Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Historia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Historia. Mostrar tots els missatges

divendres, 5 de febrer del 2010

L´AVIACIÓ REPUBLICANA

ELS CAVALLERS I LES MONTURES DE “LA GLORIOSA” I

LES MONTURES

POLIKARPOV I-15 – I-16, TUPOLEP SB-2

Les FARE, acrònim amb que es coneixien les Forces Aèries de la República Espanyola, es trobaven a l´inici de la guerra, en una disposició tècnica i organitzativa gairebé obsoletes. Situació que es procurava contrarestar, mes amb la passió i entusiasme dels joves aviadors, que no pas amb l’eficàcia del material disponible.


Imatges tragicòmiques de les que es guarda testimoni gràfic, en les que hom pot contemplar el metrallador de popa abandonat el seu seient en ple vol sobre línies enemigues, fins situar-se sobre l'ala carregat amb una bomba de 20kg sota el braç, per tal de poder fer punteria sobre l'objectiu. O be, petits avions de transport civil, on des de la porta d’accés es buidaven sacs de pedres sobre els requetes, ens donen una idea bastant clara de les condicions en que la nostra aviació havia de fer front als insurrectes.


Així dons, ningú s´hauria de sorprendre en descobrir que, el parc aeri de combat disponible a l´Espanya del 36, estava constituït integrament per material barat, vell o de desballestament. Tot i que es requisaren pràcticament la totalitat d´unitats pertanyents a civils, ni de bon tros hi havia medis adequats per fer front al que venia des d´Itàlia i Alemanya. En conseqüència el govern Republicà es veié obligat a buscar nous subministradors en el mon industrialitzat. França, Anglaterra, EEUU, Txecoslovaquia, i la URSS. Si mes no, paradoxalment, cap dels països mes desenvolupats, disposava encara d´avions preparats per la tempesta bèl.lica que s´enfilava sobre Europa. Bristols, Grummans, Aeros, Potez Polikarpovs, Blochs etc. eren encara molt lluny d´estar a l´alçada del que requeririen les circumstancies.


Així dons, “La Gloriosa” (sobrenom de les FARE) no va poder triar en cap lloc que no fos un autèntic mercat “d´antiqualles”


El país que millors enginys i predisposició oferia, sens dubtes, fou la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Encara que hi hagués bona consonància entre ambdós Estats, l’ajut soviètic no es va fer efectiu de forma altruista, (Com Alemanya i Itàlia amb Franco). El Banc d´Espanya va pagar amb or, tot el material que procedent de Moscou ens arribava. Des de l’ensinistrament dels joves pilots, (Acadèmia de Kirovabad) fins les peces de recanvis, munició, assessorament tècnic, tàctic, logístic, etc.

Si més no, encara que sembli contradictori, els avions de la URSS, eren molt més avançats que els de la resta de subministradors, amb tot, estaven a anys llum de les maquines alemanyes. L’entrada en escena del Messerschmitt Bf-109, E-1, en comparació, ens semblaria sorgit de la “guerra de les galàxies”. Molt mes ràpid, més ben armat i amb mes quantitat, aviat acabaria conferint la superioritat aèria a l’aviació feixista.
POLIKARPOV I-15 “EL XATO”

Al novembre de 1936, van entrar en servei els primers 25 Polikarpov I-15 alies “El Xato” que ràpidament van arribar a més de 500 unitats repartides pel territori no revoltat.


A començament del 1933 Nikolai Polikarpov, un dels més joves projectistes soviètics, inicià la realització d´un model avançat per tal de substituir l´ I-5, que ja era obsolet. Les innovacions més notables de l´I-15, consistien bàsicament en l’ala superior, tipus “gavina”. L´extrema simplicitat en els puntals i tren d’aterratge, així com l´instal·lació d´un motor radial molt més potent, l ´M-25, ( una versió “Vodka” de l’americà Wright Cyclone), amb capacitat d’erogar 700 CV.

L’armament en canvi, continuà sent el mateix que el del seu predecessor :quatre metralladores fixes i sincronitzades per tal de disparar a traves del disc de l’hèlix.


Aquest caça es rebel·là per sobre dels millors avions contemporanis de la seva classe: el Boeing P.26A (USA) i el Fiat CR-32 alies “Chirri”. Disposava d’una velocitat ascensorial més elevada, ( mes de 18º en l'angle d'elevació a l'enlairar-se, lo qual resultava inaudit en avions amb motor d’èmbol) i millor maniobrabilitat, Si be la seva velocitat màxima era lleugerament inferior, amb les constants millores, i “tunings” personals, acabà per convertir-se en el mes combatiu de tota la guerra, tot i l'arribada dels nous I-16.


L’únic punt feble, (que no era determinant) consistia en que la seva gran agilitat, li restava l’estabilitat necessària per tal de fer bona punteria, però amb tot, resultava avantatjós, ja que li permetia escapolir-se’n mes fàcilment dels seus adversaris.

Les seves característiques venien a ser les següents; 9’15 m d'envergadura, 6’30 de longitud, 1420 kg. de pes a l'enlairar-se, 360 km. de velocitat punta, 10.000 m de sostre operatiu mes una autonomia de 725 km.

POLIKARPOV I-16 (EL MOSCA)

Una ajuda inestimable, va representar per les FARE, l’aparició del Polikarpov I-16, però les versions mes modernes que de fet eren les mes eficients, van arribar massa tard.


L´I-16, rebatejat com el “Mosca” pels pilots republicans, i com el “Rata” pels franquistes, es mostrà com un caça vàlid, però que necessitava millores gairebé impossibles per tal d´estar a l´alçada del seu principal adversari, el bf-109.

El primer prototip va volar el 31 de desembre de 1933. El contrast de la seva aparició, en un moment en que les nacions més punteres des del punt de vista tecnològic, començaven a considerar tímidament els límits de la formula biplana, el projecte de Nikolai Polikarpov, semblava futurístic. Com podeu observar, es tractava d´un monoplà tipus cantilever (sense cap reforç exterior, o riosta), tren retràctil, estructura i revestiment mixtes, habitacle tancat, (cosa que no agradà gens als pilots)

un motor radial Bristol Júpiter de 450 cavalls, totalment protegit en un capó aerodinàmic i que, es manifestà insuficient a totes llums. Si més no, el model admetia millores, en conseqüència va anar evolucionant fins equipar en les últimes versions, un de 1000 cv. (I-16/18) .

L’armament inicial fou de 2 metralladores Shkas de 7’62m/m, però aviat es van augmentar a 4, més dos canons de 20m/m, i en models immediatament posteriors, afegiren 2 bombes de 50 k. Finalment en el 1939, es va experimentar amb un armament inusitat, que els va fer especialment eficaços en l´atac a terra. Els van acoblar 8 coets de 82m/m sota les ales, però aquets models ja no van poder aportar res a la defensa de la República.

L´entrada operativa d´aquest aparell, va estar l’enfrontament civil a Espanya, on va haver d´encarar-se amb el temible Bf-109, si mes no, malgrat la seva inferioritat tècnica i numèrica, els alemanys el respectaven molt, dit d´un altre manera, no entraven en combat, si no tenien tots els factors a favor.

La seva vida activa, va transcendir el nostre conflicte, i va continuar fins les primeres fases de la 2ª contesa mundial aguantant en 1ª línia fins l´estiu de 1943.


Encara que evidentment sobreestimat pels seus adversaris, el Polikarpov es va batre dramàtica i desesperadament contra la Luftwaffe fins que l´ indústria soviètica no el va poder reemplaçar per avions més moderns.


Les seves característiques, responien mes o menys a aquestes dades:

Envergadura: 9m.

Longitud: 6´07m.

Pes a l´enlairar-se: 1.687k.

Velocitat màxima: 464 kh. A 3.000m. altitud

Sostre màxim operatiu: 9.000 m.

Autonomia: 800km.


TUPOLEV SB-2 “KATIUSKA”


“Katiusca”, sobrenom extret d’una sarsuela d’ambientació rusa que, els pilots republicans van atorgar al bombarder mitjà Tupolev SB-2, destinat a nodrir les seves forces aèries i que venia a retirar als bombarders “ferralla” francesos, Potez 540, i Bloch 200.


“Skorostnoi bombardirovschik” (Bombarder ràpid) aquesta es la traducció literal i la característica que millor el definia.

Enviat a Espanya per tal de ser avaluat en combat, aviat demostrà les seves principals avantatges, es a dir, la seva gran velocitat, que superava en aquells moments la de qualsevol caça tan amic com enemic, la seva versatilitat així com una notable autonomia.

La comanda d´aquests aparells per part de la República, es concretà en 142 unitats, repartides en 9 enviaments, dels quals només n´arribaren 8, es a dir, un total de 92 avions, els altres 50, pertanyents a l’última remesa, (1939) van quedar retinguts a la frontera francesa, i acabada la guerra, retornats a la URSS.


Es tractava de models tècnicament molt més evolucionats,(SB-2bis) amb sensibles millores tant ofensives com defensives.

