HOLA COMPANYS/ES TENIM AIXÒ……

Sortida d´un sol dia:
Dissabte 27, pel matí, anem a Montserrat, “Barranc dels Cargols”, Es tracta d´una caminada molt interessant per racons poc coneguts del macis montserratí, els que així ho desitgin podran fer el descens del barranc, i els que no, podran gaudir d´una bona excursió i d´un bon paisatge.
Dinar: a decidir sobre la marxa, caldrà portar per si de cas “bocates” i begudes.
En tornar a Barna, per la tarda anem al cinema, si es manté en pantalla, tenim intenció de veure “Àngels i dimonis”, desprès anirem a fer un soparet (a decidir sobre la marxa) i finalment un beure i a dormir.
Si vos interessa l’excursió, a les 9:00 h al monument del Timbaler del Bruc.
Si vos interessa el cinema a les : 18:30 A la porta dels Cinesa Maremàgnum
Si vos interessen les dues activitats, dons ja ho sabeu
El diumenge dia 28. si encara resten forces, tenim una “mani” a les 12:00 h. a la Plaça Catalunya (sortida Rambles) amb el lema “Democràcia, salut i bons aliments” convocada per la Plataforma “Som el que sembrem”...

Sembla ser que la ILP, vol ser suprimida amb els vots del PP, CIU, i PSC. Si volem acabar amb els transgènics cal anar-hi. Ells en treuen beneficis per les seves butxaques, a costa de la nostra salut.

Una abraçada per a tot hom !!

Quim

SORTIDA DESCONVOCADA

DESCONVOCADA LA SORTIDA A LA FERRADA DE LA PERTUSA DEL DIA 13 - 14 DE JUNY:

Per raons alienes a l´empresa, (manca d’assistència) ens veiem obligats a desconvocar la sortida fins nova data.
Una abraçada per tots.
Quim

TENIM UNA NOVA CITA NO?

Perdoneu si no us he avisat abans, però de vegades la vida dona sotracs que s´han de superar sobre la marxa i aixó va en detriment d´altres qüestions, si més no, tenim una cita.
Us proposem una sortida que com totes te “Encant,” acció, esbarjo, relax i components culturals (encara que soc dels que pensen que la cultura no cal anar a buscar-la, dons es a tot arreu, només cal aprendre d´alló que ens es donat a qualsevol moment i lloc. Si, Si ...Ja ho se... però ara no es moment de polemitzar, per aixó també tindrem el seu temps i espai) ah!! I naturalment, una bona gastronomia.

DATES : Dies 13 i 14 de juny del 2009
EL LLOC: La base del Montsec d´Ares,
OBJECTIUS : La Ferrada de la Pertusa, A la boca del Congost de Montrebei, Paisatges espectaculars al voltant del pantà de
Camarasa i Canelles que ara deuen ser plens a vessar, una bona ocasió per contemplar-los.
La cova del Tabac; Cavitat d´uns 200 m long. De proporcions gegantines, amb pintures rupestres i amb po-
Ssibilitat d´obtenir bones fotografies. No te cap dificultat tècnica. Si es vol fer l´avenc dels Teixidors 20mp.
Cal portar cordes i jumars.
BASE : Restaurant de la Font Llonga, i alberg ídem. Pels que encara no heu estat, es tracta d´un lloc solitari situat a
Molta alçada i amb unes panoràmiques excepcionals.

ELS INTERESSATS TENIU TEMPS PER APUNTAR-VOS-HI FINS EL DIA 2 DE JUNY, CAL RESERVAR LES PLACES PER LA PERNOCTA.Els que vos apunteu, rebreu tot el detall de la sortida més endavant.

Instantània dels assistents a l’última trobada al Pap “The Red Lion” el passat dia 8 de maig, on serveixen unes “negres” de Cos espès, que estan molt bones....(Guinnes) no malpenseu.
Per la sortida el contacte es, soc , el Quim

VÍA FERRATA DE CAMORRO ALTO EN ANTEQUERA (MALAGA)

La previsión del tiempo para el norte de España durante la Semana Santa de 2009 no era muy halagüeña, así es que teniendo como teníamos seis días de vacaciones una buena opción era ir al sur en busca del buen tiempo primaveral. Habíamos visto anteriormente la reseña de una ferrata en Málaga y pensamos que teníamos la oportunidad de visitar a la familia y de paso hacer actividad. Lo nuestro no es hacer turismo de sol y playa.
Nos instalamos en el camping de Fuente de Piedra, situado a unos treinta quilómetros aproximadamente de la población de Antequera. Aquí está la laguna de Fuente de Piedra, que le da nombre al lugar, siendo una de las mayores lagunas de agua salobre de la península y el lugar más importante de nidificación del flamenco común. Recorrimos parte de la Sierra de las Nieves y de Grazalema, y visitamos la cueva de la Pileta, a algunos de vosotros os sonará, que alberga unas impresionantes muestras de pintura rupestre.
La vía ferrata está situada en el Paraje Natural Torcal de Antequera, escenario espectacular de formaciones rocosas, algunas de ellas muy conocidas popularmente con nombre propio, tales como, “La Esfinge”, “El Tornillo”, … etc.
A continuación os hago una reseña de la vía ferrata, con los datos de interés y también incluyo la consideración personal de que en la realización de la vía, no es tanto el desnivel de su trazado, ni la duración de la travesía, sino la precariedad de las instalaciones y una tirolina mal diseñada que hace aconsejable llevar una cuerda auxiliar por si hiciera falta asegurar a alguien.
Nombre: Vía Ferrata del Camorro Alto.
Desnivel: 70 m.
Nivel de Dificultad: Difícil
Localización: Nos dirigimos, desde la población de Antequera, hacia el Torcal, antes de llegar tomamos un cruce a la derecha que se dirige al valle de Abdalajís, unos 150 m más adelante cogemos una entrada a la izquierda y lo recorremos hasta el cortijo de las Ánimas; un poco más adelante, donde empieza la ruta de las escaleruelas, se deja el coche.
Cogeremos este camino dejando la valla de la finca a nuestra derecha y lo abandonaremos un poco más adelante cruzando la valla a través de una especie de portillo para ir hacia la derecha hasta llegar a la pared de roca; en unos diez minutos aproximadamente llegaremos al pie de la ferrata.
Descripción: Empezamos con una pequeña grimpada hasta alcanzar el primer escalón, que nos coloca debajo de un muro vertical instalado con escalones metálicos muy separados y con el cable pasando por la parte interna de los escalones.
Superado esta primera zona vertical se presenta un franqueo de izquierda que nos conduce al siguiente tramo vertical teniendo instalado el primer pate a la altura de nuestras cabezas. Es necesario colocar un estribo que nos facilite la superación de este paso.
Más adelante superamos un extraplomo para llegar a la arista que nos conduce a la tirolina. Es aquí aconsejable llevar una polea, la de la tirolina está en el centro y no podemos llegar a ella; el cable está un poco destensado y llegar al otro extremo requiere fuerza de brazos para superarla. El primer escalador en pasar puede utilizar una cuerda para recuperar al resto de participantes.
Para finalizar la vía sólo nos queda superar un corto tramo de ferrata y buscaremos unos hitos que siguiéndolos nos conducirán al camino de regreso del Camorro Alto. En un tiempo de veinte minutos escasos estaremos de nuevo en el lugar en el que dejamos el coche.
Como recomendación final os indico un par de lugares donde comer bien y barato:
Restaurante Mony, en Fuente de Piedra
Restaurante Quercus, en la estación de Jimena de Líbar.

Que la disfrutéis, Cristina y José

ADOLPHE-WILLIAMS BOUGUEREAU

ART I MITOLOGIA GREGA II

Si, si, ja ho se, Tot tenint pressent la superlativa llista d’improperis, desqualificacions i epitafis, que des dels primers impressionistes fins els nostres dies s´han abocat sobre l´academicisme, permeteu-me si us plau, encara que només sigui per respecte, un vot en el seu favor.Eternament enigmàtica, la figura humana es representada des de la prehistòria en tots els angles, posicionaments, i significats possibles, però realment es tan difícil trobar-ne dues d´iguals, que podria assegurar que es tasca literalment impossible. El neorealisme, esdevé en la actualitat el gran renovador i baula d´aquesta cadena atemporal que representa el classicisme acadèmic.

Un bon exponent d´aquest corrent artístic eminentment inspirat en la Grècia clàssica, es sense dubtes en Bouguereau ( 1825-1905 )La seva extensa obra compta amb més de 826 quadres diversificats bàsicament en dos gèneres, retrats i nusos. Els temes que van des de la bucòlica pasturi’l, natura, religió, i mitologia grega, fan honor al mes fidel model acadèmic, si més no, les seves pintures, i sempre sota el meu estricte criteri, transmeten una subliminal intencionalitat, que l´allunyen del tradicional i fred formalisme que caracteritza aquest estil, del qual tampoc en renego, si no que, el considero una de les seves qualitats.

Mestre de la tècnica, gran coneixedor de l’anatomia, més un domini total de la llum i el color, fan del nostre personatge, un artista excepcional.
La vessant mitològica, incipientment formada potser durant la seva estança a l’església de Sint-Etienne, (Mortagne sur Gironde) (7 anys) mentre era a càrrec del seu tiet Eugene, (nou capellà) i dels estudis sobre historia antiga adquirits a l´escola de Pons, esdevindran en un futur una de les fonts d´inspiració tractades al llarg de la seva carrera.
“La joventut d´en Baco,” obra notable, ens introdueix en una de les matèries potser més controvertides pel que fa a la racionalització del mite grec, “Els misteris iniciàtics”

Uns 10.000 anys aC. L´home del paleolític depenia exclusivament de la natura i dels seus avatars per la supervivència, òbviament les condicions de vida eren molt dures. Un desig abstracte naixia i es feia necessari per tal d´apaivagar, o superar, aquesta situació d’inseguretat a la que de forma angoixant es trobava sotmès crònicament, la resposta va estar en l´intent de manipular les regles del “joc”, es a dir, en la màgia. La qual cosa implicava un salt qualitatiu a l´hora de comprendre el mon, no exclusivament des de el punt de vista material. L´idea de que tot estava envoltat per unes forces invisibles, que actuaven sobre el destí dels essers i les cosses, amen de poder ser alterades o permutades, acabava d´obrir les portes al que desprès coneixerem com “homus religiosus”.
La conquesta de l’agricultura i la ramaderia, va prendre el relleu d´aquelles creences simples i primitives, fent-les evolucionar cap a formes demiúrgiques cada cop mes complexes, a les que anaven omplin de competències, segons aquestes es convertien en necessitats.
Els Misteris Dionisíacs, també associats als òrfics, eleusinis, Isis i molts altres inclosos els gnòstics cristians. Eren els mes hermètics, i per tant es coneix molt poc sobre actes que constituïen les seves cerimònies. Simplement parlar-ne del que succeïa, podia comportar la pena de mort.
Alguns autors de l´antiguitat, com Pausanias, Homer, Diodor, Herodot,entre d´altres, van llegar a l´humanitat, no pas sense guardar-se’n les esquenes, alguns comentaris molt boirosos i contradictoris del que comportaven els rictus i litúrgies, que tenien lloc en aquestes congregacions de tall iniciàtic-esotéric.

