dimarts, 27 de febrer de 2007

Batecs de Barcelona

Avui és dilluns, falten tres dies per enllestir el mes de Febrer i els habituals esquerps fan els honors d’amargar tothom el primer dia de la setmana. Son assidus al caràcter plomís i es reiteren en aquest empeny setmana rere setmana. Mai he sabut si el seu mal humor es degut a la feina que fan, la mala lluna natural que tenen, o és un constituent més d’aquells diminuts síndromes que no arriben a tenir la consideració de malaltia mental, pel fet de ser incapaços de desestabilitzar cap sistema de l’estructura social.
Si per mi fos, i pogués, els inclouria a la llista de les depressions majors. Digueu-me sinó quina consideració ha de tenir l’enuig, el pessimisme, el silenci taciturn, l’empipament i el temperament malhumorat, amb el qual molts dels que ens envolten en regalen els dilluns a la feina. Com si no tinguéssim prou amb el que s’ha fet d’aquest mon, com per aguantar cares llargues tot el sant dia.
També s’ha de dir que demà serà menys fred el seu posat, i arribarà el divendres i tot serà d’un altre color molt diferent. D’un color càlid naturalment. Haurem d’anar en compte al final, fins i tot que no ens petonegin.
Que dura és la realitat quan s’oblida ni que sigui per dos dies.
Però ja ni ha prou de disquisicions, centrem-nos en el que ara toca. Un batec de Barcelona.

Al restaurant on dino, proper al centre de la ciutat i a la meva feina, es repeteix un preocupant absentisme habitual de comensals assidus tots els darrers dies de mes. Son els dies més feixucs, els escurats. Dies de vaques flaques. Flaques, dic. Flaques no, esquifides. Ja ho diu la dita, Barcelona és bona, si…
Es percep que allà falten molts dels menjadors usuals. Ho vulguis o no, t’hi acostumes a les cares de la gent. Deia Josep Pla, que ell tenia amics, coneguts i saludats, jo afegiria que els altres tenim també la gent vista. En definitiva és la més nombrosa.
Demà serà el dia que a molts assalariats ens tocarà cobrar i les coses tornaran a la normalitat, o és al reves?, tan se val, durant tres setmanes més, viurem el que hauria de ser corrent. Però els malsons sempre tornen.
Fa temps que ho havia observat això. Però hi han altres indicadors d’aquesta situació d’economia de subsistència de les classes mitges assalariades. Aquests dies nefastes, a la gran ciutat, si observes el transit de vehicles, els bars, els comerços i els supermercats, veuràs un nombre molt més reduït d’usuaris i clients en tots ells. Notaràs més taxis amb el reclam del passatge encès, o els veuràs aturats a les seves parades exclusives, o pels voltants dels bars que tenen assignats per fer la partida. Si un dels motors de l’economia d’aquest país, és el consum privat. Pregunto jo, quanta capacitat d’endeutament per targeta de crèdit ens queda en aquesta fugida cap a endavant, abans no ens ofegui la buidor que omple la bossa?.

diumenge, 25 de febrer de 2007

A vueltas con la SGAE

Conversación que tiene con la SGAE un comprador de CD’s reclamando la devolución del canon de autor que considera arbitrario, despótico, injusto, indebido, indigno, inmerecido, de señorío medieval, de abuso, de dominio por Ley.

dissabte, 24 de febrer de 2007

EXCURSIÓ + CALÇOTADA

EXCURSIÓ +CALÇOTADA
PLÀ D´ACCIÓ
DISSABTE 24 : Sortida al CONGOST DE MONTREBEI, hi ha la possibilitat de els que així ho vulguin, puguin fer una sencilla via ferrata.
Dinar, al restaurant-botiga d´antiguetats, de “Cal Quel” a la Fontllonga.
Sopar, de bocata, o plat combinat, a cal Salat. Dormir, o be al Castell de la Floresta, o a cal. Crisquim.
DIUMENGE 25 : diana, footing, gimnastica, i calçotada.
DILLUNS 26 : A PENCAAARRRR !!! GANDULS!!!

LlOC DE TROBADA : Dissabte 24, Be a cal Crisquim, a les 7´30 h. O al restaurant Cal Quel de La Fontllonga a les 8´30 h.

NOTA : Els que desitgin fer la via ferrata, hauran de presentar als monitors, un permís per escrit dels seus pares. A demés de : Casc, cadireta o arnés, dos disipadors, o bagues ( 1´5-2m.) d´assegurança. 4-5 mosquetons, dels quals 2, hauran de ser de boca ample. Un parell de guants (optatius).
Els quie vulguin dormir al castell, hauran de reservar masmorra abans del dia 9 de març.
La masmorra, disposa de : Servei Sado-maso, Fantasmal, Crims sanguinaris, Despertars amb criatures monstruoses etc. Tan sols per 20 E. Per cap /sense tallar) i persona....

