UNA FOTO DE PREMI IV

“EL TOT ES EN L´U, I L´U ES EN TOT”

Parlem d´una mena de “crac” de la foto, profundament arrelat als temes de muntanya. Entre moltes obres presentades a concurs en aquesta convocatòria de caire anual, ell porta quatre edicions consecutives “fent cim”.

A l´amic Pep Hidalgo, el puc definir com un notable fotògraf. (El seu currículum, així m´ho fa entendre ) La seva genuïna personalitat, inclou els diferents ingredients que el fan singular entre d´altres, sobre tot, a l´hora de triar el motiu adequat al marc en el que es cenyeix i la determinada tècnica a utilitzar.

Observant amb atenció la foto, el primer que salta a la vista, es sens dubtes la gran quantitat de paisatge admirable contingut en ella. Em fa venir al cap un conegut, virtuós del pinzell, fill d´un poblet de Cuenca, en Luis Zafrilla, al qual li retreien sempre la virtut de la laboriositat, cada un dels seus quadres en contenia tres o quatre. Un mestre indiscutible del dibuix i de la llum, un artista inequívocament generós, ja que entregava molta mes riquesa pictòrica en les seves composicions, per un mateix preu.

Aquest idèntic retret li podríem aplicar al nostre protagonista en aquesta ocasió, tot suggerint-li que, sàpiga mantenir “els bons costums”. Això si, sense descuidar l´aspecte creatiu.

No es tracta d’una imatge que es pot descobrir a primer cop d’ull, si no que, ens permet i obliga a l´hora a explorar-la com si d’una col-lecció de postals sàviament ordenades es tractes.

Darrera d´aquest objectiu, s´amaga un anima essencialment informadora que, no escatima esforç per tal d´aportar un màxim d´elements visuals, dins d´un mateix motiu. Harmonitza perfectament els dos extrems de l´espai, lo macro i lo micro, el material estàtic (el paisatge) i el dinàmic (l´ala delta) Tos dos, pesen gairebé el mateix a l´hora d’avaluar les sensacions que incorpora aquesta instantània.

Si sota el meu lliure criteri, li hagués d’assignar el títol que millor la definís, acudiria sens dubtes a aquella frase que podem trobar en la més antiga tradició hermètica, i des de no fa massa, també en l´elit mes destacada de la ciència actual; “El tot es en l´u, i l´u es en tot”

Des d´aquestes línies, agrair-te Pep, un cop més la gentilesa d’obsequiar-nos amb la foto guanyadora, i com no, esperonar-te i ... a per la següent!!

DADES TECNIQUES

Autor Jose Hidalgo Mellado

Foto Pic “El Nuvolao” Dolomites (Itàlia)

Premi 2º, en categoria de paisatge – XIII Mostra d’audiovisuals de muntanya - Districte St. Martí

Cambra Nikon D200

Objectiu Nikkor 10.5 - Diafragma 10 - Velocitat 350

Quim

VIDA SOCIAL

REFLEXIONS SOBRE LES HOMILIES DE LA “BODEGUETA”, I MES...

(ESCENARIS: “ BAR-BODEGA BARTOLÍ” , I LA MULTINACIONAL “BOCATTA 2000 SL” DIA 12 DE MARÇ DEL 2010 )

Benvolguts amics: enguany, a les acaballes del mes de juliol, si no compto malament, es compliran cinc anys del RETROBAMENT. He de manifestar que sempre i invariablement he departit bons moments, no puc dir el contrari.

Aprendre a viure entre tantes voluntats diferents i perllongar de forma indefinida l´amistat, es sens dubtes un gran repte, diria, una mena d´ascesi cap a la saviesa. Una autentica alquímia de l´esperit. Recordeu aquella frase; “Envellir es inevitable, madurar es opcional”. Dons be, conrear l´amistat es també un magnífic exercici de maduració, mentre envellim i esperem...

A partir d´aquella dada i fins ara, individualment he fet una mena de viatge als vells temps, però no pas per enyorament del passat, sinó per descobrir tal vegada coses semblants amb ulls nous.

Entenc la vida, (en qualsevol cosa que hem faci capaç de trencar la rutina) com una provocadora aventura, m´agrada sentir l´intensitat del seu refrec pel rostre, de tal manera que, el cabdal de les seves “paraules” sigui tant crescut, que no hem permeti aprehendre-les totes, ni mitjançant l’abús de la consciencia. No penseu pas que es tracta de golafreria cultural, puix que daixò mai en tindrem prou. No,no, es tracta d’una subtil i personal via d´experimentació, per tal d`intentar restablir alló que l’asèpsia científica del triumvirat ADN, (Aristòtil, Descartes, Newton) ens van atrofiar. Si,si, hi ha l´interes de recuperar i rehabilitar L´INTUICIÓ, per tal d´anivellar-la en l’ús, indistintament amb la raó, es a dir, conquerir la simbiosis dels dos hemisferis del nostre cervell, només així, crec, podrem assolir l´oportunitat d’eixamplar l’horitzó dels nostres coneixements. D´abandonar per sempre l´experiència plana i unidimensional de la nostra visió existencial. D´obrir d’una vegada el rellotge tancat d´Einstein, i meravellar-nos potser, amb la insondable i aterradora vacuïtat del seu mecanisme. En definitiva, d´anar més lluny, cada cop mes lluny, en el nostre particular viatge a Ítaca. La nau torna a ser a port, embarqueu-vos-en!!, res teniu a perdre, sinó una insospitada eternitat per guanyar !!

Prediques com aquestes, poden portar a l´indistinció a aquells companys que, sota els imperceptibles efectes de la passió i l´escalfor de la tertúlia sentencien lapidàriament.

