dijous, 8 de febrer de 2007

LES MINES DE CERCS



Introducció

Si volem conèixer el passat de la mineria de Catalunya ineludiblement haurem de fer una visita a la població de Cercs. El municipi és molt més antic que l’explotació minera. Primer de tot es va dipositar el mineral, va passar força temps fins que vingueren els primers pobladors, deixaren les seves empremtes, primer els uns, després els altres, i així, anaven tirant fins que alguns va tenir la genial idea al segle IX, de construir l’abadia de sant Salvador de la Vedella, i un poquet més endavant, cosa d’un segle o així, l’esglesiola romànica de sant Quirze de Pedret.
Aquests edificis, que en el moment d’erigir-se no valien un ral. No eren res més que unes pobres construccions de pedres amuntegades per a cristianitzar un mon agrest perdut de la mà de Déu, i degut a això ple de gent pagana i supersticiosa, diuen que fins i tot les bruixes feien els seus actes en aquests paratges marginats. Una cosa així, a la bona de Déu, no es podia acceptar de cap de les maneres.
Doncs bé, com dèiem, segurament no s’haurien construït mai així a la llum d’una ciutat o en una vila mitjana o gran, i servirien al cap de molts i molts anys per atraure un grapat de turistes al poble. Tots anem allà demanant: on és l’església de sant Quirze?.
El municipi s’anà constituint per tot de cases disseminades, no posseïa un nucli agrupat a la manera convencional. Era una terra de poblament pagès i ramader, no necessitat de la gent de comunitat, sinó de les bones pastures i dels espais lliures i conreables, però ni així s’oblidaven d’ells a l’hora de cobrar els impostos i els drets de senyoria, el laic i també l’eclesiàstic.
Alguna cosa d’aquell tipus de vida canvià al segle XVIII amb l’introducció de la manufactura tèxtil que produïa mitjetes i faixes de roba i fil distribuïts per tot el Principat. A finals de segle, pels vols de 1790, un fuster de Berga, en Ramon Farguell i Montsorí, perfecciona la màquina de filar de fabricació anglesa amb la finalitat d’augmentar els rendiments de producció de l’artefacte. Aquests avantatges i l’empenta d’un poble treballador convertiren la població en un dels principals centres cotoners del país.
Tot semblava haver-se redreçat a la comarca i les coses quan van bé, no poden durar gaire. Eren temps d’iniciatives, les iniciatives dels absolutistes en contra dels lliberals. I els homes, com ja sabem, amagant-se darrera de la pàtria o de la fe, fan poques de bones i manta de dolentes. La Primera Guerra Carlina, esclatà el 1833, i entre realistes i carlins malmeteren quasi bé totes les fàbriques tèxtils. Que no quedi ni una!, anaven dient. Cremem-les totes – repetien -, les indústries son un perill!.
El riu Llobregat, que n’havia vist moltes baralles fratricides va esperar, ja portava uns quants milers d’anys baixant a mar tot complint el seu comès, i els brètols, que la caguen sovint, tenen una visió de miop a l’hora de canviar destins. Aquest vol gallinaci el varen poder corregir alguns anys més tard.
Els homes van fer veure que descobrien la força hidràulica i es podien beneficiar d’aquell riu dessaborit del que no s’aprofitaven gaire. Tenien l’energia a l’abast de la mà i van convertir el Riu Llobregat en el curs d’aigua més aprofitat del mon.
La febre s’encomanà ràpidament, iniciant-se la construcció de grans colònies tèxtils amb fàbriques de filatures i teixits de cotó. Tot l’entorn humà es transforma amb l’industrialització. Neixen alguns pobles, i es consoliden i creixen d’altres. Es feia del tot necessari que fins allà hi arribés el ferrocarril.
A finals de la dècada dels anys seixanta del segle XIX, es construí la primera línia, un ferrocarril de tracció animal, que donava servei entre les mines de Fígols i Berga.
La conca minera es convertí, pel nombre d’explotacions, de treballadors i producció, en la més important de Catalunya. La primera fàbrica de ciment de l’Estat s’inaugurà al Clot del Moro l’any 1904, i tot seguit es construïren d’altres a Cercs, El Collet i Fígols.

