dilluns, 11 de juny de 2007

Ja fa quinze dies…, i continuem sense diagnostic!

Les “Eleccions Municipals” del 27 de maig 2007, com tot a la vida, ja son història. Epifania generosa que desperta quimeres de grandesa i poder, repartint presents per a tothom, i com no , també carbó, força carbó. Paradoxalment no hi ha ningú que hagi quedat descontent, el que no ha guanyat per aquí, ho ha fet per allà, es a dir el que no es conforma es per que no vol. Però prestem una mica d´atenció a la força política més agraciada i diàfanament guanyadora: l´Abstenció.
Paraula controvertida, vilipendiada i temuda alhora, radical i netament diferenciada del vot en blanc, no es que mostri el seu descontent, sinó que va encara més lluny; “Vergonya em foteu!!” es pot dir més alt però no més clar. I vet ací, que quinze dies desprès, encara no tenim un “diagnòstic” que permeti reendreçar la “preocupant” situació que al respecte viu el país.
“Les llistes obertes o qualsevol canvi significatiu en aquesta direcció a la propera llei electoral, no faran anar més la gent a votar”, “Si la gent no va a votar es per que ja li esta be tot tal i com esta”, “ També tenen culpa les continuades ridiculitzacions, o frivolitzacions que es fan de la política en alguns medis...” Sentencia L´honorable sr, Montilla. Ignomínies com aquestes situen al nostre president, com a mínim més enllà de la Via Làctia., i que evidencien un cop més l´existencia generalitzada d´una classe política absolutament “ignorant”, de la realitat que d’ells percebi’m els que amb els nostres impostos els mantenim.
L’abstenció també expressa incompetència i per tant desautorització. “No volem aquests polítics!!exclamainsolent. . Sincerament, crec que seria impossible confeccionar un llistat de tots i cada un dels motius reals que incentiven a la gent del carrer a deixar de votar, ja que el detall i la conceptualització son més aviat de caire personal, si més no, els voldria observar, sempre a títol personal, la tristesa que em produeix comprovar a diari, com la “Democràcia” per la qual vam lluitar, no satisfà gairebé ningú. Quant la dreta governa, aplica sense escrúpols una política de dretes pura i dura, i quan ho fan les esquerres, continuen amb ella com si els fos consubstancial. Aquesta incongruència, aquesta mansuetud no es ni casual ni aparent, es l’espasa de Damocles que penja sobre les forces “progressistes” i que ens permet entreveure l´existencia d´un ultra poder, que situat per damunt de la pròpia Democràcia i les seves Institucions, estableix unes regles absolutes i verticals, determinant que en aquest país el que menys els importa es a qui vota la gent, lo que realment els interessa es que voti, per que fent això, legitimitza una concepció de l’estat que es la que convé... “ als mateixos de sempre”. Es clar !!.
Titelles dels grans poders econòmics destinats amb les seves funcions diàries, a distreure a l´honest ciutadà que confia i que hi posa fe en vostès, per tal de que cregui que amb el seu vot, pot realment participar en la construcció del país, Res més lluny de la realitat (Estatut català entre molts d´altres)
Difícilment podem creure en la política desprès de veure els deplorables exemples als que endèmicament ens tenen sotmesos. Des del dia desprès, s’han fet moltes declaracions per part d´alts mandataris i correligionaris afins de tot l´arc parlamentari, encara no hem escoltat a ningú, que alci la veu per tal de d’entonar una disculpa, per haver permès tantíssima especulació i haver deixat l’article 47 de la Constitució, com una broma de mal gust, o el que es pitjor, com un insult a la dignitat ciutadana.
A ningú que aporti una idea clara o especifica sobre el model de país que volem.
A ningú que parli amb claredat de com aturar o regular adequadament el fenomen de l’arribada indiscriminada d’emigrants. Quant hem de créixer? A qui interessa aquest creixement desmesurat i sense límits? Es sostenible això?
A ningú que parli d’una neteja en profunditat tant de les institucions com de l’administració, d’alts càrrecs funcionarials i polítics corruptes. Que s´obrin investigacions serioses i a fons sobre les denuncies que es puguin fer per part de la ciutadania , tals com tràfic d’influències, amiguisme, nepotisme, abús de poder, parcialitat, manca de transparència, caciquisme, trames organitzades, enriquiment il·lícit, etc. Tots aquests fets i d´altres que em deixo per mala memòria, fan la classe política tan indigna dels ciutadans, com la més letal enemiga de la democràcia.
En cap moment he pretès inculpar indiscriminadament a tots els politics d´aquestes xacres, crec que els hi ha d´honestos, però si no fan notar els fets que els puguin destacar, difícilment la opinió pública els podrà diferenciar.
Enunciat de Quim: L’abstenció de la població, es manifesta de forma directament proporcional a la credulitat que hi diposita en els seus polítics.
La credulitat dels politics, es inversament proporcional al grau de desconfiança que generen en la ciutadania.
Quim