UNA FOTO DE PREMI IV

“EL TOT ES EN L´U, I L´U ES EN TOT”

Parlem d´una mena de “crac” de la foto, profundament arrelat als temes de muntanya. Entre moltes obres presentades a concurs en aquesta convocatòria de caire anual, ell porta quatre edicions consecutives “fent cim”.

A l´amic Pep Hidalgo, el puc definir com un notable fotògraf. (El seu currículum, així m´ho fa entendre ) La seva genuïna personalitat, inclou els diferents ingredients que el fan singular entre d´altres, sobre tot, a l´hora de triar el motiu adequat al marc en el que es cenyeix i la determinada tècnica a utilitzar.

Observant amb atenció la foto, el primer que salta a la vista, es sens dubtes la gran quantitat de paisatge admirable contingut en ella. Em fa venir al cap un conegut, virtuós del pinzell, fill d´un poblet de Cuenca, en Luis Zafrilla, al qual li retreien sempre la virtut de la laboriositat, cada un dels seus quadres en contenia tres o quatre. Un mestre indiscutible del dibuix i de la llum, un artista inequívocament generós, ja que entregava molta mes riquesa pictòrica en les seves composicions, per un mateix preu.

Aquest idèntic retret li podríem aplicar al nostre protagonista en aquesta ocasió, tot suggerint-li que, sàpiga mantenir “els bons costums”. Això si, sense descuidar l´aspecte creatiu.

No es tracta d’una imatge que es pot descobrir a primer cop d’ull, si no que, ens permet i obliga a l´hora a explorar-la com si d’una col-lecció de postals sàviament ordenades es tractes.

Darrera d´aquest objectiu, s´amaga un anima essencialment informadora que, no escatima esforç per tal d´aportar un màxim d´elements visuals, dins d´un mateix motiu. Harmonitza perfectament els dos extrems de l´espai, lo macro i lo micro, el material estàtic (el paisatge) i el dinàmic (l´ala delta) Tos dos, pesen gairebé el mateix a l´hora d’avaluar les sensacions que incorpora aquesta instantània.

Si sota el meu lliure criteri, li hagués d’assignar el títol que millor la definís, acudiria sens dubtes a aquella frase que podem trobar en la més antiga tradició hermètica, i des de no fa massa, també en l´elit mes destacada de la ciència actual; “El tot es en l´u, i l´u es en tot”

Des d´aquestes línies, agrair-te Pep, un cop més la gentilesa d’obsequiar-nos amb la foto guanyadora, i com no, esperonar-te i ... a per la següent!!

DADES TECNIQUES

Autor Jose Hidalgo Mellado

Foto Pic “El Nuvolao” Dolomites (Itàlia)

Premi 2º, en categoria de paisatge – XIII Mostra d’audiovisuals de muntanya - Districte St. Martí

Cambra Nikon D200

Objectiu Nikkor 10.5 - Diafragma 10 - Velocitat 350

Quim

SENTIMENTS I ESENCIES

DAVID PENYARROYA

Diu un proverbi xinès que, “El savi, actua com les papallones, que saben extreure l’essència de les flors sense destruir-les”. En David Penyarroya, 59 anys, joier, i barceloní de naixement, efectua aquest mateix procediment a traves de l´objectiu de la seva càmera fotogràfica.

Deixant-me portar per la sensibilitat de la seva obra, he descobert un anima exploradora de les formes. De la combinació línea i color. De la geometria casual en la intersecció espai – temporal. Del llenguatge de l´inconscient amb contingut metafísic i sensual.

El que observa adquireix la possibilitat de Crear. “No hi ha realitat sense observació” (W.Heisenberg)

Cap foto es exempta de previ estudi, encara que aquest es perllongui no més enllà de curts segons. El motiu surt al pas, només la intuïció de l´artista disposa de la capacitat de captar el significat, encara que no tingui temps de descodificar-lo (Aixó ja ho farà la raó, sempre que ho trobi necessari). Es tracta d´un instant on hi conflueixen molts factors. Hem seria molt fàcil tirar del tòpic “La màgia de l’instant”, però crec que, ni la màgia te cap misteri especial, si entenem la matèria, amb el costat no racional de la ment. Ni tanmateix l´instant, no es més que una fracció indeterminadament curta de temps. Avui disposem de molts indicis que ens indican que aquest, “No existeix per si mateix, si no que expressa un concepte hiperestasiat i per tant d´origen psíquic” ( C.G Jung).

Be, donades aquestes expectatives, només em limitaré a fer-te una pregunta:

- David, quina es la filosofia del teu treball ?

