UN APERITIU A L’ESCALA

Durant un temps del segle XVIII, no hauríem pogut fer el viatge a l’Escala per la carretera de Bellcaire, l’antiga població de Bedenga. Fins l’any 1721, en el territori comprès entre aquest darrer poble i el primer, existí un dels estanys més extensos de l’Empordà, fou un ciutadà de Barcelona, de nom Francesc Antoni Sotelo, qui va rebre l’autorització reial per dessecar-lo i cultivar les terres que havien emergit, la superfície ocupava unes nou-centes vessanes d’aquell temps, ara s’aproximarien a les dues-centes hectàrees. Com que era el rei qui guardava el domini de totes les aigües marítimes i continentals, aquell va haver de pagar 20 sous d’entrada i una renda censal de 25 lliures anuals.
Amb tot, s’hi en aquell temps fóssim per l’altre camí, el de Girona, veuríem extensions inacabables de camps d’arròs, que testimoniaven l’elevada rendibilitat d’un conreu que es relacionava directament amb l’excel·lent qualitat d’una varietat empordanesa, més granat, més blanc i d’un gust molt més bo que el de la Llombardia, el de Cullera o el de La Carolina.Tambè era més car que els altres, tot s’ha de dir si no volem ocultar res en referència a la fidelitat històrica. Els cultius van assolir la seva màxima importància a la fi del segle XVIII. Al cadastre de 1757 ja figuren dos molins arrossers a l’Escala. La producció del qual, però, es trobava en mans d’un pocs terratinents, com els Dou, que controlaven tots els cultius de Bellcaire, Verges i l’Escala.
El 1836 esclatà una terrible epidèmia que provocà mortaldats excepcionals a les poblacions de l’Escala i Torroella, i tot i no identificar-se la seva naturalesa i procedència, l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona l’atribuí als embassaments d’aigua dels arrossars, i els cultius van ser prohibits el dia vuit d’agost de 1837 en tot l’Empordà.
Reprenent la crònica del viatge, nosaltres varem travessar el pla que ocupava l’antic estany sense ser conscients en aquell moment de per on anàvem. En els recorreguts en cotxe es succeeixen paisatges sense pena ni glòria; el reconeixement visual del territori, per molt gratificant que sigui no sempre resulta suficient.
L’entrada a la població de l’Escala resulta decebedora, insubstancial, anodina, despersonalitzada, fins i tot en el moment de penetrar pels carrers de l’eixample ens pot semblar un destí apàtic. La població, modernament, ha permès un creixement urbanístic que ha esdevingut desordenat i barruer, sovint, la desintegració entre el paisatge i l’hàbitat és feridor i a estones arriba a mostrar-se com una postal completament kirsch. És aquest, però, l’únic semblant que pot ofererir de moment per donar la benvinguda als forasters.
Arribats al nucli antic, vora el mar, ens transportem a l’Escala autèntica, que és ben bé una altra població, entre les dues se situa l’anell de creixement noucentista que també pot estimular els sentits que saben apreciar l’aire clàssic transmès per l’arquitectura obrada seguint la tradició popular. Un bon exemple son les senzilles cases dels pescadors. Can Bordas, al carrer del Sol, ens il·lustra de com, les cases, estaven emblanquinades amb calç i posseïen un petit patí al seu davant i un magatzem on guardaven els estris de pesca.
El poble va néixer entre els segles XV i XVI, ho va fer des d’una una reduïda barriada de pescadors de la veïna Empúries establerta al sud de la badia de Roses. El ràpid creixement i importància que va experimentar durant l’època daurada de l’arròs feu que el 1766 aconseguís la capitalitat del terme i adoptés en el seu escut la torre del Castell d’Empúries. En aquell moment feia seixanta-cinc anys que els escalencs havien començat a construir-se una nova església dedicada a Sant Pere, la primitiva havia estat destruïda per un llamp, i en feia cinc que havia estat acabada. El temple, d’una sola nau interior era feta amb l’estil gòtic popular i la façana seguint la regla d’estil renaixentista, fou declarat parròquia el 1777.
