COVA DEL TORNERO

UN PETIT HOMENATGE A LA MEMORIA COMPARTIDA

Hi ha moltes “gestes” al llarg de la vida, que anem desant al nostre cervell, i en virtut de la memòria, dobleguem el temps per tal de reconduir-les al més rabiós present, aquest es el cas de l’expedició a la cova del Tornero (Checa – Guadalajara).
Si no em fallen els “ram”, aquesta historia començava al voltant de l´any 1973, (precisament aquest agost farà 34 anys) en el que alguns “il·luminats” rebíem noticia de l´existencia de la cova en qüestió. Ens van encoratjar molt les característiques peculiars que contenia el seu interior, i aviat albirarem la possibilitat d´efectuar-li una visita, que llavors li atorgàvem la categoria “ d’expedició” .
Per aquelles èpoques teníem previst organitzar, no se si la tercera o quarta Exposició internacional d’Espeleologia, raó per la qual el que subscriu aquestes línies, va demanar prestat a l’empresa el vehicle de càrrega i tot us, un Seat 600, molt atrotinat, tant, que no duia seients al darrera, o que per exemple no tothom sabia posar en marxa, aquest procediment, es feia estirant endavant un filferro que sortia pel davall del seient del xofer...
El cas es que l’utilitzàvem eficaçment per transportar documentació i objectes per exposar.
Era divendres i desprès de descarregar tot el material a la sala d´actes de la UEC, vam decidir anar de marxeta pel centre de Barcelona, encara no havíem arribat a la plaça de Sants, (llavors Salvador Anglada) una patrulla motoritzada dels municipals ens va aturar, tots quatre dúiem la corresponent documentació personal, però la del vehicle no. L´home ens va veure les “pintes” que fèiem i no va donar crèdit a les nostres explicacions. Sense pensar-s’ho gaire va demanar “reforços” `per radio. No va trigar gens en fer acte de presencia un cotxe patrulla, i ens van fer pujar. El conductor arrancà a l’estil de les pel·lícules americanes, amb sirena, llums, etc... A tota velocitat es disparà direcció plaça Espanya, mentre, nosaltres en silenci miràvem enrere tot veient com el municipal que ens va aturar, entrava al “600”. Vam arribar a la comissaria en un no res, i llavors començà una llarga espera en el mateix garatge de l´edifici. Al cap d’una bona estona, apareix un altre agent transmissor en ma, dient-nos que parléssim amb el que s’havia quedat dins del “seilla”. Una veu alta i auditivament aïrada, em va deixar anar; “ ¿ Como coño se arranca esto? ! joder!” Li vaig explicar que havia de buscar pel terra, concretament sota del seient un filferro i estirar fort, sense petjar l´accelerador, ja que suposava que a hores d´ara el motor estaria ofegat... M´ordenà que li entregues la radio al company, que ara, es mostrava mes familiaritzat amb nosaltres, i a traves de l’auricular sentíem ben fort; “Joder!! Estoy hasta los cohones, he parao a otro y hemo hescho un puente con la bateria i ná, he mirao la bujiah, y ná, loh platino y ná... Tu sabe er rediculo... ¡¡ Ensima me puesto perdio!! El que estava amb nosaltres no va poder evitar un riure reprimit. Desprès del reglamentari “cambio” li diu “Vente pacá que me parese que nohs´hemo colao”.” Cambio i corto”. Val a dir que per nosaltres la situació havia passat de ser “alarmant” a ser francament divertida.