Resposta ; La fotografia es laborar amb llum, de fet es com pintar amb llum. Des de que et despertes la vista es inundada de colors i encara que l´espectre que podem percebre es molt estret, per nosaltres encara es molt ric, si més no, tal com jo dic, (referent al meu ofici). Un aparador ple de joies, aconsegueix que no en llueixi cap d´elles. Tot el contrari de si sols n´hi ha una.

En la fotografia faig el mateix; de tot el que la vista avarca, trio un detall que per la seva forma o color, em provoca un sentiment. Justament aixó es el que em fa gaudir.

QUIM-DAVID

BARRANC DELS CARGOLS – MONTSERRAT

27 DE JUNY DEL 2009

Es ben aprop de Barcelona ciutat. Summament evocador el seu nom, tot i amb això, no tothom coneix a fons aquest macis sempre sorprenent i “dur de pelar”, dic “dur de pelar”, per que hi ha qui afirma amb fermesa que, una mateixa pujada costa molt més d´assolir a Montserrat que a qualsevol altre indret. Jo crec que no li falta raó... si més no, sempre ambicionant comprendre el per que de les coses, potser caldria fer venir a l´Iker Jimenenez, amb l´objectiu d’esbrinar l´estranya naturalesa d´aquest fenomen...
Deixant misteris a part, vaig poder retrobar-me novament amb el monument al timbaler del Bruc, (Lloc de trobada a les 9:00h) que no veia des de la més tendre infantesa. La meva opinió sobre la gesta d´aquest llegendari personatge, ha variat molt al llarg d´aquests anys. Actualment no m´importaria que el retiressin de la vista i crec que tant els partits d´esquerres, com els nacionalistes i secessionistes ho haurien de promoure. (Es tracta del “Monument al gilipolles català”)
Com sempre, van haver els puntualíssims, els puntuals i els quasi puntuals. Que ningú pensi que sempre son els mateixos, els únics que es mantenen fidels, son els de la primera categoria, la segona i tercera, esta molt disputada i no hi ha un clar ostentador...

LOCALITZACIÓ DEL BARRANC
Situats al poble del Bruc, hem de prendre un carrer a ma esquerra (direcció Barcelona) ubicat just abans de l´escola. Creuarem el pont, i farem la pujada des don efectuarem un gir molt pronunciat a l´esquerra, tot seguint pel mateix carrer (en molt mal estat) fins que es converteix en una pista forestal que, recorrerem aproximadament durant 1Km, punt on per força, hem de descobrir un pal telefònic, amb una marca roja a la part alta. En aquesta petita esplanada caldrà deixar els vehicles.
A partir d´ara rastrejarem les marques vermelles que vorejant un parell de plantades d´oliveres, es dirigeix cap a l’Arcada seguint el camí “dels Pallers”. En poca estona farem cap al torrent del “Tambor”. Aviat i a ma esquerra descobrirem (per poc que busquem) la font del “Xebret”,( en aquesta ocasió no rajava ), Retornem altre cop al camí del “Tambor”, i seguint-lo anirem ascendint per la marge esquerra fins arribar a la enorme “Balma de L´Arcada”.
Continuarem enfilant-nos buscant arribar al coll de “Porc”, i desprès el torrent de les “Grutes”, on el camí es fa molt costerut fins coronar el pas del “Príncep”. En aquest indret, prendrem a l´esquerra, el camí principal que creua tot el macis, molt aprop del refugi d´en Vicenç Barbé . A mida que anirem avançant, caldrà extremar l´atenció ja que s´aniran succeint per ordre els barrancs del “Lloro”, el del “Trago”, i finalment, el dels “Cargols”. Aquest últim, resta bastant amagat entre bosc i molta malesa, no es ben definit a la vista. Podem guiar-nos per una fita de pedres que hi ha a peu de camí, però es possible que no hi sigui, ja que algú es dedica a desfer-la...Que hi farem....
Per tal de poder fer-nos una idea més exacta, es convenient proveir-nos d´un mapa, gps o guia cartogràfica.