Mai podem confondre la recerca interior, amb la sembra de llavors de noves i grans creences religioses, per que senzillament no hi tenen res en comú que, no sigui la mútua i sistemàtica divergència. Algunes simples comparacions poden, aixó si, amb bona voluntat i enteniment, escampar la bòria, per exemple;

Les grans religions, per norma general necessiten com a mínim d´un Deu. En la recerca interior, no es necessari.

Les grans religions, necessiten també de proselitisme i grans congregacions de fidels, a mes d´estructures jeràrquiques econòmiques i de poder . La recerca int. demana incondicionalment estricta soledat. Qualsevol seguidor interfereix i molesta.

Les grans religions, necessiten de litúrgies, dogmes, rictus etc. En la recerca int. tot aixó es innecessari, rebutja exterioritzacions.

Les grans religions necessiten grans i onerosos temples. En la recerca int. l’únic temple imprescindible, es un mateix.

Les grans religions necessiten d´un o d´uns quants llibres sagrats.(tots ells, sense excepció, escrits pels homes, no pas per Deu) En la recerca int. l’únic llibre l´escriu un mateix a costa dels seus avenços i descobriments personals, íntims i intransferibles, es a dir, no serveixen a ningú mes.

Les grans religions es fonamenten en la fe cega (molt ingenios aixó). La recerca int. vol agosarament, vigília i confiança. (Recordeu quan fèieu espele? Tan com cordes i estris, necessitàvem; atreviment, molta atenció, i confiança, que sinó?)

Per finalitzar, ja que podríem continuar fins molt tard, dirè que, Les grans religions, estan pensades per perdurar en l´espai i el temps. En la recerca int. l´espai i el temps comencen i acaben en un mateix.

Si persistim en fer de la necessària recerca del coneixement, una gran religió, llavors gairebé tots som religiosos, si més no, el significat d´aquesta paraula, es del tot incompatible pels esperits que busquen la veritat i l´alliberació en l´unic lloc on pot estar, es a dir, més enllà de la matèria. “Si vols estar en pau amb Deu, declara la guerra a totes les religions”. (Proverbi xines)

Estimo personalment que, autonegar-nos sistemàticament a conèixer la part transcendent que, universalment tots i tot posseïm, sense intentar al menys, fer-ne res per tal d’esbrinar el menor indici de la seva veracitat o existència, be a ser quelcom com tenir un parell d´ulls i entossudir-nos en nomes volgué veure a traves d´un sol. Negar sense percepció de causa, es negar per negar.

Fins hi tot aquesta actitud tan estesament materialista, esdevé cada dia més insostenible, ni els sectors de la ciència mes conservadors tenen ja el sòlid convenciment de que, el que coneixem com realitat, sigui un fet o quelcom objectiu. Que es la realitat?* Fa aproximadament 2350 anys, Plató va respondre amb sospitosa exactitud, “Coneix-te a tu mateix”.

Be amics, no us creieu pas que tot el “Party” va anar d´aquest pal, també la vessant artística en versió fotografia va fer acte de presencia amb la presentació d’una nova foto premiada, per part de l´amic José, que disposarà en aquest blog d´un espai i comentari especial per ella i per ell. La broma, les tafaneries, les anècdotes més variades i dispersions mentals, també conduïren a la preparació de noves activitats, de les quals us faig cinc cèntims;

Sortida a la cova de la Rabosa El Perelló Tarragona data per determinar

Sortida d’àmbit Urbà-cultural, Visita als monuments romànics de la ciutat de Lleida i a la pròpia “citi”

Sortida al macis del Garraf. Travessa de Begues a Garraf, alguns volem fer de passada l´avenc de l´Infern, el més antic de Catalunya 20mp.

(Observeu les dues fotos, i trobeu les 13.000 diferencies.- Quin hora era? Quants hi som ?... Hi ha premi pel qui respongui correctament les tres preguntes !!! (carregar les cordes en la propera sortida) )

ACOMIADAMENT PER AVUI

Des d´un principi, no he valorat mai tant l´objectiu d´anar al barranc tal, ferrada o cova qual, com el fet de tornar a veure-us i departir alló que convingui. Intueixo que, el que ens permet aprendre, no es el motiu final, sinó el que passa pel “camí”...

Per tal que aixó que us comento sigui possible, he procurat incorporar a totes les sortides activitats paral·leles que permetin a tothom gaudir d´un cap de setmana tots plegats, al menys, mentre la vida ens concedeixi aquest gran privilegi.

Fins un altre companys !!!

Quim

*Que es la realitat? Es, també el títol d´un llibre d´Alan Watts ( Un dels precursors del “Canvi de Paradigma”) Denuncia una cultura basada en la lluita de l’ésser humà versus la Natura. Cultura d´agressivitat i dualisme, com si cada un de nosaltres ni tan se val fórem ja naturalesa. Denuncia la ideologia de la “vida com a treball” que condueix a la vida material i sense alegria...

*Que es la realitat? Serà, el títol d´un proper article pel Trobador, que penso plagiar, amb tota premeditació, però l´argument de fet, contemplarà mes l´aspecte directe d´aquest terme, contingut en un altre marc conceptual, on no hi mancaran entre d´altres ingredients, els fonaments de la nova física, es a dir molta imaginació. (Espero que no us acolloniu, la nova física te ja més de cent anys) .

SENTIMENTS I ESENCIES

DAVID PENYARROYA

Diu un proverbi xinès que, “El savi, actua com les papallones, que saben extreure l’essència de les flors sense destruir-les”. En David Penyarroya, 59 anys, joier, i barceloní de naixement, efectua aquest mateix procediment a traves de l´objectiu de la seva càmera fotogràfica.

Deixant-me portar per la sensibilitat de la seva obra, he descobert un anima exploradora de les formes. De la combinació línea i color. De la geometria casual en la intersecció espai – temporal. Del llenguatge de l´inconscient amb contingut metafísic i sensual.

