Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Turismo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Turismo. Mostrar tots els missatges

dimecres, 5 d’agost del 2009

BARRANC DELS CARGOLS – MONTSERRAT

27 DE JUNY DEL 2009

Es ben aprop de Barcelona ciutat. Summament evocador el seu nom, tot i amb això, no tothom coneix a fons aquest macis sempre sorprenent i “dur
de pelar”, dic “dur de pelar”, per que hi ha qui afirma amb fermesa que, una mateixa pujada costa molt més d´assolir a Montserrat que a qualsevol altre indret. Jo crec que no li falta raó... si més no, sempre ambicionant comprendre el per que de les coses, potser caldria fer venir a l´Iker Jimenenez, amb l´objectiu d’esbrinar l´estranya naturalesa d´aquest fenomen...
Deixant misteris a part, vaig poder retrobar-me novament amb el monument al timbaler del Bruc, (Lloc de trobada a les 9:00h) que no veia des de la més tendre infantesa. La meva opinió sobre la gesta d´aquest llegendari personatge, ha variat molt al llarg d´aquests anys. Actualment no m´importaria que el retiressin de la vista i crec que tant els partits d´esquerres, com els nacionalistes i secessionistes ho haurien de promoure. (Es tracta del “Monument al gilipolles català”)
Com sempre, van haver els puntualíssims, els puntuals i els quasi puntuals. Que ningú pensi que sempre son els mateixos, els únics que es mantenen fidels, son els de la primera categoria, la segona i tercera, esta molt disputada i no hi ha un clar ostentador...

LOCALITZACIÓ DEL BARRANC
Situats al poble del Bruc, hem de prendre un carrer a ma esquerra (direcció Barcelona) ubicat just abans de l´escola. Creuarem el pont, i farem la pujada des don efectuarem un gir molt pronunciat a l´esquerra, tot seguint pel mateix carrer (en molt mal
estat) fins que es converteix en una pista forestal que, recorrerem aproximadament durant 1Km, punt on per força, hem de descobrir un pal telefònic, amb una marca roja a la part alta. En aquesta petita esplanada caldrà deixar els vehicles.
A partir d´ara rastrejarem les marques vermelles que vorejant un parell de plantades d´oliveres, es dirigeix cap a l’Arcada seguint el camí “dels Pallers”. En poca estona farem cap al torrent del “Tambor”. Aviat i a ma esquerra descobrirem (per poc que busquem) la font del “Xebret”,( en aquesta ocasió no rajava ), Retornem altre cop al camí del “Tambor”, i seguint-lo anirem ascendint per la marge esquerra fins arribar a la enorme “Balma de L´Arcada”.

Continuarem enfilant-nos buscant arribar al coll de “Porc”, i desprès el torrent de les “Grutes”, on el camí es fa molt costerut fins coronar el pas del “Príncep”. En aquest indret, prendrem a l´esquerra, el camí principal que creua tot el macis, molt aprop del refugi d´en Vicenç Barbé . A mida que anirem avançant, caldrà extremar l´atenció ja que s´aniran succeint per ordre els barrancs del “Lloro”, el del “Trago”, i finalment, el dels “Cargols”. Aquest últim, resta bastant amagat entre bosc i molta malesa, no es ben definit a la vista. Podem guiar-nos per una fita de pedres que hi ha a peu de camí, però es possible que no hi sigui, ja que algú es dedica a desfer-la...Que hi farem....
Per tal de poder fer-nos una idea més exacta, es convenient proveir-nos d´un mapa, gps o guia cartogràfica.

DESCRIPCIÓ DEL BARRANC
Una vegada localitzat l´acces, la progressió es altament dificultosa degut a la gran quantitat de matoll i esbarzer, ( no sigueu babaus i no aneu pas en pantalons curts, us penedireu)

