?. Sereu capaços d’executar d’una vegada el genocidi cultural, polític i econòmic amb el que ja fa temps que conspireu?.

Document tret de: http://www.histocat.com/

dissabte, 23 de juny del 2007

¿Qué razón Universal nos da derecho a matar?

Quo vadis especie humana?. Ignorar la Ley Natural de Vida nos convierte en los animales más salvajes y depredadores de la Naturaleza. En la Declaración Universal de los Derechos de los Animales se dice: “Ningún animal será sometido a malos tratos ni actos de crueldad”.
















??????????

http://www.altarriba.org/peticion-focas.htm

http://www.antitauromaquia.tk/

No mires para otro lado, no justifiques la crueldad con una actitud pasiva, estremécete visitando estas páginas comprometidas con la vida de los animales.
Quim

dijous, 21 de juny del 2007

COMPANYS SORTIM!!

La propera sortida te per principal objectiu rememorar vells temps... Farem espele !! Si,si, volem anar a la Fou de Bor, fer fotos i visitar el sifó on dissortadament van perdre la vida de forma tràgica els col·legues Sibils i Godoi. Això està a la Cerdanya, aprop de Bellver de ídem, us enrecordeu? Doncs si encara en teniu ganes, ara es la oportunitat. PLANING Ens trobem a l'entrada del càmping de Prullans a les 18 h. del dissabte 30 de juny del 2007. Anirem a instal·lar-nos tots plegats allà on puguem val? Un cop instal·lats, estirem les cames i a sopar, desprès marxeta nocturna si s´escau, i finalment a clapar. Diumenge dia 1 de juliol del mateix any: eixida matinera. Santa missa matutina, un cop ben combregats i tips marxem cap a la cova. Fer la cova. Anar a dinar, sobretaula, cant dels adéus, i tirant milles cap a casa. Per tal d'apuntar-vos disposeu fins el dia 24 de juny a les 24 h. Ho hem de fer així per tal de demanar els bungalows que siguin menester. També ens heu de dir quants vindreu, aquestes dades son de vital importància, així com el donar-vos presa en prendre les decisions necessàries. Sapigueu que soc jo l'organitzador val? Tel de contacte 973 143471 Mail crisquim @terra,es Recordeu que cal portar un mono,i casc amb llum, també ganes.

dijous, 14 de juny del 2007

La Clave Gaudí, Esteban Martín, Andreu Carranza

Son muy pocos los lectores que desconocen lo que encontrarán en un libro. Cuando se elije uno no interviene el azar, si acaso, puede llegar a atraer la buena presencia de su cubierta, el grosor o la coloración del papel, pero si siguiéramos extendiéndonos en ese tipo de lista acabaríamos concluyendo que esos no son los factores determinantes para su elección. Ahorradme el esfuerzo de seguir esa trayectoria estéril.
Generalmente lo primero que se elige es el género, al que los autores suelen estar siempre vinculados. Hay excepciones, algunas de ellas muy meritorias, eso depende de la habilidad, el dominio y la capacidad literaria del tránsfuga. Si la dotación intelectual es buena el resultado tendrá garantía de excelente.
Cuando ojeo un libro de consulta no busco en su estilo narrativo, sino en el conocimiento inmediato de los datos. De igual manera se lo que buscar en una novela, y ya dentro de esa categoría se diferenciar perfectamente a que tipo de literatura pertenece antes de iniciar su lectura.
Con Gaudí y Barcelona los dos autores han creado una historia de ficción, "La Clave Gaudí", con el resultado de una buena novela. Cuando la elegí sólo buscaba eso, una novela de entretenimiento, no quería una gran obra literaria, ni una prosa cultivada y selecta, sólo pretendía pasar un buen rato y mis expectativas se ha cumplido. Ojala pudiese decir siempre lo mismo cuando acabo un libro.