El que observa adquireix la possibilitat de Crear. “No hi ha realitat sense observació” (W.Heisenberg)

Cap foto es exempta de previ estudi, encara que aquest es perllongui no més enllà de curts segons. El motiu surt al pas, només la intuïció de l´artista disposa de la capacitat de captar el significat, encara que no tingui temps de descodificar-lo (Aixó ja ho farà la raó, sempre que ho trobi necessari). Es tracta d´un instant on hi conflueixen molts factors. Hem seria molt fàcil tirar del tòpic “La màgia de l’instant”, però crec que, ni la màgia te cap misteri especial, si entenem la matèria, amb el costat no racional de la ment. Ni tanmateix l´instant, no es més que una fracció indeterminadament curta de temps. Avui disposem de molts indicis que ens indican que aquest, “No existeix per si mateix, si no que expressa un concepte hiperestasiat i per tant d´origen psíquic” ( C.G Jung).

Be, donades aquestes expectatives, només em limitaré a fer-te una pregunta:

- David, quina es la filosofia del teu treball ?

Resposta ; La fotografia es laborar amb llum, de fet es com pintar amb llum. Des de que et despertes la vista es inundada de colors i encara que l´espectre que podem percebre es molt estret, per nosaltres encara es molt ric, si més no, tal com jo dic, (referent al meu ofici). Un aparador ple de joies, aconsegueix que no en llueixi cap d´elles. Tot el contrari de si sols n´hi ha una.

En la fotografia faig el mateix; de tot el que la vista avarca, trio un detall que per la seva forma o color, em provoca un sentiment. Justament aixó es el que em fa gaudir.

QUIM-DAVID

L´AVIACIÓ REPUBLICANA

ELS CAVALLERS I LES MONTURES DE “LA GLORIOSA” I

LES MONTURES

POLIKARPOV I-15 – I-16, TUPOLEP SB-2

Les FARE, acrònim amb que es coneixien les Forces Aèries de la República Espanyola, es trobaven a l´inici de la guerra, en una disposició tècnica i organitzativa gairebé obsoletes. Situació que es procurava contrarestar, mes amb la passió i entusiasme dels joves aviadors, que no pas amb l’eficàcia del material disponible.

Imatges tragicòmiques de les que es guarda testimoni gràfic, en les que hom pot contemplar el metrallador de popa abandonat el seu seient en ple vol sobre línies enemigues, fins situar-se sobre l'ala carregat amb una bomba de 20kg sota el braç, per tal de poder fer punteria sobre l'objectiu. O be, petits avions de transport civil, on des de la porta d’accés es buidaven sacs de pedres sobre els requetes, ens donen una idea bastant clara de les condicions en que la nostra aviació havia de fer front als insurrectes.

Així dons, ningú s´hauria de sorprendre en descobrir que, el parc aeri de combat disponible a l´Espanya del 36, estava constituït integrament per material barat, vell o de desballestament. Tot i que es requisaren pràcticament la totalitat d´unitats pertanyents a civils, ni de bon tros hi havia medis adequats per fer front al que venia des d´Itàlia i Alemanya. En conseqüència el govern Republicà es veié obligat a buscar nous subministradors en el mon industrialitzat. França, Anglaterra, EEUU, Txecoslovaquia, i la URSS. Si mes no, paradoxalment, cap dels països mes desenvolupats, disposava encara d´avions preparats per la tempesta bèl.lica que s´enfilava sobre Europa. Bristols, Grummans, Aeros, Potez Polikarpovs, Blochs etc. eren encara molt lluny d´estar a l´alçada del que requeririen les circumstancies.

Així dons, “La Gloriosa” (sobrenom de les FARE) no va poder triar en cap lloc que no fos un autèntic mercat “d´antiqualles”

El país que millors enginys i predisposició oferia, sens dubtes, fou la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Encara que hi hagués bona consonància entre ambdós Estats, l’ajut soviètic no es va fer efectiu de forma altruista, (Com Alemanya i Itàlia amb Franco). El Banc d´Espanya va pagar amb or, tot el material que procedent de Moscou ens arribava. Des de l’ensinistrament dels joves pilots, (Acadèmia de Kirovabad) fins les peces de recanvis, munició, assessorament tècnic, tàctic, logístic, etc.

Si més no, encara que sembli contradictori, els avions de la URSS, eren molt més avançats que els de la resta de subministradors, amb tot, estaven a anys llum de les maquines alemanyes. L’entrada en escena del Messerschmitt Bf-109, E-1, en comparació, ens semblaria sorgit de la “guerra de les galàxies”. Molt mes ràpid, més ben armat i amb mes quantitat, aviat acabaria conferint la superioritat aèria a l’aviació feixista.
POLIKARPOV I-15 “EL XATO”

Al novembre de 1936, van entrar en servei els primers 25 Polikarpov I-15 alies “El Xato” que ràpidament van arribar a més de 500 unitats repartides pel territori no revoltat.

A començament del 1933 Nikolai Polikarpov, un dels més joves projectistes soviètics, inicià la realització d´un model avançat per tal de substituir l´ I-5, que ja era obsolet. Les innovacions més notables de l´I-15, consistien bàsicament en l’ala superior, tipus “gavina”. L´extrema simplicitat en els puntals i tren d’aterratge, així com l´instal·lació d´un motor radial molt més potent, l ´M-25, ( una versió “Vodka” de l’americà Wright Cyclone), amb capacitat d’erogar 700 CV.

L’armament en canvi, continuà sent el mateix que el del seu predecessor :quatre metralladores fixes i sincronitzades per tal de disparar a traves del disc de l’hèlix.

Aquest caça es rebel·là per sobre dels millors avions contemporanis de la seva classe: el Boeing P.26A (USA) i el Fiat CR-32 alies “Chirri”. Disposava d’una velocitat ascensorial més elevada, ( mes de 18º en l'angle d'elevació a l'enlairar-se, lo qual resultava inaudit en avions amb motor d’èmbol) i millor maniobrabilitat, Si be la seva velocitat màxima era lleugerament inferior, amb les constants millores, i “tunings” personals, acabà per convertir-se en el mes combatiu de tota la guerra, tot i l'arribada dels nous I-16.

