Trobador.

UNA FOTO DE PREMI IV

2010-04-25T18:51:00.003+03:00

“EL TOT ES EN L´U, I L´U ES EN TOT”

Parlem d´una mena de “crac” de la foto, profundament arrelat als temes de muntanya. Entre moltes obres presentades a concurs en aquesta convocatòria de caire anual, ell porta quatre edicions consecutives “fent cim”.

A l´amic Pep Hidalgo, el puc definir com un notable fotògraf. (El seu currículum, així m´ho fa entendre ) La seva genuïna personalitat, inclou els diferents ingredients que el fan singular entre d´altres, sobre tot, a l´hora de triar el motiu adequat al marc en el que es cenyeix i la determinada tècnica a utilitzar.

Observant amb atenció la foto, el primer que salta a la vista, es sens dubtes la gran quantitat de paisatge admirable contingut en ella. Em fa venir al cap un conegut, virtuós del pinzell, fill d´un poblet de Cuenca, en Luis Zafrilla, al qual li retreien sempre la virtut de la laboriositat, cada un dels seus quadres en contenia tres o quatre. Un mestre indiscutible del dibuix i de la llum, un artista inequívocament generós, ja que entregava molta mes riquesa pictòrica en les seves composicions, per un mateix preu.

Aquest idèntic retret li podríem aplicar al nostre protagonista en aquesta ocasió, tot suggerint-li que, sàpiga mantenir “els bons costums”. Això si, sense descuidar l´aspecte creatiu.

No es tracta d’una imatge que es pot descobrir a primer cop d’ull, si no que, ens permet i obliga a l´hora a explorar-la com si d’una col-lecció de postals sàviament ordenades es tractes.

Darrera d´aquest objectiu, s´amaga un anima essencialment informadora que, no escatima esforç per tal d´aportar un màxim d´elements visuals, dins d´un mateix motiu. Harmonitza perfectament els dos extrems de l´espai, lo macro i lo micro, el material estàtic (el paisatge) i el dinàmic (l´ala delta) Tos dos, pesen gairebé el mateix a l´hora d’avaluar les sensacions que incorpora aquesta instantània.

Si sota el meu lliure criteri, li hagués d’assignar el títol que millor la definís, acudiria sens dubtes a aquella frase que podem trobar en la més antiga tradició hermètica, i des de no fa massa, també en l´elit mes destacada de la ciència actual; “El tot es en l´u, i l´u es en tot”

Des d´aquestes línies, agrair-te Pep, un cop més la gentilesa d’obsequiar-nos amb la foto guanyadora, i com no, esperonar-te i ... a per la següent!!

DADES TECNIQUES

Autor Jose Hidalgo Mellado

Foto Pic “El Nuvolao” Dolomites (Itàlia)

Premi 2º, en categoria de paisatge – XIII Mostra d’audiovisuals de muntanya - Districte St. Martí

Cambra Nikon D200

Objectiu Nikkor 10.5 - Diafragma 10 - Velocitat 350

Quim

VIDA SOCIAL

2010-04-13T21:56:00.003+03:00

REFLEXIONS SOBRE LES HOMILIES DE LA “BODEGUETA”, I MES...

(ESCENARIS: “ BAR-BODEGA BARTOLÍ” , I LA MULTINACIONAL “BOCATTA 2000 SL” DIA 12 DE MARÇ DEL 2010 )

Benvolguts amics: enguany, a les acaballes del mes de juliol, si no compto malament, es compliran cinc anys del RETROBAMENT. He de manifestar que sempre i invariablement he departit bons moments, no puc dir el contrari.

Aprendre a viure entre tantes voluntats diferents i perllongar de forma indefinida l´amistat, es sens dubtes un gran repte, diria, una mena d´ascesi cap a la saviesa. Una autentica alquímia de l´esperit. Recordeu aquella frase; “Envellir es inevitable, madurar es opcional”. Dons be, conrear l´amistat es també un magnífic exercici de maduració, mentre envellim i esperem...

A partir d´aquella dada i fins ara, individualment he fet una mena de viatge als vells temps, però no pas per enyorament del passat, sinó per descobrir tal vegada coses semblants amb ulls nous.

Entenc la vida, (en qualsevol cosa que hem faci capaç de trencar la rutina) com una provocadora aventura, m´agrada sentir l´intensitat del seu refrec pel rostre, de tal manera que, el cabdal de les seves “paraules” sigui tant crescut, que no hem permeti aprehendre-les totes, ni mitjançant l’abús de la consciencia. No penseu pas que es tracta de golafreria cultural, puix que daixò mai en tindrem prou. No,no, es tracta d’una subtil i personal via d´experimentació, per tal d`intentar restablir alló que l’asèpsia científica del triumvirat ADN, (Aristòtil, Descartes, Newton) ens van atrofiar. Si,si, hi ha l´interes de recuperar i rehabilitar L´INTUICIÓ, per tal d´anivellar-la en l’ús, indistintament amb la raó, es a dir, conquerir la simbiosis dels dos hemisferis del nostre cervell, només així, crec, podrem assolir l´oportunitat d’eixamplar l’horitzó dels nostres coneixements. D´abandonar per sempre l´experiència plana i unidimensional de la nostra visió existencial. D´obrir d’una vegada el rellotge tancat d´Einstein, i meravellar-nos potser, amb la insondable i aterradora vacuïtat del seu mecanisme. En definitiva, d´anar més lluny, cada cop mes lluny, en el nostre particular viatge a Ítaca. La nau torna a ser a port, embarqueu-vos-en!!, res teniu a perdre, sinó una insospitada eternitat per guanyar !!

Prediques com aquestes, poden portar a l´indistinció a aquells companys que, sota els imperceptibles efectes de la passió i l´escalfor de la tertúlia sentencien lapidàriament.

Mai podem confondre la recerca interior, amb la sembra de llavors de noves i grans creences religioses, per que senzillament no hi tenen res en comú que, no sigui la mútua i sistemàtica divergència. Algunes simples comparacions poden, aixó si, amb bona voluntat i enteniment, escampar la bòria, per exemple;

Les grans religions, per norma general necessiten com a mínim d´un Deu. En la recerca interior, no es necessari.

Les grans religions, necessiten també de proselitisme i grans congregacions de fidels, a mes d´estructures jeràrquiques econòmiques i de poder . La recerca int. demana incondicionalment estricta soledat. Qualsevol seguidor interfereix i molesta.

Les grans religions, necessiten de litúrgies, dogmes, rictus etc. En la recerca int. tot aixó es innecessari, rebutja exterioritzacions.

Les grans religions necessiten grans i onerosos temples. En la recerca int. l’únic temple imprescindible, es un mateix.

Les grans religions necessiten d´un o d´uns quants llibres sagrats.(tots ells, sense excepció, escrits pels homes, no pas per Deu) En la recerca int. l’únic llibre l´escriu un mateix a costa dels seus avenços i descobriments personals, íntims i intransferibles, es a dir, no serveixen a ningú mes.

Les grans religions es fonamenten en la fe cega (molt ingenios aixó). La recerca int. vol agosarament, vigília i confiança. (Recordeu quan fèieu espele? Tan com cordes i estris, necessitàvem; atreviment, molta atenció, i confiança, que sinó?)

Per finalitzar, ja que podríem continuar fins molt tard, dirè que, Les grans religions, estan pensades per perdurar en l´espai i el temps. En la recerca int. l´espai i el temps comencen i acaben en un mateix.

Si persistim en fer de la necessària recerca del coneixement, una gran religió, llavors gairebé tots som religiosos, si més no, el significat d´aquesta paraula, es del tot incompatible pels esperits que busquen la veritat i l´alliberació en l´unic lloc on pot estar, es a dir, més enllà de la matèria. “Si vols estar en pau amb Deu, declara la guerra a totes les religions”. (Proverbi xines)

Estimo personalment que, autonegar-nos sistemàticament a conèixer la part transcendent que, universalment tots i tot posseïm, sense intentar al menys, fer-ne res per tal d’esbrinar el menor indici de la seva veracitat o existència, be a ser quelcom com tenir un parell d´ulls i entossudir-nos en nomes volgué veure a traves d´un sol. Negar sense percepció de causa, es negar per negar.

Fins hi tot aquesta actitud tan estesament materialista, esdevé cada dia més insostenible, ni els sectors de la ciència mes conservadors tenen ja el sòlid convenciment de que, el que coneixem com realitat, sigui un fet o quelcom objectiu. Que es la realitat?* Fa aproximadament 2350 anys, Plató va respondre amb sospitosa exactitud, “Coneix-te a tu mateix”.

Be amics, no us creieu pas que tot el “Party” va anar d´aquest pal, també la vessant artística en versió fotografia va fer acte de presencia amb la presentació d’una nova foto premiada, per part de l´amic José, que disposarà en aquest blog d´un espai i comentari especial per ella i per ell. La broma, les tafaneries, les anècdotes més variades i dispersions mentals, també conduïren a la preparació de noves activitats, de les quals us faig cinc cèntims;

Sortida a la cova de la Rabosa El Perelló Tarragona data per determinar

Sortida d’àmbit Urbà-cultural, Visita als monuments romànics de la ciutat de Lleida i a la pròpia “citi”

Sortida al macis del Garraf. Travessa de Begues a Garraf, alguns volem fer de passada l´avenc de l´Infern, el més antic de Catalunya 20mp.

(Observeu les dues fotos, i trobeu les 13.000 diferencies.- Quin hora era? Quants hi som ?... Hi ha premi pel qui respongui correctament les tres preguntes !!! (carregar les cordes en la propera sortida) )

ACOMIADAMENT PER AVUI

Des d´un principi, no he valorat mai tant l´objectiu d´anar al barranc tal, ferrada o cova qual, com el fet de tornar a veure-us i departir alló que convingui. Intueixo que, el que ens permet aprendre, no es el motiu final, sinó el que passa pel “camí”...

Per tal que aixó que us comento sigui possible, he procurat incorporar a totes les sortides activitats paral·leles que permetin a tothom gaudir d´un cap de setmana tots plegats, al menys, mentre la vida ens concedeixi aquest gran privilegi.

Fins un altre companys !!!

Quim

*Que es la realitat? Es, també el títol d´un llibre d´Alan Watts ( Un dels precursors del “Canvi de Paradigma”) Denuncia una cultura basada en la lluita de l’ésser humà versus la Natura. Cultura d´agressivitat i dualisme, com si cada un de nosaltres ni tan se val fórem ja naturalesa. Denuncia la ideologia de la “vida com a treball” que condueix a la vida material i sense alegria...

*Que es la realitat? Serà, el títol d´un proper article pel Trobador, que penso plagiar, amb tota premeditació, però l´argument de fet, contemplarà mes l´aspecte directe d´aquest terme, contingut en un altre marc conceptual, on no hi mancaran entre d´altres ingredients, els fonaments de la nova física, es a dir molta imaginació. (Espero que no us acolloniu, la nova física te ja més de cent anys) .

SENTIMENTS I ESENCIES

2010-03-02T22:22:00.009+02:00

DAVID PENYARROYA

Diu un proverbi xinès que, “El savi, actua com les papallones, que saben extreure l’essència de les flors sense destruir-les”. En David Penyarroya, 59 anys, joier, i barceloní de naixement, efectua aquest mateix procediment a traves de l´objectiu de la seva càmera fotogràfica.

Deixant-me portar per la sensibilitat de la seva obra, he descobert un anima exploradora de les formes. De la combinació línea i color. De la geometria casual en la intersecció espai – temporal. Del llenguatge de l´inconscient amb contingut metafísic i sensual.

El que observa adquireix la possibilitat de Crear. “No hi ha realitat sense observació” (W.Heisenberg)

Cap foto es exempta de previ estudi, encara que aquest es perllongui no més enllà de curts segons. El motiu surt al pas, només la intuïció de l´artista disposa de la capacitat de captar el significat, encara que no tingui temps de descodificar-lo (Aixó ja ho farà la raó, sempre que ho trobi necessari). Es tracta d´un instant on hi conflueixen molts factors. Hem seria molt fàcil tirar del tòpic “La màgia de l’instant”, però crec que, ni la màgia te cap misteri especial, si entenem la matèria, amb el costat no racional de la ment. Ni tanmateix l´instant, no es més que una fracció indeterminadament curta de temps. Avui disposem de molts indicis que ens indican que aquest, “No existeix per si mateix, si no que expressa un concepte hiperestasiat i per tant d´origen psíquic” ( C.G Jung).

Be, donades aquestes expectatives, només em limitaré a fer-te una pregunta:

- David, quina es la filosofia del teu treball ?

Resposta ; La fotografia es laborar amb llum, de fet es com pintar amb llum. Des de que et despertes la vista es inundada de colors i encara que l´espectre que podem percebre es molt estret, per nosaltres encara es molt ric, si més no, tal com jo dic, (referent al meu ofici). Un aparador ple de joies, aconsegueix que no en llueixi cap d´elles. Tot el contrari de si sols n´hi ha una.

En la fotografia faig el mateix; de tot el que la vista avarca, trio un detall que per la seva forma o color, em provoca un sentiment. Justament aixó es el que em fa gaudir.

QUIM-DAVID

L´AVIACIÓ REPUBLICANA

2010-02-05T21:06:00.028+02:00

ELS CAVALLERS I LES MONTURES DE “LA GLORIOSA” I

LES MONTURES

POLIKARPOV I-15 – I-16, TUPOLEP SB-2

Les FARE, acrònim amb que es coneixien les Forces Aèries de la República Espanyola, es trobaven a l´inici de la guerra, en una disposició tècnica i organitzativa gairebé obsoletes. Situació que es procurava contrarestar, mes amb la passió i entusiasme dels joves aviadors, que no pas amb l’eficàcia del material disponible.

Imatges tragicòmiques de les que es guarda testimoni gràfic, en les que hom pot contemplar el metrallador de popa abandonat el seu seient en ple vol sobre línies enemigues, fins situar-se sobre l'ala carregat amb una bomba de 20kg sota el braç, per tal de poder fer punteria sobre l'objectiu. O be, petits avions de transport civil, on des de la porta d’accés es buidaven sacs de pedres sobre els requetes, ens donen una idea bastant clara de les condicions en que la nostra aviació havia de fer front als insurrectes.

Així dons, ningú s´hauria de sorprendre en descobrir que, el parc aeri de combat disponible a l´Espanya del 36, estava constituït integrament per material barat, vell o de desballestament. Tot i que es requisaren pràcticament la totalitat d´unitats pertanyents a civils, ni de bon tros hi havia medis adequats per fer front al que venia des d´Itàlia i Alemanya. En conseqüència el govern Republicà es veié obligat a buscar nous subministradors en el mon industrialitzat. França, Anglaterra, EEUU, Txecoslovaquia, i la URSS. Si mes no, paradoxalment, cap dels països mes desenvolupats, disposava encara d´avions preparats per la tempesta bèl.lica que s´enfilava sobre Europa. Bristols, Grummans, Aeros, Potez Polikarpovs, Blochs etc. eren encara molt lluny d´estar a l´alçada del que requeririen les circumstancies.

Així dons, “La Gloriosa” (sobrenom de les FARE) no va poder triar en cap lloc que no fos un autèntic mercat “d´antiqualles”

El país que millors enginys i predisposició oferia, sens dubtes, fou la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Encara que hi hagués bona consonància entre ambdós Estats, l’ajut soviètic no es va fer efectiu de forma altruista, (Com Alemanya i Itàlia amb Franco). El Banc d´Espanya va pagar amb or, tot el material que procedent de Moscou ens arribava. Des de l’ensinistrament dels joves pilots, (Acadèmia de Kirovabad) fins les peces de recanvis, munició, assessorament tècnic, tàctic, logístic, etc.

Si més no, encara que sembli contradictori, els avions de la URSS, eren molt més avançats que els de la resta de subministradors, amb tot, estaven a anys llum de les maquines alemanyes. L’entrada en escena del Messerschmitt Bf-109, E-1, en comparació, ens semblaria sorgit de la “guerra de les galàxies”. Molt mes ràpid, més ben armat i amb mes quantitat, aviat acabaria conferint la superioritat aèria a l’aviació feixista.
POLIKARPOV I-15 “EL XATO”

Al novembre de 1936, van entrar en servei els primers 25 Polikarpov I-15 alies “El Xato” que ràpidament van arribar a més de 500 unitats repartides pel territori no revoltat.

A començament del 1933 Nikolai Polikarpov, un dels més joves projectistes soviètics, inicià la realització d´un model avançat per tal de substituir l´ I-5, que ja era obsolet. Les innovacions més notables de l´I-15, consistien bàsicament en l’ala superior, tipus “gavina”. L´extrema simplicitat en els puntals i tren d’aterratge, així com l´instal·lació d´un motor radial molt més potent, l ´M-25, ( una versió “Vodka” de l’americà Wright Cyclone), amb capacitat d’erogar 700 CV.

L’armament en canvi, continuà sent el mateix que el del seu predecessor :quatre metralladores fixes i sincronitzades per tal de disparar a traves del disc de l’hèlix.

Aquest caça es rebel·là per sobre dels millors avions contemporanis de la seva classe: el Boeing P.26A (USA) i el Fiat CR-32 alies “Chirri”. Disposava d’una velocitat ascensorial més elevada, ( mes de 18º en l'angle d'elevació a l'enlairar-se, lo qual resultava inaudit en avions amb motor d’èmbol) i millor maniobrabilitat, Si be la seva velocitat màxima era lleugerament inferior, amb les constants millores, i “tunings” personals, acabà per convertir-se en el mes combatiu de tota la guerra, tot i l'arribada dels nous I-16.

L’únic punt feble, (que no era determinant) consistia en que la seva gran agilitat, li restava l’estabilitat necessària per tal de fer bona punteria, però amb tot, resultava avantatjós, ja que li permetia escapolir-se’n mes fàcilment dels seus adversaris.

Les seves característiques venien a ser les següents; 9’15 m d'envergadura, 6’30 de longitud, 1420 kg. de pes a l'enlairar-se, 360 km. de velocitat punta, 10.000 m de sostre operatiu mes una autonomia de 725 km.

POLIKARPOV I-16 (EL MOSCA)

Una ajuda inestimable, va representar per les FARE, l’aparició del Polikarpov I-16, però les versions mes modernes que de fet eren les mes eficients, van arribar massa tard.

L´I-16, rebatejat com el “Mosca” pels pilots republicans, i com el “Rata” pels franquistes, es mostrà com un caça vàlid, però que necessitava millores gairebé impossibles per tal d´estar a l´alçada del seu principal adversari, el bf-109.

El primer prototip va volar el 31 de desembre de 1933. El contrast de la seva aparició, en un moment en que les nacions més punteres des del punt de vista tecnològic, començaven a considerar tímidament els límits de la formula biplana, el projecte de Nikolai Polikarpov, semblava futurístic. Com podeu observar, es tractava d´un monoplà tipus cantilever (sense cap reforç exterior, o riosta), tren retràctil, estructura i revestiment mixtes, habitacle tancat, (cosa que no agradà gens als pilots)

un motor radial Bristol Júpiter de 450 cavalls, totalment protegit en un capó aerodinàmic i que, es manifestà insuficient a totes llums. Si més no, el model admetia millores, en conseqüència va anar evolucionant fins equipar en les últimes versions, un de 1000 cv. (I-16/18) .

L’armament inicial fou de 2 metralladores Shkas de 7’62m/m, però aviat es van augmentar a 4, més dos canons de 20m/m, i en models immediatament posteriors, afegiren 2 bombes de 50 k. Finalment en el 1939, es va experimentar amb un armament inusitat, que els va fer especialment eficaços en l´atac a terra. Els van acoblar 8 coets de 82m/m sota les ales, però aquets models ja no van poder aportar res a la defensa de la República.

L´entrada operativa d´aquest aparell, va estar l’enfrontament civil a Espanya, on va haver d´encarar-se amb el temible Bf-109, si mes no, malgrat la seva inferioritat tècnica i numèrica, els alemanys el respectaven molt, dit d´un altre manera, no entraven en combat, si no tenien tots els factors a favor.

La seva vida activa, va transcendir el nostre conflicte, i va continuar fins les primeres fases de la 2ª contesa mundial aguantant en 1ª línia fins l´estiu de 1943.

Encara que evidentment sobreestimat pels seus adversaris, el Polikarpov es va batre dramàtica i desesperadament contra la Luftwaffe fins que l´ indústria soviètica no el va poder reemplaçar per avions més moderns.

Les seves característiques, responien mes o menys a aquestes dades:

Envergadura: 9m.

Longitud: 6´07m.

Pes a l´enlairar-se: 1.687k.

Velocitat màxima: 464 kh. A 3.000m. altitud

Sostre màxim operatiu: 9.000 m.

Autonomia: 800km.

TUPOLEV SB-2 “KATIUSKA”

“Katiusca”, sobrenom extret d’una sarsuela d’ambientació rusa que, els pilots republicans van atorgar al bombarder mitjà Tupolev SB-2, destinat a nodrir les seves forces aèries i que venia a retirar als bombarders “ferralla” francesos, Potez 540, i Bloch 200.

“Skorostnoi bombardirovschik” (Bombarder ràpid) aquesta es la traducció literal i la característica que millor el definia.

Enviat a Espanya per tal de ser avaluat en combat, aviat demostrà les seves principals avantatges, es a dir, la seva gran velocitat, que superava en aquells moments la de qualsevol caça tan amic com enemic, la seva versatilitat així com una notable autonomia.

La comanda d´aquests aparells per part de la República, es concretà en 142 unitats, repartides en 9 enviaments, dels quals només n´arribaren 8, es a dir, un total de 92 avions, els altres 50, pertanyents a l’última remesa, (1939) van quedar retinguts a la frontera francesa, i acabada la guerra, retornats a la URSS.

Es tractava de models tècnicament molt més evolucionats,(SB-2bis) amb sensibles millores tant ofensives com defensives.

Aquesta va estar una acció desgraciada tant dels EEUU, com d´algunes democràcies europees en imposar un bloqueig armamentístic que, tàcita e implícitament ajudà a la victòria del feixisme. No sospitaven encara que ho havien de pagar tan card...

El projecte SB-2, s´inicià al 1933 per un grup de treball capitanejat per l´Andrei Nikolaevich Tupolev. La seva designació interna responia a ANT-40

Es tractava d´un elegant bimotor d´ala mitja, amb estructura i revestiment sencerament metàl·lics, (duralumini). Disposava també de tren retràctil amb frens i amortidors, així com de flaps a les ales. Totes aquestes incorporacions resultaven molt avantguardistes per l´època.

Inicialment es construïren dos prototips, un amb motors radials i l’altre amb motors refrigerats per líquid, finalment l´opció va estar favorable al segon. Equipant un parell d´Hispano Suïssa M-100 de 830 cv, cada un (construïts mitjançant patent).

El gran problema que el va acompanyar durant tota la seva vida operativa, va estar l´excessiva facilitat amb que s´incendiava, o explotava. Aixó es creia era degut a l’escassa protecció que duien els seus dipòsits de combustible, i a possibles friccions amb l´estructura metàl·lica de l´ala. Per tal de corregir aquesta incidència, es van embolicar amb goma, però la solució no es mostrà gaire efectiva.

Tot i la seva rapidesa, els caces enemics desenvoluparen tàctiques que el feien vulnerable. Senzillament els esperaven a mes altura i quant els divisaven, es llençaven a gran velocitat (la que la seva resistència estructural els hi permetia), fins acostar-se a uns cent metres, i amb una mica de sort dues o tres ràfegues llargues a les ales, farien que l´avió s’incendiés.

A l´igual que l´I-16, el seu servei es perllongà gairebé fins el final de la segona conflagració mundial, aixó si, cada cop en missions de menor responsabilitat. Malgrat el seu constant procés de millores, mai es va lliurar definitivament del problema endèmic que afectava els seus tancs de carburant. També va patir aquest perillós defecte, un altre bombarder de característiques semblants, però en aquest cas mes modern i de construcció nipona, em refereixo al conegut Mitsubishi G4M alies Betty, en el codi aliat, i “el cigar” o “pur volant” en clau popular.

L'AVIACIÓ REPUBLICANA II

ELS CAVALLERS

En termes purament militars, esdevé un fet consumat que l´antiga cavalleria, es convertí amb el temps en el que avui coneixem com les divisions blindades, si mes no, també es una realitat històrica, que molts dels oficials d´aquell cos, foren els que formaren i nodriren les Jastes, o esquadres de les primeres èpoques de l´aviació, tant en un bàndol com en l’altre. Aquests genets, en la majoria dels casos hereus per tradició, o casta familiar, d´antigues ordres cavalleresques, conferirien al combat aeri unes característiques poc comuns en d´altres armes. Existia una mena de codi d’honor no escrit, on el valor, l’admiració, reconeixement i respecte vers l´enemic era poc menys que inqüestionable. Aixó era així fins el punt d’oferir brindis pels millors pilots, encara que fossin del costat contrari (no hem d´oblidar que malgrat enfrontats, pertanyien a una mateixa classe social) . Els combats aeris s´assemblaven mes aviat a una mena de “Justa” medieval que no pas a d´altre cosa. Vegis si no, el sepeli que els anglesos van dispensar al famós as alemany, Manfred Von Richthofen, també conegut com “El Baró Roig” on no hi van mancar cap mena d´ofrenes militars.

Però la vida d´un pilot en aquelles èpoques, en termes generals solia ser bastant curta. La demanda de nous combatents aviat es feu palesa. Amb aquest pretexte, els camps d’aviació, progressivament es van anar omplint de pilots procedents de classes socials mes baixes, i que aportaven altres maneres d’entendre la guerra allà dalt. Del “joc net” es va passar “al tot val”. Malgrat que aquest canvi de filosofia acabà imposant-se, no va ser sense grans dissensions i fòbies en el si dels mateixos exercits. Des d´aquell moment, l´aviació deixà de ser un arma honorifica i selectiva, per transformar-se en el poderós artefacte de destrucció massiva que avui es.

Reprenent novament el fil de la nostra guerra més recent, hem parlat succintament de les “muntures”, entenc dons que, aquestes lletres esdevindrien injustes i incomplertes si no en parléssim de les ànimes que les dirigien, per aquesta raó he cregut convenient rescatar dels arxius personals, una entrevista feta fa aproximadament ... 29-30 anys (com vola el temps !!!!) en un magazine de màxima tirada per aquelles èpoques, on entre una gran varietat d’articles, hom, també podia gaudir d’esculturals senyores/tes, lleugeres de roba.... s´enrecordeu d´allò que en deien “el destape”? ...

Be,“La Gloriosa”, va renunciar expressament a realitzar missions de bombardeig sobre objectius civils, els seus raids foren estrictament dirigits contra efectius militars, i per mes dades, sempre en inferioritat de medis i condicions. Aquets essers, essencialment agosarats, valents i altruistes, si els hagués tocat viure a l´edat mitja, sens dubte, haurien figurat a l’elit de la cavalleria. Sempre disposats a donar fins l´ultima gota de sang, per tal de defensar les llibertats i la dignitat inherents de l´esser humà.

No van lluitar contra l´aviació d´en Franco, aquesta no era per si sola gens preocupant, van lluitar contra la descomunal maquinaria de guerra alemanya, unida a la italiana. Un David versus Goliat amb desenllaç invers. Difícilment es pot entendre per que Deu va donar el triomf als més injustos. Potser per que la gloria final, no passa necessariament per la victòria temporal.

Joan Ramoneda, Joan Comes i Borràs; pilots de “Xato”, Leocadio Mendiola, Jaume Mata i Romeu; pilots de “Katiuska”, entre tants altres herois en l´anonimat, ens parlen de les seves experiències com pilots de les FARE

Quim

--.QUINA FOU LA SITUACIÓ DE L´AVIACIÓ DE LA REPÚBLICA AL PRODUIR-SE LA SUBLEVACIÓ DEL 18 DE JULIOL DE 1936 ?—

MENDIOLA.- Gracies al general Nuñez de Prado, l´aviació va estar majoritàriament lleial a la República. La revolta va estar protagonitzada per algun sector de la oficialitat, no pas per la tropa. A La meva unitat de Getafe, la oficialitat es va passar gairebé integra, però sense els avions. Del costat del govern legítim de la República, van restar en la meva esquadra només tres pilots.

--.ES UN FET QUE LA REPÚBLICA VA DISPOSAR DE SUPERIORITAT DURANT ELS PRIMERS MESOS DE LA GUERRA. PERQUE NO S´EN VA TREURE FRUIT D´AQUESTA SUPERIORITAT ? —

ENDIOLA.- Hi havia un autèntic “Guirigai” en els fronts, cada cap de sector terrestre que era atacat, exigia que la aviació el protegís. Això va fer que ens rebentéssim en mil accions sense importància, i en mil indrets diferents . Ens mancava material, recanvis, bombes. Recordo que amb els Vikers i Dragons, en més d’una ocasió, fins hi tot vam arribar a bombardejar les tropes franquistes llençant les bombes a ma!!!

MATA.- El problema estava en que la zona republicana, a partir de la meitat de la guerra, faltava oficialitat professional. Havien caigut en combat o be estaven esgotats. Tots nosaltres érem amateurs. Per que us feu una idea, els caces els manava Zarauza, que tenia 21 anys: els “xatos”, Comes, amb 25, i Zambudio amb 21 anys. Els bombarders “katiuskes” el veterà Mendiola amb 29, i jo, que a les hores era un crio amb només 18 anys.

