diumenge, 29 de juny de 2008

BARRANC I CERVOL DE CHIMIACHAS - GUARA

INTRODUCCIÓ
A l´hora convinguda 2/4 d´11, del dia 14 de juny ja érem tots al bar de la benzinera d´Alquezar, el següent pas consistia en anar a buscar el lloc on passar la nit.
La Cristina i en Pep Hidalgo, havien llogat una habitació de dotze lliteres per nosaltres sols, en un alberg situat a la part més alta de la població. Es tracta d’una construcció rustica, ben integrada en el paisatge, amb unes vistes fantàstiques des de les habitacions. El seu interior rústic i auster, conte tots els equipaments necessaris per tal que el nivell de confort no desllueixi l’estança. També disposa d´una zona esportiva annexa amb piscina inclosa, parlem del Albergue de Guara.


BARRANC AVALL
L’accés a la capçalera d´aquest barranc, no es gens plaent, calen hora i dos quarts, o be dues hores, primer de forta pujada, i desprès de baixada, per assolir-la.

Sortim esmorzats d´Alquezar en direcció a San Pelegrin. La pista està en molt mal estat degut a les pluges d´aquests darrers dies, conseqüentment hem d´anar mol en compte si volem evitar els profunds solcs que han obert les aigües. Deixem els vehicles només sortir d´aquest diminut poble, per tal de carregar motxilles, estris, cordes i continuar a peu.
Seguirem la pista que sortint a ma dreta, planeja durant uns deu minuts, fins arribar a un gir molt pronunciat a l´esquerra, que reconeixem per la seva inclinació +. La pujada es fa molt costeruda, pràcticament ja no la abandonarem fins arribar al punt més elevat de l´excursió, el Tozal deros Tiestos. Enrere ja em deixat Los abrigos de Quizans, i els farallons tallats pel Vero, això si, hem guardat a les nostres cambres aquestes magnifiques panoràmiques.
A partir d´ací comença un vertiginós descens entre pedres, que sense treva s’endinsa ràpidament en un espès bosc de pi i matoll. Encara no hem començat anivellar-nos, ja trobem a ma esquerra una canalització natural d´aigües, la qual cosa ens indueix a pensar en l´inici del barranc. Des d´aquest indret, continuant uns metres, descobrim a la nostra dreta la font del mateix nom. Finalment, una mica més endavant, ens surt al pas l´ indicador que ens invita a enfilar-nos un bon tram pel marge dret, fins arribar al cubill del famós cérvol de Chimiachas.
Tancat dins d’una gàbia metàl·lica, com si d’una fera ferotge es tractes, trobem pintat a la paret rocosa de la balma, la forma esquemàtica d´un cérvol. Hom no pot deixar d´emocionar-se en contemplar
aquesta petita meravella monocromàtica (ocre) de valor incalculable, que no sabem exactament (per molt que diguin els estudiosos) amb quina finalitat un home artista de fa cinc o sis mil anys, va tenir el caprici o la necessitat de plasmar en aquell amagat abric. Un magnífic exemple d´art llevantí, que de forma gairebé miraculosa ens arriba des de la prehistòria en molt bon estat. Però per que hem de suposar que fou un home?, alguns erudits especulen que va estar una dona, la que li va deixar un “missatge subliminal” al seu home, abans de marxar amb l´amistançat...
Hem tornat a baixar novament al llit de la riera, en aquesta fita, totes les dones a excepció de la Cristina Parra,
donen mitja volta i emprenen la tornada als cotxes. La resta continuem barranc avall. Al girar un parell de meandres trobem perfectament emboscat el primer salt de vint i cinc m. Te una sortida bastant dolenta, de fet, la mateixa Cristina pateix un petit incident, ja que a pocs metres de despenjar-se, es troba amb la desagradable presencia d´un “nus d´alosa” en el seu descensor (per que d´alosa ? es que les aloses s´entretenen a fer nusos a les cordes?... ). Caldrà pujar-la novament per tal de desfer-lo i poder continuar la marxa. A partir d’ara, tots els salts que venen, no estan gaire ben definits, doncs en la majoria dels cassos estan constituïts per petits caos de blocs molt irregulars, que fan difícil determinar on comença l´un , on acaba l’altre etc. Si més no, ens ocasionen molts retards, i quant finalment arribem al verdader objectiu (Els tres últims salts de 120 m,) ja son ¾ de sis de la tarda, encara no hem dinat, i per tant s’imposa una seria reflexió... aviat hi ha quòrum; decidim unànimement abandonar la missió de la sortida. Encara que en aquesta època de l´any el dia allarga, no ens queden prous hores de llum per la tornada, que es preveu dificultosa i llarga.
Visiblement decebuts, ens instal.lem a la precària ombra d´uns matolls, i reposem forces. Mentre dinem, tornem a dissenyar una nova estratègia encaminada a superar pròximament aquest obstacle, això ens refà la moral i ens engresca novament.
La propera, utilitzarem el mateix camí que ara prendrem per remuntar, es a dir, el de Pasolen/Quizans, d´aquesta manera evitarem tornar a fer el descens del barranc fins aquest lloc, estalviant-nos la inevitable fuita d’esforç i temps.
La pujada es molt dura, llarga (diria inacabable) i perillosa, però ofereix en contrapartida un espectacle visual sense precedents, amb els Pirineus
completament nevats de fons. Al cap de dues llargues hores d’ascens, superat ja el pas de Pasolen, arribem al que ens semblava inassolible, es a dir al mateix Tozal deros Tiestos, ara ja tot es baixada fins els “carros”!!
Un cop a l´alberg, ben mudats i pentinats (els que poden), baixem al menjador on ens esperen les desitjades viandes, i malgrat la “pallissa”que portem a sobre, encara resten les suficients ganes d´anar de marxeta per “Alquezar la nuí”. Algú, (no vull dir noms doncs desprès tot se sap...) va insistir que aquella nit, “Compliria”, però no, no va estar així... ho sabem de fonts fidedignes.