Aquesta va estar una acció desgraciada tant dels EEUU, com d´algunes democràcies europees en imposar un bloqueig armamentístic que, tàcita e implícitament ajudà a la victòria del feixisme. No sospitaven encara que ho havien de pagar tan card...

El projecte SB-2, s´inicià al 1933 per un grup de treball capitanejat per l´Andrei Nikolaevich Tupolev. La seva designació interna responia a ANT-40

Es tractava d´un elegant bimotor d´ala mitja, amb estructura i revestiment sencerament metàl·lics, (duralumini). Disposava també de tren retràctil amb frens i amortidors, així com de flaps a les ales. Totes aquestes incorporacions resultaven molt avantguardistes per l´època.

Inicialment es construïren dos prototips, un amb motors radials i l’altre amb motors refrigerats per líquid, finalment l´opció va estar favorable al segon. Equipant un parell d´Hispano Suïssa M-100 de 830 cv, cada un (construïts mitjançant patent).

El gran problema que el va acompanyar durant tota la seva vida operativa, va estar l´excessiva facilitat amb que s´incendiava, o explotava. Aixó es creia era degut a l’escassa protecció que duien els seus dipòsits de combustible, i a possibles friccions amb l´estructura metàl·lica de l´ala. Per tal de corregir aquesta incidència, es van embolicar amb goma, però la solució no es mostrà gaire efectiva.

Tot i la seva rapidesa, els caces enemics desenvoluparen tàctiques que el feien vulnerable. Senzillament els esperaven a mes altura i quant els divisaven, es llençaven a gran velocitat (la que la seva resistència estructural els hi permetia), fins acostar-se a uns cent metres, i amb una mica de sort dues o tres ràfegues llargues a les ales, farien que l´avió s’incendiés.

A l´igual que l´I-16, el seu servei es perllongà gairebé fins el final de la segona conflagració mundial, aixó si, cada cop en missions de menor responsabilitat. Malgrat el seu constant procés de millores, mai es va lliurar definitivament del problema endèmic que afectava els seus tancs de carburant. També va patir aquest perillós defecte, un altre bombarder de característiques semblants, però en aquest cas mes modern i de construcció nipona, em refereixo al conegut Mitsubishi G4M alies Betty, en el codi aliat, i “el cigar” o “pur volant” en clau popular.

L'AVIACIÓ REPUBLICANA II

ELS CAVALLERS


En termes purament militars, esdevé un fet consumat que l´antiga cavalleria, es convertí amb el temps en el que avui coneixem com les divisions blindades, si mes no, també es una realitat històrica, que molts dels oficials d´aquell cos, foren els que formaren i nodriren les Jastes, o esquadres de les primeres èpoques de l´aviació, tant en un bàndol com en l’altre. Aquests genets, en la majoria dels casos hereus per tradició, o casta familiar, d´antigues ordres cavalleresques, conferirien al combat aeri unes característiques poc comuns en d´altres armes. Existia una mena de codi d’honor no escrit, on el valor, l’admiració, reconeixement i respecte vers l´enemic era poc menys que inqüestionable. Aixó era així fins el punt d’oferir brindis pels millors pilots, encara que fossin del costat contrari (no hem d´oblidar que malgrat enfrontats, pertanyien a una mateixa classe social) . Els combats aeris s´assemblaven mes aviat a una mena de “Justa” medieval que no pas a d´altre cosa. Vegis si no, el sepeli que els anglesos van dispensar al famós as alemany, Manfred Von Richthofen, també conegut com “El Baró Roig” on no hi van mancar cap mena d´ofrenes militars.


Però la vida d´un pilot en aquelles èpoques, en termes generals solia ser bastant curta. La demanda de nous combatents aviat es feu palesa. Amb aquest pretexte, els camps d’aviació, progressivament es van anar omplint de pilots procedents de classes socials mes baixes, i que aportaven altres maneres d’entendre la guerra allà dalt. Del “joc net” es va passar “al tot val”. Malgrat que aquest canvi de filosofia acabà imposant-se, no va ser sense grans dissensions i fòbies en el si dels mateixos exercits. Des d´aquell moment, l´aviació deixà de ser un arma honorifica i selectiva, per transformar-se en el poderós artefacte de destrucció massiva que avui es.


Reprenent novament el fil de la nostra guerra més recent, hem parlat succintament de les “muntures”, entenc dons que, aquestes lletres esdevindrien injustes i incomplertes si no en parléssim de les ànimes que les dirigien, per aquesta raó he cregut convenient rescatar dels arxius personals, una entrevista feta fa aproximadament ... 29-30 anys (com vola el temps !!!!) en un magazine de màxima tirada per aquelles èpoques, on entre una gran varietat d’articles, hom, també podia gaudir d’esculturals senyores/tes, lleugeres de roba.... s´enrecordeu d´allò que en deien “el destape”? ...


Be,“La Gloriosa”, va renunciar expressament a realitzar missions de bombardeig sobre objectius civils, els seus raids foren estrictament dirigits contra efectius militars, i per mes dades, sempre en inferioritat de medis i condicions. Aquets essers, essencialment agosarats, valents i altruistes, si els hagués tocat viure a l´edat mitja, sens dubte, haurien figurat a l’elit de la cavalleria. Sempre disposats a donar fins l´ultima gota de sang, per tal de defensar les llibertats i la dignitat inherents de l´esser humà.


No van lluitar contra l´aviació d´en Franco, aquesta no era per si sola gens preocupant, van lluitar contra la descomunal maquinaria de guerra alemanya, unida a la italiana. Un David versus Goliat amb desenllaç invers. Difícilment es pot entendre per que Deu va donar el triomf als més injustos. Potser per que la gloria final, no passa necessariament per la victòria temporal.


Joan Ramoneda, Joan Comes i Borràs; pilots de “Xato”, Leocadio Mendiola, Jaume Mata i Romeu; pilots de “Katiuska”, entre tants altres herois en l´anonimat, ens parlen de les seves experiències com pilots de les FARE


Quim

--.QUINA FOU LA SITUACIÓ DE L´AVIACIÓ DE LA REPÚBLICA AL PRODUIR-SE LA SUBLEVACIÓ DEL 18 DE JULIOL DE 1936 ?—


MENDIOLA.- Gracies al general Nuñez de Prado, l´aviació va estar majoritàriament lleial a la República. La revolta va estar protagonitzada per algun sector de la oficialitat, no pas per la tropa. A La meva unitat de Getafe, la oficialitat es va passar gairebé integra, però sense els avions. Del costat del govern legítim de la República, van restar en la meva esquadra només tres pilots.


--.ES UN FET QUE LA REPÚBLICA VA DISPOSAR DE SUPERIORITAT DURANT ELS PRIMERS MESOS DE LA GUERRA. PERQUE NO S´EN VA TREURE FRUIT D´AQUESTA SUPERIORITAT ? —


ENDIOLA.- Hi havia un autèntic “Guirigai” en els fronts, cada cap de sector terrestre que era atacat, exigia que la aviació el protegís. Això va fer que ens rebentéssim en mil accions sense importància, i en mil indrets diferents . Ens mancava material, recanvis, bombes. Recordo que amb els Vikers i Dragons, en més d’una ocasió, fins hi tot vam arribar a bombardejar les tropes franquistes llençant les bombes a ma!!!

MATA.- El problema estava en que la zona republicana, a partir de la meitat de la guerra, faltava oficialitat professional. Havien caigut en combat o be estaven esgotats. Tots nosaltres érem amateurs. Per que us feu una idea, els caces els manava Zarauza, que tenia 21 anys: els “xatos”, Comes, amb 25, i Zambudio amb 21 anys. Els bombarders “katiuskes” el veterà Mendiola amb 29, i jo, que a les hores era un crio amb només 18 anys.

RAMONEDA.- Be, be, i dels avions que em dieu?, O es que podien comparar-se els nostres aparells amb la qualitat dels Heinkel, Dorniers o Messerschmitt... i amb la quantitat que ells en tenien ?.

MENDIOLA.- Es clar home, fou un conjunt de totes les causes, manca de comandaments experimentats, Falta de material, falta de quantitat. Recordo que l’esquadra que manava Tarazona en el Cantàbric, l´anomenaven “el circ Krone” per que tots els aparells eren diferents. Allò que únicament teníem, era moral.

RAMONEDA.-Els nostres superiors, eren més politics que tècnics. En Hidalgo de Cisneros, va obtenir el suport dels comunistes, per tal se ser cap d´aviació, malgrat que tots sabíem que el millor pel càrrec era l´Espencer. A més, no podem oblidar l´actuació de la 5ª columna dins de l´aviació. Hi van haver elements en l’exèrcit de l´Aire que van amagar la seva filiació franquista. Quantes vegades recordo que érem bombardejats en l´aeroport de Sabadell, quant amb el dipòsit vuit i sense municions, veníem de protegir Barcelona !! Això no era pas una casualitat, amb seguretat havien de saber quant sortíem i quant arribàvem.


