dissabte, 10 de maig de 2008

FERRADA DE LA TRONA, LA MUSSARA. SIURANA. ESCALADEI. LA FLORESTA.

IIIª TROBADA EX-SIRES 2008
Es tracta d’una sortida maratoniana amb molts escenaris diferents, el resultat és com llegir un llibre d’aquells que enganxen, en un dia, i que durant la resta de la setmana el vas paint de mica en mica.
El dissabte 19 d´abril, va despertar un pel nuvolot. El punt de trobada era gairebé eixut, si no fos pel Ramon, la Mercè, la Montse i l´Albert que ja feia una bona estona que picaven de palmes i saltaven per esbandir-se el fred. La resta de companys, el Rafa, na Quima, l’Enric, i el Lluís van arribar una estoneta més tard.
El paisatge que envolta la Mussara, es realment bonic si més no, es cert que respira un aire... diria entre misteriós i tètric. Les vibracions, a mi personalment, em causaven una sensació de profunda tristesa. Al voltant del poble, i especialment disseminades per la zona de penya-segats, podem trobar un gran nombre de petites plaques funeràries molt recents, (entre 10, i 2 anys) amb epitafis mes o menys d´aquest estil; “ Fulano de tal , data, Ja ets un esperit lliure”...
Desprès d’omplir el pap, com el temps no s’arreglava, les dones, acompanyades per l’Enric i el Lluís, van decidir esperar-nos al bar de Siurana. El grup restant anàrem a cercar la ferrada.
Tan aviat hem fet l’aproximació, (curta i fàcil, mireu
http://www.deandarporcasa.com) Ens situem sota d´una gran balma, i a uns deu metres trobem el començament que, a l´hora també es el final. Val a dir, que aquesta es la forma més divertida i practica de fer-la. Rapelem uns 15 m. vora dels graons que desprès, de tornada, utilitzarem per superar l’última vertical . Fem peu un parell de metres mes amunt del llit de la riera de l´Encens, la remuntarem caminant uns 30m. fins trobar l´inici. El primer tram puja de tirada uns 17m. i a partir d´ací comença un franqueig molt interessant (40m. Aprox.) en el que sovinteja la presa natural amb l’artificial, havent-hi un pas que batejàrem (entre nosaltres) com “el pas del Negrot”ja que per passar d´un graó a l’altre, sobre tot els que som més curts d’extremitats, hem d’obrir-nos molt de cames. Aquest recorregut horitzontal, mor en una mena de coveta de reduïdes dimensions, que pel que sembla, en altres temps fou un refugi dels carlins. El que resulta inexplicable es com podien accedir-hi !. Francament tota una “?”
Des del mateix refugi, hi ha una instal·lació per tal d´engegar un nou ràpel, que ens conduirà fins meitat de paret. Cal recordar que, abans mateix d´arribar a la coveta, hi ha un escapament per on es pot posar fi al recorregut. Tornant al punt anterior; al finalitzar el ràpel s´inicia un altre franqueig, aquesta vegada més curtet que connecta amb un petit pont de sirga, i a l´hora aquest, amb l´ascens final, que es justament per on hem encetat “La Trona”.
Tant l´instal·lació com el material son de primera, el circuit donada la morfologia, (espai creatiu) es ben aprofitat, i tot aquest cúmul d´encerts, dona com resultat una ferrada excel.lent que, ens ha proporcionat un hora de gran divertiment (entre d´altres coses).