PER + INFORMACIÓ E INSCRIPCIONS: Truqueu al Quim. Al 973 143471 o envieu mail,a crisquim@terra.es a partir de les 21´00 h. Fins les 22´30 h. Dies laborables. I recordeu la data limit per reservar masmorra. El 9 de març del 2007

APROFITO L´AVINENTESA PER RECORDAR-TE, QUE TENS UN MAGNIFIC BLOG, ON A PART DE LLEGIR DE TOT UNA MICA, POTS PARTICIPAR-HI APORTANT EL QUE A TU ET SEMBLI BE.
http://www.exsire.blogspot.com/

Gaztelu-Arroko Lezia III

Día 2 de agosto de 1976.
Llegamos en coche a Araotz, Guipúzcoa, situado a 380 metros sobre el mar, la villa natal del célebre y pertinaz buscador de “El Dorado”, Lope de Aguirre, explorador incansable del Río Amazonas y del Orinoco. Araotz es el pueblo más cercano a la Depresión de Degurixa o Deguria, en la Sierra de Zaraia, lugar al que nos dirigimos.
Está ya por finalizar la mañana y aparcamos junto al frontón del pueblo, después de repartirnos el material de espeleología de forma equitativa, y una vez bien comidos, partimos a las 15:00 horas hacia la cima de Andarto.
Ascendemos por la carretera hasta el caserío Aizkorbe y allí tomamos el camino que se empina entre muretes de piedra seca primero y después transcurre atravesando un bosque de hayas. Son cuatro interminables quilómetros de pendiente constante con un inmisericorde sol de justicia sobre nosotros. Somos jóvenes animales acarreando inmensas mochilas cargadas de material de escalada y comida monte arriba.
En ese momento aconteció un tropiezo con la Guardia Civil. ¿Quim, tú recuerdas como transcurrió?
Llegamos al collado de Ezate situado a 962 m. y descendemos suavemente por la ladera de la Depresión. Son las 19:00 horas y estábamos exhaustos. Hemos invertido cuatro horas en ascender un monte que en condiciones normales se alcanza a realizar en dos horas y cuarto.
Pero ya estamos aquí. La majada de Degurixa es un lugar recóndito de la montaña guipuzcoana, un polje de forma elíptica situado a 896 metros y rodeado de picos calizos que ascienden doscientos metros por encima de la cubeta.
Un polje es el resultado del colapso geológico de una estructura cárstica. Ésta se produce por el hundimiento masivo del terreno subyacente al hallarse intensamente erosionado por la acción del agua que ha formado en su interior cavidades, simas y galerías. Hemos alcanzado el mismísimo espeleoparaíso.
La Depresión se ha utilizado secularmente para guardar el ganado de los pastores trashumantes del valle de Leintz, que encontraban aquí los pastos frescos de altura durante las estaciones estivales. La prueba fehaciente de esa práctica se encuentra al seguir el rastro de los antiguos túmulos y dólmenes que existen abundantemente en los accesos a Degurixa.
Una vez que hemos localizado la Gaztelu Arroko Lezia III, la cavidad, establecemos una acampada a 50 m de la boca del avenc.
El nombre de Gaztelu significa “castillo”, en euskera, y nosotros dormimos muy tranquilos en el patio de armas del recinto de Deguria. Inmediatamente se nos ha hecho de día.
Día 3 de agosto de 1976.
El tiempo de sueño nos ha parecido corto, pero el sol está ya muy alto sobre el horizonte de la montaña cuando nos levantamos. Nos despierta el calor que se acumula por la mañana en el cráter. A las 13:30 horas, Quim comienza a bajar el primer pozo de 38 metros, le sigue a continuación el Ramiro, después baja el Lluís, el Toni, Fernando, Pere y el último Rafael.
Por una galería descendente bajamos a los primeros pozos. Caídas verticales que se van sucediendo como un rosario de tubos que bajan 20 metros, después 8 metros, a continuación otro de 13,50 metros y por último uno de 3,5 metros, antes de iniciarse el largo, larguísimo, meandro descendente que completa los 444 metros de descenso y 1200 metros de recorrido total.
Para esta campaña nos hemos comprado las famosas coreanas, unas botas de agua chulísimas. El Toni, el Fernando y el Pere lucen unos impecables monos blancos, sobre los que quieren reflejar con barro la dureza de la sima.
Al pie de las verticales se forma un hilillo de agua procedente de las filtraciones que se va engordando rápidamente a través del meandro. Para avanzar debemos hacerlo mediante la técnica de “ramonage”, a una altura que varía entre los dos y siete metros del suelo de la galería. El ancho se distribuye caprichosamente a lo largo de la sección, entre 40 centímetros y un metro.
Alcanzamos la zona de “cruce” a 132 metros de profundidad. Se trata de una galería fósil que llega al meandro por la parte alta de la galería. El suelo de esa cavidad está sedimentado de arcilla seca, y sobre ella nos permitimos un descanso. A 220 metros alcanzamos “el campamento”, un lugar con abundante goteo cenital. Este punto está atravesado también por otra galería fósil que se comunica con el meandro más adelante y aunque hay que descender por un pozo de 20 metros de caída el avance es más fácil que por el corredor activo. Superado el pozo el meandro oscila entre los 30 y 50 centímetros. En la cota 250 llegamos a “la cascada”, con una caída de 20 metros. A continuación a 330 metros de profundidad está la “sala de los bloques”. Alcanzamos la cota 375 donde por la derecha se abre una galería a cinco metros de altura con un manto de arcilla seca y recorre 50 metros hasta volver a la galería activa. La temperatura constante es de 5º y la humedad oscila entre el 90 y el 100%.

divendres, 23 de febrer de 2007

Les Mines d'Hostalric...


