ADOLPHE-WILLIAMS BOUGUEREAU

ART I MITOLOGIA GREGA II

Si, si, ja ho se, Tot tenint pressent la superlativa llista d’improperis, desqualificacions i epitafis, que des dels primers impressionistes fins els nostres dies s´han abocat sobre l´academicisme, permeteu-me si us plau, encara que només sigui per respecte, un vot en el seu favor.Eternament enigmàtica, la figura humana es representada des de la prehistòria en tots els angles, posicionaments, i significats possibles, però realment es tan difícil trobar-ne dues d´iguals, que podria assegurar que es tasca literalment impossible. El neorealisme, esdevé en la actualitat el gran renovador i baula d´aquesta cadena atemporal que representa el classicisme acadèmic.

Un bon exponent d´aquest corrent artístic eminentment inspirat en la Grècia clàssica, es sense dubtes en Bouguereau ( 1825-1905 )La seva extensa obra compta amb més de 826 quadres diversificats bàsicament en dos gèneres, retrats i nusos. Els temes que van des de la bucòlica pasturi’l, natura, religió, i mitologia grega, fan honor al mes fidel model acadèmic, si més no, les seves pintures, i sempre sota el meu estricte criteri, transmeten una subliminal intencionalitat, que l´allunyen del tradicional i fred formalisme que caracteritza aquest estil, del qual tampoc en renego, si no que, el considero una de les seves qualitats.

Mestre de la tècnica, gran coneixedor de l’anatomia, més un domini total de la llum i el color, fan del nostre personatge, un artista excepcional.
La vessant mitològica, incipientment formada potser durant la seva estança a l’església de Sint-Etienne, (Mortagne sur Gironde) (7 anys) mentre era a càrrec del seu tiet Eugene, (nou capellà) i dels estudis sobre historia antiga adquirits a l´escola de Pons, esdevindran en un futur una de les fonts d´inspiració tractades al llarg de la seva carrera.
“La joventut d´en Baco,” obra notable, ens introdueix en una de les matèries potser més controvertides pel que fa a la racionalització del mite grec, “Els misteris iniciàtics”

Uns 10.000 anys aC. L´home del paleolític depenia exclusivament de la natura i dels seus avatars per la supervivència, òbviament les condicions de vida eren molt dures. Un desig abstracte naixia i es feia necessari per tal d´apaivagar, o superar, aquesta situació d’inseguretat a la que de forma angoixant es trobava sotmès crònicament, la resposta va estar en l´intent de manipular les regles del “joc”, es a dir, en la màgia. La qual cosa implicava un salt qualitatiu a l´hora de comprendre el mon, no exclusivament des de el punt de vista material. L´idea de que tot estava envoltat per unes forces invisibles, que actuaven sobre el destí dels essers i les cosses, amen de poder ser alterades o permutades, acabava d´obrir les portes al que desprès coneixerem com “homus religiosus”.
La conquesta de l’agricultura i la ramaderia, va prendre el relleu d´aquelles creences simples i primitives, fent-les evolucionar cap a formes demiúrgiques cada cop mes complexes, a les que anaven omplin de competències, segons aquestes es convertien en necessitats.
Els Misteris Dionisíacs, també associats als òrfics, eleusinis, Isis i molts altres inclosos els gnòstics cristians. Eren els mes hermètics, i per tant es coneix molt poc sobre actes que constituïen les seves cerimònies. Simplement parlar-ne del que succeïa, podia comportar la pena de mort.
Alguns autors de l´antiguitat, com Pausanias, Homer, Diodor, Herodot,entre d´altres, van llegar a l´humanitat, no pas sense guardar-se’n les esquenes, alguns comentaris molt boirosos i contradictoris del que comportaven els rictus i litúrgies, que tenien lloc en aquestes congregacions de tall iniciàtic-esotéric.

Encara que actualment, semblen guanyar terreny les tesis que exclouen de les bacanals el contingut eminentment sexual, reconvertint-lo en meres exhibicions simbòliques de reproduccions exagerades d’aquests òrgans, l´intuïció, i observació afegides a la racionalitat, diuen tot el contrari.
El vi, no només serveix per eixamplar la consciencia, també per desinhibir-la. Tenint en compte que les influencies místiques provinents de l´orient, impregnaven les bases de molts cultes de la Mediterrània, i que els Sutres signifiquen una forma d´entrar en contacte amb les altes esferes de l´espiritualitat, a traves del sexe, eliminant determinada moral, de l´investigació, trobarem pel contrari, que les orgies desenfrenades podrien ser la part ritual més important d´aquestes celebracions d´origen tel·lúric, en el que la fecunditat de la terra persisteix com eix vertebrador. En realitat, mai han estat contraposades la sexualitat i l´espiritualitat, paradoxalment son complementaries.Bouguereau, dins del seu tarannà, ens presenta un mon ple de personatges populars en l’univers mitològic, representats i tractats com essers vius entre nosaltres. D´alguna manera intenta dir-nos; “Una reunió de nimfes, en un meandre fosc i tranquil d’una torrentera, podria per exemple, fer les delícies d’alguns barraquistes... Deixeu, deixeu volar la vostra imaginació. Potser si teniu prou fe i sabeu invocar-les...”