Cercs

L’abundància de recursos combustibles explica les instal·lacions de les dues centrals tèrmiques que es nodrien d’ells, la primera data de l’any 1929 i fou substituïda per una de nova el 1970.
La torre de refrigeració de la Central actual té una alçada de 103 metres i a la boca d’emissió, que fa 68 metres de diàmetre, te un gruix de paret de 15 Cm. El cicle de funcionament diari de la Central estableix una producció entre les 8:00 i les 23:00 hores de 160.000 KW/h. Producció que es redueix a la meitat la resta d’hores nocturnes. El combustible emprat en l’actualitat per escalfar l’aigua diàriament (350 tn) és l’hulla (1200 tn), i prové d’Àfrica del Sud, amb un índex molt baix de contingut en sofre.

Sens dubte la població de Cercs va experimentar molts canvis al llarg dels 150 anys, fins l’any 1991, que va viure del carbó de lignit, i que llargament, així li desitgem el futur, se’n aprofiti del filó de mantenir viva la cultura minera gràcies al “Museu”.
El Museu Miner

El Museu de les Mines de Cercs, un dels nuclis miners més ben conservats de tot l’Estat, es troba situat a la cota 920, a la colònia minera de Sant Corneli, i està considerat, des de que es va inaugurar el 19 de juny de 1999, com el Centre d’Interpretació de la Mineria del Carbó.
El Museu consta de quatre espais accessibles pels visitants. Les sales d’exposicions, estan ubicades a l’edifici que fou un antic convent de monges i més tard, amb la primera República, es convertí en “Llar del Miner”. Aquí s’explica el totum de les mines i els miners. En el segon espai, es recrea com era un habitatge miner dels anys quaranta del segle XX. Segueix una sala de projeccions, i s’acaba amb un recorregut en tren, i tornada a peu, pels 450 m de la galeria Sant Romà. Com si fos un viatge imaginari a través del temps es pot veure, i escoltar al guia que ens ho explica, com era el treball a la mina, des de finals del segle XIX fins als nostres dies.
A l’exterior de les instal·lacions del museu es poden visitar els entorns de la colònia, l’exposició permanent de maquinària minera i altres elements relacionats amb el carbó situats a l’explanada on hi havia el dipòsit d’estèrils de la mina, i una ampliació del trajecte del ferrocarril.
Les visites de cap de setmana, entre octubre i pasqua és de les 11:00 a les 16:00 hores. Passat la pasqua, i amb el millor temps les visites s’allarguen entre les 10:00 i les 19:00 hores. Es pot concertar una visita de grup, i el consideraran com a tal si es superen les 15 persones.
La tarifa general, o preu de l’entrada individual, és de 7 €, persona, nens i jubilats 5,60 €, i els grups també es beneficien d’aquesta reducció especial.
EL Museu compta amb un servei molt ampli d’activitats: Per reserva d’activitats i informació sobre les tarifes de preus, cal trucar als telèfons 938249025 o 938248187.
· Visita guiada al Museu de les Mines de Cercs.
· Visita guiada a l’explotació a cel obert de Fumanya.
· Visita a la central termoelèctrica de Cercs.
· Visita a l’embassament de La Baells.
· Taller d’història oral: Una mina de records.
· Taller de contes: “Sóc en lignit, de la família del carbó mineral”.
· Taller de geologia: Carbonífer i dinosaures.
Si voleu saber més: http://www.vilaviva.com/

Ramix és qui ho ha escrit...

1 comentari:

Eduard Lozano i Freixa ha dit...

Hola Ramix,

M'ha sobtat trobar la teva web amb informació sobre Cercs. Jo sóc historiador de Cercs, i autor d'un dels articles d'on has tret informació (http://www.vilaviva.com/21146/21377.html). No em fa res que copiis el que vaig escriure, sempre que citis la font, és clar, però sí que vull puntualitzar que hi ha alguns errors en el teu text:

- "El Pont de Rabentí" és el nom amb que popularment va ser conegut el poble (no pas el municipi) de Cercs des del s.XVIII fins el s. XX. No és cert tampoc que al s. XX es canviés aquest nom pel de Cercs, sinó que el nom de Cercs és constant des del segle XI.
- "Cal Tomàs" fa aproximadament un segle que no fa d'hostal. Ho dic per si ve algun turista buscant-hi allotjament.
- El Tramvia de Sang" és el nom amb què ens referim a l'antic ferrocarril Fígols-Berga actualment (arran d'un interessant projecte de recuperació d'aquesta infraestructura com a via verda), no pas en l'època en què funcionava.

Fins una altra!

Eduard Lozano i Freixa
Cercs (el Berguedà)