A uns 200 m, del camí, trobarem restes de materials de construcció, senyal que anem bé. A 100 m. veurem dues grans pedres juntes que, permeten passar entre elles a traves d´una obertura, i a uns 150 m. la canal s´estreny emergint la roca. Estem a uns 50 m. del primer salt. En aquest cas, de 15 m. L´instal·lació es a un arbre mitjançant unes bagues. La resta es integrament manufacturada a base de reblons i plaquetes.
Avançarem per una diàclasi durant uns 100 m. salvant un petit ressalt amb l´ajut d’una baga
instal.lada, i de seguit, arribem al primer descens de certa importància, uns 30 m. En aquest indret, el barranc s´obre mostrant-nos una gran panoràmica, en la que destaca la visió llunyana de la gegantina balma de L´arcada, magníficament emmarcada en el genuí roquissar montserratí.
A la seva base, hi ha un parell de desgrimpades petites que, ens condueixen en poc recorregut a una nova vertical, també bastant accidentada d´uns 30 m. mes, acompanyada de
petits salts, constituïts pel gran caos de blocs que ja fa notar la seva presencia.
Aquests han quedat estrebats entre les dues parets que
conforma l’escletxa acanalada, facilitant passos pel seu interior, que li confereixen tot l´aspecte d´un avenc amb zones concrecionades. Consta de dos pous gairebé consecutius d´uns 10 m. cada un, i que aflora novament a l´exterior en un ràpel d´uns 25m. Superat aquest, podem donar per finalitzat el barranc dels Cargols.
Es potser segons el meu criteri, aquesta ultima part, la més interessant de tota l’ensulsiada. ( No calen lots, ni frontals).
La tornada, es igualment “encigaladora”, cal agafar un petit corriol que surt a ma esquerra mirant a la vall, i pegat a la paret. El descens bastant pronunciat, serpenteixa fins arribar al llit de la torrentera del “Tambor”, no pas sense travessar innombrables esbarzers. En aquest punt seguirem novament les mateixes marques vermelles que ens tornaran als vehicles en uns 30 minuts.

LA DIADA CONTINUA...
Mirant el rellotge, ens adonem que s´ens ha fet tard, així que en arribar al Bruc, prenem taula a la terrassa d´un bar, i mentre donem bona compta dels entrepans, buidem les existències de begudes. Durant la sobretaula, planifiquem les activitats que encara tenim previst portar a terme en lo que resta de jorn.
De tornada a Barcelona, tenim temps de refrescar-nos, descansar una mica i acudir al cinema per tal de veure la “peli”, “Àngels i dimonis” “Flim” vertiginós, (quasi com la nostra diada) d´en Dan Browm, protagonitzat per un Tom Hanks que va tan de cul, que no te ni temps en tota la pel·lícula d´etzibar-li un trist clau a la Zurer, la fimbrant doctora Vittoria Vetra.
Un autèntic pla maquiavèl·lic, barruntat per un camarlenc frustrat, que vol ser Papa “retro” i no pot. Aquest home de confiança del Sant pare, no dubta en ressuscitar la “desapareguda” ordre dels “Illuminati”, pispar un ¼ de gram d’antimatèria, cometre espectaculars assassinats, i d´altres barbaritats que ara no venen a cas, per tal de sortirse´n amb la seva... Deu meu !!... que immens pot arribar a ser el desig del poder celestial !!!
A la sortida del cinema, (0:20 h del dia 28) decidim anar a fer un soparet, hem de donar-nos presa si ho volem aconseguir. La dinàmica trepidant continua... Finalment ens admeten en un restaurant algerià. Molt bon tracte, molt bon menjar, però com es natural, donada l´hora, (2:30 h) el servei tenia presa per plegar. Amb l’últim glop de té encara a la boca, estem novament al carrer veient com baixen persianes. Algú proposa anar a fer un beure, però com no hi ha massa quòrum donem per finalitzada la jornada.
















.
.
.
.
.
i també...
també...
també...