Encara que actualment, semblen guanyar terreny les tesis que exclouen de les bacanals el contingut eminentment sexual, reconvertint-lo en meres exhibicions simbòliques de reproduccions exagerades d’aquests òrgans, l´intuïció, i observació afegides a la racionalitat, diuen tot el contrari.
El vi, no només serveix per eixamplar la consciencia, també per desinhibir-la. Tenint en compte que les influencies místiques provinents de l´orient, impregnaven les bases de molts cultes de la Mediterrània, i que els Sutres signifiquen una forma d´entrar en contacte amb les altes esferes de l´espiritualitat, a traves del sexe, eliminant determinada moral, de l´investigació, trobarem pel contrari, que les orgies desenfrenades podrien ser la part ritual més important d´aquestes celebracions d´origen tel·lúric, en el que la fecunditat de la terra persisteix com eix vertebrador. En realitat, mai han estat contraposades la sexualitat i l´espiritualitat, paradoxalment son complementaries.Bouguereau, dins del seu tarannà, ens presenta un mon ple de personatges populars en l’univers mitològic, representats i tractats com essers vius entre nosaltres. D´alguna manera intenta dir-nos; “Una reunió de nimfes, en un meandre fosc i tranquil d’una torrentera, podria per exemple, fer les delícies d’alguns barraquistes... Deixeu, deixeu volar la vostra imaginació. Potser si teniu prou fe i sabeu invocar-les...”

Que Deu vos guardi d’elles!!!
Quim

SORTIDA ALS AVENCS DE LA FEBRÓ

(La Febró- La Mussara)
Un cap de setmana amb meteorologia excel·lent, previsió que es va complir en tots els aspectes. Per començar, a l´hora en punt hi érem gairebé tots. El tema de conversa voltava entorn a la temperatura ambient que, si 3º, que si 5º, el cas es que realment feia fred, però el dia era bo i prometia.

Començava a omplir-se el refugi, (de fet es va omplir de gom a gom) tot i amb aixó, varem ocupar un parell de taules on poder desdejunar amb certa comoditat. Encara no havíem acabat amb el primer entrepà, que feien l´arribada en Rafel, na Quima i el Joan Canals, també conegut per en Mc Cànals. Hòstia quina alegria!! . Potser feia 25 anys que no ens veiem!!
També ens va fer companyia per unes hores, un altre vella gloria de la SIRE, en aquest cas de Collblanc, en Florentino Fadrique, ben trobat company!!
L´aproximació a la cavitat des del refugi ,es fa en uns vint minuts a peu tot passejant per un agradable bosc de pi i matoll.

ELS AVENCS DE LA FEBRÒ
Es tracta d´un conjunt format bàsicament per varies esquerdes d´origen tectònic, que s´obren paral·lelament al cingle que les origina. Hem d´assenyalar que les mes importants son tres. Podríem estar parlant, de l´anticlinal calcari afectat pels materials plàstics sobre els que probablement s’assenta. Aquest segment si mes no, es veu accentuat de manera extraordinària per les seves proporcions; La mes dimensionada es troba aïllada de les altres, esdevé molt ample però també més curta.

L´avenc de la Febró en singular, esta format per la megaclasa que circula de SE. a NO. d’uns 300 m, de longitud, per 6-9 d´amplada, i entre 30 i 35 de fondària. Es la mes allunyada del cingle, i esta interconectada amb la precedent de configuració laberíntica, mitjançant una estreta escletxa transversal.
En la base del seu interior, tant a ma dreta com a l´esquerra, trobem l´acces a unes coves de factura càrstica, no es tracta de dues cavitats diferents, sinó d’una que, casualment va quedar seccionada pel procés de fracturació. La gran, esta constituïda per una sala de proporcions mitjanes, i unes galeries que arriben als 255 mr. a diferents nivells comunicats per petits pous, assolint 35-40 mp. que afegirem als 30-35 inicials.

La petita, es en contrapartida mes tècnica, amb recorreguts tipus gatera, i un petit pou.
Tot aquest interessant complexa desenvolupa uns 1800 m. de recorregut.
L´acces es fa per la part oriental, baixant un camí bastant accidentat, que ens condueix al fons. També hi ha una instal·lació fitxa per tal de baixar a ràpel si es desitja. I en l´extrem occidental, damunt un caos de blocs, a ma dreta segons la progressió, trobem una petita via ferrada d´uns 9 m. que ens situa novament a superfície.

COORDENADES
41º 15´58,85´´ N
01º 01´ 6,02´´ E

Desprès de gaudir com beneits recordant vells temps de “cuaqueros”,
busquem una clariana de bosc, on organitzem un improvisat “Picnic” de “week end”en plena natura. I es que amb la panxa plena les coses es veuen diferent. Només el fred, que retorna puntual en despenjar-se el

solet (estem a mes de1000 msnm ) ens fa pensar en el refugi.
Tan aviat arribem ens sorprèn l`agradable temperatura que hi ha en el seu interior, Encara no hi ha massa gent, sembla que hem estat dels primers en acabar la feina, la qual cosa aprofitem per tal de prendre possessió de la nostra habitació de 15 lliteres.
Hi ha dues tandes pel sopar, escollim la segona i última. Mentre no arriba l´hora, el company Florentino ens presenta una projecció, (PC. portàtil), sobre anteriors expedicions espeleològiques al Marroc, però la fatalitat fa que s’acabin les bateries i ens quedem a mitges. Es el moment de projectar els darrers “flims” de l´avantguardista e incomprès director i company, Rafel Solanas. (PC. d´en J.Mª Latorre). Quant el sopor fa que tots dormitem, algú de la taula del costat ens avisa que no hi ha bateries. Moment oportú, que aprofita la noia que s’encarrega de la restauració, per comunicar-nos que hem de deixar lliure la taula per que comença el primer torn de sopars.
Acabem d´apurar la “Fanta” i decidim sortir a fer fotografies nocturnes al poble de la Mussara, amb l´objectiu de captar fenòmens
paranormals. La boira afegeix un aspecte mes fantasmal a l’escenari del que per si mateix te, i aixó provoca que involuntàriament s’escapin algunes ventositats traïdores, que acaben arrodonint l´ambient de la nit... i amb aquestes premisses, donem per acabada la nostra incursió
al mon de les paraciéncies.

Ja novament en el refugi, i seguts a taula, es l’instant en que el company Florentino, no sabem si impressionat per l’experiència que acabava de viure, o per que tenia altres compromisos, decideix marxar cap a casa seva i donar per acabada l’excursió. Varem insistir per tal que restes amb nosaltres, però tot resultà inútil.
El sopar, senzill però reconfortant, constava d´escudella de pollastre, molt bona, i botifarra de Vic amb patates de Prades al caliu , salseta d’all i julivert al punt, ous ferrats pel que no volia la llonganissa , mes postres de xocolata. Tot regat amb bon vi del Priorat.
La sobretaula, va estar animada, amb whisky, mistela i rebosteria (Això pel nostre compte Eh!) A les 23:00h en punt, silenci, tothom al llit, que la norma es d´obligat compliment.

El diumenge pel mati, desprès d´esmorzar, recollim els estris, i abandonem de forma definitiva el refugi, dirigint-nos a la ferrada de”La Trona”. Aquesta activitat va estar inclosa ja que ens venia de passada per anar a dinar, a demes d´omplir el mati i fer una mica de gana pel mig dia. (La ferrada esta descrita en article anterior)
L’última missió del dia consistia en arribar a Mont-ral, i dinar al restaurant on teníem encomanat el menú. Tots satisfets de les excel·lències del cap de setmana, i de la bona companyonia, sobre dos quarts de sis, desprès de fer les reglamentaries fotos per la posteritat, emprenem el retorn a la quotidianitat.

Bona sort i fins la propera companys!!!
Quim

UNA FOTO DE PREMI (III) DOLOMITES

Per tal d´obtenir una bona imatge no es imprescindible una bona cambra, ara be, disposar d´ella òbviament ens permetrà augmentar considerablement el ventall de possibilitats, tan mateix trobarem mes òptima la opció, si aquesta foto ha d´anar a concurs. Com es natural, la qüestió no rau nomes en la maquina, també cal seleccionar acuradament el motiu, el lloc , l´hora, però sobre tot s’hi ha d´estar, la qual cosa implica una elevada dosi d´esforç, risc, entusiasme, sort, i un llarg seguit d´ etcèteres.
Podríem dir que ja obtinguts tots aquests requisits, el problema esta “a punt de caramel”, si més no, en ultima instancia, encara manca el més determinant, es a dir, la màgia de l´artista.

En aquest cas el protagonista torna ser el company Pep Hidalgo, que amb aquesta instantània aconsegueix guanyar per segon any consecutiu un primer premi, en l´apartat d´activitats de muntanya que anualment organitza el Districte St. Martí, en la seva XIIª edició.
El premi consisteix en un trofeu al.lusiu al tema, sense dotació econòmica.
La foto es titula: Innerkofler
La cambra: Nikon D200 – Objectiu : Nikkor 10.5 – Diafragma ; F-8 Velocitat : 250s
Lloc: El Monte Paterno, Dolomites, Itàlia. Es tracta d’una via ferrada que va estar equipada durant la Iª Guerra Mundial i que travessa moltes galeries excavades artificialment per l’exèrcit italià. Es situada mol a prop dels tres cims de Lavaredo, un lloc de visita obligada si viatgem a les Dolomites.
La foto guanya molt si la contemplem degudament ampliada.
Felicitats company, i ja saps, a per la següent !!
Quim

Atenció Companys!...Sortim!

EL BON TEMPS S´ACOSTA I…
Com cada primavera des de fa 3´5 anys, donem “el tret de sortida” de la temporada d´activitats, enguany la del 2009.
En una de les primeres sortides de l´any passat, varem descobrir un lloc molt interessant, del qual coincidirem tots en que, ens agradaria passar uns dies de relax. Es tracta de la Mussara, lloc feréstec i misteriós, amb moltes activitats per a tots els gustos i preferències a l´abast. Tenim programada la visita a l´avenc de la Febró, no te cap dificultat, malgrat els seus 40 mp. es baixa a peu pel camí. Al fons s´obren galeries i sales. Es diu que el general Prim va romandre amagat en aquest lloc.
També per tal de poder iniciar-se tenim la ferrada de la Trona, curteta però molt divertida.
El mateix poble abandonat de la Mussara, i els seus voltants, ja son de per si un autèntic espectacle que no deixa indiferent a ningú.
Les visites, al poblets petits i perduts, jo diria oblidats de Deu, son obligades, La Febró, Castillejos, Capafons , Siurana, Mont-ral....
El “quarter general” el tindrem al refugi de la Mussara, situat a 200, o 300 m. del poble, on per l’allotjament i el menjar fan pagar 11€, a demes si volem podem cuinar nosaltres mateixos. Ja que disposa de barbacoa, o lloc per fer-ho. El tracte es molt familiar.