DESCRIPCIÓ DEL BARRANC
Una vegada localitzat l´acces, la progressió es altament dificultosa degut a la gran quantitat de matoll i esbarzer, ( no sigueu babaus i no aneu pas en pantalons curts, us penedireu)
A uns 200 m, del camí, trobarem restes de materials de construcció, senyal que anem bé. A 100 m. veurem dues grans pedres juntes que, permeten passar entre elles a traves d´una obertura, i a uns 150 m. la canal s´estreny emergint la roca. Estem a uns 50 m. del primer salt. En aquest cas, de 15 m. L´instal·lació es a un arbre mitjançant unes bagues. La resta es integrament manufacturada a base de reblons i plaquetes.
Avançarem per una diàclasi durant uns 100 m. salvant un petit ressalt amb l´ajut d’una baga instal.lada, i de seguit, arribem al primer descens de certa importància, uns 30 m. En aquest indret, el barranc s´obre mostrant-nos una gran panoràmica, en la que destaca la visió llunyana de la gegantina balma de L´arcada, magníficament emmarcada en el genuí roquissar montserratí.
A la seva base, hi ha un parell de desgrimpades petites que, ens condueixen en poc recorregut a una nova vertical, també bastant accidentada d´uns 30 m. mes, acompanyada de petits salts, constituïts pel gran caos de blocs que ja fa notar la seva presencia.
Aquests han quedat estrebats entre les dues parets que conforma l’escletxa acanalada, facilitant passos pel seu interior, que li confereixen tot l´aspecte d´un avenc amb zones concrecionades. Consta de dos pous gairebé consecutius d´uns 10 m. cada un, i que aflora novament a l´exterior en un ràpel d´uns 25m. Superat aquest, podem donar per finalitzat el barranc dels Cargols.
Es potser segons el meu criteri, aquesta ultima part, la més interessant de tota l’ensulsiada. ( No calen lots, ni frontals).
La tornada, es igualment “encigaladora”, cal agafar un petit corriol que surt a ma esquerra mirant a la vall, i pegat a la paret. El descens bastant pronunciat, serpenteixa fins arribar al llit de la torrentera del “Tambor”, no pas sense travessar innombrables esbarzers. En aquest punt seguirem novament les mateixes marques vermelles que ens tornaran als vehicles en uns 30 minuts.

LA DIADA CONTINUA...
Mirant el rellotge, ens adonem que s´ens ha fet tard, així que en arribar al Bruc, prenem taula a la terrassa d´un bar, i mentre donem bona compta dels entrepans, buidem les existències de begudes. Durant la sobretaula, planifiquem les activitats que encara tenim previst portar a terme en lo que resta de jorn.
De tornada a Barcelona, tenim temps de refrescar-nos, descansar una mica i acudir al cinema per tal de veure la “peli”, “Àngels i dimonis” “Flim” vertiginós, (quasi com la nostra diada) d´en Dan Browm, protagonitzat per un Tom Hanks que va tan de cul, que no te ni temps en tota la pel·lícula d´etzibar-li un trist clau a la Zurer, la fimbrant doctora Vittoria Vetra.
Un autèntic pla maquiavèl·lic, barruntat per un camarlenc frustrat, que vol ser Papa “retro” i no pot. Aquest home de confiança del Sant pare, no dubta en ressuscitar la “desapareguda” ordre dels “Illuminati”, pispar un ¼ de gram d’antimatèria, cometre espectaculars assassinats, i d´altres barbaritats que ara no venen a cas, per tal de sortirse´n amb la seva... Deu meu !!... que immens pot arribar a ser el desig del poder celestial !!!
A la sortida del cinema, (0:20 h del dia 28) decidim anar a fer un soparet, hem de donar-nos presa si ho volem aconseguir. La dinàmica trepidant continua... Finalment ens admeten en un restaurant algerià. Molt bon tracte, molt bon menjar, però com es natural, donada l´hora, (2:30 h) el servei tenia presa per plegar. Amb l’últim glop de té encara a la boca, estem novament al carrer veient com baixen persianes. Algú proposa anar a fer un beure, però com no hi ha massa quòrum donem per finalitzada la jornada.

.
.
.
.
.
i també...

també...

també...

TOTS A LA MANI CONTRA ELS ALIMENTS TRANSGENICS !!! 28 DE JUNY 2009
“SALUT DEMOCRACIA I BONS ALIMENTS”
Dels nou assistents a la sortida, només dos, van acudir en representació de la nostra associació, portant una gran pancarta (21X5m) on es podia llegir... “EXSIRES CANSATS DE MENJAR MERDA!!! FORA POLITICS TRANGENICS VENUTS!!! NO PAGUEM MES IMPOSTOS, QUE COBRIN DE MONSANTO!!! REVOLUCIÓ REVOLUCIÓ REVOLUCIO !!! VOLEM ELS CAPS DELS CORRUPTES PENJATS A LA PUNTA D´UN BASTÓ!!!”
A les 12:00h, es van donar cita solidaria totes les forces vives de la terra, unes 2000 persones que, suportant un sol de justícia, van desfilar des de Plaça Catalunya fins el parc de la Ciutadella, corejant eslògans diversos i al-lusius al tema, en un ambient pacífic, festiu i vindicatiu.
Com tots sabeu, el Partit Popular a Catalunya, Conveniència i Unió i el Partit dels socialistes a Catalunya, van unir fraternalment els seus vots, per tombar l´Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que capitanejada per la Plataforma “Som lo que sembrem”, propugna la supressió de plantacions d´aliments transgènics a casa nostra.
Amb l’argument impresentable “d´Iniciativa esbiaixada”, (nosaltres sabem qui son els verdaderament “esbiaixats”) van tombar la voluntat d’una majoria silenciosa que, rebutja ser tractada com conillet d´indies.
La nova actitud per la dignitat alimentaria no ha fet més que començar, tan de bo la ciutadania prengui més consciencia del greu atemptat que, contra la salut pública suposa la total permissivitat d´alguns politics, envers aquest tipus de conreus. Cal que aquesta petita revolució, s´escampi a tots els sectors i àrees que conformen la nostra societat, per tal de depurar responsabilitats politiques a qui pertoqui, amb la clara finalitat d´aconseguir una total profilaxis, en el si de la nostra classe dirigent.