Entre tant, el dia ha decidit posar-se “guapo”i ve molt de gust fer un beure al solet, còmodament asseguts en una de les tranqui-les placetes de Siurana, poble del que en rebo unes sensacions molt agradables però inefables.
Al caminar pels carrers i planades, descobrim la mítica petjada del cavall de la reina mora, que deixà per sempre gravada a la roca, abans de saltar al buit. Restes de cisternes excavades en pedra viva, primitives conduccions d´aigua, petits horts esglaonats envoltats de precipicis, però hi ha un lloc situats en el qual, podem girar-nos 380º que en qualsevol punt que decidim aturar-nos, gaudirem d´un paisatge realment impressionant, i que no podran de cap manera abraçar els nostres ulls, òbviament d´un sol cop. Aquest no es altre que, el cim del que resta de la torre d´homenatge del castell. Podria parlar-vos molt del que vaig poder veure en aquell recinte tancat al públic (jo vaig saltar); Grans voltes soterrades e inaccessibles, espais i galeries subterrànies que s’endinsen per les entranyes de la terra, aljubs... De sobte, absort en la meva solitària exploració, m´en vaig adonar que potser era ja mol tard, i conscient de que m´estarien buscant, vaig abandonar tot desitjant tornar-hi un altre cop amb més temps i medis.
Efectivament, m´estaven esperant per que tenien fam, i ja era massa tard per anar a dinar de restaurant, així que varem acordar per majoria tirar de “bocates”.
Restava poc temps per tal de poder visitar la Cartoixa, raó per la qual, canviarem els plans sobre la marxa per tal de no perdre, potser el millor, dels objectius que ens portaven a Sta. Maria d´Escaladei. La caminada pel recinte ens va descobrir moltes coses, unes ja les sabíem, i d´altres no, com per exemple, el refinament d´aquesta ordre que oferia molta intimitat personal als monjos, en contrast amb el cister. El monestir, gaudia de cel.les amb un petit claustre individuals, a mena de caseta dosada amb jardí, mentre el cistercenc compartia tot, tant el dormitori com el claustre etc.
Sortirem satisfets, i un xic decebuts, ja que per molt que buscarem, ni rastre de la famosa escala. També ens ensulsiarem pels cellers amb més solera d´aquest racó del Priorat, on s’ofereixen degustacions gratuïtes dels millors caldos als compradors. Va haver algú que li va costar molt decidir-se i per aquesta causa entre degustació i degustació va buidar alguns porrons de ranci... i vi de missa i...finalment vam fer el que teníem per primera fita, el cafè, però ja no era hora de cafè sinó de Kubata.
Tanmateix el solet ja feia estona que s’havia amagat rere els turons, quan deixàvem els vehicles al pàrking del castell de la Floresta. Aquesta vegada ningú no temia, ningú no dubtava. Aquesta vegada tothom entrava segur i content de trobar aquell càlid refugi a la seva disposició. Un altre cosa va estar el sopar, no havíem previst que aquella nit televisaven el partit de futbol, alló que en diuen “El Derbi” i que no va ser res més, que la presa de cabellera a la que ens te acostumats l´equip, en les dues últimes temporades. Al cap de tombar-la un bon rato, fèiem cap al Cafè Terrall, on vam satisfer les nostres necessitats vitals a base de “barregetes” i cruixents entrepans. Finalitzàvem la jornada amb una tertúlia a la sala del castell, i...zzzzzzzz.
El diumenge dia 20 d´abril, no es va aixecar de cap manera, doncs va romandre plujós (G.A.D !!!.) fins gairebé finals de la tarda, la qual cosa no va impedir que ho passéssim força be, tant mentre cuinàvem com mentre cruspíem, en definitiva un dia plàcid , contrapunt del dia anterior en el que tot va estar regit pel signe de l´acció.





















NOTA FORA DE CONTEXT
A tots vosaltres que ens llegiu, però que encara no us heu decidit a compartir ni tan seval un àpat de germanor.
A tots aquells que penseu que ja sou massa grans per reprendre aquestes “bogeries”.
A tots els que patiu lligams mentals que no us atreviu a trencar, però que voldríeu fer-ho.
També als col·leccionistes de rancúnies, als que la foscor de l´etern passat, no els permet eixir.
En definitiva a tots, sigui per la raó que sigui, vos dedico aquesta cançó, ( Feu Clic a la “Barra de Vídeo” “Camins” de Sopa de Cabra.)
http://www.youtube.com/watch?v=6x00Koi2zIM
Salut i Força afició !!

Quim