MENDIOLA.- Al final de la guerra, gairebé diria que totes les nostres accions eren conegudes pel comandament franquista. Teníem una autentica psicosis de ser espiats. En una ocasió que varem bombardejar l´aeroport de La Sénia, la Legió Còndor va derribar un aparell nostre. En l’interrogatori que li van fer a l´observador, els alemanys van demostrar posseir un coneixement increïble dels mínims detalls de la vida de la nostra unitat. Al final de la guerra, jo no vaig volgué entregar el meu avió a Barajas a les tropes de Franco, tal hi com havia acordat la Junta de Casado. Així que vaig sortir de l´aeroport de San Clemente en un cotxe en direcció a l´aeroport de Los LLanos. A l´arribar a Valencia, el xofer em va deixar tot dient que anava a buscar més benzina. Com passava l´estona, vaig arribar a pensar que m´havia traït. Però no, va tornar i em va conduir junt amb d´altres companys a Los LLanos. D’allà vaig volar fins Algèria i a l’exili. Al cap d´un temps vaig saber qui era el xofer que m´havia lliurat de l´afusellament que m’esperava, si hagués caigut a mans d´en Franco; el xofer era un cap de centúria falangista!!! Be, això de que hagués estat afusellat, seria en el cas suposat que m’haguessin agafat per sorpresa. El meu Astra del nou curt, que era el més fidel company del que no em separava ni per...dormir, i que com si fos la meva ombra m’acompanyava a tot arreu, no hagués permès mai que els feixistes haguessin pogut permetre’s aquest gust.


--.QUINA ES LA VOSTRA OPINIÓ DELS ENEMICS DE LLAVORS, L´AVIACIÓ LEGIONÀRIA ITALIANA, LA LEGIÓ CÒNDOR ALEMANYA I L´AVIACIÓ FRANQUISTA? .—


MENDIOLA.- Els italians tenien un nivell molt baix. No eren combatius, Els alemanys eren molt més eficients, encara que només actuaven quant tenien un clar avantatge


RAMONEDA.- Es clar, es clar, era la diferencia de que mentre els alemanys venien voluntaris, els italians no. Els espanyols franquistes, pel contrari, no van estar massa actius en tota la guerra. Van volar sempre en fronts de segona importància. El pes de la guerra aèria el va portar la Legió Còndor i la Aviació Legionària.

MATA.- Efectivament, els espanyols volaven en “Chirrri” o en “Romeo” . Volant en avions de segona categoria no podien fer coses de primera.

COMAS.- Jo he mantingut combat contra els tres, i en igualtat de condicions érem millors nosaltres. Ni tan se val els grans asos alemanys, Galland o Mölders, eren res especial. Si ho haguessin estat , ens haguessin polvoritzat. Els de la Còndor venien a Espanya com qui va a l’acadèmia a aprendre. Es passaven sis mesos; dos aprenent, tres combatin, i l’últim, no exposant-se per tal de salvar la pell. Amb el material que tenien si haguessin estat més combatius, ens arrasen. Respecte als italians, estic d´acord; recordo haver derribat en el 38 un Fiat, sense disparar ni un sol tret!! El pilot es va llençar de l´avió per por.

MATA.- A l´aviació franquista hi va haver de tot, recordo que en Àngel Salas ens va derribar un dia tres “Katiuskes”, llançant-se sol amb un Fiat, i nosaltres anàvem protegits!!. En Garcia Morato era un bon pilot, però de totes maneres es van exagerar totes les victòries que se li atribueixen.

MENDIOLA:- L’autèntic enemic era la enorme massa de la Legió Còndor

--DE QUINES ACCIONS DE GUERRA EN GUARDEU MILOR RECORD ?.—

MENDIOLA.- Jo crec que el millor cop que vam donar va tenir lloc al 37, a l´aeroport de Garay,a Soria. S´ens havia passat un caporal d’artilleria franquista i ens va dir que en aquell aeroport hi havia molts avions. També va remarcar que la protecció antiaèria era molt fluixa i que si bombardejàvem les pistes faríem una “escabechina” Sortirem de San Clemente, Cuenca a la matinada, il·luminant els límits de les pistes amb la llum dels cotxes. Arribarem a l´alba sobre Garay, el camp estava ple de caces i avions de transport i bombardeig , tanmateix de caixes d’aparells per muntar. Vam fer la feina a plaer i els infringirem una seria destrossa, sense pèrdues per la nostra part. Animats per l’èxit, vam tornar-hi altre cop el mateix dia, i un altre al següent a primera hora del matí. En cada una d´aquestes tres missions actuarem amb nou “Katiuskes” en formació oberta en cunya de patrulles, i bombardeig en línia.

MATA.- Un dels serveis més efectius, fou el bombardeig, en el 38, de l’esquadra franquista a la badia de Pollença. Teníem un confident en un poble de la zona que fou afusellat junt amb d´altres pocs dies desprès de la nostra acció.
MENDIOLA.- Jo podria parlar-ne del bombardeig de l´acuirassat alemany “Deutschland” Tornàvem de bombardejar posicions enemigues a Palma i al sobrevolar el port d´Eivissa, ens van tirar des del vaixell. El “Deutschland” estava a Eivissa malgrat la prohibició de que naus neutrals fondegessin en ports espanyols. Al sentir que s´ens disparava, els vam deixar caure sis bombes de 100 kg. Produint-ne la mort de 20 mariners, i 72 de ferits. A rel d’això, els alemanys van bombardejar l’indefensa ciutat d´Almeria a plaer, provocant 19 morts i grans destrosses materials. Aquets fets covards, van indignar molt a l´aviació republicana.

--.FOU LLAVORS QUAN BAU DECIDIR BOMBARDEJAR ALEMANYA ?.—


MENDIOLA.- Es clar home !! Ja era hora de que en Hitler sentis en carn pròpia el que ens feia aquí. Jo em vaig afartar i vaig anar a veure al cap de l´aviació, el general Hidalgo de Cisneros. El meu pla era el següent; contant amb el radi d’acció dels “Katiuskes”, si ens enlairàvem de l’aeròdrom de Celrà, teníem combustible suficient per visitar Alemanya, i deixar-los –hi un bon record a les fàbriques d’armament del Rühr. Hidalgo de Cisneros va dir que no. Llavors vaig proposar que bombardegéssim a l´esquadra alemanya, que va assassinar tants civils a Almeria.


--.I QUE VA DIR L´HIDALGO..—


Doncs el que tenia que dir, que jo estava boig. Tenia raó L´Hidalgo de Cisneros. Però érem molt joves, molt impulsius i era molt difícil suportar tants morts i tantes injustícies


Recordo encara la meva última “barbaritat”, que consistia en un pla per bombardejar el Vaticà...


MATA.- Home!!, Leocadio, es que tu eres molt llençat!!


MENDIOLA.- Ni llençat ni histories!!, Els avions italians, abans de venir a Espanya a bombardejar ciutats i matar criatures, gent gran, dones, i tot el que d´innocent vivia, eren beneits pels bisbes de l’església Catòlica. Ja que els hi agradava tant l´aviació, vaig pensar que ja era hora de que els presentéssim la nostra. Sortint de l´aeroport de Menorca, el “viatge” al Vaticà era perfectament realitzable. De bona gana ho hagués fet en aquell moment.


RAMONEDA.- Mira, has d´entendre que en la guerra civil espanyola amb qui ens enfrontàvem realment era amb Hitler i en Mussolini. L´aviació republicana va patir un 80 per cent de pilots morts. Morts per bales alemanyes i per bales italianes. Morts per bales beneïdes per l’Església Catòlica. Érem joves i en aquelles circumstancies, el que volia fer Mendiola a tots s´ens passava pel cap.


--AIXÓ HAVES SUPOSAT LA PLENA INTERVENCIÓ ALEMANYA E ITALIANA.--


MENDIOLA.- Efectivament, i amb això la guerra mundial. Recordo que el gener del trenta-nou, L´Hidalgo de Cisneros, a l’hotel Peninsular de Girona, ens comunicà que l´Stalin li havia dit que la guerra civil estava perduda. Que hauríem d´aguantar fins que esclates la guerra mundial, que ja es pressentia propera. La guerra mundial només va començar quant la guerra civil espanyola va finalitzar. Quant Hitler destruí la resistència de la República Espanyola.


--ON ES TROBÀVEU AL FINAL DE LA GUERRA ?.—


MATA.- A Alacant, De França havia passat a la zona centre republicana. Amagat dins d’una caixa de llet en pols, en un vaixell del Comitè de No Intervenció. Al desembarcar ja em trobava a la presó; Empresonat per la República!! El coronel Casado havia donat el cop a Madrid, i jo passava a ser enemic d´en Franco i de la meva República. Vaig poder alliberar-me. Vaig tornar a lluitar. Finalment caigué altre vegada presoner al port d´Alacant. Em van jutjar, demanaren pena de mort, i em condemnaren a vint anys i sis mesos de presó. Vaig conèixer totes les puces i rates dels camps de concentració i presons espanyoles: Albatera, Oviedo, Lora del Rio, Algeciras, el Puig, Porta Coeli...En definitiva una llarga història.