Quim

VÍA FERRATA DE CAMORRO ALTO EN ANTEQUERA (MALAGA)

La previsión del tiempo para el norte de España durante la Semana Santa de 2009 no era muy halagüeña, así es que teniendo como teníamos seis días de vacaciones una buena opción era ir al sur en busca del buen tiempo primaveral. Habíamos visto anteriormente la reseña de una ferrata en Málaga y pensamos que teníamos la oportunidad de visitar a la familia y de paso hacer actividad. Lo nuestro no es hacer turismo de sol y playa.
Nos instalamos en el camping de Fuente de Piedra, situado a unos treinta quilómetros aproximadamente de la población de Antequera. Aquí está la laguna de Fuente de Piedra, que le da nombre al lugar, siendo una de las mayores lagunas de agua salobre de la península y el lugar más importante de nidificación del flamenco común. Recorrimos parte de la Sierra de las Nieves y de Grazalema, y visitamos la cueva de la Pileta, a algunos de vosotros os sonará, que alberga unas impresionantes muestras de pintura rupestre.
La vía ferrata está situada en el Paraje Natural Torcal de Antequera, escenario espectacular de formaciones rocosas, algunas de ellas muy conocidas popularmente con nombre propio, tales como, “La Esfinge”, “El Tornillo”, … etc.
A continuación os hago una reseña de la vía ferrata, con los datos de interés y también incluyo la consideración personal de que en la realización de la vía, no es tanto el desnivel de su trazado, ni la duración de la travesía, sino la precariedad de las instalaciones y una tirolina mal diseñada que hace aconsejable llevar una cuerda auxiliar por si hiciera falta asegurar a alguien.
Nombre: Vía Ferrata del Camorro Alto.
Desnivel: 70 m.
Nivel de Dificultad: Difícil
Localización: Nos dirigimos, desde la población de Antequera, hacia el Torcal, antes de llegar tomamos un cruce a la derecha que se dirige al valle de Abdalajís, unos 150 m más adelante cogemos una entrada a la izquierda y lo recorremos hasta el cortijo de las Ánimas; un poco más adelante, donde empieza la ruta de las escaleruelas, se deja el coche.
Cogeremos este camino dejando la valla de la finca a nuestra derecha y lo abandonaremos un poco más adelante cruzando la valla a través de una especie de portillo para ir hacia la derecha hasta llegar a la pared de roca; en unos diez minutos aproximadamente llegaremos al pie de la ferrata.
Descripción: Empezamos con una pequeña grimpada hasta alcanzar el primer escalón, que nos coloca debajo de un muro vertical instalado con escalones metálicos muy separados y con el cable pasando por la parte interna de los escalones.
Superado esta primera zona vertical se presenta un franqueo de izquierda que nos conduce al siguiente tramo vertical teniendo instalado el primer pate a la altura de nuestras cabezas. Es necesario colocar un estribo que nos facilite la superación de este paso.
Más adelante superamos un extraplomo para llegar a la arista que nos conduce a la tirolina. Es aquí aconsejable llevar una polea, la de la tirolina está en el centro y no podemos llegar a ella; el cable está un poco destensado y llegar al otro extremo requiere fuerza de brazos para superarla. El primer escalador en pasar puede utilizar una cuerda para recuperar al resto de participantes.
Para finalizar la vía sólo nos queda superar un corto tramo de ferrata y buscaremos unos hitos que siguiéndolos nos conducirán al camino de regreso del Camorro Alto. En un tiempo de veinte minutos escasos estaremos de nuevo en el lugar en el que dejamos el coche.
Como recomendación final os indico un par de lugares donde comer bien y barato:
Restaurante Mony, en Fuente de Piedra
Restaurante Quercus, en la estación de Jimena de Líbar.

