divendres, 30 de maig del 2008

El Asombroso Viaje de Pomponio Flato, Eduardo Mendoza

No demuestra asombro Pomponio Flato durante el relato de su viaje, pero tras leerlo, única razón a la cual los libros deben su existencia, me digo que se trata de un personaje de ficción muy viajado y vivido que no se inmuta con facilidad. Eso debería bastar para tranquilizarme pero al no estar del todo resuelta esa cuestión vuelvo a colegir cual es la razón que me causa la sensación de malestar que tengo.
Si no se asombran ni el lector ni el personaje, la obra debería quedar en llamarse simplemente “El Viaje de Pomponio Flato”. No es sin embargo la narración de un viaje, se trata de un lugar y de él se describen más bien poco los paisajes en donde transcurre la acción, por la misma razón que argüíamos anteriormente, el libro debería entonces llamarse simplemente “Pomponio Flato”.
Pomponio Flato es un nombre de hombre, pero con solo leer el título yo no sabría de qué trata tal entelequia argumental. Y sin comprar no puedo leer. Pomponio, Pomponio, no se de que se trata. Flato se que es una acumulación molesta de gases en el tubo digestivo. Eso ya me es más familiar. La palabra deriva del latín flatus, que significa soplo, flatulencia.
Vale, de acuerdo, el libro lo compre por dos razones, y no tuve en cuenta que coincidiera su presentación con la Diada de Sant Jordi, primero fue por el ser de un autor al que admiro y respeto muchísimo literariamente, Eduardo Mendoza, la segunda razón la encontré en el arranque del título, “El Asombroso Viaje”. Sólo por eso aseguraba el tiro. Estaba chupao.
Quisiera equivocarme en las conclusiones, quisiera deshacerme de la sensación de que se trata de una obra de encargo con la que cubrir las cuotas de mercado de las editoriales con las ventas de papel en la Diada. Ya apuntábamos ese derrotero comercial hace ahora exactamente un año. En catalán existe la palabra “Paperassa”. Define ese circo mucho mejor.
No critico al autor, repito que lo admiro, pero El Asombroso Viaje de Pomponio Flato, no lo he colocado en mi biblioteca junto a los demás libros, lo he dejado en la pila de libros olvidados, aquellos que no me merecen la consideración de figurar, en situación destacada, mostrando en el lomo con orgullo su titulo y autor a conocidos y amigos.

diumenge, 25 de maig del 2008

De Tapes a Palamós

No cal tenir raons, ni haver de seguir costums establers per triar anar de tapes a Palamós. El tapeo no és un costum propi de casa nostra, de la nostra cultura, nosaltres no som promiscus, som més d’un sol bar, i pluralitzar no ens posa gens. La Catalunya Vella, atàvica i tradicional, és més associativa i de poder-ho fer triarà el prendre’s un vi o un cigaló al casinet, la queixalada la fa sempre a casa. És degut al comerç global el que s’imposi a casa nostra, amb més o menys acceptació, aquest costum basc de consumir begudes “en itinere”, acompanyant el beure amb un mos que intenta fer d‘esponja seguint una ruta per diversos establiments, i acabar contant, no el número de consumicions, sinó de voltes completades al circuït. Tan se val, benvingut sigui, si socialment s’accepta i no ens fa mal.

Aquest dia ens trobàvem a Palamós a l’hora que tanquen les botigues, moment de transició entre el berenar i el instant d’anar a sopar. Aquelles hores beneites que menjar o beure no et be de gust, que tens el cos en un equilibri químic perfecte, situació que et proporciona l’estabilitat i la placidesa necessària per gaudir d’un èxtasi quasi místic.
Però en aquest estat d’equilibri somniador es troba la debilitat de tot argument racional i és quan decideixes entrar en el primer local que forma part del circuït, dissolvent la composició química orgànica que t'està regint fins aquell precís moment.