L’únic punt feble, (que no era determinant) consistia en que la seva gran agilitat, li restava l’estabilitat necessària per tal de fer bona punteria, però amb tot, resultava avantatjós, ja que li permetia escapolir-se’n mes fàcilment dels seus adversaris.

Les seves característiques venien a ser les següents; 9’15 m d'envergadura, 6’30 de longitud, 1420 kg. de pes a l'enlairar-se, 360 km. de velocitat punta, 10.000 m de sostre operatiu mes una autonomia de 725 km.

POLIKARPOV I-16 (EL MOSCA)

Una ajuda inestimable, va representar per les FARE, l’aparició del Polikarpov I-16, però les versions mes modernes que de fet eren les mes eficients, van arribar massa tard.

L´I-16, rebatejat com el “Mosca” pels pilots republicans, i com el “Rata” pels franquistes, es mostrà com un caça vàlid, però que necessitava millores gairebé impossibles per tal d´estar a l´alçada del seu principal adversari, el bf-109.

El primer prototip va volar el 31 de desembre de 1933. El contrast de la seva aparició, en un moment en que les nacions més punteres des del punt de vista tecnològic, començaven a considerar tímidament els límits de la formula biplana, el projecte de Nikolai Polikarpov, semblava futurístic. Com podeu observar, es tractava d´un monoplà tipus cantilever (sense cap reforç exterior, o riosta), tren retràctil, estructura i revestiment mixtes, habitacle tancat, (cosa que no agradà gens als pilots)

un motor radial Bristol Júpiter de 450 cavalls, totalment protegit en un capó aerodinàmic i que, es manifestà insuficient a totes llums. Si més no, el model admetia millores, en conseqüència va anar evolucionant fins equipar en les últimes versions, un de 1000 cv. (I-16/18) .

L’armament inicial fou de 2 metralladores Shkas de 7’62m/m, però aviat es van augmentar a 4, més dos canons de 20m/m, i en models immediatament posteriors, afegiren 2 bombes de 50 k. Finalment en el 1939, es va experimentar amb un armament inusitat, que els va fer especialment eficaços en l´atac a terra. Els van acoblar 8 coets de 82m/m sota les ales, però aquets models ja no van poder aportar res a la defensa de la República.

L´entrada operativa d´aquest aparell, va estar l’enfrontament civil a Espanya, on va haver d´encarar-se amb el temible Bf-109, si mes no, malgrat la seva inferioritat tècnica i numèrica, els alemanys el respectaven molt, dit d´un altre manera, no entraven en combat, si no tenien tots els factors a favor.

La seva vida activa, va transcendir el nostre conflicte, i va continuar fins les primeres fases de la 2ª contesa mundial aguantant en 1ª línia fins l´estiu de 1943.

Encara que evidentment sobreestimat pels seus adversaris, el Polikarpov es va batre dramàtica i desesperadament contra la Luftwaffe fins que l´ indústria soviètica no el va poder reemplaçar per avions més moderns.

Les seves característiques, responien mes o menys a aquestes dades:

Envergadura: 9m.

Longitud: 6´07m.

Pes a l´enlairar-se: 1.687k.

Velocitat màxima: 464 kh. A 3.000m. altitud

Sostre màxim operatiu: 9.000 m.

Autonomia: 800km.

TUPOLEV SB-2 “KATIUSKA”

“Katiusca”, sobrenom extret d’una sarsuela d’ambientació rusa que, els pilots republicans van atorgar al bombarder mitjà Tupolev SB-2, destinat a nodrir les seves forces aèries i que venia a retirar als bombarders “ferralla” francesos, Potez 540, i Bloch 200.

“Skorostnoi bombardirovschik” (Bombarder ràpid) aquesta es la traducció literal i la característica que millor el definia.

Enviat a Espanya per tal de ser avaluat en combat, aviat demostrà les seves principals avantatges, es a dir, la seva gran velocitat, que superava en aquells moments la de qualsevol caça tan amic com enemic, la seva versatilitat així com una notable autonomia.

La comanda d´aquests aparells per part de la República, es concretà en 142 unitats, repartides en 9 enviaments, dels quals només n´arribaren 8, es a dir, un total de 92 avions, els altres 50, pertanyents a l’última remesa, (1939) van quedar retinguts a la frontera francesa, i acabada la guerra, retornats a la URSS.

Es tractava de models tècnicament molt més evolucionats,(SB-2bis) amb sensibles millores tant ofensives com defensives.

Aquesta va estar una acció desgraciada tant dels EEUU, com d´algunes democràcies europees en imposar un bloqueig armamentístic que, tàcita e implícitament ajudà a la victòria del feixisme. No sospitaven encara que ho havien de pagar tan card...

El projecte SB-2, s´inicià al 1933 per un grup de treball capitanejat per l´Andrei Nikolaevich Tupolev. La seva designació interna responia a ANT-40

Es tractava d´un elegant bimotor d´ala mitja, amb estructura i revestiment sencerament metàl·lics, (duralumini). Disposava també de tren retràctil amb frens i amortidors, així com de flaps a les ales. Totes aquestes incorporacions resultaven molt avantguardistes per l´època.

Inicialment es construïren dos prototips, un amb motors radials i l’altre amb motors refrigerats per líquid, finalment l´opció va estar favorable al segon. Equipant un parell d´Hispano Suïssa M-100 de 830 cv, cada un (construïts mitjançant patent).

El gran problema que el va acompanyar durant tota la seva vida operativa, va estar l´excessiva facilitat amb que s´incendiava, o explotava. Aixó es creia era degut a l’escassa protecció que duien els seus dipòsits de combustible, i a possibles friccions amb l´estructura metàl·lica de l´ala. Per tal de corregir aquesta incidència, es van embolicar amb goma, però la solució no es mostrà gaire efectiva.

