dimarts, 12 de desembre del 2006
MEMBRES
Aguadé, Montserrat
Aguadé, Ramón
Aira, Carme
Albujar, Jesús
Aymamí, Genar
Baqués, Lluís
Bengoetxea, Lluís
Bosch, Pere
Canals, Joan
Cancio, Enric
Capdevila, Josep
Cid, Josep Manuel
Deu, Eliseu
Dotu, Teo
Gasulla, Marisa
García, Toni
Hernandez, Quim
Hidalgo, José
Huélamo, Mercé
Lacasa, Ramiro
Latorre, José María
López, Albert
Malo, Ramon
Pitarch, Josep Maria
Planàs, Albert
Rovira, Lluís
Sánchez, Lidia
Sendra, Rosa
Serret, Leonard
Solanas, Rafael
Vilariño, Concepción
Valeriano, Isabel
Si no et troves a la llista afegeix-te als comentaris i t'inclouré.
Publicat per Ramix 2 comentarios
Etiquetas: Grup Fenix
dilluns, 11 de desembre del 2006
Documentació Espeleològica
Si visites aquest lloc trobaràs informació sobre algunes de les cavitats de Catalunya:
http://espele.barrancos.org/
Publicat per Ramix 0 comentarios
Etiquetas: Espele
L'Avenc del Bruc
Adreçeu-vos a la plana indicada per saber més coses sobre el Misteri de l'avenc del Bruc.
http://www.explore-m.com/bruc/main.php
Publicat per Ramix 0 comentarios
Etiquetas: Espele
dijous, 30 de novembre del 2006
REGISTROS DE LA MEMÓRIA
Nuestra experiencia vital, es decir aquellas situaciones vividas que para nosotros resultan especiales, como son las situaciones peligrosas, los contextos desacostumbrados, los escenarios nuevos, enfin, todas aquellas vivencias que no nos resultan cotidianas, costumbristas o modifican de alguna manera nuestro entorno, van constituyendo la base caracteriológica de nuestra personalidad con unos elementos que denominamos registros lógicos que no son otra cosa que los componentes con los que se forma el substrato de nuestro Yo.
Los registros lógicos, que en lenguaje actual se denominarian gravaciones, y no es otra cosa que la experiencia, se erigen en la base de datos desde la cual nuestra mente se alimenta permanentemente para la toma de decisiones, para nuestro comportamiento, para intuir, para pensar, etc, etc.
Esos registros lógicos, producidos por una experiencia que podríamos llamar traumàtica, lo contrario no nos hubiese dejado huella, no son archivos aislados, que funcionan de manera independiente desde el acervo experimental, como si tuviesen solamente el uso y aplicación exclusiva para aquella situación que lo creó. Por el contrario tienen la facultat de poderse extrapolar y aplicarse sobre una amplia gama de contextos, escenarios y realidades mas generalistas que la razón nos presenta como un modelo sobre el que se puede aplicar aquel conocimiento aprendido.
¿Pero cómo se constituye el "Yo"?. ¿Cómo llegamos a ser lo que somos?. ¿Es modificable la personalidad?.
Desde la más tierna infancia, aquella en la que nuestro centro rector está evolucionando desde la bios gestacional, los registros lógicos provenientes de un entorno exterior muy rudimentarios todavia, comienzan a impresionar nuestro regulador cerebral produciendo los primeros caracteres distintivos de la persona que seremos. Los registros en esa temprana época nos llegan a través de los sentidos, és el "aprendizaje" más simple y más puro que tendremos nunca del entorno. De la vista nos llega el color y el movimiento, del oido la armonía, del tacto su textura, y del gusto su identidad.
Un sentido del que estamos dotados y perderemos su cognición con la edad, es el feromonal, que en esa época nos facilita el aprendizaje de muchas de las cosas que se ubican en el primer substrato caracteriológico de la persona y que usaremos, sin tener conocimiento de ello, durante toda la vida.
Descubierto ese entorno inmediato, pasamos a descubrir otros en estadios sucesivos y adquiriendo de cada uno esos registros de los que estamos hablando. Cuando adquirimos la edad escolar el aprendizaje es inducido, forzado, se trata de asimilar la evolución de la humanidad, de los otros hombres que nos precedieron, siguiendo unas reglas de uniformidad que se pretenden y aplican como si fueran válidas para hacerlas extensivas a todos los niños. Cuando llegamos a ese estadio ya disponemos de una entidad formada y personalizada, algo así como el queso tierno de Burgos, que tiene forma pero muy poco sabor, aunque siempre hay quesos que estan algo más duros que llevan registros más especializados, en función siempre de la experiencia vital acumulada.