DIUMENGE 15 DE JUNY
No ens costa gaire llevar-nos, aviat ens hem preparat per la marxa, de tal manera que tornem a baixar al menjador, on desdejunem, carreguem els “bartulos” i abandonem la capital dels barrancs, en direcció Bierge.
Avui tenim previst fer la ferrada de Peñas juntas, alguns ja l’hem feta, però d´altres no, a demés en aquesta ocasió, contem amb dues noves aspirants a “
ferrateras” la Mercè i la Cristina Lazaro.
Com el camí el coneixem prou, amb poca estona estem a “peu de canó”, i aviat ens trobem immersos en la feina. Les noies demostren estar ben preparades tan psíquica, com físicament, doncs aguanten sense cap mena de problema, els ponts tibetans, les verticals i tot el que es posa pel davant. Un cop acabada l’activitat, mes contentes que unes “pasques”, coincidim en anar tots plegats a celebrar l’esdeveniment, als salts d´aigua de “La Peonera” on hi ha un “Xeringui’t” amb futbolí. Es tracta d’una zona que el gruix de la “tropa” encara no coneixem prou. (resta pendent)
Entre partida i partida, s´ens va fer l´hora del dinar, i ja ho sabeu “A la taula i al llit...”
A Bierge hi ha la “Hospederia de Guara”, es tracta d´una edificació de varies plantes d´obra nova peró d´estil rústic. Roman situada a les afores del nucli urbà vorejada de jardineria, on es norma el bon menjar a un preu francament raonable. Les vegades que hi hem estat, indefectiblement, hem gaudit d´un tracte exquisit per part del servei i d’una tranquil·litat digna de menció.

COMIAT
Desprès d´un bon àpat, no hi ha res millor que una bona migdiada, peró com es preveuen retencions a l’entrada de Bcn, es fa recomanable prescindir d´aquest plaer. Desprès del ritual de les abraçades i petons, emprenem per fi la retirada, “M´en vaig, però no pas per sempre...Tornaré!!”
Fins un altre afició !!!

Quim


FE D’ERRATES
En l´article o comentari al llibre de Pep Coll, “Les senyoretes de Lourdes” en la zona de PD. Faig una dedicació musical a càrrec de “Led Zeppelin”. Es tracta de “Stairway to heaven”. La versió que surt només clicar, no es la més aconseguida (amb això coincideixen el 90% de les critiques), us recomano la que apareix primera, en la mateixa barra que hi ha situada a la dreta de la pantalla, i que precisament el motiu de portad
a, es una pintura en que es representa una escala que sortint de un penya segat es dirigeix serpentejant cap el cel. Val la pena escoltar-la, ben asseguts, poca llum i relaxats, si ho fem així. Gairebé us puc assegurar que en un moment de l´interpretació, us sentireu per uns instants, ingràvids en el vuit.
Ref. Led Zeppelin – Stairway to Heaven- 08:02 ; Wiltonsk
Perdoneu.