RAMONEDA.- Be, be, i dels avions que em dieu?, O es que podien comparar-se els nostres aparells amb la qualitat dels Heinkel, Dorniers o Messerschmitt... i amb la quantitat que ells en tenien ?.

MENDIOLA.- Es clar home, fou un conjunt de totes les causes, manca de comandaments experimentats, Falta de material, falta de quantitat. Recordo que l’esquadra que manava Tarazona en el Cantàbric, l´anomenaven “el circ Krone” per que tots els aparells eren diferents. Allò que únicament teníem, era moral.

RAMONEDA.-Els nostres superiors, eren més politics que tècnics. En Hidalgo de Cisneros, va obtenir el suport dels comunistes, per tal se ser cap d´aviació, malgrat que tots sabíem que el millor pel càrrec era l´Espencer. A més, no podem oblidar l´actuació de la 5ª columna dins de l´aviació. Hi van haver elements en l’exèrcit de l´Aire que van amagar la seva filiació franquista. Quantes vegades recordo que érem bombardejats en l´aeroport de Sabadell, quant amb el dipòsit vuit i sense municions, veníem de protegir Barcelona !! Això no era pas una casualitat, amb seguretat havien de saber quant sortíem i quant arribàvem.

MENDIOLA.- Al final de la guerra, gairebé diria que totes les nostres accions eren conegudes pel comandament franquista. Teníem una autentica psicosis de ser espiats. En una ocasió que varem bombardejar l´aeroport de La Sénia, la Legió Còndor va derribar un aparell nostre. En l’interrogatori que li van fer a l´observador, els alemanys van demostrar posseir un coneixement increïble dels mínims detalls de la vida de la nostra unitat. Al final de la guerra, jo no vaig volgué entregar el meu avió a Barajas a les tropes de Franco, tal hi com havia acordat la Junta de Casado. Així que vaig sortir de l´aeroport de San Clemente en un cotxe en direcció a l´aeroport de Los LLanos. A l´arribar a Valencia, el xofer em va deixar tot dient que anava a buscar més benzina. Com passava l´estona, vaig arribar a pensar que m´havia traït. Però no, va tornar i em va conduir junt amb d´altres companys a Los LLanos. D’allà vaig volar fins Algèria i a l’exili. Al cap d´un temps vaig saber qui era el xofer que m´havia lliurat de l´afusellament que m’esperava, si hagués caigut a mans d´en Franco; el xofer era un cap de centúria falangista!!! Be, això de que hagués estat afusellat, seria en el cas suposat que m’haguessin agafat per sorpresa. El meu Astra del nou curt, que era el més fidel company del que no em separava ni per...dormir, i que com si fos la meva ombra m’acompanyava a tot arreu, no hagués permès mai que els feixistes haguessin pogut permetre’s aquest gust.

--.QUINA ES LA VOSTRA OPINIÓ DELS ENEMICS DE LLAVORS, L´AVIACIÓ LEGIONÀRIA ITALIANA, LA LEGIÓ CÒNDOR ALEMANYA I L´AVIACIÓ FRANQUISTA? .—

MENDIOLA.- Els italians tenien un nivell molt baix. No eren combatius, Els alemanys eren molt més eficients, encara que només actuaven quant tenien un clar avantatge

RAMONEDA.- Es clar, es clar, era la diferencia de que mentre els alemanys venien voluntaris, els italians no. Els espanyols franquistes, pel contrari, no van estar massa actius en tota la guerra. Van volar sempre en fronts de segona importància. El pes de la guerra aèria el va portar la Legió Còndor i la Aviació Legionària.

MATA.- Efectivament, els espanyols volaven en “Chirrri” o en “Romeo” . Volant en avions de segona categoria no podien fer coses de primera.

COMAS.- Jo he mantingut combat contra els tres, i en igualtat de condicions érem millors nosaltres. Ni tan se val els grans asos alemanys, Galland o Mölders, eren res especial. Si ho haguessin estat , ens haguessin polvoritzat. Els de la Còndor venien a Espanya com qui va a l’acadèmia a aprendre. Es passaven sis mesos; dos aprenent, tres combatin, i l’últim, no exposant-se per tal de salvar la pell. Amb el material que tenien si haguessin estat més combatius, ens arrasen. Respecte als italians, estic d´acord; recordo haver derribat en el 38 un Fiat, sense disparar ni un sol tret!! El pilot es va llençar de l´avió per por.

MATA.- A l´aviació franquista hi va haver de tot, recordo que en Àngel Salas ens va derribar un dia tres “Katiuskes”, llançant-se sol amb un Fiat, i nosaltres anàvem protegits!!. En Garcia Morato era un bon pilot, però de totes maneres es van exagerar totes les victòries que se li atribueixen.

MENDIOLA:- L’autèntic enemic era la enorme massa de la Legió Còndor

--DE QUINES ACCIONS DE GUERRA EN GUARDEU MILOR RECORD ?.—

MENDIOLA.- Jo crec que el millor cop que vam donar va tenir lloc al 37, a l´aeroport de Garay,a Soria. S´ens havia passat un caporal d’artilleria franquista i ens va dir que en aquell aeroport hi havia molts avions. També va remarcar que la protecció antiaèria era molt fluixa i que si bombardejàvem les pistes faríem una “escabechina” Sortirem de San Clemente, Cuenca a la matinada, il·luminant els límits de les pistes amb la llum dels cotxes. Arribarem a l´alba sobre Garay, el camp estava ple de caces i avions de transport i bombardeig , tanmateix de caixes d’aparells per muntar. Vam fer la feina a plaer i els infringirem una seria destrossa, sense pèrdues per la nostra part. Animats per l’èxit, vam tornar-hi altre cop el mateix dia, i un altre al següent a primera hora del matí. En cada una d´aquestes tres missions actuarem amb nou “Katiuskes” en formació oberta en cunya de patrulles, i bombardeig en línia.

MATA.- Un dels serveis més efectius, fou el bombardeig, en el 38, de l’esquadra franquista a la badia de Pollença. Teníem un confident en un poble de la zona que fou afusellat junt amb d´altres pocs dies desprès de la nostra acció.
MENDIOLA.- Jo podria parlar-ne del bombardeig de l´acuirassat alemany “Deutschland” Tornàvem de bombardejar posicions enemigues a Palma i al sobrevolar el port d´Eivissa, ens van tirar des del vaixell. El “Deutschland” estava a Eivissa malgrat la prohibició de que naus neutrals fondegessin en ports espanyols. Al sentir que s´ens disparava, els vam deixar caure sis bombes de 100 kg. Produint-ne la mort de 20 mariners, i 72 de ferits. A rel d’això, els alemanys van bombardejar l’indefensa ciutat d´Almeria a plaer, provocant 19 morts i grans destrosses materials. Aquets fets covards, van indignar molt a l´aviació republicana.

--.FOU LLAVORS QUAN BAU DECIDIR BOMBARDEJAR ALEMANYA ?.—

MENDIOLA.- Es clar home !! Ja era hora de que en Hitler sentis en carn pròpia el que ens feia aquí. Jo em vaig afartar i vaig anar a veure al cap de l´aviació, el general Hidalgo de Cisneros. El meu pla era el següent; contant amb el radi d’acció dels “Katiuskes”, si ens enlairàvem de l’aeròdrom de Celrà, teníem combustible suficient per visitar Alemanya, i deixar-los –hi un bon record a les fàbriques d’armament del Rühr. Hidalgo de Cisneros va dir que no. Llavors vaig proposar que bombardegéssim a l´esquadra alemanya, que va assassinar tants civils a Almeria.

--.I QUE VA DIR L´HIDALGO..—

Doncs el que tenia que dir, que jo estava boig. Tenia raó L´Hidalgo de Cisneros. Però érem molt joves, molt impulsius i era molt difícil suportar tants morts i tantes injustícies

Recordo encara la meva última “barbaritat”, que consistia en un pla per bombardejar el Vaticà...

MATA.- Home!!, Leocadio, es que tu eres molt llençat!!

MENDIOLA.- Ni llençat ni histories!!, Els avions italians, abans de venir a Espanya a bombardejar ciutats i matar criatures, gent gran, dones, i tot el que d´innocent vivia, eren beneits pels bisbes de l’església Catòlica. Ja que els hi agradava tant l´aviació, vaig pensar que ja era hora de que els presentéssim la nostra. Sortint de l´aeroport de Menorca, el “viatge” al Vaticà era perfectament realitzable. De bona gana ho hagués fet en aquell moment.

RAMONEDA.- Mira, has d´entendre que en la guerra civil espanyola amb qui ens enfrontàvem realment era amb Hitler i en Mussolini. L´aviació republicana va patir un 80 per cent de pilots morts. Morts per bales alemanyes i per bales italianes. Morts per bales beneïdes per l’Església Catòlica. Érem joves i en aquelles circumstancies, el que volia fer Mendiola a tots s´ens passava pel cap.

--AIXÓ HAVES SUPOSAT LA PLENA INTERVENCIÓ ALEMANYA E ITALIANA.--

MENDIOLA.- Efectivament, i amb això la guerra mundial. Recordo que el gener del trenta-nou, L´Hidalgo de Cisneros, a l’hotel Peninsular de Girona, ens comunicà que l´Stalin li havia dit que la guerra civil estava perduda. Que hauríem d´aguantar fins que esclates la guerra mundial, que ja es pressentia propera. La guerra mundial només va començar quant la guerra civil espanyola va finalitzar. Quant Hitler destruí la resistència de la República Espanyola.

--ON ES TROBÀVEU AL FINAL DE LA GUERRA ?.—

MATA.- A Alacant, De França havia passat a la zona centre republicana. Amagat dins d’una caixa de llet en pols, en un vaixell del Comitè de No Intervenció. Al desembarcar ja em trobava a la presó; Empresonat per la República!! El coronel Casado havia donat el cop a Madrid, i jo passava a ser enemic d´en Franco i de la meva República. Vaig poder alliberar-me. Vaig tornar a lluitar. Finalment caigué altre vegada presoner al port d´Alacant. Em van jutjar, demanaren pena de mort, i em condemnaren a vint anys i sis mesos de presó. Vaig conèixer totes les puces i rates dels camps de concentració i presons espanyoles: Albatera, Oviedo, Lora del Rio, Algeciras, el Puig, Porta Coeli...En definitiva una llarga història.

COMAS.- Jo vaig poder fugir a França, on vaig estar sis mesos en l’hospital de Gurs, em van amputar una cama. Allí estant, els alemanys em van detenir, i em deportaren a Espanya. El “Jeep” alemany que em portava va anar directament a la presó d´Irun, sense parar ni al control fronterer espanyol!!! Vaig estar jutjat i condemnat “benignament” a la pena de dotze anys i un dia.

RAMONEDA.- Jo en vaig sortir mal parat. Em detingueren i vaig passar dos anys en camps de concentració, i dos anys més en camps de treball. La fam que vaig passar va estar la més gran de las meva vida.

MATA.- No em parleu de fam; recordo que, durant mesos, l’únic aliment que rebíem a la cel.la, consistia en una llauna de sardines i un rosegó de pa, i érem sis per cel.la !!

RAMONEDA.- I del tracte...

MATA.- Del tracte millor no parlar-ne. Un bon dia, a Albatera, s´ens va fer formar, ja que un important personatge feixista ens volia dirigir unes paraules. Recordo que ens va dir que erm uns rojos i que d’allà no en sortiríem pas vius. “A la mitat de vosotros os vamos a fusilar y la otra mitad morireis trabajando”. Això va dir-nos. Vam pensar que es tractava d´un exaltat. Desprès la realitat ens va demostrar que havia dit la veritat.

MENDIOLA,.- Jo no vaig conèixer la presó, peró si l’exili, i realment fou mol dur. No pas un llibre, sinó quelcom més, hagués estat necessari per donar a conèixer la complexa odissea viscuda, i la resistència moral i física per tal de poder explicar-ho avui.

-- CREC QUE EL VOSTRE EXILI FOU COMPARABLE A LA POSTGUERRA PER UNS ALTRES. TRAJECTÒRIES DE VIDES INTERROMPUDES I UN CAMÍ NOU PER COMENÇAR DES DE CERO, DESARRELATS I SENSE AJUDES.—

MENDIOLA.- Si, va estar mol amarg, Jo vaig cloure la guerra amb el grau de tinent coronel. Era militar professional. La meva vida ha estat des de llavors molt variada, de esporgador de vinyes, venedor d´olis de contrabanda. Fabricant de sabó d’artesania. Obrer del ferrocarril Transaharià, i mil feines més que vaig realitzar a Mèxic. La meva carrera militar es va trencar en mil trossos.

MATA.- També desprès de la guerra vaig haver de treballar de tot. Fent un mal acudit, et diria que vaig viure a “salt de mata”. Representant d’anissos, traficant de mil tipus de productes. He viscut de miracle, i sempre, sempre, sabent que era un espanyol de “segona categoria”. Un espanyol sense el que ells anomenaven certificat de “bona conducta”. Sense el fonamental certificat de “ahdesión al regimen”era impossible trobar feina, a demés, no teníem ni ofici ni benefici. La guerra ens havia agafat sense formació, i entre la guerra i la presó havien passat deu llargs anys.

COMAS.- Jo de l´avió vaig passar a la aixada. He estat llaurador. Tots nosaltres varem perdre la guerra dues vegades. L´u d´abril de mil nou-cents trenta-nou, i cada dia des de llavors fins avui.

MENDIOLA.- A mi mai m´han reconegut el grau de tinent coronel, ni els meus drets passius. Ha estat desestimada la meva petició de rehabilitació, malgrat que la meva conducta i actuació durant la guerra fou inatacable. Vaig complir amb el meu deure i amb el jurament de fidelitat donat pel meu honor, d´obeir i defensar el poder legalment constituït.

MATA.- Allò fou una guerra que va perdre tota Espanya, fins hi tot els que la guanyaren, Fou una guerra que tots hem d´oblidar. Però els ideals pels que tants de nosaltres varem morir, encara es mantenen, soc militant del Partit Socialista Popular.

VIDES D’ÀLIGA

LEOCADIO MENDIOLA-- Destacat pilot de l´aviació republicana i condecorat amb la més alta medalla militar de la República; la Laureada de Madrid. Militar professional des de 1926. En el 36, com pilot de bombardeig, va combatre en el front de Madrid, ostentant el comandament de la primera esquadra de “Katiuskes”, i més tard el grup de bombardeig. Posteriorment fou comandant en cap de l´aviació de bombardeig de la República. El govern de Negrin el va designar comandant militar de la plaça de Murcia. V a acabar la guerra amb el grau de tinent coronel.

JOAN COMAS I BORRAS-- Militar professional des de 1928. Durant el 36, pilotà en una esquadra de caça, combatin en els fronts d´Aragó i Madrid, passant desprès a la zona cantàbrica, sobrevolant territori franquista al cap davant d’una esquadra de “Xatos”. Posteriorment fou cap d’esquadra, i com a tal va lluitar a l´Aragó, Batalla de Terol, batalla de l´Ebre, i Llevant. Ostenta set victòries homologades, una d´elles en territori francès. Finalment va ser candidat al Congres pel Partit Socialista Popular Català.

JAUME MATA I ROMEU – Als 17 anys s’inscriu com voluntari a la aviació republicana. Formà part de la primera promoció de pilots de bombardeig preparada a la URSS (Kirobabad). Va participar en totes les campanyes de la guerra civil; (Brunete, Ebre, Catalunya, etc.) En el 1938 als 19 anys, fou el més jove cap d´esquadra de “Katiuska”. Formà part durant el 1939, del reduït grup de combatents que passaren de França a la zona centre republicana, per tal de prosseguir la lluita. Detingut a Alacant, i condemnat a 21 anys i un dia de presó pel regim feixista, va conèixer els terribles camps de concentració, i presons d´Albatera, Porta Coeli, Puig, Torrijos, Oviedo, Las Heras i Lora del Rio. A l´hora de fer aquesta entrevista, Ostentava el càrrec de president del Partit Socialista Català, i candidat al Congres per Barcelona.

JOAN RAMONEDA -- Pilot de caça des de 1937. Va lluitar en tots el fronts de la guerra, formant part de l´esquadra del famós as republicà Lacalle. Condemnat a presó pel regim franquista, va patir quatre anys de treballs forçats en els camps de Barbastro, Lleida, etc. També com altres dels seus companys formà part de les candidatures pel Partit Socialista Popular Català, avui dia integrat en el PSC-PSOE.

Xavier Nart

Barranc de Sta. Maria, o Vallmala (Montserrat)

2009-11-11T21:01:00.018+02:00

INTRODUCCIÓ, AVISOS I COMUNICATS...

Es tracta d’una canal bastant llarga, tot i que per restriccions reguladores de caire ecològic hagi estat reduïda a la meitat, encara ens ofereix un desnivell de 560m. des del monestir fins l´estació de l´aeri, i un recorregut d´uns 1300 m. repartits en uns 15-17 salts, ( 30 m. el mes llarg) farcits de nombrosos ressalts equipats amb sirgues.

Cercant d´altres ressenyes, en cap cas he trobat referència de l’autentica dificultat que actualment presenta el barranc. Aquesta no rau tant en les verticals, o en la precarietat d´algunes instal.lacions, com en l´exuberant vegetació.

Es tracta d’una superpoblació de Rubus Fructicosa, (Esbarzer en català), que sesten per totes les planades, fins el punt de desorientar, cobrir les instal·lacions i dificultar en extrem la progressió.

Si tenim en compte que aquest tipus de vegetal, te per costum créixer un o dos metres anuals, podria ser que en pocs mesos fora causa directe d´evacuacions en helicòpter, amb la solvatat d´anar equipat amb matxets, o d´altres eines per tal d´obrir-se pas en mig d´aquests espais selvàtics. Tot i amb això la tasca no serà fàcil.

CONSELL

Informeu-vos-en be abans d´iniciar la davallada, i si ho feu, aneu preparats per obrir-vos pas a la malesa.

L’EXCURSIÓ

No val la pena matinar si tenim l´intenció d´utilitzar l’aeri, ja que el primer del dia surt a les 9:40 h. horari estiu, 10:10 hivern.

Tampoc hem d´oblidar que acabarem el descens justament davant del pàrking on haurem deixat el vehicle.

Sortim de Barcelona a 2/4 de 8, i encara no son 2/4 de 9 que, ja estem a lloc. Només hi ha solitud, a excepció de dues senyoretes romaneses que, com nosaltres han fet el sòmines per no consultar horaris abans de sortir. No existeix tan sols una mísera guingueta, res de res... Finalment optem per anar a esmorzar a Monistrol (5km.)

L´ascens en aquest sofisticat medi, inaugurat el 1930, i reconstruït desprès de la guerra (1949) es espectacular, ràpid i segur, en només cinc minuts es capaç de cobrir el seu trajecte de 1350 m. de recorregut, i 544 m de desnivell, amb unes 36 persones a bord.

Situats a la planada del monestir, baixarem pel camí esglaonat que porta a la cova de la Verge, (No s´acaba mai, i costa tant de pujar, com de baixar) .

Arribats a l´estació inferior del funicular de la Santa cova, es on iniciem les verticals; un primer salt que, de fet te 38m però que, per raons de d’estratègia, resta dividit en dos; un 16m, seguit per un altre de 22, es a partir d´ací, que comencem a tenir problemes amb la vegetació, que de forma intermitent ja no ens abandonaran fins el mateix final.

Varem perdre molt temps en cercar les continuïtats, o els llocs d´ancoratge. En varies ocasions tinguérem que fermar les cordes allà on ens permeté el medi. Sort també que, algun anima pietosa, va anar senyalitzant els espais de recorregut horitzontal, a base de fites de pedres, i això ens ajudà molt, Gracies!!

ORDRE DELS SALTS

El primer te la seva instal·lació en un arbre situat a ma esquerra segons mirem la vall. A meitat de recorregut (16m), ens sortirà al pas un passamà de sirga molt ben col·locat, en una estreta però còmoda rapissa, cal aturar-se i seguir-la fins trobar una nova base de reinstal·lació, ja que de seguir directes(22m +), sucaríem en una cadolla d´aigües residuals, espesses i pútrides de certa profunditat.

Superada aquesta seqüència, ens be un altre de 15, 10,20, 30,m. Continuem baixant per una sèrie de 3 ressalts esglaonats que ens situen novament a la boca d´un 20 i un 15.

Afortunadament en aquest punt arribem a un tram on la vall es fa ample, i la roca apareix nua i erosionada en forma de pendents bastant pronunciades, però ens permetrà progressar mes ràpidament, dons resta totalment equipada amb sirgues i cadenes. Això s´acaba amb una nova tanda de verticals; 7, 15, 10,15 m. per tornar un altre vegada als esglaons (4o5).

Finalitzarem el barranc amb les tres ultimes despenjades; 8, 30, 10 m. Aquest 30, també es pot baixar mitjançant una precària ferrada, no massa recomanable donat el mal estat en que es troben algunes de les grapes “U”, i pel cansament acumulat, com es natural.

A partir d´ara, seguirem la riera, saltant algun que altre bloc i obrint-nos pas entre l´esbarzer. A ma esquerra segons anem, si estem atents, divisarem una gran balma erosionada en un estrat de roca arenassa vermella, si aconseguim arribar, veurem com aquell que veu el cel, un camí!! que, en tres minuts ens deixa a peu de carretera davant dels aparcaments del telefèric.

ALGUNES SUGERENCIES A QUI PERTOQUI

Existeixen en aquesta vall, algunes cosses que per respecte a la sacralitat de la muntanya, i sobre tot pel seu simbolisme patriòtic, no haurien d’existir, em refereixo a les deixalles que es poden anar trobant durant el seu descens, Tubs de PVC pertanyents a antigues conduccions, (Sabem que aquest material no es biodegradable, i pot durar molts centenars d´anys). Tanmateix les grans brides de ferro oxidat que els sostenen, fins hi tot poden representar un perill evitable, per els qui decideixen visitar-la.

La presencia d´alguna cadolla d´aigües negres i pudentes, d´altra banda fàcils de drenar, constitueixen de per si un trist i desagradable espectacle que trenca amb tota la presencia de natura en estat salvatge que en aquest indret es fa notar amb molta vitalitat.

Un suggeriment dons, a qui pertoqui.

Quim

LA COVA COLOMERA (CONGOST DE MONT-REBEI)

2009-09-11T14:26:00.012+03:00

Podríem dir que es tracta d’una cirereta confitada, damunt del pastis que, suposa visitar el Congost de Mont-rebei, també Mon-remei, o simplement del Remei.

COM ARRIBAR-HI

Si procedim de la zona nord, (baixant d´Alsamora) haurem de caminar gairebé tot el congost per tal d´arribar-hi. Un cop passat el petit tunel-reforç, farem cap, al penúltim espai de seients, o descans, (6-7 minuts del final). Progressant uns 6 m, en el mateix revolt a ma esquerra, trobarem una petita canal que puja equipada amb cadenes, i grapes “U”, ens conduirà en uns 8-12 minuts, directament a la boca de la cavitat, salvant un desnivell d´uns 30-40 m.

DESCRIPCIÓ DE LA CAVITAT
A grans trets, la cova Colomera, consta d’un sol túnel descendent de grans proporcions, que va d´oest a est, i d´uns 100-150 m. de longitud.
Situats al replà final, s´obren alguns passos aeris i laterals de mes petites dimensions ?¿
La galeria va perdent altura de forma gairebé esglaonada, fins assolir uns 15-20 m. de profunditat.Cal anar amb els ulls ben oberts, ja que el terra, es compost de sediments i restes d’antics processos graviclastics, a demés, de nombroses cates arqueològiques que, cal respectar rigorosament.

GENESIS
Abans de prosseguir, cal situar-nos en el context geològic de la zona, es a dir a pocs metres de la gran la falla transversal del Montsec. Aquest fenomen es produí, amb l´esfondrament d’una secció del paquet calcari , (a partir de l´anticlinal), al mateix temps que, degut a la pressió vertical exercida sobre materials més plàstics, en els que jeu tota la serralada, es materialitzà l´elevació de la part restant, fenomen que podem observar de forma directa en el bussament dels estrats (+a-, sud-nord).

La de la cova, es una fractura, probablement conseqüència del moviment tectònic anterior, i que secciona aquesta part del Montsec paralel.lament al penya-segat (est-oest). La seva profunditat es total, talla el macis verticalment de “cap a peus”.
L´acció química i mecànica de les aigües del Noguera Ribagorçana, va anar aprofundint la seva llera, mentre aprofitava l´esquerda (tectònica) que creuava el seu curs, per tal d´obrir-se pas a traves de les entranyes de la terra. (Carstificació)
Actualment, la Colomera es una cavitat fòssil, no utilitzada des de fa moltíssim per les aigües, i es troba en un procés més aviat pobre de formació estalgmitic-estalactitic. (litogènesis).Amb tota seguretat el seu recorregut fou molt més llarg i profund que l’actual, donades les característiques de la megaclasa que facilità el seu origen i posterior desenvolupament.

LA PRESENCIA DE L´HOME
Hi ha probes que daten la presencia humana des de 7000 anys aC. període que avarca tot el neolític, i arriben fins el bronzo antic i mitjà. De totes maneres, sembla ser que no va estar mai ocupada de forma permanent, sinó per períodes probablement subordinats a la caça entre d´altres.Avui dia, les campanyes arqueològiques es succeeixen anualment, proporcionant cada cop més descobriments en aquesta pacient recerca, de reconstruir el com era la vida quotidiana dels nostres llunyans avantpassats. Qui sap encara les sorpreses que ens reserva la cova Colomera!!.

DENUNCIA PUBLICA
Una vagada més, posar de relleu allò que fereix impietosament el meu sentit de l’honestedat. Causa de vergonya, ràbia i impotència, d´haver de pagar (i no poc) amb els meus impostos els sous d´una classe política corrupta fins el moll de l’ós , arribant a l´extrem de fer impossible la fusió entre les paraules politic-llealtad.
“Pels seus fets ( no paraules) els coneixereu...” En el cas que ens ocupa, per sort encara no son fets, però si projectes de caire tan aberrant, com el de construir una presa a la boca sud del congost. I per si no fos prou, una mica més avall, un “megapont” de ciment que, partint de la roca de la Pertusa enllaçaria l´Aragó sobre el mateix roquissar.
Aquell que coneix l´extraordinària singularitat d´aquesta zona afectada, i estima la natura, no pot menys que fer-se partícip dels meus sentiments, n´estic completament segur.
Com no pot ser de cap altre manera, tot això només amaga projectes especulatius. “Caldo” en el que s´hi barregen politics, constructores, i empreses elèctriques, en definitiva essers sense cap mena d’escrúpols que a base d´ambicions irracionals, tracten de convertir el patrimoni de tothom, en molts diners per les seves individuals butxaques.

Aquesta mena de “naturcides” haurien de ser eliminats, no físicament, però si econòmicament. La societat civil, es a dir, la gent del carrer, avui per avui, no te cap altre manera efectiva de defensar-se, dels abusos protagonitzats per la seva classe dirigent que, no sigui la d´unir-se, (deixant de banda els partits politics) en plataformes, per tal de lluitar aferrissadament contra aquells que retribuïm expressament per que ens defensin.El de Mont-rebei, i el Noguera Ribagorçana, es un d´aquests cassos. La seva complexitat nomes de per si sola, mereix un extens article informatiu amb noms i cognoms, per tal de fer-lo arribar al màxim nombre possible de ciutadans. La qual cosa intentaré fer.

CLOENDA
Al marge d´aquests mals rotllos, visitar el Congost, ja ho havia fet en anteriors ocasions (3,o 4, hom mai es cansaria de recórrer aquells espectaculars indrets), Però en aquesta, existia la premeditació de localitzar i explorar la cova Colomera, la qual cosa, ens va permetre conèixer un xic més si, s´escau, la gran bellesa i interès d´aquest espai natural. El dia 5 de setembre, m’acompanyaven, la Cris i la Júlia, sense les quals no hauria pogut obtenir les fotos interiors (encara que precàries) de la gran caverna. Esdevé cru obtenir-les mitjançant una cambra digital , i sense potents fonts de llum, es una llàstima que, per elles, no sigui possible efectuar una exposició amb l’obturador obert subjectivament.
Una diada tranqui-la, sense preses, d´aquelles que deixen un bon sabor...

AGRAIMENTS
A part de la Cris i la Júlia, a la simpàtica i providencial família d´en Jordi Pasqual, que em va ajudar a sortir-ne sencer, d´un petit pou de 2.50 m al que vaig haver de baixar, per tal de recuperar la lot del meu casc. (Ja passen aquestes cosses, ja...) Gracies!!

Quim

BARRANC DELS CARGOLS – MONTSERRAT

2009-08-05T22:59:00.019+03:00

27 DE JUNY DEL 2009

Es ben aprop de Barcelona ciutat. Summament evocador el seu nom, tot i amb això, no tothom coneix a fons aquest macis sempre sorprenent i “dur de pelar”, dic “dur de pelar”, per que hi ha qui afirma amb fermesa que, una mateixa pujada costa molt més d´assolir a Montserrat que a qualsevol altre indret. Jo crec que no li falta raó... si més no, sempre ambicionant comprendre el per que de les coses, potser caldria fer venir a l´Iker Jimenenez, amb l´objectiu d’esbrinar l´estranya naturalesa d´aquest fenomen...
Deixant misteris a part, vaig poder retrobar-me novament amb el monument al timbaler del Bruc, (Lloc de trobada a les 9:00h) que no veia des de la més tendre infantesa. La meva opinió sobre la gesta d´aquest llegendari personatge, ha variat molt al llarg d´aquests anys. Actualment no m´importaria que el retiressin de la vista i crec que tant els partits d´esquerres, com els nacionalistes i secessionistes ho haurien de promoure. (Es tracta del “Monument al gilipolles català”)
Com sempre, van haver els puntualíssims, els puntuals i els quasi puntuals. Que ningú pensi que sempre son els mateixos, els únics que es mantenen fidels, son els de la primera categoria, la segona i tercera, esta molt disputada i no hi ha un clar ostentador...

