PERIPECIES D´UNA IDEA

PART 1ª


De vegades, i només de vegades, crec que els simples mortals hauríem també, d’erigir grans i suggerents monuments, a alguns dels personatges més discrets del fabulós panteó grec. Estic pensant concretament en les Karités, també conegudes per les Gràcies.
Podria senyalar altrament les Musses, però sincerament penso que les que detenten les competències adients, al tema bàsic que ens ocupa, son : Eufrosína, Talía i Aglaé.
Píndaro va dir; “No hagués pogut escriure, de no haver estat inspirat per les Gràcies, i podeu estar ben segurs, de que no hi ha cap ventura a la natura , que no estigui presidida per elles.”
Be, de Píndaro fins aquí ha plogut una mica, tot i amb això paradoxalment, ben poca cosa sabem encara, sobre l´origen i naturalesa d´allò que anomenem “inspiració”. Si més no, el fet de viure ens indueix a formar-nos opinions al respecte. Potser no diré res de nou, però a canvi, us serè sincer per tal de fer-vos cinq cèntims, del que el meu humil coneixement entén sobre el procés de precognició, cognició i posterior materialització de les idees.
En el seu estat embrionari, podríem dir que les idees, existeixen en forma d´emocions, moltes i variades,conscients e inconscients. Quan les concebim, i posteriorment filtrem mitjançant la raó i la lògica per tal de fer-les comprensibles, inevitablement pateixen un rigorós procés d´empobriment, que escurça dràsticament la seva amplitud potencial, dimensional i polimòrfica, per tal de manifestar-se només en una sola imatge, de totes les possibles. I encara que en molts cassos ambigua i superposada, podríem considerar-la de concreta. A partir d´ací, el procés de materialització probablement serà llarg, i depenent de l´envergadura, dur, arriscat i per descomptat, mai amb l´èxit garantit.

UNA HISTORIA REAL A MANERA D´EXEMPLE
Recordo que era el dissabte dia 23 de setembre del 2003. Ja em disposava a iniciar les tasques de cap de setmana, quan algú va prémer el timbre de la porta del carrer. Al baixar a obrir, quina va estar la meva sorpresa en veure l´entranyable amic Lluís, al costat de dos amics seus que em somreien. No exageraré pas si dic que potser feia més de 20 anys que no en sabíem res l´un de l´altre !.
També hi havia un vehicle negre “d´alt standing”, i un client del taller on treballo. He de reconèixer, que l´intent d´associar tots aquests elements tan inconnexos entre sí, en tan breu espai de temps, no va tenir gens d´èxit, i es que en aquells instants tot havia adquirit un aire bastant surrealista. Encara sense refer-me del desconcert, instintivament li vaig donar una emotiva abraçada.
Fitxeu-vos-hi en el fet en si mateix, “n´hi ha per llogar-hi cadires”.
Un bon dia en Ll.Baquès .( No tinc massa clar per quina raó). Decideix anar a veure al Quim, si,si, així tal com sona. Engresca als dos companys del pis, i es preparen per l´aventura. Atenció ! la única referència de que disposaven, era la creença de que “viu a les Borges Blanques”, i prou !. Dic creença, per que fins hi tot això era del tot fals, dons feia ja un parell d´anys que jo figurava com floresti.
Ni curts, ni mandrosos fan “xino xano” cap a Sants, per tal d´agafar el tren, que els portarà fins la capital de Les Garrigues. Arribats, abandonen l´estació, i a peu pugen fins allò que ara en diuen, “Centre Ciutat”. Mes perduts que un pop en una benzinera, com no podia ser de cap altra manera. Pregunten al primer transeünt que al punt per allà passava, i amb tota diligencia, li fan saber el que busquen. L´home en qüestió un cop ben assabentat, els feu pujar al seu cotxe negre d´alt “standing”, i la resta...ja la coneixeu. Per que desprès diguin que no hi ha àngels!!
Una vegada assossegats i ben asseguts, tot es va tornar més plausible. Va estar llavors quan parlant de l´odissea viscuda, i de records nostàlgics d´èpoques passades, visiblement emocionat em va suggerir LA IDEA, de trobar-nos els que poguéssim per tal d´organitzar una sortida.
Per aquelles dates, encara anava molt enfeinat amb les reformes de la casa, i convenientment li vaig demanar que si podia, que ho anés coordinant ell mateix, això si, sense presses, que jo el recolzaria puntualment.
La veritat es que ambdós desconeixíem les proporcions de la tasca a la que ens enfrontàvem. Ni que dir que va estar excessiva, i el bon amic Lluís, poc a poc es va veure arrabassat pels quatre costats. En conseqüència , “LA IDEA” es va anar esvaint fins caure en l´oblit.
El divendres 5 de març del 2004, (sis mesos desprès ) en tornar de la feina, vaig trobar una trucada enregistrada en el contestador del telèfon, era del Ll. Baqués. El dilluns 8, vaig poder parlar novament amb ell, i altre cop em posà de manifest la voluntat d´endegar per segona vegada el projecte de retrobada .
En aquesta ocasió, es van anar adherint a l´empresa, l´Enric, que va portar un treball “detectivesc” memorable, en Ramir, José,Ramon, Albert López, Ramon Malo, etc.
Gracies a l´sforç conjunt de tothom, el dia 30 de juliol del 2005, a les 22h. i al bar “Casa Monnè”, rebatejat per nosaltres com “El descubriment” “LA IDEA” es materialitzava amb gairebé 40 assistents.
Putser ningú sen va adonar, pero de vegades, confoses entre els vapors etílics i les fumarades de tabac allà concentrats, timidament es feien visibles tres figures femenines, que enfotent-se de les lleis de la gravetat, agafades de la mà ens contemplaven, i somrients es felicitaben.

Quim