Que la disfrutéis, Cristina y José

SORTIDA ALS AVENCS DE LA FEBRÓ

(La Febró- La Mussara)
Un cap de setmana amb meteorologia excel·lent, previsió que es va complir en tots els aspectes. Per començar, a l´hora en punt hi érem gairebé tots. El tema de conversa voltava entorn a la temperatura ambient que, si 3º, que si 5º, el cas es que realment feia fred, però el dia era bo i prometia.

Començava a omplir-se el refugi, (de fet es va omplir de gom a gom) tot i amb aixó, varem ocupar un parell de taules on poder desdejunar amb certa comoditat. Encara no havíem acabat amb el primer entrepà, que feien l´arribada en Rafel, na Quima i el Joan Canals, també conegut per en Mc Cànals. Hòstia quina alegria!! . Potser feia 25 anys que no ens veiem!!
També ens va fer companyia per unes hores, un altre vella gloria de la SIRE, en aquest cas de Collblanc, en Florentino Fadrique, ben trobat company!!
L´aproximació a la cavitat des del refugi ,es fa en uns vint minuts a peu tot passejant per un agradable bosc de pi i matoll.

ELS AVENCS DE LA FEBRÒ
Es tracta d´un conjunt format bàsicament per varies esquerdes d´origen tectònic, que s´obren paral·lelament al cingle que les origina. Hem d´assenyalar que les mes importants son tres. Podríem estar parlant, de l´anticlinal calcari afectat pels materials plàstics sobre els que probablement s’assenta. Aquest segment si mes no, es veu accentuat de manera extraordinària per les seves proporcions; La mes dimensionada es troba aïllada de les altres, esdevé molt ample però també més curta.

L´avenc de la Febró en singular, esta format per la megaclasa que circula de SE. a NO. d’uns 300 m, de longitud, per 6-9 d´amplada, i entre 30 i 35 de fondària. Es la mes allunyada del cingle, i esta interconectada amb la precedent de configuració laberíntica, mitjançant una estreta escletxa transversal.
En la base del seu interior, tant a ma dreta com a l´esquerra, trobem l´acces a unes coves de factura càrstica, no es tracta de dues cavitats diferents, sinó d’una que, casualment va quedar seccionada pel procés de fracturació. La gran, esta constituïda per una sala de proporcions mitjanes, i unes galeries que arriben als 255 mr. a diferents nivells comunicats per petits pous, assolint 35-40 mp. que afegirem als 30-35 inicials.

La petita, es en contrapartida mes tècnica, amb recorreguts tipus gatera, i un petit pou.
Tot aquest interessant complexa desenvolupa uns 1800 m. de recorregut.
L´acces es fa per la part oriental, baixant un camí bastant accidentat, que ens condueix al fons. També hi ha una instal·lació fitxa per tal de baixar a ràpel si es desitja. I en l´extrem occidental, damunt un caos de blocs, a ma dreta segons la progressió, trobem una petita via ferrada d´uns 9 m. que ens situa novament a superfície.

COORDENADES
41º 15´58,85´´ N
01º 01´ 6,02´´ E

Desprès de gaudir com beneits recordant vells temps de “cuaqueros”,
busquem una clariana de bosc, on organitzem un improvisat “Picnic” de “week end”en plena natura. I es que amb la panxa plena les coses es veuen diferent. Només el fred, que retorna puntual en despenjar-se el

solet (estem a mes de1000 msnm ) ens fa pensar en el refugi.
Tan aviat arribem ens sorprèn l`agradable temperatura que hi ha en el seu interior, Encara no hi ha massa gent, sembla que hem estat dels primers en acabar la feina, la qual cosa aprofitem per tal de prendre possessió de la nostra habitació de 15 lliteres.
Hi ha dues tandes pel sopar, escollim la segona i última. Mentre no arriba l´hora, el company Florentino ens presenta una projecció, (PC. portàtil), sobre anteriors expedicions espeleològiques al Marroc, però la fatalitat fa que s’acabin les bateries i ens quedem a mitges. Es el moment de projectar els darrers “flims” de l´avantguardista e incomprès director i company, Rafel Solanas. (PC. d´en J.Mª Latorre). Quant el sopor fa que tots dormitem, algú de la taula del costat ens avisa que no hi ha bateries. Moment oportú, que aprofita la noia que s’encarrega de la restauració, per comunicar-nos que hem de deixar lliure la taula per que comença el primer torn de sopars.
Acabem d´apurar la “Fanta” i decidim sortir a fer fotografies nocturnes al poble de la Mussara, amb l´objectiu de captar fenòmens
paranormals. La boira afegeix un aspecte mes fantasmal a l’escenari del que per si mateix te, i aixó provoca que involuntàriament s’escapin algunes ventositats traïdores, que acaben arrodonint l´ambient de la nit... i amb aquestes premisses, donem per acabada la nostra incursió
al mon de les paraciéncies.