LOCALITZACIÓ DEL BARRANC
Situats al poble del Bruc, hem de prendre un carrer a ma esquerra (direcció Barcelona) ubicat just abans de l´escola. Creuarem el pont, i farem la pujada des don efectuarem un gir molt pronunciat a l´esquerra, tot seguint pel mateix carrer (en molt mal estat) fins que es converteix en una pista forestal que, recorrerem aproximadament durant 1Km, punt on per força, hem de descobrir un pal telefònic, amb una marca roja a la part alta. En aquesta petita esplanada caldrà deixar els vehicles.
A partir d´ara rastrejarem les marques vermelles que vorejant un parell de plantades d´oliveres, es dirigeix cap a l’Arcada seguint el camí “dels Pallers”. En poca estona farem cap al torrent del “Tambor”. Aviat i a ma esquerra descobrirem (per poc que busquem) la font del “Xebret”,( en aquesta ocasió no rajava ), Retornem altre cop al camí del “Tambor”, i seguint-lo anirem ascendint per la marge esquerra fins arribar a la enorme “Balma de L´Arcada”.
Continuarem enfilant-nos buscant arribar al coll de “Porc”, i desprès el torrent de les “Grutes”, on el camí es fa molt costerut fins coronar el pas del “Príncep”. En aquest indret, prendrem a l´esquerra, el camí principal que creua tot el macis, molt aprop del refugi d´en Vicenç Barbé . A mida que anirem avançant, caldrà extremar l´atenció ja que s´aniran succeint per ordre els barrancs del “Lloro”, el del “Trago”, i finalment, el dels “Cargols”. Aquest últim, resta bastant amagat entre bosc i molta malesa, no es ben definit a la vista. Podem guiar-nos per una fita de pedres que hi ha a peu de camí, però es possible que no hi sigui, ja que algú es dedica a desfer-la...Que hi farem....
Per tal de poder fer-nos una idea més exacta, es convenient proveir-nos d´un mapa, gps o guia cartogràfica.

DESCRIPCIÓ DEL BARRANC
Una vegada localitzat l´acces, la progressió es altament dificultosa degut a la gran quantitat de matoll i esbarzer, ( no sigueu babaus i no aneu pas en pantalons curts, us penedireu)
A uns 200 m, del camí, trobarem restes de materials de construcció, senyal que anem bé. A 100 m. veurem dues grans pedres juntes que, permeten passar entre elles a traves d´una obertura, i a uns 150 m. la canal s´estreny emergint la roca. Estem a uns 50 m. del primer salt. En aquest cas, de 15 m. L´instal·lació es a un arbre mitjançant unes bagues. La resta es integrament manufacturada a base de reblons i plaquetes.
Avançarem per una diàclasi durant uns 100 m. salvant un petit ressalt amb l´ajut d’una baga instal.lada, i de seguit, arribem al primer descens de certa importància, uns 30 m. En aquest indret, el barranc s´obre mostrant-nos una gran panoràmica, en la que destaca la visió llunyana de la gegantina balma de L´arcada, magníficament emmarcada en el genuí roquissar montserratí.
A la seva base, hi ha un parell de desgrimpades petites que, ens condueixen en poc recorregut a una nova vertical, també bastant accidentada d´uns 30 m. mes, acompanyada de petits salts, constituïts pel gran caos de blocs que ja fa notar la seva presencia.
Aquests han quedat estrebats entre les dues parets que conforma l’escletxa acanalada, facilitant passos pel seu interior, que li confereixen tot l´aspecte d´un avenc amb zones concrecionades. Consta de dos pous gairebé consecutius d´uns 10 m. cada un, i que aflora novament a l´exterior en un ràpel d´uns 25m. Superat aquest, podem donar per finalitzat el barranc dels Cargols.
Es potser segons el meu criteri, aquesta ultima part, la més interessant de tota l’ensulsiada. ( No calen lots, ni frontals).
La tornada, es igualment “encigaladora”, cal agafar un petit corriol que surt a ma esquerra mirant a la vall, i pegat a la paret. El descens bastant pronunciat, serpenteixa fins arribar al llit de la torrentera del “Tambor”, no pas sense travessar innombrables esbarzers. En aquest punt seguirem novament les mateixes marques vermelles que ens tornaran als vehicles en uns 30 minuts.

LA DIADA CONTINUA...
Mirant el rellotge, ens adonem que s´ens ha fet tard, així que en arribar al Bruc, prenem taula a la terrassa d´un bar, i mentre donem bona compta dels entrepans, buidem les existències de begudes. Durant la sobretaula, planifiquem les activitats que encara tenim previst portar a terme en lo que resta de jorn.
De tornada a Barcelona, tenim temps de refrescar-nos, descansar una mica i acudir al cinema per tal de veure la “peli”, “Àngels i dimonis” “Flim” vertiginós, (quasi com la nostra diada) d´en Dan Browm, protagonitzat per un Tom Hanks que va tan de cul, que no te ni temps en tota la pel·lícula d´etzibar-li un trist clau a la Zurer, la fimbrant doctora Vittoria Vetra.
Un autèntic pla maquiavèl·lic, barruntat per un camarlenc frustrat, que vol ser Papa “retro” i no pot. Aquest home de confiança del Sant pare, no dubta en ressuscitar la “desapareguda” ordre dels “Illuminati”, pispar un ¼ de gram d’antimatèria, cometre espectaculars assassinats, i d´altres barbaritats que ara no venen a cas, per tal de sortirse´n amb la seva... Deu meu !!... que immens pot arribar a ser el desig del poder celestial !!!
A la sortida del cinema, (0:20 h del dia 28) decidim anar a fer un soparet, hem de donar-nos presa si ho volem aconseguir. La dinàmica trepidant continua... Finalment ens admeten en un restaurant algerià. Molt bon tracte, molt bon menjar, però com es natural, donada l´hora, (2:30 h) el servei tenia presa per plegar. Amb l’últim glop de té encara a la boca, estem novament al carrer veient com baixen persianes. Algú proposa anar a fer un beure, però com no hi ha massa quòrum donem per finalitzada la jornada.

.
.
.
.
.
i també...

també...

TOTS A LA MANI CONTRA ELS ALIMENTS TRANSGENICS !!! 28 DE JUNY 2009
“SALUT DEMOCRACIA I BONS ALIMENTS”
Dels nou assistents a la sortida, només dos, van acudir en representació de la nostra associació, portant una gran pancarta (21X5m) on es podia llegir... “EXSIRES CANSATS DE MENJAR MERDA!!! FORA POLITICS TRANGENICS VENUTS!!! NO PAGUEM MES IMPOSTOS, QUE COBRIN DE MONSANTO!!! REVOLUCIÓ REVOLUCIÓ REVOLUCIO !!! VOLEM ELS CAPS DELS CORRUPTES PENJATS A LA PUNTA D´UN BASTÓ!!!”
A les 12:00h, es van donar cita solidaria totes les forces vives de la terra, unes 2000 persones que, suportant un sol de justícia, van desfilar des de Plaça Catalunya fins el parc de la Ciutadella, corejant eslògans diversos i al-lusius al tema, en un ambient pacífic, festiu i vindicatiu.
Com tots sabeu, el Partit Popular a Catalunya, Conveniència i Unió i el Partit dels socialistes a Catalunya, van unir fraternalment els seus vots, per tombar l´Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que capitanejada per la Plataforma “Som lo que sembrem”, propugna la supressió de plantacions d´aliments transgènics a casa nostra.
Amb l’argument impresentable “d´Iniciativa esbiaixada”, (nosaltres sabem qui son els verdaderament “esbiaixats”) van tombar la voluntat d’una majoria silenciosa que, rebutja ser tractada com conillet d´indies.
La nova actitud per la dignitat alimentaria no ha fet més que començar, tan de bo la ciutadania prengui més consciencia del greu atemptat que, contra la salut pública suposa la total permissivitat d´alguns politics, envers aquest tipus de conreus. Cal que aquesta petita revolució, s´escampi a tots els sectors i àrees que conformen la nostra societat, per tal de depurar responsabilitats politiques a qui pertoqui, amb la clara finalitat d´aconseguir una total profilaxis, en el si de la nostra classe dirigent.

Quim

RAMON MALO ARNO

2009-07-27T22:51:00.002+03:00

Com tots be sabeu, es tracta del company de la SIRE, no crec que necessiti extendre´m gaire per tal de presentar-vos-el.
La seva vida actual, transcorre apaciblement en un poblet de les rodalies de Barcelona. Jubilat i encara jove, te temps de dedicar-se a les arts, concretament a la fotografia.
Els temes que aquesta disciplina avarca son inimaginables, si més no, els clàssics, o directament heretats de la pintura, d’alguna manera solen restar connectats a una mena de “formula bàsica”, per la que tots els artistes han passat algun cop a la seva vida. Les “natures mortes” o “bodegons”, podríem definir.-les com l´art de la composició. Ja en l’antiguitat, Plató, va dictar unes normes concretes que el reglaven, “Compondre es trobar la unitat dins de la varietat, o la varietat dins de la unitat”.
Cézanne aportava; “Quant el color ofereix tota la seva riquesa, la forma a adquirit tota la seva plenitud”
Molts pintors han menyspreat obertament aquesta forma d´expressió, per considerar-la buida de contingut, però es cert que sempre hi ha hagut artistes que desoint critiques gratuïtes i crec que innecessaries, han trobat l’èxit social, allà on es deia que era impossible trobar-lo. Un exemple que entenc prou recurrent, es el dels “Tornassols” d´en Van Gogh, una de les dues obres que va pintar amb aquest nom, es pot veure actualment a la Tate gallery de Londres, i l’altre es va subhastar al 1987 per ... 24.750.000 lliures esterlines !!!, o el que es el mateix, 5.050 milions de les antigues i enyorades pesetes...
Moltes gracies Ramon, per oferir-nos desinteressadament aquestes dues obres que, ens parlen amb sinceritat del molt i bo, que guardes en el teu interior.

Quim

HOLA COMPANYS/ES TENIM AIXÒ……

2009-06-24T12:20:00.002+03:00

Sortida d´un sol dia:
Dissabte 27, pel matí, anem a Montserrat, “Barranc dels Cargols”, Es tracta d´una caminada molt interessant per racons poc coneguts del macis montserratí, els que així ho desitgin podran fer el descens del barranc, i els que no, podran gaudir d´una bona excursió i d´un bon paisatge.
Dinar: a decidir sobre la marxa, caldrà portar per si de cas “bocates” i begudes.
En tornar a Barna, per la tarda anem al cinema, si es manté en pantalla, tenim intenció de veure “Àngels i dimonis”, desprès anirem a fer un soparet (a decidir sobre la marxa) i finalment un beure i a dormir.
Si vos interessa l’excursió, a les 9:00 h al monument del Timbaler del Bruc.
Si vos interessa el cinema a les : 18:30 A la porta dels Cinesa Maremàgnum
Si vos interessen les dues activitats, dons ja ho sabeu
El diumenge dia 28. si encara resten forces, tenim una “mani” a les 12:00 h. a la Plaça Catalunya (sortida Rambles) amb el lema “Democràcia, salut i bons aliments” convocada per la Plataforma “Som el que sembrem”...

Sembla ser que la ILP, vol ser suprimida amb els vots del PP, CIU, i PSC. Si volem acabar amb els transgènics cal anar-hi. Ells en treuen beneficis per les seves butxaques, a costa de la nostra salut.

Una abraçada per a tot hom !!

Quim

SORTIDA DESCONVOCADA

2009-06-02T21:14:00.002+03:00

DESCONVOCADA LA SORTIDA A LA FERRADA DE LA PERTUSA DEL DIA 13 - 14 DE JUNY:

Per raons alienes a l´empresa, (manca d’assistència) ens veiem obligats a desconvocar la sortida fins nova data.
Una abraçada per tots.
Quim

TENIM UNA NOVA CITA NO?

2009-05-25T23:20:00.004+03:00

Perdoneu si no us he avisat abans, però de vegades la vida dona sotracs que s´han de superar sobre la marxa i aixó va en detriment d´altres qüestions, si més no, tenim una cita.
Us proposem una sortida que com totes te “Encant,” acció, esbarjo, relax i components culturals (encara que soc dels que pensen que la cultura no cal anar a buscar-la, dons es a tot arreu, només cal aprendre d´alló que ens es donat a qualsevol moment i lloc. Si, Si ...Ja ho se... però ara no es moment de polemitzar, per aixó també tindrem el seu temps i espai) ah!! I naturalment, una bona gastronomia.

DATES : Dies 13 i 14 de juny del 2009
EL LLOC: La base del Montsec d´Ares,
OBJECTIUS : La Ferrada de la Pertusa, A la boca del Congost de Montrebei, Paisatges espectaculars al voltant del pantà de
Camarasa i Canelles que ara deuen ser plens a vessar, una bona ocasió per contemplar-los.
La cova del Tabac; Cavitat d´uns 200 m long. De proporcions gegantines, amb pintures rupestres i amb po-
Ssibilitat d´obtenir bones fotografies. No te cap dificultat tècnica. Si es vol fer l´avenc dels Teixidors 20mp.
Cal portar cordes i jumars.
BASE : Restaurant de la Font Llonga, i alberg ídem. Pels que encara no heu estat, es tracta d´un lloc solitari situat a
Molta alçada i amb unes panoràmiques excepcionals.

ELS INTERESSATS TENIU TEMPS PER APUNTAR-VOS-HI FINS EL DIA 2 DE JUNY, CAL RESERVAR LES PLACES PER LA PERNOCTA.Els que vos apunteu, rebreu tot el detall de la sortida més endavant.

Instantània dels assistents a l’última trobada al Pap “The Red Lion” el passat dia 8 de maig, on serveixen unes “negres” de Cos espès, que estan molt bones....(Guinnes) no malpenseu.
Per la sortida el contacte es, soc , el Quim

VÍA FERRATA DE CAMORRO ALTO EN ANTEQUERA (MALAGA)

2009-05-10T15:24:00.014+03:00

La previsión del tiempo para el norte de España durante la Semana Santa de 2009 no era muy halagüeña, así es que teniendo como teníamos seis días de vacaciones una buena opción era ir al sur en busca del buen tiempo primaveral. Habíamos visto anteriormente la reseña de una ferrata en Málaga y pensamos que teníamos la oportunidad de visitar a la familia y de paso hacer actividad. Lo nuestro no es hacer turismo de sol y playa.
Nos instalamos en el camping de Fuente de Piedra, situado a unos treinta quilómetros aproximadamente de la población de Antequera. Aquí está la laguna de Fuente de Piedra, que le da nombre al lugar, siendo una de las mayores lagunas de agua salobre de la península y el lugar más importante de nidificación del flamenco común. Recorrimos parte de la Sierra de las Nieves y de Grazalema, y visitamos la cueva de la Pileta, a algunos de vosotros os sonará, que alberga unas impresionantes muestras de pintura rupestre.
La vía ferrata está situada en el Paraje Natural Torcal de Antequera, escenario espectacular de formaciones rocosas, algunas de ellas muy conocidas popularmente con nombre propio, tales como, “La Esfinge”, “El Tornillo”, … etc.
A continuación os hago una reseña de la vía ferrata, con los datos de interés y también incluyo la consideración personal de que en la realización de la vía, no es tanto el desnivel de su trazado, ni la duración de la travesía, sino la precariedad de las instalaciones y una tirolina mal diseñada que hace aconsejable llevar una cuerda auxiliar por si hiciera falta asegurar a alguien.
Nombre: Vía Ferrata del Camorro Alto.
Desnivel: 70 m.
Nivel de Dificultad: Difícil
Localización: Nos dirigimos, desde la población de Antequera, hacia el Torcal, antes de llegar tomamos un cruce a la derecha que se dirige al valle de Abdalajís, unos 150 m más adelante cogemos una entrada a la izquierda y lo recorremos hasta el cortijo de las Ánimas; un poco más adelante, donde empieza la ruta de las escaleruelas, se deja el coche.
Cogeremos este camino dejando la valla de la finca a nuestra derecha y lo abandonaremos un poco más adelante cruzando la valla a través de una especie de portillo para ir hacia la derecha hasta llegar a la pared de roca; en unos diez minutos aproximadamente llegaremos al pie de la ferrata.
Descripción: Empezamos con una pequeña grimpada hasta alcanzar el primer escalón, que nos coloca debajo de un muro vertical instalado con escalones metálicos muy separados y con el cable pasando por la parte interna de los escalones.
Superado esta primera zona vertical se presenta un franqueo de izquierda que nos conduce al siguiente tramo vertical teniendo instalado el primer pate a la altura de nuestras cabezas. Es necesario colocar un estribo que nos facilite la superación de este paso.
Más adelante superamos un extraplomo para llegar a la arista que nos conduce a la tirolina. Es aquí aconsejable llevar una polea, la de la tirolina está en el centro y no podemos llegar a ella; el cable está un poco destensado y llegar al otro extremo requiere fuerza de brazos para superarla. El primer escalador en pasar puede utilizar una cuerda para recuperar al resto de participantes.
Para finalizar la vía sólo nos queda superar un corto tramo de ferrata y buscaremos unos hitos que siguiéndolos nos conducirán al camino de regreso del Camorro Alto. En un tiempo de veinte minutos escasos estaremos de nuevo en el lugar en el que dejamos el coche.
Como recomendación final os indico un par de lugares donde comer bien y barato:
Restaurante Mony, en Fuente de Piedra
Restaurante Quercus, en la estación de Jimena de Líbar.

Que la disfrutéis, Cristina y José

ADOLPHE-WILLIAMS BOUGUEREAU

2009-04-16T21:37:00.011+03:00

ART I MITOLOGIA GREGA II

Si, si, ja ho se, Tot tenint pressent la superlativa llista d’improperis, desqualificacions i epitafis, que des dels primers impressionistes fins els nostres dies s´han abocat sobre l´academicisme, permeteu-me si us plau, encara que només sigui per respecte, un vot en el seu favor.Eternament enigmàtica, la figura humana es representada des de la prehistòria en tots els angles, posicionaments, i significats possibles, però realment es tan difícil trobar-ne dues d´iguals, que podria assegurar que es tasca literalment impossible. El neorealisme, esdevé en la actualitat el gran renovador i baula d´aquesta cadena atemporal que representa el classicisme acadèmic.

Un bon exponent d´aquest corrent artístic eminentment inspirat en la Grècia clàssica, es sense dubtes en Bouguereau ( 1825-1905 )La seva extensa obra compta amb més de 826 quadres diversificats bàsicament en dos gèneres, retrats i nusos. Els temes que van des de la bucòlica pasturi’l, natura, religió, i mitologia grega, fan honor al mes fidel model acadèmic, si més no, les seves pintures, i sempre sota el meu estricte criteri, transmeten una subliminal intencionalitat, que l´allunyen del tradicional i fred formalisme que caracteritza aquest estil, del qual tampoc en renego, si no que, el considero una de les seves qualitats.

Mestre de la tècnica, gran coneixedor de l’anatomia, més un domini total de la llum i el color, fan del nostre personatge, un artista excepcional.
La vessant mitològica, incipientment formada potser durant la seva estança a l’església de Sint-Etienne, (Mortagne sur Gironde) (7 anys) mentre era a càrrec del seu tiet Eugene, (nou capellà) i dels estudis sobre historia antiga adquirits a l´escola de Pons, esdevindran en un futur una de les fonts d´inspiració tractades al llarg de la seva carrera.
“La joventut d´en Baco,” obra notable, ens introdueix en una de les matèries potser més controvertides pel que fa a la racionalització del mite grec, “Els misteris iniciàtics”

Uns 10.000 anys aC. L´home del paleolític depenia exclusivament de la natura i dels seus avatars per la supervivència, òbviament les condicions de vida eren molt dures. Un desig abstracte naixia i es feia necessari per tal d´apaivagar, o superar, aquesta situació d’inseguretat a la que de forma angoixant es trobava sotmès crònicament, la resposta va estar en l´intent de manipular les regles del “joc”, es a dir, en la màgia. La qual cosa implicava un salt qualitatiu a l´hora de comprendre el mon, no exclusivament des de el punt de vista material. L´idea de que tot estava envoltat per unes forces invisibles, que actuaven sobre el destí dels essers i les cosses, amen de poder ser alterades o permutades, acabava d´obrir les portes al que desprès coneixerem com “homus religiosus”.
La conquesta de l’agricultura i la ramaderia, va prendre el relleu d´aquelles creences simples i primitives, fent-les evolucionar cap a formes demiúrgiques cada cop mes complexes, a les que anaven omplin de competències, segons aquestes es convertien en necessitats.
Els Misteris Dionisíacs, també associats als òrfics, eleusinis, Isis i molts altres inclosos els gnòstics cristians. Eren els mes hermètics, i per tant es coneix molt poc sobre actes que constituïen les seves cerimònies. Simplement parlar-ne del que succeïa, podia comportar la pena de mort.
Alguns autors de l´antiguitat, com Pausanias, Homer, Diodor, Herodot,entre d´altres, van llegar a l´humanitat, no pas sense guardar-se’n les esquenes, alguns comentaris molt boirosos i contradictoris del que comportaven els rictus i litúrgies, que tenien lloc en aquestes congregacions de tall iniciàtic-esotéric.

Encara que actualment, semblen guanyar terreny les tesis que exclouen de les bacanals el contingut eminentment sexual, reconvertint-lo en meres exhibicions simbòliques de reproduccions exagerades d’aquests òrgans, l´intuïció, i observació afegides a la racionalitat, diuen tot el contrari.
El vi, no només serveix per eixamplar la consciencia, també per desinhibir-la. Tenint en compte que les influencies místiques provinents de l´orient, impregnaven les bases de molts cultes de la Mediterrània, i que els Sutres signifiquen una forma d´entrar en contacte amb les altes esferes de l´espiritualitat, a traves del sexe, eliminant determinada moral, de l´investigació, trobarem pel contrari, que les orgies desenfrenades podrien ser la part ritual més important d´aquestes celebracions d´origen tel·lúric, en el que la fecunditat de la terra persisteix com eix vertebrador. En realitat, mai han estat contraposades la sexualitat i l´espiritualitat, paradoxalment son complementaries.Bouguereau, dins del seu tarannà, ens presenta un mon ple de personatges populars en l’univers mitològic, representats i tractats com essers vius entre nosaltres. D´alguna manera intenta dir-nos; “Una reunió de nimfes, en un meandre fosc i tranquil d’una torrentera, podria per exemple, fer les delícies d’alguns barraquistes... Deixeu, deixeu volar la vostra imaginació. Potser si teniu prou fe i sabeu invocar-les...”

Que Deu vos guardi d’elles!!!
Quim

SORTIDA ALS AVENCS DE LA FEBRÓ

2009-04-07T23:37:00.017+03:00

(La Febró- La Mussara)
Un cap de setmana amb meteorologia excel·lent, previsió que es va complir en tots els aspectes. Per començar, a l´hora en punt hi érem gairebé tots. El tema de conversa voltava entorn a la temperatura ambient que, si 3º, que si 5º, el cas es que realment feia fred, però el dia era bo i prometia.

Començava a omplir-se el refugi, (de fet es va omplir de gom a gom) tot i amb aixó, varem ocupar un parell de taules on poder desdejunar amb certa comoditat. Encara no havíem acabat amb el primer entrepà, que feien l´arribada en Rafel, na Quima i el Joan Canals, també conegut per en Mc Cànals. Hòstia quina alegria!! . Potser feia 25 anys que no ens veiem!!
També ens va fer companyia per unes hores, un altre vella gloria de la SIRE, en aquest cas de Collblanc, en Florentino Fadrique, ben trobat company!!
L´aproximació a la cavitat des del refugi ,es fa en uns vint minuts a peu tot passejant per un agradable bosc de pi i matoll.

ELS AVENCS DE LA FEBRÒ
Es tracta d´un conjunt format bàsicament per varies esquerdes d´origen tectònic, que s´obren paral·lelament al cingle que les origina. Hem d´assenyalar que les mes importants son tres. Podríem estar parlant, de l´anticlinal calcari afectat pels materials plàstics sobre els que probablement s’assenta. Aquest segment si mes no, es veu accentuat de manera extraordinària per les seves proporcions; La mes dimensionada es troba aïllada de les altres, esdevé molt ample però també més curta.

L´avenc de la Febró en singular, esta format per la megaclasa que circula de SE. a NO. d’uns 300 m, de longitud, per 6-9 d´amplada, i entre 30 i 35 de fondària. Es la mes allunyada del cingle, i esta interconectada amb la precedent de configuració laberíntica, mitjançant una estreta escletxa transversal.
En la base del seu interior, tant a ma dreta com a l´esquerra, trobem l´acces a unes coves de factura càrstica, no es tracta de dues cavitats diferents, sinó d’una que, casualment va quedar seccionada pel procés de fracturació. La gran, esta constituïda per una sala de proporcions mitjanes, i unes galeries que arriben als 255 mr. a diferents nivells comunicats per petits pous, assolint 35-40 mp. que afegirem als 30-35 inicials.

La petita, es en contrapartida mes tècnica, amb recorreguts tipus gatera, i un petit pou.
Tot aquest interessant complexa desenvolupa uns 1800 m. de recorregut.
L´acces es fa per la part oriental, baixant un camí bastant accidentat, que ens condueix al fons. També hi ha una instal·lació fitxa per tal de baixar a ràpel si es desitja. I en l´extrem occidental, damunt un caos de blocs, a ma dreta segons la progressió, trobem una petita via ferrada d´uns 9 m. que ens situa novament a superfície.

COORDENADES
41º 15´58,85´´ N
01º 01´ 6,02´´ E

Desprès de gaudir com beneits recordant vells temps de “cuaqueros”,
busquem una clariana de bosc, on organitzem un improvisat “Picnic” de “week end”en plena natura. I es que amb la panxa plena les coses es veuen diferent. Només el fred, que retorna puntual en despenjar-se el

solet (estem a mes de1000 msnm ) ens fa pensar en el refugi.
Tan aviat arribem ens sorprèn l`agradable temperatura que hi ha en el seu interior, Encara no hi ha massa gent, sembla que hem estat dels primers en acabar la feina, la qual cosa aprofitem per tal de prendre possessió de la nostra habitació de 15 lliteres.
Hi ha dues tandes pel sopar, escollim la segona i última. Mentre no arriba l´hora, el company Florentino ens presenta una projecció, (PC. portàtil), sobre anteriors expedicions espeleològiques al Marroc, però la fatalitat fa que s’acabin les bateries i ens quedem a mitges. Es el moment de projectar els darrers “flims” de l´avantguardista e incomprès director i company, Rafel Solanas. (PC. d´en J.Mª Latorre). Quant el sopor fa que tots dormitem, algú de la taula del costat ens avisa que no hi ha bateries. Moment oportú, que aprofita la noia que s’encarrega de la restauració, per comunicar-nos que hem de deixar lliure la taula per que comença el primer torn de sopars.
Acabem d´apurar la “Fanta” i decidim sortir a fer fotografies nocturnes al poble de la Mussara, amb l´objectiu de captar fenòmens
paranormals. La boira afegeix un aspecte mes fantasmal a l’escenari del que per si mateix te, i aixó provoca que involuntàriament s’escapin algunes ventositats traïdores, que acaben arrodonint l´ambient de la nit... i amb aquestes premisses, donem per acabada la nostra incursió
al mon de les paraciéncies.

Ja novament en el refugi, i seguts a taula, es l’instant en que el company Florentino, no sabem si impressionat per l’experiència que acabava de viure, o per que tenia altres compromisos, decideix marxar cap a casa seva i donar per acabada l’excursió. Varem insistir per tal que restes amb nosaltres, però tot resultà inútil.
El sopar, senzill però reconfortant, constava d´escudella de pollastre, molt bona, i botifarra de Vic amb patates de Prades al caliu , salseta d’all i julivert al punt, ous ferrats pel que no volia la llonganissa , mes postres de xocolata. Tot regat amb bon vi del Priorat.
La sobretaula, va estar animada, amb whisky, mistela i rebosteria (Això pel nostre compte Eh!) A les 23:00h en punt, silenci, tothom al llit, que la norma es d´obligat compliment.

El diumenge pel mati, desprès d´esmorzar, recollim els estris, i abandonem de forma definitiva el refugi, dirigint-nos a la ferrada de”La Trona”. Aquesta activitat va estar inclosa ja que ens venia de passada per anar a dinar, a demes d´omplir el mati i fer una mica de gana pel mig dia. (La ferrada esta descrita en article anterior)
L’última missió del dia consistia en arribar a Mont-ral, i dinar al restaurant on teníem encomanat el menú. Tots satisfets de les excel·lències del cap de setmana, i de la bona companyonia, sobre dos quarts de sis, desprès de fer les reglamentaries fotos per la posteritat, emprenem el retorn a la quotidianitat.

