dilluns, 26 de març de 2007

El refugi 307, El Poble Sec de Barcelona

Ja eren tocades les deu del vespre aquell fatídic 16 de març de 1938 i a casa acabàvem de sopar. A les nostres vides, pertanyíem als gentils, s’hi havia introduït una guerra fratricida que mai no hauria d’haver-se iniciat. Cap pretext, per molt ben disfressat de patriota que se’ns presenti, o la causa es faci aparèixer justificada i legal, pot exculpar un conflicte tan negligent, descurós i il·legítim.
Les sirenes que ens advertien del perill van despertar amb un sonor i aterrador xiulet. El malson es va incrementar en sentir-se el remor dels avions a la foscor de la nit de Barcelona, eren Savoies S-79, màquines de matar, desinteressadament enviades per la fraternitat feixista italiana. Duien el mal a les entranyes. El bombardeig es va allargar durant dos dies, amb un total de dotze atacs aeris sobre la ciutat. Morirem més de mil persones, totes van ser víctimes, i totes eren innocents.
Barcelona fou la primera ciutat de la República que patí els bombardeigs aeris indiscriminats per part dels insurrectes, espècimens que es feien dir “els nacionals”. En algunes converses íntimes es deia d’ells que no eren nacionals, sinó, “nacios mal”, una forma de dir “mal nacios”.
Com que no s’havia pensat mai que existís un enemic capaç de bombardejar la població civil, s’estava molt lluny de conèixer la potencia destructora dels atacs aeris sobre la ciutat. Ens quedava en el record la tardor del 36, quan les autoritats democràtiques ens van instruir sobre la possibilitat que Barcelona patís un atac aeri dels insurrectes, alliçonant-nos de la millor manera, amb una organització bàsica, d’enfrontar-nos al perill. Inclòs es van assajar amb les sirenes que ens alertarien de l’arribada dels aparells. Després dels primers bombardeigs es va veure que l’ocupació en massa dels subterranis del metro i ferrocarril feia necessari la construcció de més resguards. Els mateixos ciutadans van assumir la seva defensa construint refugis repartits per la ciutat, amb un desconeixement real de la capacitat resistent del blindatge dels subterranis. Els homes joves estaven al front de guerra i els túnels els van haver de fer entre les dones, els nens i les persones grans.
El 307, es va construir al carrer Nou de la Rambla, confluència amb el Passeig de Montjuïc, va ser excavat pels veïns ajudant-se de pics i pales, les úniques eines que van utilitzar per penetrar la dura roca del subsòl del barri. En un principi es projectaren 400 metres de galeria, que hauria de disposar de tres accessos, i se li va donar una secció en galeria de mina recoberta de maons ceràmics i un reforç a la part superior amb volta a la catalana. La normativa de la Generalitat establia les condicions d’execució que s’havien de complir per considerar el refugi segur. D’entre elles la de situar les cambres higièniques a la banda d’entrada, o arrodonir les arestes per moure lliteres sense entrebancs, i un traçat de la planta en ziga-zaga els primers metres, per protegir-se de la metralla de les explosions.
El subterrani, que te un recorregut de dos-cents metres i la particularitat de ser accessible a peu pla des del carrer, tenia capacitat per a albergar unes dues mil persones, i tot i no acabar-se de construir segons estava previst inicialment, assoleix una fondària des del nivell del carrer de set metres. Dels tres accessos només un d’ells continua obert, l’accés número 3, on es conserva la reixa original amb que era tancada.
Els refugiats que s’acollien aquí en cas d’alarma seien en bancs de fusta arrenglerats als costats contra les parets, mentre esperaven que passés el perill aeri. Al refugi hi havia una guarderia per recollir els nens, encara ara es pot veure mig colgada pels esfondraments. L’enllumenat es realitzava amb làmpades de petroli. També existia una font natural.
La Junta de Defensa Passiva de la ciutat va construir 1400 refugis per emparar una població de 100.000 ànimes. D’aquests albergs, 288 estaven situats dins de l’àrea que ocupa l’actual districte urbà de Sants - Montjuïc.
Durant els anys quaranta es va construir una fàbrica de vidre en el solar on estava l’entrada número 1 i al llarg del temps van emprar un tram de galeria per emmagatzemar materials. L’any 1995 es va demolir la fàbrica i des d’aquell mateix moment s’inicià un procés de recuperació de la memòria viva i del refugi per a la ciutat.
El Museu d'Història de la Ciutat està enllestint la restauració d’aquest refugi antiaeri del Poble Sec que s’obrirà al públic el proper dia 1 d’abril. S’han habilitat uns plafons que rememoren els esdeveniments d’aquella pacient i sempre heroica resistència civil. Hi hauran visites tots els caps de setmana amb una ambientació que fuig dels decorats de cartró pedra i tracta el lloc amb el més pulcre respecte. El mateix respecte que mostrà el premier Winston Churchill per la població de Barcelona quan en plena batalla d’Anglaterra el 1940, demanà els britànics la mateixa resistència que havia demostrat tenir poble de Barcelona.
Visites:
http://www.museuhistoria.bcn.es
Per a grups que ho reservin amb antelació, el Museu ofereix la possibilitat de realitzar les visites comentades, concertades qualsevol dia de la setmana.
El refugi antiaeri del Poble Sec de Barcelona és un dels llocs més significatius i emblemàtics de la ciutat durant la Guerra Civil Espanyola. Pel potencial simbòlic de les seves restes, la seva rellevància històrica i els fets relacionats amb la vida quotidiana a la reraguarda, el refugi antiaeri del Poble Sec és testimoni excepcional de la defensa passiva de la població davant els bombardeigs de les aviacions italiana i franquista.
Els diumenges l’entrada és lliure a les 13:00 hores.

"El refugi 307. La guerra civil i el Poble Sec. 1936-1939"
Aquest és el títol d'un llibre editat per l’Ajuntament de Barcelona que es pot trobar a:
Oficina d'Atenció al Ciutadà.Pl. Sant Miquel 4. Horari: 8.30-17.30.
Llibreria del Palau de la VirreinaRambla,99
Museu d'Història de la CiutatPl. del rei,1.
Informació recollida pel Ramix.

1 comentari:

Ramiro ha dit...

He de constatar que Barcelona fue la primera ciudad de la República española en ser bombardeada, aunque no, como se dice en el texto, por vía aérea, sino que el ataque sobre la población se realizó desde el buque de guerra italiano Eugenio di Savoia, era el día 1 de enero de 1937 y causó 16 muertos. Posteriormente, el 29 de mayo de 1937, cuando ya otras poblaciones de la península lo habían sido, entre ellas Guernika, un nuevo ataque más cruento, con 64 muertes y 88 heridos, si se realizó por vía aérea utilizando los nacionales 7 aviones trimotores Junkers.