dimecres, 13 de juny del 2007

'Hoy día no conozco nada más estúpido que la izquierda', José de Sousa Saramago

El escritor José Saramago cree que ha llegado la hora de que los ciudadanos manifiesten su disconformidad con quienes los gobiernan, en un mundo donde los partidos de derecha siguen comportándose como siempre, pero 'la izquierda ha dejado de ser izquierda'.'Antes nos gustaba decir que la derecha era estúpida, pero hoy día no conozco nada más estúpido que la izquierda', aseguró hoy Saramago, en la tercera y última jornada del ciclo 'Lecciones y maestros', que durante tres días ha reunido en Santillana del Mar a escritores, críticos literarios y profesores en torno a las figuras de Carlos Fuentes, de Juan Goytisolo y del escritor portugués, Premio Nobel de Literatura.Quizá algunos de los asistentes esperaban una lección magistral sobre literatura, y algo habló Saramago de ella. Pero el novelista portugués dedicó buena parte de su intervención a expresar su honda preocupación por el mal funcionamiento del sistema democrático y por el hecho de que los gobiernos sean 'los comisarios políticos del poder económico'.'El mundo lo dirigen organismos que no son democráticos, como el Fondo Monetario Internacional, el Banco Mundial o la Organización Mundial de Comercio', dijo Saramago, que si bien es cierto que desde hace tiempo viene llamando la atención sobre estas cuestiones, hoy dio un paso más e invitó a los ciudadanos a 'perder la paciencia' y a hacer algo para intentar cambiar la situación.'Es hora de aullar, porque si nos dejamos llevar por los poderes que nos gobiernan, y no hacemos nada por contrarrestarlos, se puede decir que nos merecemos lo que tenemos', aseguró el autor de 'Memorial del convento', 'Ensayo sobre la ceguera' o 'Ensayo sobre la lucidez', obra esta última donde plantea la importancia del voto en blanco a la hora de expresar la disconformidad con el poder político.Saramago es miembro del Partido Comunista Portugués, pero eso no le impidió criticar con dureza a los partidos de izquierda que, cuando dicen que 'se acercan al centro', en realidad 'lo que hacen es acercarse a la derecha'.'Ya no hay gobiernos socialistas, aunque se llamen así los partidos que están en el poder', dijo el escritor, para aludir a países como Italia y Portugal y precisar a renglón seguido que, con sus palabras, no se refería a España, donde el Gobierno socialista 'compensa la política neoliberal, de la que no puede escapar, con importantes leyes de tipo social'.'No tenemos leyes de izquierda', aseguró Saramago, que buscó la complicidad de Carlos Fuentes cuando evocó cómo, 'antes', les gustaba 'mucho decir que la derecha era estúpida'. 'Pues yo tengo que decir que, hoy, no conozco nada más estúpido que la izquierda'.En una época en la que 'todo se puede rebatir', nadie cuestiona la democracia, aunque 'todos sabemos que vivimos bajo una plutocracia: son los ricos los que gobiernan', decía el autor de 'La caverna' ante la atenta mirada, entre otros muchos, de Carlos Fuentes, Juan Goytisolo, Nélida Piñón o de Laura Restrepo, encargada hoy de presentar la obra de Saramago.A sus 84 años, el escritor cree que ya 'no queda mucho tiempo' para tratar de cambiar el mundo. 'Estamos llegando al final de una civilización y se presentan tiempos de oscuridad: el fascismo puede regresar'.Por eso 'hay que hacer algo', en un mundo donde 'el engaño es el rey de la tierra', afirmó el novelista, quien, como ejemplo de engaño, recordó el proceso que desencadenó la guerra de Irak y aludió a las multitudinarias manifestaciones de protesta que hubo en numerosos países, que estuvieron 'muy bien', pero que de poco sirvieron.Puede que las manifestaciones no consigan lo que pretenden, pero a los ciudadanos les queda otra solución: 'despreciar a quienes nos gobiernan y nos engañan todos los días', dijo Saramago, que en algún punto de su intervención hizo una pequeña pausa, quizá para recobrar fuerzas y continuar con su valiente denuncia.También hubo espacio para la literatura y para que le contara a los asistentes que está 'tratando de escribir' un nuevo libro, aunque dio pocas pistas sobre él, probablemente porque Saramago es poco amigo de establecer fronteras entre géneros literarios y de 'encasillar' sus libros en uno concreto.'Para mí, lo que hay no son géneros, sino espacios literarios, que, como tales, admiten todo: el ensayo, la filosofía, la ciencia y la poesía', dijo el escritor, quien no dejó de expresar su admiración por quien a su juicio es 'la gran figura literaria del siglo XX': Kafka.
Procedencia del texto: http://actualidad.terra.es/cultura/