TOTS A LA MANI CONTRA ELS ALIMENTS TRANSGENICS !!! 28 DE JUNY 2009
“SALUT DEMOCRACIA I BONS ALIMENTS”
Dels nou assistents a la sortida, només dos, van acudir en representació de la nostra associació, portant una gran pancarta (21X5m) on es podia llegir...
“EXSIRES CANSATS DE MENJAR MERDA!!! FORA POLITICS TRANGENICS VENUTS!!! NO PAGUEM MES IMPOSTOS, QUE COBRIN DE MONSANTO!!! REVOLUCIÓ REVOLUCIÓ REVOLUCIO !!! VOLEM ELS CAPS DELS CORRUPTES PENJATS A LA PUNTA D´UN BASTÓ!!!”
A les 12:00h, es van donar cita solidaria totes les forces vives de la terra, unes 2000 persones que, suportant un sol de justícia, van desfilar des de Plaça Catalunya fins el parc de la Ciutadella, corejant eslògans diversos i al-lusius al tema, en un ambient pacífic, festiu i vindicatiu.
Com tots sabeu, el Partit Popular a Catalunya, Conveniència i Unió i el Partit dels socialistes a Catalunya, van unir fraternalment els seus vots, per tombar l´Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que capitanejada per la Plataforma “Som lo que sembrem”, propugna la supressió de plantacions d´aliments transgènics a casa nostra.
Amb l’argument impresentable “d´Iniciativa esbiaixada”, (nosaltres sabem qui son els verdaderament “esbiaixats”) van tombar la voluntat d’una majoria silenciosa que, rebutja ser tractada com conillet d´indies.
La nova actitud per la dignitat alimentaria no ha fet més que començar, tan de bo la ciutadania prengui més consciencia del greu atemptat que, contra la salut pública suposa la total permissivitat d´alguns politics, envers aquest tipus de conreus. Cal que aquesta petita revolució, s´escampi a tots els sectors i àrees que conformen la nostra societat, per tal de depurar responsabilitats politiques a qui pertoqui, amb la clara finalitat d´aconseguir una total profilaxis, en el si de la nostra classe dirigent.

Quim

dimarts, 2 de juny del 2009

SORTIDA DESCONVOCADA

DESCONVOCADA LA SORTIDA A LA FERRADA DE LA PERTUSA DEL DIA 13 - 14 DE JUNY:

Per raons alienes a l´empresa, (manca d’assistència) ens veiem obligats a desconvocar la sortida fins nova data.
Una abraçada per tots.

Quim

dilluns, 25 de maig del 2009

TENIM UNA NOVA CITA NO?

Perdoneu si no us he avisat abans, però de vegades la vida dona sotracs que s´han de superar sobre la marxa i aixó va en detriment d´altres qüestions, si més no, tenim una cita.
Us proposem una sortida que com totes te “Encant,” acció, esbarjo, relax i components culturals (encara que soc dels que pensen que la cultura no cal anar a buscar-la, dons es a tot arreu, només cal aprendre d´alló que ens es donat a qualsevol moment i lloc. Si, Si ...Ja ho se... però ara no es moment de polemitzar, per aixó també tindrem el seu temps i espai) ah!! I naturalment, una bona gastronomia.

DATES : Dies 13 i 14 de juny del 2009

EL LLOC: La base del Montsec d´Ares,
OBJECTIUS : La Ferrada de la Pertusa, A la boca del Congost de Montrebei, Paisatges espectaculars al voltant del pantà de
Camarasa i Canelles que ara deuen ser plens a vessar, una bona ocasió per contemplar-los.
La cova del Tabac; Cavitat d´uns 200 m long. De proporcions gegantines, amb pintures rupestres i amb po-
Ssibilitat d´obtenir bones fotografies. No te cap dificultat tècnica. Si es vol fer l´avenc dels Teixidors 20mp.

Cal portar cordes i jumars.
BASE : Restaurant de la Font Llonga, i alberg ídem. Pels que encara no heu estat, es tracta d´un lloc solitari situat a
Molta alçada i amb unes panoràmiques excepcionals.

ELS INTERESSATS TENIU TEMPS PER APUNTAR-VOS-HI FINS EL DIA 2 DE JUNY, CAL RESERVAR LES PLACES PER LA PERNOCTA.Els que vos apunteu, rebreu tot el detall de la sortida més endavant.
Instantània dels assistents a l’última trobada al Pap “The Red Lion” el passat dia 8 de maig, on serveixen unes “negres” de Cos espès, que estan molt bones....(Guinnes) no malpenseu.
Per la sortida el contacte es, soc , el Quim

dilluns, 16 de febrer del 2009

Atenció Companys!...Sortim!