COMAS.- Jo vaig poder fugir a França, on vaig estar sis mesos en l’hospital de Gurs, em van amputar una cama. Allí estant, els alemanys em van detenir, i em deportaren a Espanya. El “Jeep” alemany que em portava va anar directament a la presó d´Irun, sense parar ni al control fronterer espanyol!!! Vaig estar jutjat i condemnat “benignament” a la pena de dotze anys i un dia.


RAMONEDA.- Jo en vaig sortir mal parat. Em detingueren i vaig passar dos anys en camps de concentració, i dos anys més en camps de treball. La fam que vaig passar va estar la més gran de las meva vida.


MATA.- No em parleu de fam; recordo que, durant mesos, l’únic aliment que rebíem a la cel.la, consistia en una llauna de sardines i un rosegó de pa, i érem sis per cel.la !!


RAMONEDA.- I del tracte...

MATA.- Del tracte millor no parlar-ne. Un bon dia, a Albatera, s´ens va fer formar, ja que un important personatge feixista ens volia dirigir unes paraules. Recordo que ens va dir que erm uns rojos i que d’allà no en sortiríem pas vius. “A la mitat de vosotros os vamos a fusilar y la otra mitad morireis trabajando”. Això va dir-nos. Vam pensar que es tractava d´un exaltat. Desprès la realitat ens va demostrar que havia dit la veritat.


MENDIOLA,.- Jo no vaig conèixer la presó, peró si l’exili, i realment fou mol dur. No pas un llibre, sinó quelcom més, hagués estat necessari per donar a conèixer la complexa odissea viscuda, i la resistència moral i física per tal de poder explicar-ho avui.


-- CREC QUE EL VOSTRE EXILI FOU COMPARABLE A LA POSTGUERRA PER UNS ALTRES. TRAJECTÒRIES DE VIDES INTERROMPUDES I UN CAMÍ NOU PER COMENÇAR DES DE CERO, DESARRELATS I SENSE AJUDES.—


MENDIOLA.- Si, va estar mol amarg, Jo vaig cloure la guerra amb el grau de tinent coronel. Era militar professional. La meva vida ha estat des de llavors molt variada, de esporgador de vinyes, venedor d´olis de contrabanda. Fabricant de sabó d’artesania. Obrer del ferrocarril Transaharià, i mil feines més que vaig realitzar a Mèxic. La meva carrera militar es va trencar en mil trossos.


MATA.- També desprès de la guerra vaig haver de treballar de tot. Fent un mal acudit, et diria que vaig viure a “salt de mata”. Representant d’anissos, traficant de mil tipus de productes. He viscut de miracle, i sempre, sempre, sabent que era un espanyol de “segona categoria”. Un espanyol sense el que ells anomenaven certificat de “bona conducta”. Sense el fonamental certificat de “ahdesión al regimen”era impossible trobar feina, a demés, no teníem ni ofici ni benefici. La guerra ens havia agafat sense formació, i entre la guerra i la presó havien passat deu llargs anys.


COMAS.- Jo de l´avió vaig passar a la aixada. He estat llaurador. Tots nosaltres varem perdre la guerra dues vegades. L´u d´abril de mil nou-cents trenta-nou, i cada dia des de llavors fins avui.


MENDIOLA.- A mi mai m´han reconegut el grau de tinent coronel, ni els meus drets passius. Ha estat desestimada la meva petició de rehabilitació, malgrat que la meva conducta i actuació durant la guerra fou inatacable. Vaig complir amb el meu deure i amb el jurament de fidelitat donat pel meu honor, d´obeir i defensar el poder legalment constituït.

MATA.- Allò fou una guerra que va perdre tota Espanya, fins hi tot els que la guanyaren, Fou una guerra que tots hem d´oblidar. Però els ideals pels que tants de nosaltres varem morir, encara es mantenen, soc militant del Partit Socialista Popular.


VIDES D’ÀLIGA

LEOCADIO MENDIOLA-- Destacat pilot de l´aviació republicana i condecorat amb la més alta medalla militar de la República; la Laureada de Madrid. Militar professional des de 1926. En el 36, com pilot de bombardeig, va combatre en el front de Madrid, ostentant el comandament de la primera esquadra de “Katiuskes”, i més tard el grup de bombardeig. Posteriorment fou comandant en cap de l´aviació de bombardeig de la República. El govern de Negrin el va designar comandant militar de la plaça de Murcia. V a acabar la guerra amb el grau de tinent coronel.


JOAN COMAS I BORRAS-- Militar professional des de 1928. Durant el 36, pilotà en una esquadra de caça, combatin en els fronts d´Aragó i Madrid, passant desprès a la zona cantàbrica, sobrevolant territori franquista al cap davant d’una esquadra de “Xatos”. Posteriorment fou cap d’esquadra, i com a tal va lluitar a l´Aragó, Batalla de Terol, batalla de l´Ebre, i Llevant. Ostenta set victòries homologades, una d´elles en territori francès. Finalment va ser candidat al Congres pel Partit Socialista Popular Català.


JAUME MATA I ROMEU – Als 17 anys s’inscriu com voluntari a la aviació republicana. Formà part de la primera promoció de pilots de bombardeig preparada a la URSS (Kirobabad). Va participar en totes les campanyes de la guerra civil; (Brunete, Ebre, Catalunya, etc.) En el 1938 als 19 anys, fou el més jove cap d´esquadra de “Katiuska”. Formà part durant el 1939, del reduït grup de combatents que passaren de França a la zona centre republicana, per tal de prosseguir la lluita. Detingut a Alacant, i condemnat a 21 anys i un dia de presó pel regim feixista, va conèixer els terribles camps de concentració, i presons d´Albatera, Porta Coeli, Puig, Torrijos, Oviedo, Las Heras i Lora del Rio. A l´hora de fer aquesta entrevista, Ostentava el càrrec de president del Partit Socialista Català, i candidat al Congres per Barcelona.
JOAN RAMONEDA -- Pilot de caça des de 1937. Va lluitar en tots el fronts de la guerra, formant part de l´esquadra del famós as republicà Lacalle. Condemnat a presó pel regim franquista, va patir quatre anys de treballs forçats en els camps de Barbastro, Lleida, etc. També com altres dels seus companys formà part de les candidatures pel Partit Socialista Popular Català, avui dia integrat en el PSC-PSOE.


Xavier Nart

dijous, 16 d’abril del 2009

ADOLPHE-WILLIAMS BOUGUEREAU

ART I MITOLOGIA GREGA II

Si, si, ja ho se, Tot tenint pressent la superlativa llista d’improperis, desqualificacions i epitafis, que des dels primers impressionistes fins els nostres dies s´han abocat sobre l´academicisme, permeteu-me si us plau, encara que només sigui per respecte, un vot en el seu favor.Eternament enigmàtica, la figura humana es representada des de la prehistòria en tots els angles, posicionaments, i significats possibles, però realment es tan difícil trobar-ne dues d´iguals, que podria assegurar que es tasca literalment impossible. El neorealisme, esdevé en la actualitat el gran renovador i baula d´aquesta cadena atemporal que representa el classicisme acadèmic.
Un bon exponent d´aquest corrent artístic eminentment inspirat en la Grècia clàssica, es sense dubtes en Bouguereau ( 1825-1905 )La seva extensa obra compta amb més de 826 quadres diversificats bàsicament en dos gèneres, retrats i nusos. Els temes que van des de la bucòlica pasturi’l, natura, religió, i mitologia grega, fan honor al mes fidel model acadèmic, si més no, les seves pintures, i sempre sota el meu estricte criteri, transmeten una subliminal intencionalitat, que l´allunyen del tradicional i fred formalisme que caracteritza aquest estil, del qual tampoc en renego, si no que, el considero una de les seves qualitats.
Mestre de la tècnica, gran coneixedor de l’anatomia, més un domini total de la llum i el color, fan del nostre personatge, un artista excepcional.
La vessant mitològica, incipientment formada potser durant la seva estança a l’església de Sint-Etienne, (Mortagne sur Gironde) (7 anys) mentre era a càrrec del seu tiet Eugene, (nou capellà) i dels estudis sobre historia antiga adquirits a l´escola de Pons, esdevindran en un futur una de les fonts d´inspiració tractades al llarg de la seva carrera.
“La joventut d´en Baco,” obra notable, ens introdueix en una de les matèries potser més controvertides pel que fa a la racionalització del mite grec, “Els misteris iniciàtics”

Uns 10.000 anys aC. L´home del paleolític depenia exclusivament de la natura i dels seus avatars per la supervivència, òbviament les condicions de vida eren molt dures. Un desig abstracte naixia i es feia necessari per tal d´apaivagar, o superar, aquesta situació d’inseguretat a la que de forma angoixant es trobava sotmès crònicament, la resposta va estar en l´intent de manipular les regles del “joc”, es a dir, en la màgia. La qual cosa implicava un salt qualitatiu a l´hora de comprendre el mon, no exclusivament des de el punt de vista material. L´idea de que tot estava envoltat per unes forces invisibles, que actuaven sobre el destí dels essers i les cosses, amen de poder ser alterades o permutades, acabava d´obrir les portes al que desprès coneixerem com “homus religiosus”.
La conquesta de l’agricultura i la ramaderia, va prendre el relleu d´aquelles creences simples i primitives, fent-les evolucionar cap a formes demiúrgiques cada cop mes complexes, a les que anaven omplin de competències, segons aquestes es convertien en necessitats.
Els Misteris Dionisíacs, també associats als òrfics, eleusinis, Isis i molts altres inclosos els gnòstics cristians. Eren els mes hermètics, i per tant es coneix molt poc sobre actes que constituïen les seves cerimònies. Simplement parlar-ne del que succeïa, podia comportar la pena de mort.
Alguns autors de l´antiguitat, com Pausanias, Homer, Diodor, Herodot,entre d´altres, van llegar a l´humanitat, no pas sense guardar-se’n les esquenes, alguns comentaris molt boirosos i contradictoris del que comportaven els rictus i litúrgies, que tenien lloc en aquestes congregacions de tall iniciàtic-esotéric.


















