L´AVIACIÓ REPUBLICANA
ELS CAVALLERS I LES MONTURES DE “LA GLORIOSA” I
LES MONTURES
Les FARE, acrònim amb que es coneixien les Forces Aèries de la República Espanyola, es trobaven a l´inici de la guerra, en una disposició tècnica i organitzativa gairebé obsoletes. Situació que es procurava contrarestar, mes amb la passió i entusiasme dels joves aviadors, que no pas amb l’eficàcia del material disponible.
Imatges tragicòmiques de les que es guarda testimoni gràfic, en les que hom pot contemplar el metrallador de popa abandonat el seu seient en ple vol sobre línies enemigues, fins situar-se sobre l'ala carregat amb una bomba de 20kg sota el braç, per tal de poder fer punteria sobre l'objectiu. O be, petits avions de transport civil, on des de la porta d’accés es buidaven sacs de pedres sobre els requetes, ens donen una idea bastant clara de les condicions en que la nostra aviació havia de fer front als insurrectes.
Així dons, ningú s´hauria de sorprendre en descobrir que, el parc aeri de combat disponible a l´Espanya del 36, estava constituït integrament per material barat, vell o de desballestament. Tot i que es requisaren pràcticament la totalitat d´unitats pertanyents a civils, ni de bon tros hi havia medis adequats per fer front al que venia des d´Itàlia i Alemanya. En conseqüència el govern Republicà es veié obligat a buscar nous subministradors en el mon industrialitzat. França, Anglaterra, EEUU, Txecoslovaquia, i la URSS. Si mes no, paradoxalment, cap dels països mes desenvolupats, disposava encara d´avions preparats per la tempesta bèl.lica que s´enfilava sobre Europa. Bristols, Grummans, Aeros, Potez Polikarpovs, Blochs etc. eren encara molt lluny d´estar a l´alçada del que requeririen les circumstancies.
Així dons, “La Gloriosa” (sobrenom de les FARE) no va poder triar en cap lloc que no fos un autèntic mercat “d´antiqualles”
El país que millors enginys i predisposició oferia, sens dubtes, fou la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Encara que hi hagués bona consonància entre ambdós Estats, l’ajut soviètic no es va fer efectiu de forma altruista, (Com Alemanya i Itàlia amb Franco). El Banc d´Espanya va pagar amb or, tot el material que procedent de Moscou ens arribava. Des de l’ensinistrament dels joves pilots, (Acadèmia de Kirovabad) fins les peces de recanvis, munició, assessorament tècnic, tàctic, logístic, etc.
POLIKARPOV I-15 “EL XATO”
Al novembre de 1936, van entrar en servei els primers 25 Polikarpov I-15 alies “El Xato” que ràpidament van arribar a més de 500 unitats repartides pel territori no revoltat.
A començament del 1933 Nikolai Polikarpov, un dels més joves projectistes soviètics, inicià la realització d´un model avançat per tal de substituir l´ I-5, que ja era obsolet. Les innovacions més notables de l´I-15, consistien bàsicament en l’ala superior, tipus “gavina”. L´extrema simplicitat en els puntals i tren d’aterratge, així com l´instal·lació d´un motor radial molt més potent, l ´M-25, ( una versió “Vodka” de l’americà Wright Cyclone), amb capacitat d’erogar 700 CV.
L’armament en canvi, continuà sent el mateix que el del seu predecessor :quatre metralladores fixes i sincronitzades per tal de disparar a traves del disc de l’hèlix.Aquest caça es rebel·là per sobre dels millors avions contemporanis de la seva classe: el Boeing P.26A (USA) i el Fiat CR-32 alies “Chirri”. Disposava d’una velocitat ascensorial més elevada, ( mes de 18º en l'angle d'elevació a l'enlairar-se, lo qual resultava inaudit en avions amb motor d’èmbol) i millor maniobrabilitat, Si be la seva velocitat màxima era lleugerament inferior, amb les constants millores, i “tunings” personals, acabà per convertir-se en el mes combatiu de tota la guerra, tot i l'arribada dels nous I-16.
