El Túnel de la Engaña

Túnel de la Engaña

El Túnel de la Engaña es un amplio túnel ferroviario nunca utilizado y que ha sido hasta hace muy poco el túnel ferroviario más largo que discurre íntegramente por territorio español.

Túnel de la Engaña en Wikipedia, la enciclopedia libre

http://es.wikipedia.org/wiki/Túnel_de_la_Engaña

Más información:

http://www.alumnos.unican.es/~uc6961/tunel3.htm

Quieres ver fotografías

http://ramon.4x4.nu/fenga98.htm

MEMBRES

Aguadé, Montserrat
Aguadé, Ramón
Aira, Carme
Albujar, Jesús
Aymamí, Genar
Baqués, Lluís
Bengoetxea, Lluís
Bosch, Pere
Canals, Joan
Cancio, Enric
Capdevila, Josep
Cid, Josep Manuel
Deu, Eliseu
Dotu, Teo
Gasulla, Marisa
García, Toni
Hernandez, Quim
Hidalgo, José
Huélamo, Mercé
Lacasa, Ramiro
Latorre, José María
López, Albert
Malo, Ramon
Pitarch, Josep Maria
Planàs, Albert
Rovira, Lluís
Sánchez, Lidia
Sendra, Rosa
Serret, Leonard
Solanas, Rafael
Vilariño, Concepción
Valeriano, Isabel

Si no et troves a la llista afegeix-te als comentaris i t'inclouré.

Documentació Espeleològica

Si visites aquest lloc trobaràs informació sobre algunes de les cavitats de Catalunya:
http://espele.barrancos.org/

L'Avenc del Bruc

Adreçeu-vos a la plana indicada per saber més coses sobre el Misteri de l'avenc del Bruc.

http://www.explore-m.com/bruc/main.php

REGISTROS DE LA MEMÓRIA

Nuestra experiencia vital, es decir aquellas situaciones vividas que para nosotros resultan especiales, como son las situaciones peligrosas, los contextos desacostumbrados, los escenarios nuevos, enfin, todas aquellas vivencias que no nos resultan cotidianas, costumbristas o modifican de alguna manera nuestro entorno, van constituyendo la base caracteriológica de nuestra personalidad con unos elementos que denominamos registros lógicos que no son otra cosa que los componentes con los que se forma el substrato de nuestro Yo.
Los registros lógicos, que en lenguaje actual se denominarian gravaciones, y no es otra cosa que la experiencia, se erigen en la base de datos desde la cual nuestra mente se alimenta permanentemente para la toma de decisiones, para nuestro comportamiento, para intuir, para pensar, etc, etc.
Esos registros lógicos, producidos por una experiencia que podríamos llamar traumàtica, lo contrario no nos hubiese dejado huella, no son archivos aislados, que funcionan de manera independiente desde el acervo experimental, como si tuviesen solamente el uso y aplicación exclusiva para aquella situación que lo creó. Por el contrario tienen la facultat de poderse extrapolar y aplicarse sobre una amplia gama de contextos, escenarios y realidades mas generalistas que la razón nos presenta como un modelo sobre el que se puede aplicar aquel conocimiento aprendido.
¿Pero cómo se constituye el "Yo"?. ¿Cómo llegamos a ser lo que somos?. ¿Es modificable la personalidad?.
Desde la más tierna infancia, aquella en la que nuestro centro rector está evolucionando desde la bios gestacional, los registros lógicos provenientes de un entorno exterior muy rudimentarios todavia, comienzan a impresionar nuestro regulador cerebral produciendo los primeros caracteres distintivos de la persona que seremos. Los registros en esa temprana época nos llegan a través de los sentidos, és el "aprendizaje" más simple y más puro que tendremos nunca del entorno. De la vista nos llega el color y el movimiento, del oido la armonía, del tacto su textura, y del gusto su identidad.
Un sentido del que estamos dotados y perderemos su cognición con la edad, es el feromonal, que en esa época nos facilita el aprendizaje de muchas de las cosas que se ubican en el primer substrato caracteriológico de la persona y que usaremos, sin tener conocimiento de ello, durante toda la vida.
Descubierto ese entorno inmediato, pasamos a descubrir otros en estadios sucesivos y adquiriendo de cada uno esos registros de los que estamos hablando. Cuando adquirimos la edad escolar el aprendizaje es inducido, forzado, se trata de asimilar la evolución de la humanidad, de los otros hombres que nos precedieron, siguiendo unas reglas de uniformidad que se pretenden y aplican como si fueran válidas para hacerlas extensivas a todos los niños. Cuando llegamos a ese estadio ya disponemos de una entidad formada y personalizada, algo así como el queso tierno de Burgos, que tiene forma pero muy poco sabor, aunque siempre hay quesos que estan algo más duros que llevan registros más especializados, en función siempre de la experiencia vital acumulada.
La acumulación de nuevos registros inevitablemente nos cambia, nos forma, nos define. Una trayectoria larga de experiencias nos llenará y los nuevos aportes no producirán en nuestra personalidad aquellos cambios tan manifiestos, tan señalados que experimentamos durante la niñez y la adolescencia, pero inevitablemente nos seguirán cambiando.
La perdida de la inocencia, la madurez, la laboriosidad, o la misma vitalidad, no se me ocurren ahora mismo más mitos existenciales, tienen una relación muy cercana con ese fenómeno de los registros.
Siempre, si queremos que así sea, estaremos acopiando registros. Siempre, si así nos lo proponemos, estaremos prosperando como personas.