diumenge, 15 de juny de 2008

Un vuelo en Globo por el Baix Empordà

Era cuestión de tiempo y estaba a punto de golosina. La geografía del Baix Empordà la he recorrido de norte a sur y de mar a montaña. A pie, en barca, bicicleta y también en automóvil. He visitado los pueblos, entrado en las iglesias y saboreado su gastronomía. Prácticamente toda la comarca me resulta familiar, la he visualizado y reconocido desde todos los puntos posibles en que puede hacerse a escala humana. A ras del suelo, he gravado en la memoria los rincones más hermosos del territorio, los he retenido para mí junto a su entorno, lugares que me quedarán en la memoria indefinidamente idealizados. Cuando he repasado todos los elementos que los forman, la piedra, el árbol, la luz, y el horizonte de suaves perfiles fracturados que dibuja en tierra el cielo azul empordanés, he descubierto el viento. El viento si, tan natural él, que casi lo había ignorado.
De la Tramuntana poco se y todavía hay quien se empeña en hacerme dudar del poco conocimiento que tengo de las cosas. No ha mucho tiempo, alguien, no pretendo esforzarme en recordarlo, me aseguraba que ese viento procede del noreste. Hay muchas cosas en esta vida que no merecen discutirse, pero me he obligado a repasar los vientos para constatar que de esa dirección procede el viento de Gregal. Del norte, del puro norte, sin un solo grado de declinación, sopla la Tramuntana. Dicho queda en este escrito.
En esas condiciones se encontraba el día. Por la mañana de hace un par de sábados soplaba viento de tramuntana que hacía casi imposible que pudiese elevarse el globo. Nos aseguraba el piloto que saldríamos disparados como una centella en dirección al sur, hasta Palamós y más allá. Era inviable levantar el vuelo. Se lanzó una sonda que desapareció de nuestra vista en cuestión de pocos minutos. Esperamos. Joan Viñas, el aeronauta, nos dijo que esperásemos un poco, los vientos puros tienden a sorprender a quienes los observan esperanzados.
Pasado un cuarto de hora se lanzó una segunda sonda. Ascendió con un ángulo mayor del que lo había hecho el primero, pero todavía se alejaba de nosotros a gran velocidad. La situación iba a mejor. Había expectativas de volar.
Un poco más tarde se dio la orden de inflar la vela cuando el tercer globo sonda ascendió con una deriva sobre nuestras cabezas de velocidad moderada. La ocasión era óptima para volar y en pocos minutos estuvimos dentro de la barquilla y nos despegábamos del mundo en el pueblo de Ultramort.
En un vuelo con globo no existe más fuerza de aceleración que la del viento. Si acaso se emplean los quemadores que lanzan hacia el interior del aerostato llamaradas cortas pero suficientes para que se eleve el aparato en busca de nuevas corrientes. Ascendimos hasta 1050 m, una vez nos autorizaron desde el Centro de Control Aéreo del Aeropuerto de Girona.
La visión que tenía del Empordà era completamente nueva para mí. Alcanzábamos a contemplar toda la costa con un solo vistazo, desde el Cabo de Creus a Sant Feliu, la bahía de Rosas y Pals. Las desembocaduras de La Muga, El Fluvià y el Ter. Las montañas, con El Canigó al fondo, la Mare de Déu del Mont y Les Gavarres. Las poblaciones desde Girona a Palafrugell y Palamós, con La Bisbal, Peratallada, Pals, Ullastret y Vulpellac a nuestros pies. Después, todavía alucinados por la visión, descendimos hasta rozar con el suelo de la barquilla las copas de los árboles y navegar plácidamente siguiendo el curso del río Daró hacia Vulpellac y Fonteta, disfrutando lentamente del mismo punto de vista que tienen los pájaros cuando sobrevuelan esos paisajes. La maniobra de acercamiento y aterrizaje, mi mayor preocupación, se realizó mansamente con un contacto a tierra casi imperceptible. Lo que necesitábamos para no despertar de un agradable sueño que todavía perdura.