Potser deu minuts es el que va trigar l´agent A, en arribar al pàrking, on tots l’esperàvem. Ens va dirigir una mirada desencaixada que expressava el seu neguit interior.
Les mans brutes, el casc ple de ditades, la jaqueta amb llànties per tot arreu, i no diguem dels pantalons... L´agent B, li deia “Pero como t´has pringao asi!!” i l’altre li contestava “Que no te lo he dicho ya joder!!”.
Agent B, “vaya numerito m´as montao...”
Agent A, “ Y que!!”
Agent B, “ Y que, no!, que yo tambié estoy ener poyo!”
Tot això passava mentre pujàvem les escales fins arribar a la segona planta, on vam entrar a una mena de sala d’espera.
Agent A, en veu baixa; “ Entra tu, no voy a entrá yo asi, no??
Agent B; en veu una mica més alta; “Manda cohone... me mete en cada lio!!”
Toc,Toc, Da su permiso... -Una veu des de l´interior- Adelante, pase.
Vam esperar potser un quart i mig ben llarg. De sobte l´agent B, obrí la porta fent-nos entrar.
Un home de cinquanta i pocs anys, amb el clàssic bigotet del regim, calb des del frontal fins l’occipital amb un cabell canós als temporals i parietals, ens mirava seriosament però no pas amb mal “rollo”. L´agent B, restava en “posición de descanso” al costat de la porta. Aquell home , amb una gran amabilitat ens invità a seure al seu voltant, fins hi tot mancava una cadira, i es molestà en anar a buscar-la ell mateix. En un moment va saber crear una atmosfera molt familiar, ens va demanar que expliquéssim el que havia passat, la qual cosa vam fer amb tota mena de detalls, endegà un parell de comprovacions per telèfon, i el tema de la detenció es diluí. El diàleg va anar evolucionant en una mena d´animada conversa a base d’anècdotes personals, i en una d´aquestes va sortir el projecte de la cova del Tornero. Potser la passió amb la que vivíem l´espele el va contagiar a ell també. S´aturà un moment per preguntar-nos si volíem algun refresc per beure, en dir-li que si, amb molta educació, ordenà a l´agent B, del qual ja ens havíem oblidat, que anés a la cantina, l´home assenti amb el cap s´enfundà la gorra i marxà de l´estança sense proferir cap paraula.
A partir d’aquell moment les hores van passar mol ràpidament, quant vam mirar el rellotge, faltava mol poc per les quatre de la matinada. El senyor X, , ho va entendre de seguida, i ens va dir, - “Sinceramente me lo he pasado muy bien charlando con ustedes. A mi ya me queda poco para redondear la jornada, pero si me lo permiten, me gustaria colaborar desinteresadamente en esa operación, veran, tengo muy buenas amistades en los medios de comunicación, tomen esta tarjeta,es la de Fernando Rodriguez Madero, llamenlo y diganle que soy yo quien les manda, el les harà una entrevista radiofònica,en su programa matinal. Esta otra, es la del director del Tele Exprés, hagan lo mismo y tedran un periodista que les entrevistara, aprovechenlo, pues nunca se sabe... “
Mentre ens donava la ma, va dir-nos; “Admiro el valor que teneis, yo no se si podria hacerlo, ademas, me habeis impartido una buena lección.”
Llavors, mirant a l´agent B, que encara era en peu, va sentenciar;” Es un grave error juzgar a las personas solo por su aspecto”. Va agafar el telèfon i ordenà que traguessin el cotxe del soterrani, a continuació ens va acompanyar fins la saleta d’espera, on encara era també de peu l´agent A, en veure’l en aquell estat va exclamar; “!Por Dios Rojas,! Otra vez Usted?? vaya a asearse, y luego pasen los dos por el despacho.”
De l´expedició en concret, poca cosa tinc a dir que no digui l´article del Tele Exprés, només afegir que des del punt de vista dels resultats va estar un fracàs, doncs, els sifons dels termes 70, eren plens a rebentar, per tant ens vam limitar a efectuar una exploració convencional tant de la galeria principal, com de la D5, però es clar, aquesta feina aviat es va acabar, restant-nos encara mol de temps pel davant, així que aixecarem el campament que havíem instal.lat dins de la mateixa cova, i marxarem direcció Herbes, un poblet de la província de Castelló, on teníem varies cavitats i moltes festes majors...
Explicar-vos també, que els quatre participants de l´expedició, en Ramon Aguadé, Ferran Verges, Josep Capdevila, i un servidor, ens ho vam passar d´alló més be. Com comprovareu, manca en Toni Nogales, que per raons que no recordo es va haver de quedar a casa.
També vull aprofitar aquesta tribuna cibernètica per expressar al Sr. X, (el respecte degut em fa reservar el seu nom en l´anonimat) la mes sincera admiració. Es tracta d´un home que polvoritzant tots els topics que corrien sobre les comissaries, ens va tractar amb una correcció, comprensió i grau d’humanisme dignes de ser destacats. Homes com aquest son els que realment dignifiquen les nostres institucions.
El Sr, Fernando Rodriguez Madero, ens va entrevistar en el seu programa matinal, (a les 7:00 h.) al qual vam assistir-hi en Ramon, en Ferran i jo mateix.
Per finalitzar, posar en el coneixement d´aquells que encara no s´han enterat, que el “Tele Expres” fa 28 anys va plegar. Esdevingué el primer diari d´iniciativa privada que aparegué desprès de la guerra civil. Tenia unes planes molt grans, de fet es deia, que en Jesucrist va morir amb els braços oberts per que morí llegint el “Tele Expres”.
Personatges de la vida pública com Joan de Segarra, Manuel Vazquez Montalvan, Francesc Candel, A. Kirchner, van estar col.laboradors habituals.
Aquesta columna de paper ja groguenc, que avui us presentem, treu a la llum records d’una etapa de la nostra existència, en la que varem compartir alló que anàvem creant, es a dir, una petita part de la nostra historia personal, tingui doncs ara ( mai no es tard) aquest humil i sentit homenatge.

Quim

PD.
Els que volgueu continuar recordant aquelles aventures, podeu adreçar-vos al blog d´un dels supervivents, en Ferran Vergés.
http://ostiaelfantasma.blogspot.com

BARRANC I CERVOL DE CHIMIACHAS - GUARA

INTRODUCCIÓ
A l´hora convinguda 2/4 d´11, del dia 14 de juny ja érem tots al bar de la benzinera d´Alquezar, el següent pas consistia en anar a buscar el lloc on passar la nit.
La Cristina i en Pep Hidalgo, havien llogat una habitació de dotze lliteres per nosaltres sols, en un alberg situat a la part més alta de la població. Es tracta d’una construcció rustica, ben integrada en el paisatge, amb unes vistes fantàstiques des de les habitacions. El seu interior rústic i auster, conte tots els equipaments necessaris per tal que el nivell de confort no desllueixi l’estança. També disposa d´una zona esportiva annexa amb piscina inclosa, parlem del Albergue de Guara.


BARRANC AVALL
L’accés a la capçalera d´aquest barranc, no es gens plaent, calen hora i dos quarts, o be dues hores, primer de forta pujada, i desprès de baixada, per assolir-la.