L’Ajuntament d’Hostalric ja m’ha respòs:Si esteu interessats per les mines del subsòl del poble haureu d’esperar. Encara no es poden visitar. S’han d’efectuar alguns retocs per tal que siguin accessibles amb tota seguretat. Creuen que l’obertura serà pròxima. Tan aviat m’informin us ho diré sens falta.

dijous, 22 de febrer de 2007

La Llengua


Navegant per la xarxa he trobat el blog d’un noi espanyol que viu a Londres i d’allà estant planteja la necessitat d’aprenentatge de l’idioma d’adopció i qüestiona la integració social dels emigrants que es mantenen en cercles tancats de procedència i completament estancs a que els penetri res del nou país.

…Lo único que puedo decir es que yo he estado en tiendas en el norte de Londres donde para pedir lo mínimo he tenido que hablar con signos porque la dependienta era incapaz de entender el inglés. Ni siquiera los números. En Londres hay zonas que son compartimentos estancos: pequeñas burbujas que reproducen el lugar de origen de los habitantes donde nada Británico se cuela.
Los responsables de algunas organizaciones se han quejado de que en una sociedad multicultural, estas políticas están mandando un mensaje equivocado. Así que obligar a alguien a aprender la lengua oficial del lugar de acogida es anti-multicultural? Y supongo que eso limita injustamente las opciones de los inmigrantes que se niegan a aprender la lengua, no? No van a tardar en decir que eso es una medida totalitaria.
Hay dos cosas que me dejan perplejo aquí. La primera es cómo puede ser que una persona se mueva en un círculo tan pequeño y cerrado como para poder vivir en un país sin conocer la lengua autóctona.
La segunda es cómo puede alguien vivir en un lugar sin tener la curiosidad, el interés o siquiera el respeto de aprender la lengua oficial. Que tipo de mentalidad puede tener para creer que por el mero hecho de que puede sobrevivir sin hablar la lengua ya no debe tomarse la molestia de hablarla. No voy a entrar en si eso es o no tolerable. Es simplemente que me parece inaudito, incomprensible y demuestra la nula intención por integrarse en la cultura o mostrar algún tipo de respeto por la Sociedad que la ha aceptado y le proporciona lo necesario para vivir.Cuando yo llegué a Londres, mi nivel de Inglés era bueno, pero me molesté en mejorarlo. No para encontrar un buen trabajo. Simplemente por decisión personal. Es una cuestión de respeto. Y una lengua lleva adjuntos muchos conceptos que ayudan a comprender la sociedad en la que se usa. Aprenderla es una riqueza, una muestra de voluntad de integración, de reconocimiento y sobretodo de respeto. No puedo comprender que alguien pueda rechazar la lengua autóctona de un lugar. Simplemente no puedo.

dimecres, 21 de febrer de 2007

La Imagen Infinita

En esta página podréis ver la animación que transcurre en una imagen infinita, construida a partir de 88 fotogramas. Como si de un viaje virtual se tratase iremos penetrando por el escenario de un mundo imaginario muy bien recreado, que nos conduce y nos enseña unas escenas propias de Alicia un País de las Maravillas, o el mundo onírico de las pintoras surrealistas.


Primero esperad que se carguen los 88 fotogramas y después disfrutad de ese espectaculo. Yo he visto la puerta del castillo, pero hay vida hasta el infinito y más allà.


dilluns, 19 de febrer de 2007

El túnel de Guoliang









Este túnel se halla en China.





dissabte, 17 de febrer de 2007

BRIEFING 2005-6

BRIEFING 2005- 6
Peripecias d´una idea part 2

Primera trobada d´exsireros el dia 31 de juliol del 2005, al “Descubriment”, gracies “Gracies” !

--------------o---------------o---------------o------------------o--------------o-------------














Primera sortìda producte de la primera trobada. Dies 17 i 18 de setembre del 2005. Sopar de germanor a can Crisquim, i visita a la cova de la Font Major, de l´Espluga de Francolí.
A la foto sup. En Lluís Baques fent tot el ritual de l´all i oli. Ajudantes no li van mancar.
Presents: Ramiro, Contxi, Ramon Aguadé, Lluis Baques, Leo, Pedrete, Josep Capdevila, Aimil, José, Cristina, Montse, Albert L. Laura, Quim, Cristina.
--------------o---------------o---------------o------------------o--------------o-------------




















Sortida al barranc de Lezina o Basender, i Via ferrata de L´asperó de la Verge. Serra de Guara, Osca. Dies 5 i 6 de novembre del 2005
Vam anar-hi: José, Cristina, Rafel, Mercé, Ramón Aguadé, Cristina, Quim.
--------------o---------------o---------------o----------------o--------------o----------------


















Sortida a la Cova de la Taberna, Ermita de St. Salvador, Margalef del Montsant. Calçotada a can Crisquim, visita al castell de la Floresta, al Pou de gel, i al Museu de la Pedra. Dies 25 i 26 de març del 2006
Vam ser-hi: Josep Capdevila, Aimil, J.Mª Latorre, Justa, Estella, Albert l. Montse, Ramón Aguadé, Mercé, Ramiro, Contxi, Rafel, Quima, Isa, Jomanu, Tomo, Nuri, Quim, Cristina.
--------------o---------------o---------------o------------------o--------------o-------------

















Sortida al barrac del riu Vero. Visita a l´enzina mil-lenaría. Serra de Guara, Osca. Dies 1 i 2 de juliol del 2006.
Assistents: Quim, Cristina, Cristina, José, J.Mª Bosch, Rubert, Rafel.
--------------o---------------o---------------o------------------o--------------o-------------