Tot i la seva rapidesa, els caces enemics desenvoluparen tàctiques que el feien vulnerable. Senzillament els esperaven a mes altura i quant els divisaven, es llençaven a gran velocitat (la que la seva resistència estructural els hi permetia), fins acostar-se a uns cent metres, i amb una mica de sort dues o tres ràfegues llargues a les ales, farien que l´avió s’incendiés.

A l´igual que l´I-16, el seu servei es perllongà gairebé fins el final de la segona conflagració mundial, aixó si, cada cop en missions de menor responsabilitat. Malgrat el seu constant procés de millores, mai es va lliurar definitivament del problema endèmic que afectava els seus tancs de carburant. També va patir aquest perillós defecte, un altre bombarder de característiques semblants, però en aquest cas mes modern i de construcció nipona, em refereixo al conegut Mitsubishi G4M alies Betty, en el codi aliat, i “el cigar” o “pur volant” en clau popular.

L'AVIACIÓ REPUBLICANA II

ELS CAVALLERS

En termes purament militars, esdevé un fet consumat que l´antiga cavalleria, es convertí amb el temps en el que avui coneixem com les divisions blindades, si mes no, també es una realitat històrica, que molts dels oficials d´aquell cos, foren els que formaren i nodriren les Jastes, o esquadres de les primeres èpoques de l´aviació, tant en un bàndol com en l’altre. Aquests genets, en la majoria dels casos hereus per tradició, o casta familiar, d´antigues ordres cavalleresques, conferirien al combat aeri unes característiques poc comuns en d´altres armes. Existia una mena de codi d’honor no escrit, on el valor, l’admiració, reconeixement i respecte vers l´enemic era poc menys que inqüestionable. Aixó era així fins el punt d’oferir brindis pels millors pilots, encara que fossin del costat contrari (no hem d´oblidar que malgrat enfrontats, pertanyien a una mateixa classe social) . Els combats aeris s´assemblaven mes aviat a una mena de “Justa” medieval que no pas a d´altre cosa. Vegis si no, el sepeli que els anglesos van dispensar al famós as alemany, Manfred Von Richthofen, també conegut com “El Baró Roig” on no hi van mancar cap mena d´ofrenes militars.

Però la vida d´un pilot en aquelles èpoques, en termes generals solia ser bastant curta. La demanda de nous combatents aviat es feu palesa. Amb aquest pretexte, els camps d’aviació, progressivament es van anar omplint de pilots procedents de classes socials mes baixes, i que aportaven altres maneres d’entendre la guerra allà dalt. Del “joc net” es va passar “al tot val”. Malgrat que aquest canvi de filosofia acabà imposant-se, no va ser sense grans dissensions i fòbies en el si dels mateixos exercits. Des d´aquell moment, l´aviació deixà de ser un arma honorifica i selectiva, per transformar-se en el poderós artefacte de destrucció massiva que avui es.

Reprenent novament el fil de la nostra guerra més recent, hem parlat succintament de les “muntures”, entenc dons que, aquestes lletres esdevindrien injustes i incomplertes si no en parléssim de les ànimes que les dirigien, per aquesta raó he cregut convenient rescatar dels arxius personals, una entrevista feta fa aproximadament ... 29-30 anys (com vola el temps !!!!) en un magazine de màxima tirada per aquelles èpoques, on entre una gran varietat d’articles, hom, també podia gaudir d’esculturals senyores/tes, lleugeres de roba.... s´enrecordeu d´allò que en deien “el destape”? ...

Be,“La Gloriosa”, va renunciar expressament a realitzar missions de bombardeig sobre objectius civils, els seus raids foren estrictament dirigits contra efectius militars, i per mes dades, sempre en inferioritat de medis i condicions. Aquets essers, essencialment agosarats, valents i altruistes, si els hagués tocat viure a l´edat mitja, sens dubte, haurien figurat a l’elit de la cavalleria. Sempre disposats a donar fins l´ultima gota de sang, per tal de defensar les llibertats i la dignitat inherents de l´esser humà.

No van lluitar contra l´aviació d´en Franco, aquesta no era per si sola gens preocupant, van lluitar contra la descomunal maquinaria de guerra alemanya, unida a la italiana. Un David versus Goliat amb desenllaç invers. Difícilment es pot entendre per que Deu va donar el triomf als més injustos. Potser per que la gloria final, no passa necessariament per la victòria temporal.

Joan Ramoneda, Joan Comes i Borràs; pilots de “Xato”, Leocadio Mendiola, Jaume Mata i Romeu; pilots de “Katiuska”, entre tants altres herois en l´anonimat, ens parlen de les seves experiències com pilots de les FARE

Quim

--.QUINA FOU LA SITUACIÓ DE L´AVIACIÓ DE LA REPÚBLICA AL PRODUIR-SE LA SUBLEVACIÓ DEL 18 DE JULIOL DE 1936 ?—

MENDIOLA.- Gracies al general Nuñez de Prado, l´aviació va estar majoritàriament lleial a la República. La revolta va estar protagonitzada per algun sector de la oficialitat, no pas per la tropa. A La meva unitat de Getafe, la oficialitat es va passar gairebé integra, però sense els avions. Del costat del govern legítim de la República, van restar en la meva esquadra només tres pilots.

--.ES UN FET QUE LA REPÚBLICA VA DISPOSAR DE SUPERIORITAT DURANT ELS PRIMERS MESOS DE LA GUERRA. PERQUE NO S´EN VA TREURE FRUIT D´AQUESTA SUPERIORITAT ? —

ENDIOLA.- Hi havia un autèntic “Guirigai” en els fronts, cada cap de sector terrestre que era atacat, exigia que la aviació el protegís. Això va fer que ens rebentéssim en mil accions sense importància, i en mil indrets diferents . Ens mancava material, recanvis, bombes. Recordo que amb els Vikers i Dragons, en més d’una ocasió, fins hi tot vam arribar a bombardejar les tropes franquistes llençant les bombes a ma!!!