La información televisada

Que en dos de los informativos privados españoles se ofrecen pasatiempos por noticias no es cosa nueva, de esa manera eleva sus índices el que tiene la mayor audiencia a nivel nacional. Esos índices son directamente proporcionales a la imaginación que le ponen en cada edición. Como hoy las cosas ya se han dicho antes de que se abra la boca, a sus fieles seguidores les llenan ese tiempo con un poco de doctrina ideológica, los consejos que procedan según venga la temporada y sobre todo sangre, mucha sangre, la procedencia es lo de menos. Si se trata de sangre de carretera la hacemos venir al pelo como si estuviésemos colaborando en la cruzada de la DGT sobre siniestralidad del tráfico, si es de género, (mejor sería decir doméstica, así serviría para denuncia lo que pasa en la intimidad de muchos, muchísimos hogares y nos daría una idea de hasta donde ha penetrado la frustración de nuestra sociedad), pues también lo colamos como si tratáramos una denuncia. Ahora las llaman causas y tienen una de ellas para cada mes. Como hay tantas no acabarán nunca.
Y ya puestos, a la gran industria cinematográfica americana le hago grandísimo favor anunciando a los fieles que este fin de semana su tiempo libre lo inviertan en alguna de las películas que la News Corporation, estrena en nuestros cines.
Lo mejor viene hacia el final, como acabar con esa fantasía animada de lo que sucedió ayer y que se narra hoy, primero entran con los deportes y se remata con el tiempo. Esos son nuestros telediarios.
Ramix

dilluns, 11 de juny del 2007

Ja fa quinze dies…, i continuem sense diagnostic!

Les “Eleccions Municipals” del 27 de maig 2007, com tot a la vida, ja son història. Epifania generosa que desperta quimeres de grandesa i poder, repartint presents per a tothom, i com no , també carbó, força carbó. Paradoxalment no hi ha ningú que hagi quedat descontent, el que no ha guanyat per aquí, ho ha fet per allà, es a dir el que no es conforma es per que no vol. Però prestem una mica d´atenció a la força política més agraciada i diàfanament guanyadora: l´Abstenció.
Paraula controvertida, vilipendiada i temuda alhora, radical i netament diferenciada del vot en blanc, no es que mostri el seu descontent, sinó que va encara més lluny; “Vergonya em foteu!!” es pot dir més alt però no més clar. I vet ací, que quinze dies desprès, encara no tenim un “diagnòstic” que permeti reendreçar la “preocupant” situació que al respecte viu el país.
“Les llistes obertes o qualsevol canvi significatiu en aquesta direcció a la propera llei electoral, no faran anar més la gent a votar”, “Si la gent no va a votar es per que ja li esta be tot tal i com esta”, “ També tenen culpa les continuades ridiculitzacions, o frivolitzacions que es fan de la política en alguns medis...” Sentencia L´honorable sr, Montilla. Ignomínies com aquestes situen al nostre president, com a mínim més enllà de la Via Làctia., i que evidencien un cop més l´existencia generalitzada d´una classe política absolutament “ignorant”, de la realitat que d’ells percebi’m els que amb els nostres impostos els mantenim.
L’abstenció també expressa incompetència i per tant desautorització. “No volem aquests polítics!!exclamainsolent. . Sincerament, crec que seria impossible confeccionar un llistat de tots i cada un dels motius reals que incentiven a la gent del carrer a deixar de votar, ja que el detall i la conceptualització son més aviat de caire personal, si més no, els voldria observar, sempre a títol personal, la tristesa que em produeix comprovar a diari, com la “Democràcia” per la qual vam lluitar, no satisfà gairebé ningú. Quant la dreta governa, aplica sense escrúpols una política de dretes pura i dura, i quan ho fan les esquerres, continuen amb ella com si els fos consubstancial. Aquesta incongruència, aquesta mansuetud no es ni casual ni aparent, es l’espasa de Damocles que penja sobre les forces “progressistes” i que ens permet entreveure l´existencia d´un ultra poder, que situat per damunt de la pròpia Democràcia i les seves Institucions, estableix unes regles absolutes i verticals, determinant que en aquest país el que menys els importa es a qui vota la gent, lo que realment els interessa es que voti, per que fent això, legitimitza una concepció de l’estat que es la que convé... “ als mateixos de sempre”. Es clar !!.
Titelles dels grans poders econòmics destinats amb les seves funcions diàries, a distreure a l´honest ciutadà que confia i que hi posa fe en vostès, per tal de que cregui que amb el seu vot, pot realment participar en la construcció del país, Res més lluny de la realitat (Estatut català entre molts d´altres)
Difícilment podem creure en la política desprès de veure els deplorables exemples als que endèmicament ens tenen sotmesos. Des del dia desprès, s’han fet moltes declaracions per part d´alts mandataris i correligionaris afins de tot l´arc parlamentari, encara no hem escoltat a ningú, que alci la veu per tal de d’entonar una disculpa, per haver permès tantíssima especulació i haver deixat l’article 47 de la Constitució, com una broma de mal gust, o el que es pitjor, com un insult a la dignitat ciutadana.
A ningú que aporti una idea clara o especifica sobre el model de país que volem.
A ningú que parli amb claredat de com aturar o regular adequadament el fenomen de l’arribada indiscriminada d’emigrants. Quant hem de créixer? A qui interessa aquest creixement desmesurat i sense límits? Es sostenible això?
A ningú que parli d’una neteja en profunditat tant de les institucions com de l’administració, d’alts càrrecs funcionarials i polítics corruptes. Que s´obrin investigacions serioses i a fons sobre les denuncies que es puguin fer per part de la ciutadania , tals com tràfic d’influències, amiguisme, nepotisme, abús de poder, parcialitat, manca de transparència, caciquisme, trames organitzades, enriquiment il·lícit, etc. Tots aquests fets i d´altres que em deixo per mala memòria, fan la classe política tan indigna dels ciutadans, com la més letal enemiga de la democràcia.
En cap moment he pretès inculpar indiscriminadament a tots els politics d´aquestes xacres, crec que els hi ha d´honestos, però si no fan notar els fets que els puguin destacar, difícilment la opinió pública els podrà diferenciar.
Enunciat de Quim: L’abstenció de la població, es manifesta de forma directament proporcional a la credulitat que hi diposita en els seus polítics.
La credulitat dels politics, es inversament proporcional al grau de desconfiança que generen en la ciutadania.
Quim

