dimarts, 27 de febrer de 2007

Batecs de Barcelona

Avui és dilluns, falten tres dies per enllestir el mes de Febrer i els habituals esquerps fan els honors d’amargar tothom el primer dia de la setmana. Son assidus al caràcter plomís i es reiteren en aquest empeny setmana rere setmana. Mai he sabut si el seu mal humor es degut a la feina que fan, la mala lluna natural que tenen, o és un constituent més d’aquells diminuts síndromes que no arriben a tenir la consideració de malaltia mental, pel fet de ser incapaços de desestabilitzar cap sistema de l’estructura social.
Si per mi fos, i pogués, els inclouria a la llista de les depressions majors. Digueu-me sinó quina consideració ha de tenir l’enuig, el pessimisme, el silenci taciturn, l’empipament i el temperament malhumorat, amb el qual molts dels que ens envolten en regalen els dilluns a la feina. Com si no tinguéssim prou amb el que s’ha fet d’aquest mon, com per aguantar cares llargues tot el sant dia.
També s’ha de dir que demà serà menys fred el seu posat, i arribarà el divendres i tot serà d’un altre color molt diferent. D’un color càlid naturalment. Haurem d’anar en compte al final, fins i tot que no ens petonegin.
Que dura és la realitat quan s’oblida ni que sigui per dos dies.
Però ja ni ha prou de disquisicions, centrem-nos en el que ara toca. Un batec de Barcelona.

Al restaurant on dino, proper al centre de la ciutat i a la meva feina, es repeteix un preocupant absentisme habitual de comensals assidus tots els darrers dies de mes. Son els dies més feixucs, els escurats. Dies de vaques flaques. Flaques, dic. Flaques no, esquifides. Ja ho diu la dita, Barcelona és bona, si…
Es percep que allà falten molts dels menjadors usuals. Ho vulguis o no, t’hi acostumes a les cares de la gent. Deia Josep Pla, que ell tenia amics, coneguts i saludats, jo afegiria que els altres tenim també la gent vista. En definitiva és la més nombrosa.
Demà serà el dia que a molts assalariats ens tocarà cobrar i les coses tornaran a la normalitat, o és al reves?, tan se val, durant tres setmanes més, viurem el que hauria de ser corrent. Però els malsons sempre tornen.
Fa temps que ho havia observat això. Però hi han altres indicadors d’aquesta situació d’economia de subsistència de les classes mitges assalariades. Aquests dies nefastes, a la gran ciutat, si observes el transit de vehicles, els bars, els comerços i els supermercats, veuràs un nombre molt més reduït d’usuaris i clients en tots ells. Notaràs més taxis amb el reclam del passatge encès, o els veuràs aturats a les seves parades exclusives, o pels voltants dels bars que tenen assignats per fer la partida. Si un dels motors de l’economia d’aquest país, és el consum privat. Pregunto jo, quanta capacitat d’endeutament per targeta de crèdit ens queda en aquesta fugida cap a endavant, abans no ens ofegui la buidor que omple la bossa?.