Sortim esmorzats d´Alquezar en direcció a San Pelegrin. La pista està en molt mal estat degut a les pluges d´aquests darrers dies, conseqüentment hem d´anar mol en compte si volem evitar els profunds solcs que han obert les aigües. Deixem els vehicles només sortir d´aquest diminut poble, per tal de carregar motxilles, estris, cordes i continuar a peu.
Seguirem la pista que sortint a ma dreta, planeja durant uns deu minuts, fins arribar a un gir molt pronunciat a l´esquerra, que reconeixem per la seva inclinació +. La pujada es fa molt costeruda, pràcticament ja no la abandonarem fins arribar al punt més elevat de l´excursió, el Tozal deros Tiestos. Enrere ja em deixat Los abrigos de Quizans, i els farallons tallats pel Vero, això si, hem guardat a les nostres cambres aquestes magnifiques panoràmiques.
A partir d´ací comença un vertiginós descens entre pedres, que sense treva s’endinsa ràpidament en un espès bosc de pi i matoll. Encara no hem començat anivellar-nos, ja trobem a ma esquerra una canalització natural d´aigües, la qual cosa ens indueix a pensar en l´inici del barranc. Des d´aquest indret, continuant uns metres, descobrim a la nostra dreta la font del mateix nom. Finalment, una mica més endavant, ens surt al pas l´ indicador que ens invita a enfilar-nos un bon tram pel marge dret, fins arribar al cubill del famós cérvol de Chimiachas.
Tancat dins d’una gàbia metàl·lica, com si d’una fera ferotge es tractes, trobem pintat a la paret rocosa de la balma, la forma esquemàtica d´un cérvol. Hom no pot deixar d´emocionar-se en contemplar aquesta petita meravella monocromàtica (ocre) de valor incalculable, que no sabem exactament (per molt que diguin els estudiosos) amb quina finalitat un home artista de fa cinc o sis mil anys, va tenir el caprici o la necessitat de plasmar en aquell amagat abric. Un magnífic exemple d´art llevantí, que de forma gairebé miraculosa ens arriba des de la prehistòria en molt bon estat. Però per que hem de suposar que fou un home?, alguns erudits especulen que va estar una dona, la que li va deixar un “missatge subliminal” al seu home, abans de marxar amb l´amistançat...
Hem tornat a baixar novament al llit de la riera, en aquesta fita, totes les dones a excepció de la Cristina Parra, donen mitja volta i emprenen la tornada als cotxes. La resta continuem barranc avall. Al girar un parell de meandres trobem perfectament emboscat el primer salt de vint i cinc m. Te una sortida bastant dolenta, de fet, la mateixa Cristina pateix un petit incident, ja que a pocs metres de despenjar-se, es troba amb la desagradable presencia d´un “nus d´alosa” en el seu descensor (per que d´alosa ? es que les aloses s´entretenen a fer nusos a les cordes?... ). Caldrà pujar-la novament per tal de desfer-lo i poder continuar la marxa. A partir d’ara, tots els salts que venen, no estan gaire ben definits, doncs en la majoria dels cassos estan constituïts per petits caos de blocs molt irregulars, que fan difícil determinar on comença l´un , on acaba l’altre etc. Si més no, ens ocasionen molts retards, i quant finalment arribem al verdader objectiu (Els tres últims salts de 120 m,) ja son ¾ de sis de la tarda, encara no hem dinat, i per tant s’imposa una seria reflexió... aviat hi ha quòrum; decidim unànimement abandonar la missió de la sortida. Encara que en aquesta època de l´any el dia allarga, no ens queden prous hores de llum per la tornada, que es preveu dificultosa i llarga.
Visiblement decebuts, ens instal.lem a la precària ombra d´uns matolls, i reposem forces. Mentre dinem, tornem a dissenyar una nova estratègia encaminada a superar pròximament aquest obstacle, això ens refà la moral i ens engresca novament.
La propera, utilitzarem el mateix camí que ara prendrem per remuntar, es a dir, el de Pasolen/Quizans, d´aquesta manera evitarem tornar a fer el descens del barranc fins aquest lloc, estalviant-nos la inevitable fuita d’esforç i temps.
La pujada es molt dura, llarga (diria inacabable) i perillosa, però ofereix en contrapartida un espectacle visual sense precedents, amb els Pirineus completament nevats de fons. Al cap de dues llargues hores d’ascens, superat ja el pas de Pasolen, arribem al que ens semblava inassolible, es a dir al mateix Tozal deros Tiestos, ara ja tot es baixada fins els “carros”!!
Un cop a l´alberg, ben mudats i pentinats (els que poden), baixem al menjador on ens esperen les desitjades viandes, i malgrat la “pallissa”que portem a sobre, encara resten les suficients ganes d´anar de marxeta per “Alquezar la nuí”. Algú, (no vull dir noms doncs desprès tot se sap...) va insistir que aquella nit, “Compliria”, però no, no va estar així... ho sabem de fonts fidedignes.


DIUMENGE 15 DE JUNY
No ens costa gaire llevar-nos, aviat ens hem preparat per la marxa, de tal manera que tornem a baixar al menjador, on desdejunem, carreguem els “bartulos” i abandonem la capital dels barrancs, en direcció Bierge.
Avui tenim previst fer la ferrada de Peñas juntas, alguns ja l’hem feta, però d´altres no, a demés en aquesta ocasió, contem amb dues noves aspirants a “ferrateras” la Mercè i la Cristina Lazaro.
Com el camí el coneixem prou, amb poca estona estem a “peu de canó”, i aviat ens trobem immersos en la feina. Les noies demostren estar ben preparades tan psíquica, com físicament, doncs aguanten sense cap mena de problema, els ponts tibetans, les verticals i tot el que es posa pel davant. Un cop acabada l’activitat, mes contentes que unes “pasques”, coincidim en anar tots plegats a celebrar l’esdeveniment, als salts d´aigua de “La Peonera” on hi ha un “Xeringui’t” amb futbolí. Es tracta d’una zona que el gruix de la “tropa” encara no coneixem prou. (resta pendent)
Entre partida i partida, s´ens va fer l´hora del dinar, i ja ho sabeu “A la taula i al llit...”
A Bierge hi ha la “Hospederia de Guara”, es tracta d´una edificació de varies plantes d´obra nova peró d´estil rústic. Roman situada a les afores del nucli urbà vorejada de jardineria, on es norma el bon menjar a un preu francament raonable. Les vegades que hi hem estat, indefectiblement, hem gaudit d´un tracte exquisit per part del servei i d’una tranquil·litat digna de menció.

COMIAT
Desprès d´un bon àpat, no hi ha res millor que una bona migdiada, peró com es preveuen retencions a l’entrada de Bcn, es fa recomanable prescindir d´aquest plaer. Desprès del ritual de les abraçades i petons, emprenem per fi la retirada, “M´en vaig, però no pas per sempre...Tornaré!!”
Fins un altre afició !!!

Quim


FE D’ERRATES
En l´article o comentari al llibre de Pep Coll, “Les senyoretes de Lourdes” en la zona de PD. Faig una dedicació musical a càrrec de “Led Zeppelin”. Es tracta de “Stairway to heaven”. La versió que surt només clicar, no es la més aconseguida (amb això coincideixen el 90% de les critiques), us recomano la que apareix primera, en la mateixa barra que hi ha situada a la dreta de la pantalla, i que precisament el motiu de portada, es una pintura en que es representa una escala que sortint de un penya segat es dirigeix serpentejant cap el cel. Val la pena escoltar-la, ben asseguts, poca llum i relaxats, si ho fem així. Gairebé us puc assegurar que en un moment de l´interpretació, us sentireu per uns instants, ingràvids en el vuit.
Ref. Led Zeppelin – Stairway to Heaven- 08:02 ; Wiltonsk
Perdoneu.