diumenge, 10 de juny del 2007

Vías Ferradas

Para hacer una ferrata, vía de escalada especialmente acondicionada, cada día se suman nuevos practicantes. Dos de ellos, intrépidos atletas y veteranos de la espele, me han hecho llegar estas instantáneas del dominio de su técnica al aire libre. No me negareis que algunas vistas son espectaculares.




Gráciès Ramon i l'Albert. Un dia d'aquests us acompanyaré.

dimecres, 30 de maig del 2007

Les Terrasses Arrosseres de Yunnan, Xina

Yunnan és la província més meridional de la República Popular Xina amb una extensió de 394.000 quilòmetres quadrats i una població de més de 41 milions d’habitants. Per la seva situació comparteix frontera i manté comunicacions amb el Tibet, Laos, Myanmar (Birmània) i Vietnam. La seva capital administrativa és la ciutat de Kunming, coneguda, gràcies al seu clima temperat, pel nom de "La Ciutat de la Primavera”.
Geogràficament te una fesomia molt variada, d’elevades serralades a la zona nord, fronterera amb el Tibet, i grans valls a les terres baixes. Topogràficament descendeix de nord a sud, amb les terres més regulars a la planícia de Yunnan-Guizhou a l’est.
Yunnan és la província xinesa on habiten més ètnies minoritàries, es comptabilitzen més de 20 de diferents, entre les quals destaquen els Miao, Bai, Yi, Zhuang, Dai, Lisu, Hui, Lahu, Va, Naxi, tibetana i Hani
D’entre les ètnies mencionades anteriorment cal destacar els Wa, o Va, que habiten l’extrem sud occidental de la província, regió propera a Myanmar. Es diferencien dels altres pobladors de la zona, en primer lloc per practicar una religió naturalista, tots els seus veïns son budistes, amb múltiples déus i dimonis els quals fan contents cerimoniant sacrificis i altres ritus propiciatoris.
Antigament els Wa eren caçadors de caps, creguts que l’esperit de les persones resideix al crani. Les decapitacions proporcionaven protecció contra els mals esperits que els malmetien les collites, les millors eren les dels aventurers i dels viatgers de llunyanes terres. El crani talismà es mantenia durant dos anys penjada al capdamunt d’un pal; passat aquest temps perdia la seva eficàcia protectora i havia de ser substituïda per una de nova. L’antiga era enterrada a les afores del poblat.
Tot i que a la Xina aquesta pràctica es va eradicar fa temps, s’han detectat casos fins fa poques dècades a Myanmar, inclús hi ha qui creu que avui dia encara continua existint.
Yunnan és rica i abundant en recursos naturals, fins al punt de ser coneguda pels diferents noms de “reialme de la flora”, “reialme de la fauna”, “reialme dels metalls no ferrosos”, i “terra de les matèries medicinals”. La millor terra agrícola és la que envolta la ciutat de Kunming, on es conrea l’arròs, el blat i blat de moro. Pu-erh, al sud és notable pel te negre, que posseeix reconegudes propietats indicades per aquells que vulguin aprimar-se.
Els punts forts de l’economia de Yunnan son les indústries del tabac, la mineria i el turisme. La província te jaciments de més de 150 minerals diferents, essent la major extractora de la Xina de zinc, indi, titani i cadmi.