EL BON TEMPS S´ACOSTA I…
Com cada primavera des de fa 3´5 anys, donem “el tret de sortida” de la temporada d´activitats, enguany la del 2009.
En una de les primeres sortides de l´any passat, varem descobrir un lloc molt interessant, del qual coincidirem tots en que, ens agradaria passar uns dies de relax. Es tracta de la Mussara, lloc feréstec i misteriós, amb moltes activitats per a tots els gustos i preferències a l´abast. Tenim programada la visita a l´avenc de la Febró, no te cap dificultat, malgrat els seus 40 mp. es baixa a peu pel camí. Al fons s´obren galeries i sales. Es diu que el general Prim va romandre amagat en aquest lloc.
També per tal de poder iniciar-se tenim la ferrada de la Trona, curteta però molt divertida.
El mateix poble abandonat de la Mussara, i els seus voltants, ja son de per si un autèntic espectacle que no deixa indiferent a ningú.
Les visites, al poblets petits i perduts, jo diria oblidats de Deu, son obligades, La Febró, Castillejos, Capafons , Siurana, Mont-ral....
El “quarter general” el tindrem al refugi de la Mussara, situat a 200, o 300 m. del poble, on per l’allotjament i el menjar fan pagar 11€, a demes si volem podem cuinar nosaltres mateixos. Ja que disposa de barbacoa, o lloc per fer-ho. El tracte es molt familiar.
REFUGI DE LA MUSSARA

Al refugi s´arriba amb el mateix cotxe, es a dir, màxima comoditat encara que estigui situat a 977 m.s.n.m
Ara be, tots els que hi estigueu interessats en inscriure-us, heu de saber que teniu de temps fins el dia 20 de febrer del 2009, ja que de vegades per trigar unes hores de mes en formalitzar la reserva, hem perdut el lloc, i llavors tot es un verdader desgavell. Els que us apunteu, ja rebreu la informació complementaria mes endavant.
Per esclarir els dubtes podeu posar-vos en contacte amb el Quim.
CAMI DE BAIXADA A L´AVENC DE LA FEBRÓ
Animeu-vos, amb seguretat us puc anticipar que no vos penedireu, sinó més aviat el contrari.
També, i donat que el lloc invita, podríem preparar alguna mena de tertúlia nocturna que repasses temes tendents a la subjectivitat, però deixant-los sortir a l´atzar.
També s’accepten d’altres sugerencies.
ELS DIES PROGRAMATS PER LA SORTIDA SON EL 21-22 DE MARÇ
Rebeu una forta abraçada !!!
Quim

diumenge, 18 de gener del 2009

COM AQUELL QUE NO VOL LA COSA

El temps flueix, i amb ell arriba i passa tot... tot alló que ens agrada i el que no. La seva marxa irreversible te com a conseqüència el moviment, i aquest ens garanteix que res sigui sempre igual. Si més no, existeix realment... ? Hi ha qui diu plenament convençut, que es una evidencia que si, i qui pel contrari afirma que, aquesta dimensió no existeix en si mateixa, es tracta d’un concepte hiperestasiat i per tant d’origen psíquic (C.Jung)
Amb aixó he volgut dir, que també els temps difícils passen, que per moltes vegades que mirem el riu, mai veurem el mateix riu, que gracies a aquest principi universal, també tenen el seu moment l’esperança i la felicitat, que per cert, s’expressen popularment amb el color que avui he triat.

COM QUI NO VOL LA COSA... aviat farà 3 anys i mig que ens varem retrobar, si fem una mirada retrospectiva, veurem que moltes coses han canviat al nostre voltant, des de les més subtils a les més perceptibles, totes elles constitueixen la substancia que el temps segrega...o es a l’inrevés?
Producte d’aquesta dinàmica es el mateix bar en el que ens retrobarem, ja que inconscientment va estar a l’hora començament i comiat, el “Descobriment” es avui dia un solar edificable, o potser un bloc inacabat de vivendes. Res para quiet, tot te els seus períodes... nosaltres també.

COM QUI VOL LA COSA, per que de cap altre manera pot ser, vos desitgem a tothom... UNES MOLT BONES FESTES NADALENQUES, I UN ALEGRE I BENTUROS 2009 !!!!

QUIM & CRISTINA

IMATGES DEL 2008



Amb aquestes imatges representatives de les activitats del 2008, (tot esperant que us plaguin) us emplacem amb més ganes que mai, a fer de la propera temporada 2009, un espai-temps que, al marge d’aportar-nos bones estones de divertiment, cultura, esbarjo i gastronomia, ens concedeixi les virtuts necessàries per tal de superar-nos com a essers humans.
ENS VEIEM !!!!!