Un vuelo en Globo por el Baix Empordà

Era cuestión de tiempo y estaba a punto de golosina. La geografía del Baix Empordà la he recorrido de norte a sur y de mar a montaña. A pie, en barca, bicicleta y también en automóvil. He visitado los pueblos, entrado en las iglesias y saboreado su gastronomía. Prácticamente toda la comarca me resulta familiar, la he visualizado y reconocido desde todos los puntos posibles en que puede hacerse a escala humana. A ras del suelo, he gravado en la memoria los rincones más hermosos del territorio, los he retenido para mí junto a su entorno, lugares que me quedarán en la memoria indefinidamente idealizados. Cuando he repasado todos los elementos que los forman, la piedra, el árbol, la luz, y el horizonte de suaves perfiles fracturados que dibuja en tierra el cielo azul empordanés, he descubierto el viento. El viento si, tan natural él, que casi lo había ignorado.
De la Tramuntana poco se y todavía hay quien se empeña en hacerme dudar del poco conocimiento que tengo de las cosas. No ha mucho tiempo, alguien, no pretendo esforzarme en recordarlo, me aseguraba que ese viento procede del noreste. Hay muchas cosas en esta vida que no merecen discutirse, pero me he obligado a repasar los vientos para constatar que de esa dirección procede el viento de Gregal. Del norte, del puro norte, sin un solo grado de declinación, sopla la Tramuntana. Dicho queda en este escrito.
En esas condiciones se encontraba el día. Por la mañana de hace un par de sábados soplaba viento de tramuntana que hacía casi imposible que pudiese elevarse el globo. Nos aseguraba el piloto que saldríamos disparados como una centella en dirección al sur, hasta Palamós y más allá. Era inviable levantar el vuelo. Se lanzó una sonda que desapareció de nuestra vista en cuestión de pocos minutos. Esperamos. Joan Viñas, el aeronauta, nos dijo que esperásemos un poco, los vientos puros tienden a sorprender a quienes los observan esperanzados.
Pasado un cuarto de hora se lanzó una segunda sonda. Ascendió con un ángulo mayor del que lo había hecho el primero, pero todavía se alejaba de nosotros a gran velocidad. La situación iba a mejor. Había expectativas de volar.
Un poco más tarde se dio la orden de inflar la vela cuando el tercer globo sonda ascendió con una deriva sobre nuestras cabezas de velocidad moderada. La ocasión era óptima para volar y en pocos minutos estuvimos dentro de la barquilla y nos despegábamos del mundo en el pueblo de Ultramort.
En un vuelo con globo no existe más fuerza de aceleración que la del viento. Si acaso se emplean los quemadores que lanzan hacia el interior del aerostato llamaradas cortas pero suficientes para que se eleve el aparato en busca de nuevas corrientes. Ascendimos hasta 1050 m, una vez nos autorizaron desde el Centro de Control Aéreo del Aeropuerto de Girona.
La visión que tenía del Empordà era completamente nueva para mí. Alcanzábamos a contemplar toda la costa con un solo vistazo, desde el Cabo de Creus a Sant Feliu, la bahía de Rosas y Pals. Las desembocaduras de La Muga, El Fluvià y el Ter. Las montañas, con El Canigó al fondo, la Mare de Déu del Mont y Les Gavarres. Las poblaciones desde Girona a Palafrugell y Palamós, con La Bisbal, Peratallada, Pals, Ullastret y Vulpellac a nuestros pies. Después, todavía alucinados por la visión, descendimos hasta rozar con el suelo de la barquilla las copas de los árboles y navegar plácidamente siguiendo el curso del río Daró hacia Vulpellac y Fonteta, disfrutando lentamente del mismo punto de vista que tienen los pájaros cuando sobrevuelan esos paisajes. La maniobra de acercamiento y aterrizaje, mi mayor preocupación, se realizó mansamente con un contacto a tierra casi imperceptible. Lo que necesitábamos para no despertar de un agradable sueño que todavía perdura.

Ramix

LES SENYORETES DE LOURDES, Pep Coll

Que ningú esperi trobar una clàssica hagiògrafa plena de miracles, o tal vegada una vida vocacional consagrada a Deu nostre Senyor amb “premi final”, per que res de tot això trobarà. Pep, aconsegueix desbrossar de mica en mica, tota l´aura de devoció mariana que envolta aquest succés, per transformar-lo en una mena d’autobiografia novel·lada, d’una nena malalta feta santa per haver vist i parlat amb la verge Maria, la qual cosa ella mai no va reconèixer.
Un llenguatge àgil i planer, fa que el llibre es pugui llegir amb poc temps sense que l´interes decaigui en cap moment. Malgrat que la trama es un tant complicada esta ben descrita. L´obra traspua un missatge subliminal, en el que hom percep un acusat desencís, pel que fa a la transcendència humana davant les fronteres de l´existencia. Es fa palesa en el missatge post mortem de la mateixa Bernadette Soubirous, quant la que ella anomena “Senyoreta”, i en altres ocasions “Allò”, es desentén arribada l´hora d’acomplir els compromisos adquirits, que en vida li havia fet, de tal manera que la pobre protagonista, queda sospesa en una mena de buit difícil de comprendre i pair, per la gran angoixa que ens transmet.
Tot això, més la presencia d´un capellà homosexual penedit, que entronca de forma gairebé metafísica amb la trama i que passa desapercebut fins el final, provoca la reacció de l’església catòlica, que desaprova la seva lectura als creients per considerar-la insultant. Això últim ha passat fa pocs dies i la premsa s´en ha fet ressò.
La historia en el seu conjunt, esdevé prou interessant al marge de l´abundant documentació que aporta i que ja de per si sola val la pena. Per tal d´arrodonir el plaer de llegir-lo, gairebé podria assegurar que he estat hostatjat a Lurdes durant un temps preterit i indefinible, sense haver-hi posat mai un peu en el seu terme.
Felicitats doncs per aquesta gran“Ploma de Ponent” i fins la propera!!