Encara que actualment, semblen guanyar terreny les tesis que exclouen de les bacanals el contingut eminentment sexual, reconvertint-lo en meres exhibicions simbòliques de reproduccions exagerades d’aquests òrgans, l´intuïció, i observació afegides a la racionalitat, diuen tot el contrari.
El vi, no només serveix per eixamplar la consciencia, també per desinhibir-la. Tenint en compte que les influencies místiques provinents de l´orient, impregnaven les bases de molts cultes de la Mediterrània, i que els Sutres signifiquen una forma d´entrar en contacte amb les altes esferes de l´espiritualitat, a traves del sexe, eliminant determinada moral, de l´investigació, trobarem pel contrari, que les orgies desenfrenades podrien ser la part ritual més important d´aquestes celebracions d´origen tel·lúric, en el que la fecunditat de la terra persisteix com eix vertebrador. En realitat, mai han estat contraposades la sexualitat i l´espiritualitat, paradoxalment son complementaries.Bouguereau, dins del seu tarannà, ens presenta un mon ple de personatges populars en l’univers mitològic, representats i tractats com essers vius entre nosaltres. D´alguna manera intenta dir-nos; “Una reunió de nimfes, en un meandre fosc i tranquil d’una torrentera, podria per exemple, fer les delícies d’alguns barraquistes... Deixeu, deixeu volar la vostra imaginació. Potser si teniu prou fe i sabeu invocar-les...”
Que Deu vos guardi d’elles!!!
Quim

dissabte, 29 de març del 2008

El enigma de la bestia del Gévaudan

Extraído de “Historias imaginarias pero verdaderas” de Georges Lenôtre (1857-1935).

Los lectores que acostumbraban ir a la Biblioteca Nacional de París vieron entrar a la gran sala de lectura a un venerable sacerdote de aspecto severo y campestre, iva ataviado con una sotana burda y calzaba enormes zapatos fangosos. Dicho sacerdote no pasó inadvertido puesto que, enseguida se supo, según narra la leyenda que el recién llegado era el cura de una pequeña aldea perdida entre las montañas del Auvergne, y al venir a la Biblioteca, con el fin de consultar ciertos documentos que interesaban a la historia de su parroquia, convertía en realidad el sueño de toda su vida. Incluso se aseguró que, al no poder utilizar los escasos diezmos de la iglesia, la mayor parte del viaje la había hecho a pie, y no quiso ver en París sino los documentos que necesitaba. Una vez hechas sus notas, retomó su báculo y regresó a las montañas.

Varios años después de ese incidente encontré, en una librería, un volumen de aspecto extraño, como si no hubiese salido de ninguna imprenta: tenía el tamaño de un libro de oraciones pero el grosor de dos diccionarios, y de hecho al hojearlo comprobé que tenía 1,040 páginas. Los caracteres, la disposición del título, incluso el encuadernado del papel, tenían algo de singular y de nunca visto.

"El volumen que tiene en sus manos es especial ­me dijo el vendedor­. Es obra de un valiente sacerdote de Lozère que durante cincuenta años ocupó todo su tiempo en recorrer Auvergne, reuniendo leyendas, copiando registros de parroquias, recolectando documentos de todas partes con los que llenó su presbiterio. Cuando hizo una especie de historia del clero de Lozère, durante la Revolución, quiso imprimirla. Entonces, el emprendedor abate ­se cuenta­ compró un diario arruinado, el material necesario, aprendió el oficio, se hizo de papel y una prensa manual y, hoja por hoja, ya que le faltaban los moldes, imprimió su trabajo con sus propias manos, el cual se compone de tres grandes volúmenes. Después, puesto que había escrito otros, él mismo plegó y encuadernó sus libros. Consiguió recuperar la inversión, al vender en sesenta centavos una obra de trescientas cincuenta páginas. El que tiene en sus manos ahora es muy solicitado; está escaso; lo vendo en quince francos."

En recuerdo del perseverante clérigo que anteriormente había visto en la Biblioteca ­porque sin duda era el mismo­ compré el libro y no me arrepentí de haberlo hecho. Se titula Historia de la Bestia de Gévaudan, verdadera calamidad de Dios, según los documentos inéditos, por el sacerdote Pourcher, párroco de Saint-Martin-de-Bouchax, Lozère; Edit. Casa del autor, 1889.

Más que un relato, se trata de una colección de textos. El padre Pourcher investigó en todos los depósitos de los archivos de la región, desde los más modestos hasta los más importantes. En la Biblioteca de la calle Richelieu se encuentran sus descubrimientos; consultó todo, leyó todo y anotó todo. Sobre un hecho extraordinario de nuestra historia, del que hasta entonces, creo, no se había tratado más que en lamentos, escribió un libro de ciencia en el que la tradición toma parte, como debe ser. Este es un corto resumen:
A principios del mes de junio del año 1764, una mujer de Langogne que cuidaba su ganado a las afueras de la aldea, fue atacada por una bestia feroz. Debido al aspecto de la bestia, los perros, temblando de miedo, huyeron con la cola entre las patas; por el contrario, las vacas, valientemente agrupadas alrededor de la dueña, hicieron huir al animal. Finalmente la mujer, que no recibió herida alguna, regresó a Langogne muy consternada, con el vestido y el corsé despedazados. De la descripción que hizo del monstruo que la había embestido, se dedujo que el miedo la había trastornado. Era un lobo rabioso. El hecho no tenía nada de extraordinario y no se volvió a hablar de ello.

Sin embargo, algunas semanas después, el rumor de que la bestia había aparecido nuevamente se difundió por todo el valle del Alto Auvergne. El 3 de julio, en Saint-Etienne-de- Ludgares, en Vivarais, devora a una jovencita de catorce años; el 8 de agosto ataca a una joven de Puy-Laurent, en Gévaudan, y la destroza; tres jóvenes de quince años, de la aldea Chayla-l'Evêque, una mujer de Arzenc, una muchacha de la aldea de Thorts y un pastor de Chaudeyrac, aparecen muertos en el campo; sus cuerpos, horriblemente mutilados, apenas pueden reconocerse. En septiembre, desaparecen una muchacha de Rocles, un hombre de los Choisinets y una mujer de Apcher; se recogen sus restos y los jirones de sus ropas esparcidos por el campo y el bosque. El 8 de octubre, un joven de Pouget regresa medio muerto y aterrorizado al pueblo; había encontrado en el huerto a la Bestia, que le desgarró la piel del cráneo y del pecho. Dos días después, un niño de trece años se presenta, al igual que los otros, con la frente abierta y sin el cuero cabelludo; el 19, una muchacha de veinte años aparece despedazada, en una pradera de los alrededores de Saint-Alban: la bestia se había ensañado con ella, había bebido toda su sangre y devorado sus entrañas.

Todo Gévaudan se estremeció. El capitán Duhamel, auxiliar mayor de los Dragones de Langogne, con el fin de atrapar a ese misterioso animal, encabezó a un intrépido grupo de campesinos, cercó y mató a un gran lobo, por lo que obtuvo una recompensa de dieciocho libras. Sin embargo, la gente del campo no se tranquilizaba; ese ordinario lobo no era la Bestia, como pretendían hacerles creer. Y,
de hecho, se supo casi inmediatamente que ésta se burlaba de los cazadores y continuaba con sus destrozos. Una tarde de octubre, Jean Pierre Pourcher, campesino de la aldea de Zulianges, se encontraba arreglando unos bultos de forraje en su granja; la tarde caía, la nieve cubría la aldea. De pronto, una sombra pasa delante de la estrecha ventana del cobertizo. Una "especie de pánico" se apodera de Pourcher; se dirige a descolgar su fusil, se coloca en la buhardilla de la caballeriza y distingue en la calle del pueblo, cerca de la fuente, un animal monstruoso, de una especie que nunca había visto."¡Es la bestia!... ¡Es la bestia!", dice.

Aunque era muy fuerte y valiente, temblaba tanto que sus manos apenas si podían sostener el arma. No obstante, una vez hecha la señal de la cruz, se prepara, apunta y dispara. La bestia cae, se levanta, sacude la cabeza sin moverse de lugar y mira hacia todos lados, furiosa. Pourcher vuelve a disparar, la bestia lanza un grito aterrador, dobla las patas y huye haciendo "un ruido parecido al de una persona que se separa de otra después de una disputa". Desde esa tarde, Pourcher quedó muy convencido de que, a no ser por un milagro, todos los habitantes de Gévaudan serían devorados...