Desprès de la Guerra Civil Espanyola, a partir de 1947, la capella protestant de l’Escala, Amb la de Palamós i de l’Estartit fou novament autoritzada a reprendre el culte; era una “tolerància tutelada”, com afirma l’historiador gironí Josep Clarà.. L’any 1950 va esclatar el sorollós escàndol del vicari de l’Escala, Joan Vinyes i Miralpeix, que abandonà el ministeri sacerdotal i deixà de ser, públicament, catòlic. Ara ens assembla anecdòtic.
L’antic Alfolí de la Sal o Pòsit Vell, està situat al carrer Alfolí, i surt al passeig marítim, és una construcció del segle XVII, un interessant edifici que va servir de magatzem, mercat de la sal, duana marítima i pòsit. Al segle XIX la duana de l’Escala incloïa les poblacions de Torroella i Pals i era de quarta classe. Va ser un establiment cabdal per la navegació de cabotatge quan el transport marítim d’escales curtes assolí la seva màxima empenta. Les mercaderies arribades a la població per mar es distribuïen als pobles de l’interior des de l’Alfolí.
Existeix també a l’Escala un cementiri que ha quedat encerclat d’edificis entremig de la població, és el Cementiri Vell, del segle XIX. Al portal figura el nom de Cementiri Mariner i la retolació no diu cap mentida, però, no respon enterament a la realitat. Allà hi ha enterrats gent que tenien altres oficis, barrilers, fusters, picapedrers, escriptors, i fins i tot pintors. Allà reposen les despulles de Caterina Albert, que s’amagava en el mon literari sota el pseudònim de Víctor Català, i també el fotògraf Josep Esquirol.
El recinte és una joia de construcció popular en estil neoclàssic, un dels més interessants de la costa catalana. Els nínxols estan immaculadament emblanquinats i rematats amb timpans de formes triangulars i rodones.
Existeix una comunió existencial entre aquest poble i el mar, la relació és atàvica, havia de ser així o no seria i resulta desencertada l’orientació l’escultural de la cobla que presideix el passeig marítim. L’orquestra que hauria de ser pelàgica, estranyament mira al sud, a les cases i la gent, quan tots sabem que els músics haurien d’estar muts contemplant el batec rítmic, incessant i premonitori de les onades. Col·locats així d’esquenes no veuen res d’important del que passa al mon.
El coneixement de l’existència de l’Escala arriba al gran públic per l’excel·lència de les seves salaons. És una associació mentalment inevitable, indissoluble. Pronunciar solament el nom el deixa disminuït, li falten atributs, el cap ens ofereix de seguida el complement ideal per l’Escala, les anxoves.
Varem seure al bar taverna La Caravel·la en una taula de la terrassa de cara a la badia, el diumenge és se’ns dubte el millor dia per fer-ho. Si l’entorn acompanya per gaudir d’un bon aperitiu, les cadires no es refredaran en les hores prèvies a l’àpat dominical, el més important de la setmana.La cervesa es diu molt bé amb els muntats d’anxova, filets salats, que servits amb un rajolí d’oli i un toc de pebre negra tenen una agradable i consistent queixalada. Estan delicioses. També ens van servir unes patates fregides, eren de bossa, però igualment van ser incloses a la cerimònia. Gaudir del moment no és difícil. Tot allò que no entra dins del teu camp visual deixa d’existir, el temps es relativitza i també deixa d’importar. La conversa sorgeix espontània, s’amenitza per moments i torna a ser intranscendent al cap d’una estona, però això no importa. Es converteix en una successió de bullicis i silencis, fins que te’n adones que la teva vitalitat s’ha compassat amb la freqüència de les ones. Que respires, penses i sents seguint el colpeix de l’aigua sobre la platja. La perla de l’Escala la posa l’illot del Cargol, que se situa al mig de la badia trencant, amb blanquinosa escuma, el blavós marí en que s’enquadra al fons el promontori del Cap de Creus.