Ja novament en el refugi, i seguts a taula, es l’instant en que el company Florentino, no sabem si impressionat per l’experiència que acabava de viure, o per que tenia altres compromisos, decideix marxar cap a casa seva i donar per acabada l’excursió. Varem insistir per tal que restes amb nosaltres, però tot resultà inútil.
El sopar, senzill però reconfortant, constava d´escudella de pollastre, molt bona, i botifarra de Vic amb patates de Prades al caliu , salseta d’all i julivert al punt, ous ferrats pel que no volia la llonganissa , mes postres de xocolata. Tot regat amb bon vi del Priorat.
La sobretaula, va estar animada, amb whisky, mistela i rebosteria (Això pel nostre compte Eh!) A les 23:00h en punt, silenci, tothom al llit, que la norma es d´obligat compliment.

El diumenge pel mati, desprès d´esmorzar, recollim els estris, i abandonem de forma definitiva el refugi, dirigint-nos a la ferrada de”La Trona”. Aquesta activitat va estar inclosa ja que ens venia de passada per anar a dinar, a demes d´omplir el mati i fer una mica de gana pel mig dia. (La ferrada esta descrita en article anterior)
L’última missió del dia consistia en arribar a Mont-ral, i dinar al restaurant on teníem encomanat el menú. Tots satisfets de les excel·lències del cap de setmana, i de la bona companyonia, sobre dos quarts de sis, desprès de fer les reglamentaries fotos per la posteritat, emprenem el retorn a la quotidianitat.

Bona sort i fins la propera companys!!!
Quim

UNA FOTO DE PREMI (III) DOLOMITES

Per tal d´obtenir una bona imatge no es imprescindible una bona cambra, ara be, disposar d´ella òbviament ens permetrà augmentar considerablement el ventall de possibilitats, tan mateix trobarem mes òptima la opció, si aquesta foto ha d´anar a concurs. Com es natural, la qüestió no rau nomes en la maquina, també cal seleccionar acuradament el motiu, el lloc , l´hora, però sobre tot s’hi ha d´estar, la qual cosa implica una elevada dosi d´esforç, risc, entusiasme, sort, i un llarg seguit d´ etcèteres.
Podríem dir que ja obtinguts tots aquests requisits, el problema esta “a punt de caramel”, si més no, en ultima instancia, encara manca el més determinant, es a dir, la màgia de l´artista.

En aquest cas el protagonista torna ser el company Pep Hidalgo, que amb aquesta instantània aconsegueix guanyar per segon any consecutiu un primer premi, en l´apartat d´activitats de muntanya que anualment organitza el Districte St. Martí, en la seva XIIª edició.
El premi consisteix en un trofeu al.lusiu al tema, sense dotació econòmica.
La foto es titula: Innerkofler
La cambra: Nikon D200 – Objectiu : Nikkor 10.5 – Diafragma ; F-8 Velocitat : 250s
Lloc: El Monte Paterno, Dolomites, Itàlia. Es tracta d’una via ferrada que va estar equipada durant la Iª Guerra Mundial i que travessa moltes galeries excavades artificialment per l’exèrcit italià. Es situada mol a prop dels tres cims de Lavaredo, un lloc de visita obligada si viatgem a les Dolomites.
La foto guanya molt si la contemplem degudament ampliada.
Felicitats company, i ja saps, a per la següent !!
Quim

Atenció Companys!...Sortim!

EL BON TEMPS S´ACOSTA I…
Com cada primavera des de fa 3´5 anys, donem “el tret de sortida” de la temporada d´activitats, enguany la del 2009.
En una de les primeres sortides de l´any passat, varem descobrir un lloc molt interessant, del qual coincidirem tots en que, ens agradaria passar uns dies de relax. Es tracta de la Mussara, lloc feréstec i misteriós, amb moltes activitats per a tots els gustos i preferències a l´abast. Tenim programada la visita a l´avenc de la Febró, no te cap dificultat, malgrat els seus 40 mp. es baixa a peu pel camí. Al fons s´obren galeries i sales. Es diu que el general Prim va romandre amagat en aquest lloc.
També per tal de poder iniciar-se tenim la ferrada de la Trona, curteta però molt divertida.
El mateix poble abandonat de la Mussara, i els seus voltants, ja son de per si un autèntic espectacle que no deixa indiferent a ningú.
Les visites, al poblets petits i perduts, jo diria oblidats de Deu, son obligades, La Febró, Castillejos, Capafons , Siurana, Mont-ral....
El “quarter general” el tindrem al refugi de la Mussara, situat a 200, o 300 m. del poble, on per l’allotjament i el menjar fan pagar 11€, a demes si volem podem cuinar nosaltres mateixos. Ja que disposa de barbacoa, o lloc per fer-ho. El tracte es molt familiar.