REFUGI DE LA MUSSARA

Al refugi s´arriba amb el mateix cotxe, es a dir, màxima comoditat encara que estigui situat a 977 m.s.n.m
Ara be, tots els que hi estigueu interessats en inscriure-us, heu de saber que teniu de temps fins el dia 20 de febrer del 2009, ja que de vegades per trigar unes hores de mes en formalitzar la reserva, hem perdut el lloc, i llavors tot es un verdader desgavell. Els que us apunteu, ja rebreu la informació complementaria mes endavant.
Per esclarir els dubtes podeu posar-vos en contacte amb el Quim.

CAMI DE BAIXADA A L´AVENC DE LA FEBRÓ

Animeu-vos, amb seguretat us puc anticipar que no vos penedireu, sinó més aviat el contrari.
També, i donat que el lloc invita, podríem preparar alguna mena de tertúlia nocturna que repasses temes tendents a la subjectivitat, però deixant-los sortir a l´atzar.
També s’accepten d’altres sugerencies.
ELS DIES PROGRAMATS PER LA SORTIDA SON EL 21-22 DE MARÇ
Rebeu una forta abraçada !!!
Quim

CATALUNYA ROMÀNICA, DIETHER RUDLOFF

ART, CULTURA I HISTÒRIA

Dr. DIETHER RUDLOFF- EDICIONS POLÍGRAFA

El passat diumenge dia 5 d’octubre del 2008, a les 19 h. unes cent persones s’aplegaven al local social de la Floresta per tal de donar la benvinguda al present llibre, editat i publicat per primera vegada de forma simultània, en català i castellà gràcies a l´editorial Polígrafa.

Es tracta d’una interessantíssima novetat a la Península Ibèrica, ja que a la resta d’Europa es conegut des de fa dècades (1980) . Obra imnovadora i crítica on les hagi, sembla dirigida més que a nosaltres, (Que també ho fa) a la resta de països occidentals, especialment aquells que en qualitat de vencedors van escriure la història.

L’autor clava fons la piqueta, allà on la mateixa paraula història va perdent gradualment la seva rigurositat, i anomena aquest període Atlantis, que, com descobrirem, també te altres connotacions. Mes enllà d´aquest mític punt de referència i seguint el seu propi fil d´Ariadna, va recorrent i readaptant el laberint metamòrfic dels arquetips de la humanitat, fins presentar-nos-els degudament actualitzats i plens de llum nova. No us estranyi dons, si descobriu que la definició arquetípica de Catalunya es “El Pont”, o que Barcelona no fou fundada per Amilcar Barca el cartaginès, sinó pel llegendari Heracles, i que una de les qualitats innates dels catalans, es l´armonització dels contraris...

Moltes son les claus que utilitza aquest escriptor per la construcció d´un llibre si més no, sorprenent, audaç, diferent, on el lector atent, fins hi tot pot detectar l´aplicació del principi de Heisenberg (premi Novel de Física Quàntica) en l’estudi de la història. Simplement genial!!

DHIETER RUDLOFF 1926-1989
Nascut a Kiel, capital de l´estat federal alemany de Schleswig-Holstein, el més septentrional d´Alemanya, situada a la bora del mar Bàltic. En el si d’una família vinculada al mon de l´art (el seu pare era editor i marxant)

Va estudiar història de l´art i arqueologia a la seva ciutat natal, completant posteriorment els seus estudis a Stuttgart, on va entrar en contacte amb l´antroposofia. A Eutin, i per encàrrec del gran Duc d´Oldenburg, va tenir l´oportunitat de dur a terme la creació del museu del castell d´aquesta ciutat, mentre iniciava la seva experiència docent a les escoles Waldorf d´Alemanya i al Centre d´Estudi de l´Art d´Ottesberg, prèvia a la posterior activitat com a redactor de la revista d´art Die Kommenden.

A mitjans dels seixanta es produeix un gir decisiu en la seva vida: coneix la seva companya sentimental Waltraud i, a traves d´ella, Diether troba a Catalunya, concretament a Cunit, la seva segona pàtria. Quan ella mor el setembre del 1988. Diether es trasllada a La Floresta (Lleida), on morirà inesperadament el gener de 1989.
Actualment les seves despulles descansen al cementiri d´aquesta petita localitat garriguenca.

AGRAIMENTS
Aquest llibre, que ha esperat pacientment la seva versió catalana, ha comptat amb la participació desinteressada i la implicació d´un conjunt de persones del país, i de la Germania.

Gracies a la seva tasca i al seu interès, aquesta versió ha vist la llum:

Úrsula Grube. Presidenta d´Hereus de Diether Rudloff , germana de Diether, que ha donat permís per a l´edició.

Francisco Rei, director editorial d´edicions Polígrafa, pel seu entusiasme personal per aquesta obra.

Equip de traducció,correccions i assessorament:

Carme Arrufat, Maria Pilar Fenes, Miquel Àngel Marigó, Jürgen Müller, Octavi Piulats, Lluís Romaní, Aureli Sorià i Laura Subirats.

Equip de reportatges fotogràfics:
Pere Grimau i Joan A Parés.

Pel seu suport i recolzament en diversos àmbits:

Enric Aguilar, Josep Aymat, Marina Benet, Gisa Egger, Xavier Espar, Rolf Wolfgang Krauss; Miquel Lopez Manresa, Felix Martin, Lluís Pagès, Nina Piulats, Gisela Romaní, Edith Schaar, Uehli Seiler, Mònika Wenzl, Puica Zöegelmann.

Lluís Maria Xirinacs (in memoriam).
Associació Cultural Romànica.

El LLIBRE FÍSIC
245x310x27 m/m
255 fulls
1.750 gr.
50 €

Quim

COM AQUELL QUE NO VOL LA COSA

El temps flueix, i amb ell arriba i passa tot... tot alló que ens agrada i el que no. La seva marxa irreversible te com a conseqüència el moviment, i aquest ens garanteix que res sigui sempre igual. Si més no, existeix realment... ? Hi ha qui diu plenament convençut, que es una evidencia que si, i qui pel contrari afirma que, aquesta dimensió no existeix en si mateixa, es tracta d’un concepte hiperestasiat i per tant d’origen psíquic (C.Jung)
Amb aixó he volgut dir, que també els temps difícils passen, que per moltes vegades que mirem el riu, mai veurem el mateix riu, que gracies a aquest principi universal, també tenen el seu moment l’esperança i la felicitat, que per cert, s’expressen popularment amb el color que avui he triat.

COM QUI NO VOL LA COSA... aviat farà 3 anys i mig que ens varem retrobar, si fem una mirada retrospectiva, veurem que moltes coses han canviat al nostre voltant, des de les més subtils a les més perceptibles, totes elles constitueixen la substancia que el temps segrega...o es a l’inrevés?
Producte d’aquesta dinàmica es el mateix bar en el que ens retrobarem, ja que inconscientment va estar a l’hora començament i comiat, el “Descobriment” es avui dia un solar edificable, o potser un bloc inacabat de vivendes. Res para quiet, tot te els seus períodes... nosaltres també.

COM QUI VOL LA COSA, per que de cap altre manera pot ser, vos desitgem a tothom... UNES MOLT BONES FESTES NADALENQUES, I UN ALEGRE I BENTUROS 2009 !!!!

QUIM & CRISTINA

IMATGES DEL 2008

Amb aquestes imatges representatives de les activitats del 2008, (tot esperant que us plaguin) us emplacem amb més ganes que mai, a fer de la propera temporada 2009, un espai-temps que, al marge d’aportar-nos bones estones de divertiment, cultura, esbarjo i gastronomia, ens concedeixi les virtuts necessàries per tal de superar-nos com a essers humans.
ENS VEIEM !!!!!

QUIM

COVA DEL TORNERO

UN PETIT HOMENATGE A LA MEMORIA COMPARTIDA

Hi ha moltes “gestes” al llarg de la vida, que anem desant al nostre cervell, i en virtut de la memòria, dobleguem el temps per tal de reconduir-les al més rabiós present, aquest es el cas de l’expedició a la cova del Tornero (Checa – Guadalajara).
Si no em fallen els “ram”, aquesta historia començava al voltant de l´any 1973, (precisament aquest agost farà 34 anys) en el que alguns “il·luminats” rebíem noticia de l´existencia de la cova en qüestió. Ens van encoratjar molt les característiques peculiars que contenia el seu interior, i aviat albirarem la possibilitat d´efectuar-li una visita, que llavors li atorgàvem la categoria “ d’expedició” .
Per aquelles èpoques teníem previst organitzar, no se si la tercera o quarta Exposició internacional d’Espeleologia, raó per la qual el que subscriu aquestes línies, va demanar prestat a l’empresa el vehicle de càrrega i tot us, un Seat 600, molt atrotinat, tant, que no duia seients al darrera, o que per exemple no tothom sabia posar en marxa, aquest procediment, es feia estirant endavant un filferro que sortia pel davall del seient del xofer...
El cas es que l’utilitzàvem eficaçment per transportar documentació i objectes per exposar.
Era divendres i desprès de descarregar tot el material a la sala d´actes de la UEC, vam decidir anar de marxeta pel centre de Barcelona, encara no havíem arribat a la plaça de Sants, (llavors Salvador Anglada) una patrulla motoritzada dels municipals ens va aturar, tots quatre dúiem la corresponent documentació personal, però la del vehicle no. L´home ens va veure les “pintes” que fèiem i no va donar crèdit a les nostres explicacions. Sense pensar-s’ho gaire va demanar “reforços” `per radio. No va trigar gens en fer acte de presencia un cotxe patrulla, i ens van fer pujar. El conductor arrancà a l’estil de les pel·lícules americanes, amb sirena, llums, etc... A tota velocitat es disparà direcció plaça Espanya, mentre, nosaltres en silenci miràvem enrere tot veient com el municipal que ens va aturar, entrava al “600”. Vam arribar a la comissaria en un no res, i llavors començà una llarga espera en el mateix garatge de l´edifici. Al cap d’una bona estona, apareix un altre agent transmissor en ma, dient-nos que parléssim amb el que s’havia quedat dins del “seilla”. Una veu alta i auditivament aïrada, em va deixar anar; “ ¿ Como coño se arranca esto? ! joder!” Li vaig explicar que havia de buscar pel terra, concretament sota del seient un filferro i estirar fort, sense petjar l´accelerador, ja que suposava que a hores d´ara el motor estaria ofegat... M´ordenà que li entregues la radio al company, que ara, es mostrava mes familiaritzat amb nosaltres, i a traves de l’auricular sentíem ben fort; “Joder!! Estoy hasta los cohones, he parao a otro y hemo hescho un puente con la bateria i ná, he mirao la bujiah, y ná, loh platino y ná... Tu sabe er rediculo... ¡¡ Ensima me puesto perdio!! El que estava amb nosaltres no va poder evitar un riure reprimit. Desprès del reglamentari “cambio” li diu “Vente pacá que me parese que nohs´hemo colao”.” Cambio i corto”. Val a dir que per nosaltres la situació havia passat de ser “alarmant” a ser francament divertida.