Relatos como éstos propagaron el terror hasta los lugares más recónditos; el trabajo del campo fue abandonado [...] la gente sólo salía de sus casas en grupos bien armados. El capitán Duhamel y sus dragones exploraban los bosques todos los días; mil doscientos campesinos, con fusiles, guadañas, lanzas y garrotes le servían de escolta. Tan pronto como se tenía noticia de algún daño causado por la bestia, se lanzaban en masa a su persecución. El Sr. Lafont, síndico de Mende, el Sr. Moncan, comandante general de las tropas de Languedoc, el Sr. Morangies, un noble de la región, y Mercier, el cazador más intrépido de Gévaudan, se habían puesto en campaña; recorrieron el lugar, desde Langogne a Saint-Chely, y de Malzieu a Marvejols. Los portavoces iban de pueblo en pueblo reclutando a los campesinos; los valientes se movilizaban y salían decididamente, por los senderos nevados, en busca del monstruo.

Un día, la cuadrilla comandada por el Sr. Lafont se detuvo súbitamente, después de haber caminando setenta y dos horas, muy cerca del castillo de la Baume. ¿Qué pasa? La bestia, la bestia está allí; acaban de verla escondida tras un muro; está recostada sobre su vientre y acecha a un joven pastor que, cerca de ahí, cuida el ganado en la pradera. Pero olfateó al enemigo; con unos cuantos saltos, llega a un bosquecillo cercano. Esta vez la tienen; cien campesinos cercan el pequeño bosque, mientras que otros, con precaución, se deslizan bajo las ramas, sacudiendo la maleza. Al ser descubierta, la bestia toma impulso. Un cazador, a diez pasos, le dispara; la bestia cae, se levanta, recibe un segundo disparo, cae de nuevo, una vez más se levanta y regresa al bosque cojeando. La persiguen, le disparan por todos lados y sale de nuevo a la pradera, cayendo con cada descarga, pero reincorporándose siempre. Por último, la ven regresar al bosquecillo y ahí desaparece.

La buscan hasta la noche sin poder encontrarla. Como la dan por muerta, vuelven al día siguiente en busca de sus restos. Al amanecer, doscientos hombres bien armados exploraron todos los matorrales, apartaron las ramas, buscaron entre los montones de hojas secas hasta que, se supo, dos mujeres que se habían arriesgado a ir al campo tras conocer la buena nueva de que habían matado a la bestia, la vieron pasar, llena de vida pero cojeando un poco. Dos días después, a tres leguas de allí, habían traído a un joven ensangrentado, con la piel del cráneo desgarrada y el costado abierto; el mismo día, una niña de Foutan recibía una mordida en la mejilla y otra en el brazo; en un campo cercano a la vivienda del Sr. de Morangies, encontraron el cadáver despedazado de una muchacha de veintiún años a la que, a pesar de su terror, sus padres habían obligado a ir a ordeñar las vacas. Era para desesperarse. De los diez mil cazadores que, a finales de octubre, se habían puesto en campaña, no había uno solo que no pensara que todo intento, en adelante, sería inútil. La región de Gévaudan debía resignarse y sufrir con devota paciencia esta misteriosa y cruel calamidad.

Ahora sí se sabía que la bestia no era un lobo. Mucha gente la había visto y las descripciones que daban concordaban: era un animal fantástico, del tamaño de un becerro o un asno, tenía el pelo rojizo, la cabeza grande, muy parecida a la de un cerdo, el hocico siempre entreabierto, las orejas cortas y rectas, el pecho blanco y muy ancho, la cola larga y peluda, con la punta blanca. Algunos decían que sus patas traseras estaban provistas de cascos, como un caballo. La bestia parecía tener el don de la ubicuidad [...] En un mismo día, la habían visto en lugares separados por ocho leguas de distancia. Le gustaba sentarse y hacer "muecas", "parecía alegre como una persona" y fingía no tener maldad. Si tenía prisa, atravesaba los ríos de dos o tres saltos; pero cuando tenía tiempo, se le veía caminar sobre el agua sin mojarse. Alguien aseguraba que la había escuchado reír y hablar. Era ya una tradición que, cuando una madre regañaba a su hijo y lo amenazaba diciéndole que la bestia vendría por él, ésta, avisada por quién sabe quién, venía y, poniendo sus dos patas delanteras en el marco de la ventana, contemplaba con cierta arrogancia al niño que le habían prometido para su avidez. Por otro lado, casi nunca devoraba el cuerpo de la víctima: se conformaba con desgarrarlas, chupar su sangre, rasgar el cuero cabelludo, llevarse el corazón, el hígado y los intestinos.

La calamidad que afligía a la región de Gévaudan estremecía a todo el reino. La noticia había pasado de los periódicos de Clermont y de Montpellier a las gacetas parisinas; en la ciudad y en la corte, la bestia era tema de conversación. Una canción, compuesta de diversas estrofas, resumía trágicamente la situación con su invariable estribillo:
Ha comido tanta gente
la bestia de Gévaudan,
¡ha comido tanta gente!
El propio Luis XV, aunque tenía otras preocupaciones, quiso compartir las desgracias de los subditos habitantes del alto Languedoc, y su ministro ordenó asignar una tropa. De acuerdo con estas instrucciones, el capitán Duhamel, "encabezando" la partida, llegó a instalar su cuartel general en Saint-Chely y se reunió con los mejores cazadores de la región; se prometió una recompensa de dos mil y luego de seis mil libras a quien matara a la bestia. Al término del sermón dominical de cada parroquia, se dio lectura a las disposiciones tomadas, y el anuncio de tan ingeniosas medidas reconfortó en cierta forma a los campesinos. A menos que hubiera sido engendrado por el infierno, el monstruo sucumbiría. Para mayor seguridad, los Señores de Languedoc ordenaron que los restos de la bestia fueran presentados durante una de sus reuniones, con el fin de que todos pudieran darse cuenta de que la bestia había sido finalmente exterminada.

Del 20 al 27 de noviembre de 1764, se efectuaron ocho cacerías, según el orden prescrito; todas sin resultado. Tan pronto las tropas regresaron a su cuartel, se supo que, durante la expedición, la bestia había atacado en Saint-Colombe, matando a cinco muchachas, una mujer y cuatro niños. El terror aumentaba. El obispo de Mende dedicó una carta pastoral a esta desolación pública, y se ordenó orar a todo lo largo de la diócesis, con el fin de pedir a Dios que enviara un nuevo San Jorge, asegurado de antemano de la veneración de todo el país. Y mientras los habitantes rezaban, el 6 de enero de 1765, la bestia, a plena luz del día, raptaba una madre de familia, en el pueblo de Saint-Quéry. Aseguraban que era su sexagésima víctima, sin contar a los desdichados que durante seis meses había dejado heridos o lisiados.
En este periodo ­de enero de 1765­ tuvo lugar un incidente que conmovió a todo el país. El día 21, Andrés Portefaix, un joven pastor de doce años del pueblo de Chanaleilles, cuidaba el ganado en la montaña acompañado por cuatro amigos y dos amigas, más pequeños que él. Por temor a la bestia, los niños estaban armados con garrotes en cuyos extremos habían clavado afiladas hojas de sílex. De repente, una de las niñas gritó: la bestia acababa de surgir de un matorral, a unos pasos de ella. Andrés Portefaix agrupa a todos, los más fuertes adelante. El monstruo les anda rondando con el hocico espumeante. Los pequeños, apretujados unos contra otros, se persignan e intentan defenderse a palos, pero la bestia, abalanzándose, toma a uno de los niños por la garganta y se lo lleva: era el pequeño Panafieux, de ocho años. Heroicamente, Portefaix se lanza a la persecución de la fiera, la ataca a cuchillazos obligándola a soltar a su presa. Joseph Panafieux se libra de la bestia, aunque pierde una mejilla, que la bestia devora de tres mordiscos en el mismo lugar. Acicateado su apetito, ataca una segunda vez al aterrorizado grupo, derriba a una de las niñas y de un mordisco le arranca un pedazo de labio a Jean Vévrier, uno de los muchachos, a quien posteriormente agarra por el brazo y se lo lleva. Otro de los niños, atemorizado, grita que hay que sacrificar a Jean y aprovechar para huir. Pero Portefaix dice que salvarán a su compañero o que también ellos morirán. Todos lo siguen, incluso Panafieux, sin una mejilla y cegado por la sangre; valerosamente, todos atacan a la bestia, intentan reventarle los ojos o cortarle la lengua, la acorralan en un cenagal, donde al hundirse, suelta al niño. Portefaix se coloca entre ella y su amigo, le golpea el hocico con el palo, el engendro se hecha hacia atrás, se sacude y huye.