MATA.- El problema estava en que la zona republicana, a partir de la meitat de la guerra, faltava oficialitat professional. Havien caigut en combat o be estaven esgotats. Tots nosaltres érem amateurs. Per que us feu una idea, els caces els manava Zarauza, que tenia 21 anys: els “xatos”, Comes, amb 25, i Zambudio amb 21 anys. Els bombarders “katiuskes” el veterà Mendiola amb 29, i jo, que a les hores era un crio amb només 18 anys.

RAMONEDA.- Be, be, i dels avions que em dieu?, O es que podien comparar-se els nostres aparells amb la qualitat dels Heinkel, Dorniers o Messerschmitt... i amb la quantitat que ells en tenien ?.

MENDIOLA.- Es clar home, fou un conjunt de totes les causes, manca de comandaments experimentats, Falta de material, falta de quantitat. Recordo que l’esquadra que manava Tarazona en el Cantàbric, l´anomenaven “el circ Krone” per que tots els aparells eren diferents. Allò que únicament teníem, era moral.

RAMONEDA.-Els nostres superiors, eren més politics que tècnics. En Hidalgo de Cisneros, va obtenir el suport dels comunistes, per tal se ser cap d´aviació, malgrat que tots sabíem que el millor pel càrrec era l´Espencer. A més, no podem oblidar l´actuació de la 5ª columna dins de l´aviació. Hi van haver elements en l’exèrcit de l´Aire que van amagar la seva filiació franquista. Quantes vegades recordo que érem bombardejats en l´aeroport de Sabadell, quant amb el dipòsit vuit i sense municions, veníem de protegir Barcelona !! Això no era pas una casualitat, amb seguretat havien de saber quant sortíem i quant arribàvem.

MENDIOLA.- Al final de la guerra, gairebé diria que totes les nostres accions eren conegudes pel comandament franquista. Teníem una autentica psicosis de ser espiats. En una ocasió que varem bombardejar l´aeroport de La Sénia, la Legió Còndor va derribar un aparell nostre. En l’interrogatori que li van fer a l´observador, els alemanys van demostrar posseir un coneixement increïble dels mínims detalls de la vida de la nostra unitat. Al final de la guerra, jo no vaig volgué entregar el meu avió a Barajas a les tropes de Franco, tal hi com havia acordat la Junta de Casado. Així que vaig sortir de l´aeroport de San Clemente en un cotxe en direcció a l´aeroport de Los LLanos. A l´arribar a Valencia, el xofer em va deixar tot dient que anava a buscar més benzina. Com passava l´estona, vaig arribar a pensar que m´havia traït. Però no, va tornar i em va conduir junt amb d´altres companys a Los LLanos. D’allà vaig volar fins Algèria i a l’exili. Al cap d´un temps vaig saber qui era el xofer que m´havia lliurat de l´afusellament que m’esperava, si hagués caigut a mans d´en Franco; el xofer era un cap de centúria falangista!!! Be, això de que hagués estat afusellat, seria en el cas suposat que m’haguessin agafat per sorpresa. El meu Astra del nou curt, que era el més fidel company del que no em separava ni per...dormir, i que com si fos la meva ombra m’acompanyava a tot arreu, no hagués permès mai que els feixistes haguessin pogut permetre’s aquest gust.

--.QUINA ES LA VOSTRA OPINIÓ DELS ENEMICS DE LLAVORS, L´AVIACIÓ LEGIONÀRIA ITALIANA, LA LEGIÓ CÒNDOR ALEMANYA I L´AVIACIÓ FRANQUISTA? .—

MENDIOLA.- Els italians tenien un nivell molt baix. No eren combatius, Els alemanys eren molt més eficients, encara que només actuaven quant tenien un clar avantatge

RAMONEDA.- Es clar, es clar, era la diferencia de que mentre els alemanys venien voluntaris, els italians no. Els espanyols franquistes, pel contrari, no van estar massa actius en tota la guerra. Van volar sempre en fronts de segona importància. El pes de la guerra aèria el va portar la Legió Còndor i la Aviació Legionària.

MATA.- Efectivament, els espanyols volaven en “Chirrri” o en “Romeo” . Volant en avions de segona categoria no podien fer coses de primera.

COMAS.- Jo he mantingut combat contra els tres, i en igualtat de condicions érem millors nosaltres. Ni tan se val els grans asos alemanys, Galland o Mölders, eren res especial. Si ho haguessin estat , ens haguessin polvoritzat. Els de la Còndor venien a Espanya com qui va a l’acadèmia a aprendre. Es passaven sis mesos; dos aprenent, tres combatin, i l’últim, no exposant-se per tal de salvar la pell. Amb el material que tenien si haguessin estat més combatius, ens arrasen. Respecte als italians, estic d´acord; recordo haver derribat en el 38 un Fiat, sense disparar ni un sol tret!! El pilot es va llençar de l´avió per por.

MATA.- A l´aviació franquista hi va haver de tot, recordo que en Àngel Salas ens va derribar un dia tres “Katiuskes”, llançant-se sol amb un Fiat, i nosaltres anàvem protegits!!. En Garcia Morato era un bon pilot, però de totes maneres es van exagerar totes les victòries que se li atribueixen.