PD
Podeu llegir la síntesi del seu treball en la contraportada del mateix llibre, descobrireu títols tant suggerents i locals com “L´abominable crim de l´Alsina Graells” ... ( la recordeu? )
No voldria pas posar punt i final a aquesta opinió personal, sense dedicar- li expressament a la “noia” d´aquest relat, una peça mestre dels “Led Zèppelin”, amb el mes fervorós desig de que trobi aviat L´es..”starway to heaven” (Escala cap el cel) Escolteu amb atenció els cicles en crescendo i el salt a la vacuïtat que ens porta al lluïment, (especialment) d´en Robert Plant i Jimmy Page.

http://es.youtube.com/watch?v=ayzhJKy8H_A

Quim

CANVI CLIMATIC. Sequera, calamarsa, “chemtrails” i ...

Introducció
D´uns tres o quatre anys ençà s´en sent parlar, encara que de forma aïllada, d´unes enigmàtiques “avionetes” sense identificar. Sobrevolen les borrasques abans de que creixin excessivament i acabin convertint-se en pedregades, les desfan a base llençar iodur de plata (?) de forma tan contundent, que acaben desapareixent.
L’angoixa que experimenten els pagesos (els de secà) per la manca de pluges, els porta a clamar “al cel”, ja que veuen com interessos molt foscos, no només els perjudica a ells, sinó que també en son responsables en gran proporció de la sequera que pateix el país, i en conseqüència de bona part dels incendis forestals .
Companyies d’assegurances, pagesos de reg, marques automobilístiques, fins hi tot les administracions, podrien contractar aquests serveis. Les últimes, per tal de preservar esdeveniments que poden reportar a les ciutats grans guanys econòmics, tipus Jocs Olímpics, Fòrums... tot sabent que a Espanya les referides practiques estan expressament prohibides per la llei.
En tan peculiar olla barrejada, tampoc hi podien faltar els americans, els militars, i conxorxes inspirades en probes d´armes químiques sobre la població civil. Que en podrem treure de semblant entrellat? Preocupant no?

Una mica d’història
La calamarsa ha estat i es encara avui, un dels mes temuts enemics de l’agricultor, doncs els seus efectes sobre les plantacions son verdaderament catastròfics.
En temps bíblics, als voltants del 1250 ac. El Llibre de l’èxode,ja ens parla de la setena plaga que va assolar Egipte, per tal de convèncer al faraó de que havia de deixar marxar el poble de Judá. Poca cosa més en sabem d´aquest fenomen fins ben entrada l´edat mitjana,en que diversos documents de l’època relaten com es tocaven campanes “A sometent” cremant olivera beneïda sobre les eres, al temps que s´encomanava tot a la misericòrdia Divina. També s’encenien grans fogueres amb rama verda barrejada, per tal de emetre molt fum a gran altitud.
Alexandre Volta, l´inventor de la pila elèctrica, va romandre tota la seva vida mol intrigat per aquest fenomen, però no va poder aportar gaire per apaivagar-lo.
A finals del segle XIX, començaments del XX, es feren assajos amb canons “Granífugs” que disparaven contra les turmentes, però els resultats no eren massa afalagadors, si més no, a partir d´ací començaren a funcionar amb cert èxit, tota una parafernàlia d´aparells tals com els generadors de fum, que cremaven iodur de plata amb acetona, i el projectaven contra els núvols. Coets del tipus pirotècnic però de grans proporcions que esclataven contra el gel que queia, desprenent grans borses d´escalfor.
Al voltant dels anys quaranta, algunes organitzacions universitàries argentines amb col.laboració de l’exèrcit, construïen coets que podien pujar a 8000, 12000 m. , i actuaven pràcticament en el punt neuràlgic de la tempesta a base d’explosions de iodur. Aquests artefactes realment aconseguien minimitzar els efectes, però s´en necessitaven molts, per la qual cosa van optar per comprar antics coets soviètics que els sortien més econòmics. D´aquesta experiència, va néixer tota una industria d’autèntics missils, amb capacitat per arribar amb precisió als punts mes convenients, fins 20,000m d’altitud, màxim on pot arribar en condicions especials, la taula d´un cúmul nimbus.
Avui dia persisteixen tres medis per aturar les calamarses, un es el coet, l’altre les malles protectores derivades de les fibres poliolefiliques, que cobreixen les plantacions en la seva totalitat. I finalment les “avionetes”, que difícilment catalogaríem com a tals, sinó aeronaus amb gran capacitat de carrega, (tipus Boeing 747 per exemple) amb suficient potencia com per transportar-la a les alçades convenients i deixar-la anar. Aquí tenim l´origen de les “Esteles químiques”, conegudes ecumènicament com “Chemtrails” .

Quant l´objectiu ja no son les pedregades
El iodur de plata, no es excessivament contaminant, però es clar, l’acumulació si que es susceptible de crear problemes mediambientals. Les partícules d’aquest metall, alliberen hidrogen que amb contacte amb l´oxigen, generen gotes d´aigua, i aquesta, elimina, o desfà la pedra, segons sigui el seu volum, A Pekin per exemple, disposen de tot un exercit equipat amb canons, bombarders, i tota una mena d’enginys, per tal d’aturar les tempestes molt abans d´arribar a la ciutat, ja que en les dates dels Jocs Olímpics, solen produir-se una mitjana d¨11´8 dies de granellades.
L´alarma social al nostre país, no ve només per l’ús il·legal de l´aviació en aquestes tasques, sinó que, recents anàlisis d´aigües recollides desprès de ser sobrevolada la zona per aquests avions fantasmes (volen sense cap identificació), han posat al descobert que acompanyant el iodur de plata, també baixa; bari, plom i alumini. El plom, com sabem es un metall pesant altament tòxic i contaminant, i el bari, s´utilitza com ingredient genèric en molts medicaments que produeixen estats idiotitzants. En d´altres casos la composició es diferent, el plom es substituït per, sulfur de bari i silici, en aquest cas, la compaginació, farà que aquests elements, absorbeixin o eixutin la humitat de l´atmosfera. També s’han empleat mescles de diòxid de sofre, que barrejat amb l´oxigen reacciona produint flamarades espontànies, grans incendis forestals podrien haver tingut origen per aquesta tàctica combinada, de crear sequera i un cop al punt, aplicar deflagracions.
Aquest fenomen no es ni de bon tros local, sinó que passa a nivell global. També hi ha científics, sobre tot a EEUU, i Europa, que vinculen l´origen de noves malalties, moltes d´elles relacionades amb estranyes al·lèrgies, deficiències immunològiques, erupcions cutànies, afeccions bronco- pulmonars, i un llarg etc, amb la presencia dels Chemtrails.