Que Deu vos guardi d’elles!!!
Quim

SORTIDA ALS AVENCS DE LA FEBRÓ

(La Febró- La Mussara)
Un cap de setmana amb meteorologia excel·lent, previsió que es va complir en tots els aspectes. Per començar, a l´hora en punt hi érem gairebé tots. El tema de conversa voltava entorn a la temperatura ambient que, si 3º, que si 5º, el cas es que realment feia fred, però el dia era bo i prometia.

Començava a omplir-se el refugi, (de fet es va omplir de gom a gom) tot i amb aixó, varem ocupar un parell de taules on poder desdejunar amb certa comoditat. Encara no havíem acabat amb el primer entrepà, que feien l´arribada en Rafel, na Quima i el Joan Canals, també conegut per en Mc Cànals. Hòstia quina alegria!! . Potser feia 25 anys que no ens veiem!!
També ens va fer companyia per unes hores, un altre vella gloria de la SIRE, en aquest cas de Collblanc, en Florentino Fadrique, ben trobat company!!
L´aproximació a la cavitat des del refugi ,es fa en uns vint minuts a peu tot passejant per un agradable bosc de pi i matoll.

ELS AVENCS DE LA FEBRÒ
Es tracta d´un conjunt format bàsicament per varies esquerdes d´origen tectònic, que s´obren paral·lelament al cingle que les origina. Hem d´assenyalar que les mes importants son tres. Podríem estar parlant, de l´anticlinal calcari afectat pels materials plàstics sobre els que probablement s’assenta. Aquest segment si mes no, es veu accentuat de manera extraordinària per les seves proporcions; La mes dimensionada es troba aïllada de les altres, esdevé molt ample però també més curta.

L´avenc de la Febró en singular, esta format per la megaclasa que circula de SE. a NO. d’uns 300 m, de longitud, per 6-9 d´amplada, i entre 30 i 35 de fondària. Es la mes allunyada del cingle, i esta interconectada amb la precedent de configuració laberíntica, mitjançant una estreta escletxa transversal.
En la base del seu interior, tant a ma dreta com a l´esquerra, trobem l´acces a unes coves de factura càrstica, no es tracta de dues cavitats diferents, sinó d’una que, casualment va quedar seccionada pel procés de fracturació. La gran, esta constituïda per una sala de proporcions mitjanes, i unes galeries que arriben als 255 mr. a diferents nivells comunicats per petits pous, assolint 35-40 mp. que afegirem als 30-35 inicials.

La petita, es en contrapartida mes tècnica, amb recorreguts tipus gatera, i un petit pou.
Tot aquest interessant complexa desenvolupa uns 1800 m. de recorregut.
L´acces es fa per la part oriental, baixant un camí bastant accidentat, que ens condueix al fons. També hi ha una instal·lació fitxa per tal de baixar a ràpel si es desitja. I en l´extrem occidental, damunt un caos de blocs, a ma dreta segons la progressió, trobem una petita via ferrada d´uns 9 m. que ens situa novament a superfície.

COORDENADES
41º 15´58,85´´ N
01º 01´ 6,02´´ E

Desprès de gaudir com beneits recordant vells temps de “cuaqueros”,
busquem una clariana de bosc, on organitzem un improvisat “Picnic” de “week end”en plena natura. I es que amb la panxa plena les coses es veuen diferent. Només el fred, que retorna puntual en despenjar-se el

solet (estem a mes de1000 msnm ) ens fa pensar en el refugi.
Tan aviat arribem ens sorprèn l`agradable temperatura que hi ha en el seu interior, Encara no hi ha massa gent, sembla que hem estat dels primers en acabar la feina, la qual cosa aprofitem per tal de prendre possessió de la nostra habitació de 15 lliteres.
Hi ha dues tandes pel sopar, escollim la segona i última. Mentre no arriba l´hora, el company Florentino ens presenta una projecció, (PC. portàtil), sobre anteriors expedicions espeleològiques al Marroc, però la fatalitat fa que s’acabin les bateries i ens quedem a mitges. Es el moment de projectar els darrers “flims” de l´avantguardista e incomprès director i company, Rafel Solanas. (PC. d´en J.Mª Latorre). Quant el sopor fa que tots dormitem, algú de la taula del costat ens avisa que no hi ha bateries. Moment oportú, que aprofita la noia que s’encarrega de la restauració, per comunicar-nos que hem de deixar lliure la taula per que comença el primer torn de sopars.
Acabem d´apurar la “Fanta” i decidim sortir a fer fotografies nocturnes al poble de la Mussara, amb l´objectiu de captar fenòmens
paranormals. La boira afegeix un aspecte mes fantasmal a l’escenari del que per si mateix te, i aixó provoca que involuntàriament s’escapin algunes ventositats traïdores, que acaben arrodonint l´ambient de la nit... i amb aquestes premisses, donem per acabada la nostra incursió
al mon de les paraciéncies.