Bona sort i fins la propera companys!!!
Quim

UNA FOTO DE PREMI (III) DOLOMITES

2009-03-13T19:48:00.002+02:00

Per tal d´obtenir una bona imatge no es imprescindible una bona cambra, ara be, disposar d´ella òbviament ens permetrà augmentar considerablement el ventall de possibilitats, tan mateix trobarem mes òptima la opció, si aquesta foto ha d´anar a concurs. Com es natural, la qüestió no rau nomes en la maquina, també cal seleccionar acuradament el motiu, el lloc , l´hora, però sobre tot s’hi ha d´estar, la qual cosa implica una elevada dosi d´esforç, risc, entusiasme, sort, i un llarg seguit d´ etcèteres.
Podríem dir que ja obtinguts tots aquests requisits, el problema esta “a punt de caramel”, si més no, en ultima instancia, encara manca el més determinant, es a dir, la màgia de l´artista.

En aquest cas el protagonista torna ser el company Pep Hidalgo, que amb aquesta instantània aconsegueix guanyar per segon any consecutiu un primer premi, en l´apartat d´activitats de muntanya que anualment organitza el Districte St. Martí, en la seva XIIª edició.
El premi consisteix en un trofeu al.lusiu al tema, sense dotació econòmica.
La foto es titula: Innerkofler
La cambra: Nikon D200 – Objectiu : Nikkor 10.5 – Diafragma ; F-8 Velocitat : 250s
Lloc: El Monte Paterno, Dolomites, Itàlia. Es tracta d’una via ferrada que va estar equipada durant la Iª Guerra Mundial i que travessa moltes galeries excavades artificialment per l’exèrcit italià. Es situada mol a prop dels tres cims de Lavaredo, un lloc de visita obligada si viatgem a les Dolomites.
La foto guanya molt si la contemplem degudament ampliada.
Felicitats company, i ja saps, a per la següent !!
Quim

Atenció Companys!...Sortim!

2009-02-16T21:19:00.005+02:00

EL BON TEMPS S´ACOSTA I…
Com cada primavera des de fa 3´5 anys, donem “el tret de sortida” de la temporada d´activitats, enguany la del 2009.
En una de les primeres sortides de l´any passat, varem descobrir un lloc molt interessant, del qual coincidirem tots en que, ens agradaria passar uns dies de relax. Es tracta de la Mussara, lloc feréstec i misteriós, amb moltes activitats per a tots els gustos i preferències a l´abast. Tenim programada la visita a l´avenc de la Febró, no te cap dificultat, malgrat els seus 40 mp. es baixa a peu pel camí. Al fons s´obren galeries i sales. Es diu que el general Prim va romandre amagat en aquest lloc.
També per tal de poder iniciar-se tenim la ferrada de la Trona, curteta però molt divertida.
El mateix poble abandonat de la Mussara, i els seus voltants, ja son de per si un autèntic espectacle que no deixa indiferent a ningú.
Les visites, al poblets petits i perduts, jo diria oblidats de Deu, son obligades, La Febró, Castillejos, Capafons , Siurana, Mont-ral....
El “quarter general” el tindrem al refugi de la Mussara, situat a 200, o 300 m. del poble, on per l’allotjament i el menjar fan pagar 11€, a demes si volem podem cuinar nosaltres mateixos. Ja que disposa de barbacoa, o lloc per fer-ho. El tracte es molt familiar.

REFUGI DE LA MUSSARA

Al refugi s´arriba amb el mateix cotxe, es a dir, màxima comoditat encara que estigui situat a 977 m.s.n.m
Ara be, tots els que hi estigueu interessats en inscriure-us, heu de saber que teniu de temps fins el dia 20 de febrer del 2009, ja que de vegades per trigar unes hores de mes en formalitzar la reserva, hem perdut el lloc, i llavors tot es un verdader desgavell. Els que us apunteu, ja rebreu la informació complementaria mes endavant.
Per esclarir els dubtes podeu posar-vos en contacte amb el Quim.

CAMI DE BAIXADA A L´AVENC DE LA FEBRÓ

Animeu-vos, amb seguretat us puc anticipar que no vos penedireu, sinó més aviat el contrari.
També, i donat que el lloc invita, podríem preparar alguna mena de tertúlia nocturna que repasses temes tendents a la subjectivitat, però deixant-los sortir a l´atzar.
També s’accepten d’altres sugerencies.
ELS DIES PROGRAMATS PER LA SORTIDA SON EL 21-22 DE MARÇ
Rebeu una forta abraçada !!!
Quim

CATALUNYA ROMÀNICA, DIETHER RUDLOFF

2009-01-27T22:13:00.005+02:00

ART, CULTURA I HISTÒRIA

Dr. DIETHER RUDLOFF- EDICIONS POLÍGRAFA

El passat diumenge dia 5 d’octubre del 2008, a les 19 h. unes cent persones s’aplegaven al local social de la Floresta per tal de donar la benvinguda al present llibre, editat i publicat per primera vegada de forma simultània, en català i castellà gràcies a l´editorial Polígrafa.

Es tracta d’una interessantíssima novetat a la Península Ibèrica, ja que a la resta d’Europa es conegut des de fa dècades (1980) . Obra imnovadora i crítica on les hagi, sembla dirigida més que a nosaltres, (Que també ho fa) a la resta de països occidentals, especialment aquells que en qualitat de vencedors van escriure la història.

L’autor clava fons la piqueta, allà on la mateixa paraula història va perdent gradualment la seva rigurositat, i anomena aquest període Atlantis, que, com descobrirem, també te altres connotacions. Mes enllà d´aquest mític punt de referència i seguint el seu propi fil d´Ariadna, va recorrent i readaptant el laberint metamòrfic dels arquetips de la humanitat, fins presentar-nos-els degudament actualitzats i plens de llum nova. No us estranyi dons, si descobriu que la definició arquetípica de Catalunya es “El Pont”, o que Barcelona no fou fundada per Amilcar Barca el cartaginès, sinó pel llegendari Heracles, i que una de les qualitats innates dels catalans, es l´armonització dels contraris...

Moltes son les claus que utilitza aquest escriptor per la construcció d´un llibre si més no, sorprenent, audaç, diferent, on el lector atent, fins hi tot pot detectar l´aplicació del principi de Heisenberg (premi Novel de Física Quàntica) en l’estudi de la història. Simplement genial!!

DHIETER RUDLOFF 1926-1989
Nascut a Kiel, capital de l´estat federal alemany de Schleswig-Holstein, el més septentrional d´Alemanya, situada a la bora del mar Bàltic. En el si d’una família vinculada al mon de l´art (el seu pare era editor i marxant)

Va estudiar història de l´art i arqueologia a la seva ciutat natal, completant posteriorment els seus estudis a Stuttgart, on va entrar en contacte amb l´antroposofia. A Eutin, i per encàrrec del gran Duc d´Oldenburg, va tenir l´oportunitat de dur a terme la creació del museu del castell d´aquesta ciutat, mentre iniciava la seva experiència docent a les escoles Waldorf d´Alemanya i al Centre d´Estudi de l´Art d´Ottesberg, prèvia a la posterior activitat com a redactor de la revista d´art Die Kommenden.

A mitjans dels seixanta es produeix un gir decisiu en la seva vida: coneix la seva companya sentimental Waltraud i, a traves d´ella, Diether troba a Catalunya, concretament a Cunit, la seva segona pàtria. Quan ella mor el setembre del 1988. Diether es trasllada a La Floresta (Lleida), on morirà inesperadament el gener de 1989.
Actualment les seves despulles descansen al cementiri d´aquesta petita localitat garriguenca.

AGRAIMENTS
Aquest llibre, que ha esperat pacientment la seva versió catalana, ha comptat amb la participació desinteressada i la implicació d´un conjunt de persones del país, i de la Germania.

Gracies a la seva tasca i al seu interès, aquesta versió ha vist la llum:

Úrsula Grube. Presidenta d´Hereus de Diether Rudloff , germana de Diether, que ha donat permís per a l´edició.

Francisco Rei, director editorial d´edicions Polígrafa, pel seu entusiasme personal per aquesta obra.

Equip de traducció,correccions i assessorament:

Carme Arrufat, Maria Pilar Fenes, Miquel Àngel Marigó, Jürgen Müller, Octavi Piulats, Lluís Romaní, Aureli Sorià i Laura Subirats.

Equip de reportatges fotogràfics:
Pere Grimau i Joan A Parés.

Pel seu suport i recolzament en diversos àmbits:

Enric Aguilar, Josep Aymat, Marina Benet, Gisa Egger, Xavier Espar, Rolf Wolfgang Krauss; Miquel Lopez Manresa, Felix Martin, Lluís Pagès, Nina Piulats, Gisela Romaní, Edith Schaar, Uehli Seiler, Mònika Wenzl, Puica Zöegelmann.

Lluís Maria Xirinacs (in memoriam).
Associació Cultural Romànica.

El LLIBRE FÍSIC
245x310x27 m/m
255 fulls
1.750 gr.
50 €

Quim

COM AQUELL QUE NO VOL LA COSA

2009-01-18T12:05:00.010+02:00

El temps flueix, i amb ell arriba i passa tot... tot alló que ens agrada i el que no. La seva marxa irreversible te com a conseqüència el moviment, i aquest ens garanteix que res sigui sempre igual. Si més no, existeix realment... ? Hi ha qui diu plenament convençut, que es una evidencia que si, i qui pel contrari afirma que, aquesta dimensió no existeix en si mateixa, es tracta d’un concepte hiperestasiat i per tant d’origen psíquic (C.Jung)
Amb aixó he volgut dir, que també els temps difícils passen, que per moltes vegades que mirem el riu, mai veurem el mateix riu, que gracies a aquest principi universal, també tenen el seu moment l’esperança i la felicitat, que per cert, s’expressen popularment amb el color que avui he triat.

COM QUI NO VOL LA COSA... aviat farà 3 anys i mig que ens varem retrobar, si fem una mirada retrospectiva, veurem que moltes coses han canviat al nostre voltant, des de les més subtils a les més perceptibles, totes elles constitueixen la substancia que el temps segrega...o es a l’inrevés?
Producte d’aquesta dinàmica es el mateix bar en el que ens retrobarem, ja que inconscientment va estar a l’hora començament i comiat, el “Descobriment” es avui dia un solar edificable, o potser un bloc inacabat de vivendes. Res para quiet, tot te els seus períodes... nosaltres també.

COM QUI VOL LA COSA, per que de cap altre manera pot ser, vos desitgem a tothom... UNES MOLT BONES FESTES NADALENQUES, I UN ALEGRE I BENTUROS 2009 !!!!

QUIM & CRISTINA

IMATGES DEL 2008

Amb aquestes imatges representatives de les activitats del 2008, (tot esperant que us plaguin) us emplacem amb més ganes que mai, a fer de la propera temporada 2009, un espai-temps que, al marge d’aportar-nos bones estones de divertiment, cultura, esbarjo i gastronomia, ens concedeixi les virtuts necessàries per tal de superar-nos com a essers humans.
ENS VEIEM !!!!!

QUIM

COVA DEL TORNERO

2008-07-29T22:19:00.017+03:00

UN PETIT HOMENATGE A LA MEMORIA COMPARTIDA

Hi ha moltes “gestes” al llarg de la vida, que anem desant al nostre cervell, i en virtut de la memòria, dobleguem el temps per tal de reconduir-les al més rabiós present, aquest es el cas de l’expedició a la cova del Tornero (Checa – Guadalajara).
Si no em fallen els “ram”, aquesta historia començava al voltant de l´any 1973, (precisament aquest agost farà 34 anys) en el que alguns “il·luminats” rebíem noticia de l´existencia de la cova en qüestió. Ens van encoratjar molt les característiques peculiars que contenia el seu interior, i aviat albirarem la possibilitat d´efectuar-li una visita, que llavors li atorgàvem la categoria “ d’expedició” .
Per aquelles èpoques teníem previst organitzar, no se si la tercera o quarta Exposició internacional d’Espeleologia, raó per la qual el que subscriu aquestes línies, va demanar prestat a l’empresa el vehicle de càrrega i tot us, un Seat 600, molt atrotinat, tant, que no duia seients al darrera, o que per exemple no tothom sabia posar en marxa, aquest procediment, es feia estirant endavant un filferro que sortia pel davall del seient del xofer...
El cas es que l’utilitzàvem eficaçment per transportar documentació i objectes per exposar.
Era divendres i desprès de descarregar tot el material a la sala d´actes de la UEC, vam decidir anar de marxeta pel centre de Barcelona, encara no havíem arribat a la plaça de Sants, (llavors Salvador Anglada) una patrulla motoritzada dels municipals ens va aturar, tots quatre dúiem la corresponent documentació personal, però la del vehicle no. L´home ens va veure les “pintes” que fèiem i no va donar crèdit a les nostres explicacions. Sense pensar-s’ho gaire va demanar “reforços” `per radio. No va trigar gens en fer acte de presencia un cotxe patrulla, i ens van fer pujar. El conductor arrancà a l’estil de les pel·lícules americanes, amb sirena, llums, etc... A tota velocitat es disparà direcció plaça Espanya, mentre, nosaltres en silenci miràvem enrere tot veient com el municipal que ens va aturar, entrava al “600”. Vam arribar a la comissaria en un no res, i llavors començà una llarga espera en el mateix garatge de l´edifici. Al cap d’una bona estona, apareix un altre agent transmissor en ma, dient-nos que parléssim amb el que s’havia quedat dins del “seilla”. Una veu alta i auditivament aïrada, em va deixar anar; “ ¿ Como coño se arranca esto? ! joder!” Li vaig explicar que havia de buscar pel terra, concretament sota del seient un filferro i estirar fort, sense petjar l´accelerador, ja que suposava que a hores d´ara el motor estaria ofegat... M´ordenà que li entregues la radio al company, que ara, es mostrava mes familiaritzat amb nosaltres, i a traves de l’auricular sentíem ben fort; “Joder!! Estoy hasta los cohones, he parao a otro y hemo hescho un puente con la bateria i ná, he mirao la bujiah, y ná, loh platino y ná... Tu sabe er rediculo... ¡¡ Ensima me puesto perdio!! El que estava amb nosaltres no va poder evitar un riure reprimit. Desprès del reglamentari “cambio” li diu “Vente pacá que me parese que nohs´hemo colao”.” Cambio i corto”. Val a dir que per nosaltres la situació havia passat de ser “alarmant” a ser francament divertida.

Potser deu minuts es el que va trigar l´agent A, en arribar al pàrking, on tots l’esperàvem. Ens va dirigir una mirada desencaixada que expressava el seu neguit interior.
Les mans brutes, el casc ple de ditades, la jaqueta amb llànties per tot arreu, i no diguem dels pantalons... L´agent B, li deia “Pero como t´has pringao asi!!” i l’altre li contestava “Que no te lo he dicho ya joder!!”.
Agent B, “vaya numerito m´as montao...”
Agent A, “ Y que!!”
Agent B, “ Y que, no!, que yo tambié estoy ener poyo!”
Tot això passava mentre pujàvem les escales fins arribar a la segona planta, on vam entrar a una mena de sala d’espera.
Agent A, en veu baixa; “ Entra tu, no voy a entrá yo asi, no??
Agent B; en veu una mica més alta; “Manda cohone... me mete en cada lio!!”
Toc,Toc, Da su permiso... -Una veu des de l´interior- Adelante, pase.
Vam esperar potser un quart i mig ben llarg. De sobte l´agent B, obrí la porta fent-nos entrar.
Un home de cinquanta i pocs anys, amb el clàssic bigotet del regim, calb des del frontal fins l’occipital amb un cabell canós als temporals i parietals, ens mirava seriosament però no pas amb mal “rollo”. L´agent B, restava en “posición de descanso” al costat de la porta. Aquell home , amb una gran amabilitat ens invità a seure al seu voltant, fins hi tot mancava una cadira, i es molestà en anar a buscar-la ell mateix. En un moment va saber crear una atmosfera molt familiar, ens va demanar que expliquéssim el que havia passat, la qual cosa vam fer amb tota mena de detalls, endegà un parell de comprovacions per telèfon, i el tema de la detenció es diluí. El diàleg va anar evolucionant en una mena d´animada conversa a base d’anècdotes personals, i en una d´aquestes va sortir el projecte de la cova del Tornero. Potser la passió amb la que vivíem l´espele el va contagiar a ell també. S´aturà un moment per preguntar-nos si volíem algun refresc per beure, en dir-li que si, amb molta educació, ordenà a l´agent B, del qual ja ens havíem oblidat, que anés a la cantina, l´home assenti amb el cap s´enfundà la gorra i marxà de l´estança sense proferir cap paraula.
A partir d’aquell moment les hores van passar mol ràpidament, quant vam mirar el rellotge, faltava mol poc per les quatre de la matinada. El senyor X, , ho va entendre de seguida, i ens va dir, - “Sinceramente me lo he pasado muy bien charlando con ustedes. A mi ya me queda poco para redondear la jornada, pero si me lo permiten, me gustaria colaborar desinteresadamente en esa operación, veran, tengo muy buenas amistades en los medios de comunicación, tomen esta tarjeta,es la de Fernando Rodriguez Madero, llamenlo y diganle que soy yo quien les manda, el les harà una entrevista radiofònica,en su programa matinal. Esta otra, es la del director del Tele Exprés, hagan lo mismo y tedran un periodista que les entrevistara, aprovechenlo, pues nunca se sabe... “
Mentre ens donava la ma, va dir-nos; “Admiro el valor que teneis, yo no se si podria hacerlo, ademas, me habeis impartido una buena lección.”
Llavors, mirant a l´agent B, que encara era en peu, va sentenciar;” Es un grave error juzgar a las personas solo por su aspecto”. Va agafar el telèfon i ordenà que traguessin el cotxe del soterrani, a continuació ens va acompanyar fins la saleta d’espera, on encara era també de peu l´agent A, en veure’l en aquell estat va exclamar; “!Por Dios Rojas,! Otra vez Usted?? vaya a asearse, y luego pasen los dos por el despacho.”
De l´expedició en concret, poca cosa tinc a dir que no digui l´article del Tele Exprés, només afegir que des del punt de vista dels resultats va estar un fracàs, doncs, els sifons dels termes 70, eren plens a rebentar, per tant ens vam limitar a efectuar una exploració convencional tant de la galeria principal, com de la D5, però es clar, aquesta feina aviat es va acabar, restant-nos encara mol de temps pel davant, així que aixecarem el campament que havíem instal.lat dins de la mateixa cova, i marxarem direcció Herbes, un poblet de la província de Castelló, on teníem varies cavitats i moltes festes majors...
Explicar-vos també, que els quatre participants de l´expedició, en Ramon Aguadé, Ferran Verges, Josep Capdevila, i un servidor, ens ho vam passar d´alló més be. Com comprovareu, manca en Toni Nogales, que per raons que no recordo es va haver de quedar a casa.
També vull aprofitar aquesta tribuna cibernètica per expressar al Sr. X, (el respecte degut em fa reservar el seu nom en l´anonimat) la mes sincera admiració. Es tracta d´un home que polvoritzant tots els topics que corrien sobre les comissaries, ens va tractar amb una correcció, comprensió i grau d’humanisme dignes de ser destacats. Homes com aquest son els que realment dignifiquen les nostres institucions.
El Sr, Fernando Rodriguez Madero, ens va entrevistar en el seu programa matinal, (a les 7:00 h.) al qual vam assistir-hi en Ramon, en Ferran i jo mateix.
Per finalitzar, posar en el coneixement d´aquells que encara no s´han enterat, que el “Tele Expres” fa 28 anys va plegar. Esdevingué el primer diari d´iniciativa privada que aparegué desprès de la guerra civil. Tenia unes planes molt grans, de fet es deia, que en Jesucrist va morir amb els braços oberts per que morí llegint el “Tele Expres”.
Personatges de la vida pública com Joan de Segarra, Manuel Vazquez Montalvan, Francesc Candel, A. Kirchner, van estar col.laboradors habituals.
Aquesta columna de paper ja groguenc, que avui us presentem, treu a la llum records d’una etapa de la nostra existència, en la que varem compartir alló que anàvem creant, es a dir, una petita part de la nostra historia personal, tingui doncs ara ( mai no es tard) aquest humil i sentit homenatge.

Quim

PD.
Els que volgueu continuar recordant aquelles aventures, podeu adreçar-vos al blog d´un dels supervivents, en Ferran Vergés.
http://ostiaelfantasma.blogspot.com

BARRANC I CERVOL DE CHIMIACHAS - GUARA

2008-06-29T22:35:00.019+03:00

INTRODUCCIÓ
A l´hora convinguda 2/4 d´11, del dia 14 de juny ja érem tots al bar de la benzinera d´Alquezar, el següent pas consistia en anar a buscar el lloc on passar la nit.
La Cristina i en Pep Hidalgo, havien llogat una habitació de dotze lliteres per nosaltres sols, en un alberg situat a la part més alta de la població. Es tracta d’una construcció rustica, ben integrada en el paisatge, amb unes vistes fantàstiques des de les habitacions. El seu interior rústic i auster, conte tots els equipaments necessaris per tal que el nivell de confort no desllueixi l’estança. També disposa d´una zona esportiva annexa amb piscina inclosa, parlem del Albergue de Guara.

BARRANC AVALL
L’accés a la capçalera d´aquest barranc, no es gens plaent, calen hora i dos quarts, o be dues hores, primer de forta pujada, i desprès de baixada, per assolir-la.

Sortim esmorzats d´Alquezar en direcció a San Pelegrin. La pista està en molt mal estat degut a les pluges d´aquests darrers dies, conseqüentment hem d´anar mol en compte si volem evitar els profunds solcs que han obert les aigües. Deixem els vehicles només sortir d´aquest diminut poble, per tal de carregar motxilles, estris, cordes i continuar a peu.
Seguirem la pista que sortint a ma dreta, planeja durant uns deu minuts, fins arribar a un gir molt pronunciat a l´esquerra, que reconeixem per la seva inclinació +. La pujada es fa molt costeruda, pràcticament ja no la abandonarem fins arribar al punt més elevat de l´excursió, el Tozal deros Tiestos. Enrere ja em deixat Los abrigos de Quizans, i els farallons tallats pel Vero, això si, hem guardat a les nostres cambres aquestes magnifiques panoràmiques.
A partir d´ací comença un vertiginós descens entre pedres, que sense treva s’endinsa ràpidament en un espès bosc de pi i matoll. Encara no hem començat anivellar-nos, ja trobem a ma esquerra una canalització natural d´aigües, la qual cosa ens indueix a pensar en l´inici del barranc. Des d´aquest indret, continuant uns metres, descobrim a la nostra dreta la font del mateix nom. Finalment, una mica més endavant, ens surt al pas l´ indicador que ens invita a enfilar-nos un bon tram pel marge dret, fins arribar al cubill del famós cérvol de Chimiachas.
Tancat dins d’una gàbia metàl·lica, com si d’una fera ferotge es tractes, trobem pintat a la paret rocosa de la balma, la forma esquemàtica d´un cérvol. Hom no pot deixar d´emocionar-se en contemplar aquesta petita meravella monocromàtica (ocre) de valor incalculable, que no sabem exactament (per molt que diguin els estudiosos) amb quina finalitat un home artista de fa cinc o sis mil anys, va tenir el caprici o la necessitat de plasmar en aquell amagat abric. Un magnífic exemple d´art llevantí, que de forma gairebé miraculosa ens arriba des de la prehistòria en molt bon estat. Però per que hem de suposar que fou un home?, alguns erudits especulen que va estar una dona, la que li va deixar un “missatge subliminal” al seu home, abans de marxar amb l´amistançat...
Hem tornat a baixar novament al llit de la riera, en aquesta fita, totes les dones a excepció de la Cristina Parra, donen mitja volta i emprenen la tornada als cotxes. La resta continuem barranc avall. Al girar un parell de meandres trobem perfectament emboscat el primer salt de vint i cinc m. Te una sortida bastant dolenta, de fet, la mateixa Cristina pateix un petit incident, ja que a pocs metres de despenjar-se, es troba amb la desagradable presencia d´un “nus d´alosa” en el seu descensor (per que d´alosa ? es que les aloses s´entretenen a fer nusos a les cordes?... ). Caldrà pujar-la novament per tal de desfer-lo i poder continuar la marxa. A partir d’ara, tots els salts que venen, no estan gaire ben definits, doncs en la majoria dels cassos estan constituïts per petits caos de blocs molt irregulars, que fan difícil determinar on comença l´un , on acaba l’altre etc. Si més no, ens ocasionen molts retards, i quant finalment arribem al verdader objectiu (Els tres últims salts de 120 m,) ja son ¾ de sis de la tarda, encara no hem dinat, i per tant s’imposa una seria reflexió... aviat hi ha quòrum; decidim unànimement abandonar la missió de la sortida. Encara que en aquesta època de l´any el dia allarga, no ens queden prous hores de llum per la tornada, que es preveu dificultosa i llarga.
Visiblement decebuts, ens instal.lem a la precària ombra d´uns matolls, i reposem forces. Mentre dinem, tornem a dissenyar una nova estratègia encaminada a superar pròximament aquest obstacle, això ens refà la moral i ens engresca novament.
La propera, utilitzarem el mateix camí que ara prendrem per remuntar, es a dir, el de Pasolen/Quizans, d´aquesta manera evitarem tornar a fer el descens del barranc fins aquest lloc, estalviant-nos la inevitable fuita d’esforç i temps.
La pujada es molt dura, llarga (diria inacabable) i perillosa, però ofereix en contrapartida un espectacle visual sense precedents, amb els Pirineus completament nevats de fons. Al cap de dues llargues hores d’ascens, superat ja el pas de Pasolen, arribem al que ens semblava inassolible, es a dir al mateix Tozal deros Tiestos, ara ja tot es baixada fins els “carros”!!
Un cop a l´alberg, ben mudats i pentinats (els que poden), baixem al menjador on ens esperen les desitjades viandes, i malgrat la “pallissa”que portem a sobre, encara resten les suficients ganes d´anar de marxeta per “Alquezar la nuí”. Algú, (no vull dir noms doncs desprès tot se sap...) va insistir que aquella nit, “Compliria”, però no, no va estar així... ho sabem de fonts fidedignes.

DIUMENGE 15 DE JUNY
No ens costa gaire llevar-nos, aviat ens hem preparat per la marxa, de tal manera que tornem a baixar al menjador, on desdejunem, carreguem els “bartulos” i abandonem la capital dels barrancs, en direcció Bierge.
Avui tenim previst fer la ferrada de Peñas juntas, alguns ja l’hem feta, però d´altres no, a demés en aquesta ocasió, contem amb dues noves aspirants a “ferrateras” la Mercè i la Cristina Lazaro.
Com el camí el coneixem prou, amb poca estona estem a “peu de canó”, i aviat ens trobem immersos en la feina. Les noies demostren estar ben preparades tan psíquica, com físicament, doncs aguanten sense cap mena de problema, els ponts tibetans, les verticals i tot el que es posa pel davant. Un cop acabada l’activitat, mes contentes que unes “pasques”, coincidim en anar tots plegats a celebrar l’esdeveniment, als salts d´aigua de “La Peonera” on hi ha un “Xeringui’t” amb futbolí. Es tracta d’una zona que el gruix de la “tropa” encara no coneixem prou. (resta pendent)
Entre partida i partida, s´ens va fer l´hora del dinar, i ja ho sabeu “A la taula i al llit...”
A Bierge hi ha la “Hospederia de Guara”, es tracta d´una edificació de varies plantes d´obra nova peró d´estil rústic. Roman situada a les afores del nucli urbà vorejada de jardineria, on es norma el bon menjar a un preu francament raonable. Les vegades que hi hem estat, indefectiblement, hem gaudit d´un tracte exquisit per part del servei i d’una tranquil·litat digna de menció.

COMIAT
Desprès d´un bon àpat, no hi ha res millor que una bona migdiada, peró com es preveuen retencions a l’entrada de Bcn, es fa recomanable prescindir d´aquest plaer. Desprès del ritual de les abraçades i petons, emprenem per fi la retirada, “M´en vaig, però no pas per sempre...Tornaré!!”
Fins un altre afició !!!

Quim

FE D’ERRATES
En l´article o comentari al llibre de Pep Coll, “Les senyoretes de Lourdes” en la zona de PD. Faig una dedicació musical a càrrec de “Led Zeppelin”. Es tracta de “Stairway to heaven”. La versió que surt només clicar, no es la més aconseguida (amb això coincideixen el 90% de les critiques), us recomano la que apareix primera, en la mateixa barra que hi ha situada a la dreta de la pantalla, i que precisament el motiu de portada, es una pintura en que es representa una escala que sortint de un penya segat es dirigeix serpentejant cap el cel. Val la pena escoltar-la, ben asseguts, poca llum i relaxats, si ho fem així. Gairebé us puc assegurar que en un moment de l´interpretació, us sentireu per uns instants, ingràvids en el vuit.
Ref. Led Zeppelin – Stairway to Heaven- 08:02 ; Wiltonsk
Perdoneu.