Antigament era coneguda pel nom de Zhongdian i estava situada al nord oest de la província, però la ciutat fou reanomenada l’any 2002 sota el nom de Shangri-la en honor a l’escriptor James Hilton i la seva novel·la “Horitzons perduts”. La majoria dels seus habitants son d’ètnia tibetana, trobant-se també alguns membres de les ètnies Naxi, Lisu i Yi.
La difícil orografia del territori estimulà l’home per l’aprofitament enginyós dels pendents costeruts del terreny. Avui ens ofereix aquestes meravelloses vistes:

divendres, 25 de maig del 2007

Al servicio del pueblo

Desempeñar un papel de líder o prócer dentro de un partido político es cargo de confianza, se les forma para ello, se invierten medios e ideología para construir políticos parciales, resaltando unos valores normales como si fuesen de superhombre.
En los carteles de propaganda muestran lo mejor que tienen, quieren que esa sea la imagen que miremos con buenos ojos. Los partidos dicen que nos ofrecen al mejor, una especie de néctar destilado entre los miembros de elite, extraído de los mejores colegios, de la mejor enseñanza. Son una garantía de que con ellos nada puede fallar. Ese será su gran número uno, el que nunca se equivoca, en aquel que se invierten todos los anhelos y esperanzas. Como si de un héroe de la antigua Grecia se tratara, lo elevan a una posición social equidistante entre Dios y los hombres.
Con sólo mostrarnos la fotografía, que no es garantía de nada, quieren convencernos de su magnificencia y cualidades, pero les molesta e inquieta que pensemos en su gestión y cuando se les pide el débito, o bien no lo dan, o en el peor de los caos intentan embaucarnos con un discurso aleccionador y vacío que puede volverse, si no se anda con ojo contra el ciudadano, al que patearán verbalmente si inquiere responsabilidades políticas.
Por esa razón no asumen sus equivocaciones, porque si alguien comienza a hacerlo, que es una forma higiénica de hacer política, y resulta normal en algunas democracias, el pueblo soberano adquiere una peligrosa conciencia de lo que en realidad significa la frase de “al servicio del pueblo”, más aún cuando se empeñan denodadamente en esconder con montañas de palabras, muchas veces sin sentido, la realidad de estar gestionando una propiedad empresarial.
Parece ser que el no reconocer los errores políticos propios, los ajenos se merecen siempre la denúncia más inmisericorde, vale como si estos no se hubieran cometido. Pedir disculpas en política está considerado como un desprestigio y puede llegar a ser el final de quien se responsabilice de la equivocación. No se contemplan ni la rendición ni el entreguismo.
El riesgo que comporta empecinarse en esa práctica está comenzando a erosionar gravemente la credibilidad ciudadana de la política. La gravedad de esas malas practicas políticas, como son la compra de votos, el nepotismo, el enchufismo, las recalificaciones urbanísticas, el cobro de comisiones, el trafico de influencias, el control político de los organismos judiciales, periodísticos, empresariales, y la corrupción. Sin olvidar los delirios de grandeza que sufre siempre un mal gobernante, convertirán nuestra Democracia en una pudrición.
Y así será hasta que los gentiles tengan conciencia de su fuerza y se rebelen, y aún así, incluso después de haberse rebelado, no serán conscientes.