Ja novament en el refugi, i seguts a taula, es l’instant en que el company Florentino, no sabem si impressionat per l’experiència que acabava de viure, o per que tenia altres compromisos, decideix marxar cap a casa seva i donar per acabada l’excursió. Varem insistir per tal que restes amb nosaltres, però tot resultà inútil.
El sopar, senzill però reconfortant, constava d´escudella de pollastre, molt bona, i botifarra de Vic amb patates de Prades al caliu , salseta d’all i julivert al punt, ous ferrats pel que no volia la llonganissa , mes postres de xocolata. Tot regat amb bon vi del Priorat.
La sobretaula, va estar animada, amb whisky, mistela i rebosteria (Això pel nostre compte Eh!) A les 23:00h en punt, silenci, tothom al llit, que la norma es d´obligat compliment.

El diumenge pel mati, desprès d´esmorzar, recollim els estris, i abandonem de forma definitiva el refugi, dirigint-nos a la ferrada de”La Trona”. Aquesta activitat va estar inclosa ja que ens venia de passada per anar a dinar, a demes d´omplir el mati i fer una mica de gana pel mig dia. (La ferrada esta descrita en article anterior)
L’última missió del dia consistia en arribar a Mont-ral, i dinar al restaurant on teníem encomanat el menú. Tots satisfets de les excel·lències del cap de setmana, i de la bona companyonia, sobre dos quarts de sis, desprès de fer les reglamentaries fotos per la posteritat, emprenem el retorn a la quotidianitat.

Bona sort i fins la propera companys!!!
Quim

UNA FOTO DE PREMI (III) DOLOMITES

Per tal d´obtenir una bona imatge no es imprescindible una bona cambra, ara be, disposar d´ella òbviament ens permetrà augmentar considerablement el ventall de possibilitats, tan mateix trobarem mes òptima la opció, si aquesta foto ha d´anar a concurs. Com es natural, la qüestió no rau nomes en la maquina, també cal seleccionar acuradament el motiu, el lloc , l´hora, però sobre tot s’hi ha d´estar, la qual cosa implica una elevada dosi d´esforç, risc, entusiasme, sort, i un llarg seguit d´ etcèteres.
Podríem dir que ja obtinguts tots aquests requisits, el problema esta “a punt de caramel”, si més no, en ultima instancia, encara manca el més determinant, es a dir, la màgia de l´artista.

En aquest cas el protagonista torna ser el company Pep Hidalgo, que amb aquesta instantània aconsegueix guanyar per segon any consecutiu un primer premi, en l´apartat d´activitats de muntanya que anualment organitza el Districte St. Martí, en la seva XIIª edició.
El premi consisteix en un trofeu al.lusiu al tema, sense dotació econòmica.
La foto es titula: Innerkofler
La cambra: Nikon D200 – Objectiu : Nikkor 10.5 – Diafragma ; F-8 Velocitat : 250s
Lloc: El Monte Paterno, Dolomites, Itàlia. Es tracta d’una via ferrada que va estar equipada durant la Iª Guerra Mundial i que travessa moltes galeries excavades artificialment per l’exèrcit italià. Es situada mol a prop dels tres cims de Lavaredo, un lloc de visita obligada si viatgem a les Dolomites.
La foto guanya molt si la contemplem degudament ampliada.
Felicitats company, i ja saps, a per la següent !!
Quim

Atenció Companys!...Sortim!

EL BON TEMPS S´ACOSTA I…
Com cada primavera des de fa 3´5 anys, donem “el tret de sortida” de la temporada d´activitats, enguany la del 2009.
En una de les primeres sortides de l´any passat, varem descobrir un lloc molt interessant, del qual coincidirem tots en que, ens agradaria passar uns dies de relax. Es tracta de la Mussara, lloc feréstec i misteriós, amb moltes activitats per a tots els gustos i preferències a l´abast. Tenim programada la visita a l´avenc de la Febró, no te cap dificultat, malgrat els seus 40 mp. es baixa a peu pel camí. Al fons s´obren galeries i sales. Es diu que el general Prim va romandre amagat en aquest lloc.
També per tal de poder iniciar-se tenim la ferrada de la Trona, curteta però molt divertida.
El mateix poble abandonat de la Mussara, i els seus voltants, ja son de per si un autèntic espectacle que no deixa indiferent a ningú.
Les visites, al poblets petits i perduts, jo diria oblidats de Deu, son obligades, La Febró, Castillejos, Capafons , Siurana, Mont-ral....
El “quarter general” el tindrem al refugi de la Mussara, situat a 200, o 300 m. del poble, on per l’allotjament i el menjar fan pagar 11€, a demes si volem podem cuinar nosaltres mateixos. Ja que disposa de barbacoa, o lloc per fer-ho. El tracte es molt familiar.

REFUGI DE LA MUSSARA

Al refugi s´arriba amb el mateix cotxe, es a dir, màxima comoditat encara que estigui situat a 977 m.s.n.m
Ara be, tots els que hi estigueu interessats en inscriure-us, heu de saber que teniu de temps fins el dia 20 de febrer del 2009, ja que de vegades per trigar unes hores de mes en formalitzar la reserva, hem perdut el lloc, i llavors tot es un verdader desgavell. Els que us apunteu, ja rebreu la informació complementaria mes endavant.
Per esclarir els dubtes podeu posar-vos en contacte amb el Quim.