Un vuelo en Globo por el Baix Empordà

2008-06-15T15:31:00.012+03:00

Era cuestión de tiempo y estaba a punto de golosina. La geografía del Baix Empordà la he recorrido de norte a sur y de mar a montaña. A pie, en barca, bicicleta y también en automóvil. He visitado los pueblos, entrado en las iglesias y saboreado su gastronomía. Prácticamente toda la comarca me resulta familiar, la he visualizado y reconocido desde todos los puntos posibles en que puede hacerse a escala humana. A ras del suelo, he gravado en la memoria los rincones más hermosos del territorio, los he retenido para mí junto a su entorno, lugares que me quedarán en la memoria indefinidamente idealizados. Cuando he repasado todos los elementos que los forman, la piedra, el árbol, la luz, y el horizonte de suaves perfiles fracturados que dibuja en tierra el cielo azul empordanés, he descubierto el viento. El viento si, tan natural él, que casi lo había ignorado.
De la Tramuntana poco se y todavía hay quien se empeña en hacerme dudar del poco conocimiento que tengo de las cosas. No ha mucho tiempo, alguien, no pretendo esforzarme en recordarlo, me aseguraba que ese viento procede del noreste. Hay muchas cosas en esta vida que no merecen discutirse, pero me he obligado a repasar los vientos para constatar que de esa dirección procede el viento de Gregal. Del norte, del puro norte, sin un solo grado de declinación, sopla la Tramuntana. Dicho queda en este escrito.
En esas condiciones se encontraba el día. Por la mañana de hace un par de sábados soplaba viento de tramuntana que hacía casi imposible que pudiese elevarse el globo. Nos aseguraba el piloto que saldríamos disparados como una centella en dirección al sur, hasta Palamós y más allá. Era inviable levantar el vuelo. Se lanzó una sonda que desapareció de nuestra vista en cuestión de pocos minutos. Esperamos. Joan Viñas, el aeronauta, nos dijo que esperásemos un poco, los vientos puros tienden a sorprender a quienes los observan esperanzados.
Pasado un cuarto de hora se lanzó una segunda sonda. Ascendió con un ángulo mayor del que lo había hecho el primero, pero todavía se alejaba de nosotros a gran velocidad. La situación iba a mejor. Había expectativas de volar.
Un poco más tarde se dio la orden de inflar la vela cuando el tercer globo sonda ascendió con una deriva sobre nuestras cabezas de velocidad moderada. La ocasión era óptima para volar y en pocos minutos estuvimos dentro de la barquilla y nos despegábamos del mundo en el pueblo de Ultramort.
En un vuelo con globo no existe más fuerza de aceleración que la del viento. Si acaso se emplean los quemadores que lanzan hacia el interior del aerostato llamaradas cortas pero suficientes para que se eleve el aparato en busca de nuevas corrientes. Ascendimos hasta 1050 m, una vez nos autorizaron desde el Centro de Control Aéreo del Aeropuerto de Girona.
La visión que tenía del Empordà era completamente nueva para mí. Alcanzábamos a contemplar toda la costa con un solo vistazo, desde el Cabo de Creus a Sant Feliu, la bahía de Rosas y Pals. Las desembocaduras de La Muga, El Fluvià y el Ter. Las montañas, con El Canigó al fondo, la Mare de Déu del Mont y Les Gavarres. Las poblaciones desde Girona a Palafrugell y Palamós, con La Bisbal, Peratallada, Pals, Ullastret y Vulpellac a nuestros pies. Después, todavía alucinados por la visión, descendimos hasta rozar con el suelo de la barquilla las copas de los árboles y navegar plácidamente siguiendo el curso del río Daró hacia Vulpellac y Fonteta, disfrutando lentamente del mismo punto de vista que tienen los pájaros cuando sobrevuelan esos paisajes. La maniobra de acercamiento y aterrizaje, mi mayor preocupación, se realizó mansamente con un contacto a tierra casi imperceptible. Lo que necesitábamos para no despertar de un agradable sueño que todavía perdura.

Ramix

LES SENYORETES DE LOURDES, Pep Coll

2008-06-11T22:41:00.006+03:00

Que ningú esperi trobar una clàssica hagiògrafa plena de miracles, o tal vegada una vida vocacional consagrada a Deu nostre Senyor amb “premi final”, per que res de tot això trobarà. Pep, aconsegueix desbrossar de mica en mica, tota l´aura de devoció mariana que envolta aquest succés, per transformar-lo en una mena d’autobiografia novel·lada, d’una nena malalta feta santa per haver vist i parlat amb la verge Maria, la qual cosa ella mai no va reconèixer.
Un llenguatge àgil i planer, fa que el llibre es pugui llegir amb poc temps sense que l´interes decaigui en cap moment. Malgrat que la trama es un tant complicada esta ben descrita. L´obra traspua un missatge subliminal, en el que hom percep un acusat desencís, pel que fa a la transcendència humana davant les fronteres de l´existencia. Es fa palesa en el missatge post mortem de la mateixa Bernadette Soubirous, quant la que ella anomena “Senyoreta”, i en altres ocasions “Allò”, es desentén arribada l´hora d’acomplir els compromisos adquirits, que en vida li havia fet, de tal manera que la pobre protagonista, queda sospesa en una mena de buit difícil de comprendre i pair, per la gran angoixa que ens transmet.
Tot això, més la presencia d´un capellà homosexual penedit, que entronca de forma gairebé metafísica amb la trama i que passa desapercebut fins el final, provoca la reacció de l’església catòlica, que desaprova la seva lectura als creients per considerar-la insultant. Això últim ha passat fa pocs dies i la premsa s´en ha fet ressò.
La historia en el seu conjunt, esdevé prou interessant al marge de l´abundant documentació que aporta i que ja de per si sola val la pena. Per tal d´arrodonir el plaer de llegir-lo, gairebé podria assegurar que he estat hostatjat a Lurdes durant un temps preterit i indefinible, sense haver-hi posat mai un peu en el seu terme.
Felicitats doncs per aquesta gran“Ploma de Ponent” i fins la propera!!

PD
Podeu llegir la síntesi del seu treball en la contraportada del mateix llibre, descobrireu títols tant suggerents i locals com “L´abominable crim de l´Alsina Graells” ... ( la recordeu? )
No voldria pas posar punt i final a aquesta opinió personal, sense dedicar- li expressament a la “noia” d´aquest relat, una peça mestre dels “Led Zèppelin”, amb el mes fervorós desig de que trobi aviat L´es..”starway to heaven” (Escala cap el cel) Escolteu amb atenció els cicles en crescendo i el salt a la vacuïtat que ens porta al lluïment, (especialment) d´en Robert Plant i Jimmy Page.

http://es.youtube.com/watch?v=ayzhJKy8H_A

Quim

CANVI CLIMATIC. Sequera, calamarsa, “chemtrails” i ...

2008-06-01T22:15:00.016+03:00

Introducció
D´uns tres o quatre anys ençà s´en sent parlar, encara que de forma aïllada, d´unes enigmàtiques “avionetes” sense identificar. Sobrevolen les borrasques abans de que creixin excessivament i acabin convertint-se en pedregades, les desfan a base llençar iodur de plata (?) de forma tan contundent, que acaben desapareixent.
L’angoixa que experimenten els pagesos (els de secà) per la manca de pluges, els porta a clamar “al cel”, ja que veuen com interessos molt foscos, no només els perjudica a ells, sinó que també en son responsables en gran proporció de la sequera que pateix el país, i en conseqüència de bona part dels incendis forestals .
Companyies d’assegurances, pagesos de reg, marques automobilístiques, fins hi tot les administracions, podrien contractar aquests serveis. Les últimes, per tal de preservar esdeveniments que poden reportar a les ciutats grans guanys econòmics, tipus Jocs Olímpics, Fòrums... tot sabent que a Espanya les referides practiques estan expressament prohibides per la llei.
En tan peculiar olla barrejada, tampoc hi podien faltar els americans, els militars, i conxorxes inspirades en probes d´armes químiques sobre la població civil. Que en podrem treure de semblant entrellat? Preocupant no?

Una mica d’història
La calamarsa ha estat i es encara avui, un dels mes temuts enemics de l’agricultor, doncs els seus efectes sobre les plantacions son verdaderament catastròfics.
En temps bíblics, als voltants del 1250 ac. El Llibre de l’èxode,ja ens parla de la setena plaga que va assolar Egipte, per tal de convèncer al faraó de que havia de deixar marxar el poble de Judá. Poca cosa més en sabem d´aquest fenomen fins ben entrada l´edat mitjana,en que diversos documents de l’època relaten com es tocaven campanes “A sometent” cremant olivera beneïda sobre les eres, al temps que s´encomanava tot a la misericòrdia Divina. També s’encenien grans fogueres amb rama verda barrejada, per tal de emetre molt fum a gran altitud.
Alexandre Volta, l´inventor de la pila elèctrica, va romandre tota la seva vida mol intrigat per aquest fenomen, però no va poder aportar gaire per apaivagar-lo.
A finals del segle XIX, començaments del XX, es feren assajos amb canons “Granífugs” que disparaven contra les turmentes, però els resultats no eren massa afalagadors, si més no, a partir d´ací començaren a funcionar amb cert èxit, tota una parafernàlia d´aparells tals com els generadors de fum, que cremaven iodur de plata amb acetona, i el projectaven contra els núvols. Coets del tipus pirotècnic però de grans proporcions que esclataven contra el gel que queia, desprenent grans borses d´escalfor.
Al voltant dels anys quaranta, algunes organitzacions universitàries argentines amb col.laboració de l’exèrcit, construïen coets que podien pujar a 8000, 12000 m. , i actuaven pràcticament en el punt neuràlgic de la tempesta a base d’explosions de iodur. Aquests artefactes realment aconseguien minimitzar els efectes, però s´en necessitaven molts, per la qual cosa van optar per comprar antics coets soviètics que els sortien més econòmics. D´aquesta experiència, va néixer tota una industria d’autèntics missils, amb capacitat per arribar amb precisió als punts mes convenients, fins 20,000m d’altitud, màxim on pot arribar en condicions especials, la taula d´un cúmul nimbus.
Avui dia persisteixen tres medis per aturar les calamarses, un es el coet, l’altre les malles protectores derivades de les fibres poliolefiliques, que cobreixen les plantacions en la seva totalitat. I finalment les “avionetes”, que difícilment catalogaríem com a tals, sinó aeronaus amb gran capacitat de carrega, (tipus Boeing 747 per exemple) amb suficient potencia com per transportar-la a les alçades convenients i deixar-la anar. Aquí tenim l´origen de les “Esteles químiques”, conegudes ecumènicament com “Chemtrails” .

Quant l´objectiu ja no son les pedregades
El iodur de plata, no es excessivament contaminant, però es clar, l’acumulació si que es susceptible de crear problemes mediambientals. Les partícules d’aquest metall, alliberen hidrogen que amb contacte amb l´oxigen, generen gotes d´aigua, i aquesta, elimina, o desfà la pedra, segons sigui el seu volum, A Pekin per exemple, disposen de tot un exercit equipat amb canons, bombarders, i tota una mena d’enginys, per tal d’aturar les tempestes molt abans d´arribar a la ciutat, ja que en les dates dels Jocs Olímpics, solen produir-se una mitjana d¨11´8 dies de granellades.
L´alarma social al nostre país, no ve només per l’ús il·legal de l´aviació en aquestes tasques, sinó que, recents anàlisis d´aigües recollides desprès de ser sobrevolada la zona per aquests avions fantasmes (volen sense cap identificació), han posat al descobert que acompanyant el iodur de plata, també baixa; bari, plom i alumini. El plom, com sabem es un metall pesant altament tòxic i contaminant, i el bari, s´utilitza com ingredient genèric en molts medicaments que produeixen estats idiotitzants. En d´altres casos la composició es diferent, el plom es substituït per, sulfur de bari i silici, en aquest cas, la compaginació, farà que aquests elements, absorbeixin o eixutin la humitat de l´atmosfera. També s’han empleat mescles de diòxid de sofre, que barrejat amb l´oxigen reacciona produint flamarades espontànies, grans incendis forestals podrien haver tingut origen per aquesta tàctica combinada, de crear sequera i un cop al punt, aplicar deflagracions.
Aquest fenomen no es ni de bon tros local, sinó que passa a nivell global. També hi ha científics, sobre tot a EEUU, i Europa, que vinculen l´origen de noves malalties, moltes d´elles relacionades amb estranyes al·lèrgies, deficiències immunològiques, erupcions cutànies, afeccions bronco- pulmonars, i un llarg etc, amb la presencia dels Chemtrails.

I com es això ?
Moltes vegades pels efectes, podem deduir les causes, sobre tot quant qui hauria de parlar calla.
En determinades condicions atmosfèriques, la compressió que es produeix a l´intrados de les ales d´un avió, acaba comprimint l’aigua que conté l´aire, i l´expulsa per les bores marginals en forma de condensació, o estela blanca (contrails). Per que es produeixi aquest fenomen, son necessàries tres condicions: altitud superior a 8.000 m, temperatura de -40º , humitat relativa, igual o superior al 70%. Una ultima consideració, aquest tipus de rastre es desfà en poca estona.
La majoria d´avions que veiem abocant aquests solcs, volen al voltant dels 3.000 m, per tant alguna altre “cosa” deixen caure, Els transports comercials ho fan entre 8, i 14.000 m, en conseqüència son difícils de veure, o simplement no es veuen.

Tots els camins porten a Roma
La teoria que va guanyant mes consistència, es la de la conxorxa, per cert molt polièdrica tal com veurem a continuació.
Documents recentment desclassificats, dels departaments de defensa dels EEUU, i UK, reconeixen que als voltants dels noranta, van provar armes químiques mitjançant la “fumigació” de les seves pròpies tropes, i en determinades àrees de la població civil. De mentalitats tan esbiaixades com aquestes ho podem esperar tot!!
Els chemtrails al contrari que els contrails, no s’esvaeixen amb facilitat, resten en suspensió a l´atmosfera durant hores i hores, formant una mena de cel enteranyinat, que mal deixa passar el sol amb l´objecte de produir un efecte hivernacle artificial. D´altra banda esvaint els núvols per evitar la pluja, aconsegueixen que les temperatures pugin a tot el planeta, i finalment ho mimetitzen tot sota l´eufemisme de “Canvi Climàtic”. Expressat d´un altra manera; cal obrir els ulls, el canvi climàtic en si mateix no existeix, l’estan provocant !!
No es pas cap secret que els americans des dels anys 70, van darrera del control del clima amb finalitats econòmiques i quotes de poder global. Fonts ben informades avisen que al voltant del 2.025, aquest projecte-arma estarà a punt per ser utilitzat a qualsevol part del planeta.
La guerra química o bacteriològica també hi es present en aquesta conspiració, es tractaria d’infectar tota o part de la humanitat, per tal de fer-la depenent de fàrmacs, que només fabricarien uns laboratoris d´un determinat país,i que tindria dues finalitats; sotmetre a totes les nacions per necessitat , i imposar un peatge de per vida. Darrera d´aquest disbarat, hi haurien els grans holdings de les químiques, i farmacèutiques relacionades amb els transgènics, multinacionals armamentístiques etc. Un dels objectius fonamentals seria reduir i controlar la superpoblació planetària.
Per finalitzar, anirem cap el que tots en aquestes altures ja ens preguntem; qui hi ha darrera d´aquesta barbaritat a escala global? Sembla ser que tot apunta a una mena de “Govern a L´ombra”que al més pur estil dels dolents de les pel·lícules de l´agent 007, intenta fer-se amb les regnes del mon per tal d’instaurar un regim tirànic i definitiu, anomenat “Nou ordre mundial” i estaria integrat per les principals fortunes de tots els països.
Fins el moment només hi ha un científic que ha portat el cas als tribunals, es tracta de l´italià Rosario Marcianó. Ha rebut moltes amenaces, algunes d´elles, provinents d´altes esferes de la política italiana per la claredat i contundència de les seves declaracions al respecte. No es l’únic.
El silenci dels nostres politics, si mes no es sospitós, doncs els converteix en part implicada de forma inexcusable. Qui pot creure que qualsevol d´aquestes aeronaus podria travessar l´espai aeri nacional, sense coneixement del govern de torn.?
Per tal de donar consistència al que acabo d´explicar, us recomano que mireu el cel, i jutgeu per vosaltres mateixos, potser us ajudarà a prendre suficient consciencia del per que som fumigats gairebé a diari.
Tota aquesta estrambòtica situació, ha desempolsegat de la meva memòria aquella lluïda frase d´en Karl Marx, que mes o menys ens venia a dir; “Si un dia no liquidem el capitalisme, serà el capitalisme el que un dia ens liquidarà a tots”.

Quim

P.E
Vull fer-vos arribar una cançó d´en Pink Floyd, “The great gig in the sky” (El gran carro celest, o quelcom semblant, suposo que fa referència al nostre planeta, Si mes no, us recomano la versió (ja que n´hi ha unes quantes) From: Jimmy Toast. 1988
Les veus del cor, son senzillament inigualables, tant en potencia, com en interpretació, en definitiva una petita joia. Quant obriu l’adreça, trobareu una plana escrita amb angles, que te forma de llistat, amb lletres de color blau, negre i violades. Només cal que feu córrer el cursor una mica cap a vall, i en color violat trobareu escrit TRY THE NEW YOUTUBE PLAYER BETA cliqueu i entrareu directament a la cançó, que la disfruteu.

http://www.youtube.com/watch?v=Enwnt7-j90k

El Asombroso Viaje de Pomponio Flato, Eduardo Mendoza

2008-05-30T23:29:00.003+03:00

No demuestra asombro Pomponio Flato durante el relato de su viaje, pero tras leerlo, única razón a la cual los libros deben su existencia, me digo que se trata de un personaje de ficción muy viajado y vivido que no se inmuta con facilidad. Eso debería bastar para tranquilizarme pero al no estar del todo resuelta esa cuestión vuelvo a colegir cual es la razón que me causa la sensación de malestar que tengo.
Si no se asombran ni el lector ni el personaje, la obra debería quedar en llamarse simplemente “El Viaje de Pomponio Flato”. No es sin embargo la narración de un viaje, se trata de un lugar y de él se describen más bien poco los paisajes en donde transcurre la acción, por la misma razón que argüíamos anteriormente, el libro debería entonces llamarse simplemente “Pomponio Flato”.
Pomponio Flato es un nombre de hombre, pero con solo leer el título yo no sabría de qué trata tal entelequia argumental. Y sin comprar no puedo leer. Pomponio, Pomponio, no se de que se trata. Flato se que es una acumulación molesta de gases en el tubo digestivo. Eso ya me es más familiar. La palabra deriva del latín flatus, que significa soplo, flatulencia.
Vale, de acuerdo, el libro lo compre por dos razones, y no tuve en cuenta que coincidiera su presentación con la Diada de Sant Jordi, primero fue por el ser de un autor al que admiro y respeto muchísimo literariamente, Eduardo Mendoza, la segunda razón la encontré en el arranque del título, “El Asombroso Viaje”. Sólo por eso aseguraba el tiro. Estaba chupao.
Quisiera equivocarme en las conclusiones, quisiera deshacerme de la sensación de que se trata de una obra de encargo con la que cubrir las cuotas de mercado de las editoriales con las ventas de papel en la Diada. Ya apuntábamos ese derrotero comercial hace ahora exactamente un año. En catalán existe la palabra “Paperassa”. Define ese circo mucho mejor.

No critico al autor, repito que lo admiro, pero El Asombroso Viaje de Pomponio Flato, no lo he colocado en mi biblioteca junto a los demás libros, lo he dejado en la pila de libros olvidados, aquellos que no me merecen la consideración de figurar, en situación destacada, mostrando en el lomo con orgullo su titulo y autor a conocidos y amigos.

De Tapes a Palamós

2008-05-25T22:39:00.004+03:00

No cal tenir raons, ni haver de seguir costums establers per triar anar de tapes a Palamós. El tapeo no és un costum propi de casa nostra, de la nostra cultura, nosaltres no som promiscus, som més d’un sol bar, i pluralitzar no ens posa gens. La Catalunya Vella, atàvica i tradicional, és més associativa i de poder-ho fer triarà el prendre’s un vi o un cigaló al casinet, la queixalada la fa sempre a casa. És degut al comerç global el que s’imposi a casa nostra, amb més o menys acceptació, aquest costum basc de consumir begudes “en itinere”, acompanyant el beure amb un mos que intenta fer d‘esponja seguint una ruta per diversos establiments, i acabar contant, no el número de consumicions, sinó de voltes completades al circuït. Tan se val, benvingut sigui, si socialment s’accepta i no ens fa mal.

Aquest dia ens trobàvem a Palamós a l’hora que tanquen les botigues, moment de transició entre el berenar i el instant d’anar a sopar. Aquelles hores beneites que menjar o beure no et be de gust, que tens el cos en un equilibri químic perfecte, situació que et proporciona l’estabilitat i la placidesa necessària per gaudir d’un èxtasi quasi místic.
Però en aquest estat d’equilibri somniador es troba la debilitat de tot argument racional i és quan decideixes entrar en el primer local que forma part del circuït, dissolvent la composició química orgànica que t'està regint fins aquell precís moment.

La diversió de les tapes es juga en equip, consisteix en anar d’un establiment a l’altre bevent i menjant, o viceversa, demanat la consumició a peu dret en un establiment minúscul del que sortiràs més begut que menjat però amb la vivència d’haver participat d’aquesta activitat.
Qui sigui de vida no li ha d’anar be aquest règim, si no és que s’ho pren solament com un entrant per fer temps. La iniciativa turística local, que és com dir l’ajuntament plegat amb els comerciants, ha confeccionat un circuït que consta d’onze Bars de Tapes, en diuen la Ruta BTP (Bars de Tapes de Palamós) i a partir de les 19 hores ofereixen enfilalls a la parròquia ambulant. Si la iniciativa resulta positiva s’afegiran més establiments. El que cal saber és a qui agrada aquest tipus d’oferta i si aquests son consumidors habituals, de moment, una gran majoria és segon resident a qui agrada sortir de manera informal quan no vol excedir-se en el gasto amb els amics i/o convidats i creu ensenyar-los una tradició marinera típica de l'Empordà.

Dit això, no és pas aquesta una iniciativa equivocada. Resulta imaginativa i apunta resultats positius per a tos els implicats.
A “Can Moni” trobarem una taverna amb molt d’encant, el local es recorre en quatre passes. Una minúscula caixeta, plena sempre de gom a gom, amb les parets atapeïdes de retrats de personalitats diverses fotografiats o pintats amb l’amo de l’establiment, que agrada perquè és una encertada combinació de dimensions, antiguitat i situació.

FERRADA DE LA TRONA, LA MUSSARA. SIURANA. ESCALADEI. LA FLORESTA.

2008-05-10T18:03:00.003+03:00

IIIª TROBADA EX-SIRES 2008
Es tracta d’una sortida maratoniana amb molts escenaris diferents, el resultat és com llegir un llibre d’aquells que enganxen, en un dia, i que durant la resta de la setmana el vas paint de mica en mica.
El dissabte 19 d´abril, va despertar un pel nuvolot. El punt de trobada era gairebé eixut, si no fos pel Ramon, la Mercè, la Montse i l´Albert que ja feia una bona estona que picaven de palmes i saltaven per esbandir-se el fred. La resta de companys, el Rafa, na Quima, l’Enric, i el Lluís van arribar una estoneta més tard.
El paisatge que envolta la Mussara, es realment bonic si més no, es cert que respira un aire... diria entre misteriós i tètric. Les vibracions, a mi personalment, em causaven una sensació de profunda tristesa. Al voltant del poble, i especialment disseminades per la zona de penya-segats, podem trobar un gran nombre de petites plaques funeràries molt recents, (entre 10, i 2 anys) amb epitafis mes o menys d´aquest estil; “ Fulano de tal , data, Ja ets un esperit lliure”...
Desprès d’omplir el pap, com el temps no s’arreglava, les dones, acompanyades per l’Enric i el Lluís, van decidir esperar-nos al bar de Siurana. El grup restant anàrem a cercar la ferrada.
Tan aviat hem fet l’aproximació, (curta i fàcil, mireu http://www.deandarporcasa.com) Ens situem sota d´una gran balma, i a uns deu metres trobem el començament que, a l´hora també es el final. Val a dir, que aquesta es la forma més divertida i practica de fer-la. Rapelem uns 15 m. vora dels graons que desprès, de tornada, utilitzarem per superar l’última vertical . Fem peu un parell de metres mes amunt del llit de la riera de l´Encens, la remuntarem caminant uns 30m. fins trobar l´inici. El primer tram puja de tirada uns 17m. i a partir d´ací comença un franqueig molt interessant (40m. Aprox.) en el que sovinteja la presa natural amb l’artificial, havent-hi un pas que batejàrem (entre nosaltres) com “el pas del Negrot”ja que per passar d´un graó a l’altre, sobre tot els que som més curts d’extremitats, hem d’obrir-nos molt de cames. Aquest recorregut horitzontal, mor en una mena de coveta de reduïdes dimensions, que pel que sembla, en altres temps fou un refugi dels carlins. El que resulta inexplicable es com podien accedir-hi !. Francament tota una “?”
Des del mateix refugi, hi ha una instal·lació per tal d´engegar un nou ràpel, que ens conduirà fins meitat de paret. Cal recordar que, abans mateix d´arribar a la coveta, hi ha un escapament per on es pot posar fi al recorregut. Tornant al punt anterior; al finalitzar el ràpel s´inicia un altre franqueig, aquesta vegada més curtet que connecta amb un petit pont de sirga, i a l´hora aquest, amb l´ascens final, que es justament per on hem encetat “La Trona”.
Tant l´instal·lació com el material son de primera, el circuit donada la morfologia, (espai creatiu) es ben aprofitat, i tot aquest cúmul d´encerts, dona com resultat una ferrada excel.lent que, ens ha proporcionat un hora de gran divertiment (entre d´altres coses).

Entre tant, el dia ha decidit posar-se “guapo”i ve molt de gust fer un beure al solet, còmodament asseguts en una de les tranqui-les placetes de Siurana, poble del que en rebo unes sensacions molt agradables però inefables.
Al caminar pels carrers i planades, descobrim la mítica petjada del cavall de la reina mora, que deixà per sempre gravada a la roca, abans de saltar al buit. Restes de cisternes excavades en pedra viva, primitives conduccions d´aigua, petits horts esglaonats envoltats de precipicis, però hi ha un lloc situats en el qual, podem girar-nos 380º que en qualsevol punt que decidim aturar-nos, gaudirem d´un paisatge realment impressionant, i que no podran de cap manera abraçar els nostres ulls, òbviament d´un sol cop. Aquest no es altre que, el cim del que resta de la torre d´homenatge del castell. Podria parlar-vos molt del que vaig poder veure en aquell recinte tancat al públic (jo vaig saltar); Grans voltes soterrades e inaccessibles, espais i galeries subterrànies que s’endinsen per les entranyes de la terra, aljubs... De sobte, absort en la meva solitària exploració, m´en vaig adonar que potser era ja mol tard, i conscient de que m´estarien buscant, vaig abandonar tot desitjant tornar-hi un altre cop amb més temps i medis.
Efectivament, m´estaven esperant per que tenien fam, i ja era massa tard per anar a dinar de restaurant, així que varem acordar per majoria tirar de “bocates”.
Restava poc temps per tal de poder visitar la Cartoixa, raó per la qual, canviarem els plans sobre la marxa per tal de no perdre, potser el millor, dels objectius que ens portaven a Sta. Maria d´Escaladei. La caminada pel recinte ens va descobrir moltes coses, unes ja les sabíem, i d´altres no, com per exemple, el refinament d´aquesta ordre que oferia molta intimitat personal als monjos, en contrast amb el cister. El monestir, gaudia de cel.les amb un petit claustre individuals, a mena de caseta dosada amb jardí, mentre el cistercenc compartia tot, tant el dormitori com el claustre etc.
Sortirem satisfets, i un xic decebuts, ja que per molt que buscarem, ni rastre de la famosa escala. També ens ensulsiarem pels cellers amb més solera d´aquest racó del Priorat, on s’ofereixen degustacions gratuïtes dels millors caldos als compradors. Va haver algú que li va costar molt decidir-se i per aquesta causa entre degustació i degustació va buidar alguns porrons de ranci... i vi de missa i...finalment vam fer el que teníem per primera fita, el cafè, però ja no era hora de cafè sinó de Kubata.
Tanmateix el solet ja feia estona que s’havia amagat rere els turons, quan deixàvem els vehicles al pàrking del castell de la Floresta. Aquesta vegada ningú no temia, ningú no dubtava. Aquesta vegada tothom entrava segur i content de trobar aquell càlid refugi a la seva disposició. Un altre cosa va estar el sopar, no havíem previst que aquella nit televisaven el partit de futbol, alló que en diuen “El Derbi” i que no va ser res més, que la presa de cabellera a la que ens te acostumats l´equip, en les dues últimes temporades. Al cap de tombar-la un bon rato, fèiem cap al Cafè Terrall, on vam satisfer les nostres necessitats vitals a base de “barregetes” i cruixents entrepans. Finalitzàvem la jornada amb una tertúlia a la sala del castell, i...zzzzzzzz.
El diumenge dia 20 d´abril, no es va aixecar de cap manera, doncs va romandre plujós (G.A.D !!!.) fins gairebé finals de la tarda, la qual cosa no va impedir que ho passéssim força be, tant mentre cuinàvem com mentre cruspíem, en definitiva un dia plàcid , contrapunt del dia anterior en el que tot va estar regit pel signe de l´acció.