I com es això ?
Moltes vegades pels efectes, podem deduir les causes, sobre tot quant qui hauria de parlar calla.
En determinades condicions atmosfèriques, la compressió que es produeix a l´intrados de les ales d´un avió, acaba comprimint l’aigua que conté l´aire, i l´expulsa per les bores marginals en forma de condensació, o estela blanca (contrails). Per que es produeixi aquest fenomen, son necessàries tres condicions: altitud superior a 8.000 m, temperatura de -40º , humitat relativa, igual o superior al 70%. Una ultima consideració, aquest tipus de rastre es desfà en poca estona.
La majoria d´avions que veiem abocant aquests solcs, volen al voltant dels 3.000 m, per tant alguna altre “cosa” deixen caure, Els transports comercials ho fan entre 8, i 14.000 m, en conseqüència son difícils de veure, o simplement no es veuen.

Tots els camins porten a Roma
La teoria que va guanyant mes consistència, es la de la conxorxa, per cert molt polièdrica tal com veurem a continuació.
Documents recentment desclassificats, dels departaments de defensa dels EEUU, i UK, reconeixen que als voltants dels noranta, van provar armes químiques mitjançant la “fumigació” de les seves pròpies tropes, i en determinades àrees de la població civil. De mentalitats tan esbiaixades com aquestes ho podem esperar tot!!
Els chemtrails al contrari que els contrails, no s’esvaeixen amb facilitat, resten en suspensió a l´atmosfera durant hores i hores, formant una mena de cel enteranyinat, que mal deixa passar el sol amb l´objecte de produir un efecte hivernacle artificial. D´altra banda esvaint els núvols per evitar la pluja, aconsegueixen que les temperatures pugin a tot el planeta, i finalment ho mimetitzen tot sota l´eufemisme de “Canvi Climàtic”. Expressat d´un altra manera; cal obrir els ulls, el canvi climàtic en si mateix no existeix, l’estan provocant !!
No es pas cap secret que els americans des dels anys 70, van darrera del control del clima amb finalitats econòmiques i quotes de poder global. Fonts ben informades avisen que al voltant del 2.025, aquest projecte-arma estarà a punt per ser utilitzat a qualsevol part del planeta.
La guerra química o bacteriològica també hi es present en aquesta conspiració, es tractaria d’infectar tota o part de la humanitat, per tal de fer-la depenent de fàrmacs, que només fabricarien uns laboratoris d´un determinat país,i que tindria dues finalitats; sotmetre a totes les nacions per necessitat , i imposar un peatge de per vida. Darrera d´aquest disbarat, hi haurien els grans holdings de les químiques, i farmacèutiques relacionades amb els transgènics, multinacionals armamentístiques etc. Un dels objectius fonamentals seria reduir i controlar la superpoblació planetària.
Per finalitzar, anirem cap el que tots en aquestes altures ja ens preguntem; qui hi ha darrera d´aquesta barbaritat a escala global? Sembla ser que tot apunta a una mena de “Govern a L´ombra”que al més pur estil dels dolents de les pel·lícules de l´agent 007, intenta fer-se amb les regnes del mon per tal d’instaurar un regim tirànic i definitiu, anomenat “Nou ordre mundial” i estaria integrat per les principals fortunes de tots els països.
Fins el moment només hi ha un científic que ha portat el cas als tribunals, es tracta de l´italià Rosario Marcianó. Ha rebut moltes amenaces, algunes d´elles, provinents d´altes esferes de la política italiana per la claredat i contundència de les seves declaracions al respecte. No es l’únic.
El silenci dels nostres politics, si mes no es sospitós, doncs els converteix en part implicada de forma inexcusable. Qui pot creure que qualsevol d´aquestes aeronaus podria travessar l´espai aeri nacional, sense coneixement del govern de torn.?
Per tal de donar consistència al que acabo d´explicar, us recomano que mireu el cel, i jutgeu per vosaltres mateixos, potser us ajudarà a prendre suficient consciencia del per que som fumigats gairebé a diari.
Tota aquesta estrambòtica situació, ha desempolsegat de la meva memòria aquella lluïda frase d´en Karl Marx, que mes o menys ens venia a dir; “Si un dia no liquidem el capitalisme, serà el capitalisme el que un dia ens liquidarà a tots”.

Quim


P.E
Vull fer-vos arribar una cançó d´en Pink Floyd, “The great gig in the sky” (El gran carro celest, o quelcom semblant, suposo que fa referència al nostre planeta, Si mes no, us recomano la versió (ja que n´hi ha unes quantes) From: Jimmy Toast. 1988
Les veus del cor, son senzillament inigualables, tant en potencia, com en interpretació, en definitiva una petita joia. Quant obriu l’adreça, trobareu una plana escrita amb angles, que te forma de llistat, amb lletres de color blau, negre i violades. Només cal que feu córrer el cursor una mica cap a vall, i en color violat trobareu escrit TRY THE NEW YOUTUBE PLAYER BETA cliqueu i entrareu directament a la cançó, que la disfruteu.

