Esmorzar a Cala Pedrosa, Tamariu

Ahir vam anar a esmorzar a Cala Pedrosa com tenim per costum el fer-ho de tant en tant. Amb tot, no ho fem tant sovint com ens agradaria. Per anar be s’hi ha de baixar d’hora. Si pot ser, tant com per poder anticipar-nos a la sortida del sol.
Per anar-hi si ha de baixar a peu des de la carretera de Tamariu, que ha estat el darrer poble de la Costa Brava en ser descobert pel turisme de la Capital. En un principi l’antiga cala de pescadors de Tamariu va estar ignorada durant molt de temps per no reunir els requisits d’exhibició necessaris que precisa per lluir-se l’alta societat, i quedava massa lluny de tot, inclús pels mateixos palafrugellencs. Va continuar així fins que les aglomeracions no assoliren la saturació dels altres destins capdavanters, mantenint-se més o menys en un segon terme fins ben avançat el segle XX. Fins el moment precís en que el turisme de segona residència fou de l’abast de la classe mitja.
Antigament pels palafrugellencs Tamariu era la platja dels pobres, i fou tant ignominiosament oblidada pels de casa, que la població no conegué la brillantor de la llum elèctrica fins que no havien passat trenta anys de la seva arribada a la Vila. A la Cala s’hi havia d'anar llavors pel camí que surt de la Vila des del carrer de La Tarongeta i passava per Vila-seca i la Font d’en Cruanyes.
L’esclat de la Primera Gran Guerra el 1914, provocà el tancament de fronteres i una forta crisi a la indústria surera del poble que avocà molts homes a l’atur. Per tal d’atenuar les dificultats de les famílies afectades i donar ocupació els caps de casa, l’ajuntament projectà la construcció d’un camí carreter que sortín del camí dels Ermitans, antic vial que passava primer per sota El Bruguerol i desprès pel costat del Mas del Cabo, s’enfilava a la muntanya del santuari de Sant Sebastià. Aquell fou l’embrió de la carretera actual, ideada més per fer una obra de caritat als damnificats de la vila que per facilitar les comunicacions dels pescadors de Tamariu. El nou camí arrencava un cop passat el Pont d’En Cassaca i aprofitava el traçat d’un vell corriol existent que des de la Musclera baixava a Tamariu.

Els primers indicis de com hi trobarem de plena la Cala, la tenim en el camí que enllaça la carretera amb el capdamunt de la Riera de la Cala Pedrosa. No hi hem vist més de quatre o cinc cotxes. És un nombre reduït que ens tranquil·litza. Alguns d’ells pertanyent se’ns dubte als caminants que itineren, seguint els senyals de la bandereta blanca i vermella, el Camí de Gran Recorregut GR-92, i que solament s’hi estaran de passada.
Durant els primers metres resseguim la finca de la Musclera, que fou construïda en aquest extraordinari paisatge, el 1929 per a servir de residència de Lord i Lady Islington, la construcció seguia l’estil colonial espanyol de Califòrnia. El projecte fou ideat pel visionari i gens convencional matrimoni dels Woevodski. Les casualitats que s’entrellacen van fer coincidir en aquest mateix punt, el camí obert a causa de les conseqüències de la Gran Guerra sobre la població de Palafrugell i la finca edificada per un dels militars que hi havia pres part en la contenda, em refereixo al comandant rus Nicholas Woevodski.
Els terrenys de la propietat, antiga vinya del Cabrer que segons es deia donava el primer raïm de les vinyes del terme, estan envoltats per una tanca que la separa del camí. El nom li ve donat per trobar-se en els seus límits la Punta de La Musclera.
Des d’aquí, el punt més alt del recorregut, s’inicia, en vertiginós descens, l'estret corriol que ens conduirà a la Cala.