NOTA FORA DE CONTEXT
A tots vosaltres que ens llegiu, però que encara no us heu decidit a compartir ni tan seval un àpat de germanor.
A tots aquells que penseu que ja sou massa grans per reprendre aquestes “bogeries”.
A tots els que patiu lligams mentals que no us atreviu a trencar, però que voldríeu fer-ho.
També als col·leccionistes de rancúnies, als que la foscor de l´etern passat, no els permet eixir.
En definitiva a tots, sigui per la raó que sigui, vos dedico aquesta cançó, ( Feu Clic a la “Barra de Vídeo” “Camins” de Sopa de Cabra.)

http://www.youtube.com/watch?v=6x00Koi2zIM
Salut i Força afició !!

Quim

UN DINAR A PALS

2008-05-05T15:12:00.005+03:00

L’Empordà sempre ha tingut debilitat i bon gust pel menjar, d’aquesta feblessa en Josep Pla deia tradició culinària, i es refería a la cuina senzilla, la que sol menjar la gent normal i corrent, a la seva debilitat per la cuina cassolana, per entendre’ns. Si fos d’experiments i innovacions gastronòmics menjariem collonades.
La bona cuina no te perquè estar renyida amb uns preus asequibles, la qualitat de la demanda no fa necessariament que la oferta sigui cara, sino que aquesta tingui també un bon nivel, i sent abundant i variada mantingui un equilibri satisfactori de preus que alenti el costum d’anar a menjar fora de casa.
Situats en aquesa tesitura i trobant-nos a l’Empordà vam decidir anar a dinar a “les Dunes”, un establiment d’aspecte anodí que concentra tot el que ens pot interesar a la cuina i el menjar que ofereixen. Està situat a la platja de Pals, la darrera edificació del front marítim, ben be a tocar de la sorra, que en aquest extrem per l’alçada que assoleixen les dunes apantalla completament la visió de l’aigua i et dona la sensació de no trovar-te a la vora del mar.
Solem venir a Les Dunes dos o tres cops l’any i sempre demanem arròs a la cassola. Renoi, estem a Pals i volem menjar arròs!. L’establiment obre de primavera a tardor, i s’enten que sigui així per la solitud del rodal fòra de temporada
Als aiguamolls de l’Empordà que voregen el poble de Pals s’hi cultiva arròs des de molt antic. La primera noticia data del 1452, i fa referencia als molins arrossers de Pals propietat d’un tal Miquel Pere. De camí al restaurant podem aturar-nos al centre d’interpretació que hi ha a les basses d’en Coll, Espai Natural protegit, on es pot demanar información i podrem caminar prop d’un quilòmetre seguint el rec d’en Coll que alimenta les basses dels arrossars. Es pot resseguir fins a la seva desembocadura al mar, des d’on tindrem una amplia visió de l’espai natural.
A la Terrassa del restaurant, entoldats del sol directe, ens acarona una lleugera brisa marina que a estonas refresca un xic massa. Mestre esperem que larròs cogui, per matar l’estona, demanem uns entrans de musclos i berberetxos i entretant observem com els banyistes que es repleguen de mica en mica, en grups o per parelles, van a buscar als seus destins el que nosaltres estem a punt de degustar. No acaba de manifestar el vent prou intensitat com per refredar l’arròs caldós, bo de debó!, que ens han preparat. Ens el menjem amb una ampolla de chardonnay collita de l’ Empordà, que complerta un bon àpat de diumenge en terres de l’Empordà.

UN APERITIU A L’ESCALA

2008-04-21T15:34:00.008+03:00

Durant un temps del segle XVIII, no hauríem pogut fer el viatge a l’Escala per la carretera de Bellcaire, l’antiga població de Bedenga. Fins l’any 1721, en el territori comprès entre aquest darrer poble i el primer, existí un dels estanys més extensos de l’Empordà, fou un ciutadà de Barcelona, de nom Francesc Antoni Sotelo, qui va rebre l’autorització reial per dessecar-lo i cultivar les terres que havien emergit, la superfície ocupava unes nou-centes vessanes d’aquell temps, ara s’aproximarien a les dues-centes hectàrees. Com que era el rei qui guardava el domini de totes les aigües marítimes i continentals, aquell va haver de pagar 20 sous d’entrada i una renda censal de 25 lliures anuals.
Amb tot, s’hi en aquell temps fóssim per l’altre camí, el de Girona, veuríem extensions inacabables de camps d’arròs, que testimoniaven l’elevada rendibilitat d’un conreu que es relacionava directament amb l’excel·lent qualitat d’una varietat empordanesa, més granat, més blanc i d’un gust molt més bo que el de la Llombardia, el de Cullera o el de La Carolina.Tambè era més car que els altres, tot s’ha de dir si no volem ocultar res en referència a la fidelitat històrica. Els cultius van assolir la seva màxima importància a la fi del segle XVIII. Al cadastre de 1757 ja figuren dos molins arrossers a l’Escala. La producció del qual, però, es trobava en mans d’un pocs terratinents, com els Dou, que controlaven tots els cultius de Bellcaire, Verges i l’Escala.
El 1836 esclatà una terrible epidèmia que provocà mortaldats excepcionals a les poblacions de l’Escala i Torroella, i tot i no identificar-se la seva naturalesa i procedència, l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona l’atribuí als embassaments d’aigua dels arrossars, i els cultius van ser prohibits el dia vuit d’agost de 1837 en tot l’Empordà.
Reprenent la crònica del viatge, nosaltres varem travessar el pla que ocupava l’antic estany sense ser conscients en aquell moment de per on anàvem. En els recorreguts en cotxe es succeeixen paisatges sense pena ni glòria; el reconeixement visual del territori, per molt gratificant que sigui no sempre resulta suficient.
L’entrada a la població de l’Escala resulta decebedora, insubstancial, anodina, despersonalitzada, fins i tot en el moment de penetrar pels carrers de l’eixample ens pot semblar un destí apàtic. La població, modernament, ha permès un creixement urbanístic que ha esdevingut desordenat i barruer, sovint, la desintegració entre el paisatge i l’hàbitat és feridor i a estones arriba a mostrar-se com una postal completament kirsch. És aquest, però, l’únic semblant que pot ofererir de moment per donar la benvinguda als forasters.
Arribats al nucli antic, vora el mar, ens transportem a l’Escala autèntica, que és ben bé una altra població, entre les dues se situa l’anell de creixement noucentista que també pot estimular els sentits que saben apreciar l’aire clàssic transmès per l’arquitectura obrada seguint la tradició popular. Un bon exemple son les senzilles cases dels pescadors. Can Bordas, al carrer del Sol, ens il·lustra de com, les cases, estaven emblanquinades amb calç i posseïen un petit patí al seu davant i un magatzem on guardaven els estris de pesca.
El poble va néixer entre els segles XV i XVI, ho va fer des d’una una reduïda barriada de pescadors de la veïna Empúries establerta al sud de la badia de Roses. El ràpid creixement i importància que va experimentar durant l’època daurada de l’arròs feu que el 1766 aconseguís la capitalitat del terme i adoptés en el seu escut la torre del Castell d’Empúries. En aquell moment feia seixanta-cinc anys que els escalencs havien començat a construir-se una nova església dedicada a Sant Pere, la primitiva havia estat destruïda per un llamp, i en feia cinc que havia estat acabada. El temple, d’una sola nau interior era feta amb l’estil gòtic popular i la façana seguint la regla d’estil renaixentista, fou declarat parròquia el 1777.
Desprès de la Guerra Civil Espanyola, a partir de 1947, la capella protestant de l’Escala, Amb la de Palamós i de l’Estartit fou novament autoritzada a reprendre el culte; era una “tolerància tutelada”, com afirma l’historiador gironí Josep Clarà.. L’any 1950 va esclatar el sorollós escàndol del vicari de l’Escala, Joan Vinyes i Miralpeix, que abandonà el ministeri sacerdotal i deixà de ser, públicament, catòlic. Ara ens assembla anecdòtic.
L’antic Alfolí de la Sal o Pòsit Vell, està situat al carrer Alfolí, i surt al passeig marítim, és una construcció del segle XVII, un interessant edifici que va servir de magatzem, mercat de la sal, duana marítima i pòsit. Al segle XIX la duana de l’Escala incloïa les poblacions de Torroella i Pals i era de quarta classe. Va ser un establiment cabdal per la navegació de cabotatge quan el transport marítim d’escales curtes assolí la seva màxima empenta. Les mercaderies arribades a la població per mar es distribuïen als pobles de l’interior des de l’Alfolí.
Existeix també a l’Escala un cementiri que ha quedat encerclat d’edificis entremig de la població, és el Cementiri Vell, del segle XIX. Al portal figura el nom de Cementiri Mariner i la retolació no diu cap mentida, però, no respon enterament a la realitat. Allà hi ha enterrats gent que tenien altres oficis, barrilers, fusters, picapedrers, escriptors, i fins i tot pintors. Allà reposen les despulles de Caterina Albert, que s’amagava en el mon literari sota el pseudònim de Víctor Català, i també el fotògraf Josep Esquirol.
El recinte és una joia de construcció popular en estil neoclàssic, un dels més interessants de la costa catalana. Els nínxols estan immaculadament emblanquinats i rematats amb timpans de formes triangulars i rodones.
Existeix una comunió existencial entre aquest poble i el mar, la relació és atàvica, havia de ser així o no seria i resulta desencertada l’orientació l’escultural de la cobla que presideix el passeig marítim. L’orquestra que hauria de ser pelàgica, estranyament mira al sud, a les cases i la gent, quan tots sabem que els músics haurien d’estar muts contemplant el batec rítmic, incessant i premonitori de les onades. Col·locats així d’esquenes no veuen res d’important del que passa al mon.
El coneixement de l’existència de l’Escala arriba al gran públic per l’excel·lència de les seves salaons. És una associació mentalment inevitable, indissoluble. Pronunciar solament el nom el deixa disminuït, li falten atributs, el cap ens ofereix de seguida el complement ideal per l’Escala, les anxoves.
Varem seure al bar taverna La Caravel·la en una taula de la terrassa de cara a la badia, el diumenge és se’ns dubte el millor dia per fer-ho. Si l’entorn acompanya per gaudir d’un bon aperitiu, les cadires no es refredaran en les hores prèvies a l’àpat dominical, el més important de la setmana.La cervesa es diu molt bé amb els muntats d’anxova, filets salats, que servits amb un rajolí d’oli i un toc de pebre negra tenen una agradable i consistent queixalada. Estan delicioses. També ens van servir unes patates fregides, eren de bossa, però igualment van ser incloses a la cerimònia. Gaudir del moment no és difícil. Tot allò que no entra dins del teu camp visual deixa d’existir, el temps es relativitza i també deixa d’importar. La conversa sorgeix espontània, s’amenitza per moments i torna a ser intranscendent al cap d’una estona, però això no importa. Es converteix en una successió de bullicis i silencis, fins que te’n adones que la teva vitalitat s’ha compassat amb la freqüència de les ones. Que respires, penses i sents seguint el colpeix de l’aigua sobre la platja. La perla de l’Escala la posa l’illot del Cargol, que se situa al mig de la badia trencant, amb blanquinosa escuma, el blavós marí en que s’enquadra al fons el promontori del Cap de Creus.

UNA FOTOGRAFIA DE PREMI (II)

2008-04-10T20:16:00.003+03:00

Si recordeu, ara fa un any, (4 /4 / 2007) amb aquest mateix títol presentàvem una magnifica foto, obra del company José, que va estar guardonada amb un segon premi de temes referents a la muntanya.
En aquesta nova edició ha tornat a provar sort, i l’ha obtinguda aconseguint el primer lloc (això va millorant).
Es tracta de l´11ª edició de la Mostra Audiovisual de Muntanya, en la categoria de Flora i Fauna, que organitza el Districte de St. Martí. Premi: Trofeu, sense dotació econòmica, peró que segons ens comenta ell mateix “Amb molt bon gust de boca, ja que ha estat exposada entre més de cent fotografies totes elles de molt bona qualitat”
La foto en qüestió va estar captada a les voreres del llac de Coldai a l’alçada de 2145 m.s.n.m. (Dolomites-Italia) amb una cambra Nikon D100. Objectiu 24-85 2´8-4D. Velocitat 320. Diafragma 9.
La imatge, especialment nítida,ens mostra una munió de peixos disputant-se un bocí de pa, d’aquí el nom ; “Voracitat”.
Li pregunto; I quina classe de peixos son?
Em respon; No en tinc ni punyetera idea, peró el que si se, es que tenien molta fam!!
Jo em pregunto ; Una espècie nova... Piranya d´alta muntanya????
Una forta abraçada pel Pep Hidalgo, i fins la propera !!

Quim.

Genius loci. Coneixes aquest lloc?

2008-04-08T22:36:00.002+03:00

“VIA FERRADA DE PEÑAS JUNTAS”

2008-04-06T23:11:00.014+03:00

UN RECORREGUT PER A TOTS ELS GUSTOS I POSSIBILITATS

Ben instal·lats ja en setmana santa, (dissabte 22) decidim fer una escapada llampec (d’un dia), per tal de reunir-nos amb the Hidalgo family, que ja porten dues jornades acampats a Alquezar. Diuen que ha fet molt fred, però que amb tot, ja han pogut localitzar (no sense haver de fer un gran esforç) la via de Peñas Juntas.
Acabats d’esmorzar, carreguem els estris i ens dirigim cap el NO en direcció a Bierge (16´5 km, uns 19 minuts de conducció). En aquest indret, la Cristina Lazaro decideix quedar-se, doncs es troba indisposada, La resta de participants, desprès de travessar un bon entrellat de pistes i camins, ens situem a peu del primer pont de sirga, on s’inicia la ferrada de Peñas Juntas.

DESCRIPCIÓ DE LA VIA
El recorregut consta bàsicament de dos circuits ben diferenciats que es poden gaudir per separat, el primer, consta de tres ponts tibetans gairebé seguits, que creuen per dues vegades el riu Isola, un d’ells, el central, segons el José, (i ja sabeu que amb això hi està molt posat) és força llarg, amb més de 26 m. de longitud. A partir d’aquí s’inicia la ferrada tradicional, que puja amb algun petit flanqueig sense cap dificultat fins l’aresta final, lloc on prendrem el camí de tornada. Aquesta part en concret, resulta idònia per tal d’iniciar-se en aquesta activitat. Si pel contrari voleu sentir el que senten els funambulistes, (encara que sigui aproximadament) feu la terna de ponts tibetans i no us sentireu pas decebuts.
Tant la qualitat del material, com la instal·lació, son excel·lents, el que encara fa més senzilla i confortable la totalitat del recorregut. L’única dificultat rau en la localització, doncs cap senyal ens fa suposar que en un paratge com aquell, ple d’oliveres, ametllers, cereals i pinedes, hi pugui haver un desnivell o rocalla, que ens faci sospitar la seva presencia. Per aquesta raó, en Pep, ens proporciona a continuació una descripció molt ben detallada, en possessió de la qual ens serà gairebé impossible no trobar-la.

LOCALITZACIÓ

Acceso:

Tomar la carretera de Bierge en dirección a Abiego, pasar la Hosteria de Guara, a unos 100m a la derecha sale una pista asfaltada. En el primer cruce girar a la izquierda, la pista ya es de tierra, en el siguiente cruce a la derecha (cartel verde obsevatorio de aves), el siguiente cruce a la izquierda (campo con valla larga), dejamos a la izquierda una pista que sube y más adelante encontraremos una pista que se une a la nuestra por la derecha. Un poco más adelante encontramos una pequeña explanada con una fita, donde dejaremos el vehículo. Ya a pie bajaremos por la izquierda al río, dejaremos unas fitas a la derecha por donde volveremos. Descendemos por el río hasta encontrar el cartel de la ferrata “Peñas Juntas” y puentes tibetanos.

José Hidalgo & Quim

Esmorzar a Cala Pedrosa, Tamariu

2008-03-30T18:31:00.019+03:00

Ahir vam anar a esmorzar a Cala Pedrosa com tenim per costum el fer-ho de tant en tant. Amb tot, no ho fem tant sovint com ens agradaria. Per anar be s’hi ha de baixar d’hora. Si pot ser, tant com per poder anticipar-nos a la sortida del sol.
Per anar-hi si ha de baixar a peu des de la carretera de Tamariu, que ha estat el darrer poble de la Costa Brava en ser descobert pel turisme de la Capital. En un principi l’antiga cala de pescadors de Tamariu va estar ignorada durant molt de temps per no reunir els requisits d’exhibició necessaris que precisa per lluir-se l’alta societat, i quedava massa lluny de tot, inclús pels mateixos palafrugellencs. Va continuar així fins que les aglomeracions no assoliren la saturació dels altres destins capdavanters, mantenint-se més o menys en un segon terme fins ben avançat el segle XX. Fins el moment precís en que el turisme de segona residència fou de l’abast de la classe mitja.
Antigament pels palafrugellencs Tamariu era la platja dels pobres, i fou tant ignominiosament oblidada pels de casa, que la població no conegué la brillantor de la llum elèctrica fins que no havien passat trenta anys de la seva arribada a la Vila. A la Cala s’hi havia d'anar llavors pel camí que surt de la Vila des del carrer de La Tarongeta i passava per Vila-seca i la Font d’en Cruanyes.
L’esclat de la Primera Gran Guerra el 1914, provocà el tancament de fronteres i una forta crisi a la indústria surera del poble que avocà molts homes a l’atur. Per tal d’atenuar les dificultats de les famílies afectades i donar ocupació els caps de casa, l’ajuntament projectà la construcció d’un camí carreter que sortín del camí dels Ermitans, antic vial que passava primer per sota El Bruguerol i desprès pel costat del Mas del Cabo, s’enfilava a la muntanya del santuari de Sant Sebastià. Aquell fou l’embrió de la carretera actual, ideada més per fer una obra de caritat als damnificats de la vila que per facilitar les comunicacions dels pescadors de Tamariu. El nou camí arrencava un cop passat el Pont d’En Cassaca i aprofitava el traçat d’un vell corriol existent que des de la Musclera baixava a Tamariu.

Els primers indicis de com hi trobarem de plena la Cala, la tenim en el camí que enllaça la carretera amb el capdamunt de la Riera de la Cala Pedrosa. No hi hem vist més de quatre o cinc cotxes. És un nombre reduït que ens tranquil·litza. Alguns d’ells pertanyent se’ns dubte als caminants que itineren, seguint els senyals de la bandereta blanca i vermella, el Camí de Gran Recorregut GR-92, i que solament s’hi estaran de passada.
Durant els primers metres resseguim la finca de la Musclera, que fou construïda en aquest extraordinari paisatge, el 1929 per a servir de residència de Lord i Lady Islington, la construcció seguia l’estil colonial espanyol de Califòrnia. El projecte fou ideat pel visionari i gens convencional matrimoni dels Woevodski. Les casualitats que s’entrellacen van fer coincidir en aquest mateix punt, el camí obert a causa de les conseqüències de la Gran Guerra sobre la població de Palafrugell i la finca edificada per un dels militars que hi havia pres part en la contenda, em refereixo al comandant rus Nicholas Woevodski.
Els terrenys de la propietat, antiga vinya del Cabrer que segons es deia donava el primer raïm de les vinyes del terme, estan envoltats per una tanca que la separa del camí. El nom li ve donat per trobar-se en els seus límits la Punta de La Musclera.
Des d’aquí, el punt més alt del recorregut, s’inicia, en vertiginós descens, l'estret corriol que ens conduirà a la Cala.

El camí arrenca com un jove ballarí precoç dansaire i juganer, que acabarà per entregar-se exhaust, deixant d’existir arran d'aigua, quan ja no tingui cap valor la seva alçada.
Anem baixant pel pendent i ens endinsem en una atapeïda floresta que cobreix completament la riera encaixada entre els dos vessants del barranc, és una barreja d’intensos tons verds i els torrats que produeix la sequera persistent dels darrers mesos. La vegetació que ens envolta és de tipus mediterrània. Autòctona. El camí no fa gaire que s’ha condicionat instal·lant baranes de fusta que protegeixen del barranc. Una mostra de la civilitzada ordenació del territori natural que ens produeix una doble sensació contradictòria. Per un costat el de la integració d’un paradís natural a la moderna accessibilitat de les masses, de l’altre el reconeixement de lloc singular que te la Cala de la Pedrosa.
Pendent avall arribarà el moment que se’ns mostra una conjunció paisajistica que no em canso mai de contemplar, és una localització indefinida, variable per a cada persona, però que acaba per mostrar-se ineludiblement a tots els caminants. És una vista enquadrada entre els dos costats, molt junts i coberts de pins de la muntanya; entremig el cel d’un blau net i suau, sempre enterbolit per les pinzellades blanquinoses que donen els núvols, tot això pel damunt d’un altre blau lleugerament més intens amb les tonalitats verdoses que ens identifiquen que es tracta de l’aigua que omple aquest Mar Nostre. Al sota de tot, situada a l’esquerra, l’omnipresent barraca d’en Jordi i la Pepita.
Un cop arribats a la cala, veiem una barca que torna a terra, porta dos homes a bord, son en Jordi Juscafresa i en Joan Mascarós. Han sortit a pescar d’hora. Ho fan sempre. Ho han fet tota la vida, com ja ho feien els seus avantpassats.
La Pepita i la Maria, les seves dones, surten a rebre’ls, volen saber com a anat la pesca i també els ajuden a assegurar la barca a terra. Aquest cop, l'esmorzar el farem de garoines. El peix es deixa per dinar.
La Cala Pedrosa fa honor al seu nom. És plena de còdols d’un bon tamany, que no facilita gens la presencia dels banyistes i això la fa diferent. És una platja fonda, típica de les rieres curtes i estretes que concentren molt més l’erosió produida per l'aigua de les plujes de durada curta i intensa. A cada costat de la llera queda l'espai just perquè hi càpiga una barraca, presència antiga de les botigues de pescadors que servien, arran de platja, per guardar els bots, les xarxes i les arts de pescar. Aquestes barraques, en èpoques passades, eren utilitzades per les colles, majoritàriament d'homes, per fer uns àpats festius i abundants que acabaven sempre acompanyant-se de cants mariners, de caire melancòlic, que els transportava en braços de l’aiguardent a terres llunyanes on, segons es deia, els nostres indians havien viscut gestes memorables i aventures èpiques. Era un bon motiu d’esbarjo. Potser l’únic de que es podia gaudir.

En aquests rodals de mar es pesca el peix blau, la sardina, l’anxova i els verats. Ha de ser de bon matí, com ho fan en Jordi i el Joan per tirar la sonsera i marisquejar als esculls de Sa Galera. A l’hivern tiren l’art.

A l’interior de la botiga de Cala Pedrosa vaig descobrir per primer cop, d’això ja fa uns quants anys, la torrada d’all i oli amb anxoves, aquest dematí la menja es farà de garoines. Cada cop es consumeixen més i en queden menys. Aquestes acabades d’agafar, son delicioses.

L’Entaulament el fem llarg, sense interrupció, ens ha servit també per cobrir el dinar. Contemplo les fotografies penjades a les parets. Veig una d’en Jaume Sala, conegut als encontorns per “Met Xerraire”, l’avi matern del Jordi. Està assegut damunt la barca. És feta per l’artista local Pere Palahí, als anys cinquanta. L’avi Met sabia molt de peix i pesca, i no necessitava fer servir, com es Coix Maldo, unes altres arts de pesca massa sorolloses. Ja m'enteneu.
Fem un volt per la cala, el sol ja no hi arriba a tocar l’estreta obertura orientada cap a llevant, ho impedeixen els altíssims penya-segats, però les pedres encara conserven una lleugera escalfor que ens resulta molt agradable. No ens allarguem massa temps, la font d’aigua dolça que hi ha als peus de la riera fa de caldo de cultiu d’uns mosquits de mida extraordinària que no trigaran en fer-se presents. Crec que son els guardians d’aquest paradís natural. El darrer que encara queda a la costa.
Ens comencem a plantejar la tornada, no ens queda cap més altre remei, i iniciem la pujada amb un pas lent, el mateix pas silenciós que es du a les processons de Setmana Santa.

Ramix

El enigma de la bestia del Gévaudan

2008-03-29T22:17:00.014+03:00

Extraído de “Historias imaginarias pero verdaderas” de Georges Lenôtre (1857-1935).

Los lectores que acostumbraban ir a la Biblioteca Nacional de París vieron entrar a la gran sala de lectura a un venerable sacerdote de aspecto severo y campestre, iva ataviado con una sotana burda y calzaba enormes zapatos fangosos. Dicho sacerdote no pasó inadvertido puesto que, enseguida se supo, según narra la leyenda que el recién llegado era el cura de una pequeña aldea perdida entre las montañas del Auvergne, y al venir a la Biblioteca, con el fin de consultar ciertos documentos que interesaban a la historia de su parroquia, convertía en realidad el sueño de toda su vida. Incluso se aseguró que, al no poder utilizar los escasos diezmos de la iglesia, la mayor parte del viaje la había hecho a pie, y no quiso ver en París sino los documentos que necesitaba. Una vez hechas sus notas, retomó su báculo y regresó a las montañas.

Varios años después de ese incidente encontré, en una librería, un volumen de aspecto extraño, como si no hubiese salido de ninguna imprenta: tenía el tamaño de un libro de oraciones pero el grosor de dos diccionarios, y de hecho al hojearlo comprobé que tenía 1,040 páginas. Los caracteres, la disposición del título, incluso el encuadernado del papel, tenían algo de singular y de nunca visto.

"El volumen que tiene en sus manos es especial me dijo el vendedor. Es obra de un valiente sacerdote de Lozère que durante cincuenta años ocupó todo su tiempo en recorrer Auvergne, reuniendo leyendas, copiando registros de parroquias, recolectando documentos de todas partes con los que llenó su presbiterio. Cuando hizo una especie de historia del clero de Lozère, durante la Revolución, quiso imprimirla. Entonces, el emprendedor abate se cuenta compró un diario arruinado, el material necesario, aprendió el oficio, se hizo de papel y una prensa manual y, hoja por hoja, ya que le faltaban los moldes, imprimió su trabajo con sus propias manos, el cual se compone de tres grandes volúmenes. Después, puesto que había escrito otros, él mismo plegó y encuadernó sus libros. Consiguió recuperar la inversión, al vender en sesenta centavos una obra de trescientas cincuenta páginas. El que tiene en sus manos ahora es muy solicitado; está escaso; lo vendo en quince francos."

En recuerdo del perseverante clérigo que anteriormente había visto en la Biblioteca porque sin duda era el mismo compré el libro y no me arrepentí de haberlo hecho. Se titula Historia de la Bestia de Gévaudan, verdadera calamidad de Dios, según los documentos inéditos, por el sacerdote Pourcher, párroco de Saint-Martin-de-Bouchax, Lozère; Edit. Casa del autor, 1889.

Más que un relato, se trata de una colección de textos. El padre Pourcher investigó en todos los depósitos de los archivos de la región, desde los más modestos hasta los más importantes. En la Biblioteca de la calle Richelieu se encuentran sus descubrimientos; consultó todo, leyó todo y anotó todo. Sobre un hecho extraordinario de nuestra historia, del que hasta entonces, creo, no se había tratado más que en lamentos, escribió un libro de ciencia en el que la tradición toma parte, como debe ser. Este es un corto resumen:
A principios del mes de junio del año 1764, una mujer de Langogne que cuidaba su ganado a las afueras de la aldea, fue atacada por una bestia feroz. Debido al aspecto de la bestia, los perros, temblando de miedo, huyeron con la cola entre las patas; por el contrario, las vacas, valientemente agrupadas alrededor de la dueña, hicieron huir al animal. Finalmente la mujer, que no recibió herida alguna, regresó a Langogne muy consternada, con el vestido y el corsé despedazados. De la descripción que hizo del monstruo que la había embestido, se dedujo que el miedo la había trastornado. Era un lobo rabioso. El hecho no tenía nada de extraordinario y no se volvió a hablar de ello.

Sin embargo, algunas semanas después, el rumor de que la bestia había aparecido nuevamente se difundió por todo el valle del Alto Auvergne. El 3 de julio, en Saint-Etienne-de- Ludgares, en Vivarais, devora a una jovencita de catorce años; el 8 de agosto ataca a una joven de Puy-Laurent, en Gévaudan, y la destroza; tres jóvenes de quince años, de la aldea Chayla-l'Evêque, una mujer de Arzenc, una muchacha de la aldea de Thorts y un pastor de Chaudeyrac, aparecen muertos en el campo; sus cuerpos, horriblemente mutilados, apenas pueden reconocerse. En septiembre, desaparecen una muchacha de Rocles, un hombre de los Choisinets y una mujer de Apcher; se recogen sus restos y los jirones de sus ropas esparcidos por el campo y el bosque. El 8 de octubre, un joven de Pouget regresa medio muerto y aterrorizado al pueblo; había encontrado en el huerto a la Bestia, que le desgarró la piel del cráneo y del pecho. Dos días después, un niño de trece años se presenta, al igual que los otros, con la frente abierta y sin el cuero cabelludo; el 19, una muchacha de veinte años aparece despedazada, en una pradera de los alrededores de Saint-Alban: la bestia se había ensañado con ella, había bebido toda su sangre y devorado sus entrañas.