MENDIOLA:- L’autèntic enemic era la enorme massa de la Legió Còndor

--DE QUINES ACCIONS DE GUERRA EN GUARDEU MILOR RECORD ?.—

MENDIOLA.- Jo crec que el millor cop que vam donar va tenir lloc al 37, a l´aeroport de Garay,a Soria. S´ens havia passat un caporal d’artilleria franquista i ens va dir que en aquell aeroport hi havia molts avions. També va remarcar que la protecció antiaèria era molt fluixa i que si bombardejàvem les pistes faríem una “escabechina” Sortirem de San Clemente, Cuenca a la matinada, il·luminant els límits de les pistes amb la llum dels cotxes. Arribarem a l´alba sobre Garay, el camp estava ple de caces i avions de transport i bombardeig , tanmateix de caixes d’aparells per muntar. Vam fer la feina a plaer i els infringirem una seria destrossa, sense pèrdues per la nostra part. Animats per l’èxit, vam tornar-hi altre cop el mateix dia, i un altre al següent a primera hora del matí. En cada una d´aquestes tres missions actuarem amb nou “Katiuskes” en formació oberta en cunya de patrulles, i bombardeig en línia.

MATA.- Un dels serveis més efectius, fou el bombardeig, en el 38, de l’esquadra franquista a la badia de Pollença. Teníem un confident en un poble de la zona que fou afusellat junt amb d´altres pocs dies desprès de la nostra acció.
MENDIOLA.- Jo podria parlar-ne del bombardeig de l´acuirassat alemany “Deutschland” Tornàvem de bombardejar posicions enemigues a Palma i al sobrevolar el port d´Eivissa, ens van tirar des del vaixell. El “Deutschland” estava a Eivissa malgrat la prohibició de que naus neutrals fondegessin en ports espanyols. Al sentir que s´ens disparava, els vam deixar caure sis bombes de 100 kg. Produint-ne la mort de 20 mariners, i 72 de ferits. A rel d’això, els alemanys van bombardejar l’indefensa ciutat d´Almeria a plaer, provocant 19 morts i grans destrosses materials. Aquets fets covards, van indignar molt a l´aviació republicana.

--.FOU LLAVORS QUAN BAU DECIDIR BOMBARDEJAR ALEMANYA ?.—

MENDIOLA.- Es clar home !! Ja era hora de que en Hitler sentis en carn pròpia el que ens feia aquí. Jo em vaig afartar i vaig anar a veure al cap de l´aviació, el general Hidalgo de Cisneros. El meu pla era el següent; contant amb el radi d’acció dels “Katiuskes”, si ens enlairàvem de l’aeròdrom de Celrà, teníem combustible suficient per visitar Alemanya, i deixar-los –hi un bon record a les fàbriques d’armament del Rühr. Hidalgo de Cisneros va dir que no. Llavors vaig proposar que bombardegéssim a l´esquadra alemanya, que va assassinar tants civils a Almeria.

--.I QUE VA DIR L´HIDALGO..—

Doncs el que tenia que dir, que jo estava boig. Tenia raó L´Hidalgo de Cisneros. Però érem molt joves, molt impulsius i era molt difícil suportar tants morts i tantes injustícies

Recordo encara la meva última “barbaritat”, que consistia en un pla per bombardejar el Vaticà...

MATA.- Home!!, Leocadio, es que tu eres molt llençat!!

MENDIOLA.- Ni llençat ni histories!!, Els avions italians, abans de venir a Espanya a bombardejar ciutats i matar criatures, gent gran, dones, i tot el que d´innocent vivia, eren beneits pels bisbes de l’església Catòlica. Ja que els hi agradava tant l´aviació, vaig pensar que ja era hora de que els presentéssim la nostra. Sortint de l´aeroport de Menorca, el “viatge” al Vaticà era perfectament realitzable. De bona gana ho hagués fet en aquell moment.

RAMONEDA.- Mira, has d´entendre que en la guerra civil espanyola amb qui ens enfrontàvem realment era amb Hitler i en Mussolini. L´aviació republicana va patir un 80 per cent de pilots morts. Morts per bales alemanyes i per bales italianes. Morts per bales beneïdes per l’Església Catòlica. Érem joves i en aquelles circumstancies, el que volia fer Mendiola a tots s´ens passava pel cap.

--AIXÓ HAVES SUPOSAT LA PLENA INTERVENCIÓ ALEMANYA E ITALIANA.--

MENDIOLA.- Efectivament, i amb això la guerra mundial. Recordo que el gener del trenta-nou, L´Hidalgo de Cisneros, a l’hotel Peninsular de Girona, ens comunicà que l´Stalin li havia dit que la guerra civil estava perduda. Que hauríem d´aguantar fins que esclates la guerra mundial, que ja es pressentia propera. La guerra mundial només va començar quant la guerra civil espanyola va finalitzar. Quant Hitler destruí la resistència de la República Espanyola.

--ON ES TROBÀVEU AL FINAL DE LA GUERRA ?.—

MATA.- A Alacant, De França havia passat a la zona centre republicana. Amagat dins d’una caixa de llet en pols, en un vaixell del Comitè de No Intervenció. Al desembarcar ja em trobava a la presó; Empresonat per la República!! El coronel Casado havia donat el cop a Madrid, i jo passava a ser enemic d´en Franco i de la meva República. Vaig poder alliberar-me. Vaig tornar a lluitar. Finalment caigué altre vegada presoner al port d´Alacant. Em van jutjar, demanaren pena de mort, i em condemnaren a vint anys i sis mesos de presó. Vaig conèixer totes les puces i rates dels camps de concentració i presons espanyoles: Albatera, Oviedo, Lora del Rio, Algeciras, el Puig, Porta Coeli...En definitiva una llarga història.

COMAS.- Jo vaig poder fugir a França, on vaig estar sis mesos en l’hospital de Gurs, em van amputar una cama. Allí estant, els alemanys em van detenir, i em deportaren a Espanya. El “Jeep” alemany que em portava va anar directament a la presó d´Irun, sense parar ni al control fronterer espanyol!!! Vaig estar jutjat i condemnat “benignament” a la pena de dotze anys i un dia.