IIª Trobada Exsireros, Al Puig de la Balma. Visita a la cova de Mura. Dies 30 de setembre i 1 d´octubre 2006.
Erem: Ramiro, Contxi, Enric, Maribel, Xus,José, Cristina,Cristina Júnior, Carmen, Josep, Marcel, Rafel, Albert, Montse, Leo, J.Mª. Bosch, Cristina,Quim.
Més o menys fa un any de la trobada al “Descubriment”, la cosa com podeu veure, no ha anat gens malament. La veritat es que ens ho hem passat francament bé, i voldríem que els projectes per l´any en curs, siguin encara més engrescadors per tots. Es molt sÁ deixar anar una “caneta a l´aire” de tant en tant. Participa-hi, no t´ho perdis per res del mon !!.
Quim

dijous, 15 de febrer de 2007

Les Mines d’Hostalric

Mols esperits desconeixen l’existència d’una xarxa de galeries en mina a la població d’Hostalric.
- No fotis!. Per sota del poble?.
- Si, si, pel subsòl de les cases, les places i els carrers.
- És una xarxa subterrània de passadissos, de més de tres quilòmetres de llarga. Es creu que podrien ser més antigues que les muralles, i mira que aquestes son antigues. Diu el meu veí, que tot ho sap.
- Aquell fastigós?.
- Si, si, aquell. Però calla que segueixo. Diu ell que son àrabs.
- Au, va!. Que vos que siguin àrabs les mines.
- Jo li vaig dir el mateix. Que vos que siguin àrabs les mines?. Però ell erri, que erri. com si escoltés ploure. Que sí, que sí - em repetia -.
- Diu que cada certa distància hi un pou que puja a la superfície, i que es va seguir un sistema de foradar desconegut. O si més no, un que no empraven els cristians per excavar sota terra. També feien servir llànties d’oli i d’espelmes mentre estaven per allà sota. Jo li vaig dir que les espelmes no les podien tenir aquells desgraciats. Que eren molt cares i no estaven pas per dispendis quan el l’únic que els sobrava era la necessitat.
- Ni espelmes ni pous, recoi!. Que hi veus tu cap pou per aquí, o a sota el llit de casa teva?. Doncs això, que no existeixen. Que s’ho ha inventat tot.
- No, no, les mines hi son. Jo mateix vaig baixar de xiquet. I et diré més. Saps el que penso?... Doncs que això que tenim aquí baix son uns túnels pels que podien fugir els rics en cas d’atac.
- Només els rics?. I els altres què feien?.
- Potser els altres els podien utilitzar també. Seria per tots els del poble.
- I saps si son gaire fondes les galeries?.
- No ho sé. Potser estiguin entre 10 i 20 metres.
- Tant?.
- Sí.
- Ara que recordo, el meu avi em va dir que el seu pare hi va treballar en l’acondicionament d’alguns trams, que van ser aprofitar per portar l’aigua a la vila.
- D’això,... que es poden visitar?.
- No ho sé. Em consta que no fa pas gaire temps van ser netejades i recuperades, però no se de ningú que hi hagi entrat.
- Això atrauria gent a visitar el poble.
- Ho he demanat a la Núria de Can Gispert, que hi treballa a l’Oficina de Turisme, però no m’ha dit res a hores d’ara.
- Doncs esperarem fins que t’ho digui.
- Tu, a la teva edat, series capaç de baixar?.
- No vas baixar tu quan eres adolescent?.
- No, no. Jo era un xicarró, els adolescents son la xicalla d’ara.

dimecres, 14 de febrer de 2007

El MHC

Vull parlar-vos d’una exposició recentment inaugurada al MHC, millor dit, de dues. Abans però, no puc estalviar-vos que llegiu un breu repàs de la història de l’edifici que les acull.
Per si algú encara no ho sabia, és arribat el moment de dir que les presumptuoses lletres majestàtiques no son res més que l’acrònim de les inicials del Museu d’Història de Catalunya. I ara, posats tots els lectors en igualtat, podem quedar per anar a la Barceloneta.
Si ja hi fóssim allà, aniríem a la Plaça Pau Vila, espai des d’on arrenca l’Avinguda Joan de Borbó. Just davant nostre pel costat mar, s’aixeca una construcció singular que de seguida reconeixerem com el Palau de Mar, seti que fou els antics Magatzems Generals de Comerç, destinats a ésser dipòsits comercials.
Es una estructura d’obra de fàbrica d’un color pàl·lid i indefinit, que fou projectada el 1881 per l’enginyer Maurici Garran, primer director de la Junta d'Obres del Port de Barcelona i ara constitueix l’únic edifici conservat del vell port industrial de Barcelona.
Es va edificar a l’antiga Platja dels Pescadors inspirant-se pel seu disseny en els edificis portuaris anglesos dels docks de London i Liverpool.
Els treballs de construcció els va iniciar el 1885 la societat “Material para ferrocarriles y construcciones”, i finalitzaven el 31 de maig de 1900.
Sense arribar a tenir mai l’ús pel qual van ser edificats, s’han utilitzat entre d’altres ocupacions com a quarter del Cos de Carrabiners. Finalment es va rehabilitar durant les grans obres de la Barcelona Olímpica del 1992.
En aquest espai és on ara s’hi troba el MHC i tot just acaben d’inaugurar dues interessants exposicions:

Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya (s.XV-XVII).-
S’exposa del 25 de gener al 25 de maig de 2007

Aquesta va sobre la cacera de bruixes a Catalunya entre els segles XV i XVII, on fins i tot s’exposa un exemplar del “malleus maleficarum” edició de l’any 1486. I quan hi ha bruixes de per mig, no pot faltar l’Inquisició que protagonitza la gran cacera.
S’exposa també la tradició popular sobre aquest fenomen, les pràctiques i les creences, així com els antídots d’amulets i talismans, tradicionalment emprats per contrarestar el seu malefici.