REFUGI DE LA MUSSARA

Al refugi s´arriba amb el mateix cotxe, es a dir, màxima comoditat encara que estigui situat a 977 m.s.n.m
Ara be, tots els que hi estigueu interessats en inscriure-us, heu de saber que teniu de temps fins el dia 20 de febrer del 2009, ja que de vegades per trigar unes hores de mes en formalitzar la reserva, hem perdut el lloc, i llavors tot es un verdader desgavell. Els que us apunteu, ja rebreu la informació complementaria mes endavant.
Per esclarir els dubtes podeu posar-vos en contacte amb el Quim.

CAMI DE BAIXADA A L´AVENC DE LA FEBRÓ

Animeu-vos, amb seguretat us puc anticipar que no vos penedireu, sinó més aviat el contrari.
També, i donat que el lloc invita, podríem preparar alguna mena de tertúlia nocturna que repasses temes tendents a la subjectivitat, però deixant-los sortir a l´atzar.
També s’accepten d’altres sugerencies.
ELS DIES PROGRAMATS PER LA SORTIDA SON EL 21-22 DE MARÇ
Rebeu una forta abraçada !!!
Quim

FERRADA DE LA TRONA, LA MUSSARA. SIURANA. ESCALADEI. LA FLORESTA.

IIIª TROBADA EX-SIRES 2008
Es tracta d’una sortida maratoniana amb molts escenaris diferents, el resultat és com llegir un llibre d’aquells que enganxen, en un dia, i que durant la resta de la setmana el vas paint de mica en mica.
El dissabte 19 d´abril, va despertar un pel nuvolot. El punt de trobada era gairebé eixut, si no fos pel Ramon, la Mercè, la Montse i l´Albert que ja feia una bona estona que picaven de palmes i saltaven per esbandir-se el fred. La resta de companys, el Rafa, na Quima, l’Enric, i el Lluís van arribar una estoneta més tard.
El paisatge que envolta la Mussara, es realment bonic si més no, es cert que respira un aire... diria entre misteriós i tètric. Les vibracions, a mi personalment, em causaven una sensació de profunda tristesa. Al voltant del poble, i especialment disseminades per la zona de penya-segats, podem trobar un gran nombre de petites plaques funeràries molt recents, (entre 10, i 2 anys) amb epitafis mes o menys d´aquest estil; “ Fulano de tal , data, Ja ets un esperit lliure”...
Desprès d’omplir el pap, com el temps no s’arreglava, les dones, acompanyades per l’Enric i el Lluís, van decidir esperar-nos al bar de Siurana. El grup restant anàrem a cercar la ferrada.
Tan aviat hem fet l’aproximació, (curta i fàcil, mireu http://www.deandarporcasa.com) Ens situem sota d´una gran balma, i a uns deu metres trobem el començament que, a l´hora també es el final. Val a dir, que aquesta es la forma més divertida i practica de fer-la. Rapelem uns 15 m. vora dels graons que desprès, de tornada, utilitzarem per superar l’última vertical . Fem peu un parell de metres mes amunt del llit de la riera de l´Encens, la remuntarem caminant uns 30m. fins trobar l´inici. El primer tram puja de tirada uns 17m. i a partir d´ací comença un franqueig molt interessant (40m. Aprox.) en el que sovinteja la presa natural amb l’artificial, havent-hi un pas que batejàrem (entre nosaltres) com “el pas del Negrot”ja que per passar d´un graó a l’altre, sobre tot els que som més curts d’extremitats, hem d’obrir-nos molt de cames. Aquest recorregut horitzontal, mor en una mena de coveta de reduïdes dimensions, que pel que sembla, en altres temps fou un refugi dels carlins. El que resulta inexplicable es com podien accedir-hi !. Francament tota una “?”
Des del mateix refugi, hi ha una instal·lació per tal d´engegar un nou ràpel, que ens conduirà fins meitat de paret. Cal recordar que, abans mateix d´arribar a la coveta, hi ha un escapament per on es pot posar fi al recorregut. Tornant al punt anterior; al finalitzar el ràpel s´inicia un altre franqueig, aquesta vegada més curtet que connecta amb un petit pont de sirga, i a l´hora aquest, amb l´ascens final, que es justament per on hem encetat “La Trona”.
Tant l´instal·lació com el material son de primera, el circuit donada la morfologia, (espai creatiu) es ben aprofitat, i tot aquest cúmul d´encerts, dona com resultat una ferrada excel.lent que, ens ha proporcionat un hora de gran divertiment (entre d´altres coses).