QUIM

diumenge, 15 de juny del 2008

Un vuelo en Globo por el Baix Empordà

Era cuestión de tiempo y estaba a punto de golosina. La geografía del Baix Empordà la he recorrido de norte a sur y de mar a montaña. A pie, en barca, bicicleta y también en automóvil. He visitado los pueblos, entrado en las iglesias y saboreado su gastronomía. Prácticamente toda la comarca me resulta familiar, la he visualizado y reconocido desde todos los puntos posibles en que puede hacerse a escala humana. A ras del suelo, he gravado en la memoria los rincones más hermosos del territorio, los he retenido para mí junto a su entorno, lugares que me quedarán en la memoria indefinidamente idealizados. Cuando he repasado todos los elementos que los forman, la piedra, el árbol, la luz, y el horizonte de suaves perfiles fracturados que dibuja en tierra el cielo azul empordanés, he descubierto el viento. El viento si, tan natural él, que casi lo había ignorado.
De la Tramuntana poco se y todavía hay quien se empeña en hacerme dudar del poco conocimiento que tengo de las cosas. No ha mucho tiempo, alguien, no pretendo esforzarme en recordarlo, me aseguraba que ese viento procede del noreste. Hay muchas cosas en esta vida que no merecen discutirse, pero me he obligado a repasar los vientos para constatar que de esa dirección procede el viento de Gregal. Del norte, del puro norte, sin un solo grado de declinación, sopla la Tramuntana. Dicho queda en este escrito.
En esas condiciones se encontraba el día. Por la mañana de hace un par de sábados soplaba viento de tramuntana que hacía casi imposible que pudiese elevarse el globo. Nos aseguraba el piloto que saldríamos disparados como una centella en dirección al sur, hasta Palamós y más allá. Era inviable levantar el vuelo. Se lanzó una sonda que desapareció de nuestra vista en cuestión de pocos minutos. Esperamos. Joan Viñas, el aeronauta, nos dijo que esperásemos un poco, los vientos puros tienden a sorprender a quienes los observan esperanzados.
Pasado un cuarto de hora se lanzó una segunda sonda. Ascendió con un ángulo mayor del que lo había hecho el primero, pero todavía se alejaba de nosotros a gran velocidad. La situación iba a mejor. Había expectativas de volar.
Un poco más tarde se dio la orden de inflar la vela cuando el tercer globo sonda ascendió con una deriva sobre nuestras cabezas de velocidad moderada. La ocasión era óptima para volar y en pocos minutos estuvimos dentro de la barquilla y nos despegábamos del mundo en el pueblo de Ultramort.
En un vuelo con globo no existe más fuerza de aceleración que la del viento. Si acaso se emplean los quemadores que lanzan hacia el interior del aerostato llamaradas cortas pero suficientes para que se eleve el aparato en busca de nuevas corrientes. Ascendimos hasta 1050 m, una vez nos autorizaron desde el Centro de Control Aéreo del Aeropuerto de Girona.
La visión que tenía del Empordà era completamente nueva para mí. Alcanzábamos a contemplar toda la costa con un solo vistazo, desde el Cabo de Creus a Sant Feliu, la bahía de Rosas y Pals. Las desembocaduras de La Muga, El Fluvià y el Ter. Las montañas, con El Canigó al fondo, la Mare de Déu del Mont y Les Gavarres. Las poblaciones desde Girona a Palafrugell y Palamós, con La Bisbal, Peratallada, Pals, Ullastret y Vulpellac a nuestros pies. Después, todavía alucinados por la visión, descendimos hasta rozar con el suelo de la barquilla las copas de los árboles y navegar plácidamente siguiendo el curso del río Daró hacia Vulpellac y Fonteta, disfrutando lentamente del mismo punto de vista que tienen los pájaros cuando sobrevuelan esos paisajes. La maniobra de acercamiento y aterrizaje, mi mayor preocupación, se realizó mansamente con un contacto a tierra casi imperceptible. Lo que necesitábamos para no despertar de un agradable sueño que todavía perdura.


Ramix


diumenge, 25 de maig del 2008

De Tapes a Palamós

No cal tenir raons, ni haver de seguir costums establers per triar anar de tapes a Palamós. El tapeo no és un costum propi de casa nostra, de la nostra cultura, nosaltres no som promiscus, som més d’un sol bar, i pluralitzar no ens posa gens. La Catalunya Vella, atàvica i tradicional, és més associativa i de poder-ho fer triarà el prendre’s un vi o un cigaló al casinet, la queixalada la fa sempre a casa. És degut al comerç global el que s’imposi a casa nostra, amb més o menys acceptació, aquest costum basc de consumir begudes “en itinere”, acompanyant el beure amb un mos que intenta fer d‘esponja seguint una ruta per diversos establiments, i acabar contant, no el número de consumicions, sinó de voltes completades al circuït. Tan se val, benvingut sigui, si socialment s’accepta i no ens fa mal.