RAMONEDA.- Jo en vaig sortir mal parat. Em detingueren i vaig passar dos anys en camps de concentració, i dos anys més en camps de treball. La fam que vaig passar va estar la més gran de las meva vida.

MATA.- No em parleu de fam; recordo que, durant mesos, l’únic aliment que rebíem a la cel.la, consistia en una llauna de sardines i un rosegó de pa, i érem sis per cel.la !!

RAMONEDA.- I del tracte...

MATA.- Del tracte millor no parlar-ne. Un bon dia, a Albatera, s´ens va fer formar, ja que un important personatge feixista ens volia dirigir unes paraules. Recordo que ens va dir que erm uns rojos i que d’allà no en sortiríem pas vius. “A la mitat de vosotros os vamos a fusilar y la otra mitad morireis trabajando”. Això va dir-nos. Vam pensar que es tractava d´un exaltat. Desprès la realitat ens va demostrar que havia dit la veritat.

MENDIOLA,.- Jo no vaig conèixer la presó, peró si l’exili, i realment fou mol dur. No pas un llibre, sinó quelcom més, hagués estat necessari per donar a conèixer la complexa odissea viscuda, i la resistència moral i física per tal de poder explicar-ho avui.

-- CREC QUE EL VOSTRE EXILI FOU COMPARABLE A LA POSTGUERRA PER UNS ALTRES. TRAJECTÒRIES DE VIDES INTERROMPUDES I UN CAMÍ NOU PER COMENÇAR DES DE CERO, DESARRELATS I SENSE AJUDES.—

MENDIOLA.- Si, va estar mol amarg, Jo vaig cloure la guerra amb el grau de tinent coronel. Era militar professional. La meva vida ha estat des de llavors molt variada, de esporgador de vinyes, venedor d´olis de contrabanda. Fabricant de sabó d’artesania. Obrer del ferrocarril Transaharià, i mil feines més que vaig realitzar a Mèxic. La meva carrera militar es va trencar en mil trossos.

MATA.- També desprès de la guerra vaig haver de treballar de tot. Fent un mal acudit, et diria que vaig viure a “salt de mata”. Representant d’anissos, traficant de mil tipus de productes. He viscut de miracle, i sempre, sempre, sabent que era un espanyol de “segona categoria”. Un espanyol sense el que ells anomenaven certificat de “bona conducta”. Sense el fonamental certificat de “ahdesión al regimen”era impossible trobar feina, a demés, no teníem ni ofici ni benefici. La guerra ens havia agafat sense formació, i entre la guerra i la presó havien passat deu llargs anys.

COMAS.- Jo de l´avió vaig passar a la aixada. He estat llaurador. Tots nosaltres varem perdre la guerra dues vegades. L´u d´abril de mil nou-cents trenta-nou, i cada dia des de llavors fins avui.

MENDIOLA.- A mi mai m´han reconegut el grau de tinent coronel, ni els meus drets passius. Ha estat desestimada la meva petició de rehabilitació, malgrat que la meva conducta i actuació durant la guerra fou inatacable. Vaig complir amb el meu deure i amb el jurament de fidelitat donat pel meu honor, d´obeir i defensar el poder legalment constituït.

MATA.- Allò fou una guerra que va perdre tota Espanya, fins hi tot els que la guanyaren, Fou una guerra que tots hem d´oblidar. Però els ideals pels que tants de nosaltres varem morir, encara es mantenen, soc militant del Partit Socialista Popular.

VIDES D’ÀLIGA

LEOCADIO MENDIOLA-- Destacat pilot de l´aviació republicana i condecorat amb la més alta medalla militar de la República; la Laureada de Madrid. Militar professional des de 1926. En el 36, com pilot de bombardeig, va combatre en el front de Madrid, ostentant el comandament de la primera esquadra de “Katiuskes”, i més tard el grup de bombardeig. Posteriorment fou comandant en cap de l´aviació de bombardeig de la República. El govern de Negrin el va designar comandant militar de la plaça de Murcia. V a acabar la guerra amb el grau de tinent coronel.

JOAN COMAS I BORRAS-- Militar professional des de 1928. Durant el 36, pilotà en una esquadra de caça, combatin en els fronts d´Aragó i Madrid, passant desprès a la zona cantàbrica, sobrevolant territori franquista al cap davant d’una esquadra de “Xatos”. Posteriorment fou cap d’esquadra, i com a tal va lluitar a l´Aragó, Batalla de Terol, batalla de l´Ebre, i Llevant. Ostenta set victòries homologades, una d´elles en territori francès. Finalment va ser candidat al Congres pel Partit Socialista Popular Català.

JAUME MATA I ROMEU – Als 17 anys s’inscriu com voluntari a la aviació republicana. Formà part de la primera promoció de pilots de bombardeig preparada a la URSS (Kirobabad). Va participar en totes les campanyes de la guerra civil; (Brunete, Ebre, Catalunya, etc.) En el 1938 als 19 anys, fou el més jove cap d´esquadra de “Katiuska”. Formà part durant el 1939, del reduït grup de combatents que passaren de França a la zona centre republicana, per tal de prosseguir la lluita. Detingut a Alacant, i condemnat a 21 anys i un dia de presó pel regim feixista, va conèixer els terribles camps de concentració, i presons d´Albatera, Porta Coeli, Puig, Torrijos, Oviedo, Las Heras i Lora del Rio. A l´hora de fer aquesta entrevista, Ostentava el càrrec de president del Partit Socialista Català, i candidat al Congres per Barcelona.

JOAN RAMONEDA -- Pilot de caça des de 1937. Va lluitar en tots el fronts de la guerra, formant part de l´esquadra del famós as republicà Lacalle. Condemnat a presó pel regim franquista, va patir quatre anys de treballs forçats en els camps de Barbastro, Lleida, etc. També com altres dels seus companys formà part de les candidatures pel Partit Socialista Popular Català, avui dia integrat en el PSC-PSOE.

Xavier Nart