http://www.youtube.com/watch?v=Enwnt7-j90k

El Asombroso Viaje de Pomponio Flato, Eduardo Mendoza

No demuestra asombro Pomponio Flato durante el relato de su viaje, pero tras leerlo, única razón a la cual los libros deben su existencia, me digo que se trata de un personaje de ficción muy viajado y vivido que no se inmuta con facilidad. Eso debería bastar para tranquilizarme pero al no estar del todo resuelta esa cuestión vuelvo a colegir cual es la razón que me causa la sensación de malestar que tengo.
Si no se asombran ni el lector ni el personaje, la obra debería quedar en llamarse simplemente “El Viaje de Pomponio Flato”. No es sin embargo la narración de un viaje, se trata de un lugar y de él se describen más bien poco los paisajes en donde transcurre la acción, por la misma razón que argüíamos anteriormente, el libro debería entonces llamarse simplemente “Pomponio Flato”.
Pomponio Flato es un nombre de hombre, pero con solo leer el título yo no sabría de qué trata tal entelequia argumental. Y sin comprar no puedo leer. Pomponio, Pomponio, no se de que se trata. Flato se que es una acumulación molesta de gases en el tubo digestivo. Eso ya me es más familiar. La palabra deriva del latín flatus, que significa soplo, flatulencia.
Vale, de acuerdo, el libro lo compre por dos razones, y no tuve en cuenta que coincidiera su presentación con la Diada de Sant Jordi, primero fue por el ser de un autor al que admiro y respeto muchísimo literariamente, Eduardo Mendoza, la segunda razón la encontré en el arranque del título, “El Asombroso Viaje”. Sólo por eso aseguraba el tiro. Estaba chupao.
Quisiera equivocarme en las conclusiones, quisiera deshacerme de la sensación de que se trata de una obra de encargo con la que cubrir las cuotas de mercado de las editoriales con las ventas de papel en la Diada. Ya apuntábamos ese derrotero comercial hace ahora exactamente un año. En catalán existe la palabra “Paperassa”. Define ese circo mucho mejor.

No critico al autor, repito que lo admiro, pero El Asombroso Viaje de Pomponio Flato, no lo he colocado en mi biblioteca junto a los demás libros, lo he dejado en la pila de libros olvidados, aquellos que no me merecen la consideración de figurar, en situación destacada, mostrando en el lomo con orgullo su titulo y autor a conocidos y amigos.

De Tapes a Palamós

No cal tenir raons, ni haver de seguir costums establers per triar anar de tapes a Palamós. El tapeo no és un costum propi de casa nostra, de la nostra cultura, nosaltres no som promiscus, som més d’un sol bar, i pluralitzar no ens posa gens. La Catalunya Vella, atàvica i tradicional, és més associativa i de poder-ho fer triarà el prendre’s un vi o un cigaló al casinet, la queixalada la fa sempre a casa. És degut al comerç global el que s’imposi a casa nostra, amb més o menys acceptació, aquest costum basc de consumir begudes “en itinere”, acompanyant el beure amb un mos que intenta fer d‘esponja seguint una ruta per diversos establiments, i acabar contant, no el número de consumicions, sinó de voltes completades al circuït. Tan se val, benvingut sigui, si socialment s’accepta i no ens fa mal.

Aquest dia ens trobàvem a Palamós a l’hora que tanquen les botigues, moment de transició entre el berenar i el instant d’anar a sopar. Aquelles hores beneites que menjar o beure no et be de gust, que tens el cos en un equilibri químic perfecte, situació que et proporciona l’estabilitat i la placidesa necessària per gaudir d’un èxtasi quasi místic.
Però en aquest estat d’equilibri somniador es troba la debilitat de tot argument racional i és quan decideixes entrar en el primer local que forma part del circuït, dissolvent la composició química orgànica que t'està regint fins aquell precís moment.

La diversió de les tapes es juga en equip, consisteix en anar d’un establiment a l’altre bevent i menjant, o viceversa, demanat la consumició a peu dret en un establiment minúscul del que sortiràs més begut que menjat però amb la vivència d’haver participat d’aquesta activitat.
Qui sigui de vida no li ha d’anar be aquest règim, si no és que s’ho pren solament com un entrant per fer temps. La iniciativa turística local, que és com dir l’ajuntament plegat amb els comerciants, ha confeccionat un circuït que consta d’onze Bars de Tapes, en diuen la Ruta BTP (Bars de Tapes de Palamós) i a partir de les 19 hores ofereixen enfilalls a la parròquia ambulant. Si la iniciativa resulta positiva s’afegiran més establiments. El que cal saber és a qui agrada aquest tipus d’oferta i si aquests son consumidors habituals, de moment, una gran majoria és segon resident a qui agrada sortir de manera informal quan no vol excedir-se en el gasto amb els amics i/o convidats i creu ensenyar-los una tradició marinera típica de l'Empordà.

Dit això, no és pas aquesta una iniciativa equivocada. Resulta imaginativa i apunta resultats positius per a tos els implicats.
A “Can Moni” trobarem una taverna amb molt d’encant, el local es recorre en quatre passes. Una minúscula caixeta, plena sempre de gom a gom, amb les parets atapeïdes de retrats de personalitats diverses fotografiats o pintats amb l’amo de l’establiment, que agrada perquè és una encertada combinació de dimensions, antiguitat i situació.

FERRADA DE LA TRONA, LA MUSSARA. SIURANA. ESCALADEI. LA FLORESTA.