La diversió de les tapes es juga en equip, consisteix en anar d’un establiment a l’altre bevent i menjant, o viceversa, demanat la consumició a peu dret en un establiment minúscul del que sortiràs més begut que menjat però amb la vivència d’haver participat d’aquesta activitat.
Qui sigui de vida no li ha d’anar be aquest règim, si no és que s’ho pren solament com un entrant per fer temps. La iniciativa turística local, que és com dir l’ajuntament plegat amb els comerciants, ha confeccionat un circuït que consta d’onze Bars de Tapes, en diuen la Ruta BTP (Bars de Tapes de Palamós) i a partir de les 19 hores ofereixen enfilalls a la parròquia ambulant. Si la iniciativa resulta positiva s’afegiran més establiments. El que cal saber és a qui agrada aquest tipus d’oferta i si aquests son consumidors habituals, de moment, una gran majoria és segon resident a qui agrada sortir de manera informal quan no vol excedir-se en el gasto amb els amics i/o convidats i creu ensenyar-los una tradició marinera típica de l'Empordà.
Dit això, no és pas aquesta una iniciativa equivocada. Resulta imaginativa i apunta resultats positius per a tos els implicats.
A “Can Moni” trobarem una taverna amb molt d’encant, el local es recorre en quatre passes. Una minúscula caixeta, plena sempre de gom a gom, amb les parets atapeïdes de retrats de personalitats diverses fotografiats o pintats amb l’amo de l’establiment, que agrada perquè és una encertada combinació de dimensions, antiguitat i situació.

dissabte, 10 de maig del 2008

FERRADA DE LA TRONA, LA MUSSARA. SIURANA. ESCALADEI. LA FLORESTA.

IIIª TROBADA EX-SIRES 2008
Es tracta d’una sortida maratoniana amb molts escenaris diferents, el resultat és com llegir un llibre d’aquells que enganxen, en un dia, i que durant la resta de la setmana el vas paint de mica en mica.
El dissabte 19 d´abril, va despertar un pel nuvolot. El punt de trobada era gairebé eixut, si no fos pel Ramon, la Mercè, la Montse i l´Albert que ja feia una bona estona que picaven de palmes i saltaven per esbandir-se el fred. La resta de companys, el Rafa, na Quima, l’Enric, i el Lluís van arribar una estoneta més tard.
El paisatge que envolta la Mussara, es realment bonic si més no, es cert que respira un aire... diria entre misteriós i tètric. Les vibracions, a mi personalment, em causaven una sensació de profunda tristesa. Al voltant del poble, i especialment disseminades per la zona de penya-segats, podem trobar un gran nombre de petites plaques funeràries molt recents, (entre 10, i 2 anys) amb epitafis mes o menys d´aquest estil; “ Fulano de tal , data, Ja ets un esperit lliure”...
Desprès d’omplir el pap, com el temps no s’arreglava, les dones, acompanyades per l’Enric i el Lluís, van decidir esperar-nos al bar de Siurana. El grup restant anàrem a cercar la ferrada.
Tan aviat hem fet l’aproximació, (curta i fàcil, mireu
http://www.deandarporcasa.com) Ens situem sota d´una gran balma, i a uns deu metres trobem el començament que, a l´hora també es el final. Val a dir, que aquesta es la forma més divertida i practica de fer-la. Rapelem uns 15 m. vora dels graons que desprès, de tornada, utilitzarem per superar l’última vertical . Fem peu un parell de metres mes amunt del llit de la riera de l´Encens, la remuntarem caminant uns 30m. fins trobar l´inici. El primer tram puja de tirada uns 17m. i a partir d´ací comença un franqueig molt interessant (40m. Aprox.) en el que sovinteja la presa natural amb l’artificial, havent-hi un pas que batejàrem (entre nosaltres) com “el pas del Negrot”ja que per passar d´un graó a l’altre, sobre tot els que som més curts d’extremitats, hem d’obrir-nos molt de cames. Aquest recorregut horitzontal, mor en una mena de coveta de reduïdes dimensions, que pel que sembla, en altres temps fou un refugi dels carlins. El que resulta inexplicable es com podien accedir-hi !. Francament tota una “?”
Des del mateix refugi, hi ha una instal·lació per tal d´engegar un nou ràpel, que ens conduirà fins meitat de paret. Cal recordar que, abans mateix d´arribar a la coveta, hi ha un escapament per on es pot posar fi al recorregut. Tornant al punt anterior; al finalitzar el ràpel s´inicia un altre franqueig, aquesta vegada més curtet que connecta amb un petit pont de sirga, i a l´hora aquest, amb l´ascens final, que es justament per on hem encetat “La Trona”.
Tant l´instal·lació com el material son de primera, el circuit donada la morfologia, (espai creatiu) es ben aprofitat, i tot aquest cúmul d´encerts, dona com resultat una ferrada excel.lent que, ens ha proporcionat un hora de gran divertiment (entre d´altres coses).