L’únic punt feble, (que no era determinant) consistia en que la seva gran agilitat, li restava l’estabilitat necessària per tal de fer bona punteria, però amb tot, resultava avantatjós, ja que li permetia escapolir-se’n mes fàcilment dels seus adversaris.
Una ajuda inestimable, va representar per les FARE, l’aparició del Polikarpov I-16, però les versions mes modernes que de fet eren les mes eficients, van arribar massa tard.
L´I-16, rebatejat com el “Mosca” pels pilots republicans, i com el “Rata” pels franquistes, es mostrà com un caça vàlid, però que necessitava millores gairebé impossibles per tal d´estar a l´alçada del seu principal adversari, el bf-109.
L’armament inicial fou de 2 metralladores Shkas de 7’62m/m, però aviat es van augmentar a 4, més dos canons de 20m/m, i en models immediatament posteriors, afegiren 2 bombes de 50 k. Finalment en el 1939, es va experimentar amb un armament inusitat, que els va fer especialment eficaços en l´atac a terra. Els van acoblar 8 coets de 82m/m sota les ales, però aquets models ja no van poder aportar res a la defensa de la República.
La seva vida activa, va transcendir el nostre conflicte, i va continuar fins les primeres fases de la 2ª contesa mundial aguantant en 1ª línia fins l´estiu de 1943.
Encara que evidentment sobreestimat pels seus adversaris, el Polikarpov es va batre dramàtica i desesperadament contra la Luftwaffe fins que l´ indústria soviètica no el va poder reemplaçar per avions més moderns.
Les seves característiques, responien mes o menys a aquestes dades:
Envergadura: 9m.
Longitud: 6´07m.
Pes a l´enlairar-se: 1.687k.
Velocitat màxima: 464 kh. A 3.000m. altitud
Sostre màxim operatiu: 9.000 m.
Autonomia: 800km.
TUPOLEV SB-2 “KATIUSKA”
“Katiusca”, sobrenom extret d’una sarsuela d’ambientació rusa que, els pilots republicans van atorgar al bombarder mitjà Tupolev SB-2, destinat a nodrir les seves forces aèries i que venia a retirar als bombarders “ferralla” francesos, Potez 540, i Bloch 200.
“Skorostnoi bombardirovschik” (Bombarder ràpid) aquesta es la traducció literal i la característica que millor el definia.
Es tractava de models tècnicament molt més evolucionats,(SB-2bis) amb sensibles millores tant ofensives com defensives.
Es tractava d´un elegant bimotor d´ala mitja, amb estructura i revestiment sencerament metàl·lics, (duralumini). Disposava també de tren retràctil amb frens i amortidors, així com de flaps a les ales. Totes aquestes incorporacions resultaven molt avantguardistes per l´època.
Tot i la seva rapidesa, els caces enemics desenvoluparen tàctiques que el feien vulnerable. Senzillament els esperaven a mes altura i quant els divisaven, es llençaven a gran velocitat (la que la seva resistència estructural els hi permetia), fins acostar-se a uns cent metres, i amb una mica de sort dues o tres ràfegues llargues a les ales, farien que l´avió s’incendiés.
L'AVIACIÓ REPUBLICANA II
ELS CAVALLERS
En termes purament militars, esdevé un fet consumat que l´antiga cavalleria, es convertí amb el temps en el que avui coneixem com les divisions blindades, si mes no, també es una realitat històrica, que molts dels oficials d´aquell cos, foren els que formaren i nodriren les Jastes, o esquadres de les primeres èpoques de l´aviació, tant en un bàndol com en l’altre. Aquests genets, en la majoria dels casos hereus per tradició, o casta familiar, d´antigues ordres cavalleresques, conferirien al combat aeri unes característiques poc comuns en d´altres armes. Existia una mena de codi d’honor no escrit, on el valor, l’admiració, reconeixement i respecte vers l´enemic era poc menys que inqüestionable. Aixó era així fins el punt d’oferir brindis pels millors pilots, encara que fossin del costat contrari (no hem d´oblidar que malgrat enfrontats, pertanyien a una mateixa classe social) . Els combats aeris s´assemblaven mes aviat a una mena de “Justa” medieval que no pas a d´altre cosa. Vegis si no, el sepeli que els anglesos van dispensar al famós as alemany, Manfred Von Richthofen, també conegut com “El Baró Roig” on no hi van mancar cap mena d´ofrenes militars.