Ramix


dimecres, 11 de juny de 2008

LES SENYORETES DE LOURDES, Pep Coll

Que ningú esperi trobar una clàssica hagiògrafa plena de miracles, o tal vegada una vida vocacional consagrada a Deu nostre Senyor amb “premi final”, per que res de tot això trobarà. Pep, aconsegueix desbrossar de mica en mica, tota l´aura de devoció mariana que envolta aquest succés, per transformar-lo en una mena d’autobiografia novel·lada, d’una nena malalta feta santa per haver vist i parlat amb la verge Maria, la qual cosa ella mai no va reconèixer.
Un llenguatge àgil i planer, fa que el llibre es pugui llegir amb poc temps sense que l´interes decaigui en cap moment. Malgrat que la trama es un tant complicada esta ben descrita. L´obra traspua un missatge subliminal, en el que hom percep un acusat desencís, pel que fa a la transcendència humana davant les fronteres de l´existencia. Es fa palesa en el missatge post mortem de la mateixa Bernadette Soubirous, quant la que ella anomena “Senyoreta”, i en altres ocasions “Allò”, es desentén arribada l´hora d’acomplir els compromisos adquirits, que en vida li havia fet, de tal manera que la pobre protagonista, queda sospesa en una mena de buit difícil de comprendre i pair, per la gran angoixa que ens transmet.
Tot això, més la presencia d´un capellà homosexual penedit, que entronca de forma gairebé metafísica amb la trama i que passa desapercebut fins el final, provoca la reacció de l’església catòlica, que desaprova la seva lectura als creients per considerar-la insultant. Això últim ha passat fa pocs dies i la premsa s´en ha fet ressò.
La historia en el seu conjunt, esdevé prou interessant al marge de l´abundant documentació que aporta i que ja de per si sola val la pena. Per tal d´arrodonir el plaer de llegir-lo, gairebé podria assegurar que he estat hostatjat a Lurdes durant un temps preterit i indefinible, sense haver-hi posat mai un peu en el seu terme.
Felicitats doncs per aquesta gran“Ploma de Ponent” i fins la propera!!

PD
Podeu llegir la síntesi del seu treball en la contraportada del mateix llibre, descobrireu títols tant suggerents i locals com “L´abominable crim de l´Alsina Graells” ... ( la recordeu? )
No voldria pas posar punt i final a aquesta opinió personal, sense dedicar- li expressament a la “noia” d´aquest relat, una peça mestre dels “Led Zèppelin”, amb el mes fervorós desig de que trobi aviat L´es..”starway to heaven” (Escala cap el cel) Escolteu amb atenció els cicles en crescendo i el salt a la vacuïtat que ens porta al lluïment, (especialment) d´en Robert Plant i Jimmy Page.
Quim

diumenge, 1 de juny de 2008

CANVI CLIMATIC. Sequera, calamarsa, “chemtrails” i ...

Introducció
D´uns tres o quatre anys ençà s´en sent parlar, encara que de forma aïllada, d´unes enigmàtiques “avionetes” sense identificar. Sobrevolen les borrasques abans de que creixin excessivament i acabin convertint-se en pedregades, les desfan a base llençar iodur de plata (?) de forma tan contundent, que acaben desapareixent.
L’angoixa que experimenten els pagesos (els de secà) per la manca de pluges, els porta a clamar “al cel”, ja que veuen com interessos molt foscos, no només els perjudica a ells, sinó que també en son responsables en gran proporció de la sequera que pateix el país, i en conseqüència de bona part dels incendis forestals .
Companyies d’assegurances, pagesos de reg, marques automobilístiques, fins hi tot les administracions, podrien contractar aquests serveis. Les últimes, per tal de preservar esdeveniments que poden reportar a les ciutats grans guanys econòmics, tipus Jocs Olímpics, Fòrums... tot sabent que a Espanya les referides practiques estan expressament prohibides per la llei.
En tan peculiar olla barrejada, tampoc hi podien faltar els americans, els militars, i conxorxes inspirades en probes d´armes químiques sobre la població civil. Que en podrem treure de semblant entrellat? Preocupant no?