CAMI DE BAIXADA A L´AVENC DE LA FEBRÓ

Animeu-vos, amb seguretat us puc anticipar que no vos penedireu, sinó més aviat el contrari.
També, i donat que el lloc invita, podríem preparar alguna mena de tertúlia nocturna que repasses temes tendents a la subjectivitat, però deixant-los sortir a l´atzar.
També s’accepten d’altres sugerencies.
ELS DIES PROGRAMATS PER LA SORTIDA SON EL 21-22 DE MARÇ
Rebeu una forta abraçada !!!
Quim

CATALUNYA ROMÀNICA, DIETHER RUDLOFF

ART, CULTURA I HISTÒRIA

Dr. DIETHER RUDLOFF- EDICIONS POLÍGRAFA

El passat diumenge dia 5 d’octubre del 2008, a les 19 h. unes cent persones s’aplegaven al local social de la Floresta per tal de donar la benvinguda al present llibre, editat i publicat per primera vegada de forma simultània, en català i castellà gràcies a l´editorial Polígrafa.

Es tracta d’una interessantíssima novetat a la Península Ibèrica, ja que a la resta d’Europa es conegut des de fa dècades (1980) . Obra imnovadora i crítica on les hagi, sembla dirigida més que a nosaltres, (Que també ho fa) a la resta de països occidentals, especialment aquells que en qualitat de vencedors van escriure la història.

L’autor clava fons la piqueta, allà on la mateixa paraula història va perdent gradualment la seva rigurositat, i anomena aquest període Atlantis, que, com descobrirem, també te altres connotacions. Mes enllà d´aquest mític punt de referència i seguint el seu propi fil d´Ariadna, va recorrent i readaptant el laberint metamòrfic dels arquetips de la humanitat, fins presentar-nos-els degudament actualitzats i plens de llum nova. No us estranyi dons, si descobriu que la definició arquetípica de Catalunya es “El Pont”, o que Barcelona no fou fundada per Amilcar Barca el cartaginès, sinó pel llegendari Heracles, i que una de les qualitats innates dels catalans, es l´armonització dels contraris...

Moltes son les claus que utilitza aquest escriptor per la construcció d´un llibre si més no, sorprenent, audaç, diferent, on el lector atent, fins hi tot pot detectar l´aplicació del principi de Heisenberg (premi Novel de Física Quàntica) en l’estudi de la història. Simplement genial!!

DHIETER RUDLOFF 1926-1989
Nascut a Kiel, capital de l´estat federal alemany de Schleswig-Holstein, el més septentrional d´Alemanya, situada a la bora del mar Bàltic. En el si d’una família vinculada al mon de l´art (el seu pare era editor i marxant)

Va estudiar història de l´art i arqueologia a la seva ciutat natal, completant posteriorment els seus estudis a Stuttgart, on va entrar en contacte amb l´antroposofia. A Eutin, i per encàrrec del gran Duc d´Oldenburg, va tenir l´oportunitat de dur a terme la creació del museu del castell d´aquesta ciutat, mentre iniciava la seva experiència docent a les escoles Waldorf d´Alemanya i al Centre d´Estudi de l´Art d´Ottesberg, prèvia a la posterior activitat com a redactor de la revista d´art Die Kommenden.

A mitjans dels seixanta es produeix un gir decisiu en la seva vida: coneix la seva companya sentimental Waltraud i, a traves d´ella, Diether troba a Catalunya, concretament a Cunit, la seva segona pàtria. Quan ella mor el setembre del 1988. Diether es trasllada a La Floresta (Lleida), on morirà inesperadament el gener de 1989.
Actualment les seves despulles descansen al cementiri d´aquesta petita localitat garriguenca.

AGRAIMENTS
Aquest llibre, que ha esperat pacientment la seva versió catalana, ha comptat amb la participació desinteressada i la implicació d´un conjunt de persones del país, i de la Germania.

Gracies a la seva tasca i al seu interès, aquesta versió ha vist la llum:

Úrsula Grube. Presidenta d´Hereus de Diether Rudloff , germana de Diether, que ha donat permís per a l´edició.

Francisco Rei, director editorial d´edicions Polígrafa, pel seu entusiasme personal per aquesta obra.

Equip de traducció,correccions i assessorament:

Carme Arrufat, Maria Pilar Fenes, Miquel Àngel Marigó, Jürgen Müller, Octavi Piulats, Lluís Romaní, Aureli Sorià i Laura Subirats.

Equip de reportatges fotogràfics:
Pere Grimau i Joan A Parés.

Pel seu suport i recolzament en diversos àmbits:

Enric Aguilar, Josep Aymat, Marina Benet, Gisa Egger, Xavier Espar, Rolf Wolfgang Krauss; Miquel Lopez Manresa, Felix Martin, Lluís Pagès, Nina Piulats, Gisela Romaní, Edith Schaar, Uehli Seiler, Mònika Wenzl, Puica Zöegelmann.

Lluís Maria Xirinacs (in memoriam).
Associació Cultural Romànica.