Potser deu minuts es el que va trigar l´agent A, en arribar al pàrking, on tots l’esperàvem. Ens va dirigir una mirada desencaixada que expressava el seu neguit interior.
Les mans brutes, el casc ple de ditades, la jaqueta amb llànties per tot arreu, i no diguem dels pantalons... L´agent B, li deia “Pero como t´has pringao asi!!” i l’altre li contestava “Que no te lo he dicho ya joder!!”.
Agent B, “vaya numerito m´as montao...”
Agent A, “ Y que!!”
Agent B, “ Y que, no!, que yo tambié estoy ener poyo!”
Tot això passava mentre pujàvem les escales fins arribar a la segona planta, on vam entrar a una mena de sala d’espera.
Agent A, en veu baixa; “ Entra tu, no voy a entrá yo asi, no??
Agent B; en veu una mica més alta; “Manda cohone... me mete en cada lio!!”
Toc,Toc, Da su permiso... -Una veu des de l´interior- Adelante, pase.
Vam esperar potser un quart i mig ben llarg. De sobte l´agent B, obrí la porta fent-nos entrar.
Un home de cinquanta i pocs anys, amb el clàssic bigotet del regim, calb des del frontal fins l’occipital amb un cabell canós als temporals i parietals, ens mirava seriosament però no pas amb mal “rollo”. L´agent B, restava en “posición de descanso” al costat de la porta. Aquell home , amb una gran amabilitat ens invità a seure al seu voltant, fins hi tot mancava una cadira, i es molestà en anar a buscar-la ell mateix. En un moment va saber crear una atmosfera molt familiar, ens va demanar que expliquéssim el que havia passat, la qual cosa vam fer amb tota mena de detalls, endegà un parell de comprovacions per telèfon, i el tema de la detenció es diluí. El diàleg va anar evolucionant en una mena d´animada conversa a base d’anècdotes personals, i en una d´aquestes va sortir el projecte de la cova del Tornero. Potser la passió amb la que vivíem l´espele el va contagiar a ell també. S´aturà un moment per preguntar-nos si volíem algun refresc per beure, en dir-li que si, amb molta educació, ordenà a l´agent B, del qual ja ens havíem oblidat, que anés a la cantina, l´home assenti amb el cap s´enfundà la gorra i marxà de l´estança sense proferir cap paraula.
A partir d’aquell moment les hores van passar mol ràpidament, quant vam mirar el rellotge, faltava mol poc per les quatre de la matinada. El senyor X, , ho va entendre de seguida, i ens va dir, - “Sinceramente me lo he pasado muy bien charlando con ustedes. A mi ya me queda poco para redondear la jornada, pero si me lo permiten, me gustaria colaborar desinteresadamente en esa operación, veran, tengo muy buenas amistades en los medios de comunicación, tomen esta tarjeta,es la de Fernando Rodriguez Madero, llamenlo y diganle que soy yo quien les manda, el les harà una entrevista radiofònica,en su programa matinal. Esta otra, es la del director del Tele Exprés, hagan lo mismo y tedran un periodista que les entrevistara, aprovechenlo, pues nunca se sabe... “
Mentre ens donava la ma, va dir-nos; “Admiro el valor que teneis, yo no se si podria hacerlo, ademas, me habeis impartido una buena lección.”
Llavors, mirant a l´agent B, que encara era en peu, va sentenciar;” Es un grave error juzgar a las personas solo por su aspecto”. Va agafar el telèfon i ordenà que traguessin el cotxe del soterrani, a continuació ens va acompanyar fins la saleta d’espera, on encara era també de peu l´agent A, en veure’l en aquell estat va exclamar; “!Por Dios Rojas,! Otra vez Usted?? vaya a asearse, y luego pasen los dos por el despacho.”
De l´expedició en concret, poca cosa tinc a dir que no digui l´article del Tele Exprés, només afegir que des del punt de vista dels resultats va estar un fracàs, doncs, els sifons dels termes 70, eren plens a rebentar, per tant ens vam limitar a efectuar una exploració convencional tant de la galeria principal, com de la D5, però es clar, aquesta feina aviat es va acabar, restant-nos encara mol de temps pel davant, així que aixecarem el campament que havíem instal.lat dins de la mateixa cova, i marxarem direcció Herbes, un poblet de la província de Castelló, on teníem varies cavitats i moltes festes majors...
Explicar-vos també, que els quatre participants de l´expedició, en Ramon Aguadé, Ferran Verges, Josep Capdevila, i un servidor, ens ho vam passar d´alló més be. Com comprovareu, manca en Toni Nogales, que per raons que no recordo es va haver de quedar a casa.
També vull aprofitar aquesta tribuna cibernètica per expressar al Sr. X, (el respecte degut em fa reservar el seu nom en l´anonimat) la mes sincera admiració. Es tracta d´un home que polvoritzant tots els topics que corrien sobre les comissaries, ens va tractar amb una correcció, comprensió i grau d’humanisme dignes de ser destacats. Homes com aquest son els que realment dignifiquen les nostres institucions.
El Sr, Fernando Rodriguez Madero, ens va entrevistar en el seu programa matinal, (a les 7:00 h.) al qual vam assistir-hi en Ramon, en Ferran i jo mateix.
Per finalitzar, posar en el coneixement d´aquells que encara no s´han enterat, que el “Tele Expres” fa 28 anys va plegar. Esdevingué el primer diari d´iniciativa privada que aparegué desprès de la guerra civil. Tenia unes planes molt grans, de fet es deia, que en Jesucrist va morir amb els braços oberts per que morí llegint el “Tele Expres”.
Personatges de la vida pública com Joan de Segarra, Manuel Vazquez Montalvan, Francesc Candel, A. Kirchner, van estar col.laboradors habituals.
Aquesta columna de paper ja groguenc, que avui us presentem, treu a la llum records d’una etapa de la nostra existència, en la que varem compartir alló que anàvem creant, es a dir, una petita part de la nostra historia personal, tingui doncs ara ( mai no es tard) aquest humil i sentit homenatge.

Quim

PD.
Els que volgueu continuar recordant aquelles aventures, podeu adreçar-vos al blog d´un dels supervivents, en Ferran Vergés.
http://ostiaelfantasma.blogspot.com

BARRANC I CERVOL DE CHIMIACHAS - GUARA

INTRODUCCIÓ
A l´hora convinguda 2/4 d´11, del dia 14 de juny ja érem tots al bar de la benzinera d´Alquezar, el següent pas consistia en anar a buscar el lloc on passar la nit.
La Cristina i en Pep Hidalgo, havien llogat una habitació de dotze lliteres per nosaltres sols, en un alberg situat a la part més alta de la població. Es tracta d’una construcció rustica, ben integrada en el paisatge, amb unes vistes fantàstiques des de les habitacions. El seu interior rústic i auster, conte tots els equipaments necessaris per tal que el nivell de confort no desllueixi l’estança. També disposa d´una zona esportiva annexa amb piscina inclosa, parlem del Albergue de Guara.


BARRANC AVALL
L’accés a la capçalera d´aquest barranc, no es gens plaent, calen hora i dos quarts, o be dues hores, primer de forta pujada, i desprès de baixada, per assolir-la.

Sortim esmorzats d´Alquezar en direcció a San Pelegrin. La pista està en molt mal estat degut a les pluges d´aquests darrers dies, conseqüentment hem d´anar mol en compte si volem evitar els profunds solcs que han obert les aigües. Deixem els vehicles només sortir d´aquest diminut poble, per tal de carregar motxilles, estris, cordes i continuar a peu.
Seguirem la pista que sortint a ma dreta, planeja durant uns deu minuts, fins arribar a un gir molt pronunciat a l´esquerra, que reconeixem per la seva inclinació +. La pujada es fa molt costeruda, pràcticament ja no la abandonarem fins arribar al punt més elevat de l´excursió, el Tozal deros Tiestos. Enrere ja em deixat Los abrigos de Quizans, i els farallons tallats pel Vero, això si, hem guardat a les nostres cambres aquestes magnifiques panoràmiques.
A partir d´ací comença un vertiginós descens entre pedres, que sense treva s’endinsa ràpidament en un espès bosc de pi i matoll. Encara no hem començat anivellar-nos, ja trobem a ma esquerra una canalització natural d´aigües, la qual cosa ens indueix a pensar en l´inici del barranc. Des d´aquest indret, continuant uns metres, descobrim a la nostra dreta la font del mateix nom. Finalment, una mica més endavant, ens surt al pas l´ indicador que ens invita a enfilar-nos un bon tram pel marge dret, fins arribar al cubill del famós cérvol de Chimiachas.
Tancat dins d’una gàbia metàl·lica, com si d’una fera ferotge es tractes, trobem pintat a la paret rocosa de la balma, la forma esquemàtica d´un cérvol. Hom no pot deixar d´emocionar-se en contemplar aquesta petita meravella monocromàtica (ocre) de valor incalculable, que no sabem exactament (per molt que diguin els estudiosos) amb quina finalitat un home artista de fa cinc o sis mil anys, va tenir el caprici o la necessitat de plasmar en aquell amagat abric. Un magnífic exemple d´art llevantí, que de forma gairebé miraculosa ens arriba des de la prehistòria en molt bon estat. Però per que hem de suposar que fou un home?, alguns erudits especulen que va estar una dona, la que li va deixar un “missatge subliminal” al seu home, abans de marxar amb l´amistançat...
Hem tornat a baixar novament al llit de la riera, en aquesta fita, totes les dones a excepció de la Cristina Parra, donen mitja volta i emprenen la tornada als cotxes. La resta continuem barranc avall. Al girar un parell de meandres trobem perfectament emboscat el primer salt de vint i cinc m. Te una sortida bastant dolenta, de fet, la mateixa Cristina pateix un petit incident, ja que a pocs metres de despenjar-se, es troba amb la desagradable presencia d´un “nus d´alosa” en el seu descensor (per que d´alosa ? es que les aloses s´entretenen a fer nusos a les cordes?... ). Caldrà pujar-la novament per tal de desfer-lo i poder continuar la marxa. A partir d’ara, tots els salts que venen, no estan gaire ben definits, doncs en la majoria dels cassos estan constituïts per petits caos de blocs molt irregulars, que fan difícil determinar on comença l´un , on acaba l’altre etc. Si més no, ens ocasionen molts retards, i quant finalment arribem al verdader objectiu (Els tres últims salts de 120 m,) ja son ¾ de sis de la tarda, encara no hem dinat, i per tant s’imposa una seria reflexió... aviat hi ha quòrum; decidim unànimement abandonar la missió de la sortida. Encara que en aquesta època de l´any el dia allarga, no ens queden prous hores de llum per la tornada, que es preveu dificultosa i llarga.
Visiblement decebuts, ens instal.lem a la precària ombra d´uns matolls, i reposem forces. Mentre dinem, tornem a dissenyar una nova estratègia encaminada a superar pròximament aquest obstacle, això ens refà la moral i ens engresca novament.
La propera, utilitzarem el mateix camí que ara prendrem per remuntar, es a dir, el de Pasolen/Quizans, d´aquesta manera evitarem tornar a fer el descens del barranc fins aquest lloc, estalviant-nos la inevitable fuita d’esforç i temps.
La pujada es molt dura, llarga (diria inacabable) i perillosa, però ofereix en contrapartida un espectacle visual sense precedents, amb els Pirineus completament nevats de fons. Al cap de dues llargues hores d’ascens, superat ja el pas de Pasolen, arribem al que ens semblava inassolible, es a dir al mateix Tozal deros Tiestos, ara ja tot es baixada fins els “carros”!!
Un cop a l´alberg, ben mudats i pentinats (els que poden), baixem al menjador on ens esperen les desitjades viandes, i malgrat la “pallissa”que portem a sobre, encara resten les suficients ganes d´anar de marxeta per “Alquezar la nuí”. Algú, (no vull dir noms doncs desprès tot se sap...) va insistir que aquella nit, “Compliria”, però no, no va estar així... ho sabem de fonts fidedignes.