IIIª TROBADA EX-SIRES 2008
Es tracta d’una sortida maratoniana amb molts escenaris diferents, el resultat és com llegir un llibre d’aquells que enganxen, en un dia, i que durant la resta de la setmana el vas paint de mica en mica.
El dissabte 19 d´abril, va despertar un pel nuvolot. El punt de trobada era gairebé eixut, si no fos pel Ramon, la Mercè, la Montse i l´Albert que ja feia una bona estona que picaven de palmes i saltaven per esbandir-se el fred. La resta de companys, el Rafa, na Quima, l’Enric, i el Lluís van arribar una estoneta més tard.
El paisatge que envolta la Mussara, es realment bonic si més no, es cert que respira un aire... diria entre misteriós i tètric. Les vibracions, a mi personalment, em causaven una sensació de profunda tristesa. Al voltant del poble, i especialment disseminades per la zona de penya-segats, podem trobar un gran nombre de petites plaques funeràries molt recents, (entre 10, i 2 anys) amb epitafis mes o menys d´aquest estil; “ Fulano de tal , data, Ja ets un esperit lliure”...
Desprès d’omplir el pap, com el temps no s’arreglava, les dones, acompanyades per l’Enric i el Lluís, van decidir esperar-nos al bar de Siurana. El grup restant anàrem a cercar la ferrada.
Tan aviat hem fet l’aproximació, (curta i fàcil, mireu http://www.deandarporcasa.com) Ens situem sota d´una gran balma, i a uns deu metres trobem el començament que, a l´hora també es el final. Val a dir, que aquesta es la forma més divertida i practica de fer-la. Rapelem uns 15 m. vora dels graons que desprès, de tornada, utilitzarem per superar l’última vertical . Fem peu un parell de metres mes amunt del llit de la riera de l´Encens, la remuntarem caminant uns 30m. fins trobar l´inici. El primer tram puja de tirada uns 17m. i a partir d´ací comença un franqueig molt interessant (40m. Aprox.) en el que sovinteja la presa natural amb l’artificial, havent-hi un pas que batejàrem (entre nosaltres) com “el pas del Negrot”ja que per passar d´un graó a l’altre, sobre tot els que som més curts d’extremitats, hem d’obrir-nos molt de cames. Aquest recorregut horitzontal, mor en una mena de coveta de reduïdes dimensions, que pel que sembla, en altres temps fou un refugi dels carlins. El que resulta inexplicable es com podien accedir-hi !. Francament tota una “?”
Des del mateix refugi, hi ha una instal·lació per tal d´engegar un nou ràpel, que ens conduirà fins meitat de paret. Cal recordar que, abans mateix d´arribar a la coveta, hi ha un escapament per on es pot posar fi al recorregut. Tornant al punt anterior; al finalitzar el ràpel s´inicia un altre franqueig, aquesta vegada més curtet que connecta amb un petit pont de sirga, i a l´hora aquest, amb l´ascens final, que es justament per on hem encetat “La Trona”.
Tant l´instal·lació com el material son de primera, el circuit donada la morfologia, (espai creatiu) es ben aprofitat, i tot aquest cúmul d´encerts, dona com resultat una ferrada excel.lent que, ens ha proporcionat un hora de gran divertiment (entre d´altres coses).

Entre tant, el dia ha decidit posar-se “guapo”i ve molt de gust fer un beure al solet, còmodament asseguts en una de les tranqui-les placetes de Siurana, poble del que en rebo unes sensacions molt agradables però inefables.
Al caminar pels carrers i planades, descobrim la mítica petjada del cavall de la reina mora, que deixà per sempre gravada a la roca, abans de saltar al buit. Restes de cisternes excavades en pedra viva, primitives conduccions d´aigua, petits horts esglaonats envoltats de precipicis, però hi ha un lloc situats en el qual, podem girar-nos 380º que en qualsevol punt que decidim aturar-nos, gaudirem d´un paisatge realment impressionant, i que no podran de cap manera abraçar els nostres ulls, òbviament d´un sol cop. Aquest no es altre que, el cim del que resta de la torre d´homenatge del castell. Podria parlar-vos molt del que vaig poder veure en aquell recinte tancat al públic (jo vaig saltar); Grans voltes soterrades e inaccessibles, espais i galeries subterrànies que s’endinsen per les entranyes de la terra, aljubs... De sobte, absort en la meva solitària exploració, m´en vaig adonar que potser era ja mol tard, i conscient de que m´estarien buscant, vaig abandonar tot desitjant tornar-hi un altre cop amb més temps i medis.
Efectivament, m´estaven esperant per que tenien fam, i ja era massa tard per anar a dinar de restaurant, així que varem acordar per majoria tirar de “bocates”.
Restava poc temps per tal de poder visitar la Cartoixa, raó per la qual, canviarem els plans sobre la marxa per tal de no perdre, potser el millor, dels objectius que ens portaven a Sta. Maria d´Escaladei. La caminada pel recinte ens va descobrir moltes coses, unes ja les sabíem, i d´altres no, com per exemple, el refinament d´aquesta ordre que oferia molta intimitat personal als monjos, en contrast amb el cister. El monestir, gaudia de cel.les amb un petit claustre individuals, a mena de caseta dosada amb jardí, mentre el cistercenc compartia tot, tant el dormitori com el claustre etc.
Sortirem satisfets, i un xic decebuts, ja que per molt que buscarem, ni rastre de la famosa escala. També ens ensulsiarem pels cellers amb més solera d´aquest racó del Priorat, on s’ofereixen degustacions gratuïtes dels millors caldos als compradors. Va haver algú que li va costar molt decidir-se i per aquesta causa entre degustació i degustació va buidar alguns porrons de ranci... i vi de missa i...finalment vam fer el que teníem per primera fita, el cafè, però ja no era hora de cafè sinó de Kubata.
Tanmateix el solet ja feia estona que s’havia amagat rere els turons, quan deixàvem els vehicles al pàrking del castell de la Floresta. Aquesta vegada ningú no temia, ningú no dubtava. Aquesta vegada tothom entrava segur i content de trobar aquell càlid refugi a la seva disposició. Un altre cosa va estar el sopar, no havíem previst que aquella nit televisaven el partit de futbol, alló que en diuen “El Derbi” i que no va ser res més, que la presa de cabellera a la que ens te acostumats l´equip, en les dues últimes temporades. Al cap de tombar-la un bon rato, fèiem cap al Cafè Terrall, on vam satisfer les nostres necessitats vitals a base de “barregetes” i cruixents entrepans. Finalitzàvem la jornada amb una tertúlia a la sala del castell, i...zzzzzzzz.
El diumenge dia 20 d´abril, no es va aixecar de cap manera, doncs va romandre plujós (G.A.D !!!.) fins gairebé finals de la tarda, la qual cosa no va impedir que ho passéssim força be, tant mentre cuinàvem com mentre cruspíem, en definitiva un dia plàcid , contrapunt del dia anterior en el que tot va estar regit pel signe de l´acció.

NOTA FORA DE CONTEXT
A tots vosaltres que ens llegiu, però que encara no us heu decidit a compartir ni tan seval un àpat de germanor.
A tots aquells que penseu que ja sou massa grans per reprendre aquestes “bogeries”.
A tots els que patiu lligams mentals que no us atreviu a trencar, però que voldríeu fer-ho.
També als col·leccionistes de rancúnies, als que la foscor de l´etern passat, no els permet eixir.
En definitiva a tots, sigui per la raó que sigui, vos dedico aquesta cançó, ( Feu Clic a la “Barra de Vídeo” “Camins” de Sopa de Cabra.)

http://www.youtube.com/watch?v=6x00Koi2zIM
Salut i Força afició !!

Quim