Una mica d’història
La calamarsa ha estat i es encara avui, un dels mes temuts enemics de l’agricultor, doncs els seus efectes sobre les plantacions son verdaderament catastròfics.
En temps bíblics, als voltants del 1250 ac. El Llibre de l’èxode,ja ens parla de la setena plaga que va assolar Egipte, per tal de convèncer al faraó de que havia de deixar marxar el poble de Judá. Poca cosa més en sabem d´aquest fenomen fins ben entrada l´edat mitjana,en que diversos documents de l’època relaten com es tocaven campanes “A sometent” cremant olivera beneïda sobre les eres, al temps que s´encomanava tot a la misericòrdia Divina. També s’encenien grans fogueres amb rama verda barrejada, per tal de emetre molt fum a gran altitud.
Alexandre Volta, l´inventor de la pila elèctrica, va romandre tota la seva vida mol intrigat per aquest fenomen, però no va poder aportar gaire per apaivagar-lo.
A finals del segle XIX, començaments del XX, es feren assajos amb canons “Granífugs” que disparaven contra les turmentes, però els resultats no eren massa afalagadors, si més no, a partir d´ací començaren a funcionar amb cert èxit, tota una parafernàlia d´aparells tals com els generadors de fum, que cremaven iodur de plata amb acetona, i el projectaven contra els núvols. Coets del tipus pirotècnic però de grans proporcions que esclataven contra el gel que queia, desprenent grans borses d´escalfor.
Al voltant dels anys quaranta, algunes organitzacions universitàries argentines amb col.laboració de l’exèrcit, construïen coets que podien pujar a 8000, 12000 m. , i actuaven pràcticament en el punt neuràlgic de la tempesta a base d’explosions de iodur. Aquests artefactes realment aconseguien minimitzar els efectes, però s´en necessitaven molts, per la qual cosa van optar per comprar antics coets soviètics que els sortien més econòmics. D´aquesta experiència, va néixer tota una industria d’autèntics missils, amb capacitat per arribar amb precisió als punts mes convenients, fins 20,000m d’altitud, màxim on pot arribar en condicions especials, la taula d´un cúmul nimbus.
Avui dia persisteixen tres medis per aturar les calamarses, un es el coet, l’altre les malles protectores derivades de les fibres poliolefiliques, que cobreixen les plantacions en la seva totalitat. I finalment les “avionetes”, que difícilment catalogaríem com a tals, sinó aeronaus amb gran capacitat de carrega, (tipus Boeing 747 per exemple) amb suficient potencia com per transportar-la a les alçades convenients i deixar-la anar. Aquí tenim l´origen de les “Esteles químiques”, conegudes ecumènicament com “Chemtrails” .

Quant l´objectiu ja no son les pedregades
El iodur de plata, no es excessivament contaminant, però es clar, l’acumulació si que es susceptible de crear problemes mediambientals. Les partícules d’aquest metall, alliberen hidrogen que amb contacte amb l´oxigen, generen gotes d´aigua, i aquesta, elimina, o desfà la pedra, segons sigui el seu volum, A Pekin per exemple, disposen de tot un exercit equipat amb canons, bombarders, i tota una mena d’enginys, per tal d’aturar les tempestes molt abans d´arribar a la ciutat, ja que en les dates dels Jocs Olímpics, solen produir-se una mitjana d¨11´8 dies de granellades.
L´alarma social al nostre país, no ve només per l’ús il·legal de l´aviació en aquestes tasques, sinó que, recents anàlisis d´aigües recollides desprès de ser sobrevolada la zona per aquests avions fantasmes (volen sense cap identificació), han posat al descobert que acompanyant el iodur de plata, també baixa; bari, plom i alumini. El plom, com sabem es un metall pesant altament tòxic i contaminant, i el bari, s´utilitza com ingredient genèric en molts medicaments que produeixen estats idiotitzants. En d´altres casos la composició es diferent, el plom es substituït per, sulfur de bari i silici, en aquest cas, la compaginació, farà que aquests elements, absorbeixin o eixutin la humitat de l´atmosfera. També s’han empleat mescles de diòxid de sofre, que barrejat amb l´oxigen reacciona produint flamarades espontànies, grans incendis forestals podrien haver tingut origen per aquesta tàctica combinada, de crear sequera i un cop al punt, aplicar deflagracions.
Aquest fenomen no es ni de bon tros local, sinó que passa a nivell global. També hi ha científics, sobre tot a EEUU, i Europa, que vinculen l´origen de noves malalties, moltes d´elles relacionades amb estranyes al·lèrgies, deficiències immunològiques, erupcions cutànies, afeccions bronco- pulmonars, i un llarg etc, amb la presencia dels Chemtrails.

I com es això ?
Moltes vegades pels efectes, podem deduir les causes, sobre tot quant qui hauria de parlar calla.
En determinades condicions atmosfèriques, la compressió que es produeix a l´intrados de les ales d´un avió, acaba comprimint l’aigua que conté l´aire, i l´expulsa per les bores marginals en forma de condensació, o estela blanca (contrails). Per que es produeixi aquest fenomen, son necessàries tres condicions: altitud superior a 8.000 m, temperatura de -40º , humitat relativa, igual o superior al 70%. Una ultima consideració, aquest tipus de rastre es desfà en poca estona.
La majoria d´avions que veiem abocant aquests solcs, volen al voltant dels 3.000 m, per tant alguna altre “cosa” deixen caure, Els transports comercials ho fan entre 8, i 14.000 m, en conseqüència son difícils de veure, o simplement no es veuen.