Aquest dia ens trobàvem a Palamós a l’hora que tanquen les botigues, moment de transició entre el berenar i el instant d’anar a sopar. Aquelles hores beneites que menjar o beure no et be de gust, que tens el cos en un equilibri químic perfecte, situació que et proporciona l’estabilitat i la placidesa necessària per gaudir d’un èxtasi quasi místic.
Però en aquest estat d’equilibri somniador es troba la debilitat de tot argument racional i és quan decideixes entrar en el primer local que forma part del circuït, dissolvent la composició química orgànica que t'està regint fins aquell precís moment.

La diversió de les tapes es juga en equip, consisteix en anar d’un establiment a l’altre bevent i menjant, o viceversa, demanat la consumició a peu dret en un establiment minúscul del que sortiràs més begut que menjat però amb la vivència d’haver participat d’aquesta activitat.
Qui sigui de vida no li ha d’anar be aquest règim, si no és que s’ho pren solament com un entrant per fer temps. La iniciativa turística local, que és com dir l’ajuntament plegat amb els comerciants, ha confeccionat un circuït que consta d’onze Bars de Tapes, en diuen la Ruta BTP (Bars de Tapes de Palamós) i a partir de les 19 hores ofereixen enfilalls a la parròquia ambulant. Si la iniciativa resulta positiva s’afegiran més establiments. El que cal saber és a qui agrada aquest tipus d’oferta i si aquests son consumidors habituals, de moment, una gran majoria és segon resident a qui agrada sortir de manera informal quan no vol excedir-se en el gasto amb els amics i/o convidats i creu ensenyar-los una tradició marinera típica de l'Empordà.
Dit això, no és pas aquesta una iniciativa equivocada. Resulta imaginativa i apunta resultats positius per a tos els implicats.
A “Can Moni” trobarem una taverna amb molt d’encant, el local es recorre en quatre passes. Una minúscula caixeta, plena sempre de gom a gom, amb les parets atapeïdes de retrats de personalitats diverses fotografiats o pintats amb l’amo de l’establiment, que agrada perquè és una encertada combinació de dimensions, antiguitat i situació.

dissabte, 10 de maig del 2008

FERRADA DE LA TRONA, LA MUSSARA. SIURANA. ESCALADEI. LA FLORESTA.

IIIª TROBADA EX-SIRES 2008
Es tracta d’una sortida maratoniana amb molts escenaris diferents, el resultat és com llegir un llibre d’aquells que enganxen, en un dia, i que durant la resta de la setmana el vas paint de mica en mica.
El dissabte 19 d´abril, va despertar un pel nuvolot. El punt de trobada era gairebé eixut, si no fos pel Ramon, la Mercè, la Montse i l´Albert que ja feia una bona estona que picaven de palmes i saltaven per esbandir-se el fred. La resta de companys, el Rafa, na Quima, l’Enric, i el Lluís van arribar una estoneta més tard.
El paisatge que envolta la Mussara, es realment bonic si més no, es cert que respira un aire... diria entre misteriós i tètric. Les vibracions, a mi personalment, em causaven una sensació de profunda tristesa. Al voltant del poble, i especialment disseminades per la zona de penya-segats, podem trobar un gran nombre de petites plaques funeràries molt recents, (entre 10, i 2 anys) amb epitafis mes o menys d´aquest estil; “ Fulano de tal , data, Ja ets un esperit lliure”...
Desprès d’omplir el pap, com el temps no s’arreglava, les dones, acompanyades per l’Enric i el Lluís, van decidir esperar-nos al bar de Siurana. El grup restant anàrem a cercar la ferrada.
Tan aviat hem fet l’aproximació, (curta i fàcil, mireu
http://www.deandarporcasa.com) Ens situem sota d´una gran balma, i a uns deu metres trobem el començament que, a l´hora també es el final. Val a dir, que aquesta es la forma més divertida i practica de fer-la. Rapelem uns 15 m. vora dels graons que desprès, de tornada, utilitzarem per superar l’última vertical . Fem peu un parell de metres mes amunt del llit de la riera de l´Encens, la remuntarem caminant uns 30m. fins trobar l´inici. El primer tram puja de tirada uns 17m. i a partir d´ací comença un franqueig molt interessant (40m. Aprox.) en el que sovinteja la presa natural amb l’artificial, havent-hi un pas que batejàrem (entre nosaltres) com “el pas del Negrot”ja que per passar d´un graó a l’altre, sobre tot els que som més curts d’extremitats, hem d’obrir-nos molt de cames. Aquest recorregut horitzontal, mor en una mena de coveta de reduïdes dimensions, que pel que sembla, en altres temps fou un refugi dels carlins. El que resulta inexplicable es com podien accedir-hi !. Francament tota una “?”
Des del mateix refugi, hi ha una instal·lació per tal d´engegar un nou ràpel, que ens conduirà fins meitat de paret. Cal recordar que, abans mateix d´arribar a la coveta, hi ha un escapament per on es pot posar fi al recorregut. Tornant al punt anterior; al finalitzar el ràpel s´inicia un altre franqueig, aquesta vegada més curtet que connecta amb un petit pont de sirga, i a l´hora aquest, amb l´ascens final, que es justament per on hem encetat “La Trona”.
Tant l´instal·lació com el material son de primera, el circuit donada la morfologia, (espai creatiu) es ben aprofitat, i tot aquest cúmul d´encerts, dona com resultat una ferrada excel.lent que, ens ha proporcionat un hora de gran divertiment (entre d´altres coses).