Però la vida d´un pilot en aquelles èpoques, en termes generals solia ser bastant curta. La demanda de nous combatents aviat es feu palesa. Amb aquest pretexte, els camps d’aviació, progressivament es van anar omplint de pilots procedents de classes socials mes baixes, i que aportaven altres maneres d’entendre la guerra allà dalt. Del “joc net” es va passar “al tot val”. Malgrat que aquest canvi de filosofia acabà imposant-se, no va ser sense grans dissensions i fòbies en el si dels mateixos exercits. Des d´aquell moment, l´aviació deixà de ser un arma honorifica i selectiva, per transformar-se en el poderós artefacte de destrucció massiva que avui es.
Reprenent novament el fil de la nostra guerra més recent, hem parlat succintament de les “muntures”, entenc dons que, aquestes lletres esdevindrien injustes i incomplertes si no en parléssim de les ànimes que les dirigien, per aquesta raó he cregut convenient rescatar dels arxius personals, una entrevista feta fa aproximadament ... 29-30 anys (com vola el temps !!!!) en un magazine de màxima tirada per aquelles èpoques, on entre una gran varietat d’articles, hom, també podia gaudir d’esculturals senyores/tes, lleugeres de roba.... s´enrecordeu d´allò que en deien “el destape”? ...
Be,“La Gloriosa”, va renunciar expressament a realitzar missions de bombardeig sobre objectius civils, els seus raids foren estrictament dirigits contra efectius militars, i per mes dades, sempre en inferioritat de medis i condicions. Aquets essers, essencialment agosarats, valents i altruistes, si els hagués tocat viure a l´edat mitja, sens dubte, haurien figurat a l’elit de la cavalleria. Sempre disposats a donar fins l´ultima gota de sang, per tal de defensar les llibertats i la dignitat inherents de l´esser humà.
No van lluitar contra l´aviació d´en Franco, aquesta no era per si sola gens preocupant, van lluitar contra la descomunal maquinaria de guerra alemanya, unida a la italiana. Un David versus Goliat amb desenllaç invers. Difícilment es pot entendre per que Deu va donar el triomf als més injustos. Potser per que la gloria final, no passa necessariament per la victòria temporal.
Joan Ramoneda, Joan Comes i Borràs; pilots de “Xato”, Leocadio Mendiola, Jaume Mata i Romeu; pilots de “Katiuska”, entre tants altres herois en l´anonimat, ens parlen de les seves experiències com pilots de les FARE
--.QUINA FOU
MENDIOLA.- Gracies al general Nuñez de Prado, l´aviació va estar majoritàriament lleial a la República. La revolta va estar protagonitzada per algun sector de la oficialitat, no pas per la tropa. A La meva unitat de Getafe, la oficialitat es va passar gairebé integra, però sense els avions. Del costat del govern legítim de la República, van restar en la meva esquadra només tres pilots.
--.ES UN FET QUE LA REPÚBLICA VA DISPOSAR DE SUPERIORITAT DURANT ELS PRIMERS MESOS DE LA GUERRA. PERQUE NO S´EN VA TREURE FRUIT D´AQUESTA SUPERIORITAT ? —
ENDIOLA.- Hi havia un autèntic “Guirigai” en els fronts, cada cap de sector terrestre que era atacat, exigia que la aviació el protegís. Això va fer que ens rebentéssim en mil accions sense importància, i en mil indrets diferents . Ens mancava material, recanvis, bombes. Recordo que amb els Vikers i Dragons, en més d’una ocasió, fins hi tot vam arribar a bombardejar les tropes franquistes llençant les bombes a ma!!!