Todo Gévaudan se estremeció. El capitán Duhamel, auxiliar mayor de los Dragones de Langogne, con el fin de atrapar a ese misterioso animal, encabezó a un intrépido grupo de campesinos, cercó y mató a un gran lobo, por lo que obtuvo una recompensa de dieciocho libras. Sin embargo, la gente del campo no se tranquilizaba; ese ordinario lobo no era la Bestia, como pretendían hacerles creer. Y, de hecho, se supo casi inmediatamente que ésta se burlaba de los cazadores y continuaba con sus destrozos. Una tarde de octubre, Jean Pierre Pourcher, campesino de la aldea de Zulianges, se encontraba arreglando unos bultos de forraje en su granja; la tarde caía, la nieve cubría la aldea. De pronto, una sombra pasa delante de la estrecha ventana del cobertizo. Una "especie de pánico" se apodera de Pourcher; se dirige a descolgar su fusil, se coloca en la buhardilla de la caballeriza y distingue en la calle del pueblo, cerca de la fuente, un animal monstruoso, de una especie que nunca había visto."¡Es la bestia!... ¡Es la bestia!", dice.

Aunque era muy fuerte y valiente, temblaba tanto que sus manos apenas si podían sostener el arma. No obstante, una vez hecha la señal de la cruz, se prepara, apunta y dispara. La bestia cae, se levanta, sacude la cabeza sin moverse de lugar y mira hacia todos lados, furiosa. Pourcher vuelve a disparar, la bestia lanza un grito aterrador, dobla las patas y huye haciendo "un ruido parecido al de una persona que se separa de otra después de una disputa". Desde esa tarde, Pourcher quedó muy convencido de que, a no ser por un milagro, todos los habitantes de Gévaudan serían devorados...

Relatos como éstos propagaron el terror hasta los lugares más recónditos; el trabajo del campo fue abandonado [...] la gente sólo salía de sus casas en grupos bien armados. El capitán Duhamel y sus dragones exploraban los bosques todos los días; mil doscientos campesinos, con fusiles, guadañas, lanzas y garrotes le servían de escolta. Tan pronto como se tenía noticia de algún daño causado por la bestia, se lanzaban en masa a su persecución. El Sr. Lafont, síndico de Mende, el Sr. Moncan, comandante general de las tropas de Languedoc, el Sr. Morangies, un noble de la región, y Mercier, el cazador más intrépido de Gévaudan, se habían puesto en campaña; recorrieron el lugar, desde Langogne a Saint-Chely, y de Malzieu a Marvejols. Los portavoces iban de pueblo en pueblo reclutando a los campesinos; los valientes se movilizaban y salían decididamente, por los senderos nevados, en busca del monstruo.

Un día, la cuadrilla comandada por el Sr. Lafont se detuvo súbitamente, después de haber caminando setenta y dos horas, muy cerca del castillo de la Baume. ¿Qué pasa? La bestia, la bestia está allí; acaban de verla escondida tras un muro; está recostada sobre su vientre y acecha a un joven pastor que, cerca de ahí, cuida el ganado en la pradera. Pero olfateó al enemigo; con unos cuantos saltos, llega a un bosquecillo cercano. Esta vez la tienen; cien campesinos cercan el pequeño bosque, mientras que otros, con precaución, se deslizan bajo las ramas, sacudiendo la maleza. Al ser descubierta, la bestia toma impulso. Un cazador, a diez pasos, le dispara; la bestia cae, se levanta, recibe un segundo disparo, cae de nuevo, una vez más se levanta y regresa al bosque cojeando. La persiguen, le disparan por todos lados y sale de nuevo a la pradera, cayendo con cada descarga, pero reincorporándose siempre. Por último, la ven regresar al bosquecillo y ahí desaparece.

La buscan hasta la noche sin poder encontrarla. Como la dan por muerta, vuelven al día siguiente en busca de sus restos. Al amanecer, doscientos hombres bien armados exploraron todos los matorrales, apartaron las ramas, buscaron entre los montones de hojas secas hasta que, se supo, dos mujeres que se habían arriesgado a ir al campo tras conocer la buena nueva de que habían matado a la bestia, la vieron pasar, llena de vida pero cojeando un poco. Dos días después, a tres leguas de allí, habían traído a un joven ensangrentado, con la piel del cráneo desgarrada y el costado abierto; el mismo día, una niña de Foutan recibía una mordida en la mejilla y otra en el brazo; en un campo cercano a la vivienda del Sr. de Morangies, encontraron el cadáver despedazado de una muchacha de veintiún años a la que, a pesar de su terror, sus padres habían obligado a ir a ordeñar las vacas. Era para desesperarse. De los diez mil cazadores que, a finales de octubre, se habían puesto en campaña, no había uno solo que no pensara que todo intento, en adelante, sería inútil. La región de Gévaudan debía resignarse y sufrir con devota paciencia esta misteriosa y cruel calamidad.

Ahora sí se sabía que la bestia no era un lobo. Mucha gente la había visto y las descripciones que daban concordaban: era un animal fantástico, del tamaño de un becerro o un asno, tenía el pelo rojizo, la cabeza grande, muy parecida a la de un cerdo, el hocico siempre entreabierto, las orejas cortas y rectas, el pecho blanco y muy ancho, la cola larga y peluda, con la punta blanca. Algunos decían que sus patas traseras estaban provistas de cascos, como un caballo. La bestia parecía tener el don de la ubicuidad [...] En un mismo día, la habían visto en lugares separados por ocho leguas de distancia. Le gustaba sentarse y hacer "muecas", "parecía alegre como una persona" y fingía no tener maldad. Si tenía prisa, atravesaba los ríos de dos o tres saltos; pero cuando tenía tiempo, se le veía caminar sobre el agua sin mojarse. Alguien aseguraba que la había escuchado reír y hablar. Era ya una tradición que, cuando una madre regañaba a su hijo y lo amenazaba diciéndole que la bestia vendría por él, ésta, avisada por quién sabe quién, venía y, poniendo sus dos patas delanteras en el marco de la ventana, contemplaba con cierta arrogancia al niño que le habían prometido para su avidez. Por otro lado, casi nunca devoraba el cuerpo de la víctima: se conformaba con desgarrarlas, chupar su sangre, rasgar el cuero cabelludo, llevarse el corazón, el hígado y los intestinos.

La calamidad que afligía a la región de Gévaudan estremecía a todo el reino. La noticia había pasado de los periódicos de Clermont y de Montpellier a las gacetas parisinas; en la ciudad y en la corte, la bestia era tema de conversación. Una canción, compuesta de diversas estrofas, resumía trágicamente la situación con su invariable estribillo:
Ha comido tanta gente
la bestia de Gévaudan,
¡ha comido tanta gente!
El propio Luis XV, aunque tenía otras preocupaciones, quiso compartir las desgracias de los subditos habitantes del alto Languedoc, y su ministro ordenó asignar una tropa. De acuerdo con estas instrucciones, el capitán Duhamel, "encabezando" la partida, llegó a instalar su cuartel general en Saint-Chely y se reunió con los mejores cazadores de la región; se prometió una recompensa de dos mil y luego de seis mil libras a quien matara a la bestia. Al término del sermón dominical de cada parroquia, se dio lectura a las disposiciones tomadas, y el anuncio de tan ingeniosas medidas reconfortó en cierta forma a los campesinos. A menos que hubiera sido engendrado por el infierno, el monstruo sucumbiría. Para mayor seguridad, los Señores de Languedoc ordenaron que los restos de la bestia fueran presentados durante una de sus reuniones, con el fin de que todos pudieran darse cuenta de que la bestia había sido finalmente exterminada.

Del 20 al 27 de noviembre de 1764, se efectuaron ocho cacerías, según el orden prescrito; todas sin resultado. Tan pronto las tropas regresaron a su cuartel, se supo que, durante la expedición, la bestia había atacado en Saint-Colombe, matando a cinco muchachas, una mujer y cuatro niños. El terror aumentaba. El obispo de Mende dedicó una carta pastoral a esta desolación pública, y se ordenó orar a todo lo largo de la diócesis, con el fin de pedir a Dios que enviara un nuevo San Jorge, asegurado de antemano de la veneración de todo el país. Y mientras los habitantes rezaban, el 6 de enero de 1765, la bestia, a plena luz del día, raptaba una madre de familia, en el pueblo de Saint-Quéry. Aseguraban que era su sexagésima víctima, sin contar a los desdichados que durante seis meses había dejado heridos o lisiados.
En este periodo de enero de 1765 tuvo lugar un incidente que conmovió a todo el país. El día 21, Andrés Portefaix, un joven pastor de doce años del pueblo de Chanaleilles, cuidaba el ganado en la montaña acompañado por cuatro amigos y dos amigas, más pequeños que él. Por temor a la bestia, los niños estaban armados con garrotes en cuyos extremos habían clavado afiladas hojas de sílex. De repente, una de las niñas gritó: la bestia acababa de surgir de un matorral, a unos pasos de ella. Andrés Portefaix agrupa a todos, los más fuertes adelante. El monstruo les anda rondando con el hocico espumeante. Los pequeños, apretujados unos contra otros, se persignan e intentan defenderse a palos, pero la bestia, abalanzándose, toma a uno de los niños por la garganta y se lo lleva: era el pequeño Panafieux, de ocho años. Heroicamente, Portefaix se lanza a la persecución de la fiera, la ataca a cuchillazos obligándola a soltar a su presa. Joseph Panafieux se libra de la bestia, aunque pierde una mejilla, que la bestia devora de tres mordiscos en el mismo lugar. Acicateado su apetito, ataca una segunda vez al aterrorizado grupo, derriba a una de las niñas y de un mordisco le arranca un pedazo de labio a Jean Vévrier, uno de los muchachos, a quien posteriormente agarra por el brazo y se lo lleva. Otro de los niños, atemorizado, grita que hay que sacrificar a Jean y aprovechar para huir. Pero Portefaix dice que salvarán a su compañero o que también ellos morirán. Todos lo siguen, incluso Panafieux, sin una mejilla y cegado por la sangre; valerosamente, todos atacan a la bestia, intentan reventarle los ojos o cortarle la lengua, la acorralan en un cenagal, donde al hundirse, suelta al niño. Portefaix se coloca entre ella y su amigo, le golpea el hocico con el palo, el engendro se hecha hacia atrás, se sacude y huye.

El informe de esta hazaña fue enviado a Monseñor de Mende, quien a su vez lo envió al rey. Éste decidió que a cada uno de los siete pequeños campesinos se le asignarían 300 libras del tesoro de la corona, y que los gastos de la educación del joven Portefaix serían pagados por el Estado. Meses más tarde, fue internado en la Congregación de los Frailes, en Montpellier. [...]
Toda Francia supo de este épico combate por medio de gacetas, historias de cordel e imágenes. Si la fama de Andrés Portefaix fue inmediata, la de la bestia creció aún más. Con el fin de liberar Gévaudan, se ofrecían los héroes de todos los puntos del reino, principalmente de Marseille y de Gascogne. Hasta el más insignificante cazador de alondras soñaba con ser quien diera el tiro perfecto, más aún cuando el rey prometía una recompensa de 9,400 libras al feliz cazador que triunfara sobre el invencible y misterioso animal. Incluso la gente más amilanada prestaba interés a esta desdicha pública, e imaginaba las estrategias más imprudentes. Uno proponía la descabellada idea de fabricar mujeres artificiales, que se clavarían en postes en los linderos de los bosques frecuentados por la bestia. Era muy simple: un saco de piel de oveja para simular el cuerpo; otros dos, más alargados, representando las piernas; sobre "el cuerpo" estaría colocada una vejiga, simulando el rostro y rellena de esponjas empapadas de sangre fresca y mezcladas con tripas envenenadas, con el fin de "forzar a la bestia voraz a tragar su propio fin". Otro proponía elegir a veinticinco hombres intrépidos y disfrazarlos con pieles de león, de oso, de ciervo y cierva, de ternero, de cabra, de jabalí y de lobo, todos con un gorro de algodón provisto de hojas afiladas. Cada uno de los disfrazados debía llevar además un botecito con doce onzas de grasa de cristiano o cristiana, mezclada con sangre de víbora [...] Un tercero había inventado una máquina infernal, compuesta por treinta fusiles a cuyo gatillo debía atar treinta cuerdas, las cuales funcionarían con las contorsiones de un becerro de seis meses, provocadas al ver a la bestia.

Mientras se ingeniaban las fantasías, la bestia continuaba su matanza. Hacia el 15 de enero, despedazó a un muchacho de catorce años, Jean Châteauneuf, de la parroquia de Grèzes; se celebró una misa en la iglesia del pueblo en memoria de la víctima, y al día siguiente, al anochecer, como el padre de Châteauneuf lloraba en la cocina, la bestia vino a observarlo a través de la ventana, colocando sus patas delanteras sobre el marco. Châteauneuf hubiese podido agarrarla de las patas, mas no se atrevió. [...].

Se organizó una gran cacería, Duhamel dio la orden en setenta y tres parroquias: veinte mil hombres respondieron a su llamada; señores de toda la región se pusieron a la cabeza de sus campesinos y este formidable ejército entró en campaña el 7 de febrero. El país estaba cubierto de nieve, y fue fácil rastrear a la bestia siguiendo sus huellas. Cinco campesinos de Malzieu le dispararon, cayó dando un gran aullido, pero se levantó enseguida y desapareció. Como al día siguiente se encontró el cuerpo de una jovencita de catorce años, cuya cabeza había sido cortada de un mordisco, hicieron de su cadáver un señuelo; lo colocaron en un buen lugar, rodeado de hábiles tiradores, todos bien escondidos, pero la bestia no apareció.

El desaliento fue inmenso. Estas cacerías infructuosas, las exigencias de los dragones, los gastos que su estancia representaba para los campesinos, arruinaban al país que, además, se paralizó al grado de que la gente ya no se atrevía a llevar el ganado a pastar y los mercados permanecían desiertos. [...] Nadie podía prever el final de esta calamidad.

En ese entonces, habitaba en Normandía un viejo noble llamado Denneval, cuya reputación como cazador de lobos era grande: aseguraba que a lo largo de su vida había cazado mil doscientos setenta lobos. Las hazañas de la bestia de Gévaudan le quitaban el sueño. Denneval emprendió el viaje a Versalles, consiguió presentarse ante Luis XV y ofreció sus servicios, que fueron aceptados. Juró a su Majestad que mataría a la bestia y que la traería a Versalles disecada, para que todos los Señores de la Corte fuesen testigos de su triunfo. El rey le deseó buena caza y Denneval se puso en marcha.

El 19 de febrero, llegaba a Saint-Flour con su hijo, dos picadores y seis dogos enormes. Para no fatigar a sus perros, los normandos viajaban sin prisa, lo que la bestia aprovechó para devorar aproximadamente una veintena de niños, a razón de uno por día.

Denneval hizo sus preparativos con una fría y calculada serenidad; quería estudiar minuciosamente a la presa que se preparaba a cazar. Al verlo tan meticuloso, los campesinos se consumían de impaciencia; habían recuperado confianza con el anuncio de este hombre providencial enviado por el rey, y no dudaban que al primer disparo los libraría de la bestia. Pero Denneval no tenía prisa, exploraba detenidamente la región, recogía aquí y allá los rastros de la fiera, y constataba que en terreno plano sus saltos tenían una extensión de veintiocho pies. De ahí concluía: "No es nada fácil matar a esta bestia." Por otro lado, sus perros se habían quedado en camino y debía esperarlos antes de comenzar la caza. Además, Denneval no quería rivales, y dio a entender que no haría nada si Duhamel y sus dragones no se retiraban. Hubo discusiones e intrigas a este respecto. El tiempo pasaba y la bestia no ayunaba: el 4 de marzo devoraba, en Ally, a una mujer de cuarenta años; el 8 del mismo mes, cortaba la cabeza de un niño de diez años, en Fayet; el 9, en Ruines, se comía a una muchacha de veinte años; el 11, en un cobertizo de Malevieillette, despedazaba a una niña de cinco años. Daños parecidos ocurrían el 12, 13 y 14 en lugares tan distantes que nadie podía explicarse la velocidad con que se desplazaba. Este eterno vagabundear inspiraba tanto terror en toda Francia que, habiéndose producido ciertos accidentes similares en los alrededores de Soissons, se publicó por todo el país que la bestia de Gévaudan causaba estragos en Auvergne y en Picardie al mismo tiempo. Sin embargo, Denneval muy tranquilo pretendía actuar sin rivales. Duhamel se obstinaba en no abandonar el lugar... ¡Mientras tanto, la bestia seguía comiendo gente! Sería inútil pormenorizar los altercados entre el normando y el dragón. Como es de suponer, el normando triunfó. Duhamel se retiró con sus soldados y abandonó la región, muy contrariado por haber cedido ante su adversario. Ahora nadie dudaba que, teniendo el terreno libre, el temible cazador de lobos acabaría con la bestia.

Desgraciadamente, durante tres meses intentó cazarla sin lograrlo; los diez mil campesinos que habían salido en su búsqueda, mataron sólo a una pobre lobita de a penas 40 libras, en cuyo cuerpo encontraron unos trapos sucios y piel de liebre. En vano Denneval echó mano de recursos en extremo indignos de su gran fama; en vano envenenó un cadáver que expuso como trampa en los alrededores de un bosque donde la presencia del monstruo había sido señalada. Éste despedazó el cadáver, se lo comió vorazmente y no le pasó nada. Después de diez semanas de búsquedas y emboscadas, se dieron cuenta de que las personas, las balas y el veneno lo tenían sin cuidado. Denneval se quejaba de estar mal secundado: los campesinos se burlaban de él y decían que era incapaz de matar a un simple conejo. Los ánimos se tensaban, incluso el tono de la correspondencia oficial se volvía áspero y se le reprochaba al normando cuidar demasiado sus pasos, su honor y sus perros.

Fueron buenos momentos para la bestia [...] La lista de sus matanzas es aterradora. En Clause, devoró a una doncella que comulgaba por primera vez, Gabrielle Pélissier, a quien acomodó tan meticulosamente la cabeza cortada, la vestimenta y el sombrero, que cuando descubrieron sus restos pensaron que simplemente dormía. El 18 de abril mató a un vaquero de doce años[...] En Ventuejols degolló a una mujer de cuarenta años, y luego a dos muchachas, a quienes les chupó toda la sangre y les arrancó el corazón. En la primavera de 1765, no hay aldea de Gévaudan cuyos registros parroquiales no inscriban varios siniestros de este tipo: "Acta de sepultura del cuerpo de... devorado por la bestia feroz." Siempre vigilada, acorralada, fusilada, perseguida, envenenada, hambrienta, volvía a aparecer cada día. De lejos, agazapada cerca de un matorral, se le veía sentarse y hacer señas con sus patas delanteras, como si se mofara de sus futuras víctimas. El escándalo de sus hazañas había cruzado los mares. Los ingleses, sintiéndose muy seguros en su isla, se burlaban hasta la saciedad del terror de Gévaudan. Una gaceta londinense anunció jocosamente que una tropa francesa de 120 mil hombres había sido derrotada por el feroz animal.

Era demasiado; el honor del país estaba en juego. Luis XV, que no se conmovía fácilmente, entendió que había que actuar, y le pidió al señor Antonio de Bauterne, trasladarse de inmediato a Gévaudan, y llevar a Versalles los restos del monstruo. Esta vez, la gente se tranquilizó: la bestia iba a perecer puesto que era el deseo de Su Majestad. Antonio, su hijo, sus criados, sus guardias, sus validos y sus sabuesos llegaron a Saugues el 22 de junio. Empezó por despedir a Denneval, luego contrató mozos para transportar sus maletas y cuidar sus perros. Actuaba como gran señor, seguro de que para vencer sólo bastaba su presencia. Al saberlo, la bestia le lanzó un desafío. El 4 de julio, a plena luz del día, se llevó a una noble anciana, Margarita Ourtamoer, mientras hilaba con una rueca en un campo cerca de Broussoles, y la abandonó ya muerta después de haberle arrancado la piel del rostro. En su calidad de arcabucero del rey, de lugarteniente de sus cazas y de caballero de Saint-Louis, Antonio quiso permanecer impasible; organizó algunas exploraciones sin ningún resultado. Los campesinos, sin miramientos, afirmaron que él era más caro y sin embargo no lograba hacer más que los otros. Se sorprendieron también cuando, después de tres meses de vacilaciones y juergas, lo vieron partir, con todo su equipaje, hacia una zona de Auvergne donde la presencia de la bestia jamás había sido notada. Llegó hasta el bosque de la Abadía de las Chazes, donde había muchos lobos. El 21 de septiembre se encontraba allí, al acecho, cuando vio venir hacia él un animal enorme con el hocico abierto y los ojos ensangrentados. ¡Era la bestia! Antonio disparó, la bestia cayó; la bala había penetrado en su ojo derecho; sin embargo, se levantó, pero una segunda bala alcanzó su cuerpo; la bestia rodó, muriendo en el acto.
Antonio y todos sus guardias se abalanzaron. La bestia pesaba ciento treinta libras, medía cinco pies y siete pulgadas de largo; tenía pies y dientes enormes. Además, era un lobo, un simple lobo que llevaron triunfantes a Saugues, donde el cirujano Boulanger se encargó de realizar la autopsia. Llamaron a siete u ocho niños que no hacía mucho habían visto a la bestia y que, severamente interpelados por el arcabucero, declararon que la reconocían. De inmediato, se procedió a levantar un acta, y el señor Ballainvilliers, intendente de Auvergne, escribió a Su Majestad una carta entusiasta, para agradecerle el haberse dignado a socorrer al fiel pueblo de Gévaudan. El cadáver de la bestia, transportado sin demora a Clermont, fue disecado y enviado a Fontainebleau, donde se encontraba la Corte. El rey se rió de la simplicidad de los inocentes campesinos, cuya superstición había transformado a un simple lobo en una bestia apocalíptica. Sin embargo, por haber librado para siempre al reino de esa pesadilla, Antonio fue condecorado con la Gran Cruz de la Orden de Saint-Louis, y recibió mil libras de pensión. Su hijo obtuvo una compañía de caballería, sin contar la fortuna que ganó por exhibir en París a "La bestia de Gévaudan". Diez años más tarde, continuaban presentándola en las ferias de provincia. Así, oficialmente estaba muerta y no se habló más del asunto.

Excepto en Gévaudan... Había ahí incrédulos que aseguraban, con todo respeto, que el señor Antonio era sólo un embaucador que, por cumplir con premura las órdenes del rey, seguramente había matado una bestia, mas no a la verdadera. Sin embargo, la bestia ya no se aparecía, quizá por adulación cortesana, pues la gente aseguraba que la volverían a ver muy pronto. En efecto, la volvieron a ver. Durante las primeras nevadas se llevó a una niña de Marcillac; su segunda víctima, de quien sólo dejó las dos manos, fue una mujer de Sulianges. Los párrocos volvieron a inscribir en los registros parroquiales: "Sepulté en el cementerio de la aldea, los restos de... devorado por la bestia feroz que recorre el país." En efecto, a partir del 1 de enero de 1766 se dejó ver todos los días. Era ella, no había duda. Como antes, se llevaba diariamente a un niño o una mujer; como antes, venía por las tardes a la aldea a apoyar sus patas en el marco de las ventanas y a mirar por las cocinas. No era un lobo, todo Gévaudan lo habría atestiguado bajo juramento; desde hacía dos años, en la región habían matado a 152 lobos y los campesinos no podían estar equivocados.

Sucedieron hechos trágicos jamás vistos: dos niñas de Lèbre jugaban frente a la casa de sus padres cuando la bestia, llegando de improviso, se lanzó sobre una de ellas y la prensó entre sus colmillos. La otra pequeña, queriendo defender a su hermana, saltó sobre la espalda del monstruo, se agarró de él y se dejó llevar. Los aldeanos acudieron a los gritos de auxilio... demasiado tarde. La cabeza de una de las niñas ya estaba separada de su cuerpo, y la otra tenía el rostro despedazado. Un día un campesino, Pierre Blanc, luchó con la bestia durante tres horas seguidas; cuando estaban exhaustos, ambos descansaban un poco para continuar más tarde el combate [...].

Gévaudan suplicaba que vinieran en su ayuda pero sus lamentos no tuvieron eco. El intendente de la provincia no quería caer en desgracia volviendo sobre un asunto que Versalles daba, desde hacía mucho, por terminado. Volver a hablar de la bestia hubiese sido, de alguna manera, contradecir al rey o, por lo menos, insinuar que lo habían engañado. ¡Atreverse a molestar a Su Majestad por algunos pobres campesinos de más o de menos! ¿Qué cortesano habría osado correr ese riesgo? La bestia estaba muerta, el señor Antonio la había matado: eso era lo definitivo, ya no había que remover el asunto. La bestia continuaba atacando a la población. El 19 de junio de 1767, después de una larga peregrinación a Notre Dame-des-Tours, a donde acudieron todas las parroquias de la región, el marqués de Apcher, uno de los señores de Gévaudan, organizó una batida. Entre los cazadores se encontraba un hombre rudo, de nombre Jean Chastel, de sesenta años, nacido a principios de siglo en Darmes, cerca de la Besseyre-Sainte-Mary. Era un hombre robusto y piadoso a quien toda la región estimaba por su escrupulosa honestidad y buena conducta. Jean Chastel se encontraba ese día apostado en la Sogne-d'Auvert, cerca de Saugues. Tenía en la mano su fusil, cargado con dos balas bendecidas. Estaba recitando sus letanías, cuando vio venir hacia él a la Bestia. A la verdadera Bestia. Tranquilamente cierra su libro de oraciones, lo coloca en su bolsillo, se quita los lentes, los acomoda en el estuche. La bestia no se mueve, espera. Chastel se prepara, apunta, dispara; la bestia queda inmóvil. Los perros corren al escuchar el disparo, la derriban, la desgarran. Está muerta. Enseguida, su cuerpo es transportado a caballo al castillo de Besque. Allí lo examinan, es sin duda la Bestia, no es un lobo. Sus patas, sus orejas, su enorme boca indican que se trata de un monstruo de una especie desconocida. Al abrirlo, en sus entrañas encuentran el hueso del hombro de una jovencita, sin duda aquella que en la antevíspera había devorado en Pebrac.

Exhibieron los restos de la bestia por todo el lugar, luego los pusieron en una caja, y Jean Chastel partió hacia Versalles con el triunfal y embarazoso trofeo. Allá no faltarían los sabios que diagnosticaran qué podía ser este animal fantástico. Se comprobaría que el señor Antonio se había burlado del rey. Por desgracia, el viaje se efectuó durante los calores de agosto; al llegar, la bestia estaba en tal estado de putrefacción que se apresuraron a sepultarla sin que nadie tuviera el valor de examinarla. Así que nadie sabría jamás lo que era la Bestia de Gévaudan. Sin embargo, Chastel fue presentado al rey, quien se burló de él. El buen hombre siempre sospechó que había sido víctima de una intriga palaciega, y como no era capaz de protestar, bajó la cabeza y regresó a Gévaudan, donde el recaudador de impuestos le otorgó como gratificación 72 libras.

Pero Gévaudan fue menos ingrato que Versalles: Jean Chastel se convirtió en héroe, y su nombre, después de siglo y medio, es conocido por todos. Un escritor local le dedicó un poema épico que consta de no menos de 360 páginas y cuya elaboración duró veinte años. Ahí, la muerte del monstruo se relata pintorescamente y se aprecia al intrépido cazador: "Apuntando su fusil, la bala sale, y la bestia/ Vomita mares de sangre. De su conquista seguro;/ Al ver inútil todo esfuerzo, todo grito,/ 'Bestia, no devorarás más', Chastel grita."

El arma que liberó a Gévaudan fue conservada como reliquia. Es una escopeta de dos cañones; la culata de vieja madera, esculpida copiosamente, lleva una placa de plata sobre la cual se grabó este nombre glorioso: Jean Chastel. Hoy, esta escopeta pertenece al señor cura Pourcher. Es necesario agregar que en la Sogne-d'Auvert, algunos aseguran que en el mismo lugar donde se dio muerte a la bestia "la hierba no crece desde entonces", además está siempre rojiza, y ningún animal quiere comer esa hierba maldita.

Ramix

Eugene Omar Goldbeck, fotògraf panoramista

2008-03-27T01:15:00.006+02:00

“La fotografia no és res més que temps i llum”.

Eugene Omar Goldbeck va veure la llum per primera vegada a San Antonio, Texas, als Estats Units, l’any 1892 i a va entrar a l’eterna foscor quant gairebé tenia 95 anys, el 27 d’octubre de 1986.
La Folmer Graflex Cirkut era una càmera de gran format, patentada el 1904, que es muntava sobre un capçal circular dentat a sobre d’un trípode. Era capaç de girar 360 º

en una sola exposició i Goldbeck en va adquirir una el 1912. El mecanisme emprava negatius d’uns 25 cm d’alçada per 281 cm de longitud.
El 1914 fotografia l’apertura del Canal de Panamà i el 1921 creà l’agencia fotogràfica The National Photo Service. El 1967 va cedir la totalitat del seu arxiu al Harry Ranson Humanities Research Center de la Universitat of Texas, a Austin, Texas. Entremig va produir una ingent quantitat d’instantànies, es calculen més d’un milió de negatius. L’any 1947 va realitzar la seva major “insígnia vivent” amb la fotografia d’un grup de 21.765 homes, havent de confeccionar per a dur-la a terme una torre de 60 m. d’alçada, a la Base Aèria de Lackland a San Antonio. Els soldats formaven la insígnia militar de la seva unitat. Els va vendre les copies a cadascú a 3 dòlars la unitat.

Ramix.