Quan Plovien Bombes.-
S’exposa del 13 de febrer al 13 de maig de 2007

Fa setanta anys, en el marc de la fratricida Guerra Espanyola, Barcelona va patir el mes de març de 1938 un dels pitjors bombardeigs de la contenda civil. Aquests fets el franquisme s'esforçà en silenciar-los, negant una acció militar contra la població civil que tingué gran transcendència internacional, fins aconseguir teixir un espès vel d’oblit sobre la memòria col·lectiva... Ara podem recordar i no oblidar mai més fins a on son capaços d’arribar els...

dimarts, 13 de febrer de 2007

COSAS POR LAS QUE MERECE LA PENA PREOCUPARSE

El Medio Ambiente y el Capital son incompatibles. Se tiene que obligar a rectificar al que sea menos respetuoso con el otro.

Quieren hacernos creer que vivimos en una Democracia Avanzada, que equivocados andan, si fuera como ellos dicen las cosas serian de otra manera. Empezando porque decir la verdad en Democracia es un principio ético.

Sembrar la confusión entre la sociedad produce apatía, desencanto y beneficio. Cuanto mayor desconcierto mejores efectos. Además incrementa todos los resultados que se persiguen.

Han conseguido hacer de nosotros un cultivo de granja. Crían tendencias esclavas. No quieren que seas consciente del valor que tienes sintiéndote ciudadano.

Cuando te piden el voto. Piensa. ¿Porqué harán una cosa así?. Mientras tanto, puedes relajarte. No tienes nada de valor que les interese.

En ese empeño que tienen por confundirnos quieren ahora hacernos creer que la dictadura no fue ni tan ni tal. Que sin memoria se vive más feliz y que los inconformistas no son más que unos inadaptados. Lo único que aparenta haber cambiado es el terreno de juego, pero piensa que los partidos los gana siempre el equipo que juega en casa y tú siempre eres el visitante.

Me veo frente a una tesitura. Si un grupo se apropia de los símbolos identitarios de un estado y yo no pertenezco a esa caterva. ¿Tengo que exiliarme, buscar otras divisas, o lo tengo que andar recordándolo para que actúe la justicia?.

Inquisitio

Alfred Bosch ha novel·lat en “Inquisitio” el llibre que li ha vingut de gust, i això s’ha de notar. L’ha escrit com ell té per costum fer-ho. Tan bé, tan bé, que fins i tot s’ha endut el principal guardó de la XXXIX edició del Premi Prudenci Bertrana 2006. Mare de déu, quantes ixs, això o bé és un numeral romà o una cosa porca, porca, porca, ja m’enteneu. Si fos la primera cosa que s'ha pressuposat sumaria 39, i la segona cosa que s’apunta us asseguro que no és. Ho sé perquè he llegit el llibre per saber de que anava i he pogut gaudir amb ell. Cosa que cada dia em resulta més àrdua. Diguem si vos que soc un andropausic literari, però és una veritat com un cabàs i cada vegada més verídica.
Segons diu l’autor la seva novel·la “és un llibre per llegir”, basat en un fet real però que tot el que s’explica de bo és inventat i tot el que es relata d’indecent i inhumà és real.
Ah!, quasi ni ho arribo a dir: - que tracta de la Inquisició a la València del XIX i la història li va passar al català Gaietà Ripoll, acusat, processat i comdemnat per heretge. Un dels episodis més obscurs de la nostra història negra recent.

El llibre, en català, està editat per Columna Edicions, S.A.

divendres, 9 de febrer de 2007

El Parc Arqueològic de les Mines de Gavà

Introducció
L’any 1972, mentre es realitzaven els primers treballs per urbanitzar i edificar el barri de Can Tintorer, situat al sector nord de Gavà, s’excavaren bona part d’unes capes irregulars que apareixien al subsòl de les obres, compost per un reblert de materials poc consolidats, la finalitat tècnica dels treballs pretenia sanejar el terreny i facilitar la fonamentació dels edificis.
Els treballs van continuar fins que es va fer evident que aquells brandons terrossos poc tenien a veure amb els reblerts d’abocador que s’havia pensat en un principi, i que les raons perquè es trobessin allà obeïa a altres causes gens convencionals, aquestes raons no trigarien en manifestar-se quan aparegueren ben visibles unes obertures a la roca i quan bona part del conjunt ja era destruïda.
Aviat es va entendre que aquelles irregularitats del terreny no eren altra cosa que cavitats excavades per homes del passat, aparentment es tractava d’una explotació minera que apuntava cap a l’antiguitat neolítica dels entorns. En una primera aproximació realitzada sobre alguna de les galeries ja buidades s’observaren restes dels filons d’explotació de la variscita, coneguda amb el nom genèric de calaita, un mineral de color verd pàl·lid molt apreciat, i utilitzat a l’occident d’Europa per elaborar joies en forma de collarets.
En l’actualitat s’han descobert prop d’un centenar de boques de mina compostes per pous, sales i galeries distribuïdes a diferents nivells. El jaciment arqueològic protegit ocupa una superfície que equivaldria a l’ocupada per 280 terrenys de joc de futbol.
El jaciment fou declarat l’any 1996, “Bien Cultural de Interés Nacional”, amb una datació de radiocarboni de 5.500 anys d’antiguitat, edat que correspon al Neolític Antic. Es va continuar ininterrompudament amb la seva extracció a gran escala durant el Neolític Mitjà, fins a finals d’aquest període fa 4.500 anys, moment en que l’explotació es va abandonar, convertides ja en les mines en galeria més grans i antigues d’Europa.
Posteriorment, durant les èpoques ibèrica i romana, i també la contemporània, es va tornar a explotar el jaciment per a l’obtenció de mineral de ferro.
El mineral
La matèria primera que s’extreia de Can Tintorer eren aluminofosfats hidratats, com la variscita, la metavariscita, i la variscita fèrrica i turquesa, minerals agrupats amb el nom genèric de calaita que tenen una duresa de 4,5/5 a l’escala de Mohs i d’un color verd que varia de tonalitat des d’un verd quasi blanc fins a un verd molt fosc. Minerals que s’empraven per a la fabricació d’objectes d'ornament personal. També es van extraure altres minerals que es poden considerar auxiliars, i van ser utilitzats com a eines per la seva duresa, com ara el sílex i l’òpal. Aprofitaren també el quars i l’ocre, emprats com a instruments i elaboració de pigments.
Cal mencionar la troballa de mostres de la variscita de Gavà en jaciments localitzats fora de l’hitterland local, algunes han aparegut a Andorra, Osca, Burgos o Tarragona.
La variscita es trobava dipositada en vetes o filons, i s’extreia en blocs entre els quals molt sovint quedaven restes de pissarres. A partir d’ells s’iniciava la manufactura de les contes de collar realitzades en el mateix jaciment.

