dissabte, 14 d’abril de 2007

DE MONTREBEI A LA FLORESTA (Es completen les fases)

Fase III
No hi ha plena complaença en un àpat si tot just acabar abandones el lloc de la menja. Això no és ciència arcana, és coneix des de fa generacions. En conversa distesa, nosaltres la varem allargar agradablement fins passades les set de la tarda. Fins i tot a aquella hora, el dia seguia sent fantàstic.
Quim mostrava capció per arribar d’hora, varies vegades ens va fer prendre coneixement, del caos que podia representar no arribar al castell amb la llum del dia, l’amoinava que ens haguéssim d’instal·lar a les fosques, sent un grup de gent tan nombrós. Jo sospitava que, tot i haver-nos assegurat un bon allotjament, el castell no reunia les condicions adients que ha de tenir un hostatge còmode. Me’l vaig mirar, no semblava preocupat, a estones xerrava amb el Ramon, reia després amb la Montse, cridava a l’Albert, lloava el Josep, però res en ell denotava preocupació esdevenidora. Rafael em va parlar d’en Joan Canals, guardava d’ell un record inesborrable, més o menys com tots els que hi érem allà. A la conversa es feren presents els absents, de les aventures viscudes amb ells. D’en Leo, i dels més nous, en Malo, Toni, Pere...
Es va fer necessari interrompre finalment allò que ningú no volia concloure. Ràpidament ens posaven en marxa cap a La Floresta.
Del poble de La Floresta, quan es tracta de situar-lo davant un foraster, se’n diu que es troba a prop de Borges Blanques. La capitalitat administrativa de les ciutats absorbeixen les petites identitats vilatanes. És deu a un procés històric de progressions, privilegis i possessions desiguals que tenen un seguiment històric de molt difícil comparació.
Amb el nom romanitzat de Castellots, origen de l’actual poble de La Floresta, se’n fa referència a un tipus de fortificació de petites dimensions, que serveix de refugi a un llogarret, o petit poblament agrícola, que en àrab es coneixien pel nom de “bur^g”, i que amb el plural d’aquesta paraula, “buru^g” se’n troben actualment moltes traces toponímiques per tota la comarca: Borges, Borgetes.
No serà fins al segle XV, que apareix per primer cop el nom de La Floresta. El lloc, propietat del duc Joan Ramon Folc IV, es dedicà a reserva de caça i residència lúdica, convertint el torricó defensiu existent a La Foresta en un pavelló aristocràtic i residencial de caça i esbarjo. Aquest procés de transformació de l’estructura militar en residencial es realitzà al llarg del temps entre finals del segle XV i els inicis del XVI.
La configuració definitiva del castell que nosaltres trobarem el dissabte 24 de març quan varem arribar inmersos en la negror de la vesprada, data de la segona meitat del segle XVI. Les reformes i adaptacions contemporànies no han estat més que tasques de conservació i manteniment d’una estructura que te més de quatre segles d’existència.
En Quim va jugar les seves cartes fins al darrer moment. Ens feu entrar al nucli central del castell amb les llums de les llanternes, l’únic habilitat per a servir de residència, i ens conduí en penombres fins a l’escala de la masmorra que baixava fins a una cambra humida i oblidada que hi ha excavada a la roca. Després, considerant que ja havia explorat del tot les nostres pors i fantasies, trencà l’encanteri que havia crear, dirigint-se al quadre de comandament elèctric i encenent les llums del castell.
Aquella nit especial soparem al bar del poble. L’endemà seria un altre dia completament diferent. No hi ha mai dos dies que siguin iguals.

Fase IV
El castell, la part condicionada vull dir, es constitueix en apartaments que es distribueixen en quatre nivells, de forma que l’allotjament pot fer-se de forma solidària o be solitària. L’Albert i la Montse triaren la planta baixa per passar la nit, el Ramiro i la Conxi el primer pis, El Josep i la Cris, el Rafa i la Quima, Josep Maria, la Justa i l’Estela, en el segon. Dalt de tot, sota la coberta d’encavallades de fusta centenària s’hi allotjaren el Ramon, la Mercè i Lluís Baqués.
Els fantasmes dormiren plàcidament i no sortiren aquella nit del 24 al 25 de març de 2007. No hi havia roncs, ni crits, ni sospirs, només els sorolls típics de la nit que es produeixen al món agrari i els de ciutat no tenim familiaritzats.


Fase V, i última
Tot estava preparat, va ser curiós, però en un obrir i tancar d’ulls la llenya cremava sota l’engraellat metàl·lic i a sobre es coïen els calçots. Confesso que no crec en la màgia, però jo, quan anava a cercar carburant els altres ja encenien el foc, quan volia parar taula, algú me’n oferia una cervesa per distraure’m i al girar-me ja havia de col·laborar en una altre cosa perquè aquella meva pretensió ja era feta. Un despropòsit vaja. Vaig haver de anar d’un costat a l’altre donant conversa, per entretenir aquells desgraciats. Ni amb això tingué èxit, tots anaven enfeinats. Com me’ls estimo, igual que els dies, no hi ha dos d’ells que siguin iguals. Aquests nois no son de diari son de festiu i jo vaig actuar com un bon vivant. No era pas el meu propòsit.
I au vine, novament a entaular-te. Allà aparegueren els calçots, això ja ho sabia, però qui havia preparat l’aperitiu, les salses i l’allioli que eren magistrals, aquelles plates de carn i botifarres a la brasa, la sangria...?. Déu meu, on havia estat jo tot aquell temps?. Vaig ser abduït pels extraterrestres?.
Com és de costum, ens vingué a visitar l’eminent artesà Fèlix Martin, no es fàcil ser un savi fora ciutat. Ell s’ho ha treballat. En la seva ciència, el coneixement de la pedra, ell és únic. L’han d’anar a buscar allà els que volen saber més, fidel al seu origen no renúncia al tros de mon que millor coneix, la seva Floresta natal. És un home que no es nega mai a donar, a donar-te, la muntanya dels seus coneixements. Des d’aquí la meva més sincera admiració i deferència a la seva persona, l’últim dels “bons homens”.

Lluís Baqués, rebé els honors per haver provocat tot això. Els que estàvem allà sabem el que vull dir, com també l'Albert, si dic, que teniem a la mà un bon cafè exprés.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Massa sovint me n´adono que no tinc prous paràules per tal d´expressar els meus sentiments, al menys en la dimensió en que jo voldria, sobre tot, quant llegeixo aquests escrits que rememoren quelcom més que una reunió de gent compartint una activitat, sigui la que sigui.
El significat d´aquest fet, per mi va molt més enllá del marc, o del guió superficial en que es representa.
Tots indefectiblement, heu format part de la meva existencia, i encara que us resistisiu, us tinc presoners en l´univers de la meva memòria. També es cert, per la vostra tranquilitat, que procuro que no us falti de res, fins hi tot de la llibertat d´entrar i sortir.
Tots seguiu formant part, com a lletres d´un llenguatge no escrit, que sense pressa, però sense pàusa, va omplint els ja feixucs volums de la meva singladura, no pas d´erudicions, sinò de la síntesi profunda, de la màgia, o l´instint que les guia.
De la matéixa manera que; "son necessaris els observadors per tal de donar existencia al mon" (John Weeler).
Entenc que es necessaria la estima, per tal de dotar l´ànima de vida.
Quim