La acumulación de nuevos registros inevitablemente nos cambia, nos forma, nos define. Una trayectoria larga de experiencias nos llenará y los nuevos aportes no producirán en nuestra personalidad aquellos cambios tan manifiestos, tan señalados que experimentamos durante la niñez y la adolescencia, pero inevitablemente nos seguirán cambiando.
La perdida de la inocencia, la madurez, la laboriosidad, o la misma vitalidad, no se me ocurren ahora mismo más mitos existenciales, tienen una relación muy cercana con ese fenómeno de los registros.
Siempre, si queremos que así sea, estaremos acopiando registros. Siempre, si así nos lo proponemos, estaremos prosperando como personas.
Publicat per Ramix 0 comentarios
Etiquetas: Opinion
dilluns, 13 de novembre del 2006
"ROMA NO PAGA ALS TRAIDORS"
Publicat per Ramix 2 comentarios
Etiquetas: Opinion
dimarts, 7 de novembre del 2006
Publicat per Ramix 0 comentarios
Etiquetas: Espele
dimarts, 31 d’octubre del 2006
La Fabula del Tonto
Publicat per Ramix 0 comentarios
diumenge, 29 d’octubre del 2006
Montaditos
Publicat per Ramix 0 comentarios
dijous, 26 d’octubre del 2006
PERLES 1
Voleu departir de política, d’esport, de ciència, de filosofia, de literatura, de coses quotidianes?. De la feina?. Esteu assabentats de les múltiples joguines sexuals que hi ha al mercat?. Teniu sospites que us està canviant el físic, que us feu grans, que no heu fet prou coses?. Que ara fer-les costa diners i el pressupost és lo primer que has de planejar. Recordeu altres temps amb enyorança?. Penseu que la solució no està a la política?.
Si patiu aquests símptomes sento molt dir-vos que no tenen guariment. És la vida!. Tot i que no és per això companys, no és per això pel que vam lluitar.
Publicat per Ramix 0 comentarios
dimecres, 11 d’octubre del 2006
CRÒNICA D'UNA TROBADA en dues parts
Diuen, aquells que entenen les ciències de la Terra, que l’escala que s’utilitza per mesurar l’edat humana, no es pot emprar per als temps geològics, hi ha una diferència massa desproporcionada. En part allò que diuen és cert, com s’ha de poder comparar els efímers 60 o 80 anys que viu una persona amb els centenars de milions d’anys que es necessiten perquè una formació pugui figurar en les nostres cartes geològiques ?.
L’home, l’ésser racional que s’hi capfica en tenir-ho tot ben entès i controlat, ha determinat que les roques del Bages no son gaire antigues, només uns 35 milions d’anys. La majoria de les roques, arriben a dir ells, pertanyen al període Terciari; algunes però, sentencien tot seguit, es van formar durant el quaternari.
Heus aquí el que és la vida, per un costat s’havien fet públiques aquestes asseveracions científiques i per un altre es donava la curiosa circumstància que un grup de persones triava aquest mateix massís rocallós per fer un encontre i conviure durant un cap de setmana.
En algun lloc està escrit com s’havia d’abordar la conjuntura, com s’haurien de succeir els esdeveniments i on acabarien. En aquell moment nosaltres encara no érem capaços de llegir el futur. Ara puc dir-vos que tot obeïa un propòsit molt ben trenat, d’aquest propòsit ningú sap res, però em consta que existeix. Ja ho crec que existeix.
UN DISSABTE A MURA
Els que no van venir a la Trobada, o aquells altres que ho farien diumenge, van deixar passar l’oportunitat de viure l’experiència de com es realitza un encontre entre la gent del grup, en dissabte, a Mura i durant l’hora sexta. La millor hora ordinària del dia, heu comprovat que no hi ha cap altre de millor?. Fixeu-vos-hi.
És acollonant, no hi va haver desperdici (el corrector m’ha marcat les paraules acollonant i desperdici en vermell, mira, mira, el cabró ho ha tornat a fer). Allà ens vam aplegar segons un meticulós ordre d’arribada el Rafa, la Conxita, el Ramiro, la Montse, l’Alberto, el Leo, Cristina senior i Cristina junior, el José, la Cristina, el Quim i el Josep Maria. Ah, ... i el gat ferit, el qual ens alegraria molt que es recuperès.
Fora dels seus caus la gent canvia, es posa en situació més defensiva, reservada, espectant; l’atzar però ens va fer coincidir a tots en aquell moment òptim que de tant en tant tenim cadascú. Quan les coses et venen de cara sempre surten bé, i ni un sol detall aquella tarda a Mura es va haver de retocar amb Photoshop.
A un grup de gent desmembrat fa anys que torna a retrobar-se, jo, si de mi depengués, li posaria el nom de FENIX, no cal que us digui perquè. Qui sap de que pot arribar a ser capaç, pensar-ho fa venir basarda, no creieu?.