El LLIBRE FÍSIC
245x310x27 m/m
255 fulls
1.750 gr.
50 €

Quim

COM AQUELL QUE NO VOL LA COSA

El temps flueix, i amb ell arriba i passa tot... tot alló que ens agrada i el que no. La seva marxa irreversible te com a conseqüència el moviment, i aquest ens garanteix que res sigui sempre igual. Si més no, existeix realment... ? Hi ha qui diu plenament convençut, que es una evidencia que si, i qui pel contrari afirma que, aquesta dimensió no existeix en si mateixa, es tracta d’un concepte hiperestasiat i per tant d’origen psíquic (C.Jung)
Amb aixó he volgut dir, que també els temps difícils passen, que per moltes vegades que mirem el riu, mai veurem el mateix riu, que gracies a aquest principi universal, també tenen el seu moment l’esperança i la felicitat, que per cert, s’expressen popularment amb el color que avui he triat.

COM QUI NO VOL LA COSA... aviat farà 3 anys i mig que ens varem retrobar, si fem una mirada retrospectiva, veurem que moltes coses han canviat al nostre voltant, des de les més subtils a les més perceptibles, totes elles constitueixen la substancia que el temps segrega...o es a l’inrevés?
Producte d’aquesta dinàmica es el mateix bar en el que ens retrobarem, ja que inconscientment va estar a l’hora començament i comiat, el “Descobriment” es avui dia un solar edificable, o potser un bloc inacabat de vivendes. Res para quiet, tot te els seus períodes... nosaltres també.

COM QUI VOL LA COSA, per que de cap altre manera pot ser, vos desitgem a tothom... UNES MOLT BONES FESTES NADALENQUES, I UN ALEGRE I BENTUROS 2009 !!!!

QUIM & CRISTINA

IMATGES DEL 2008

Amb aquestes imatges representatives de les activitats del 2008, (tot esperant que us plaguin) us emplacem amb més ganes que mai, a fer de la propera temporada 2009, un espai-temps que, al marge d’aportar-nos bones estones de divertiment, cultura, esbarjo i gastronomia, ens concedeixi les virtuts necessàries per tal de superar-nos com a essers humans.
ENS VEIEM !!!!!

QUIM

COVA DEL TORNERO

UN PETIT HOMENATGE A LA MEMORIA COMPARTIDA

Hi ha moltes “gestes” al llarg de la vida, que anem desant al nostre cervell, i en virtut de la memòria, dobleguem el temps per tal de reconduir-les al més rabiós present, aquest es el cas de l’expedició a la cova del Tornero (Checa – Guadalajara).
Si no em fallen els “ram”, aquesta historia començava al voltant de l´any 1973, (precisament aquest agost farà 34 anys) en el que alguns “il·luminats” rebíem noticia de l´existencia de la cova en qüestió. Ens van encoratjar molt les característiques peculiars que contenia el seu interior, i aviat albirarem la possibilitat d´efectuar-li una visita, que llavors li atorgàvem la categoria “ d’expedició” .
Per aquelles èpoques teníem previst organitzar, no se si la tercera o quarta Exposició internacional d’Espeleologia, raó per la qual el que subscriu aquestes línies, va demanar prestat a l’empresa el vehicle de càrrega i tot us, un Seat 600, molt atrotinat, tant, que no duia seients al darrera, o que per exemple no tothom sabia posar en marxa, aquest procediment, es feia estirant endavant un filferro que sortia pel davall del seient del xofer...
El cas es que l’utilitzàvem eficaçment per transportar documentació i objectes per exposar.
Era divendres i desprès de descarregar tot el material a la sala d´actes de la UEC, vam decidir anar de marxeta pel centre de Barcelona, encara no havíem arribat a la plaça de Sants, (llavors Salvador Anglada) una patrulla motoritzada dels municipals ens va aturar, tots quatre dúiem la corresponent documentació personal, però la del vehicle no. L´home ens va veure les “pintes” que fèiem i no va donar crèdit a les nostres explicacions. Sense pensar-s’ho gaire va demanar “reforços” `per radio. No va trigar gens en fer acte de presencia un cotxe patrulla, i ens van fer pujar. El conductor arrancà a l’estil de les pel·lícules americanes, amb sirena, llums, etc... A tota velocitat es disparà direcció plaça Espanya, mentre, nosaltres en silenci miràvem enrere tot veient com el municipal que ens va aturar, entrava al “600”. Vam arribar a la comissaria en un no res, i llavors començà una llarga espera en el mateix garatge de l´edifici. Al cap d’una bona estona, apareix un altre agent transmissor en ma, dient-nos que parléssim amb el que s’havia quedat dins del “seilla”. Una veu alta i auditivament aïrada, em va deixar anar; “ ¿ Como coño se arranca esto? ! joder!” Li vaig explicar que havia de buscar pel terra, concretament sota del seient un filferro i estirar fort, sense petjar l´accelerador, ja que suposava que a hores d´ara el motor estaria ofegat... M´ordenà que li entregues la radio al company, que ara, es mostrava mes familiaritzat amb nosaltres, i a traves de l’auricular sentíem ben fort; “Joder!! Estoy hasta los cohones, he parao a otro y hemo hescho un puente con la bateria i ná, he mirao la bujiah, y ná, loh platino y ná... Tu sabe er rediculo... ¡¡ Ensima me puesto perdio!! El que estava amb nosaltres no va poder evitar un riure reprimit. Desprès del reglamentari “cambio” li diu “Vente pacá que me parese que nohs´hemo colao”.” Cambio i corto”. Val a dir que per nosaltres la situació havia passat de ser “alarmant” a ser francament divertida.