DIUMENGE 15 DE JUNY
No ens costa gaire llevar-nos, aviat ens hem preparat per la marxa, de tal manera que tornem a baixar al menjador, on desdejunem, carreguem els “bartulos” i abandonem la capital dels barrancs, en direcció Bierge.
Avui tenim previst fer la ferrada de Peñas juntas, alguns ja l’hem feta, però d´altres no, a demés en aquesta ocasió, contem amb dues noves aspirants a “ferrateras” la Mercè i la Cristina Lazaro.
Com el camí el coneixem prou, amb poca estona estem a “peu de canó”, i aviat ens trobem immersos en la feina. Les noies demostren estar ben preparades tan psíquica, com físicament, doncs aguanten sense cap mena de problema, els ponts tibetans, les verticals i tot el que es posa pel davant. Un cop acabada l’activitat, mes contentes que unes “pasques”, coincidim en anar tots plegats a celebrar l’esdeveniment, als salts d´aigua de “La Peonera” on hi ha un “Xeringui’t” amb futbolí. Es tracta d’una zona que el gruix de la “tropa” encara no coneixem prou. (resta pendent)
Entre partida i partida, s´ens va fer l´hora del dinar, i ja ho sabeu “A la taula i al llit...”
A Bierge hi ha la “Hospederia de Guara”, es tracta d´una edificació de varies plantes d´obra nova peró d´estil rústic. Roman situada a les afores del nucli urbà vorejada de jardineria, on es norma el bon menjar a un preu francament raonable. Les vegades que hi hem estat, indefectiblement, hem gaudit d´un tracte exquisit per part del servei i d’una tranquil·litat digna de menció.

COMIAT
Desprès d´un bon àpat, no hi ha res millor que una bona migdiada, peró com es preveuen retencions a l’entrada de Bcn, es fa recomanable prescindir d´aquest plaer. Desprès del ritual de les abraçades i petons, emprenem per fi la retirada, “M´en vaig, però no pas per sempre...Tornaré!!”
Fins un altre afició !!!

Quim


FE D’ERRATES
En l´article o comentari al llibre de Pep Coll, “Les senyoretes de Lourdes” en la zona de PD. Faig una dedicació musical a càrrec de “Led Zeppelin”. Es tracta de “Stairway to heaven”. La versió que surt només clicar, no es la més aconseguida (amb això coincideixen el 90% de les critiques), us recomano la que apareix primera, en la mateixa barra que hi ha situada a la dreta de la pantalla, i que precisament el motiu de portada, es una pintura en que es representa una escala que sortint de un penya segat es dirigeix serpentejant cap el cel. Val la pena escoltar-la, ben asseguts, poca llum i relaxats, si ho fem així. Gairebé us puc assegurar que en un moment de l´interpretació, us sentireu per uns instants, ingràvids en el vuit.
Ref. Led Zeppelin – Stairway to Heaven- 08:02 ; Wiltonsk
Perdoneu.

Un vuelo en Globo por el Baix Empordà

Era cuestión de tiempo y estaba a punto de golosina. La geografía del Baix Empordà la he recorrido de norte a sur y de mar a montaña. A pie, en barca, bicicleta y también en automóvil. He visitado los pueblos, entrado en las iglesias y saboreado su gastronomía. Prácticamente toda la comarca me resulta familiar, la he visualizado y reconocido desde todos los puntos posibles en que puede hacerse a escala humana. A ras del suelo, he gravado en la memoria los rincones más hermosos del territorio, los he retenido para mí junto a su entorno, lugares que me quedarán en la memoria indefinidamente idealizados. Cuando he repasado todos los elementos que los forman, la piedra, el árbol, la luz, y el horizonte de suaves perfiles fracturados que dibuja en tierra el cielo azul empordanés, he descubierto el viento. El viento si, tan natural él, que casi lo había ignorado.
De la Tramuntana poco se y todavía hay quien se empeña en hacerme dudar del poco conocimiento que tengo de las cosas. No ha mucho tiempo, alguien, no pretendo esforzarme en recordarlo, me aseguraba que ese viento procede del noreste. Hay muchas cosas en esta vida que no merecen discutirse, pero me he obligado a repasar los vientos para constatar que de esa dirección procede el viento de Gregal. Del norte, del puro norte, sin un solo grado de declinación, sopla la Tramuntana. Dicho queda en este escrito.
En esas condiciones se encontraba el día. Por la mañana de hace un par de sábados soplaba viento de tramuntana que hacía casi imposible que pudiese elevarse el globo. Nos aseguraba el piloto que saldríamos disparados como una centella en dirección al sur, hasta Palamós y más allá. Era inviable levantar el vuelo. Se lanzó una sonda que desapareció de nuestra vista en cuestión de pocos minutos. Esperamos. Joan Viñas, el aeronauta, nos dijo que esperásemos un poco, los vientos puros tienden a sorprender a quienes los observan esperanzados.
Pasado un cuarto de hora se lanzó una segunda sonda. Ascendió con un ángulo mayor del que lo había hecho el primero, pero todavía se alejaba de nosotros a gran velocidad. La situación iba a mejor. Había expectativas de volar.
Un poco más tarde se dio la orden de inflar la vela cuando el tercer globo sonda ascendió con una deriva sobre nuestras cabezas de velocidad moderada. La ocasión era óptima para volar y en pocos minutos estuvimos dentro de la barquilla y nos despegábamos del mundo en el pueblo de Ultramort.
En un vuelo con globo no existe más fuerza de aceleración que la del viento. Si acaso se emplean los quemadores que lanzan hacia el interior del aerostato llamaradas cortas pero suficientes para que se eleve el aparato en busca de nuevas corrientes. Ascendimos hasta 1050 m, una vez nos autorizaron desde el Centro de Control Aéreo del Aeropuerto de Girona.
La visión que tenía del Empordà era completamente nueva para mí. Alcanzábamos a contemplar toda la costa con un solo vistazo, desde el Cabo de Creus a Sant Feliu, la bahía de Rosas y Pals. Las desembocaduras de La Muga, El Fluvià y el Ter. Las montañas, con El Canigó al fondo, la Mare de Déu del Mont y Les Gavarres. Las poblaciones desde Girona a Palafrugell y Palamós, con La Bisbal, Peratallada, Pals, Ullastret y Vulpellac a nuestros pies. Después, todavía alucinados por la visión, descendimos hasta rozar con el suelo de la barquilla las copas de los árboles y navegar plácidamente siguiendo el curso del río Daró hacia Vulpellac y Fonteta, disfrutando lentamente del mismo punto de vista que tienen los pájaros cuando sobrevuelan esos paisajes. La maniobra de acercamiento y aterrizaje, mi mayor preocupación, se realizó mansamente con un contacto a tierra casi imperceptible. Lo que necesitábamos para no despertar de un agradable sueño que todavía perdura.

Ramix

LES SENYORETES DE LOURDES, Pep Coll

Que ningú esperi trobar una clàssica hagiògrafa plena de miracles, o tal vegada una vida vocacional consagrada a Deu nostre Senyor amb “premi final”, per que res de tot això trobarà. Pep, aconsegueix desbrossar de mica en mica, tota l´aura de devoció mariana que envolta aquest succés, per transformar-lo en una mena d’autobiografia novel·lada, d’una nena malalta feta santa per haver vist i parlat amb la verge Maria, la qual cosa ella mai no va reconèixer.
Un llenguatge àgil i planer, fa que el llibre es pugui llegir amb poc temps sense que l´interes decaigui en cap moment. Malgrat que la trama es un tant complicada esta ben descrita. L´obra traspua un missatge subliminal, en el que hom percep un acusat desencís, pel que fa a la transcendència humana davant les fronteres de l´existencia. Es fa palesa en el missatge post mortem de la mateixa Bernadette Soubirous, quant la que ella anomena “Senyoreta”, i en altres ocasions “Allò”, es desentén arribada l´hora d’acomplir els compromisos adquirits, que en vida li havia fet, de tal manera que la pobre protagonista, queda sospesa en una mena de buit difícil de comprendre i pair, per la gran angoixa que ens transmet.
Tot això, més la presencia d´un capellà homosexual penedit, que entronca de forma gairebé metafísica amb la trama i que passa desapercebut fins el final, provoca la reacció de l’església catòlica, que desaprova la seva lectura als creients per considerar-la insultant. Això últim ha passat fa pocs dies i la premsa s´en ha fet ressò.
La historia en el seu conjunt, esdevé prou interessant al marge de l´abundant documentació que aporta i que ja de per si sola val la pena. Per tal d´arrodonir el plaer de llegir-lo, gairebé podria assegurar que he estat hostatjat a Lurdes durant un temps preterit i indefinible, sense haver-hi posat mai un peu en el seu terme.
Felicitats doncs per aquesta gran“Ploma de Ponent” i fins la propera!!

PD
Podeu llegir la síntesi del seu treball en la contraportada del mateix llibre, descobrireu títols tant suggerents i locals com “L´abominable crim de l´Alsina Graells” ... ( la recordeu? )
No voldria pas posar punt i final a aquesta opinió personal, sense dedicar- li expressament a la “noia” d´aquest relat, una peça mestre dels “Led Zèppelin”, amb el mes fervorós desig de que trobi aviat L´es..”starway to heaven” (Escala cap el cel) Escolteu amb atenció els cicles en crescendo i el salt a la vacuïtat que ens porta al lluïment, (especialment) d´en Robert Plant i Jimmy Page.

http://es.youtube.com/watch?v=ayzhJKy8H_A

Quim

CANVI CLIMATIC. Sequera, calamarsa, “chemtrails” i ...

Introducció
D´uns tres o quatre anys ençà s´en sent parlar, encara que de forma aïllada, d´unes enigmàtiques “avionetes” sense identificar. Sobrevolen les borrasques abans de que creixin excessivament i acabin convertint-se en pedregades, les desfan a base llençar iodur de plata (?) de forma tan contundent, que acaben desapareixent.
L’angoixa que experimenten els pagesos (els de secà) per la manca de pluges, els porta a clamar “al cel”, ja que veuen com interessos molt foscos, no només els perjudica a ells, sinó que també en son responsables en gran proporció de la sequera que pateix el país, i en conseqüència de bona part dels incendis forestals .
Companyies d’assegurances, pagesos de reg, marques automobilístiques, fins hi tot les administracions, podrien contractar aquests serveis. Les últimes, per tal de preservar esdeveniments que poden reportar a les ciutats grans guanys econòmics, tipus Jocs Olímpics, Fòrums... tot sabent que a Espanya les referides practiques estan expressament prohibides per la llei.
En tan peculiar olla barrejada, tampoc hi podien faltar els americans, els militars, i conxorxes inspirades en probes d´armes químiques sobre la població civil. Que en podrem treure de semblant entrellat? Preocupant no?