El Parc Temàtic i La mina
Les primeres referències de la Masia de Can Tintorer daten del segle XIV. Aquell antic edifici, restaurat el 1985, mostra una planta basilical amb un cos central més elevat i està cobert a quatre aigües. La porta i finestra principals estan lleugerament desplaçats de l’eix central de simetria de la façana la qual conserva les llindes i els brancals realitzats amb pedra rogenca. Destaca del mateix material el majestuós portal dovelat de l’entrada, des del seu interior s’accedeix a les Mines Prehistòriques.
Les restes de l’explotació minera de Can Tintorer, constitueixen una complexa xarxa de galeries subterrànies excavades a diferents nivells als esquists de la zona que formaven grans sales en els encontres entre elles, i eren accessibles des de la superfície mitjançant pous i galeries inclinades.
Alguns dels pous que comunicaven amb l’exterior foren utilitzats com abocadors per llençar escombraries i restes procedents dels hàbitats neolítics situats a les rodalies de l’explotació, d’altres galeries foren emprades com a lloc d’enterrament en una successió d’inhumacions.
El recorregut s’inicia des del patí, amb un jardí repoblat amb les mateixes espècies vegetals que s’han trobat en les anàlisis de les restes de pol·len i llavors de fa 6.000 anys.
El recorregut de la visita gira al voltant de la mina central i única del jaciment que es pot visitar actualment, tot i que moltes de les boques en estudi es poden veure al llarg de la visita per estar senyalitzades.
Pel camí trobarem uns cubs temàtics enllaçats mitjançant passarel·les en els quals s’expliquen particularitats dels homes, la seva tecnologia i el medi natural neolític. A la reproducció d’una galeria es permet l’accés a tot tipus de públic i en ella s’expliquen els diferents mètodes emprats per extraure el mineral de la mina.
L’itinerari conclou amb l’exposició de reproduccions d’una part de les troballes, els originals arqueològics es troben exposats al Museu de Gavà. Cal destacar la peça més valuosa trobada fins ara, coneguda per la Venus de Gavà, que correspon a una petita escultura antropomorfa, descoberta l’any 1994. La deessa és un ídol de ceràmica, trobada incompleta i trencada en el reblert d’un dels pous, que representa una dona amb una espiga sobre el ventre. Es tracta d’un símbol de culte neolític vinculat la maternitat femenina. L’estatueta és de color negre amb motius gravats i en relleu que reprodueixen els ulls en forma de sol, el nas, els pits, les extremitats superiors decorades amb braçalets i les mans sobre la panxa prominent, com si es tractés d’una dona embarassada.
A la mina M-28 es van trobar evidències del consum d’opiacis als esquelets de dos dels individus masculins adults enterrats allà. La troballa de les restes d’una càpsula d’adormidora entre les peces dentals d’un d’ells va fer analitzar les restes òssies amb resultats positius en restes de Papaver somniferum L.
Els horaris per poder visitar el Parc Temàtic, situat al carrer Rafael de Casanova de Gavà, és pels caps de setmana d’hivern de 10:00 a 14:00 hores i de 17:00 a 20:00 hores els dissabtes i de 11:00 a 14:00 els diumenges i festius.