El informe de esta hazaña fue enviado a Monseñor de Mende, quien a su vez lo envió al rey. Éste decidió que a cada uno de los siete pequeños campesinos se le asignarían 300 libras del tesoro de la corona, y que los gastos de la educación del joven Portefaix serían pagados por el Estado. Meses más tarde, fue internado en la Congregación de los Frailes, en Montpellier. [...]
Toda Francia supo de este épico combate por medio de gacetas, historias de cordel e imágenes. Si la fama de Andrés Portefaix fue inmediata, la de la bestia creció aún más. Con el fin de liberar Gévaudan, se ofrecían los héroes de todos los puntos del reino, principalmente de Marseille y de Gascogne. Hasta el más insignificante cazador de alondras soñaba con ser quien diera el tiro perfecto, más aún cuando el rey prometía una recompensa de 9,400 libras al feliz cazador que triunfara sobre el invencible y misterioso animal. Incluso la gente más amilanada prestaba interés a esta desdicha pública, e imaginaba las estrategias más imprudentes. Uno proponía la descabellada idea de fabricar mujeres artificiales, que se clavarían en postes en los linderos de los bosques frecuentados por la bestia. Era muy simple: un saco de piel de oveja para simular el cuerpo; otros dos, más alargados, representando las piernas; sobre "el cuerpo" estaría colocada una vejiga, simulando el rostro y rellena de esponjas empapadas de sangre fresca y mezcladas con tripas envenenadas, con el fin de "forzar a la bestia voraz a tragar su propio fin". Otro proponía elegir a veinticinco hombres intrépidos y disfrazarlos con pieles de león, de oso, de ciervo y cierva, de ternero, de cabra, de jabalí y de lobo, todos con un gorro de algodón provisto de hojas afiladas. Cada uno de los disfrazados debía llevar además un botecito con doce onzas de grasa de cristiano o cristiana, mezclada con sangre de víbora [...] Un tercero había inventado una máquina infernal, compuesta por treinta fusiles a cuyo gatillo debía atar treinta cuerdas, las cuales funcionarían con las contorsiones de un becerro de seis meses, provocadas al ver a la bestia.

Mientras se ingeniaban las fantasías, la bestia continuaba su matanza. Hacia el 15 de enero, despedazó a un muchacho de catorce años, Jean Châteauneuf, de la parroquia de Grèzes; se celebró una misa en la iglesia del pueblo en memoria de la víctima, y al día siguiente, al anochecer, como el padre de Châteauneuf lloraba en la cocina, la bestia vino a observarlo a través de la ventana, colocando sus patas delanteras sobre el marco. Châteauneuf hubiese podido agarrarla de las patas, mas no se atrevió. [...].

Se organizó una gran cacería, Duhamel dio la orden en setenta y tres parroquias: veinte mil hombres respondieron a su llamada; señores de toda la región se pusieron a la cabeza de sus campesinos y este formidable ejército entró en campaña el 7 de febrero. El país estaba cubierto de nieve, y fue fácil rastrear a la bestia siguiendo sus huellas. Cinco campesinos de Malzieu le dispararon, cayó dando un gran aullido, pero se levantó enseguida y desapareció. Como al día siguiente se encontró el cuerpo de una jovencita de catorce años, cuya cabeza había sido cortada de un mordisco, hicieron de su cadáver un señuelo; lo colocaron en un buen lugar, rodeado de hábiles tiradores, todos bien escondidos, pero la bestia no apareció.

El desaliento fue inmenso. Estas cacerías infructuosas, las exigencias de los dragones, los gastos que su estancia representaba para los campesinos, arruinaban al país que, además, se paralizó al grado de que la gente ya no se atrevía a llevar el ganado a pastar y los mercados permanecían desiertos. [...] Nadie podía prever el final de esta calamidad.

En ese entonces, habitaba en Normandía un viejo noble llamado Denneval, cuya reputación como cazador de lobos era grande: aseguraba que a lo largo de su vida había cazado mil doscientos setenta lobos. Las hazañas de la bestia de Gévaudan le quitaban el sueño. Denneval emprendió el viaje a Versalles, consiguió presentarse ante Luis XV y ofreció sus servicios, que fueron aceptados. Juró a su Majestad que mataría a la bestia y que la traería a Versalles disecada, para que todos los Señores de la Corte fuesen testigos de su triunfo. El rey le deseó buena caza y Denneval se puso en marcha.

El 19 de febrero, llegaba a Saint-Flour con su hijo, dos picadores y seis dogos enormes. Para no fatigar a sus perros, los normandos viajaban sin prisa, lo que la bestia aprovechó para devorar aproximadamente una veintena de niños, a razón de uno por día.

Denneval hizo sus preparativos con una fría y calculada serenidad; quería estudiar minuciosamente a la presa que se preparaba a cazar. Al verlo tan meticuloso, los campesinos se consumían de impaciencia; habían recuperado confianza con el anuncio de este hombre providencial enviado por el rey, y no dudaban que al primer disparo los libraría de la bestia. Pero Denneval no tenía prisa, exploraba detenidamente la región, recogía aquí y allá los rastros de la fiera, y constataba que en terreno plano sus saltos tenían una extensión de veintiocho pies. De ahí concluía: "No es nada fácil matar a esta bestia." Por otro lado, sus perros se habían quedado en camino y debía esperarlos antes de comenzar la caza. Además, Denneval no quería rivales, y dio a entender que no haría nada si Duhamel y sus dragones no se retiraban. Hubo discusiones e intrigas a este respecto. El tiempo pasaba y la bestia no ayunaba: el 4 de marzo devoraba, en Ally, a una mujer de cuarenta años; el 8 del mismo mes, cortaba la cabeza de un niño de diez años, en Fayet; el 9, en Ruines, se comía a una muchacha de veinte años; el 11, en un cobertizo de Malevieillette, despedazaba a una niña de cinco años. Daños parecidos ocurrían el 12, 13 y 14 en lugares tan distantes que nadie podía explicarse la velocidad con que se desplazaba. Este eterno vagabundear inspiraba tanto terror en toda Francia que, habiéndose producido ciertos accidentes similares en los alrededores de Soissons, se publicó por todo el país que la bestia de Gévaudan causaba estragos en Auvergne y en Picardie al mismo tiempo. Sin embargo, Denneval muy tranquilo pretendía actuar sin rivales. Duhamel se obstinaba en no abandonar el lugar... ¡Mientras tanto, la bestia seguía comiendo gente! Sería inútil pormenorizar los altercados entre el normando y el dragón. Como es de suponer, el normando triunfó. Duhamel se retiró con sus soldados y abandonó la región, muy contrariado por haber cedido ante su adversario. Ahora nadie dudaba que, teniendo el terreno libre, el temible cazador de lobos acabaría con la bestia.

Desgraciadamente, durante tres meses intentó cazarla sin lograrlo; los diez mil campesinos que habían salido en su búsqueda, mataron sólo a una pobre lobita de a penas 40 libras, en cuyo cuerpo encontraron unos trapos sucios y piel de liebre. En vano Denneval echó mano de recursos en extremo indignos de su gran fama; en vano envenenó un cadáver que expuso como trampa en los alrededores de un bosque donde la presencia del monstruo había sido señalada. Éste despedazó el cadáver, se lo comió vorazmente y no le pasó nada. Después de diez semanas de búsquedas y emboscadas, se dieron cuenta de que las personas, las balas y el veneno lo tenían sin cuidado. Denneval se quejaba de estar mal secundado: los campesinos se burlaban de él y decían que era incapaz de matar a un simple conejo. Los ánimos se tensaban, incluso el tono de la correspondencia oficial se volvía áspero y se le reprochaba al normando cuidar demasiado sus pasos, su honor y sus perros.

Fueron buenos momentos para la bestia [...] La lista de sus matanzas es aterradora. En Clause, devoró a una doncella que comulgaba por primera vez, Gabrielle Pélissier, a quien acomodó tan meticulosamente la cabeza cortada, la vestimenta y el sombrero, que cuando descubrieron sus restos pensaron que simplemente dormía. El 18 de abril mató a un vaquero de doce años[...] En Ventuejols degolló a una mujer de cuarenta años, y luego a dos muchachas, a quienes les chupó toda la sangre y les arrancó el corazón. En la primavera de 1765, no hay aldea de Gévaudan cuyos registros parroquiales no inscriban varios siniestros de este tipo: "Acta de sepultura del cuerpo de... devorado por la bestia feroz." Siempre vigilada, acorralada, fusilada, perseguida, envenenada, hambrienta, volvía a aparecer cada día. De lejos, agazapada cerca de un matorral, se le veía sentarse y hacer señas con sus patas delanteras, como si se mofara de sus futuras víctimas. El escándalo de sus hazañas había cruzado los mares. Los ingleses, sintiéndose muy seguros en su isla, se burlaban hasta la saciedad del terror de Gévaudan. Una gaceta londinense anunció jocosamente que una tropa francesa de 120 mil hombres había sido derrotada por el feroz animal.