Una mica d’història
La calamarsa ha estat i es encara avui, un dels mes temuts enemics de l’agricultor, doncs els seus efectes sobre les plantacions son verdaderament catastròfics.
En temps bíblics, als voltants del 1250 ac. El Llibre de l’èxode,ja ens parla de la setena plaga que va assolar Egipte, per tal de convèncer al faraó de que havia de deixar marxar el poble de Judá. Poca cosa més en sabem d´aquest fenomen fins ben entrada l´edat mitjana,en que diversos documents de l’època relaten com es tocaven campanes “A sometent” cremant olivera beneïda sobre les eres, al temps que s´encomanava tot a la misericòrdia Divina. També s’encenien grans fogueres amb rama verda barrejada, per tal de emetre molt fum a gran altitud.
Alexandre Volta, l´inventor de la pila elèctrica, va romandre tota la seva vida mol intrigat per aquest fenomen, però no va poder aportar gaire per apaivagar-lo.
A finals del segle XIX, començaments del XX, es feren assajos amb canons “Granífugs” que disparaven contra les turmentes, però els resultats no eren massa afalagadors, si més no, a partir d´ací començaren a funcionar amb cert èxit, tota una parafernàlia d´aparells tals com els generadors de fum, que cremaven iodur de plata amb acetona, i el projectaven contra els núvols. Coets del tipus pirotècnic però de grans proporcions que esclataven contra el gel que queia, desprenent grans borses d´escalfor.
Al voltant dels anys quaranta, algunes organitzacions universitàries argentines amb col.laboració de l’exèrcit, construïen coets que podien pujar a 8000, 12000 m. , i actuaven pràcticament en el punt neuràlgic de la tempesta a base d’explosions de iodur. Aquests artefactes realment aconseguien minimitzar els efectes, però s´en necessitaven molts, per la qual cosa van optar per comprar antics coets soviètics que els sortien més econòmics. D´aquesta experiència, va néixer tota una industria d’autèntics missils, amb capacitat per arribar amb precisió als punts mes convenients, fins 20,000m d’altitud, màxim on pot arribar en condicions especials, la taula d´un cúmul nimbus.
Avui dia persisteixen tres medis per aturar les calamarses, un es el coet, l’altre les malles protectores derivades de les fibres poliolefiliques, que cobreixen les plantacions en la seva totalitat. I finalment les “avionetes”, que difícilment catalogaríem com a tals, sinó aeronaus amb gran capacitat de carrega, (tipus Boeing 747 per exemple) amb suficient potencia com per transportar-la a les alçades convenients i deixar-la anar. Aquí tenim l´origen de les “Esteles químiques”, conegudes ecumènicament com “Chemtrails” .

Quant l´objectiu ja no son les pedregades
El iodur de plata, no es excessivament contaminant, però es clar, l’acumulació si que es susceptible de crear problemes mediambientals. Les partícules d’aquest metall, alliberen hidrogen que amb contacte amb l´oxigen, generen gotes d´aigua, i aquesta, elimina, o desfà la pedra, segons sigui el seu volum, A Pekin per exemple, disposen de tot un exercit equipat amb canons, bombarders, i tota una mena d’enginys, per tal d’aturar les tempestes molt abans d´arribar a la ciutat, ja que en les dates dels Jocs Olímpics, solen produir-se una mitjana d¨11´8 dies de granellades.
L´alarma social al nostre país, no ve només per l’ús il·legal de l´aviació en aquestes tasques, sinó que, recents anàlisis d´aigües recollides desprès de ser sobrevolada la zona per aquests avions fantasmes (volen sense cap identificació), han posat al descobert que acompanyant el iodur de plata, també baixa; bari, plom i alumini. El plom, com sabem es un metall pesant altament tòxic i contaminant, i el bari, s´utilitza com ingredient genèric en molts medicaments que produeixen estats idiotitzants. En d´altres casos la composició es diferent, el plom es substituït per, sulfur de bari i silici, en aquest cas, la compaginació, farà que aquests elements, absorbeixin o eixutin la humitat de l´atmosfera. També s’han empleat mescles de diòxid de sofre, que barrejat amb l´oxigen reacciona produint flamarades espontànies, grans incendis forestals podrien haver tingut origen per aquesta tàctica combinada, de crear sequera i un cop al punt, aplicar deflagracions.
Aquest fenomen no es ni de bon tros local, sinó que passa a nivell global. També hi ha científics, sobre tot a EEUU, i Europa, que vinculen l´origen de noves malalties, moltes d´elles relacionades amb estranyes al·lèrgies, deficiències immunològiques, erupcions cutànies, afeccions bronco- pulmonars, i un llarg etc, amb la presencia dels Chemtrails.

I com es això ?
Moltes vegades pels efectes, podem deduir les causes, sobre tot quant qui hauria de parlar calla.
En determinades condicions atmosfèriques, la compressió que es produeix a l´intrados de les ales d´un avió, acaba comprimint l’aigua que conté l´aire, i l´expulsa per les bores marginals en forma de condensació, o estela blanca (contrails). Per que es produeixi aquest fenomen, son necessàries tres condicions: altitud superior a 8.000 m, temperatura de -40º , humitat relativa, igual o superior al 70%. Una ultima consideració, aquest tipus de rastre es desfà en poca estona.
La majoria d´avions que veiem abocant aquests solcs, volen al voltant dels 3.000 m, per tant alguna altre “cosa” deixen caure, Els transports comercials ho fan entre 8, i 14.000 m, en conseqüència son difícils de veure, o simplement no es veuen.

Tots els camins porten a Roma
La teoria que va guanyant mes consistència, es la de la conxorxa, per cert molt polièdrica tal com veurem a continuació.
Documents recentment desclassificats, dels departaments de defensa dels EEUU, i UK, reconeixen que als voltants dels noranta, van provar armes químiques mitjançant la “fumigació” de les seves pròpies tropes, i en determinades àrees de la població civil. De mentalitats tan esbiaixades com aquestes ho podem esperar tot!!
Els chemtrails al contrari que els contrails, no s’esvaeixen amb facilitat, resten en suspensió a l´atmosfera durant hores i hores, formant una mena de cel enteranyinat, que mal deixa passar el sol amb l´objecte de produir un efecte hivernacle artificial. D´altra banda esvaint els núvols per evitar la pluja, aconsegueixen que les temperatures pugin a tot el planeta, i finalment ho mimetitzen tot sota l´eufemisme de “Canvi Climàtic”. Expressat d´un altra manera; cal obrir els ulls, el canvi climàtic en si mateix no existeix, l’estan provocant !!
No es pas cap secret que els americans des dels anys 70, van darrera del control del clima amb finalitats econòmiques i quotes de poder global. Fonts ben informades avisen que al voltant del 2.025, aquest projecte-arma estarà a punt per ser utilitzat a qualsevol part del planeta.
La guerra química o bacteriològica també hi es present en aquesta conspiració, es tractaria d’infectar tota o part de la humanitat, per tal de fer-la depenent de fàrmacs, que només fabricarien uns laboratoris d´un determinat país,i que tindria dues finalitats; sotmetre a totes les nacions per necessitat , i imposar un peatge de per vida. Darrera d´aquest disbarat, hi haurien els grans holdings de les químiques, i farmacèutiques relacionades amb els transgènics, multinacionals armamentístiques etc. Un dels objectius fonamentals seria reduir i controlar la superpoblació planetària.
Per finalitzar, anirem cap el que tots en aquestes altures ja ens preguntem; qui hi ha darrera d´aquesta barbaritat a escala global? Sembla ser que tot apunta a una mena de “Govern a L´ombra”que al més pur estil dels dolents de les pel·lícules de l´agent 007, intenta fer-se amb les regnes del mon per tal d’instaurar un regim tirànic i definitiu, anomenat “Nou ordre mundial” i estaria integrat per les principals fortunes de tots els països.
Fins el moment només hi ha un científic que ha portat el cas als tribunals, es tracta de l´italià Rosario Marcianó. Ha rebut moltes amenaces, algunes d´elles, provinents d´altes esferes de la política italiana per la claredat i contundència de les seves declaracions al respecte. No es l’únic.
El silenci dels nostres politics, si mes no es sospitós, doncs els converteix en part implicada de forma inexcusable. Qui pot creure que qualsevol d´aquestes aeronaus podria travessar l´espai aeri nacional, sense coneixement del govern de torn.?
Per tal de donar consistència al que acabo d´explicar, us recomano que mireu el cel, i jutgeu per vosaltres mateixos, potser us ajudarà a prendre suficient consciencia del per que som fumigats gairebé a diari.
Tota aquesta estrambòtica situació, ha desempolsegat de la meva memòria aquella lluïda frase d´en Karl Marx, que mes o menys ens venia a dir; “Si un dia no liquidem el capitalisme, serà el capitalisme el que un dia ens liquidarà a tots”.

Quim


P.E
Vull fer-vos arribar una cançó d´en Pink Floyd, “The great gig in the sky” (El gran carro celest, o quelcom semblant, suposo que fa referència al nostre planeta, Si mes no, us recomano la versió (ja que n´hi ha unes quantes) From: Jimmy Toast. 1988
Les veus del cor, son senzillament inigualables, tant en potencia, com en interpretació, en definitiva una petita joia. Quant obriu l’adreça, trobareu una plana escrita amb angles, que te forma de llistat, amb lletres de color blau, negre i violades. Només cal que feu córrer el cursor una mica cap a vall, i en color violat trobareu escrit TRY THE NEW YOUTUBE PLAYER BETA cliqueu i entrareu directament a la cançó, que la disfruteu.

http://www.youtube.com/watch?v=Enwnt7-j90k

El Asombroso Viaje de Pomponio Flato, Eduardo Mendoza

No demuestra asombro Pomponio Flato durante el relato de su viaje, pero tras leerlo, única razón a la cual los libros deben su existencia, me digo que se trata de un personaje de ficción muy viajado y vivido que no se inmuta con facilidad. Eso debería bastar para tranquilizarme pero al no estar del todo resuelta esa cuestión vuelvo a colegir cual es la razón que me causa la sensación de malestar que tengo.
Si no se asombran ni el lector ni el personaje, la obra debería quedar en llamarse simplemente “El Viaje de Pomponio Flato”. No es sin embargo la narración de un viaje, se trata de un lugar y de él se describen más bien poco los paisajes en donde transcurre la acción, por la misma razón que argüíamos anteriormente, el libro debería entonces llamarse simplemente “Pomponio Flato”.
Pomponio Flato es un nombre de hombre, pero con solo leer el título yo no sabría de qué trata tal entelequia argumental. Y sin comprar no puedo leer. Pomponio, Pomponio, no se de que se trata. Flato se que es una acumulación molesta de gases en el tubo digestivo. Eso ya me es más familiar. La palabra deriva del latín flatus, que significa soplo, flatulencia.
Vale, de acuerdo, el libro lo compre por dos razones, y no tuve en cuenta que coincidiera su presentación con la Diada de Sant Jordi, primero fue por el ser de un autor al que admiro y respeto muchísimo literariamente, Eduardo Mendoza, la segunda razón la encontré en el arranque del título, “El Asombroso Viaje”. Sólo por eso aseguraba el tiro. Estaba chupao.
Quisiera equivocarme en las conclusiones, quisiera deshacerme de la sensación de que se trata de una obra de encargo con la que cubrir las cuotas de mercado de las editoriales con las ventas de papel en la Diada. Ya apuntábamos ese derrotero comercial hace ahora exactamente un año. En catalán existe la palabra “Paperassa”. Define ese circo mucho mejor.

