dimecres, 11 d’octubre de 2006

CRÒNICA D'UNA TROBADA en dues parts

(PART I )
Diuen, aquells que entenen les ciències de la Terra, que l’escala que s’utilitza per mesurar l’edat humana, no es pot emprar per als temps geològics, hi ha una diferència massa desproporcionada. En part allò que diuen és cert, com s’ha de poder comparar els efímers 60 o 80 anys que viu una persona amb els centenars de milions d’anys que es necessiten perquè una formació pugui figurar en les nostres cartes geològiques ?.
L’home, l’ésser racional que s’hi capfica en tenir-ho tot ben entès i controlat, ha determinat que les roques del Bages no son gaire antigues, només uns 35 milions d’anys. La majoria de les roques, arriben a dir ells, pertanyen al període Terciari; algunes però, sentencien tot seguit, es van formar durant el quaternari.
Heus aquí el que és la vida, per un costat s’havien fet públiques aquestes asseveracions científiques i per un altre es donava la curiosa circumstància que un grup de persones triava aquest mateix massís rocallós per fer un encontre i conviure durant un cap de setmana.
En algun lloc està escrit com s’havia d’abordar la conjuntura, com s’haurien de succeir els esdeveniments i on acabarien. En aquell moment nosaltres encara no érem capaços de llegir el futur. Ara puc dir-vos que tot obeïa un propòsit molt ben trenat, d’aquest propòsit ningú sap res, però em consta que existeix. Ja ho crec que existeix.

UN DISSABTE A MURA

Els que no van venir a la Trobada, o aquells altres que ho farien diumenge, van deixar passar l’oportunitat de viure l’experiència de com es realitza un encontre entre la gent del grup, en dissabte, a Mura i durant l’hora sexta. La millor hora ordinària del dia, heu comprovat que no hi ha cap altre de millor?. Fixeu-vos-hi.
És acollonant, no hi va haver desperdici (el corrector m’ha marcat les paraules acollonant i desperdici en vermell, mira, mira, el cabró ho ha tornat a fer). Allà ens vam aplegar segons un meticulós ordre d’arribada el Rafa, la Conxita, el Ramiro, la Montse, l’Alberto, el Leo, Cristina senior i Cristina junior, el José, la Cristina, el Quim i el Josep Maria. Ah, ... i el gat ferit, el qual ens alegraria molt que es recuperès.

Fora dels seus caus la gent canvia, es posa en situació més defensiva, reservada, espectant; l’atzar però ens va fer coincidir a tots en aquell moment òptim que de tant en tant tenim cadascú. Quan les coses et venen de cara sempre surten bé, i ni un sol detall aquella tarda a Mura es va haver de retocar amb Photoshop.
A un grup de gent desmembrat fa anys que torna a retrobar-se, jo, si de mi depengués, li posaria el nom de FENIX, no cal que us digui perquè. Qui sap de que pot arribar a ser capaç, pensar-ho fa venir basarda, no creieu?.
Mentre això es decideix, deixeu-me que jo l’utilitzi unilateralment, m’agrada més que DINOS, CARCAS o EX-SIRES.

Resseguint la riera de Mura en direcció al poble de Rocafort transcorre la carretera actual, alguna cosa de les seves característiques ens hauria d’haver fet veure que aquell vial, pel quals ens dirigim en caravana cap al Puig de la Balma, era el traçat d’una antiga via romana secundària. Si no ens vàrem adonar era perquè havíem de conduir-nos amb la màxima precaució en una carretera que semblava tal ment una via romana, i a sobre havíem d’estar atents al trencant on s’iniciava el camí del Puig. No tenim pràctica en la conducció sobre vies romanes emmascarades, ni tampoc en les que no ho estan, això és tot.
No fou difícil de trobar el paratge. Un lloc així no passa desapercebut. Una mica desorientats, tot s’ha de dir, vam aparcar els cotxes com ho estem acostumats a fer a la ciutat. Tots en bateria. Va ser modèlic semblàvem persones civilitzades entrant en una gran superfície comercial.

EL PUIG DE LA BALMA

Per anar a la casa del Puig, el camí, planer, el vàrem fer caminant. En algun moment transcorre entremig un bosc autòcton impenetrable i costerut. El trajecte és curt però acollidor. L’olor que desprèn l’alzinar es barreja amb moltes altres que provenen de la màquia i també d’algun corral de xais proper.

Pel camí havien anat formant grups de conversa que es convertiren en una exclamació quan darrera la corba se’ns aparegué l’edifici de la Balma. L’erosió de l’aigua i el gel ha modelat i arrodonit progressivament les formes del conglomerat rogenc. Entre els conglomerats es troben algunes capes primes de roques més argiloses i fàcilment erosionables on la vegetació pot créixer, però aquí, a la capçalera de la riera, ha excavat un abric i probablement una cavitat. Al mig del penya-segat, tapant la cavitat de la bauma, es situa la magnífica façana del primitiu Puig. Enlairada com ho estan les antigues cases dels indis “pueblo” americà, i com aquests amb una finalitat eminentment defensiva.
El mas del Puig de la Balma s’ha conservat a les mans de la mateixa família des del segle XII, i amb ella a viscut els afegits, reformes i ampliacions successives iniciades des de l’edifici primitiu fins arribar a les dependències annexes contemporànies. Se’ns dubte les més lletges del complex residencial.
L’agrupació d’edificis del mas encara conserva les traces d’aquells antics recintes defensius, on per poder accedir al seu interior s’ha de franquejar l’única entrada a través del gran portal que arribat el cas es tanca fermament davant la més mínima temença o sospita d’agressions exteriors. A l’antiga carbonera, avui convertida i habilitada com a menjador ens vam prendre una cervesa mentre esperàvem les claus de “La Vila” i “La Casona”.