Entre tant, el dia ha decidit posar-se “guapo”i ve molt de gust fer un beure al solet, còmodament asseguts en una de les tranqui-les placetes de Siurana, poble del que en rebo unes sensacions molt agradables però inefables.
Al caminar pels carrers i planades, descobrim la mítica petjada del cavall de la reina mora, que deixà per sempre gravada a la roca, abans de saltar al buit. Restes de cisternes excavades en pedra viva, primitives conduccions d´aigua, petits horts esglaonats envoltats de precipicis, però hi ha un lloc situats en el qual, podem girar-nos 380º que en qualsevol punt que decidim aturar-nos, gaudirem d´un paisatge realment impressionant, i que no podran de cap manera abraçar els nostres ulls, òbviament d´un sol cop. Aquest no es altre que, el cim del que resta de la torre d´homenatge del castell. Podria parlar-vos molt del que vaig poder veure en aquell recinte tancat al públic (jo vaig saltar); Grans voltes soterrades e inaccessibles, espais i galeries subterrànies que s’endinsen per les entranyes de la terra, aljubs... De sobte, absort en la meva solitària exploració, m´en vaig adonar que potser era ja mol tard, i conscient de que m´estarien buscant, vaig abandonar tot desitjant tornar-hi un altre cop amb més temps i medis.
Efectivament, m´estaven esperant per que tenien fam, i ja era massa tard per anar a dinar de restaurant, així que varem acordar per majoria tirar de “bocates”.
Restava poc temps per tal de poder visitar la Cartoixa, raó per la qual, canviarem els plans sobre la marxa per tal de no perdre, potser el millor, dels objectius que ens portaven a Sta. Maria d´Escaladei. La caminada pel recinte ens va descobrir moltes coses, unes ja les sabíem, i d´altres no, com per exemple, el refinament d´aquesta ordre que oferia molta intimitat personal als monjos, en contrast amb el cister. El monestir, gaudia de cel.les amb un petit claustre individuals, a mena de caseta dosada amb jardí, mentre el cistercenc compartia tot, tant el dormitori com el claustre etc.
Sortirem satisfets, i un xic decebuts, ja que per molt que buscarem, ni rastre de la famosa escala. També ens ensulsiarem pels cellers amb més solera d´aquest racó del Priorat, on s’ofereixen degustacions gratuïtes dels millors caldos als compradors. Va haver algú que li va costar molt decidir-se i per aquesta causa entre degustació i degustació va buidar alguns porrons de ranci... i vi de missa i...finalment vam fer el que teníem per primera fita, el cafè, però ja no era hora de cafè sinó de Kubata.
Tanmateix el solet ja feia estona que s’havia amagat rere els turons, quan deixàvem els vehicles al pàrking del castell de la Floresta. Aquesta vegada ningú no temia, ningú no dubtava. Aquesta vegada tothom entrava segur i content de trobar aquell càlid refugi a la seva disposició. Un altre cosa va estar el sopar, no havíem previst que aquella nit televisaven el partit de futbol, alló que en diuen “El Derbi” i que no va ser res més, que la presa de cabellera a la que ens te acostumats l´equip, en les dues últimes temporades. Al cap de tombar-la un bon rato, fèiem cap al Cafè Terrall, on vam satisfer les nostres necessitats vitals a base de “barregetes” i cruixents entrepans. Finalitzàvem la jornada amb una tertúlia a la sala del castell, i...zzzzzzzz.
El diumenge dia 20 d´abril, no es va aixecar de cap manera, doncs va romandre plujós (G.A.D !!!.) fins gairebé finals de la tarda, la qual cosa no va impedir que ho passéssim força be, tant mentre cuinàvem com mentre cruspíem, en definitiva un dia plàcid , contrapunt del dia anterior en el que tot va estar regit pel signe de l´acció.





