Potser deu minuts es el que va trigar l´agent A, en arribar al pàrking, on tots l’esperàvem. Ens va dirigir una mirada desencaixada que expressava el seu neguit interior.
Les mans brutes, el casc ple de ditades, la jaqueta amb llànties per tot arreu, i no diguem dels pantalons... L´agent B, li deia “Pero como t´has pringao asi!!” i l’altre li contestava “Que no te lo he dicho ya joder!!”.
Agent B, “vaya numerito m´as montao...”
Agent A, “ Y que!!”
Agent B, “ Y que, no!, que yo tambié estoy ener poyo!”
Tot això passava mentre pujàvem les escales fins arribar a la segona planta, on vam entrar a una mena de sala d’espera.
Agent A, en veu baixa; “ Entra tu, no voy a entrá yo asi, no??
Agent B; en veu una mica més alta; “Manda cohone... me mete en cada lio!!”
Toc,Toc, Da su permiso... -Una veu des de l´interior- Adelante, pase.
Vam esperar potser un quart i mig ben llarg. De sobte l´agent B, obrí la porta fent-nos entrar.
Un home de cinquanta i pocs anys, amb el clàssic bigotet del regim, calb des del frontal fins l’occipital amb un cabell canós als temporals i parietals, ens mirava seriosament però no pas amb mal “rollo”. L´agent B, restava en “posición de descanso” al costat de la porta. Aquell home , amb una gran amabilitat ens invità a seure al seu voltant, fins hi tot mancava una cadira, i es molestà en anar a buscar-la ell mateix. En un moment va saber crear una atmosfera molt familiar, ens va demanar que expliquéssim el que havia passat, la qual cosa vam fer amb tota mena de detalls, endegà un parell de comprovacions per telèfon, i el tema de la detenció es diluí. El diàleg va anar evolucionant en una mena d´animada conversa a base d’anècdotes personals, i en una d´aquestes va sortir el projecte de la cova del Tornero. Potser la passió amb la que vivíem l´espele el va contagiar a ell també. S´aturà un moment per preguntar-nos si volíem algun refresc per beure, en dir-li que si, amb molta educació, ordenà a l´agent B, del qual ja ens havíem oblidat, que anés a la cantina, l´home assenti amb el cap s´enfundà la gorra i marxà de l´estança sense proferir cap paraula.
A partir d’aquell moment les hores van passar mol ràpidament, quant vam mirar el rellotge, faltava mol poc per les quatre de la matinada. El senyor X, , ho va entendre de seguida, i ens va dir, - “Sinceramente me lo he pasado muy bien charlando con ustedes. A mi ya me queda poco para redondear la jornada, pero si me lo permiten, me gustaria colaborar desinteresadamente en esa operación, veran, tengo muy buenas amistades en los medios de comunicación, tomen esta tarjeta,es la de Fernando Rodriguez Madero, llamenlo y diganle que soy yo quien les manda, el les harà una entrevista radiofònica,en su programa matinal. Esta otra, es la del director del Tele Exprés, hagan lo mismo y tedran un periodista que les entrevistara, aprovechenlo, pues nunca se sabe... “
Mentre ens donava la ma, va dir-nos; “Admiro el valor que teneis, yo no se si podria hacerlo, ademas, me habeis impartido una buena lección.”
Llavors, mirant a l´agent B, que encara era en peu, va sentenciar;” Es un grave error juzgar a las personas solo por su aspecto”. Va agafar el telèfon i ordenà que traguessin el cotxe del soterrani, a continuació ens va acompanyar fins la saleta d’espera, on encara era també de peu l´agent A, en veure’l en aquell estat va exclamar; “!Por Dios Rojas,! Otra vez Usted?? vaya a asearse, y luego pasen los dos por el despacho.”
De l´expedició en concret, poca cosa tinc a dir que no digui l´article del Tele Exprés, només afegir que des del punt de vista dels resultats va estar un fracàs, doncs, els sifons dels termes 70, eren plens a rebentar, per tant ens vam limitar a efectuar una exploració convencional tant de la galeria principal, com de la D5, però es clar, aquesta feina aviat es va acabar, restant-nos encara mol de temps pel davant, així que aixecarem el campament que havíem instal.lat dins de la mateixa cova, i marxarem direcció Herbes, un poblet de la província de Castelló, on teníem varies cavitats i moltes festes majors...
Explicar-vos també, que els quatre participants de l´expedició, en Ramon Aguadé, Ferran Verges, Josep Capdevila, i un servidor, ens ho vam passar d´alló més be. Com comprovareu, manca en Toni Nogales, que per raons que no recordo es va haver de quedar a casa.
També vull aprofitar aquesta tribuna cibernètica per expressar al Sr. X, (el respecte degut em fa reservar el seu nom en l´anonimat) la mes sincera admiració. Es tracta d´un home que polvoritzant tots els topics que corrien sobre les comissaries, ens va tractar amb una correcció, comprensió i grau d’humanisme dignes de ser destacats. Homes com aquest son els que realment dignifiquen les nostres institucions.
El Sr, Fernando Rodriguez Madero, ens va entrevistar en el seu programa matinal, (a les 7:00 h.) al qual vam assistir-hi en Ramon, en Ferran i jo mateix.
Per finalitzar, posar en el coneixement d´aquells que encara no s´han enterat, que el “Tele Expres” fa 28 anys va plegar. Esdevingué el primer diari d´iniciativa privada que aparegué desprès de la guerra civil. Tenia unes planes molt grans, de fet es deia, que en Jesucrist va morir amb els braços oberts per que morí llegint el “Tele Expres”.
Personatges de la vida pública com Joan de Segarra, Manuel Vazquez Montalvan, Francesc Candel, A. Kirchner, van estar col.laboradors habituals.
Aquesta columna de paper ja groguenc, que avui us presentem, treu a la llum records d’una etapa de la nostra existència, en la que varem compartir alló que anàvem creant, es a dir, una petita part de la nostra historia personal, tingui doncs ara ( mai no es tard) aquest humil i sentit homenatge.