Ramix

dimecres, 23 de maig del 2007

Quedem al teatre!

Espero que estigueu força be, i pogueu venir al teatre, el dia 16 de juny a la sessió de les 18´30 (a les 6´30 de la tarda ) a veure "El metodo grönholm" al Poliorama. Aquesta vegada, per tal de poder anar-hi tots, hem pensat en canviar d´estrategia, es a dir, que qui vulgui venir, que tregui les entrades pel seu compte, així encara que ens toqui per separat, la podrem veure tots.
Avui dia 22, han sortit a la venda les entrades pel dia en questió, aixó vol dir que si ens afanyem podrem trobar bons llocs.
Despres del teatre anirem a fer una mossada per algun lloc, per tal de fer petar la xerrada i montar alguna que altre sortideta.
Molt rebé guapetons-nes, ens veiem a la porta del Poliorama.
Si teniu dubtes podeu posar-vos en contacte amb mi val ?
Quim

dimarts, 22 de maig del 2007

La ciudad sin tiempo, Enrique Moriel

Me cuestionaba leer el libro “La ciudad sin tiempo” después de la campaña promocional que había lanzado la editorial Destino. Es una referencia para la lectura que nunca me ha dado satisfacciones, pero siendo pecador impenitente volví a dejarme aconsejar por la publicidad mercantilista.
Convengo conmigo mismo, que la novela de Enrique Moriel sobre Barcelona, se ha quedado en intento. En un intento de penetrar en el corazón de Barcelona y de su historia, sin llegar ni a una ni a la otra. Se pretendía, equivocadamente a mi entender, emular el éxito en ventas de la precedente edición de Sant Jordi, la trivial novela “La catedral del Mar”. Si las celebraciones del Día del Libro, han de servir para vender masivamente y conseguir lectores donde no los hay, bienvenidos sean, todos contentos, la economía funciona y en la estadística de las Españas figura que aquí se lee mucho. La repetición de ediciones así lo indica. Otra cosa es lo que pasa realmente en la intimidad de las casas, pero eso ya no le importa a nadie.
Si de lo que se trataba por el contrario, y eso creo que debería pretenderse, es que se lea con calidad y discernimiento, nuestro Ministerio de Cultura debería cambiar el criterio sobre “los filones” y proteger a los lectores de las publicaciones engañosas. Al igual que los electrodomésticos debería establecer un periodo de garantía del libro durante el cual poder devolverlo a la librería cuando el producto no alcanza un mínimo satisfactorio. Cuando se publicita mucho no se garantiza calidad, sino que generalmente se persiguen maxiventas.
Lo mejor de la novela es el seudónimo con el que fueron lanzadas las tres primeras ediciones con 60.000 ejemplares vendidos, antes de revelar que el autor era González Ledesma, pero eso a mí no me aporta nada, andaba buscaba otros contenidos.
Admito que haya alguien a quien le hayan gustado las novelas, en definitiva, lo importante es que se lean.