Era demasiado; el honor del país estaba en juego. Luis XV, que no se conmovía fácilmente, entendió que había que actuar, y le pidió al señor Antonio de Bauterne, trasladarse de inmediato a Gévaudan, y llevar a Versalles los restos del monstruo. Esta vez, la gente se tranquilizó: la bestia iba a perecer puesto que era el deseo de Su Majestad. Antonio, su hijo, sus criados, sus guardias, sus validos y sus sabuesos llegaron a Saugues el 22 de junio. Empezó por despedir a Denneval, luego contrató mozos para transportar sus maletas y cuidar sus perros. Actuaba como gran señor, seguro de que para vencer sólo bastaba su presencia. Al saberlo, la bestia le lanzó un desafío. El 4 de julio, a plena luz del día, se llevó a una noble anciana, Margarita Ourtamoer, mientras hilaba con una rueca en un campo cerca de Broussoles, y la abandonó ya muerta después de haberle arrancado la piel del rostro. En su calidad de arcabucero del rey, de lugarteniente de sus cazas y de caballero de Saint-Louis, Antonio quiso permanecer impasible; organizó algunas exploraciones sin ningún resultado. Los campesinos, sin miramientos, afirmaron que él era más caro y sin embargo no lograba hacer más que los otros. Se sorprendieron también cuando, después de tres meses de vacilaciones y juergas, lo vieron partir, con todo su equipaje, hacia una zona de Auvergne donde la presencia de la bestia jamás había sido notada. Llegó hasta el bosque de la Abadía de las Chazes, donde había muchos lobos. El 21 de septiembre se encontraba allí, al acecho, cuando vio venir hacia él un animal enorme con el hocico abierto y los ojos ensangrentados. ¡Era la bestia! Antonio disparó, la bestia cayó; la bala había penetrado en su ojo derecho; sin embargo, se levantó, pero una segunda bala alcanzó su cuerpo; la bestia rodó, muriendo en el acto.
Antonio y todos sus guardias se abalanzaron. La bestia pesaba ciento treinta libras, medía cinco pies y siete pulgadas de largo; tenía pies y dientes enormes. Además, era un lobo, un simple lobo que llevaron triunfantes a Saugues, donde el cirujano Boulanger se encargó de realizar la autopsia. Llamaron a siete u ocho niños que no hacía mucho habían visto a la bestia y que, severamente interpelados por el arcabucero, declararon que la reconocían. De inmediato, se procedió a levantar un acta, y el señor Ballainvilliers, intendente de Auvergne, escribió a Su Majestad una carta entusiasta, para agradecerle el haberse dignado a socorrer al fiel pueblo de Gévaudan. El cadáver de la bestia, transportado sin demora a Clermont, fue disecado y enviado a Fontainebleau, donde se encontraba la Corte. El rey se rió de la simplicidad de los inocentes campesinos, cuya superstición había transformado a un simple lobo en una bestia apocalíptica. Sin embargo, por haber librado para siempre al reino de esa pesadilla, Antonio fue condecorado con la Gran Cruz de la Orden de Saint-Louis, y recibió mil libras de pensión. Su hijo obtuvo una compañía de caballería, sin contar la fortuna que ganó por exhibir en París a "La bestia de Gévaudan". Diez años más tarde, continuaban presentándola en las ferias de provincia. Así, oficialmente estaba muerta y no se habló más del asunto.

Excepto en Gévaudan... Había ahí incrédulos que aseguraban, con todo respeto, que el señor Antonio era sólo un embaucador que, por cumplir con premura las órdenes del rey, seguramente había matado una bestia, mas no a la verdadera. Sin embargo, la bestia ya no se aparecía, quizá por adulación cortesana, pues la gente aseguraba que la volverían a ver muy pronto. En efecto, la volvieron a ver. Durante las primeras nevadas se llevó a una niña de Marcillac; su segunda víctima, de quien sólo dejó las dos manos, fue una mujer de Sulianges. Los párrocos volvieron a inscribir en los registros parroquiales: "Sepulté en el cementerio de la aldea, los restos de... devorado por la bestia feroz que recorre el país." En efecto, a partir del 1 de enero de 1766 se dejó ver todos los días. Era ella, no había duda. Como antes, se llevaba diariamente a un niño o una mujer; como antes, venía por las tardes a la aldea a apoyar sus patas en el marco de las ventanas y a mirar por las cocinas. No era un lobo, todo Gévaudan lo habría atestiguado bajo juramento; desde hacía dos años, en la región habían matado a 152 lobos y los campesinos no podían estar equivocados.

Sucedieron hechos trágicos jamás vistos: dos niñas de Lèbre jugaban frente a la casa de sus padres cuando la bestia, llegando de improviso, se lanzó sobre una de ellas y la prensó entre sus colmillos. La otra pequeña, queriendo defender a su hermana, saltó sobre la espalda del monstruo, se agarró de él y se dejó llevar. Los aldeanos acudieron a los gritos de auxilio... demasiado tarde. La cabeza de una de las niñas ya estaba separada de su cuerpo, y la otra tenía el rostro despedazado. Un día un campesino, Pierre Blanc, luchó con la bestia durante tres horas seguidas; cuando estaban exhaustos, ambos descansaban un poco para continuar más tarde el combate [...].

Gévaudan suplicaba que vinieran en su ayuda pero sus lamentos no tuvieron eco. El intendente de la provincia no quería caer en desgracia volviendo sobre un asunto que Versalles daba, desde hacía mucho, por terminado. Volver a hablar de la bestia hubiese sido, de alguna manera, contradecir al rey o, por lo menos, insinuar que lo habían engañado. ¡Atreverse a molestar a Su Majestad por algunos pobres campesinos de más o de menos! ¿Qué cortesano habría osado correr ese riesgo? La bestia estaba muerta, el señor Antonio la había matado: eso era lo definitivo, ya no había que remover el asunto. La bestia continuaba atacando a la población. El 19 de junio de 1767, después de una larga peregrinación a Notre Dame-des-Tours, a donde acudieron todas las parroquias de la región, el marqués de Apcher, uno de los señores de Gévaudan, organizó una batida. Entre los cazadores se encontraba un hombre rudo, de nombre Jean Chastel, de sesenta años, nacido a principios de siglo en Darmes, cerca de la Besseyre-Sainte-Mary. Era un hombre robusto y piadoso a quien toda la región estimaba por su escrupulosa honestidad y buena conducta. Jean Chastel se encontraba ese día apostado en la Sogne-d'Auvert, cerca de Saugues. Tenía en la mano su fusil, cargado con dos balas bendecidas. Estaba recitando sus letanías, cuando vio venir hacia él a la Bestia. A la verdadera Bestia. Tranquilamente cierra su libro de oraciones, lo coloca en su bolsillo, se quita los lentes, los acomoda en el estuche. La bestia no se mueve, espera. Chastel se prepara, apunta, dispara; la bestia queda inmóvil. Los perros corren al escuchar el disparo, la derriban, la desgarran. Está muerta. Enseguida, su cuerpo es transportado a caballo al castillo de Besque. Allí lo examinan, es sin duda la Bestia, no es un lobo. Sus patas, sus orejas, su enorme boca indican que se trata de un monstruo de una especie desconocida. Al abrirlo, en sus entrañas encuentran el hueso del hombro de una jovencita, sin duda aquella que en la antevíspera había devorado en Pebrac.

Exhibieron los restos de la bestia por todo el lugar, luego los pusieron en una caja, y Jean Chastel partió hacia Versalles con el triunfal y embarazoso trofeo. Allá no faltarían los sabios que diagnosticaran qué podía ser este animal fantástico. Se comprobaría que el señor Antonio se había burlado del rey. Por desgracia, el viaje se efectuó durante los calores de agosto; al llegar, la bestia estaba en tal estado de putrefacción que se apresuraron a sepultarla sin que nadie tuviera el valor de examinarla. Así que nadie sabría jamás lo que era la Bestia de Gévaudan. Sin embargo, Chastel fue presentado al rey, quien se burló de él. El buen hombre siempre sospechó que había sido víctima de una intriga palaciega, y como no era capaz de protestar, bajó la cabeza y regresó a Gévaudan, donde el recaudador de impuestos le otorgó como gratificación 72 libras.

Pero Gévaudan fue menos ingrato que Versalles: Jean Chastel se convirtió en héroe, y su nombre, después de siglo y medio, es conocido por todos. Un escritor local le dedicó un poema épico que consta de no menos de 360 páginas y cuya elaboración duró veinte años. Ahí, la muerte del monstruo se relata pintorescamente y se aprecia al intrépido cazador: "Apuntando su fusil, la bala sale, y la bestia/ Vomita mares de sangre. De su conquista seguro;/ Al ver inútil todo esfuerzo, todo grito,/ 'Bestia, no devorarás más', Chastel grita."

El arma que liberó a Gévaudan fue conservada como reliquia. Es una escopeta de dos cañones; la culata de vieja madera, esculpida copiosamente, lleva una placa de plata sobre la cual se grabó este nombre glorioso: Jean Chastel. Hoy, esta escopeta pertenece al señor cura Pourcher. Es necesario agregar que en la Sogne-d'Auvert, algunos aseguran que en el mismo lugar donde se dio muerte a la bestia "la hierba no crece desde entonces", además está siempre rojiza, y ningún animal quiere comer esa hierba maldita.

Ramix