Quim

PD.
Els que volgueu continuar recordant aquelles aventures, podeu adreçar-vos al blog d´un dels supervivents, en Ferran Vergés.
http://ostiaelfantasma.blogspot.com

BARRANC I CERVOL DE CHIMIACHAS - GUARA

INTRODUCCIÓ
A l´hora convinguda 2/4 d´11, del dia 14 de juny ja érem tots al bar de la benzinera d´Alquezar, el següent pas consistia en anar a buscar el lloc on passar la nit.
La Cristina i en Pep Hidalgo, havien llogat una habitació de dotze lliteres per nosaltres sols, en un alberg situat a la part més alta de la població. Es tracta d’una construcció rustica, ben integrada en el paisatge, amb unes vistes fantàstiques des de les habitacions. El seu interior rústic i auster, conte tots els equipaments necessaris per tal que el nivell de confort no desllueixi l’estança. També disposa d´una zona esportiva annexa amb piscina inclosa, parlem del Albergue de Guara.


BARRANC AVALL
L’accés a la capçalera d´aquest barranc, no es gens plaent, calen hora i dos quarts, o be dues hores, primer de forta pujada, i desprès de baixada, per assolir-la.

Sortim esmorzats d´Alquezar en direcció a San Pelegrin. La pista està en molt mal estat degut a les pluges d´aquests darrers dies, conseqüentment hem d´anar mol en compte si volem evitar els profunds solcs que han obert les aigües. Deixem els vehicles només sortir d´aquest diminut poble, per tal de carregar motxilles, estris, cordes i continuar a peu.
Seguirem la pista que sortint a ma dreta, planeja durant uns deu minuts, fins arribar a un gir molt pronunciat a l´esquerra, que reconeixem per la seva inclinació +. La pujada es fa molt costeruda, pràcticament ja no la abandonarem fins arribar al punt més elevat de l´excursió, el Tozal deros Tiestos. Enrere ja em deixat Los abrigos de Quizans, i els farallons tallats pel Vero, això si, hem guardat a les nostres cambres aquestes magnifiques panoràmiques.
A partir d´ací comença un vertiginós descens entre pedres, que sense treva s’endinsa ràpidament en un espès bosc de pi i matoll. Encara no hem començat anivellar-nos, ja trobem a ma esquerra una canalització natural d´aigües, la qual cosa ens indueix a pensar en l´inici del barranc. Des d´aquest indret, continuant uns metres, descobrim a la nostra dreta la font del mateix nom. Finalment, una mica més endavant, ens surt al pas l´ indicador que ens invita a enfilar-nos un bon tram pel marge dret, fins arribar al cubill del famós cérvol de Chimiachas.
Tancat dins d’una gàbia metàl·lica, com si d’una fera ferotge es tractes, trobem pintat a la paret rocosa de la balma, la forma esquemàtica d´un cérvol. Hom no pot deixar d´emocionar-se en contemplar aquesta petita meravella monocromàtica (ocre) de valor incalculable, que no sabem exactament (per molt que diguin els estudiosos) amb quina finalitat un home artista de fa cinc o sis mil anys, va tenir el caprici o la necessitat de plasmar en aquell amagat abric. Un magnífic exemple d´art llevantí, que de forma gairebé miraculosa ens arriba des de la prehistòria en molt bon estat. Però per que hem de suposar que fou un home?, alguns erudits especulen que va estar una dona, la que li va deixar un “missatge subliminal” al seu home, abans de marxar amb l´amistançat...
Hem tornat a baixar novament al llit de la riera, en aquesta fita, totes les dones a excepció de la Cristina Parra, donen mitja volta i emprenen la tornada als cotxes. La resta continuem barranc avall. Al girar un parell de meandres trobem perfectament emboscat el primer salt de vint i cinc m. Te una sortida bastant dolenta, de fet, la mateixa Cristina pateix un petit incident, ja que a pocs metres de despenjar-se, es troba amb la desagradable presencia d´un “nus d´alosa” en el seu descensor (per que d´alosa ? es que les aloses s´entretenen a fer nusos a les cordes?... ). Caldrà pujar-la novament per tal de desfer-lo i poder continuar la marxa. A partir d’ara, tots els salts que venen, no estan gaire ben definits, doncs en la majoria dels cassos estan constituïts per petits caos de blocs molt irregulars, que fan difícil determinar on comença l´un , on acaba l’altre etc. Si més no, ens ocasionen molts retards, i quant finalment arribem al verdader objectiu (Els tres últims salts de 120 m,) ja son ¾ de sis de la tarda, encara no hem dinat, i per tant s’imposa una seria reflexió... aviat hi ha quòrum; decidim unànimement abandonar la missió de la sortida. Encara que en aquesta època de l´any el dia allarga, no ens queden prous hores de llum per la tornada, que es preveu dificultosa i llarga.
Visiblement decebuts, ens instal.lem a la precària ombra d´uns matolls, i reposem forces. Mentre dinem, tornem a dissenyar una nova estratègia encaminada a superar pròximament aquest obstacle, això ens refà la moral i ens engresca novament.
La propera, utilitzarem el mateix camí que ara prendrem per remuntar, es a dir, el de Pasolen/Quizans, d´aquesta manera evitarem tornar a fer el descens del barranc fins aquest lloc, estalviant-nos la inevitable fuita d’esforç i temps.
La pujada es molt dura, llarga (diria inacabable) i perillosa, però ofereix en contrapartida un espectacle visual sense precedents, amb els Pirineus completament nevats de fons. Al cap de dues llargues hores d’ascens, superat ja el pas de Pasolen, arribem al que ens semblava inassolible, es a dir al mateix Tozal deros Tiestos, ara ja tot es baixada fins els “carros”!!
Un cop a l´alberg, ben mudats i pentinats (els que poden), baixem al menjador on ens esperen les desitjades viandes, i malgrat la “pallissa”que portem a sobre, encara resten les suficients ganes d´anar de marxeta per “Alquezar la nuí”. Algú, (no vull dir noms doncs desprès tot se sap...) va insistir que aquella nit, “Compliria”, però no, no va estar així... ho sabem de fonts fidedignes.