Bibliograf. Goldbeck. Fundazione Galleria Gottardo.

Trilogia de Claus i Lucas, Agota Kristof

2008-03-19T23:21:00.005+02:00

Vull proposar-vos lectura. Bona lectura. Es tracta d’un llibre. Això és obvi. Però és entretingut. Original. Enriquidor. Diferent. Rar.
Va ser titulat per la seva autora “Le grand Cahier”. Això és perquè va ser escrit originalment en francès. Però no amb el francès de la França, sinó en la llengua de la Suïssa francòfona. Ella, em refereixo a l’escriptora, és hongaresa. Es va veure obligada a expatriar-se. Conseqüències de la política excloent que fan certs dirigents. Dirigir malament els demés és sempre nefast. Dirigir és en si mateix negatiu. Fer-ho disfressant-lo d’interès general, ho és encara molt més.
Ha sabut narrar el que volia dir, embolcallant-lo d’una bonica història. Bonica però crua, seca, directa, grisa. Sense ornaments lingüístics, com ens expressaríem en un idioma que no dominem encara del tot. Al llibre conta el que se’n deriva d’una guerra o dels totalitarismes. L’Existència Obscura que a voltes es desenvolupa distant però es manifesta per tot arreu. Barbaritats d’una evolució humana encara inconclusa. Punt en el que es troba encallada la civilització.
Agota Kristof, per si el voleu cercar el llibre, ha estat publicada en català, per la editorial Magrana, però aquí amb el títol de “Trilogia de Claus i Lucas”. Són tres llibres en un. El gran quadern / La prova / La tercera mentida. Però no penseu en un tom milfullista. És normalet de gruix, 477 fulls. Val 23 €.
Va ser Premi Llibreter del 2007, pel que representa d’obra literària de qualitat i seriosa.Us agradarà.

SORTIM A… LA MUSSARA, SIURANA I SCALA DEI

2008-03-16T21:10:00.008+02:00

LA MUSSARA, un poble abandonat des dels anys cinquanta, conegut pel seu paisatge feréstec, per les seves vies d’escalada, i pels seus misteris, si, si, pels seus misteris paranormals, si en voleu saber més sobre aquest aspecte en concret, us invito a que obriu aquest hipervincle:
Enigma 900 Otro Pueblo con Misterio La Mussara.htm
Arribats; uns podran buscar la pedra de “La Vil·la del sis” i explorar el que resta del poble, mentre altres podran fer la via ferrada de la Trona, de curta durada (20/30´). Abans de marxar passarem llista val? Un cop siguem tots, ens dirigirem cap a...
SIURANA,
Poblet penjat damunt d´un roc, i en conseqüència vorejat de grans penya segats, amb un paisatge incomparable dels pics i cingles del Montsant.
Siurana, te algunes peculiaritats històriques. Tenim noticies d’assentaments neolítics, i d’indústries del sílex, que arriben fins ben entrada l´época del bronzo. Al segle XI es converteix en un emplaçament de primera línia de l´islam. Lloc inexpugnable resisteix sense dificultat els continuats assalts dels cristians, que trigaran gairebé tres segles en conquerir-la. Diuen que fou el 12 de juliol del 1154 a mans d´en Bertran de Castellet.
Encara podem veure les petjades del cavall de la reina mora, que va deixar gravades a la pedra abans de llançar-se al buit. Si en voleu saber la llegenda al complert, no deixeu de visitar aquest altre hipervincle;
SIURANA, LES LLEGENDES.HTM.
Desprès de visitar l’enclavament, i fer un beure, continuarem la marxa fins...
SCALADEI;
Aquesta cartoixa fou la primera que s’instal·là a la península ibèrica (S.XII) per desig d´Alfons II el cast, rei de la corona d´Aragó, i comte de Barcelona. La llegenda que explica el seu nom, diu que, un grup de cartoixans provinents de “La Grande Chartreuse” (la Seu de l’ordre a Grennoble) es trobà casualment amb un pastor de la zona i, els explicà, que quant dormia en aquell indret, somiava en una gran escala que recolzant-se en la soca d´un pi corpulent, permetia pujar als àngels fins el cel. Santa Maria d´Scaladei va créixer molt i esdevingué la mare de moltes altres cartoixes arreu d’Espanya i Portugal, acabà com gairebé totes aquestes grans congregacions religioses, amb la desamortització de Mendizabal el 1835.
A Scaladei podem dinar, venen un vi excel·lent, i si convé només caldrà portar la carmanyola o el bocata. També hi ha la possibilitat de dinar al restaurant, però això si més no, ho podem decidir sobre la marxa, (Però porteu el jalo per si de cas). Farts ja de tanta pedra , histories i llegendes, quant ho desitgem fotem al camp direcció a...
LA FLORESTA;
Lloc de sopar i recollida, aixopluc a les Masmorres del castell, i si no desitgem més marxa, doncs a dormir...
El diumenge esbarjo i Calçotada.

BRIEFING

LLOC DE TROBADA: Dissabte dia 5 d´abril de 2008 a les 8:32 h. a la porta de l’església de la Mussara. Desdejú (no hi ha bar, així que ja sabeu...). Recerca de “la pedra de la vil.la del sis”. Ferrada de “La trona”.
Visita a Siurana, investigació de les petjades del cavall de la reina mora.
Passejada per Scaladei, Dinar, passeig peripatètic per la cartoixa (els que ho vulguin, es clar) recerca de l´escala que puja al cel, Kubata i cap a la Floresta.
Diumenge dia 6 d´abril del 2008 : Esbarjo: caraoque + petanca i ball de rams. Calçotada i ja n´hi ha prou no??

EL MÉS IMPORTANT !!
Es lo de sempre; Les inscripcions fetes amb immediatesa son de gran ajuda per una bona organització...no cal que us digui res més oi ?
PER APUNTAR-VOS EL DISSABTE DIA 5, TENIU FINS EL DIA 17 DE MARÇ DEL 2008 , ( Cal reservar el castell, i recordeu, que el dret a triar habitació s’adquirirà per ordre de trucada al 973 143471 pregunteu pel Sr. Quim.
Els que vulguin venir el diumenge 6, tenen de temps fins el 18 de març del mateix any.pregunteu pel Sr. Joaquim.
També podeu materialitzar les vostres inscripcions a traves de crisquim@terra.es indicant clarament i amb lletres majúscules, nom i cognoms, nombre de persones, dia o dies d’interès, nº compte bancari, fotocopia compulsada del dni, + nif, +passaport, +última declaració d’hisenda,+nº tarja de crèdit o visa, deixant molt clares, les vostres preferències parasexuals i adicions literàries, tot això, acompanyat del nº de tarja del supermercat de confiança,dos avals i el llibre de familia. Veieu que n’és de senzill fer les cosses com cal!!

Records i una abraçada a totsssss!!!! I ja sabeu,cal afanyar-se en les inscripcions...

Quim

PLANOL DE LA SITUACIÓ:

BENVOLGUTS CAMARADES………………….

2008-03-16T20:49:00.005+02:00

Ja s’albira la primavera que, com be sabeu, “la sang altera”. Cal sortir-ne de la llarga hibernació per tal d´iniciar, si us ve de gust, un nou cicle d´activitats encaminades primordialment a eixamplar els nostres horitzons de coneixements, a mantenir-nos ŕgils, i sobre tot al savi exercici de cultivar les relacions personals. Que hi trobareu més complert ??

Al voltant de la taula es fa bona tertulia. Mare meva!!, encara tinc al cap “Casa Gervasio” !!!

Rest. De la Font Llonga.

Respirar la natura en estat salvatge. Els barrancs ens aporten emanacions tel·lúriques en el seu format més pur. Podeu imaginar-vos quina olor desprén aquest paisatge ? Quines sensacions us fa sentir?...

Barranc de l´Infern

La historia ens fa sabedors dels nostres orígens, i per tant, de ser com som , i per que som , entre d´altres coses es clar !

Siurana

Una bona ferrada, allibera tensions, adrenalina i fa adreçar la vista al cel...
Però cal anar ben equipats....

AY Deu meu!! Quina imatge he penjat!! En que estaria pensant!!! Bueno tu deixem-ho córrer, deixem-ho córrer ....
(Bromes a part, la foto pertany, al “ferradromo indoor” de l’escola de ferrades de Shoöedrînger, on podem observar una alumna avantatjada, lluint un impecable estil, al punt d´iniciar una complicada via)

BE COMPANYS, TOT AIXÓ VOL DIR QUE ESTEU CONVOCATS A LA PROPERA SORTIDA QUE TE PER OBJECTIU, FER UNA FERRATA DE BASTANT RECENT CREACIÓ, MOLT FACIL I CURTETA, PERÒ MOLT INTENSA. VISITAR UNS POBLES SINGULARS QUE NO DEIXARAN INDIFERENT A NINGÚ, I FINALMENT, UNA CARTOIXA QUE RESUA ESPERI-TUALITAT PELS QUATRE CANTONS.

TAMBÉ HI HAURÀ UNA BONA CALÇOTADA I.....

ESTIGUEU PENDENTS DEL VOSTRE CORREU, JA QUE EN BREU REBREU TOTA LA INFORMACIÓ QUE CAL.

No marxeu que ara vinc!!

Quim

El Centre Fraternal de Palafrugell

2008-03-16T20:30:00.004+02:00

Plaça Nova
Alguns dels membres del Casino “Societat El Palafrugellense”, popularment conegut per “Can Martinet”, que pertanyien a la classe treballadora de Palafrugell, van ser els impulsors de dos dels casinos més representatius de la vila : El Centre Fraternal i el Centre Obrer.
El Centre Obrer era un casino popular d’ideologia anarco-federalista que fou fundat el 17 de novembre de 1887 per una vintena dels socis de Can Martinet. Un dels seus principals impulsors va ser en Martí Bonany, que havia estat el darrer president del Casino “Societat El Palafrugellense”
El Centre Fraternal que ocupa actualment l’edifici número 4 de Plaça Nova, fou fundat l’any 1887. Es actualment l’única entitat centenària que queda a la vila. La construcció de l’edifici, propietat d’en Manel Jubert i Marquès, és una obra d’estil neoclàssic que data de l’any 1878. En un principi una part de l’immoble fou ocupada, pel Casino l’Aliança, que es va fundar el 20 d’agost de 1882. Cinc anys més tard s’instal·là en un local del mateix edifici el Cafè d’Orient, l’establiment quedava situat entre el Casino i el carrer de Sant Sebastià. Si va estar aquí fins el 19 de juliol de 1898, moment en què el Centre Fraternal comprà tot l’edifici i els desallotjà. A la cantonada amb el carrer de Sant Sebastià hi ha un element que destaca en alt relleu sobre la façana, es tracta de la figura d’un cap d’un lleó. Aquesta figura s’ha convertit per dret propi en un element del paisatge urbà del poble.
Carrer de Sant Martí
Per aquest carrer han passat les societats i organitzacions més representatives de la Vila. Aquí es va constituir el 1887 el Centre Fraternal, i s’hi va estar fins l’any 1894. També el cafè Orient, que, de la seu que tenia a la Plaça Nova es traslladà al carrer de Sant Martí, el 1898. El Centre Catòlic, que s’ubicà al número 1, des de l’any 1896 fins el 1906, en què es va dissoldre. La Cuina Econòmica, organització social instal·lada en un local d’aquest carrer entre el 6 d’octubre de 1914 i el 9 d’octubre de 1916, que oferia els més desposseïts àpats per 15 cèntims.
Carrer de Santa Margarida
En un edifici del carrer tenia la seu, quan es fundà el 17 de novembre de 1887, el Centre Obrer. Aquesta societat recreativa d’orientació anarco-federalista, acollia als membres associats, pertanyents la gran majoria d’ells a la classe treballadora de Palafrugell, en forma de Casino Popular. L’any 1890 traslladà la seu a Plaça Nova. Més tard el 1894 es traslladà al carrer Cavallers i es dissolgué finalment l’any 1910, amb 23 anys d’existència.En el local que el Centre Obrer havia deixat s’instal·là el Cafè El Siglo fins l’any 1894, passant a ser ocupat el local novament per una societat recreativa, el Centre Fraternal. L’any 1898 el Fraternal s’instal·là en l’edifici que havia comprat a Plaça Nova i d’allà desplaçà a la societat que el tenia en lloguer, el Casino L’Aliança. Els aliancistes optaren pel trasllat i aprofitar el local del carrer de Santa Margarida que havia quedat vuit en marxar el Centre Fraternal.

Ramix

“L´Origen del Mon”, Gustave Courbet

2007-07-25T22:23:00.000+03:00

LA ROCAMBOLESCA AVENTURA D´UN QUADRE

“Histories com aquesta, només poden donar-se en societats hipòcrites, impregnades de morals deformes, que fan del cos , o del sexe quelcom diabòlic, per no dir un delicte!!. Aquesta perversitat ens afecta sense cap mena de dubtes, en major o menor grau, a tots. Si voleu saber fins quin punt esteu afectats, la pregunta es la següent; penjaríeu aquest quadre a la vostra llar?; On?... al rebedor?; al menjador ?: a la habitació?; a la saleta? O potser... al bany?... Si us plau, sigueu sincers al respondre, i en tot cas, no us sorprengueu si us sembla que l’ombra d´en fra Torquemada, s’ensenyoreix de la vostra consciencia”.

Quim

El 26 de juny de 1995 s’exposava per primera vegada, en el Musée d´Orsay de Paris. L´origine du monde. Una tela de Gustave Courbet pintada entre 1865 – 66, i que portava 130 anys amagada, només accessible a la mirada dels seus successius compradors. Durant molt de temps no només no havia existit imatge pública d´aquesta tela púbica, sinó que també havia sobreviscut sense nom, sense títol, víctima d´aquesta mateixa pudibunderia que impedeix anomenar sexe al sexe i que espeny a la invenció de mil i un eufemismes elusius, poètics o procaços per tal de referir-se a “la cosa”.
Bernard Teyss-edre va publicar en el seu moment “Le roman de l´origine “ ( La novel·la de l’origen), un relat de 420 pàgines protagonitzat per la pintura d´en Courbet. Tot comença quan Jalil-Bey, ambaixador turc a Paris, visita, en el 1866 el taller de l´artista. Vol comprar una tela escandalosa, “Venus et Psyché”, però aquesta ja te propietari. Demana una còpia, però Courbet proposa a canvi “Les dormeuses”, també de tema lèsbic. Jalil-Bey aconsegueix que li regali, sense que consti en la factura de 25.000 francs, un petit quadre de 55 per 46 centímetres que reprodueix el ventre d’una dona o, més concretament, uns malucs i un pubis al centre, les cuixes en la part inferior, i el ventre i el tors, inclosos els pits, en la superior. En el bany de l’ambaixador, darrere d´unes cortines verdes, quedarà amagat el quadre sense nom ni signatura.
En el 1868 el Courbet passa a mans de Jean-Baptiste Faure, baríton de la Òpera de Paris. Ara el quadre s’amaga sota d´un paisatge nevat, obra del mateix Courbet. Son pocs els que l’han vist però ja ha generat suficient literatura, des de versos de Gautier, fins aquesta constatació d´Edmon Goncourt; “Un ventre tan formós com la carn d´un corregio”. Però a l’esposa del cantant no li fa gens de gracia el temps que el seu home passa davant la tela, ni les riallotes dels amics privilegiats que la descobreixen.
1888, la pintura encara innominada esta en possessió d´un marxant, De la Narde, que la exhibeix en la rebotiga només a clients de confiança. Fins el 1912 res s´en sap del quadre, del que remors comenten havia estat propietat d´un governador civil pureta, i pervertit a l´hora. A un ginecòleg que l’utilitzava com reclam, fins hi tot a una “casa de barrets”. Sigui quina sigui la veritat, en el 1912 una galeria prestigiosa compra la tela a una tal senyoreta Vial.
La carrera internacional comença quan François de Hatvany, un col·leccionista de Budapest s’emporta el Courbet a la seva ciutat .En el 1935, Charles Léger, especialista en Courbet, fa referència per primera vegada a la obra com “L´origine du monde”.
1944, els nazis destitueixen en Horthy, el seu còmplice a Hongria. L´Origine du monde es robat per l’exèrcit d’ocupació, i Bernat de Teyss-edre ens proposa els dubtes del coronel Schweinkopf, que sospesa el pro- El pintor era ari, menyspreava el burgesos, pintava be i era atlètic, - i el contra- Participà en la Comuna, simpatitzava amb els anarquistes, i probablement era de moral abjecta – La raó determinant es una estimació rapida de mateix Hatvany: Val 300.000 $. Però tanta vacil·lació dona temps a que arribi l’exèrcit Roig, i a que el coronel Tatastrov apliqui les normes del realisme socialista; Es que les dones socialistes no tenen ventre? ; Es que alliberar el nu de retòrica no es tasca dels enginyers d’ànimes? ; Es que potser aquest ventre, no es un ventre feliç, d’una estajanovista capaç de parir cantant ?. Les respostes foren positives i el quadre es va lliurar de la crema.
En el 1955 Sylvia Lacan, la protagonista de “La regla del joc”, de Renoir, li demana al seu home, psicoanalista, que li regali l´Origine du monde ; per 1.000.000 francs el quadre es seu, però no triga massa a descobrir que l´obra crea problemes ; “Els veïns i la dona de la neteja no ho entendran”. El cunyat, André Mason, pintarà una nova obra per tapar la de Courbet, un nu abstracte.
El sexe de Joanna Hiffernan, la pèl-roja amant de Courbet, servi durant anys de motor de les cogitacions de Lacan sobre les diferencies “entre l´objecte de la pulsió, del fantasma i el desig”, o de les seves converses amb Heidegger sobre “ lo real , la veritat i l´autenticitat”, per cloure que “la mirada es la erecció de l´ull”.
1967, El sexòleg Zwang publica la primera foto de la obra. 1977, per primera vegada, la pintura es reproduïda en un llibre d´art. 1988, El quadre es exposat per primera vegada en les parets d´un museu: Brooklin Museum of art. 1994, Jacques Henric publica la novel·la “Adorations perpetues” que llueix una foto del Courbet en la coberta, i el llibre es segrestat... El 26 de juny de 1995, el ministre de Cultura, Douste-Blazy, fa el discurs d´ingres de la tela a les col·leccions nacionals. Evita ser fotografiat al seu costat, i durant el discurs utilitza opinions il·lustres. Si mes no, no va citar la frase flaubertiana de Courbet; “El cony soc jo” .

Text d¨Octavi Martí ( El Pais )

L´ÀNIMA ES AL CERVELL (Eduard Punset)

2007-07-16T20:21:00.000+03:00

Edicions Aguilar. Biblioteca Redes TVE

Personatge molt conegut en la vida social-politic-cultural catalana, l´Eduard, dirigeix i presenta actualment, el programa Redes a TVE. Un programa rigorós e interessant, on els “artistes invitats” son investigadors científics de primera línia en tot el mon.
El llibre en qüestió ve a ser una mena de recull, molt ben connectat d´uns determinats programes, que fan referència monogràfica al tema que ens ocupa, utilitzant un llenguatge molt clar, i sense abusar-ne de la terminologia científica.
Personalment quant el vaig acabar de llegir, vaig tenir la agradable sensació de conèixer-me una mica més i millor, tanmateix a tots els que m’envolten, si més no, una pregunta em va sorgir de forma espontània... “L’ànima està en lo cervell ?
Sense desmerèixer-ne una bri l´obra, he de manifestar la meva humil disconformitat... veureu; no em tinc pas per cap mena de científic, ni filòsof, ni pateixo de mals religiosos, no obstant això, si que guardo consciencia del que soc. Potser això que acabo d´escriure resultarà un xic agosarat, ara bé, com esser humà i lliure pensador, opino que no podem confondre un òrgan excepcional, misteriós, i a traves del qual tenim consciencia del que som, a més de pensar, recordar i moltes altres funcions, amb l´ànima, i molt menys afirmar que està en el seu interior. Senzillament crec que es comet un acte extremadament reduccionista i pretensiós.
Amb l’absenta intenció de frustrar als investigadors, que s’aventuren per aquestes conrades, crec sincerament que l´ànima mai sabrem com es, ni on està, ja que la seva profunda subtilitat la fa inconquerible per la racionalitat científica, si més no, tots sense excepció la tenim, i sense cap mena de dubtes, la trobarem en un moment determinat de les nostres existències, llavors amb tota seguretat, no disposarem de cervell per tal d’estudiar-la, ni falta que ens farà !!.

Quim

La Fou de Bor?... Millor que no ens pensàvem!

2007-07-08T15:16:00.000+03:00

Quant desprès de tants anys i panys, un torna a visitar la Fou, (això ho dic per experiència pròpia), la percepció que encara restava a la memòria, era la d´un lloc un tant angoixant, e incomodo, com una mena de rèmora que de forma inconscient indueix a no entretenir-se gaire i sortir-ne aviat. La presencia amenaçadora del sifó es omnipresent al llarg de tota la exploració.

PRULLANS 18 :00 h dia 30 de juny del 2007 Càmping “La Cerdanya”
Mes o menys a l´hora convinguda tots érem a lloc, abans d’instal·lar-nos, alguns aprofitem la bona tarda, per tal de fer una cabussada a la piscina i relaxar-nos del viatge.
Els allotjaments van resultar molt més espaiosos del que creiem, doncs hi havia 10 places en cada un, a demes d’una gran terrassa que incloïa una barbacoa, la qual cosa va suscitar un canvi de plans evident, “I si anem a Puigcerdà a comprar jalo i fem una barbacoa ?” Dit i fet, tant mestressos, com mestresses van dissenyar un sopar fet a mida de tots, en el que no hi va mancar de res... la sobretaula va estar molt animada, i així estant, s´ens va fer molt tard i calia matinar.

PRULLANS 8 : 00 h. dia 1 de juliol del 2007 Càmping “La Cerdanya”
Quant arribo a taula, ja estan acabant d’esmorzar el Rafa i l´Albert, son matiners com ells sols!! Trobem a faltar al Ramon Aguade, que encara dorm, - Ens havia de fer una xocolata desfeta amb nata !!. Vaig sentir queixar-se algú, mentre anava a despertar-lo.
Poc a poc es va anar incorporant la resta de la colla. A les 9:00h la planificació de la jornada havia estat aprovada per unanimitat; La Cristina, la Mercè, la Quima, i la Montse anirien a comprar més fato per tal de dinar altre cop a la barbacoa, i de passada “pendoneixarien” per “Puchardá” . Mentre que L´Albert, Rafa, Ramon Aguade, Quim, Ramon Martí, Magda, i les nenes Alba & Laura, marxem cap a la Fou.
Desprès d´un parell de petites “encigalades” ens encaminem correctament. L’aproximació es curta i molt bonica. El camí planer, vorejat d’arbres, alguns d’ells més que centenaris, conformen un paisatge selvàtic que s’accentua a mida que ens acostem, degut a la presencia de rierols d’aigua molt freda, que ja ens acompanyaran fins a peu de cova.
LA TUTA GRAN 11:34 h
Es en la vessant sud de la Cerdanya Catalana, on tenen lloc la majoria dels fenòmens Karstics que afecten les calcaries devóniques primàries. La zona fracturada pels moviments tectònics, deixa entreveure els afloraments de diverses pissarres, acumulacions detrítiques,i arenes pròpies del carbonífer, per tal de donar pas a diferents paquets de roca calcaria on s’obre la boca tant de la Tuta freda, com de la Tuta Gran.
La cavitat en qüestió, ve sent explorada des de mol antic. Ja el 1896, Martel i Sagué donen compte de la seva exploració. Els anys 60 aporten les tasques de més relleu per part del G.E.S. del C.M.B., i de l¨E.R.E del C.E.C.Durant el 1973 el G.B. de Badalona. Descobreix noves galeries, i el 1984 l´Espeleoclub de Gracia va intentar forçar novament el sifó, on l´any 1965 perderen la vida els espeleòlegs Subils i Godoy. En la més rabiosa actualitat, La Fou de Bor torna a ser noticia de primeríssima plana, per la recent visita dels Il·lustres ex-membres de la Sire de Sants. (Cliqueu les imatges per engrandir-es)

DESCRIPCIÓ DE LA CAVITAT Segons l´Alba Martí i Gòdia (11 anys)
(Cliqueu la imatge per engrandir)

TOPOGRAFÍA DE LA CAVITAT I DELS SEUS EXPLORADORS Per l´Alba Martí i Gòdia (11 anys). (Cliqueu la imatge per engrandir).

IMPRESIONS I ASPECTE HUMÀ PER Laura Martí i Gòdia ( 7 anys). (Cliqueu la imatge per engrandir).

INSTANTANIA DEL GRUP A LA BOCA DE LA TUTA GRAN Per Laura Martí i Gòdia (7 anys)

CLOENDA

Val a dir que el dinar va estar igual d’extraordinari que el sopar. Que alguns en contes de sobretaula vam fer migdiada, i que a quarts de set de la tarda, una solemne entonació dels “Adéus siaus” es va deixar sentir melòdicament per tot el càmping, que guardà respectuós silenci. Aquest últim acte va estar interromput sobtadament per la gran tempesta que es va desfermar, i que ens va obligar a fotre el camp corrents...

I,,, fins un altre Afició!!!

Quim

4rt. SEMINARI D’AUTOSOCORS EN ESPELEOLOGIA

2007-06-29T21:20:00.000+03:00

Dies 15 i 16 de Setembre de 2007
Organitza: E.C.E. - F.C.E. Escola Catalana d’Espeleologia.

Aquest seminari pretén donar la oportunitat de formar-se a nivell individual en la pràctica dels autosocors. Es buscarà en cada participant aconseguir una agilitat i eficàcia òptima a l’hora de despenjar un company, de passar una instal·lació amb un ferit, un nus, etc... i en tot un seguit d’exercicis bàsics per socórrer un company bloquejat en una corda.

DIRIGIT A:
Especialment per a aquells federats que no han pogut formar-se en aquestes tècniques i tenen la intenció d’ajudar com a monitors del seu centre en propers cursos d’iniciació. A la vegada està dirigit a tots aquells iniciadors que pretenen entrar a l’ECE donant compliment al nou pla d’estudis.
En qualsevol cas, siguem novells o veterans, sempre ens ajudarà practicar abans dels cursos d’ iniciació del centre.

REQUERIMENTS
Ser soci d’una secció reconeguda per la FCE Tenir la tarja federativa de l’any en curs vigent. Haver realitzat un curs d’iniciació en espeleologia homologat per l’ECE Portar tot l’equip personal de progressió vertical, navalla i politja.

Satisfer les taxes d’inscripció abans del 31/07/07 a la seu de la Federació Catalana d’Espeleologia o mitjançant transferència bancària (ccc.2100-1391-91-0200064119). Enviar copia per fax del justificant de pagament al 93 2653283 especificant:
nom, cognoms, DNI, e-mail, tot fent constar-hi la referència «SEM.AUT.07» i entregant aquesta butlleta a la FCE

LLOC I DATES DE REALITZACIÓ
Dissabte 15-09-07
08:30 h. Trobada a Cal Ganxo. (Castelldefels)
Consulteu localització a: www.castelldefels.org/calganxo
Pràctiques a Can Roca.
Allotjament i manutenció a Cal Ganxo.
Diumenge 16-09-07
09:00h. Pràctiques Paret de Can Roca
19:00h. Recollida i Acomiadament.
PREU DEL SEMINARI
A) Modalitat Participant (Seminari amb tot complert) 79,00.- Eur.
B) Acompanyants (Només manutenció i allotjament a cal Ganxo) 55,00.- Eur.

Per a més informació truqueu al 93 2652241 (Federació).

INSCRIPCIÓ

Data límit d’ inscripció: 31 de Juliol de 2007. Màx.30 places.

Informació facilitada pel Ramon Aguadé.

MENT SANA, COS SA

2007-06-28T18:01:00.000+03:00

Almenys això sembla va dir un conegut savi de l’antiguitat, i la veritat es que no anava gaire desencaminat. No tot ha de ser esport físic, també es necessari “ l’esport mental “ .
Recordo que un regidor d’esports d’una de les quatre capitals catalanes, en confiança em va deixar anar ; “ L’esport es molt necessari, sobre tot pels nanos. Si pugen competint entre ells, no pensen en crear problemes politics i socials, a l´hora que els pares s’impliquen, i tampoc ho fan”. Personalment i pels meus furs interns, vaig pensar; potser el que caldrà difondre seran eslògans com “ Menys esport i més consciencia de classe ”.
Doncs per tal d’equilibrar aquesta balança “EL MÊTODE GRÖNHOLM” va estar d’allò més encertat. Fins hi tot, una passejada pel casc antic de Barna, un bon soparet, i finalment unes copes van permetre preparar la següent sortida a la Fou de Bor, i arrodonir d´aquesta manera una magnifica nit.
Afició, fins un altre!!

Quim

Hi havia una vegada un país…on es deia que tots érem iguals

2007-06-25T19:07:00.000+03:00

Algú diria que aquest pamflet va se distribuït per aquells que tant ens estimen durant l'Estatut de 1932. Sembla que faci quatre dies que s’ha editat, oi?. Tard o d’hora haureu de rectificar, la sembra d’odi dura massa temps, i cal aturar-la ja.
Tanta por ens teniu?. Ens voleu sotmesos?. Sereu capaços d’executar d’una vegada el genocidi cultural, polític i econòmic amb el que ja fa temps que conspireu?.

Document tret de: http://www.histocat.com/