El camí arrenca com un jove ballarí precoç dansaire i juganer, que acabarà per entregar-se exhaust, deixant d’existir arran d'aigua, quan ja no tingui cap valor la seva alçada.
Anem baixant pel pendent i ens endinsem en una atapeïda floresta que cobreix completament la riera encaixada entre els dos vessants del barranc, és una barreja d’intensos tons verds i els torrats que produeix la sequera persistent dels darrers mesos. La vegetació que ens envolta és de tipus mediterrània. Autòctona. El camí no fa gaire que s’ha condicionat instal·lant baranes de fusta que protegeixen del barranc. Una mostra de la civilitzada ordenació del territori natural que ens produeix una doble sensació contradictòria. Per un costat el de la integració d’un paradís natural a la moderna accessibilitat de les masses, de l’altre el reconeixement de lloc singular que te la Cala de la Pedrosa.
Pendent avall arribarà el moment que se’ns mostra una conjunció paisajistica que no em canso mai de contemplar, és una localització indefinida, variable per a cada persona, però que acaba per mostrar-se ineludiblement a tots els caminants. És una vista enquadrada entre els dos costats, molt junts i coberts de pins de la muntanya; entremig el cel d’un blau net i suau, sempre enterbolit per les pinzellades blanquinoses que donen els núvols, tot això pel damunt d’un altre blau lleugerament més intens amb les tonalitats verdoses que ens identifiquen que es tracta de l’aigua que omple aquest Mar Nostre. Al sota de tot, situada a l’esquerra, l’omnipresent barraca d’en Jordi i la Pepita.
Un cop arribats a la cala, veiem una barca que torna a terra, porta dos homes a bord, son en Jordi Juscafresa i en Joan Mascarós. Han sortit a pescar d’hora. Ho fan sempre. Ho han fet tota la vida, com ja ho feien els seus avantpassats.
La Pepita i la Maria, les seves dones, surten a rebre’ls, volen saber com a anat la pesca i també els ajuden a assegurar la barca a terra. Aquest cop, l'esmorzar el farem de garoines. El peix es deixa per dinar.
La Cala Pedrosa fa honor al seu nom. És plena de còdols d’un bon tamany, que no facilita gens la presencia dels banyistes i això la fa diferent. És una platja fonda, típica de les rieres curtes i estretes que concentren molt més l’erosió produida per l'aigua de les plujes de durada curta i intensa. A cada costat de la llera queda l'espai just perquè hi càpiga una barraca, presència antiga de les botigues de pescadors que servien, arran de platja, per guardar els bots, les xarxes i les arts de pescar. Aquestes barraques, en èpoques passades, eren utilitzades per les colles, majoritàriament d'homes, per fer uns àpats festius i abundants que acabaven sempre acompanyant-se de cants mariners, de caire melancòlic, que els transportava en braços de l’aiguardent a terres llunyanes on, segons es deia, els nostres indians havien viscut gestes memorables i aventures èpiques. Era un bon motiu d’esbarjo. Potser l’únic de que es podia gaudir.

En aquests rodals de mar es pesca el peix blau, la sardina, l’anxova i els verats. Ha de ser de bon matí, com ho fan en Jordi i el Joan per tirar la sonsera i marisquejar als esculls de Sa Galera. A l’hivern tiren l’art.

A l’interior de la botiga de Cala Pedrosa vaig descobrir per primer cop, d’això ja fa uns quants anys, la torrada d’all i oli amb anxoves, aquest dematí la menja es farà de garoines. Cada cop es consumeixen més i en queden menys. Aquestes acabades d’agafar, son delicioses.

L’Entaulament el fem llarg, sense interrupció, ens ha servit també per cobrir el dinar. Contemplo les fotografies penjades a les parets. Veig una d’en Jaume Sala, conegut als encontorns per “Met Xerraire”, l’avi matern del Jordi. Està assegut damunt la barca. És feta per l’artista local Pere Palahí, als anys cinquanta. L’avi Met sabia molt de peix i pesca, i no necessitava fer servir, com es Coix Maldo, unes altres arts de pesca massa sorolloses. Ja m'enteneu.
Fem un volt per la cala, el sol ja no hi arriba a tocar l’estreta obertura orientada cap a llevant, ho impedeixen els altíssims penya-segats, però les pedres encara conserven una lleugera escalfor que ens resulta molt agradable. No ens allarguem massa temps, la font d’aigua dolça que hi ha als peus de la riera fa de caldo de cultiu d’uns mosquits de mida extraordinària que no trigaran en fer-se presents. Crec que son els guardians d’aquest paradís natural. El darrer que encara queda a la costa.
Ens comencem a plantejar la tornada, no ens queda cap més altre remei, i iniciem la pujada amb un pas lent, el mateix pas silenciós que es du a les processons de Setmana Santa.

Ramix