MENDIOLA.- Es clar home, fou un conjunt de totes les causes, manca de comandaments experimentats, Falta de material, falta de quantitat. Recordo que l’esquadra que manava Tarazona en el Cantàbric, l´anomenaven “el circ Krone” per que tots els aparells eren diferents. Allò que únicament teníem, era moral.
RAMONEDA.-Els nostres superiors, eren més politics que tècnics. En Hidalgo de Cisneros, va obtenir el suport dels comunistes, per tal se ser cap d´aviació, malgrat que tots sabíem que el millor pel càrrec era l´Espencer. A més, no podem oblidar l´actuació de la 5ª columna dins de l´aviació. Hi van haver elements en l’exèrcit de l´Aire que van amagar la seva filiació franquista. Quantes vegades recordo que érem bombardejats en l´aeroport de Sabadell, quant amb el dipòsit vuit i sense municions, veníem de protegir Barcelona !! Això no era pas una casualitat, amb seguretat havien de saber quant sortíem i quant arribàvem.
MENDIOLA.- Al final de la guerra, gairebé diria que totes les nostres accions eren conegudes pel comandament franquista. Teníem una autentica psicosis de ser espiats. En una ocasió que varem bombardejar l´aeroport de La Sénia, la Legió Còndor va derribar un aparell nostre. En l’interrogatori que li van fer a l´observador, els alemanys van demostrar posseir un coneixement increïble dels mínims detalls de la vida de la nostra unitat. Al final de la guerra, jo no vaig volgué entregar el meu avió a Barajas a les tropes de Franco, tal hi com havia acordat
--.QUINA ES LA VOSTRA OPINIÓ DELS ENEMICS DE LLAVORS, L´AVIACIÓ LEGIONÀRIA ITALIANA, LA LEGIÓ CÒNDOR ALEMANYA I L´AVIACIÓ FRANQUISTA? .—
MENDIOLA.- Els italians tenien un nivell molt baix. No eren combatius, Els alemanys eren molt més eficients, encara que només actuaven quant tenien un clar avantatge
RAMONEDA.- Es clar, es clar, era la diferencia de que mentre els alemanys venien voluntaris, els italians no. Els espanyols franquistes, pel contrari, no van estar massa actius en tota la guerra. Van volar sempre en fronts de segona importància. El pes de la guerra aèria el va portar
MATA.- A l´aviació franquista hi va haver de tot, recordo que en Àngel Salas ens va derribar un dia tres “Katiuskes”, llançant-se sol amb un Fiat, i nosaltres anàvem protegits!!. En Garcia Morato era un bon pilot, però de totes maneres es van exagerar totes les victòries que se li atribueixen.
MENDIOLA:- L’autèntic enemic era la enorme massa de la Legió Còndor
MENDIOLA.- Jo crec que el millor cop que vam donar va tenir lloc al 37, a l´aeroport de Garay,a Soria. S´ens havia passat un caporal d’artilleria franquista i ens va dir que en aquell aeroport hi havia molts avions. També va remarcar que la protecció antiaèria era molt fluixa i que si bombardejàvem les pistes faríem una “escabechina” Sortirem de San Clemente, Cuenca a la matinada, il·luminant els límits de les pistes amb la llum dels cotxes. Arribarem a l´alba sobre Garay, el camp estava ple de caces i avions de transport i bombardeig , tanmateix de caixes d’aparells per muntar. Vam fer la feina a plaer i els infringirem una seria destrossa, sense pèrdues per la nostra part. Animats per l’èxit, vam tornar-hi altre cop el mateix dia, i un altre al següent a primera hora del matí. En cada una d´aquestes tres missions actuarem amb nou “Katiuskes” en formació oberta en cunya de patrulles, i bombardeig en línia.