"ROMA NO PAGA ALS TRAIDORS"

Tot escoltant Catalunya Radio el matí del 6 de novembre, el Sr Basses va cedir la paraula als oidors amb la finalitat de permetre que la "Vox populi", expreses la seva opinió sobre la recent notícia, que feia avinenet la reedició del nou govern tripartit, ara amb el sustantiu d´Entesa (esperem pel be de tots, que sapiguen fer honor al significat de la paraula)

L´espai va estar ocupat gairebè de forma exclusiva per votants de CIU, que encara no habien assumit les conseqüencies de les regles democràtiques. Sobretot¨ qüant n s´arriba a aconseguir el suficient nombre de vots per tal de formar govern en solitàri. Molts van estar els blancs de les seves ires i decepcions, però especialment àgres es feien al "tirar" sobre ERC. A grans trets podríem dir que només dispossaben d´un parell de denominadors comuns; el primer evidenciaba el greuge que suposaba l´haber permes l´arribada d´un no català de naixament, a la presidencia de la Generalitat.

El segón radicaba en el fet d´acabar formant part d´un govern no nacionalista i vindicar a l´hora la secesiò de la Naciò Catalana. ¿? Aixó últim, em resulta en certa manera comprensible, donçs entenc que es dificil compatibilitzar aquests dos extrems. El que ja no em semble ni tan seval correcte èticament parlant, es que aquestes recriminacions vinguessin del costat de CIU. "Qui tingui les mans lliures de pecat, que llenci la primera pedra".

23 i escatx d´anys governant una provincia d´Espanya, donçs tal com es va demostrar en els últims anys del "pujolisme, poca cosa més vam arribar a ser. La perdua constant d´implantació del català, va estar sencillament deplorable . Qui s´enrecorda ja de ¨la Norma"?

El sistemàtic descens de lideratge industrial, la obsoletitzaciò de les xarxes viàries, portuàries i aeroportuàries. Encariment progressiu de les autopistes, que ja fa massa que haurien de ser gratuites. Es aixó estimar Catalunya.?

La desmesurada especulaciò tant del sol com de la vivenda, fins a límits aberrants han estat una constant en aquest perióde. Es aixó estimar Catalunya.?

Governar durant 8 anys de la má d´un partit d´ultradreta espanyol, tot i anar veient com es laminaba competencia rera competencia, i no fer res per tal d´impedir-ho. Es aixó estimar Catalunya?

Vendres (valgui la redundancia) l´aigüa de l´Ebre, tot i anar en contra de la voluntat dels catalans, per tal de contribuir a l´especulació d´altres comunitats com Murcia i Valencia. Es aixó estimar Catalunya.?

Per tancar aquest petit resum de "perles", donçs creièume que la trajectòria d´aquesta coalició n´està ben farcida, cal destacar l´actitut del seu actual líder.Mentre els partits catalans negociaben el Nou Estatut, fent front a les constants dificultats que des del govern central, i la irracional oposició del PP s´interpossaben. El sr. Mas de forma unilateral, (i el que es pitjor) sense previ avis, desertà trencant la unitat de partits, i trucà a la porta del darrera del sr. Zapatero, per tal de negociar unilateralment un estatut a la rebaixa, a canvi de poder formar govern. Es aixó estimar Catalunya.? Donçs paradoxalment aquest va estar el seu eslogan electoral.

