dimarts, 10 d’octubre de 2006

Trobada (2a. Part)

(PART II )
LA VILA

De la mateixa manera que vam anar fins el Puig, haguérem de tornar fins on havien deixat els cotxes, i això no va ser de cap altra manera que caminant. Dels últims dies de setembre les vesprades encara tenen bona llum, son els darrers símptomes de l’època estiuenca i tot s’envolta d’una atmosfera d’enyorança i malenconia. Nosaltres no estàvem per romanços i anàvem de l’única manera que sabem anar per la Creació, de forma natural. Això sí, si parles mentre camines, dissimules tant que ningú no ho diria que som així.


La Vila és una casa rural, però al contrari de les que podem considerar masies, es a dir, aquells edificis camperols pensats i dissenyats segons les necessitats de les labors agrícoles i ramaderes del lloc, aquesta és una vila senyorial d’edat decimonònica, pensada exclusivament per a servir de residència a uns propietaris acomodats. A aquest grup pertanyien els hisendats i industrials del segle XIX, generalment hereus de les nissagues de famílies benestants, que trencaren amb el comerç local per projectar els seus productes a nivell nacional o internacional. Per ser d’aquesta procedència als encontorns la casa era coneguda amb el nom de “La Vila”, nom amb el que perdurà sobrevivint els seus primitius propietaris.
Us imagineu com poden arribar a ser de grans les sales, les habitacions, les escales i les altres dependències d’un edifici quan no estàs condicionat per l’ocupació de l’espai, i estàs acostumat a viure a la ciutat on cada metre quadrat útil s’aprofita com si fos un lingot d’or. Aquesta és la definició que millor descriu la impressió que ens sobrevingué en obrir el portal. No diré res més.
Adossats a La Vila hi ha dos apartaments, en un d’ells, de nom “El Romaní”, pernoctaren “els solters”, amb això vull dir que no duien parella. Utilitzant el llenguatge d’avui dia em diríem “single”, on hauríem de llegir cèlibes. No crec, i tots coincidim amb això, que suquessin aquella nit. Queda bé el poder disposar d’un apartament així ocupat per tres homes solters. Me’n guardaré molt de dir noms. Ells ho sabem. I ja n’hi ha prou!.
A l’hora convinguda vam anar a sopar al Puig de la Balma. Encara clarejava. Al menjador trobarem altres comensals que s’hostatjaven en les dependències del Puig. Eren parelles que mantenien converses d’intimitat furtiva. Nosaltres no parlàvem, ens llençaven les paraules d’un extrem a l’altre de la taula.

Al temps del vespre esdevingué la negra nit, i un cop a la casa, l’única activitat en grup fou una projecció de diapositives d’aquells vells temps. Tal com érem fa exactament trenta anys. Un veritable i molt oportú encert de’n Rochinas, qui projectà una festa de Cap d’Any del 1976 a la UEC, i l’exploració d’algunes de les coves i avencs que tan ens atreien.

SI AVUI ÉS DIUMENGE, ESTEM A LA VILA

A La Vila, el dia sorgeix com ho fa en altres indrets, però la llum que te, la rosada del pati i els olors i els colors del camp son exclusius. A l’hora convinguda, l’esmorzar, i anant tirant cap a les activitats que es volien fer el diumenge.
El primer dels que faltaven d'arribar fou l'Enric Cancio, i amb ell marxarem cap al poble a rebre els que faltaven. Ja s'havia aixecat força el sol quan aparegueren el Chus i la Maribel.
Mentre el grup tradicionalista es dirigia a la cova de Mura, un altre alternatiu se’n va anar al poble. Havien quedat al bar per fer una cervesa plegats un cop acabéssim, però la vida va a la seva i nosaltres, tot i el temps que tenim acumulat encara no ho volem admetre. No ens vam trobar.
Ja haviem tornat a la casa i l'astre que ens governa havia ultrapassat en dos punts de rrellotge el cènit quan es presentaren la Carme, el Josep i el Marcel, que no s'ho volien perdre. Els de la cova aparegueren per fí, amb el temps just per a remullar-se directament a la piscina.
A l’hora convinguda, vam anar per dinar. S’omplí una bona taula, si senyor, érem divuit a l'àpat. Aquest cop si podíem parlar sense haver de llençar-nos a les converses com si fos l’estrèpit d’una batalla. Es crearen civilitzadorament zones de conversa que de tant en tant aconseguíem unificar en una de sola.
Si, si, si. Tot va anar molt bé. L’esmunyedís ens va tornar a deixar sense acomiadar-se. Sabeu de qui parlo?. Jo no diré noms.

Salut i llibertat

1 comentari:

quim ha dit...

No ho dubteu, "La Vila" tot i el bon regust que ens ha deixat, ja pertany al món de les diapositìves. Res roman, res resta i res pot fugir d´aquest fenómen universal, poso per mostra la característica decoloració de les transparencies, elles tambe...
Perdó, putser no es ben be així, ara mateix acabo de recordar, que cientìfics molt sabaruts afirmen que en l´espai cuàntic existeixen unes determinades partìcules que disfruten de carta blanca per viatjar al passat o be al futur segons conveniencia.
Si mes no, la dimensió temporal en la que ens hostatgem els humans, avui per avui, es unidireccional, i a l´home (genèric) no li queda cap més opció que viure. Creieu-me. Visqueu!!!

"Allò que és, no pot deixar de ser"
Bhagavad Gîtâ