No critico al autor, repito que lo admiro, pero El Asombroso Viaje de Pomponio Flato, no lo he colocado en mi biblioteca junto a los demás libros, lo he dejado en la pila de libros olvidados, aquellos que no me merecen la consideración de figurar, en situación destacada, mostrando en el lomo con orgullo su titulo y autor a conocidos y amigos.

De Tapes a Palamós

No cal tenir raons, ni haver de seguir costums establers per triar anar de tapes a Palamós. El tapeo no és un costum propi de casa nostra, de la nostra cultura, nosaltres no som promiscus, som més d’un sol bar, i pluralitzar no ens posa gens. La Catalunya Vella, atàvica i tradicional, és més associativa i de poder-ho fer triarà el prendre’s un vi o un cigaló al casinet, la queixalada la fa sempre a casa. És degut al comerç global el que s’imposi a casa nostra, amb més o menys acceptació, aquest costum basc de consumir begudes “en itinere”, acompanyant el beure amb un mos que intenta fer d‘esponja seguint una ruta per diversos establiments, i acabar contant, no el número de consumicions, sinó de voltes completades al circuït. Tan se val, benvingut sigui, si socialment s’accepta i no ens fa mal.

Aquest dia ens trobàvem a Palamós a l’hora que tanquen les botigues, moment de transició entre el berenar i el instant d’anar a sopar. Aquelles hores beneites que menjar o beure no et be de gust, que tens el cos en un equilibri químic perfecte, situació que et proporciona l’estabilitat i la placidesa necessària per gaudir d’un èxtasi quasi místic.
Però en aquest estat d’equilibri somniador es troba la debilitat de tot argument racional i és quan decideixes entrar en el primer local que forma part del circuït, dissolvent la composició química orgànica que t'està regint fins aquell precís moment.

La diversió de les tapes es juga en equip, consisteix en anar d’un establiment a l’altre bevent i menjant, o viceversa, demanat la consumició a peu dret en un establiment minúscul del que sortiràs més begut que menjat però amb la vivència d’haver participat d’aquesta activitat.
Qui sigui de vida no li ha d’anar be aquest règim, si no és que s’ho pren solament com un entrant per fer temps. La iniciativa turística local, que és com dir l’ajuntament plegat amb els comerciants, ha confeccionat un circuït que consta d’onze Bars de Tapes, en diuen la Ruta BTP (Bars de Tapes de Palamós) i a partir de les 19 hores ofereixen enfilalls a la parròquia ambulant. Si la iniciativa resulta positiva s’afegiran més establiments. El que cal saber és a qui agrada aquest tipus d’oferta i si aquests son consumidors habituals, de moment, una gran majoria és segon resident a qui agrada sortir de manera informal quan no vol excedir-se en el gasto amb els amics i/o convidats i creu ensenyar-los una tradició marinera típica de l'Empordà.

Dit això, no és pas aquesta una iniciativa equivocada. Resulta imaginativa i apunta resultats positius per a tos els implicats.
A “Can Moni” trobarem una taverna amb molt d’encant, el local es recorre en quatre passes. Una minúscula caixeta, plena sempre de gom a gom, amb les parets atapeïdes de retrats de personalitats diverses fotografiats o pintats amb l’amo de l’establiment, que agrada perquè és una encertada combinació de dimensions, antiguitat i situació.

FERRADA DE LA TRONA, LA MUSSARA. SIURANA. ESCALADEI. LA FLORESTA.

IIIª TROBADA EX-SIRES 2008
Es tracta d’una sortida maratoniana amb molts escenaris diferents, el resultat és com llegir un llibre d’aquells que enganxen, en un dia, i que durant la resta de la setmana el vas paint de mica en mica.
El dissabte 19 d´abril, va despertar un pel nuvolot. El punt de trobada era gairebé eixut, si no fos pel Ramon, la Mercè, la Montse i l´Albert que ja feia una bona estona que picaven de palmes i saltaven per esbandir-se el fred. La resta de companys, el Rafa, na Quima, l’Enric, i el Lluís van arribar una estoneta més tard.
El paisatge que envolta la Mussara, es realment bonic si més no, es cert que respira un aire... diria entre misteriós i tètric. Les vibracions, a mi personalment, em causaven una sensació de profunda tristesa. Al voltant del poble, i especialment disseminades per la zona de penya-segats, podem trobar un gran nombre de petites plaques funeràries molt recents, (entre 10, i 2 anys) amb epitafis mes o menys d´aquest estil; “ Fulano de tal , data, Ja ets un esperit lliure”...
Desprès d’omplir el pap, com el temps no s’arreglava, les dones, acompanyades per l’Enric i el Lluís, van decidir esperar-nos al bar de Siurana. El grup restant anàrem a cercar la ferrada.
Tan aviat hem fet l’aproximació, (curta i fàcil, mireu http://www.deandarporcasa.com) Ens situem sota d´una gran balma, i a uns deu metres trobem el començament que, a l´hora també es el final. Val a dir, que aquesta es la forma més divertida i practica de fer-la. Rapelem uns 15 m. vora dels graons que desprès, de tornada, utilitzarem per superar l’última vertical . Fem peu un parell de metres mes amunt del llit de la riera de l´Encens, la remuntarem caminant uns 30m. fins trobar l´inici. El primer tram puja de tirada uns 17m. i a partir d´ací comença un franqueig molt interessant (40m. Aprox.) en el que sovinteja la presa natural amb l’artificial, havent-hi un pas que batejàrem (entre nosaltres) com “el pas del Negrot”ja que per passar d´un graó a l’altre, sobre tot els que som més curts d’extremitats, hem d’obrir-nos molt de cames. Aquest recorregut horitzontal, mor en una mena de coveta de reduïdes dimensions, que pel que sembla, en altres temps fou un refugi dels carlins. El que resulta inexplicable es com podien accedir-hi !. Francament tota una “?”
Des del mateix refugi, hi ha una instal·lació per tal d´engegar un nou ràpel, que ens conduirà fins meitat de paret. Cal recordar que, abans mateix d´arribar a la coveta, hi ha un escapament per on es pot posar fi al recorregut. Tornant al punt anterior; al finalitzar el ràpel s´inicia un altre franqueig, aquesta vegada més curtet que connecta amb un petit pont de sirga, i a l´hora aquest, amb l´ascens final, que es justament per on hem encetat “La Trona”.
Tant l´instal·lació com el material son de primera, el circuit donada la morfologia, (espai creatiu) es ben aprofitat, i tot aquest cúmul d´encerts, dona com resultat una ferrada excel.lent que, ens ha proporcionat un hora de gran divertiment (entre d´altres coses).

Entre tant, el dia ha decidit posar-se “guapo”i ve molt de gust fer un beure al solet, còmodament asseguts en una de les tranqui-les placetes de Siurana, poble del que en rebo unes sensacions molt agradables però inefables.
Al caminar pels carrers i planades, descobrim la mítica petjada del cavall de la reina mora, que deixà per sempre gravada a la roca, abans de saltar al buit. Restes de cisternes excavades en pedra viva, primitives conduccions d´aigua, petits horts esglaonats envoltats de precipicis, però hi ha un lloc situats en el qual, podem girar-nos 380º que en qualsevol punt que decidim aturar-nos, gaudirem d´un paisatge realment impressionant, i que no podran de cap manera abraçar els nostres ulls, òbviament d´un sol cop. Aquest no es altre que, el cim del que resta de la torre d´homenatge del castell. Podria parlar-vos molt del que vaig poder veure en aquell recinte tancat al públic (jo vaig saltar); Grans voltes soterrades e inaccessibles, espais i galeries subterrànies que s’endinsen per les entranyes de la terra, aljubs... De sobte, absort en la meva solitària exploració, m´en vaig adonar que potser era ja mol tard, i conscient de que m´estarien buscant, vaig abandonar tot desitjant tornar-hi un altre cop amb més temps i medis.
Efectivament, m´estaven esperant per que tenien fam, i ja era massa tard per anar a dinar de restaurant, així que varem acordar per majoria tirar de “bocates”.
Restava poc temps per tal de poder visitar la Cartoixa, raó per la qual, canviarem els plans sobre la marxa per tal de no perdre, potser el millor, dels objectius que ens portaven a Sta. Maria d´Escaladei. La caminada pel recinte ens va descobrir moltes coses, unes ja les sabíem, i d´altres no, com per exemple, el refinament d´aquesta ordre que oferia molta intimitat personal als monjos, en contrast amb el cister. El monestir, gaudia de cel.les amb un petit claustre individuals, a mena de caseta dosada amb jardí, mentre el cistercenc compartia tot, tant el dormitori com el claustre etc.
Sortirem satisfets, i un xic decebuts, ja que per molt que buscarem, ni rastre de la famosa escala. També ens ensulsiarem pels cellers amb més solera d´aquest racó del Priorat, on s’ofereixen degustacions gratuïtes dels millors caldos als compradors. Va haver algú que li va costar molt decidir-se i per aquesta causa entre degustació i degustació va buidar alguns porrons de ranci... i vi de missa i...finalment vam fer el que teníem per primera fita, el cafè, però ja no era hora de cafè sinó de Kubata.
Tanmateix el solet ja feia estona que s’havia amagat rere els turons, quan deixàvem els vehicles al pàrking del castell de la Floresta. Aquesta vegada ningú no temia, ningú no dubtava. Aquesta vegada tothom entrava segur i content de trobar aquell càlid refugi a la seva disposició. Un altre cosa va estar el sopar, no havíem previst que aquella nit televisaven el partit de futbol, alló que en diuen “El Derbi” i que no va ser res més, que la presa de cabellera a la que ens te acostumats l´equip, en les dues últimes temporades. Al cap de tombar-la un bon rato, fèiem cap al Cafè Terrall, on vam satisfer les nostres necessitats vitals a base de “barregetes” i cruixents entrepans. Finalitzàvem la jornada amb una tertúlia a la sala del castell, i...zzzzzzzz.
El diumenge dia 20 d´abril, no es va aixecar de cap manera, doncs va romandre plujós (G.A.D !!!.) fins gairebé finals de la tarda, la qual cosa no va impedir que ho passéssim força be, tant mentre cuinàvem com mentre cruspíem, en definitiva un dia plàcid , contrapunt del dia anterior en el que tot va estar regit pel signe de l´acció.