MENDIOLA.- Jo podria parlar-ne del bombardeig de l´acuirassat alemany “Deutschland” Tornàvem de bombardejar posicions enemigues a Palma i al sobrevolar el port d´Eivissa, ens van tirar des del vaixell. El “Deutschland” estava a Eivissa malgrat la prohibició de que naus neutrals fondegessin en ports espanyols. Al sentir que s´ens disparava, els vam deixar caure sis bombes de
--.FOU LLAVORS QUAN BAU DECIDIR BOMBARDEJAR ALEMANYA ?.—
MENDIOLA.- Es clar home !! Ja era hora de que en Hitler sentis en carn pròpia el que ens feia aquí. Jo em vaig afartar i vaig anar a veure al cap de l´aviació, el general Hidalgo de Cisneros. El meu pla era el següent; contant amb el radi d’acció dels “Katiuskes”, si ens enlairàvem de l’aeròdrom de Celrà, teníem combustible suficient per visitar Alemanya, i deixar-los –hi un bon record a les fàbriques d’armament del Rühr. Hidalgo de Cisneros va dir que no. Llavors vaig proposar que bombardegéssim a l´esquadra alemanya, que va assassinar tants civils a Almeria.
--.I QUE VA DIR L´HIDALGO..—
Doncs el que tenia que dir, que jo estava boig. Tenia raó L´Hidalgo de Cisneros. Però érem molt joves, molt impulsius i era molt difícil suportar tants morts i tantes injustícies
Recordo encara la meva última “barbaritat”, que consistia en un pla per bombardejar el Vaticà...
MATA.- Home!!, Leocadio, es que tu eres molt llençat!!
MENDIOLA.- Ni llençat ni histories!!, Els avions italians, abans de venir a Espanya a bombardejar ciutats i matar criatures, gent gran, dones, i tot el que d´innocent vivia, eren beneits pels bisbes de l’església Catòlica. Ja que els hi agradava tant l´aviació, vaig pensar que ja era hora de que els presentéssim la nostra. Sortint de l´aeroport de Menorca, el “viatge” al Vaticà era perfectament realitzable. De bona gana ho hagués fet en aquell moment.
RAMONEDA.- Mira, has d´entendre que en la guerra civil espanyola amb qui ens enfrontàvem realment era amb Hitler i en Mussolini. L´aviació republicana va patir un 80 per cent de pilots morts. Morts per bales alemanyes i per bales italianes. Morts per bales beneïdes per l’Església Catòlica. Érem joves i en aquelles circumstancies, el que volia fer Mendiola a tots s´ens passava pel cap.
--AIXÓ HAVES SUPOSAT LA PLENA INTERVENCIÓ ALEMANYA E ITALIANA.--
MENDIOLA.- Efectivament, i amb això la guerra mundial. Recordo que el gener del trenta-nou, L´Hidalgo de Cisneros, a l’hotel Peninsular de Girona, ens comunicà que l´Stalin li havia dit que la guerra civil estava perduda. Que hauríem d´aguantar fins que esclates la guerra mundial, que ja es pressentia propera. La guerra mundial només va començar quant la guerra civil espanyola va finalitzar. Quant Hitler destruí la resistència de la República Espanyola.
--ON ES TROBÀVEU AL FINAL DE LA GUERRA ?.—
MATA.- A Alacant, De França havia passat a la zona centre republicana. Amagat dins d’una caixa de llet en pols, en un vaixell del Comitè de No Intervenció. Al desembarcar ja em trobava a la presó; Empresonat per la República!! El coronel Casado havia donat el cop a Madrid, i jo passava a ser enemic d´en Franco i de la meva República. Vaig poder alliberar-me. Vaig tornar a lluitar. Finalment caigué altre vegada presoner al port d´Alacant. Em van jutjar, demanaren pena de mort, i em condemnaren a vint anys i sis mesos de presó. Vaig conèixer totes les puces i rates dels camps de concentració i presons espanyoles: Albatera, Oviedo, Lora del Rio, Algeciras, el Puig, Porta Coeli...En definitiva una llarga història.
COMAS.- Jo vaig poder fugir a França, on vaig estar sis mesos en l’hospital de Gurs, em van amputar una cama. Allí estant, els alemanys em van detenir, i em deportaren a Espanya. El “Jeep” alemany que em portava va anar directament a la presó d´Irun, sense parar ni al control fronterer espanyol!!! Vaig estar jutjat i condemnat “benignament” a la pena de dotze anys i un dia.