Entre tant, el dia ha decidit posar-se “guapo”i ve molt de gust fer un beure al solet, còmodament asseguts en una de les tranqui-les placetes de Siurana, poble del que en rebo unes sensacions molt agradables però inefables.
Al caminar pels carrers i planades, descobrim la mítica petjada del cavall de la reina mora, que deixà per sempre gravada a la roca, abans de saltar al buit. Restes de cisternes excavades en pedra viva, primitives conduccions d´aigua, petits horts esglaonats envoltats de precipicis, però hi ha un lloc situats en el qual, podem girar-nos 380º que en qualsevol punt que decidim aturar-nos, gaudirem d´un paisatge realment impressionant, i que no podran de cap manera abraçar els nostres ulls, òbviament d´un sol cop. Aquest no es altre que, el cim del que resta de la torre d´homenatge del castell. Podria parlar-vos molt del que vaig poder veure en aquell recinte tancat al públic (jo vaig saltar); Grans voltes soterrades e inaccessibles, espais i galeries subterrànies que s’endinsen per les entranyes de la terra, aljubs... De sobte, absort en la meva solitària exploració, m´en vaig adonar que potser era ja mol tard, i conscient de que m´estarien buscant, vaig abandonar tot desitjant tornar-hi un altre cop amb més temps i medis.
Efectivament, m´estaven esperant per que tenien fam, i ja era massa tard per anar a dinar de restaurant, així que varem acordar per majoria tirar de “bocates”.
Restava poc temps per tal de poder visitar la Cartoixa, raó per la qual, canviarem els plans sobre la marxa per tal de no perdre, potser el millor, dels objectius que ens portaven a Sta. Maria d´Escaladei. La caminada pel recinte ens va descobrir moltes coses, unes ja les sabíem, i d´altres no, com per exemple, el refinament d´aquesta ordre que oferia molta intimitat personal als monjos, en contrast amb el cister. El monestir, gaudia de cel.les amb un petit claustre individuals, a mena de caseta dosada amb jardí, mentre el cistercenc compartia tot, tant el dormitori com el claustre etc.
Sortirem satisfets, i un xic decebuts, ja que per molt que buscarem, ni rastre de la famosa escala. També ens ensulsiarem pels cellers amb més solera d´aquest racó del Priorat, on s’ofereixen degustacions gratuïtes dels millors caldos als compradors. Va haver algú que li va costar molt decidir-se i per aquesta causa entre degustació i degustació va buidar alguns porrons de ranci... i vi de missa i...finalment vam fer el que teníem per primera fita, el cafè, però ja no era hora de cafè sinó de Kubata.
Tanmateix el solet ja feia estona que s’havia amagat rere els turons, quan deixàvem els vehicles al pàrking del castell de la Floresta. Aquesta vegada ningú no temia, ningú no dubtava. Aquesta vegada tothom entrava segur i content de trobar aquell càlid refugi a la seva disposició. Un altre cosa va estar el sopar, no havíem previst que aquella nit televisaven el partit de futbol, alló que en diuen “El Derbi” i que no va ser res més, que la presa de cabellera a la que ens te acostumats l´equip, en les dues últimes temporades. Al cap de tombar-la un bon rato, fèiem cap al Cafè Terrall, on vam satisfer les nostres necessitats vitals a base de “barregetes” i cruixents entrepans. Finalitzàvem la jornada amb una tertúlia a la sala del castell, i...zzzzzzzz.
El diumenge dia 20 d´abril, no es va aixecar de cap manera, doncs va romandre plujós (G.A.D !!!.) fins gairebé finals de la tarda, la qual cosa no va impedir que ho passéssim força be, tant mentre cuinàvem com mentre cruspíem, en definitiva un dia plàcid , contrapunt del dia anterior en el que tot va estar regit pel signe de l´acció.





