NOTA FORA DE CONTEXT
A tots vosaltres que ens llegiu, però que encara no us heu decidit a compartir ni tan seval un àpat de germanor.
A tots aquells que penseu que ja sou massa grans per reprendre aquestes “bogeries”.
A tots els que patiu lligams mentals que no us atreviu a trencar, però que voldríeu fer-ho.
També als col·leccionistes de rancúnies, als que la foscor de l´etern passat, no els permet eixir.
En definitiva a tots, sigui per la raó que sigui, vos dedico aquesta cançó, ( Feu Clic a la “Barra de Vídeo” “Camins” de Sopa de Cabra.)

http://www.youtube.com/watch?v=6x00Koi2zIM
Salut i Força afició !!

Quim

UN DINAR A PALS

L’Empordà sempre ha tingut debilitat i bon gust pel menjar, d’aquesta feblessa en Josep Pla deia tradició culinària, i es refería a la cuina senzilla, la que sol menjar la gent normal i corrent, a la seva debilitat per la cuina cassolana, per entendre’ns. Si fos d’experiments i innovacions gastronòmics menjariem collonades.
La bona cuina no te perquè estar renyida amb uns preus asequibles, la qualitat de la demanda no fa necessariament que la oferta sigui cara, sino que aquesta tingui també un bon nivel, i sent abundant i variada mantingui un equilibri satisfactori de preus que alenti el costum d’anar a menjar fora de casa.
Situats en aquesa tesitura i trobant-nos a l’Empordà vam decidir anar a dinar a “les Dunes”, un establiment d’aspecte anodí que concentra tot el que ens pot interesar a la cuina i el menjar que ofereixen. Està situat a la platja de Pals, la darrera edificació del front marítim, ben be a tocar de la sorra, que en aquest extrem per l’alçada que assoleixen les dunes apantalla completament la visió de l’aigua i et dona la sensació de no trovar-te a la vora del mar.
Solem venir a Les Dunes dos o tres cops l’any i sempre demanem arròs a la cassola. Renoi, estem a Pals i volem menjar arròs!. L’establiment obre de primavera a tardor, i s’enten que sigui així per la solitud del rodal fòra de temporada
Als aiguamolls de l’Empordà que voregen el poble de Pals s’hi cultiva arròs des de molt antic. La primera noticia data del 1452, i fa referencia als molins arrossers de Pals propietat d’un tal Miquel Pere. De camí al restaurant podem aturar-nos al centre d’interpretació que hi ha a les basses d’en Coll, Espai Natural protegit, on es pot demanar información i podrem caminar prop d’un quilòmetre seguint el rec d’en Coll que alimenta les basses dels arrossars. Es pot resseguir fins a la seva desembocadura al mar, des d’on tindrem una amplia visió de l’espai natural.
A la Terrassa del restaurant, entoldats del sol directe, ens acarona una lleugera brisa marina que a estonas refresca un xic massa. Mestre esperem que larròs cogui, per matar l’estona, demanem uns entrans de musclos i berberetxos i entretant observem com els banyistes que es repleguen de mica en mica, en grups o per parelles, van a buscar als seus destins el que nosaltres estem a punt de degustar. No acaba de manifestar el vent prou intensitat com per refredar l’arròs caldós, bo de debó!, que ens han preparat. Ens el menjem amb una ampolla de chardonnay collita de l’ Empordà, que complerta un bon àpat de diumenge en terres de l’Empordà.

UN APERITIU A L’ESCALA

Durant un temps del segle XVIII, no hauríem pogut fer el viatge a l’Escala per la carretera de Bellcaire, l’antiga població de Bedenga. Fins l’any 1721, en el territori comprès entre aquest darrer poble i el primer, existí un dels estanys més extensos de l’Empordà, fou un ciutadà de Barcelona, de nom Francesc Antoni Sotelo, qui va rebre l’autorització reial per dessecar-lo i cultivar les terres que havien emergit, la superfície ocupava unes nou-centes vessanes d’aquell temps, ara s’aproximarien a les dues-centes hectàrees. Com que era el rei qui guardava el domini de totes les aigües marítimes i continentals, aquell va haver de pagar 20 sous d’entrada i una renda censal de 25 lliures anuals.
Amb tot, s’hi en aquell temps fóssim per l’altre camí, el de Girona, veuríem extensions inacabables de camps d’arròs, que testimoniaven l’elevada rendibilitat d’un conreu que es relacionava directament amb l’excel·lent qualitat d’una varietat empordanesa, més granat, més blanc i d’un gust molt més bo que el de la Llombardia, el de Cullera o el de La Carolina.Tambè era més car que els altres, tot s’ha de dir si no volem ocultar res en referència a la fidelitat històrica. Els cultius van assolir la seva màxima importància a la fi del segle XVIII. Al cadastre de 1757 ja figuren dos molins arrossers a l’Escala. La producció del qual, però, es trobava en mans d’un pocs terratinents, com els Dou, que controlaven tots els cultius de Bellcaire, Verges i l’Escala.
El 1836 esclatà una terrible epidèmia que provocà mortaldats excepcionals a les poblacions de l’Escala i Torroella, i tot i no identificar-se la seva naturalesa i procedència, l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona l’atribuí als embassaments d’aigua dels arrossars, i els cultius van ser prohibits el dia vuit d’agost de 1837 en tot l’Empordà.
Reprenent la crònica del viatge, nosaltres varem travessar el pla que ocupava l’antic estany sense ser conscients en aquell moment de per on anàvem. En els recorreguts en cotxe es succeeixen paisatges sense pena ni glòria; el reconeixement visual del territori, per molt gratificant que sigui no sempre resulta suficient.
L’entrada a la població de l’Escala resulta decebedora, insubstancial, anodina, despersonalitzada, fins i tot en el moment de penetrar pels carrers de l’eixample ens pot semblar un destí apàtic. La població, modernament, ha permès un creixement urbanístic que ha esdevingut desordenat i barruer, sovint, la desintegració entre el paisatge i l’hàbitat és feridor i a estones arriba a mostrar-se com una postal completament kirsch. És aquest, però, l’únic semblant que pot ofererir de moment per donar la benvinguda als forasters.
Arribats al nucli antic, vora el mar, ens transportem a l’Escala autèntica, que és ben bé una altra població, entre les dues se situa l’anell de creixement noucentista que també pot estimular els sentits que saben apreciar l’aire clàssic transmès per l’arquitectura obrada seguint la tradició popular. Un bon exemple son les senzilles cases dels pescadors. Can Bordas, al carrer del Sol, ens il·lustra de com, les cases, estaven emblanquinades amb calç i posseïen un petit patí al seu davant i un magatzem on guardaven els estris de pesca.
El poble va néixer entre els segles XV i XVI, ho va fer des d’una una reduïda barriada de pescadors de la veïna Empúries establerta al sud de la badia de Roses. El ràpid creixement i importància que va experimentar durant l’època daurada de l’arròs feu que el 1766 aconseguís la capitalitat del terme i adoptés en el seu escut la torre del Castell d’Empúries. En aquell moment feia seixanta-cinc anys que els escalencs havien començat a construir-se una nova església dedicada a Sant Pere, la primitiva havia estat destruïda per un llamp, i en feia cinc que havia estat acabada. El temple, d’una sola nau interior era feta amb l’estil gòtic popular i la façana seguint la regla d’estil renaixentista, fou declarat parròquia el 1777.
Desprès de la Guerra Civil Espanyola, a partir de 1947, la capella protestant de l’Escala, Amb la de Palamós i de l’Estartit fou novament autoritzada a reprendre el culte; era una “tolerància tutelada”, com afirma l’historiador gironí Josep Clarà.. L’any 1950 va esclatar el sorollós escàndol del vicari de l’Escala, Joan Vinyes i Miralpeix, que abandonà el ministeri sacerdotal i deixà de ser, públicament, catòlic. Ara ens assembla anecdòtic.
L’antic Alfolí de la Sal o Pòsit Vell, està situat al carrer Alfolí, i surt al passeig marítim, és una construcció del segle XVII, un interessant edifici que va servir de magatzem, mercat de la sal, duana marítima i pòsit. Al segle XIX la duana de l’Escala incloïa les poblacions de Torroella i Pals i era de quarta classe. Va ser un establiment cabdal per la navegació de cabotatge quan el transport marítim d’escales curtes assolí la seva màxima empenta. Les mercaderies arribades a la població per mar es distribuïen als pobles de l’interior des de l’Alfolí.
Existeix també a l’Escala un cementiri que ha quedat encerclat d’edificis entremig de la població, és el Cementiri Vell, del segle XIX. Al portal figura el nom de Cementiri Mariner i la retolació no diu cap mentida, però, no respon enterament a la realitat. Allà hi ha enterrats gent que tenien altres oficis, barrilers, fusters, picapedrers, escriptors, i fins i tot pintors. Allà reposen les despulles de Caterina Albert, que s’amagava en el mon literari sota el pseudònim de Víctor Català, i també el fotògraf Josep Esquirol.
El recinte és una joia de construcció popular en estil neoclàssic, un dels més interessants de la costa catalana. Els nínxols estan immaculadament emblanquinats i rematats amb timpans de formes triangulars i rodones.
Existeix una comunió existencial entre aquest poble i el mar, la relació és atàvica, havia de ser així o no seria i resulta desencertada l’orientació l’escultural de la cobla que presideix el passeig marítim. L’orquestra que hauria de ser pelàgica, estranyament mira al sud, a les cases i la gent, quan tots sabem que els músics haurien d’estar muts contemplant el batec rítmic, incessant i premonitori de les onades. Col·locats així d’esquenes no veuen res d’important del que passa al mon.
El coneixement de l’existència de l’Escala arriba al gran públic per l’excel·lència de les seves salaons. És una associació mentalment inevitable, indissoluble. Pronunciar solament el nom el deixa disminuït, li falten atributs, el cap ens ofereix de seguida el complement ideal per l’Escala, les anxoves.
Varem seure al bar taverna La Caravel·la en una taula de la terrassa de cara a la badia, el diumenge és se’ns dubte el millor dia per fer-ho. Si l’entorn acompanya per gaudir d’un bon aperitiu, les cadires no es refredaran en les hores prèvies a l’àpat dominical, el més important de la setmana.La cervesa es diu molt bé amb els muntats d’anxova, filets salats, que servits amb un rajolí d’oli i un toc de pebre negra tenen una agradable i consistent queixalada. Estan delicioses. També ens van servir unes patates fregides, eren de bossa, però igualment van ser incloses a la cerimònia. Gaudir del moment no és difícil. Tot allò que no entra dins del teu camp visual deixa d’existir, el temps es relativitza i també deixa d’importar. La conversa sorgeix espontània, s’amenitza per moments i torna a ser intranscendent al cap d’una estona, però això no importa. Es converteix en una successió de bullicis i silencis, fins que te’n adones que la teva vitalitat s’ha compassat amb la freqüència de les ones. Que respires, penses i sents seguint el colpeix de l’aigua sobre la platja. La perla de l’Escala la posa l’illot del Cargol, que se situa al mig de la badia trencant, amb blanquinosa escuma, el blavós marí en que s’enquadra al fons el promontori del Cap de Creus.