Mentre això es decideix, deixeu-me que jo l’utilitzi unilateralment, m’agrada més que DINOS, CARCAS o EX-SIRES.
Resseguint la riera de Mura en direcció al poble de Rocafort transcorre la carretera actual, alguna cosa de les seves característiques ens hauria d’haver fet veure que aquell vial, pel quals ens dirigim en caravana cap al Puig de la Balma, era el traçat d’una antiga via romana secundària. Si no ens vàrem adonar era perquè havíem de conduir-nos amb la màxima precaució en una carretera que semblava tal ment una via romana, i a sobre havíem d’estar atents al trencant on s’iniciava el camí del Puig. No tenim pràctica en la conducció sobre vies romanes emmascarades, ni tampoc en les que no ho estan, això és tot.
No fou difícil de trobar el paratge. Un lloc així no passa desapercebut. Una mica desorientats, tot s’ha de dir, vam aparcar els cotxes com ho estem acostumats a fer a la ciutat. Tots en bateria. Va ser modèlic semblàvem persones civilitzades entrant en una gran superfície comercial.
EL PUIG DE LA BALMA
Per anar a la casa del Puig, el camí, planer, el vàrem fer caminant. En algun moment transcorre entremig un bosc autòcton impenetrable i costerut. El trajecte és curt però acollidor. L’olor que desprèn l’alzinar es barreja amb moltes altres que provenen de la màquia i també d’algun corral de xais proper.
Pel camí havien anat formant grups de conversa que es convertiren en una exclamació quan darrera la corba se’ns aparegué l’edifici de la Balma. L’erosió de l’aigua i el gel ha modelat i arrodonit progressivament les formes del conglomerat rogenc. Entre els conglomerats es troben algunes capes primes de roques més argiloses i fàcilment erosionables on la vegetació pot créixer, però aquí, a la capçalera de la riera, ha excavat un abric i probablement una cavitat. Al mig del penya-segat, tapant la cavitat de la bauma, es situa la magnífica façana del primitiu Puig. Enlairada com ho estan les antigues cases dels indis “pueblo” americà, i com aquests amb una finalitat eminentment defensiva.
El mas del Puig de la Balma s’ha conservat a les mans de la mateixa família des del segle XII, i amb ella a viscut els afegits, reformes i ampliacions successives iniciades des de l’edifici primitiu fins arribar a les dependències annexes contemporànies. Se’ns dubte les més lletges del complex residencial.
L’agrupació d’edificis del mas encara conserva les traces d’aquells antics recintes defensius, on per poder accedir al seu interior s’ha de franquejar l’única entrada a través del gran portal que arribat el cas es tanca fermament davant la més mínima temença o sospita d’agressions exteriors. A l’antiga carbonera, avui convertida i habilitada com a menjador ens vam prendre una cervesa mentre esperàvem les claus de “La Vila” i “La Casona”.
Publicat per Ramix
Etiquetas: Sortides
dimarts, 10 d’octubre del 2006
Trobada (2a. Part)
LA VILA
De la mateixa manera que vam anar fins el Puig, haguérem de tornar fins on havien deixat els cotxes, i això no va ser de cap altra manera que caminant. Dels últims dies de setembre les vesprades encara tenen bona llum, son els darrers símptomes de l’època estiuenca i tot s’envolta d’una atmosfera d’enyorança i malenconia. Nosaltres no estàvem per romanços i anàvem de l’única manera que sabem anar per la Creació, de forma natural. Això sí, si parles mentre camines, dissimules tant que ningú no ho diria que som així.
La Vila és una casa rural, però al contrari de les que podem considerar masies, es a dir, aquells edificis camperols pensats i dissenyats segons les necessitats de les labors agrícoles i ramaderes del lloc, aquesta és una vila senyorial d’edat decimonònica, pensada exclusivament per a servir de residència a uns propietaris acomodats. A aquest grup pertanyien els hisendats i industrials del segle XIX, generalment hereus de les nissagues de famílies benestants, que trencaren amb el comerç local per projectar els seus productes a nivell nacional o internacional. Per ser d’aquesta procedència als encontorns la casa era coneguda amb el nom de “La Vila”, nom amb el que perdurà sobrevivint els seus primitius propietaris.
Us imagineu com poden arribar a ser de grans les sales, les habitacions, les escales i les altres dependències d’un edifici quan no estàs condicionat per l’ocupació de l’espai, i estàs acostumat a viure a la ciutat on cada metre quadrat útil s’aprofita com si fos un lingot d’or. Aquesta és la definició que millor descriu la impressió que ens sobrevingué en obrir el portal. No diré res més.