NOTA FORA DE CONTEXT
A tots vosaltres que ens llegiu, però que encara no us heu decidit a compartir ni tan seval un àpat de germanor.
A tots aquells que penseu que ja sou massa grans per reprendre aquestes “bogeries”.
A tots els que patiu lligams mentals que no us atreviu a trencar, però que voldríeu fer-ho.
També als col·leccionistes de rancúnies, als que la foscor de l´etern passat, no els permet eixir.
En definitiva a tots, sigui per la raó que sigui, vos dedico aquesta cançó, ( Feu Clic a la “Barra de Vídeo” “Camins” de Sopa de Cabra.)
http://www.youtube.com/watch?v=6x00Koi2zIM
Salut i Força afició !!

Quim

dilluns, 5 de maig del 2008

UN DINAR A PALS

L’Empordà sempre ha tingut debilitat i bon gust pel menjar, d’aquesta feblessa en Josep Pla deia tradició culinària, i es refería a la cuina senzilla, la que sol menjar la gent normal i corrent, a la seva debilitat per la cuina cassolana, per entendre’ns. Si fos d’experiments i innovacions gastronòmics menjariem collonades.
La bona cuina no te perquè estar renyida amb uns preus asequibles, la qualitat de la demanda no fa necessariament que la oferta sigui cara, sino que aquesta tingui també un bon nivel, i sent abundant i variada mantingui un equilibri satisfactori de preus que alenti el costum d’anar a menjar fora de casa.
Situats en aquesa tesitura i trobant-nos a l’Empordà vam decidir anar a dinar a “les Dunes”, un establiment d’aspecte anodí que concentra tot el que ens pot interesar a la cuina i el menjar que ofereixen. Està situat a la platja de Pals, la darrera edificació del front marítim, ben be a tocar de la sorra, que en aquest extrem per l’alçada que assoleixen les dunes apantalla completament la visió de l’aigua i et dona la sensació de no trovar-te a la vora del mar.
Solem venir a Les Dunes dos o tres cops l’any i sempre demanem arròs a la cassola. Renoi, estem a Pals i volem menjar arròs!. L’establiment obre de primavera a tardor, i s’enten que sigui així per la solitud del rodal fòra de temporada
Als aiguamolls de l’Empordà que voregen el poble de Pals s’hi cultiva arròs des de molt antic. La primera noticia data del 1452, i fa referencia als molins arrossers de Pals propietat d’un tal Miquel Pere. De camí al restaurant podem aturar-nos al centre d’interpretació que hi ha a les basses d’en Coll, Espai Natural protegit, on es pot demanar información i podrem caminar prop d’un quilòmetre seguint el rec d’en Coll que alimenta les basses dels arrossars. Es pot resseguir fins a la seva desembocadura al mar, des d’on tindrem una amplia visió de l’espai natural.
A la Terrassa del restaurant, entoldats del sol directe, ens acarona una lleugera brisa marina que a estonas refresca un xic massa. Mestre esperem que larròs cogui, per matar l’estona, demanem uns entrans de musclos i berberetxos i entretant observem com els banyistes que es repleguen de mica en mica, en grups o per parelles, van a buscar als seus destins el que nosaltres estem a punt de degustar. No acaba de manifestar el vent prou intensitat com per refredar l’arròs caldós, bo de debó!, que ens han preparat. Ens el menjem amb una ampolla de chardonnay collita de l’ Empordà, que complerta un bon àpat de diumenge en terres de l’Empordà.