Els romans perdien possició rera possició a mans d´en Viriat. Molts van estar els generals destituits per aquesta causa. Explica la llegenda, que el cónsul Servili Cipió subornà tres soldats del c apdil lusità, que l´assassinaren mentre dormìa. A l´anar a demanar la seva recompensa, el cònsul romà els diguè "Roma no paga als traidors".

"Qui tingui orelles per escoltar, que escolti"...

Quim

China vista desde el subsueloLas cuevas de Jingdong, situadas 100 km al este de Pekín, esconden formaciones cálcicas millonarias, en China. Con un 80% de sus tierras cubiertas por montañas, el país más poblado del mundo posee numerosas cuevas que ahora se han convertido en una nueva atracción turística.

La Fabula del Tonto

Se cuenta que en un pueblecito del interior, un grupo de personas se divertían con el tonto del pueblo, un pobre infeliz de poca inteligencia, que vivía de la caridad de la gente y haciendo pequeños encargos. Diariamente algunos hombres llamaban al tonto al bar donde se reunían y le ofrecían escoger entre dos monedas: una de 50 centimos y otra de menor tamaño, pero de 1 euro. Él siempre cogía la más grande y menos valiosa, lo que era motivo de risas entre todos. Un día, alguien que observaba al grupo divertirse con el inocente hombre, le llamó aparte y le preguntó si todavía no había percibido que la moneda de mayor tamaño valía menos y este le respondió: Lo sé, lo sé; no soy tan tonto, vale la mitad menos, pero el día que escoja la otra, el jueguecito se acabará y no voy a ganar más mi moneda.

Esta historia podría concluir aquí, como un simple chiste, pero se pueden sacar varias conclusiones:

La primera: Quien parece tonto, no siempre lo es.

La segunda: ¿Cuáles eran los verdaderos tontos de la historia?

La tercera: Una ambición desmedida puede acabar cortando tu fuente de ingresos.

Pero la conclusión más interesante es: Podemos estar bien, aun cuando los otros no tengan una buena opinión sobre nosotros mismos. Por lo tanto, lo que importa, no es lo que piensan de nosotros, sino lo que uno piensa de sí mismo y lo que uno realmente es. "El verdadero hombre inteligente es el que aparenta ser tonto .......delante de un tonto que aparenta ser inteligente"

Montaditos

Los rasgos y expresiones faciales que denotan emociones, de las que se creía que eran aprendidas y modeladas por cada uno se ha demostrado ahora que se heredan geneticamente.

Sobre los premios Príncipe de Asturias un invento que poca justícia hacen de la asturiana comunidad, la cual registra las cifras de paro más altas del País y nada tiene que ver su realidad con esos reales galardones.

Y ya puestos en materia. ¿Qué valores representa para los Premios, Fernando Alonso?. Mal andamos cuando se mezclan churras con merinas.

El nuestro sigue siendo el primer País más corrupto. La especulación se convierte en una cosa cotidiana, mientras los políticos le brindan proyectos a la luna y todos miramos hacia ella descuidando los bolsillos. En algo teníamos que ser los primeros de Europa. Que n'aprenguin!.

Los programas de televisión más vistos esta semana continúan siendo por este orden, las retransmisiones deportivas, las series de ficción, Operación Triunfo y... oh Dios mio!, las notícias 2 de Antena 3. (Seguimos por el buen camino).

PERLES 1

Tractant-se de la primera perla no sé si hauria de tenir gaire valor. Podria servir per sondejar l’opinió de la gent, analitzar tendències, declarar propòsits, estimular participacions.
Voleu departir de política, d’esport, de ciència, de filosofia, de literatura, de coses quotidianes?. De la feina?. Esteu assabentats de les múltiples joguines sexuals que hi ha al mercat?. Teniu sospites que us està canviant el físic, que us feu grans, que no heu fet prou coses?. Que ara fer-les costa diners i el pressupost és lo primer que has de planejar. Recordeu altres temps amb enyorança?. Penseu que la solució no està a la política?.
Si patiu aquests símptomes sento molt dir-vos que no tenen guariment. És la vida!. Tot i que no és per això companys, no és per això pel que vam lluitar.

