UNA EXCURSIÓ A MONTREBEI (cap de setmana amb cinc fases)

FASE I
De la Trobada a Fontllonga o agrupació de membres.
Havien quedat d’hora el dissabte dia 24 de març. Segons deia la convocatòria allà ens trobaríem a les vuit trenta, algun candorós, aquella rara espècie humana a la que pertanyen els que tot s’ho creuen, va arribar a les vuit. Babau, beneitó, càndid, crèdul. De mica en mica van anar arribant els altres, tots els altres no eren ni el Ramix, ni la Conxi ni el Lluís. Quan ja les feres no es podien aguantar més ens van fer entrar a la sala reservada a Can Quel i serviren l’esmorzar. Unes bones plates d’embotit, llesques de pa torrat, conegut popularment amb el nom de torrades, i vi. Així de frugal va ser lo nostre àpat matinal. Repetirem amb dues plates més i diverses càrregues de torrades. Vingué després lo cafetó, algú funciona millor quan l’aigualeix amb esperit ardent, i lo còmput del que havien consumit. Després es va encarar la 2a.Fase del programa.
A l’aparcament ens organitzarem en dos grups, així de curta va ser la unitat que tan fermament havien establert a taula feina uns moments. El primer grup, el dels especialistes, es proposava completar la Via Ferrada instal·lada al Montsec per la parella d’escaladors Olmo i Urquiza. Un segon grup encara molt més experimentat es proposava travessar el Gran Congost de Montrebei, prodigi natural únic a Catalunya. El repte era de fàcil triar, cadascú lliurement, sense pressions de cap mena, s’apuntava al grup que volia. Les decisions democràtiques tenen aquestes coses, van haver famílies que acabaren separades.
L’acostament a la Via Ferrada es fa per Àger a la banda sud del Montsec. Tio!, quina paret de falla més espectacular!. Im-pressionant!. L’apropament del grup de Montrebei ho faria des d’Alsamora pel nord, on la geologia de la serralada te les formes molt més endolcides.

FASE IIa
VIA FERRADA OLMO URQUIZA
Corçà, Montsec d’Ares (Lleida)
L’esmentada via va ser una de les primeres que es van equipar a Catalunya, 1997. No es tracta d'una ascensió amb gran dificultat, sinó més aviat al contrari, esdevé fàcil i còmoda. Podria dir-se d’ella que es un complement per tal de fer possible una ruta, que superant la vall de La Pardina, per la seva capçalera amb verticals esglaonades, permet assolir una excursió que pot abastar diferents indrets, entre ells, i com no, el Congost de Mont-rebei. La instal·lació es bona, i roman en bon estat de conservació, la qual cosa encara alleugereix més si s’escau, la superació dels 320 m de desnivell que la conformen. Val a destacar que, potser i només sota el meu estricte criteri, les parets, estan massa separades l’una de l'altre, i per tant la major part del desnivell, es fa a peu, això si, per corrierols molt feréstecs i dignes de ser visitats.

La tornada, per que sempre hi ha d'haver una tornada, la vàrem fer pel mateix lloc, mitjançant una excel·lent instal·lació de ràpel, que ens situa novament al principi.
En definitiva, es tracta d'una magnífica ocasió per tal d´ iniciar-se en el complement de l'excursionisme, que ve a denominar-se via ferrada.
Vàrem anar-hi; El José, la Cristina, J.Mª Latorre, l’Estela ( amb només 7 anys), l’Albert, i jo mateix....el Quim.
FASE IIb
CONGOST DE MONTREBEI
Alsamora, Montsec d’Ares (Lleida)

Recórrer el Congost de Montrebei des del nord te l’avantatge d’un passeig. T’hi acostes en cotxe, si això és el que vols, fins ben bé l’entrada del Congost. Allà t’has d’acomodar en espai amb instal·lacions, higièniques, informatives i d’aparcament, que faciliten el que l’assistència de visitants sigui molt nombrosa. L’excursió però és més natural si accediu pel llarg recorregut del sud.
D’allà surten dues vies fins l’entrada del Congost. Una corre pel fons de la llera quan l’aigua del pantà disminueix, per l’altre s’ha de superar una petita carena i tornar a baixar fins al pont metàl·lic que travessa el Barranc Fondo o de La Maçana. És l’antesala de l’espectacle. A partir d’uns centenars de metres més enllà del pont s’inicia l’estreta i fonda escletxa que l’aigua del Noguera Ribagorçana encara no ha acabat de tallar, encara està obrint-se pas per travessar la serralada del Montsec. És un aigua contundent i infal·lible, sempre canviant, sempre heterogènia. Persistent.
La vena líquida te un color de blau turquesa encisador que t’acompanyarà en tot moment mentre recorres el congost. A no gaires metres de l’aigua és visible a estones el primitiu camí que comunicava antigament les valls dels dos costats del serrat. El camí actual, més practicable, més segur i condicionat, ho fa pel bell mig de la paret de llevant, a l’altre costat, a tir de pedra, el Montsec de l’Estall, la petria faç de l’Aragó, territori de La Franja. És un passeig que es fa curt, però s’ha de repetir per tornar al cotxe. Si ara tenim un moment farem la cova Colomera, que ens queda un xic més amunt del camí, és un bon lloc per enlairar-se, sense dificultats, sense perill.
Els que van fer el Congost van ser: Lluís, Justa, Ramon, Mercè, Rafa, Quima, Conxi, Montse i Ramix.
La tornada al punt d’agrupament de Fontllonga s’havia acordat amb antelació, i amb els propòsits assolits, vam fer un àpat ben gustós, ben preparat i millor taxat a Can Quel. (Psst, psst, em va encantar el tronc. Quin postre déu meu!).
Continuarà... si, si, molt aviat.