dijous, 8 de febrer de 2007

LES MINES DE CERCS



Introducció

Si volem conèixer el passat de la mineria de Catalunya ineludiblement haurem de fer una visita a la població de Cercs. El municipi és molt més antic que l’explotació minera. Primer de tot es va dipositar el mineral, va passar força temps fins que vingueren els primers pobladors, deixaren les seves empremtes, primer els uns, després els altres, i així, anaven tirant fins que alguns va tenir la genial idea al segle IX, de construir l’abadia de sant Salvador de la Vedella, i un poquet més endavant, cosa d’un segle o així, l’esglesiola romànica de sant Quirze de Pedret.
Aquests edificis, que en el moment d’erigir-se no valien un ral. No eren res més que unes pobres construccions de pedres amuntegades per a cristianitzar un mon agrest perdut de la mà de Déu, i degut a això ple de gent pagana i supersticiosa, diuen que fins i tot les bruixes feien els seus actes en aquests paratges marginats. Una cosa així, a la bona de Déu, no es podia acceptar de cap de les maneres.
Doncs bé, com dèiem, segurament no s’haurien construït mai així a la llum d’una ciutat o en una vila mitjana o gran, i servirien al cap de molts i molts anys per atraure un grapat de turistes al poble. Tots anem allà demanant: on és l’església de sant Quirze?.
El municipi s’anà constituint per tot de cases disseminades, no posseïa un nucli agrupat a la manera convencional. Era una terra de poblament pagès i ramader, no necessitat de la gent de comunitat, sinó de les bones pastures i dels espais lliures i conreables, però ni així s’oblidaven d’ells a l’hora de cobrar els impostos i els drets de senyoria, el laic i també l’eclesiàstic.
Alguna cosa d’aquell tipus de vida canvià al segle XVIII amb l’introducció de la manufactura tèxtil que produïa mitjetes i faixes de roba i fil distribuïts per tot el Principat. A finals de segle, pels vols de 1790, un fuster de Berga, en Ramon Farguell i Montsorí, perfecciona la màquina de filar de fabricació anglesa amb la finalitat d’augmentar els rendiments de producció de l’artefacte. Aquests avantatges i l’empenta d’un poble treballador convertiren la població en un dels principals centres cotoners del país.
Tot semblava haver-se redreçat a la comarca i les coses quan van bé, no poden durar gaire. Eren temps d’iniciatives, les iniciatives dels absolutistes en contra dels lliberals. I els homes, com ja sabem, amagant-se darrera de la pàtria o de la fe, fan poques de bones i manta de dolentes. La Primera Guerra Carlina, esclatà el 1833, i entre realistes i carlins malmeteren quasi bé totes les fàbriques tèxtils. Que no quedi ni una!, anaven dient. Cremem-les totes – repetien -, les indústries son un perill!.
El riu Llobregat, que n’havia vist moltes baralles fratricides va esperar, ja portava uns quants milers d’anys baixant a mar tot complint el seu comès, i els brètols, que la caguen sovint, tenen una visió de miop a l’hora de canviar destins. Aquest vol gallinaci el varen poder corregir alguns anys més tard.
Els homes van fer veure que descobrien la força hidràulica i es podien beneficiar d’aquell riu dessaborit del que no s’aprofitaven gaire. Tenien l’energia a l’abast de la mà i van convertir el Riu Llobregat en el curs d’aigua més aprofitat del mon.
La febre s’encomanà ràpidament, iniciant-se la construcció de grans colònies tèxtils amb fàbriques de filatures i teixits de cotó. Tot l’entorn humà es transforma amb l’industrialització. Neixen alguns pobles, i es consoliden i creixen d’altres. Es feia del tot necessari que fins allà hi arribés el ferrocarril.
A finals de la dècada dels anys seixanta del segle XIX, es construí la primera línia, un ferrocarril de tracció animal, que donava servei entre les mines de Fígols i Berga.
La conca minera es convertí, pel nombre d’explotacions, de treballadors i producció, en la més important de Catalunya. La primera fàbrica de ciment de l’Estat s’inaugurà al Clot del Moro l’any 1904, i tot seguit es construïren d’altres a Cercs, El Collet i Fígols.

Cercs

L’abundància de recursos combustibles explica les instal·lacions de les dues centrals tèrmiques que es nodrien d’ells, la primera data de l’any 1929 i fou substituïda per una de nova el 1970.
La torre de refrigeració de la Central actual té una alçada de 103 metres i a la boca d’emissió, que fa 68 metres de diàmetre, te un gruix de paret de 15 Cm. El cicle de funcionament diari de la Central estableix una producció entre les 8:00 i les 23:00 hores de 160.000 KW/h. Producció que es redueix a la meitat la resta d’hores nocturnes. El combustible emprat en l’actualitat per escalfar l’aigua diàriament (350 tn) és l’hulla (1200 tn), i prové d’Àfrica del Sud, amb un índex molt baix de contingut en sofre.

Sens dubte la població de Cercs va experimentar molts canvis al llarg dels 150 anys, fins l’any 1991, que va viure del carbó de lignit, i que llargament, així li desitgem el futur, se’n aprofiti del filó de mantenir viva la cultura minera gràcies al “Museu”.
El Museu Miner