CRÒNICA D'UNA TROBADA en dues parts

(PART I )
Diuen, aquells que entenen les ciències de la Terra, que l’escala que s’utilitza per mesurar l’edat humana, no es pot emprar per als temps geològics, hi ha una diferència massa desproporcionada. En part allò que diuen és cert, com s’ha de poder comparar els efímers 60 o 80 anys que viu una persona amb els centenars de milions d’anys que es necessiten perquè una formació pugui figurar en les nostres cartes geològiques ?.
L’home, l’ésser racional que s’hi capfica en tenir-ho tot ben entès i controlat, ha determinat que les roques del Bages no son gaire antigues, només uns 35 milions d’anys. La majoria de les roques, arriben a dir ells, pertanyen al període Terciari; algunes però, sentencien tot seguit, es van formar durant el quaternari.
Heus aquí el que és la vida, per un costat s’havien fet públiques aquestes asseveracions científiques i per un altre es donava la curiosa circumstància que un grup de persones triava aquest mateix massís rocallós per fer un encontre i conviure durant un cap de setmana.
En algun lloc està escrit com s’havia d’abordar la conjuntura, com s’haurien de succeir els esdeveniments i on acabarien. En aquell moment nosaltres encara no érem capaços de llegir el futur. Ara puc dir-vos que tot obeïa un propòsit molt ben trenat, d’aquest propòsit ningú sap res, però em consta que existeix. Ja ho crec que existeix.

UN DISSABTE A MURA

Els que no van venir a la Trobada, o aquells altres que ho farien diumenge, van deixar passar l’oportunitat de viure l’experiència de com es realitza un encontre entre la gent del grup, en dissabte, a Mura i durant l’hora sexta. La millor hora ordinària del dia, heu comprovat que no hi ha cap altre de millor?. Fixeu-vos-hi.
És acollonant, no hi va haver desperdici (el corrector m’ha marcat les paraules acollonant i desperdici en vermell, mira, mira, el cabró ho ha tornat a fer). Allà ens vam aplegar segons un meticulós ordre d’arribada el Rafa, la Conxita, el Ramiro, la Montse, l’Alberto, el Leo, Cristina senior i Cristina junior, el José, la Cristina, el Quim i el Josep Maria. Ah, ... i el gat ferit, el qual ens alegraria molt que es recuperès.

Fora dels seus caus la gent canvia, es posa en situació més defensiva, reservada, espectant; l’atzar però ens va fer coincidir a tots en aquell moment òptim que de tant en tant tenim cadascú. Quan les coses et venen de cara sempre surten bé, i ni un sol detall aquella tarda a Mura es va haver de retocar amb Photoshop.
A un grup de gent desmembrat fa anys que torna a retrobar-se, jo, si de mi depengués, li posaria el nom de FENIX, no cal que us digui perquè. Qui sap de que pot arribar a ser capaç, pensar-ho fa venir basarda, no creieu?.
Mentre això es decideix, deixeu-me que jo l’utilitzi unilateralment, m’agrada més que DINOS, CARCAS o EX-SIRES.

Resseguint la riera de Mura en direcció al poble de Rocafort transcorre la carretera actual, alguna cosa de les seves característiques ens hauria d’haver fet veure que aquell vial, pel quals ens dirigim en caravana cap al Puig de la Balma, era el traçat d’una antiga via romana secundària. Si no ens vàrem adonar era perquè havíem de conduir-nos amb la màxima precaució en una carretera que semblava tal ment una via romana, i a sobre havíem d’estar atents al trencant on s’iniciava el camí del Puig. No tenim pràctica en la conducció sobre vies romanes emmascarades, ni tampoc en les que no ho estan, això és tot.
No fou difícil de trobar el paratge. Un lloc així no passa desapercebut. Una mica desorientats, tot s’ha de dir, vam aparcar els cotxes com ho estem acostumats a fer a la ciutat. Tots en bateria. Va ser modèlic semblàvem persones civilitzades entrant en una gran superfície comercial.

EL PUIG DE LA BALMA

Per anar a la casa del Puig, el camí, planer, el vàrem fer caminant. En algun moment transcorre entremig un bosc autòcton impenetrable i costerut. El trajecte és curt però acollidor. L’olor que desprèn l’alzinar es barreja amb moltes altres que provenen de la màquia i també d’algun corral de xais proper.