Tots els camins porten a Roma
La teoria que va guanyant mes consistència, es la de la conxorxa, per cert molt polièdrica tal com veurem a continuació.
Documents recentment desclassificats, dels departaments de defensa dels EEUU, i UK, reconeixen que als voltants dels noranta, van provar armes químiques mitjançant la “fumigació” de les seves pròpies tropes, i en determinades àrees de la població civil. De mentalitats tan esbiaixades com aquestes ho podem esperar tot!!
Els chemtrails al contrari que els contrails, no s’esvaeixen amb facilitat, resten en suspensió a l´atmosfera durant hores i hores, formant una mena de cel enteranyinat, que mal deixa passar el sol amb l´objecte de produir un efecte hivernacle artificial. D´altra banda esvaint els núvols per evitar la pluja, aconsegueixen que les temperatures pugin a tot el planeta, i finalment ho mimetitzen tot sota l´eufemisme de “Canvi Climàtic”. Expressat d´un altra manera; cal obrir els ulls, el canvi climàtic en si mateix no existeix, l’estan provocant !!
No es pas cap secret que els americans des dels anys 70, van darrera del control del clima amb finalitats econòmiques i quotes de poder global. Fonts ben informades avisen que al voltant del 2.025, aquest projecte-arma estarà a punt per ser utilitzat a qualsevol part del planeta.
La guerra química o bacteriològica també hi es present en aquesta conspiració, es tractaria d’infectar tota o part de la humanitat, per tal de fer-la depenent de fàrmacs, que només fabricarien uns laboratoris d´un determinat país,i que tindria dues finalitats; sotmetre a totes les nacions per necessitat , i imposar un peatge de per vida. Darrera d´aquest disbarat, hi haurien els grans holdings de les químiques, i farmacèutiques relacionades amb els transgènics, multinacionals armamentístiques etc. Un dels objectius fonamentals seria reduir i controlar la superpoblació planetària.
Per finalitzar, anirem cap el que tots en aquestes altures ja ens preguntem; qui hi ha darrera d´aquesta barbaritat a escala global? Sembla ser que tot apunta a una mena de “Govern a L´ombra”que al més pur estil dels dolents de les pel·lícules de l´agent 007, intenta fer-se amb les regnes del mon per tal d’instaurar un regim tirànic i definitiu, anomenat “Nou ordre mundial” i estaria integrat per les principals fortunes de tots els països.
Fins el moment només hi ha un científic que ha portat el cas als tribunals, es tracta de l´italià Rosario Marcianó. Ha rebut moltes amenaces, algunes d´elles, provinents d´altes esferes de la política italiana per la claredat i contundència de les seves declaracions al respecte. No es l’únic.
El silenci dels nostres politics, si mes no es sospitós, doncs els converteix en part implicada de forma inexcusable. Qui pot creure que qualsevol d´aquestes aeronaus podria travessar l´espai aeri nacional, sense coneixement del govern de torn.?
Per tal de donar consistència al que acabo d´explicar, us recomano que mireu el cel, i jutgeu per vosaltres mateixos, potser us ajudarà a prendre suficient consciencia del per que som fumigats gairebé a diari.
Tota aquesta estrambòtica situació, ha desempolsegat de la meva memòria aquella lluïda frase d´en Karl Marx, que mes o menys ens venia a dir; “Si un dia no liquidem el capitalisme, serà el capitalisme el que un dia ens liquidarà a tots”.

Quim


P.E
Vull fer-vos arribar una cançó d´en Pink Floyd, “The great gig in the sky” (El gran carro celest, o quelcom semblant, suposo que fa referència al nostre planeta, Si mes no, us recomano la versió (ja que n´hi ha unes quantes) From: Jimmy Toast. 1988
Les veus del cor, son senzillament inigualables, tant en potencia, com en interpretació, en definitiva una petita joia. Quant obriu l’adreça, trobareu una plana escrita amb angles, que te forma de llistat, amb lletres de color blau, negre i violades. Només cal que feu córrer el cursor una mica cap a vall, i en color violat trobareu escrit TRY THE NEW YOUTUBE PLAYER BETA cliqueu i entrareu directament a la cançó, que la disfruteu.