Adossats a La Vila hi ha dos apartaments, en un d’ells, de nom “El Romaní”, pernoctaren “els solters”, amb això vull dir que no duien parella. Utilitzant el llenguatge d’avui dia em diríem “single”, on hauríem de llegir cèlibes. No crec, i tots coincidim amb això, que suquessin aquella nit. Queda bé el poder disposar d’un apartament així ocupat per tres homes solters. Me’n guardaré molt de dir noms. Ells ho sabem. I ja n’hi ha prou!.
A l’hora convinguda vam anar a sopar al Puig de la Balma. Encara clarejava. Al menjador trobarem altres comensals que s’hostatjaven en les dependències del Puig. Eren parelles que mantenien converses d’intimitat furtiva. Nosaltres no parlàvem, ens llençaven les paraules d’un extrem a l’altre de la taula.
Al temps del vespre esdevingué la negra nit, i un cop a la casa, l’única activitat en grup fou una projecció de diapositives d’aquells vells temps. Tal com érem fa exactament trenta anys. Un veritable i molt oportú encert de’n Rochinas, qui projectà una festa de Cap d’Any del 1976 a la UEC, i l’exploració d’algunes de les coves i avencs que tan ens atreien.
SI AVUI ÉS DIUMENGE, ESTEM A LA VILA
A La Vila, el dia sorgeix com ho fa en altres indrets, però la llum que te, la rosada del pati i els olors i els colors del camp son exclusius. A l’hora convinguda, l’esmorzar, i anant tirant cap a les activitats que es volien fer el diumenge.
A l’hora convinguda, vam anar per dinar. S’omplí una bona taula, si senyor, érem divuit a l'àpat. Aquest cop si podíem parlar sense haver de llençar-nos a les converses com si fos l’estrèpit d’una batalla. Es crearen civilitzadorament zones de conversa que de tant en tant aconseguíem unificar en una de sola.
Si, si, si. Tot va anar molt bé. L’esmunyedís ens va tornar a deixar sense acomiadar-se. Sabeu de qui parlo?. Jo no diré noms.
Salut i llibertat
Publicat per Ramix 1 comentarios
Etiquetas: Sortides
dilluns, 9 d’octubre del 2006
Els Clots de Sant Julià, Canapost
Amb el nom de Clots de Sant Julià es coneix un lloc arqueològic d’interès extraordinari, vora el poblet de Canapost, amb importants testimonis d’una pedrera de gres (gresos arcòsics). La pedra d’aquesta zona, com a mínim va ésser explotada –amb una assiduïtat que es desconeix- des del s. VI aC i fins l’època medieval. Els “clots” són pous d’extracció de dimensions diverses, de fins de a 15 m de profunditat, amb estretes rampes per treure’n el material. Se’n poden detectar més d’una vintena i són molt espectaculars. Es veuen restes de murs de possibles habitacles. S’ha conservat bé un tram del ramal de l’anomenat “Camí d’Empúries” que passava per la pedrera, amb les rodes marcades a la roca. Altres elements evidencien una ocupació molt anterior, de prop del 2000aC: una tomba una cova artificial que pot ésser un hipogeu calcolític, curiosament aprofitada com a eremitori a l’Edat Mitjana. El conjunt é d’un interès excepcional i no deixa indiferent a ningú -o quasi ningú.
L’indret atresora intacte els seus enigmes, en bona part amagats pe la densa vegetació. No s’hi ha fet mai una prospecció arqueològica i fins i tot es desconeix la veritable extensió del jaciment que, encara que pugui sorprendre, no està legalment protegit.
A l’entorn de la ciutat ibèrica d’Ullastret o es va emprar la seva pedra, els Clots formen un conjunt inseparable amb altres zones properes d’antiga explotació de gres, fins a la Muntanya d’en Torró, a tocar a Peratallada, i el misteriós “Terrat del Moro”. La declaració de “Bé Cultural d’Interès Nacional” és urgent, ja que el govern municipal de Forallac –per començar, un nom fora de lloc, que hauria d’avergonyir els que el varen inventar i, encara més, als que el mantenen- intenta permetre la instal·lació d’una macroplanta de transferència de residus al costat mateix de l’antiga pedrera (100.000 tones d’escombraries l’any!). La insensibilitat i incultura d’alguns polítics és impressionant. El col·lectiu “S.O.S Empordanet” –que vol vetllar per tota la comarca- ja ha recollit més de 2.000 signatures per deturar aquest projecte demencial i aconseguir, d’una vegada, la declaració de bé protegit per a un paratge que hauria d’esdevenir una fita emblemàtica de les rutes del patrimoni cultural del Baix Empordà.
Publicat per Ramix 0 comentarios
Etiquetas: Arqueo-Natura, Cultura, Curiosidades