El Museu de les Mines de Cercs, un dels nuclis miners més ben conservats de tot l’Estat, es troba situat a la cota 920, a la colònia minera de Sant Corneli, i està considerat, des de que es va inaugurar el 19 de juny de 1999, com el Centre d’Interpretació de la Mineria del Carbó.
El Museu consta de quatre espais accessibles pels visitants. Les sales d’exposicions, estan ubicades a l’edifici que fou un antic convent de monges i més tard, amb la primera República, es convertí en “Llar del Miner”. Aquí s’explica el totum de les mines i els miners. En el segon espai, es recrea com era un habitatge miner dels anys quaranta del segle XX. Segueix una sala de projeccions, i s’acaba amb un recorregut en tren, i tornada a peu, pels 450 m de la galeria Sant Romà. Com si fos un viatge imaginari a través del temps es pot veure, i escoltar al guia que ens ho explica, com era el treball a la mina, des de finals del segle XIX fins als nostres dies.
A l’exterior de les instal·lacions del museu es poden visitar els entorns de la colònia, l’exposició permanent de maquinària minera i altres elements relacionats amb el carbó situats a l’explanada on hi havia el dipòsit d’estèrils de la mina, i una ampliació del trajecte del ferrocarril.
Les visites de cap de setmana, entre octubre i pasqua és de les 11:00 a les 16:00 hores. Passat la pasqua, i amb el millor temps les visites s’allarguen entre les 10:00 i les 19:00 hores. Es pot concertar una visita de grup, i el consideraran com a tal si es superen les 15 persones.
La tarifa general, o preu de l’entrada individual, és de 7 €, persona, nens i jubilats 5,60 €, i els grups també es beneficien d’aquesta reducció especial.
EL Museu compta amb un servei molt ampli d’activitats: Per reserva d’activitats i informació sobre les tarifes de preus, cal trucar als telèfons 938249025 o 938248187.
· Visita guiada al Museu de les Mines de Cercs.
· Visita guiada a l’explotació a cel obert de Fumanya.
· Visita a la central termoelèctrica de Cercs.
· Visita a l’embassament de La Baells.
· Taller d’història oral: Una mina de records.
· Taller de contes: “Sóc en lignit, de la família del carbó mineral”.
· Taller de geologia: Carbonífer i dinosaures.
Si voleu saber més: http://www.vilaviva.com/

Ramix és qui ho ha escrit...

diumenge, 4 de febrer de 2007

Los Hijos de la Ira

“Los hijos de la ira” me dan miedo. Colocan sus fantasmas en los medios de comunicación y atemorizan. Tienen un pasado cavernario, y el presente resentido, quieren que mi futuro sea espectral, como el suyo, creen en un pensamiento único, quieren que yo sea como ellos, que todos seamos como ellos. Por todo eso también me asusto. Los que me someten a un chantaje permanente para imponerme sus ideas, a imponerse ellos, a imponerme sus visiones, no deberían vivir este siglo. Esas gentes me dan espanto. Son de otro tiempo, de los lejanos lugares imaginados que recrea la ficción de las novelas. De las malas novelas de terror.
Sin embargo no tenemos más remedio que vivir entre fantasmas, con esos aparecidos que han salido del lugar en el que habitan los espíritus, los de otra dimensión. Esa dimensión molesta, terrorífica, atávica, ancestral, que siempre recurrente se aparece para influir en nuestra realidad, en la vida. El sábado 3 de febrero se celebró en Madrid el día de “los muertos vivientes”. Yo no lo celebré, todavía no soy un zombie. Cuando muera quiero estar bien muerto. Sin asustar a nadie. Sin desear a nadie que esté como yo. Quiero que me dejen vivir en paz.
Ramix lo dijo.

dissabte, 3 de febrer de 2007

Una Imatge de "el darrer sopar"... junts.


Va anar molt bé, no?.

divendres, 2 de febrer de 2007

Esperits de la nit…Llegiu!.

Per alguna d’aquelles probabilitats que sempre volten la raó humana heu llegit?
La novel·la “Neguijón”, del peruà Fernando Iwasaki: El neguijón es el cuc que ataca les dents, en català se’n diu tenir les dents “corcades”, talment com si fos un fruit. Aquest mal provoca un insuportable dolor, que, al català, l'obliga a “queixar-se”. La procedència d’ambdues paraules es vinculen al cuc i als queixals. Doncs bé, fins ben avançat el segle XVIII, aquesta era la raó que es creia produïa les caries dentals, un cuc que es combatia amb precs a santa Apol·lonia perquè el matés. Fins i tot el papa proclamà una butlla amb llicència per blasfemar si alguna persona es veia atacada pel mal de queixals, de la pedra o de morenes.

La higiene dental va adquirir una gran importància al segle XVI, i al seu interès contribuí el batxiller Francisco Martínez qui lluità contra la supersticiosa creença, tramesa ja per Plini, i generalitzada en tota l’edat antiga i medieval de que el neguijón era produïda per un cuc. La superstició estava alimentada en aquells temps pels sanadors que corrien de poble en poble, prometen que eren capaços de guarir els cucs de les dents. Per aplicar el remei feien una sufumigació al pacient amb unes pilotetes de cera i poc desprès sortien de la boca del malalt una mitja dotzena de cucs.
L’engany estava en les pilotes de cera que empraven els sanadors, que tenien certes llavors de cascall i brull o cebollí i quan sufumigaven, l’escalfor provocava que els cucs, que estaven a les llavors, sortissin del seu cau.
Les mesures preventives per a tenir una bona dentadura passava llavors per l’antiquíssima fórmula, recollida en els costums dels pobles del nord de la Península Ibérica per Estrabó, a la seva obra “Geogràfia”, de beure’s la pròpia orina a primera hora del dematí, prèviament glopejada durant uns instants a la boca.
A la novel·la de Iwasaki, un arrencaqueixals sevillà, que arriba fins el virregnat peruà fugint de la Inquisició, s’afana en cercar el terrible cuc que perfora els queixals i nida a les genives, precipitant la corrupció del cos i flagel·lant els cristians amb una espina del dolor de la Passió, perquè l’imperi espanyol del segles XVI i XVII, era també l’Imperi del dolor, l’imperi del neguijón.
El llibre ha estat editat per Alfaguara, dins la col·lecció Alfaguara hispànica.
Ramix lo dijo