NOTA FORA DE CONTEXT
A tots vosaltres que ens llegiu, però que encara no us heu decidit a compartir ni tan seval un àpat de germanor.
A tots aquells que penseu que ja sou massa grans per reprendre aquestes “bogeries”.
A tots els que patiu lligams mentals que no us atreviu a trencar, però que voldríeu fer-ho.
També als col·leccionistes de rancúnies, als que la foscor de l´etern passat, no els permet eixir.
En definitiva a tots, sigui per la raó que sigui, vos dedico aquesta cançó, ( Feu Clic a la “Barra de Vídeo” “Camins” de Sopa de Cabra.)
http://www.youtube.com/watch?v=6x00Koi2zIM
Salut i Força afició !!

Quim

dilluns, 5 de maig del 2008

UN DINAR A PALS

L’Empordà sempre ha tingut debilitat i bon gust pel menjar, d’aquesta feblessa en Josep Pla deia tradició culinària, i es refería a la cuina senzilla, la que sol menjar la gent normal i corrent, a la seva debilitat per la cuina cassolana, per entendre’ns. Si fos d’experiments i innovacions gastronòmics menjariem collonades.
La bona cuina no te perquè estar renyida amb uns preus asequibles, la qualitat de la demanda no fa necessariament que la oferta sigui cara, sino que aquesta tingui també un bon nivel, i sent abundant i variada mantingui un equilibri satisfactori de preus que alenti el costum d’anar a menjar fora de casa.
Situats en aquesa tesitura i trobant-nos a l’Empordà vam decidir anar a dinar a “les Dunes”, un establiment d’aspecte anodí que concentra tot el que ens pot interesar a la cuina i el menjar que ofereixen. Està situat a la platja de Pals, la darrera edificació del front marítim, ben be a tocar de la sorra, que en aquest extrem per l’alçada que assoleixen les dunes apantalla completament la visió de l’aigua i et dona la sensació de no trovar-te a la vora del mar.
Solem venir a Les Dunes dos o tres cops l’any i sempre demanem arròs a la cassola. Renoi, estem a Pals i volem menjar arròs!. L’establiment obre de primavera a tardor, i s’enten que sigui així per la solitud del rodal fòra de temporada
Als aiguamolls de l’Empordà que voregen el poble de Pals s’hi cultiva arròs des de molt antic. La primera noticia data del 1452, i fa referencia als molins arrossers de Pals propietat d’un tal Miquel Pere. De camí al restaurant podem aturar-nos al centre d’interpretació que hi ha a les basses d’en Coll, Espai Natural protegit, on es pot demanar información i podrem caminar prop d’un quilòmetre seguint el rec d’en Coll que alimenta les basses dels arrossars. Es pot resseguir fins a la seva desembocadura al mar, des d’on tindrem una amplia visió de l’espai natural.
A la Terrassa del restaurant, entoldats del sol directe, ens acarona una lleugera brisa marina que a estonas refresca un xic massa. Mestre esperem que larròs cogui, per matar l’estona, demanem uns entrans de musclos i berberetxos i entretant observem com els banyistes que es repleguen de mica en mica, en grups o per parelles, van a buscar als seus destins el que nosaltres estem a punt de degustar. No acaba de manifestar el vent prou intensitat com per refredar l’arròs caldós, bo de debó!, que ens han preparat. Ens el menjem amb una ampolla de chardonnay collita de l’ Empordà, que complerta un bon àpat de diumenge en terres de l’Empordà.