Ramix

divendres, 18 de maig del 2007

ART I MITOLOGIA GREGA

DIFERENCIACIÓ ENTRE EL MITE DE LES TRES GRACIES I EL JUDICI DE PARIS
Es obvi que només amb el nom s’entén que no parlem ni del mateix mite, ni de la mateixa representació pictogràfica. Ara, si visitem algun museu on per sort podem admirar com a mínim una obra de cada, potser si no estem massa familiaritzats correrem el risc de confondre-les, encara que en ambdues obres trobarem els elements que les diferencien. Per tal d´evitar aquest contratemps, i poder recrear-nos-hi contemplant les ironies o les finors que l´artista intenta transmetre’ns , res millor que conèixer el contingut de cada obra en qüestió.
LES 3 GRACIES
Ja en el paleolític superior trobem l´emprenta dels orígens d´aquest mite-arcà. En les parets rocoses d´un recer (Angles sur Anglin) trobem els cossos dibuixats de tres dones nues una al costat de l’altre, mostrant-nos de forma molt prominent els seus genitals. Difícilment podríem creure que ja algú havia creat un cànon premeditat, probablement pintava un desig del subconscient, o una necessitat crupal... però en qualsevol cas les tres gracies ja estaven allà.
En temps perduts en el més absolut preteritisme, i en ple esplendor Olímpic, Les Tres Gracies, venien a ser una mena d´animadores socials. Filles d´en Zeus i la nimfa Eurinome, els seus noms eren; Aglaé o Aglaya, Eufrosine, i Talía. Hi ha fonts que citen a Aglaya despossada amb Hefestos, (cosa rara) D´altres, que fou Eufrosina qui el reculli quan va ser expulsat de l´Olimp...
Eren les posseïdores de la bellesa, l´alegria i l´encanteri, també de la jovialitat, l´esplendor i el bon gust . La seva tasca consistia bàsicament en presidir totes les celebracions, banquets , activitats placenteres i atractives... Atorgaven a deus i mortals l’eloqüència, la liberalitat, la genialitat per ser artista, i la saviesa.
Les Gracies eren acompanyants habituals d´Afrodita, a qui servien i d’Eros de qui moltes vegades, es servien...
Sempre ballant i divertint-se, junt amb les musses, al so de la cantarina flauta d’Apol·lo. Nues, descalces , despentinades i en l’acció de donar-se les mans per tal d´iniciar altre cop la dansa, es com més les ha representat l´art. També se les ha vist en companyia dels sàtirs més horrorosos, per tal de designar que no es pot jutjar a les persones per la seva aparença, i que els defectes del rostre podien ser esmenats per un bon esperit.
També es pot interpretar el mite, com la representació grega de la arcaica deessa triple, de moltes altres mitologies del mon.
EL JUDICI DE PARIS
Contemporani de les tres Gracies,que també hi eren, es produí un gran esdeveniment. Es tractava d’una boda del tot extraordinària, doncs estaven invitats deus i mortals (d´això s´en diu bon rotllo) . Els contraents eren, d’una banda, en Peleu rei de Egina, un mortal deixeble del centaure Quiró, i de l’altre Tetis, una nereida, divinitat marítima e immortal, filla d´en Nereu, antic i vell deu del mar... El cas es que la deessa Éride, (la discòrdia) va volgué fer notar la seva absència, presentant-se a la festa amb una poma d´or, on havia fet gravar la següent frase “Per la més bella”... tot seguit, la va llençar sobre la taula on seien els deus, esfumant-se a continuació. Automàticament tres de les deesses allà presents, Hera, Atena, i Afrodita van creure´s mereixedores del títol, i automàticament es van llençar indissimuladament a per totes, con tal de fer-se amb la poma. No podeu imaginar-vos la que es va “liar”!! Ni el mateix Zeus va voler intervenir en tan virulenta i compromesa decisió, així que va recórrer a l’estupidesa d´un jove...
Hermes, el missatger dels deus, va conduir a les tres deesses al mont Ida, situat a la plana de Troia, i les va presentar a Paris, un jove formós i ben plantat, fill del rei Príam i d´Hecuba, que en aquells moments pasturava els ramats reials... ell havia de ser l´encarregat de dirimir el plet.
Cada deessa va fer valdre els seus mèrits, mostrant-se completament nua i suggerent al jove, mentre aquest les observava amb el “títol” a la ma, però veient-se més desfavorida que les altres, Hera (muller d´Zeus) , d´amagades li va oferir un plus; fer-lo sobirà de tota Asia. El mateix li va passar a l´Atena que li donava la prudència i la victòria en tots els combats. Afrodita temorosa de la influencia de les altres dues, va emplear les mateixes cartes, brindant-li l´amor de la mortal més formosa de Grècia, Hel·lena, filla d´en Menelau, rei de Lacedemònia.
Paris molt jove encara, i mancat d’experiència, va entregar la poma a l´Afrodita, i així es va solucionar el problema. Com tots sabem, la seva decisió va donar més tard el vist i plau a la mítica guerra de Troia.
EL PUNT DE VISTA ARTISTIC
Les tres Gracies, i el Judici de Paris, artísticament persegueixen la mateixa finalitat, es tracta de compondre tres vistes que agrupin el conjunt de l’anatomia d’una dona. Les tres creus en l´art sacre s´utilitzen amb el mateix propòsit , només que en l’anatomia d´un home.
Quim