DIUMENGE 15 DE JUNY
No ens costa gaire llevar-nos, aviat ens hem preparat per la marxa, de tal manera que tornem a baixar al menjador, on desdejunem, carreguem els “bartulos” i abandonem la capital dels barrancs, en direcció Bierge.
Avui tenim previst fer la ferrada de Peñas juntas, alguns ja l’hem feta, però d´altres no, a demés en aquesta ocasió, contem amb dues noves aspirants a “ferrateras” la Mercè i la Cristina Lazaro.
Com el camí el coneixem prou, amb poca estona estem a “peu de canó”, i aviat ens trobem immersos en la feina. Les noies demostren estar ben preparades tan psíquica, com físicament, doncs aguanten sense cap mena de problema, els ponts tibetans, les verticals i tot el que es posa pel davant. Un cop acabada l’activitat, mes contentes que unes “pasques”, coincidim en anar tots plegats a celebrar l’esdeveniment, als salts d´aigua de “La Peonera” on hi ha un “Xeringui’t” amb futbolí. Es tracta d’una zona que el gruix de la “tropa” encara no coneixem prou. (resta pendent)
Entre partida i partida, s´ens va fer l´hora del dinar, i ja ho sabeu “A la taula i al llit...”
A Bierge hi ha la “Hospederia de Guara”, es tracta d´una edificació de varies plantes d´obra nova peró d´estil rústic. Roman situada a les afores del nucli urbà vorejada de jardineria, on es norma el bon menjar a un preu francament raonable. Les vegades que hi hem estat, indefectiblement, hem gaudit d´un tracte exquisit per part del servei i d’una tranquil·litat digna de menció.

COMIAT
Desprès d´un bon àpat, no hi ha res millor que una bona migdiada, peró com es preveuen retencions a l’entrada de Bcn, es fa recomanable prescindir d´aquest plaer. Desprès del ritual de les abraçades i petons, emprenem per fi la retirada, “M´en vaig, però no pas per sempre...Tornaré!!”
Fins un altre afició !!!

Quim


FE D’ERRATES
En l´article o comentari al llibre de Pep Coll, “Les senyoretes de Lourdes” en la zona de PD. Faig una dedicació musical a càrrec de “Led Zeppelin”. Es tracta de “Stairway to heaven”. La versió que surt només clicar, no es la més aconseguida (amb això coincideixen el 90% de les critiques), us recomano la que apareix primera, en la mateixa barra que hi ha situada a la dreta de la pantalla, i que precisament el motiu de portada, es una pintura en que es representa una escala que sortint de un penya segat es dirigeix serpentejant cap el cel. Val la pena escoltar-la, ben asseguts, poca llum i relaxats, si ho fem així. Gairebé us puc assegurar que en un moment de l´interpretació, us sentireu per uns instants, ingràvids en el vuit.
Ref. Led Zeppelin – Stairway to Heaven- 08:02 ; Wiltonsk
Perdoneu.