Entre tant, el dia ha decidit posar-se “guapo”i ve molt de gust fer un beure al solet, còmodament asseguts en una de les tranqui-les placetes de Siurana, poble del que en rebo unes sensacions molt agradables però inefables.
Al caminar pels carrers i planades, descobrim la mítica petjada del cavall de la reina mora, que deixà per sempre gravada a la roca, abans de saltar al buit. Restes de cisternes excavades en pedra viva, primitives conduccions d´aigua, petits horts esglaonats envoltats de precipicis, però hi ha un lloc situats en el qual, podem girar-nos 380º que en qualsevol punt que decidim aturar-nos, gaudirem d´un paisatge realment impressionant, i que no podran de cap manera abraçar els nostres ulls, òbviament d´un sol cop. Aquest no es altre que, el cim del que resta de la torre d´homenatge del castell. Podria parlar-vos molt del que vaig poder veure en aquell recinte tancat al públic (jo vaig saltar); Grans voltes soterrades e inaccessibles, espais i galeries subterrànies que s’endinsen per les entranyes de la terra, aljubs... De sobte, absort en la meva solitària exploració, m´en vaig adonar que potser era ja mol tard, i conscient de que m´estarien buscant, vaig abandonar tot desitjant tornar-hi un altre cop amb més temps i medis.
Efectivament, m´estaven esperant per que tenien fam, i ja era massa tard per anar a dinar de restaurant, així que varem acordar per majoria tirar de “bocates”.
Restava poc temps per tal de poder visitar la Cartoixa, raó per la qual, canviarem els plans sobre la marxa per tal de no perdre, potser el millor, dels objectius que ens portaven a Sta. Maria d´Escaladei. La caminada pel recinte ens va descobrir moltes coses, unes ja les sabíem, i d´altres no, com per exemple, el refinament d´aquesta ordre que oferia molta intimitat personal als monjos, en contrast amb el cister. El monestir, gaudia de cel.les amb un petit claustre individuals, a mena de caseta dosada amb jardí, mentre el cistercenc compartia tot, tant el dormitori com el claustre etc.
Sortirem satisfets, i un xic decebuts, ja que per molt que buscarem, ni rastre de la famosa escala. També ens ensulsiarem pels cellers amb més solera d´aquest racó del Priorat, on s’ofereixen degustacions gratuïtes dels millors caldos als compradors. Va haver algú que li va costar molt decidir-se i per aquesta causa entre degustació i degustació va buidar alguns porrons de ranci... i vi de missa i...finalment vam fer el que teníem per primera fita, el cafè, però ja no era hora de cafè sinó de Kubata.
Tanmateix el solet ja feia estona que s’havia amagat rere els turons, quan deixàvem els vehicles al pàrking del castell de la Floresta. Aquesta vegada ningú no temia, ningú no dubtava. Aquesta vegada tothom entrava segur i content de trobar aquell càlid refugi a la seva disposició. Un altre cosa va estar el sopar, no havíem previst que aquella nit televisaven el partit de futbol, alló que en diuen “El Derbi” i que no va ser res més, que la presa de cabellera a la que ens te acostumats l´equip, en les dues últimes temporades. Al cap de tombar-la un bon rato, fèiem cap al Cafè Terrall, on vam satisfer les nostres necessitats vitals a base de “barregetes” i cruixents entrepans. Finalitzàvem la jornada amb una tertúlia a la sala del castell, i...zzzzzzzz.
El diumenge dia 20 d´abril, no es va aixecar de cap manera, doncs va romandre plujós (G.A.D !!!.) fins gairebé finals de la tarda, la qual cosa no va impedir que ho passéssim força be, tant mentre cuinàvem com mentre cruspíem, en definitiva un dia plàcid , contrapunt del dia anterior en el que tot va estar regit pel signe de l´acció.

NOTA FORA DE CONTEXT
A tots vosaltres que ens llegiu, però que encara no us heu decidit a compartir ni tan seval un àpat de germanor.
A tots aquells que penseu que ja sou massa grans per reprendre aquestes “bogeries”.
A tots els que patiu lligams mentals que no us atreviu a trencar, però que voldríeu fer-ho.
També als col·leccionistes de rancúnies, als que la foscor de l´etern passat, no els permet eixir.
En definitiva a tots, sigui per la raó que sigui, vos dedico aquesta cançó, ( Feu Clic a la “Barra de Vídeo” “Camins” de Sopa de Cabra.)

http://www.youtube.com/watch?v=6x00Koi2zIM
Salut i Força afició !!

Quim