RAMONEDA.- Jo en vaig sortir mal parat. Em detingueren i vaig passar dos anys en camps de concentració, i dos anys més en camps de treball. La fam que vaig passar va estar la més gran de las meva vida.
MATA.- No em parleu de fam; recordo que, durant mesos, l’únic aliment que rebíem a la cel.la, consistia en una llauna de sardines i un rosegó de pa, i érem sis per cel.la !!
RAMONEDA.- I del tracte...
MATA.- Del tracte millor no parlar-ne. Un bon dia, a Albatera, s´ens va fer formar, ja que un important personatge feixista ens volia dirigir unes paraules. Recordo que ens va dir que erm uns rojos i que d’allà no en sortiríem pas vius. “A la mitat de vosotros os vamos a fusilar y la otra mitad morireis trabajando”. Això va dir-nos. Vam pensar que es tractava d´un exaltat. Desprès la realitat ens va demostrar que havia dit la veritat.
MENDIOLA,.- Jo no vaig conèixer la presó, peró si l’exili, i realment fou mol dur. No pas un llibre, sinó quelcom més, hagués estat necessari per donar a conèixer la complexa odissea viscuda, i la resistència moral i física per tal de poder explicar-ho avui.
-- CREC QUE EL VOSTRE EXILI FOU COMPARABLE A LA POSTGUERRA PER UNS ALTRES. TRAJECTÒRIES DE VIDES INTERROMPUDES I UN CAMÍ NOU PER COMENÇAR DES DE CERO, DESARRELATS I SENSE AJUDES.—
MENDIOLA.- Si, va estar mol amarg, Jo vaig cloure la guerra amb el grau de tinent coronel. Era militar professional. La meva vida ha estat des de llavors molt variada, de esporgador de vinyes, venedor d´olis de contrabanda. Fabricant de sabó d’artesania. Obrer del ferrocarril Transaharià, i mil feines més que vaig realitzar a Mèxic. La meva carrera militar es va trencar en mil trossos.
MATA.- També desprès de la guerra vaig haver de treballar de tot. Fent un mal acudit, et diria que vaig viure a “salt de mata”. Representant d’anissos, traficant de mil tipus de productes. He viscut de miracle, i sempre, sempre, sabent que era un espanyol de “segona categoria”. Un espanyol sense el que ells anomenaven certificat de “bona conducta”. Sense el fonamental certificat de “ahdesión al regimen”era impossible trobar feina, a demés, no teníem ni ofici ni benefici. La guerra ens havia agafat sense formació, i entre la guerra i la presó havien passat deu llargs anys.
COMAS.- Jo de l´avió vaig passar a la aixada. He estat llaurador. Tots nosaltres varem perdre la guerra dues vegades. L´u d´abril de mil nou-cents trenta-nou, i cada dia des de llavors fins avui.
MENDIOLA.- A mi mai m´han reconegut el grau de tinent coronel, ni els meus drets passius. Ha estat desestimada la meva petició de rehabilitació, malgrat que la meva conducta i actuació durant la guerra fou inatacable. Vaig complir amb el meu deure i amb el jurament de fidelitat donat pel meu honor, d´obeir i defensar el poder legalment constituït.
MATA.- Allò fou una guerra que va perdre tota Espanya, fins hi tot els que la guanyaren, Fou una guerra que tots hem d´oblidar. Però els ideals pels que tants de nosaltres varem morir, encara es mantenen, soc militant del Partit Socialista Popular.
VIDES D’ÀLIGA
LEOCADIO MENDIOLA-- Destacat pilot de l´aviació republicana i condecorat amb la més alta medalla militar de la República; la Laureada de Madrid. Militar professional des de 1926. En el 36, com pilot de bombardeig, va combatre en el front de Madrid, ostentant el comandament de la primera esquadra de “Katiuskes”, i més tard el grup de bombardeig. Posteriorment fou comandant en cap de l´aviació de bombardeig de la República. El govern de Negrin el va designar comandant militar de la plaça de Murcia. V a acabar la guerra amb el grau de tinent coronel.