Pel camí havien anat formant grups de conversa que es convertiren en una exclamació quan darrera la corba se’ns aparegué l’edifici de la Balma. L’erosió de l’aigua i el gel ha modelat i arrodonit progressivament les formes del conglomerat rogenc. Entre els conglomerats es troben algunes capes primes de roques més argiloses i fàcilment erosionables on la vegetació pot créixer, però aquí, a la capçalera de la riera, ha excavat un abric i probablement una cavitat. Al mig del penya-segat, tapant la cavitat de la bauma, es situa la magnífica façana del primitiu Puig. Enlairada com ho estan les antigues cases dels indis “pueblo” americà, i com aquests amb una finalitat eminentment defensiva.
El mas del Puig de la Balma s’ha conservat a les mans de la mateixa família des del segle XII, i amb ella a viscut els afegits, reformes i ampliacions successives iniciades des de l’edifici primitiu fins arribar a les dependències annexes contemporànies. Se’ns dubte les més lletges del complex residencial.
L’agrupació d’edificis del mas encara conserva les traces d’aquells antics recintes defensius, on per poder accedir al seu interior s’ha de franquejar l’única entrada a través del gran portal que arribat el cas es tanca fermament davant la més mínima temença o sospita d’agressions exteriors. A l’antiga carbonera, avui convertida i habilitada com a menjador ens vam prendre una cervesa mentre esperàvem les claus de “La Vila” i “La Casona”.

Trobada (2a. Part)

(PART II )
LA VILA

De la mateixa manera que vam anar fins el Puig, haguérem de tornar fins on havien deixat els cotxes, i això no va ser de cap altra manera que caminant. Dels últims dies de setembre les vesprades encara tenen bona llum, son els darrers símptomes de l’època estiuenca i tot s’envolta d’una atmosfera d’enyorança i malenconia. Nosaltres no estàvem per romanços i anàvem de l’única manera que sabem anar per la Creació, de forma natural. Això sí, si parles mentre camines, dissimules tant que ningú no ho diria que som així.


La Vila és una casa rural, però al contrari de les que podem considerar masies, es a dir, aquells edificis camperols pensats i dissenyats segons les necessitats de les labors agrícoles i ramaderes del lloc, aquesta és una vila senyorial d’edat decimonònica, pensada exclusivament per a servir de residència a uns propietaris acomodats. A aquest grup pertanyien els hisendats i industrials del segle XIX, generalment hereus de les nissagues de famílies benestants, que trencaren amb el comerç local per projectar els seus productes a nivell nacional o internacional. Per ser d’aquesta procedència als encontorns la casa era coneguda amb el nom de “La Vila”, nom amb el que perdurà sobrevivint els seus primitius propietaris.
Us imagineu com poden arribar a ser de grans les sales, les habitacions, les escales i les altres dependències d’un edifici quan no estàs condicionat per l’ocupació de l’espai, i estàs acostumat a viure a la ciutat on cada metre quadrat útil s’aprofita com si fos un lingot d’or. Aquesta és la definició que millor descriu la impressió que ens sobrevingué en obrir el portal. No diré res més.
Adossats a La Vila hi ha dos apartaments, en un d’ells, de nom “El Romaní”, pernoctaren “els solters”, amb això vull dir que no duien parella. Utilitzant el llenguatge d’avui dia em diríem “single”, on hauríem de llegir cèlibes. No crec, i tots coincidim amb això, que suquessin aquella nit. Queda bé el poder disposar d’un apartament així ocupat per tres homes solters. Me’n guardaré molt de dir noms. Ells ho sabem. I ja n’hi ha prou!.
A l’hora convinguda vam anar a sopar al Puig de la Balma. Encara clarejava. Al menjador trobarem altres comensals que s’hostatjaven en les dependències del Puig. Eren parelles que mantenien converses d’intimitat furtiva. Nosaltres no parlàvem, ens llençaven les paraules d’un extrem a l’altre de la taula.

Al temps del vespre esdevingué la negra nit, i un cop a la casa, l’única activitat en grup fou una projecció de diapositives d’aquells vells temps. Tal com érem fa exactament trenta anys. Un veritable i molt oportú encert de’n Rochinas, qui projectà una festa de Cap d’Any del 1976 a la UEC, i l’exploració d’algunes de les coves i avencs que tan ens atreien.

SI AVUI ÉS DIUMENGE, ESTEM A LA VILA

A La Vila, el dia sorgeix com ho fa en altres indrets, però la llum que te, la rosada del pati i els olors i els colors del camp son exclusius. A l’hora convinguda, l’esmorzar, i anant tirant cap a les activitats que es volien fer el diumenge.

El primer dels que faltaven d'arribar fou l'Enric Cancio, i amb ell marxarem cap al poble a rebre els que faltaven. Ja s'havia aixecat força el sol quan aparegueren el Chus i la Maribel.

Mentre el grup tradicionalista es dirigia a la cova de Mura, un altre alternatiu se’n va anar al poble. Havien quedat al bar per fer una cervesa plegats un cop acabéssim, però la vida va a la seva i nosaltres, tot i el temps que tenim acumulat encara no ho volem admetre. No ens vam trobar.

Ja haviem tornat a la casa i l'astre que ens governa havia ultrapassat en dos punts de rrellotge el cènit quan es presentaren la Carme, el Josep i el Marcel, que no s'ho volien perdre. Els de la cova aparegueren per fí, amb el temps just per a remullar-se directament a la piscina.
A l’hora convinguda, vam anar per dinar. S’omplí una bona taula, si senyor, érem divuit a l'àpat. Aquest cop si podíem parlar sense haver de llençar-nos a les converses com si fos l’estrèpit d’una batalla. Es crearen civilitzadorament zones de conversa que de tant en tant aconseguíem unificar en una de sola.
Si, si, si. Tot va anar molt bé. L’esmunyedís ens va tornar a deixar sense acomiadar-se. Sabeu de qui parlo?. Jo no diré noms.

Salut i llibertat

Els Clots de Sant Julià, Canapost

Amb el nom de Clots de Sant Julià es coneix un lloc arqueològic d’interès extraordinari, vora el poblet de Canapost, amb importants testimonis d’una pedrera de gres (gresos arcòsics). La pedra d’aquesta zona, com a mínim va ésser explotada –amb una assiduïtat que es desconeix- des del s. VI aC i fins l’època medieval. Els “clots” són pous d’extracció de dimensions diverses, de fins de a 15 m de profunditat, amb estretes rampes per treure’n el material. Se’n poden detectar més d’una vintena i són molt espectaculars. Es veuen restes de murs de possibles habitacles. S’ha conservat bé un tram del ramal de l’anomenat “Camí d’Empúries” que passava per la pedrera, amb les rodes marcades a la roca. Altres elements evidencien una ocupació molt anterior, de prop del 2000aC: una tomba una cova artificial que pot ésser un hipogeu calcolític, curiosament aprofitada com a eremitori a l’Edat Mitjana. El conjunt é d’un interès excepcional i no deixa indiferent a ningú -o quasi ningú.
L’indret atresora intacte els seus enigmes, en bona part amagats pe la densa vegetació. No s’hi ha fet mai una prospecció arqueològica i fins i tot es desconeix la veritable extensió del jaciment que, encara que pugui sorprendre, no està legalment protegit.
A l’entorn de la ciutat ibèrica d’Ullastret o es va emprar la seva pedra, els Clots formen un conjunt inseparable amb altres zones properes d’antiga explotació de gres, fins a la Muntanya d’en Torró, a tocar a Peratallada, i el misteriós “Terrat del Moro”. La declaració de “Bé Cultural d’Interès Nacional” és urgent, ja que el govern municipal de Forallac –per començar, un nom fora de lloc, que hauria d’avergonyir els que el varen inventar i, encara més, als que el mantenen- intenta permetre la instal·lació d’una macroplanta de transferència de residus al costat mateix de l’antiga pedrera (100.000 tones d’escombraries l’any!). La insensibilitat i incultura d’alguns polítics és impressionant. El col·lectiu “S.O.S Empordanet” –que vol vetllar per tota la comarca- ja ha recollit més de 2.000 signatures per deturar aquest projecte demencial i aconseguir, d’una vegada, la declaració de bé protegit per a un paratge que hauria d’esdevenir una fita emblemàtica de les rutes del patrimoni cultural del Baix Empordà.